Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica)’ Category

 

alemany21

Em vaig assabentar que mossèn Joan Alemany i Esteve (Sant Sadurní d’Anoia, 1920) va morir el passat 11 de desembre per l’esquela que en va publicar el diari “Avui”. Pocs dies després, Tribuna Catalana li dedicava un article. Han passat massa dies en què he descuidat aquest bloc, i vull reprendre’l ara deixant constància del meu record d’aquest capellà, a qui tant deu el periodisme democràtic i catalanista del nostre país.

 

N’he buscat referències a Internet i m’ha semblat trobar-ne massa poques per la categoria del personatge. Una prova més de la seva discreció: fer feina sòlida sense escarafalls, sense fer-se veure, sembla haver estat el seu ideal de vida. A banda les sevesprofundes creences en un cristianisme amarat d’humanisme, que un dia vaig compartir i que, ara, pendent d’acceptació la meva declaració d’apostasia, respecto i admiro perquè eren ben lluny de l’autoritarisme i la hipocresia que dominen els poders de l’església a la qual ell va lligar la seva vida.

 

Joan Alemany va ser fundador i ànima d’aquella escola de Periodisme del CICF (Centre d’Instrucció Catòlica Femenina)–escola de l’Església, l’única que hi havia a Barcelona en aquells temps– on vam aprendre les beceroles del periodisme crític tants periodistes de la meva generació, entre ells l’enyorat Ramon Barnils i, també, l’aristòcrata Merceditas Milà de “Gran Hermano” i altres aventures mediàtiques de la teleporqueria. Que de tot hi ha d’haver a la vinya del senyor, com diu la Bíblia.

Una escola que, a banda dels aprenentatges teòrics i pràctics –amb recursos tècnics paupèrrims, a anys llum dels que ara tenen els universitaris que estudien a les facultats–, era sobretot lloc de trobada entre els qui volíem ser periodistes i els qui en feien i, alhora, hi donaven classes. La majoria d’ells –amb alguna excepció, que era el tribut que calia pagar al règim polític imperant– professionals de consciència democràtica i de fidelitat al país i la seva llengua, encara que haguessin d’exercir en espanyol.

 

També amb professors no periodistes de diverses especialitats, de clara identificació democràtica i catalanista. I, sobretot, punt de trobada d’alumnes que teníem orígens i trajectòries ben diversos. Des dels que acabàvem d’arribar a la capital sense altra experiència professional que alguna escadussera carta al director fins als que ja havien començat a fer alguna incursió en els mitjans o hi treballaven amb continuïtat. Des dels que hi arribaven amb ben poques inquietuds polítiques o teníem vincles ideològics i organitzatius amb el catolicisme progressista fins als qui militaven en partits clandestins d’esquerres o havien estat exclosos de la universitat per ser dirigents del Sindicat Democràtic. Potser l’exemple més rellevant d’aquestes traces ideològiques d’esquerres sigui Santi Soler Amigó, que després seria un dels membres de l’equip teòric del MIL, en què va coincidir amb Salvador Puig Antich i Oriol Solé Sugranyes, morts l’un per la repressió franquista (condemna a mort ratificada per Franco el març de 1974) i l’altre per la postfranquista (tirotejat per la guàrdia civil l’abril del 1976, essent Fraga Iribarne ministre de l’Interior).

 

Com tantes coses en aquells temps, l’aixopluc de l’Església va permetre la creació de l’escola de periodisme del CICF, un cop Barcelona havia perdut els estudis que s’hi feien vinculats a l’Escola Oficial depenent del ministeri franquista d’Informació (que després s’hi tornarien a fer). Mossèn Joan Alemany va ser impulsor, fundador i director de l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona. I hi va saber donar joc tant a professors com, sobretot, a alumnes que, molt sovint, portàvem els nostres plantejaments més enllà del que l’estabilitat d’un centre com aquell hauria fet aconsellable a un esperit poruc. Fins tal punt que els alumnes de la promoció anterior a la meva  la van batejar amb el nom de Régis Debray, periodista francès que s’havia fet famós llavors perquè l’havien detingut a Bolívia després d’entrevistar el Che Guevara a la guerrilla. Josep Maria Casasús, ara degà de la Facultat de Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra, i Antonio Franco, exdirector de “El Peródico”, eren  de la promoció Régis Debray.

 

Tinc, d’altra banda, records personals de mossèn Alemany que mereixen el meu agraïment públic. Quan dubtava de tornar-me’n a Lleida perquè els recursos no m’arribaven –m’havia proposat deprendre al mínim de casa, perquè els meus pares tenien quatre boques més per alimentar–, mossèn Alemany em va procurar feina. Crec recordar que, primer, a una escola per a la qual no estava preparat: vaig durar-hi poc temps, malcontrolant l’enrenou que em muntava la canalla preadolescent que m’havien encomanat, fins que, havent-los encarregat un treball sobre Marcelino Camacho i les Comissions Obreres de l’època, em van convidar a deixar-ho. Després, fent enquestes sociològiques, sobre la població de la parròquia de Sant Ildefons, a què mossèn Alemany estava adscrit –ell havia estudiat sociologia–; una feina que sempre he pensat que em pagava de la seva butxaca.

 

Encara li dec uns diners que em va deixar –ja se sap què volia dir “deixar” en aquells temps– per a un company treballador –devia ser del grup de l’HOAC (“Hermandad Obrera de Acción Catòlica”), on em movia al començament de la meva estada a Barcelona–, que em va dir que els necessitava. Mossèn Alemany, esclar, mai no me’ls va reclamar ni jo em vaig preocupar de tornar-los-hi.

 

Hi ha una entrevista recent i molt interessant a mossèn Joan Alemany al bloc de Guillem Carbonell d’on he tret també la foto que publico.

Anuncis

Read Full Post »