Crisi política, econòmica i personal

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Read Full Post »

ERC, no us entenc, però us acabaré votant. Ves quin remei…

Si l’únic que han aprovat la bona gent d’ERC al seu 26è Congrés Nacional –diuen que de renovació– que van fer aquest cap de setmana a Girona és el que han publicitat els mitjans, atribuint-ho als seus nous dirigents –que no han dit pas que no sigui veritat o que hagi estat manipulat–, necessitaré una altra vegada una pinça tan gran com l’estàtua de la República per tapar-me el nas abans de tornar-los a votar el 20 de novembre vinent. Suposo que la culpa és meva, però no els entenc. O potser el que em passa és que els entenc massa. La frase més sublim l’he llegida –i escoltada– atribuïda si més no en sembla que a dos dels seus dirigents: un d’ascendent i un altre de menguant. Venien a dir alguna cosa així, segons el titular del diari “Ara”: “Entre l’esquerra i la dreta, l’esquerra; i entre l’esquerra i el país, el país”. Caram, renoi. D’això se’n diu política de la bona. Quina esplèndida frase per no dir res i quedar-se tan ample.

I si el dilema és entre dreta i país, ¿què triareu bona genr d’ERC? ¿O és que –ara que us convé canviar de parella de ball– voleu dir-nos que la dreta catalana d’ara no va ni ha anat mai contra el país? ¿Ni quan el pacte del Majèstic? ¿Ni quan, amb la seva abstenció, el bipartit va fer alcalde de Badalona al racista del Garcia Albiol? ¿Ni quan l’Artur Mas, d’amagatotis de la resta de partits del país, va pactar amb el Zapatero un sistema fiscal, dins les retallades del projecte d’Estatut, que ara ens reconeix que perjudica al país i diu que el vol canviar? Mireu si hi va, en contra del país, la dreta nostrada, que ara fins i tot us ha envescat, gent d’ERC, amb aquesta pamplina del pacte fiscal, que ni ells es creuen. Com tampoc no s’ho pot creure ningú que tingui una engruna de seny polític.

Ja hi som, com que ara toca canviar de parella de ball –¿fins quan ERC ens tindrà amb aquesta agonia de no ser capaç de tenir política pròpia?– ara tots els nous manaies d’ERC a empescar-se arguments rocambolescos que els seus militants repeteixen a tort i a dret. Ara resulta que, com que això del pacte fiscal fracassarà –diuen–, guanyarem molts més independentistes encara. És l’argument que em repetia al facebook un bon company amb qui vam trepitjar moltes i moltes hores els carrers i places del nostre districte d’Horta-Guinardó– durant la campanya per la consulta. Fixeu-vos la conversa que vam mantenir al facebook, i on ens porta tot plegat:

Sarcasme meu a compte del corredor ferroviari central i el pacte fiscal (arran de l’acord entre els ministres de la monarquia espanyola i la República Francesa que “oblidava” el corredor mediterrani: “La clau de volta que ho explica tot: l’imperi espanyol prepara les seves infraestructures per quan siguem independents, mentre ofega les nostres, i tot amb els nostres diners. I els nostres polítics segueixen parlant de pacte fiscal…”

Comentari del company d’ERC: “En aquesta batalla, Humbert, hi guanyarem molta més bona gent indepe. I es tracta d’això, d’anar sumant.”

Resposta meva: “Ja ho veurem. Això del pacte fiscal només fa que fer-nos perdre el temps i dóna una imatge d’ERC d’haver-se limitat a canviar de parella (o si vols haver tornat a anar-se’n amb la d’abans). M’agradaria que ERC tingués política pròpia, però no la hi sé veure.”

Company d’ERC: “Malauradament Humbert, l’independentisme nostre avança a batzegades. Vàrem saltar la tanca molts amb el pacte del Majestic, uns quants més amb la majoria absoluta de l’Aznar, una pila amb el procés de l’Estatut i una passada de gent amb la sentencia del TC. Sóc dels que crec (amb dret a equivocar-me) que aquest darrer procés obrirà els ulls als últims que ens calen per assolir una majoria incontestable. Sigui quin sigui el seu resultat.”

Humbert: “Però és que ERC oblida, i això és greu perquè molta bona gent del partit republicà hi vau deixar la pell –i tu ara ni en parles–, que amb les consultes vam donar un salt encara més gran, i no en resposta a cap agressió forana, ni buscada ni prevista ni sobtada (si és que en pot haver cap de sobtada en aquest cas). Més de 850.000 persones van votar sobre la independència de la nació catalana. Aquest és l’autèntic patrimoni, i en positiu. No contra res sinó a favor de… Una novetat històrica: una acció extraordinària d’independentisme desacomplexat. ¿I ara hem d’anar enrere com els crancs, embolicant-nos en una enganyifa com la del pacte fiscal, que no se la creu ningú amb un mínim de seny polític, només perquè ERC vol canviar de parella? ERC necessita, ho vinc repetint un dia sí i l’altre també, tenir política pròpia, sobretot perquè el país necessita un partit socialdemòcrata independent i independentista. Ara ERC em fa l’efecte d’una d’aquelles noies que van, una a cada banda, agafades del mateix noi. L’altra és el PP, esclar. Allò tan castís d'”Una morena y una rubia”. I enmig el xulo –el bipartit– que amb qui de debó li va la marxa és amb l’altra. En això està convertint ERC el seu triangle –esquerra, república, independència–: un sobat trio en què fa el paper de la noia de rebuig. Perquè segueix sense tenir política pròpia. Només al començament del tripartit –venint d’anys i panys d’anar de parella amb el bipartit de CiU– va semblar que en tenia, i això ens va generar moltes il·lusions i esperances a molta gent independentista i d’esquerres. Pensàvem que hi faria valer allò que representava i pel que l’havíem votat. Va durar fins que el PSOE “mandó firmes”. ¿I ara hi volen tornar? ¿Quants llençols ha perdut ERC en tantes bugades fent de senyoreta de companyia dels altres? Encara en vol perdre més? I el que és pitjor, ¿quantes il·lusions i esperances hem de seguir tirant a l’aigüera la bona gent que necessitem un partit d’esquerres, independent i independentista?”

Company d’ERC. “(També em reconeixeràs que molta gent va anar a votar més perque estava emprenyada eh?). Darrerament però vaig tenir un visió reveladora gràcies a la menció per part de l’Alfred Bosch del poema d’en Salvat Papasseit “Rés no és mesquí”, …ni cap hora és isarda. He rumiat sobre aquestes dues frases i crec que són molt escaients en aquests moments. Que tothom treballi (els bons i els no tan bons) en el camí que cregui més oportú, en la manera que li sembli més eficient o que millor s’hi trobi, en el que millor sàpiga fer o en lo que millor s’ho passi. Que qualsevol petit esforç ha de ser benvingut. Qualsevol, vagi en la direcció que vagi i sigui gran o ínfim. No cal que sigui compartit. El que cal és que tothom es posi a treballar. I sobretot, no pretendre que el company que tinc al costat faci la mateixa drecera que jo. Potser per un altre camí també s’hi arriba no?, potser abans o potser més còmode. Tot suma Humbert i hem de deixar de ficar-nos els dits a l’ull. Treballar i deixar treballar. La “bona gent” ja és grandeta per saber quin camí li és més agradable. Jo, per la meva part, celebraré qualsevol detall que vagi en el sentit de sumar, VINGUI d’on VINGUI. No podem ser a tot arreu on ens agradaria. Per això triem el camí que PER CADASCÚ és més comode, útil i coincident, no sense discrepàncies internes és clar. Si ens posem a caminar tots amb el mateix objectiu penso que fins i tot és bo que agafem direccions, dreceres i camins distints. Més aviat alguns trobaran l’objectiu. I sigui qui sigui, el felicitarem i ens felicitarem.”

En fi, aquest és l’argumentari, que en diuen ara, d’ERC. Ni una paraula del company d’ERC sobre les consultes –curiós, ara que precisament l’Alfred Bosch, que es va fer un nom com a lluitador independentista conegut amb la consulta del 10A a Barcelona, encapçala la candidatura d’ERC–; retorn a la política de “com pitjor millor” –com més clatellots entomem, posant-hi ara una galta ara l’altra, més independentistes farem: quina bestiesa–, com si no haguéssim après res de les consultes; política de campi qui pugui, això sí ERC de bracet ara del bipartit, que és un bon partit i no aquells desgraciats de socialistes i iniciativos que no tenen un jaç on jaure; silenci sobre el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana en què tanta gent que va treballar per les consultes hem posat ara feina i esperances d’esforç unitari per la independència; res tampoc sobre la necessitat imperiosa que té el nostre país –també l’Assemblea Nacional Catalana com a nucli motor del procés d’insurgència nacional– d’una esquerra de debò, un partit socialdemòcrata català independent i independentista…

Per què, doncs, dic que tornaré a votar ERC? Perquè no em queda més remei. Una vegada més, perquè no tinc altra alternativa si vull –i ho vull amb totes les meves forces– que l’esquerra independentista catalana sigui a les Corts de la monarquia. Com vull que hi sigui –i com hi serà, si no els ho impedeixen a darrera hora!– l’esquerra independentista basca i, si pot ser, també la gallega i la bona gent de Compromís-Equo, pel País Valencià, i l’esquerra independentista balear…

I perquè encara confio que allí, a Madrid, es pugui visualitzar sense embuts l’ajuda mútua entre la bona gent dels països colonitzats per l’imperi espanyol. I així avançar, en aquest front com en d’altres en què hem d’anar relligant xarxes de complicitats, en el combat comú contra la dominació imperialista i per les nostres llibertats nacionals respectives.

(A la imatge, “La Verbena de la Paloma”: don Hilarión, la morena i la rossa. Endevineu quina de les dues és el PP i quina ERC, i amb quina es quedarà finalment el xulo del barret de copalta: el bipartit)

Read Full Post »

Artur Mas, entre la “querida” (PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana)

Manuel Cuyàs escrivia ahir a “El Punt/Avui” l’article que m’hauria agradat escriure sobre la cruïlla vital (o professional, si voleu, perquè el paguem amb els nostres impostos –i molt bé per cert– perquè faci de president, se suposa) en què es troba el president Artur Mas amb això de la immersió. Com els nostres burgesos del Liceu de començaments del segle XX, que tan bé va descriure Josep Maria de Sagarra a “Vida privada”, dels quals és hereu volgut i declarat, Artur Mas està embolicat amb dos amors impossibles (o un amor i un compromís, si voleu): la “querida” (això és, els nazis del PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana i la llengua del país). Diu que serà fidel a la segona, com imposen els cànons morals de la religió oficial del bipartit –ja se sap, en versió Duran Lleida, som un país catolicapostolicromà i el papa de Roma no ens ho reconeix–, però li dol deixar la primera.

Fa poques hores, acabo d’enviar al grup de debat “Català sempre”, del qual he parlat alguna altra vegada en aquest bloc, un comentari sobre tot aquest nou vodevil de la política catalana –que no és de per riure, per desgràcia, sinó per plorar–, que m’agradaria compartir també amb els pocs o molts lectors d’aquest bloc. Aquí el teniu, retocat i corregit:

L’atac a la llengua nacional catalana que suposen les sentències del Suprem espanyol i la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a la Generalitat de dalt perquè les compleixi són torpedes en tota la regla, uns més, contra la nostra dignitat com a col·lectiu humà i la (re)construcció de la nació. I, alhora, una altra mostra –quantes més en caldran encara?– de com l’imperi espanyol manté i referma dia a dia la seva opressió colonial sobre la nostra bona gent, perquè enfront ara com ara només hi té una casta política catalana en general mesella i sense el tremp polític i el valor humà que se suposa que haurien de tenir les persones que han triat el seu ofici (pel qual, val a dir-ho, els paguem amb els nostres impostos, i no pas malament per cert). Dir que la gent els vota és veritat, però en la realitat només és una coartada per no fer res perquè això canviï: tant si la fan servir ells com si ho argumentem nosaltres. Si les coses no ens agraden, canviem-les. I el fet objectiu és que això està canviant, d’una banda i de l’altra del front. La immersió lingüística era fins fa uns dies un dels pocs reductes que ens quedaven i que encara podíem estar orgullosos de defensar, mantenir i reforçar. Aquest darrer casalot –per molt destartalat que semblés– ens permetia dir –i jo ho segueixo creient– que no tot estava perdut, que l’escola encara podia ser un instrument per salvar-nos els mots i, sobretot, per construir entorn de la llengua pròpia els necessaris llaços de complicitat entre la bona gent que convivim, bé o malament, al nostre país (almenys a la Catalunya estricta). La immersió lingüística era de les poques coses positives i d’una certa solidesa aconseguides després de la mort del generalot. Ara, arrisquem de perdre-la, mentre gran part de la nostra casta política mira de fer veure que no passa res o que no és tan greu… (el bipartit ha de salvar, com sigui, els pactes racistes i de dreta desacomplexada amb el PP; el PSC ja fa temps que s’ha suïcidat per no res). Però el fonament de la democràcia és el poble, no pas la casta política. Recuperar aquesta convicció cívica, que la nostra societat nacional va perdre després de la mort del generalot i els pactes de la Transició, és urgent, i ho estem fent. Bé o malament, però ho intentem de tirar endavant. És el principal fruit, entre d’altres moltes mobilitzacions nacionals més, del fet que 881.854 catalans ja hagin exercit el dret a l’autodeterminació en les consultes del 2009-2011, una fita històrica inèdita a Europa. Ara toca reforçar allò que hem aconseguit i estendre-ho al màxim, fent que el projecte d’Assemblea Nacional Catalana http://www.assemblea.cat/ esdevingui allò que molts de nosaltres volem: el nucli democràtic ampli, transversal, organitzat per estendre i impulsar el moviment insurreccional pacífic per la independència que necessitem. No ens confonguéssim pas: la nostra és una via insurreccional, perquè no ens deixen cap altra opció. Pacífica però insurreccional. Ara com ara, l’única que ens deixen la majoria de personatges que componen la cimera dirigent de la casta política catalana. Si després canvien, i s’incorporen a l’acció insurreccional, o la promouen perquè no els queda més remei, bingo! Però les declaracions de la consellera Rigau dient que deixarà la política si fracassa el recurs jurídic que presenta el govern de la Generalitat de dalt, que té tota la pinta de fracassar, ho són tot menys exemplars. Quina imatge més sublim d’indignitat i irresponsabilitat: la senyora consellera d’Educació, covarda com el bipartit que l’ha enlairat al lloc que ocupa, deixant la política perquè no es veu amb cor –ni ella ni el mateix bipartit– d’encapçalar una acció de desobediència civil en tota la regla ordenant incomplir les sentències. Però als imperis no se’ls derrota pacíficament sense la implicació d’una àmplia majoria de la població, com no es derroten tampoc les tiranies (l’imperialisme és una de les moltes cares de la tirania, potser la pitjor perquè s’exerceix sobre tot un poble en nom de la suposada superioritat d’un altre). I caldrà moltes accions de desobediència civil i enfrontament sense més concessions, pacífic i democràtic per part nostra, però dur (la nostra història és plena de màrtirs –no m’agrada que sigui així, però ho és– i de gent empresonada i torturada, exiliada… per lluitar per les llibertats individuals i col·lectives). Així, doncs, a deixar de fer el ploramiques i a organitzar a cada barri, districte, poble, comarca… la pròpia assemblea territorial de cara a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana prevista per al març. I a complir amb la via que ens marquem nosaltres mateixos de cara a aconseguir l’objectiu. Només fent les giragonses que no tinguem més remei que fer. Sense ni una més de les imprescindibles: no fos cas que, de tant donar-hi tombs, acabéssim errant el camí com ens ha passat d’altres vegades en la història. Per concloure, deixeu que us remeti, una vegada més, com feia ahir mateix una companya d'”Horta-Guinardó per la independència” a la nostra llista de l’assemblea territorial del districte, al testament de mestre Xiri, a qui en un acte inoblidable al Palau de la Música de Barcelonavam prometre record perpetu i fidelitat per l’acompliment del nostre ideal comú de llibertat. AGRAÏMENTS (quatre dies després): Aquestes consideracions les vaig escriure –i, doncs, van ser inspirades en certa manera–, amb una banda sonora de fons: “Corasón loco“, de La Trinca.

Read Full Post »

Votar la llei de la gravetat. Indignat amb els indignats

Rebo aquest missatge d’un amic d'”Horta-Guinardó decideix”, amb qui -i amb molts d’altres– hem trepitjat dies i dies el districte perquè milers de persones hagin dipositat el vot en la consulta sobre la independència nacional:

“Aquest dijous a les 21 hores a la Plaça de Catalunya es votarà el DRET A DECIDIR dels pobles i el resultat serà inclòs a les conclusions de l’acampada. Se sap que hi hauran grups, que no qualificaré, que aniran a votar en contra amb arguments molt diversos. Per això és MOLT IMPORTANT que tots aquells que pugueu anar-hi us acosteu, mireu de seure el més endavant possible i participeu en la votació.”

Votar el dret a l’autodeterminació? És que ens hem tornat bojos? És com votar la llei de la gravetat. O el dret de reunió i manifestació. Acabat de rebre el missatge, em puja la indignació contra els (alguns) indignats. Per sotmetre-ho a votació i per acceptar que s’hi sotmeti. Porto quaranta anys lluitant pel reconeixement del dret a l’autodetertminació al Regne d’Espanya, un dret que ja reclamàvem des de l’Assemblea de Catalunya, reconegut per les Nacions Unides com un dret inalienable dels pobles, motiu de conflicte i repressió al meu país, al País Basc, a Galícia, al Sàhara Occidental, per parlar només de nacions que han estat o segueixen estan sotmeses a l’imperi espanyol.

No crec que ningú pugui dir que no vaig rebre amb il·lusió un moviment com els dels indignats, tot i les meves reserves que poc a poc van anar augmentant; ni que no em pronunciés amb radicalitat contra la brutalitat dels mossos d’esquadra en el desallotjament de la Plaça de Catalunya –on van resultar ferides, entre moltes d’altres, persones amigues a qui aprecio i respecto–, però això ja és massa. He decidit reproduir aquí alguns dels missatges que he anat penjant al grup “Català sempre” i al facebook perquè es vegi com he anat evolucionant al respecte, a banda dels articles que ja he escrit en aquest mateix bloc.

No us preocupeu que no hi aniré a votar demà, perquè els drets fonamentals de les persones i els pobles no es voten, s’apliquen i prou. Com han fet, en el cas de l’autodeterminació,  881.564 persones al meu país durant les consultes sobre la independència de la nació catalana. La resta és imperialisme pur i dur. I no estic disposat a passat per aquest adreçador.

Aquests són els meus textos a què feia referència:

(Responent a algú que deia que els indignats de la plaça de Catalunya eren anticatalans) No sé d’on treus que són anticatalans. Només cal llegir els articles de David Fernández , que no té cap connotació d’anticalà –és un dels impulsors del manifest de suport a la CUP a Barcelona  i un dels principals defensors dels drets nacionals del poble basc–– a Vilaweb. Reconec, però, la seva falta de sensibilitat respecte dels nostres drets nacionals, si més no si fem cas dels seus manifestos, que em sembla que han anat de més a menys per desgràcia. Ho podem veure des de textos de catalanrevolution en què parlen de dret a l’autodetermionació fins al manifest aprovat ahir on no hi ha cap referència als nostres drets nacionals, com he fet constar jo mateix al comentari que els enviat. (Català sempre 21-5-11)

Un drama, aquest distanciament entre la lluita per la independència i els indignats. ¿Algun demòcrata pot dubtar encara del dret dels pobles a l’autodeterminació que defensàvem ja des de l’Assemblea de Catalunya? És el que pensava ahir passant per la plaça de Catalunya i veient un cartell, escrit en espanyol esclar, en solidaritat amb el poble maputxe. ¿I amb els pobles oprimits per l’imperi espanyol? (facebook 31-5-11)

Hi ha un drama autèntic, si més no a Barcelona, amb l’allunyament dels indignats respecte de la lluita dels catalans contra l’imperi espanyol. Que encara avui gent que es deu considerar demòcrata dubti sobre el dret d’autodeterminació dels pobles em sembla una vergonya. I a la plaça Catalunya encara ho estan discutint. Ara, això sí, avui hi he vist un cartell, en espnyol esclar, de suport al “pueblo mapuche”. (facebook 31-5-11)

Segueixo creient que és un drama. I no es pot dir que molta gent independentista no s’hi hagi implicat. De la gent apallissada, i molt, n’hi ha de tots colors, entre ells el David Fernández, que no es pot dir que sigui un espanyolista precisament. Però precisament el menyspreu ratllant en l’imperialisme espanyol que s’ha trobat molta gent en l’ambient dels indignats a la plaça de Catalunya els ha fet retreure de participar-hi. No m’agrada però és així. I em preocupa que sigui així, però no n’hi ha prou de participar-hi sinó que t’hi has de trobar bé. Sempre que veig aquests imperialistes –perquè encara que no ho vulguin reconèixer són imperialistes– salvadors dels altres, sempre en espanyol esclar, penso en el desastre que va significar per a la revolució sandinista a Nicaragua el menyspreu cap als indis. Com que eren revolucionaris i tenien la veritat, els del Front Sandinista van arribar a desplaçar milers d’indis fora del seu hàbitat i tancar-los en autèntiques reserves perquè no es contaminessin de la contrarevolució. I l’únic que van aconseguir és precisament llançar-los en mans de la mateixa contrarevolució que deien voler combatre. (facebook 31-5-11)

(Responent a un company que diu que a Terrassa això no passa). No tinc referències sobre Terrassa i entenc que no hi hagi aquest problema, però molts testimonis de Barcelona i el seguiment de les xarxes socials evidencien que aquí sí que el tenim i molt gros. Que encara algú que es considera demòcrata i digui que està indignat discuteixi sobre el dret d’autodeterminació dels pobles aplicat al nostre país i a la resta dels pobles oprimits per l’imperi espanyol em sembla clarament imperialista. I cal dir les coses pel seu nom i deixar-nos d’eufemismes. Com ho és menysprear la llengua del país i dir que no té importància l’ús majoritari d’una o altra llengua en públic, quan l’altra llengua és l’espanyol. I encara coses més significatives: no he sentit cap indignat parlar contra la monarquia o l’ús sistemàtic de la tortura als centres de detenció (dos tabús silenciats sistemàticament als mitjans i també entre els indignats), ni denunciar la il·legalització de forces polítiques basques que no han pogut presentar-se directament a les eleccions com Sortu o el tancament de mitjans de comunicació o l’empresonament d’independentistes bascos d’esquerres (800 presoners bascos encara allunyats del seu país: el diumenge 22 de maig, mentre els acampats a la plaça de Catalunya mostraven la seva indignació, jo era de viatge a Còrdova a veure, només 40 minuts, la Teresa Toda, periodista condemnada a sis anys de presó pel simple fet de ser subdirectora del diari Egin, i ja en porta tres i mig…). Això no és motiu d’indignació? O és que vivim en planetes diferents? És això el que em preocupa. I encara més quan algun mitjà ha explicat que el moviment dels indignats neix a Madrid de les plataformes que es van organitzar en defensa de l’impresentable jutge Garzón per la qüestió dels crims del franquisme… (facebook 1-6-11)

Repeteixo: ¿com algun demòcrata sensible al que passa al seu propi país pot posar en dubte el dret dels pobles a l’autodeterminació? Un país on més de 800.000 persones, en un acte d’insubmissió política sense precedents, acabem de votar per la independència. Que un col·lectiu com els indignats de la plaça de Catalunya posi a votació el reconeixement del dret a l’autodeterminació per al propi país és un acte indigne per qui el proposa i per qui l’accepta. Perquè cal recordar-ho una vegada més: el dret a l’autodeterminació és un dret universal tan important com la resta de drets, i no de segona categoria com pretenen alguns dels indignats. I, quan ja l’han exercit més de 800.000 conciutadans, sense exclusions, és una vergonya posar-lo en dubte i una afrenta contra els propis conciutadans, entre els quals n’hi ha molts que van votar quan no poden fer-ho en les eleccions organitzades per l’estat com molt immigrants i joves d’entre 16 i 18 anys. Recoraré sempre aquell jove equatorià que, a Nou Barris, després de votar per la independència de la nació catalana, va dir-nos: “Ja sóc català”. El prefereixo a molts dels acampats a plaça de Catalunya que no se’n senten. (facebook 1-6-11)

(A la il·lustració, bandera del poble maputxe)

Read Full Post »

Trenta-dos anys de Barcelona en poques paraules

El setmanari “El Triangle”, on vaig fer el darrer treball pagat de periodista com a redactor en cap (2001-05), em va triar, amb d’altres persones, per fer-me dues preguntes just abans de la jornada electoral del 22 de maig. Aquí teniu la meva resposta:

–Quin balanç fa dels 32 anys de govern socialista a Barcelona?

-Àrdua feina em proposeu, companys. Trenta-dos anys és tota una generació. En faré un resum parlant del meu barri, el Parc de la Vall d’Hebron, molt sacsejat, per bé i per mal, arran de les olimpíades: Ronda de Dalt sense soterrar i arran de casa –que ens aïlla del barri veí de Montbau i que ha incorporat el soroll continu al nostre adn personal–; pavellons olímpics i velòdrom –infrautilitzats o literalment buits en el dia a dia–; pisos olímpics –ara part nova del barri amb nou veïnatge que n’ha doblat la població–; noves escoles públiques; centre cívic o casal (mai no ho sabré distingir); llar de jubilats; metro i més transport públic, nou campus universitari… I, encara, d’un altre barri: Casc Antic/Ciutat Vella, que vaig seguir com a informador quan treballava a “El Triangle”: mòbbing immobiliari per fer fora amb total impunitat els veïns amb rendes antigues; despoblament del veïnat i el teixit comercial antic en favor dels hotels i les cadenes comercials més potents (Corte Inglés); Foment de Ciutat Vella i xanxullos varis; corrupció de funcionaris públics; violència policial contra les protestes veïnals; HUSA; Núñez i Navarro; requalificacions urbanístiques en favor, la majoria de les vegades dels interessos esculatius dels qui les poden gestionar o senzillament les promocionen (amb resultats ara, de solars buits, perquè ja no hi ha virolles per fer pisos per a turistes o de luxe, o hotels a dojo)…

–Quins haurien de ser els trets definidors de la marca Barcelona a partir d’ara?

-¿És que cal una marca perquè una ciutat sigui un lloc on treballar, gaudir i conviure amb dignitat sense discriminacions?

(A la foto, la ronda de dalt a tocar de casa)

Read Full Post »

Per què he votat la CUP

Divendres passat vaig votar per correu i ho vaig fer per la CUP-Alternativa per Barcelona (el diumenge 22 de maig tinc visita a la companya i amiga Teresa Toda, periodista i exsubdirectora d’Egin, a la presó de Còrdova, i he hagut de votar per correu). D’altra banda, he donat suport públic tant a la CUP a Lleida com a la CUP-Alternativa per Barcelona. I ho he fet després de pensar-m’ho força, perquè això volia dir abandonar una certa fidelitat de vot a ERC des de fa moltes cites electorals.

El suport a la CUP de Lleida va ser el que em va costar més, entre d’altres raons perquè no sóc veí de la ciutat on vaig néixer, ni tan sols quan passo uns dies del mes a pocs quilómetres, a la casa de la meva filla a Alcoletge. Vaig signar el manifest, després que m’ho demanessin més d’una vegada, perquè em va semblar que és bo que la CUP entri al màxim d’ajuntaments, com a esquerra independentista o, si no ho aconsegueix, surti reforçada cada vegada amb més vots en les eleccions a què es presenti. Sóc conscient que això pot afeblir, de moment, un hipotètic front comú dels partits independentistes a la Catalunya estricta amb l’objectiu explícit d’aconseguir l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència. Però, com ja he escrit en d’altres ocasions, estic convençut que aquest front de forces polítiques no es farà un dia per l’altre i, sobretot, no dependrà de forma prioritària dels pactes electorals o de governança, almenys en l’actual estadi del procés cap a la independència.

A les anteriors eleccions, les autonòmiques, ja vaig dir que per mi –en una perspectiva de llarga durada– és més important enfortir i articular en tot el territori –si més no de la Catalunya estricta, atès el pa que s’hi dóna a la resta de la nació sencera– el moviment transversal per la independència des de les plataformes cíviques, i especialment el capital humà i estratègic acumulat pel moviment de les consultes, que no les baralles electorals de curta volada. Més encara si es tracta d’unes eleccions municipals en què es debaten sobretot qüestions de caràcter local i no hi ha, ara com ara, cap perspectiva que les inscrigui de forma clara en el procés d’independència. Això no em fa oblidar l’importantíssim paper que han tingut els ajuntaments en tot els procés de consultes. Uns per bé, començant pel d’Arenys de Munt i la plataforma d’alcaldes pel dret a decidir, i d’altres per mal, com exemplifiquen els casos de l’ajuntament de Lleida i el ridícul de no deixar connectar els ordinadors a la xarxa d’adsl dels centres cívics on hi havia meses per votar, i les declaracions grolleres de menyspreu de l’alcalde Àngel Ros cap al resultat de la consulta, i de forma superlativa l’actitud obertament antidemocràtica del govern socialista municipal a Barcelona oposant-se fins i tot a firmar els permisos per penjar banderoles convidant al vot ciutadà el 10 d’abril pagades religiosament amb diners privats. I no es contradiu gens ni mica amb la meva convicció que els ajuntaments han de fer un paper clau en l’enfortiment d’aquest procés. Estic convençut que un increment significatiu del vot a les CUP i de la presència de les seves candidatures cada vegada en més ajuntaments i de ciutats més grans han d’ajudar decisivament a enfortir el procés i, mirant a mitjà termini, de cap de les maneres no l’ha d’afeblir.

En aquestes eleccions, el meu suport a la CUP a Lleida –on formo part, com ja he explicat diverses vegades, de l’associació “Lleida decideix”, formada després de la consulta del 25 d’abril del 2010– vol ser un encoratjament cap a aquell sector de la societat lleidatana que s’esforça per articular i difondre un discurs diferent al dominant –i doncs també plantejaments diferents d’aplicació a la gestió pública–, també des del punt de vista social, des de les files de l’independentisme. Si voleu, m’ha pogut més la meva arcaica fidelitat a l’independentisme d’esquerres –qualificat de radical, amb un adjectiu que no m’agrada– que no la més recent a ERC. I, doncs, he fet prioritari el reconeixement als mèrits d’una força política que pugna per obrir-se camí des de l’independentisme d’esquerres que no a una evolució (millor si fos un canvi més profund), que espero que resulti finalment positiva, d’ERC a Lleida, que l’ha portat a posar com a segon de llista una persona que respecto i aprecio, com és Jordi Cortada, amic i president de l’associació “Lleida decideix” en què tinc posades tantes esperances.

Pel que fa a Barcelona, els meus dubtes han estat menors. La inclusió de Joan Laporta com a número dos de la llista de Jordi Portabella hi ha estat clarament decisiva, perquè no sé trobar-li cap justificació com no sigui escorar encara més ERC cap al terreny de l’oportunisme polític i la dreta. Laporta, des del meu punt de vista, és la dreta pura i dura embolcallada amb la bandera catalana. I no ha fet res pràctic que em demostri el contrari. El fitxatge de Laporta per ERC resulta per mi una mena de pacte estrambòtic que s’ha presentat com d’unitat de l’independentisme i que en definitiva té totes les traces d’un mercadeig polític sense nord. A la CUP-Alternativa per Barcelona hi trobo gent de la meva confiança i, sobretot, una frescor de plantejaments –tot i alguns llenguatges o propostes que em grinyolen per massa sobats– i un entusiasme arrelat en els moviments socials. I això és molt, en un temps en què l’alta política –la dels pactes públics o amagats que tot ho condicionen– se supedita a un discurs unívoc, amb poquíssims matisos, dictat des de les altes esferes dels poders reals de sempre (llegiu, si voleu, com a exemple concret per Barcelona, Núñez y Navarro o Gaspart/HUSA o “la Caixa”).

En definitiva, m’agradaria poder constatar, després de la jornada electoral de diumenge, que he contribuït d’alguna manera a reforçar l’esquerra independentista del meu país i res no em faria més feliç que servís també, i sobretot, perquè ERC es plantegi a fons la construcció d’una autèntica esquerra catalana que necessitem ara i ens serà imprescindible quan guayem la independència. Un camí, aquest de la construcció de l’esquerra nacional, que és tan urgent de recórrer com el de la mateixa independència. I no crec que Laporta i els seus ens hi acostin gens ni mica.

Em sap greu per tota aquella bona gent d’ERC –que ha estat molta i molt bona– amb qui he fet la campanya de les consultes i espero seguir fent la del ple reconeixement dels nostres drets nacionals, tant a Lleida com a Horta-Guinardó en el cas de Barcelona. Però, en aquesta conjuntura, m’ha semblat necessari enfortir un moviment inequívocament independentista d’esquerres al qual reclamo també, com he vingut fent des d’aquest bloc tantes vegades, que estigui a l’alçada de la bona gent del país i abandoni sectarismes i dogmatismes estèrils, i no dubti, en nom de purismes espuris, a l’hora d’integrar-se en el front comú de la lluita per la independència i un món més just i fratern.

(A la foto, els impulsors del manifest de suport a la CUP-Alternativa per Barcelona: David Fernández, activista dels moviments socials i número 14 a la llista en qualitat d’independent; Roser Veciana, exregidora d’Els Verds a l’Ajuntament de Barcelona i número 7 a la llista en qualitat d’independent; Lluís Cabrera, agitador cultural, president del Taller de Músics i signant del manifest; Julià de Jòdar, escriptor i guardonat recentment amb el Premi Serra d’Or i últim de la llista en qualitat d’independent: Josep Maria Navarro, empresari de l’economia social i solidària i número 40 a la llista en qualitat d’independent).

Read Full Post »

Apunts a l’entorn del 10A

Recupero aquest bloc, un cop m’han tret el guix i he començat a poder escriure amb les dues mans amb una certa comoditat. Com que, de les moltes coses que han passat aquests dies, les més importants per mi han passat al meu país –la consulta del 10A sobre la independència de la nació catalana, on he estat implicat a fons– i n’he parlat d’alguna manera amb apunts al facebook i al grup “Català sempre”, un article curt per media.cat que ja he penjat al bloc i la resposta a una entrevista per telèfon al setmanari “la Directa”, aquí en teniu un tast. A manera de mosaïc i pendent, encara ara, de posar-hi un pèl d’ordre (i d’afegir-hi més referències necessàries a l’acte transcendental que vam viure ahir al palau de congressos de Montjuïc a Barcelona, amb la celebració de la Conferència Nacional per l’Estat propi).

Qüestionari a la “Directa”

“El 10A ha estat un acte revolucionari, n’estic convençut”
Humbert Roma, voluntari de Barcelona Decideix a Horta-Guinardó

Com has viscut el 10A a Barcelona?
Com un acte revolucionari. I ho dic molt convençut. Després de tot el que he viscut, concloc que avui fer política –quelcom molt diferent de fer de 
polític– és un acte emancipatori del tot. Ho dic també pel que he vist 
aquests mesos: l’obstacle permanent i més gran que hem tingut ha estat el 
“no m’interessa”. I he arribat a la certesa que el contrari de la política 
és la por, real o imaginada.

Has extret més conclusions en calent?
Si. Una, que la crida a no votar apel·lant a la ‘unitat’ és l’inici del 
totalitarisme. Perquè la base de la llibertat no pot ser mai la por o la 
barroera excusa de la cohesió. La llibertat és la lliure discussió i 
confrontació d’idees i projectes: per això cal agrair tant l’exercici 
democràtic dels qui han votat no. I una altra cabdal, apresa d’un jove 
equatorià de 20 anys: cohesió és que una nació no exclogui mai cap dels seus membres. En aquest sentit la consulta ha estat un reconeixement ple de la igualtat de drets per a totes les persones.

La consulta hagués resultat impossible sense el voluntariat actiu. Què en 
penses?
Tot plegat, increïble. Diria que si les revoltes del món àrab han estat de
joves revoltats, bona part de les més de 3.000 persones voluntàries de la 
consulta han vertebrat una autèntica “revolta dels jubilats”. I cal recordar que fins fa dos mesos, Barcelona Decideix tenia una sola persona alliberada. Per això insisteixo tant: fer política avui, sense interessos partidistes, 
és revolucionari. Fer política, senzillament. Revolucionari del tot.
(“Directa”, 13-4-11)

Anotacions al facebook i al grup “Català sempre”

L’especial d’ahir a “El Periódico” és la millor notícia que he llegit en molt de temps i envia a l’infern d’on no havia d’haver sortir mai la tabarra totalitària de Montilla que pretenia -i Mas durant un temps li va fer costat, com l’hi segueix fent Duran i Lleida- que la consulta divideix la societat. Com si dividir la societat, és a dir, respectar i potencciar la pluralitat i el dret a pronunciar-se mitjançant el vot no fos l’essència de la democràcia. Llegiu la crònica d’ahir a media.cat, si us plau http://www.media.cat/2011/04/08/el-periodico-defensa-ara-el-dret-a-lautodeterminacio/
(Facebook 8-4-11)

Us aconsello llegir la crònica d’avui a media.cat http://www.media.cat/2011/04/08/el-periodicodefensa-ara-el-dret-a-lautodeterminacio/ i escoltar l’entrevista a l’Alfred Bosch a Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticia/3870944/20110408/especial-10-diumenge-consulta-capital.html La portada d'”El Periódico” d’avui per mi és una gran notícia. És la prova que els imperialistes i els seus mitjans estan perdent la batalla i es posen la bena abans de la ferida. “El Periódico” desenvolupa en aquesta mena d’edició especial l’argumentari que anirem sentint i llegint, en una tabarra permanent, a partir de dilluns. Ells saben que estan perduts com no torni l’aviació feixista a bombardejar la nostra bona gent indefensa. Molt bo ahir el web http://josepsort.blogspot.com/2011/04/aixi-si.html

(Facebook 8-4-11)

Des del respecte per una vella (i envellida) marca que ens porta tantes evocacions entranyables i tràgiques –Unitat Popular– el que he viscut aquests dies de recapta de vot pel 10A és que la unitat és la consigna dels totalitaris –España una, por a la balcanització i la guerra–, consigna montillista i duranista, i masista prèvia al vot vergonyant pel sí sense foto–, i el reconeixement de la diivisió i la confrontació lliure idemocràtica de dades, idees, sentiments, opinions… és la base de la democràcia i la llibertat sense adjectius, que no li calen. (Facebook 8-4-11)

Primera reflexió; Fer política, interessar-se i participar en la república, és revolucionari. I ser polític?
(Facebook, 11-4-11)

Ser polític? Fer de polític? Classe política? Tribu política? Casta política!!! La interpel·lació que més m’ha costat respondre aquests dies i dies demanant el vot pel carrer ha estat: “La política no m’interessa”. “Tots els polítics són iguals, uns lladres i uns aprofitats”. Els deia, amb poc convenciment: “I els llauners, els directors de banc, els escombriaires, els polítics espanyols, italians, francesos… també, ¿tothom en el mateix sac?”. Però jo mateix sabia que m’estava autoengayant. Jo vull un país, una nostra república, lliure de lladres i aprofitats, on fer política sigui una activitat noble, al servei de la bona gent i que no se’n serveixi…”. Polítics que sí que ho feu així, perdoneu que no us sàpiga defensar, però és que els vostres col·legues m’ho posen/ens ho posen molt difícil.
(Facebook, 11-4-11)

Taula rodona a Vilaweb La Camats, patètica. Què és el federalisme sinó la unió d’iguals? Com es pot ser iguals si som depenents d’un imperi? Cal abolir la Constitució espanyola que prohibeix expressament la federació de les comunitats autònomes (art. 145, 1)? Proposa las senyora diputada abolir la Constitució espanyola que els seus van fer? Com s’ho faran?
El noi de les CUP diu que no es quedaran a casa. De debò no es quedaran a casa seva o no hi tornaran? La meva experiència personal és que s’hi estan quedant o hi tornen perquè els és més còmode estar a la panxona de la mare “esquerra d’alliberament nacional, socialista i independentista i tota aquesta faramalla verbal” que no continuar en la lluita a camp obert juntament amb l’altra gent que ja fa temps que van atrevir-se a sortir a la intempèrie de l’apassionant lluita comuna a camp obert.
(Facebook, 11-4-11).

La consulta guanya la batalla mediàtica a Catalunya però no a la resta del país. Media.cat.
Una visió de país sencer (això és, de Països Catalans) sobre el tractament mediàtic de la jornada d’ahir. És molt important, per conèixer millor el país sencer i deixar-nos de volades de coloms, o de fer el desgraciat, inútil i falaç paral·lelisme amb el País Basc que traspuen determinades cròniques catalanes del diari “Gara” que avui no té ni tan sols l’esma de dedicar un editorial al que està passant a la Catalunya estricta. Deu ser que, per a la direcció de “Gara”, això que està fent aquí la bona gent catalana encara són “mariconadas de estos blandengues catalanes” en el llenguatge militarot que tant sembla agradar a alguns dels seus col·laboradors.
(Facebook 11-4-11)

Conferència Nacional per l’Estat propi. Ja m’hi he inscrit i convido la bona gent catalana a fer-ho. Llàstima que sigui una convocatòria precipitada, que ha menystingut la bona gent de Barcelona abocada a la consulta del 10A, que altra feina teníem fins diumenge passat. I que, amb uns documents només discutits per una elit de notables, hagin bandejat un ara més que mai necessari debat participatiu a l’hora de posar-hi els fonaments.
(Facebook 13-4-11)

Ja m’he hi apuntat i pagat. M’he mirat els papers i hi trobo faltar un cert respecte als possibles assistents per poder-nos preparar per debatre’ls, sobretot tenint en compte que l’interessant seria un debat a les platafomes de les consultes, ja que la nostra coordinadora nacional ha acordat participar-hi activament. Si més no la gent de Barcelona estic segur que hi anirem amb els papers mullats de suor per les hores que portem captant vot sense parar, però sense haver-los pogut llegir i discutir a fons entre nosaltres. Compte amb les presses, que després caiem de morros en el lloc més imprevist. Ho dic per experiència.
(“Català sempre” 11-4-11)

Compte, no ens tanquem en allò –per dir-ho d’alguna manera– tan basc de “nosaltres sols” podrem. Ni els irlandesos, que em sembla que s’ho van inventar, ho van poder fer tots sols, i van necessitar ajut internacional,
sobretot dels EUA i de la nombrosa diàspora irlandesa. I Francesc Macià va recórrer mig món, incloent-hi la llavors feia poc creada Unió Soviètica. en recerca de suport internacional a la causa catalana. És clar que sense un moviment potent dels catalans al nostre país la resta no es pot produir. Però és que aquest moviment ja el tenim, i ara hem de reforçar-lo aquí i fer-lo valer davant de la resta de pobles del món. Són, al meu parer, els
dos pilars del full de ruta post10A en què hem de treballar.
(“Català sempre”, 13-4-11)

És molt important contrastar les diverses anàlisis sobre el 10A, saber-les llegir i veure de quins pressupòsits parteixen per deduir el seu grau de credibilitat i encert.
(Facebook 14-4-11)

Entre pamflets i retallades | Media.cat – Observatori crític dels mitjans Molt bona la reflexió del David (Bassa). Més que un pamflet, “El Periódico” de l'”Així no” era un avançament editorial, fil per randa, de l’argumentari del PSCPSOE/”o es español solamente” postconsulta del 10A.
(Facebook 15-4-11)

‎885.000 votants, comptats un a un, sense trampa ni cartró. Aquesta és la força més gran aplegada mai al nostre país en l’exercici de fet del nostre dret a l’autodeterminació. Encara que els “papàs” egoistes i porucs vulguin retenir-nos tancats a casa, ens hem fet grans de sobte i no tolerem seguir sotmesos a l’imperi de la por.
(Facebook 16-4-11)

Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, els districtes amb més participació el 10-A – VilaWeb Contra la meva opinió, expressada amb vehemència en una reunió de “BCN decideix” abans del 10A, i la d’aguns districtes, l’executiva de “BCN decideix” ha decidit difondre unes dades que no fan sinó confondre la bona gent catalana. Barcelona, el 10A, era un districte/col·legi electoral únic i per això qualsevol persona resident al municipì podia votar en qualsevol mesa del territori municipal, per molt allunyada que fos del seu domicili. Aquesta realitat és irrebatible a Barcelona, com en la resta de municipis amb més d’una mesa electoral on s’ha fet la consulta, i ens ha vingut imposada per la negativa dels poders imperials a facilitar-nos els censos i, doncs, la possibilitat d’assignar col·legi als votants com es fa en unes eleccion oficials. Les dades per districte, doncs, són enganyoses i fal·laces, no tenen cap valor estadístic ni serveixen per a cap estudi ni conclusió mínimsament seriosa, i només contribueixen a potenciar una competició infantil i morbosa entre la bona gent dels districtes. Diuen que diuen els favorables a aquesta vulneració flagrant de l’objectivitat i de la difusió racional i crítica de la informació que es rep i es dóna que la premsa els ho demanava. I què! Si la premsa els demana mentir, com han fet ara –distorsionar la informació que hom té és mentir–, ¿ho han de fer perquè els ho demana la premsa? Sembla estrany que el portaveu de “BCN decideix” i periodista Alfred Bosch s’hagi deixat emportar per la instigació a l’espiral de la mentida en què, com ell hauria de saber, la casta periodística hi tenim la mà trencada.
Sobre les precisions que es feien al respecte en la introducció a la nota de “BCN decideix”: Si cal fer tantes precisions i puntualitzacions, ¿quin sentit té donar dades enganyoses si no és enganyar? Potser fins tot després de, el que és pitjor, autoenganyar-se. Propi de criatures.
En cap moment no he deixat de pensar en els bons moments que ens han unit. Per això encara m’emprenya més tanta beneiteria i infantilisme. I tanta actitud genuflexa davant els mitjans de comunicació.
(Facebook 16 i 17-4-11)

http://www.media.cat/2011/04/19/el-periodico-1/
Esplèndida anàlisi del sempre competent i fi estilista que és en Roger Palà. L’edició especial prèvia al 10A –que això era de fet, amb editorial en portada inclòs– d’El Periódico recollia, fil per randa, l’arnat argumentari de l’imperialisme espanyol contra el moviment pacífic i democràtic més important de la història del nostre país. Aquella edició especial, en lloc de desprestigiar la consulta, encara la va fer més
digna. Gràcies, El Periódico. Gràcies, mitjans imperialistes espanyols, per haver expressat de forma tan fidedigna i barroera la vostra pròpia desesperació.

(Facebook 19-4-11)

Una de les anècdotes més maques que vaig viure a les consultes va ser quan, en una taula de vot anticipat, un pare amb una criatura ens va dir que ell no podia votar perquè era de Madrid. I va explicar amb detall al seu fill què volíem: “Preguntan si quieren que Catalunya siga en el Estado español o que sea independiente”. Clar que ens va dir que havia viscut bastant de temps al nostre país.
(Facebook 26-4-11)

Just després de la Conferència Nacional per l’Estat propi. Ara a fer feina, tenint en compte que ja hi ha una organització territorial, la que ha fet possible les consultes en més de cinc-cents municipis. Una realitat que em temo que alguns dels impulsors de la Conferència d’ahir no tenen massa clara. Els ho haurem d’aclarir abans que sigui massa tard.
(Facebook 1-5-11)

A “Horta-Guinardó decideix” hem acordat no dissoldre’ns com a col·lectiu sinó seguir treballant pel dret a l’autodeterminació i la independència. Per això vam preparar com a col·lectiu la Conferència d’ahir, tot i que no vam tenir temps de fer-hi aportacions perquè, mentre es podien fer, nosaltres estàvem implicats dia sí dia també a recollir vot anticipat i preparar el 10A a Barcelona. D'”Horta-Guinardó decideix” vam anar a la Conferència d’ahir un grup de setze persones que ens hi havíem inscrit prèviament. Segons es va dir a la Conferència, de cara a formar les assemblees territorials per a l’Assemblea Nacional Catalana prevista per novembre cal inscriure’s al seu web que en principi és http://mxi-anc.blogspot.com/ Però, ara com ara, no hi veig cap lloc per fer aquesta inscripció. Suposo que o bé crearan una altra web o bé ja ho diran en aquesta. Personalment, crec que cal anar-hi organitzats i que el millor és no dissoldre les plataformes de districte, de poble o coordinadores de comarca i fer-ne eines de participació col·lectiva territorial a la futura Assemblea Nacional Catalana (a Lleida, on també vaig participar en la consulta, vam crear l’organització legal “Lleida decideix” que ve organitzant actes des del 25 d’abril de l’any passat que vam fer la consulta i intentem coordinar-nos amb d’altres municipis de la comarca dins de “Segrià decideix”).  De tota manera, sembla que, mentre no es consolidi l’Assemblea Nacional Catalana, seguirà la Coordinadora Nacional per la consulta http://www.coordinadoranacional.cat/ on ens coordinem moltes de les plataformes que hem organitzat les consultes i que dóna suport com a tal a la Conferència d’ahir. Recomano, doncs, que –si és possible– ningú no es despengi de la seva plataforma territorial per la consulta.

(“Català sempre” 1-5-11)

A la foto, viisita d’observadors internacionals al migdia del 10A a la mesa de vot instal·lada al Pavelló de la República, al Parc de la Vall d’Hebron. D’esquerra a dreta: Matilde Chiné (la meva dona, “Horta-Guinardó decideix”), Dolors Ciutat (“Lleida decideix”), Miren Legorburu (regidora d’Hondarribia, esquerra independentista basca), Jean Guy Talamoni (cap del grup parlamentari de Corsica Libera), Conxita Bosch (comissió internacional de “Barcelona decideix”), Jerome Jolidon (grup Bélier del Jura), Pascal Prince (diputat del Jura) i Humbert Roma (“Horta-Guinardó decideix”). Per mi és un dels millors resums del que és i pot ser encara més l’ajuda mútua entre la bona gent de les nacions que lluitem contra els imperis i per les llibertats.

Read Full Post »

Diumenge comença la cursa cap a la consulta a Barcelona

Aquest diumenge, 12 de desembre, amb l’obertura de la campanya pel vot anticipat, comença de fet la consulta sobre la independència de la nació catalana a Barcelona que ha de culminar amb el vot presencial el dia 10 d’abril vinent. La campanya per vot anticipat començarà amb una jornada al barri de la Barceloneta, al districte de Ciutat Vella, en què a més de la recollida del vot anticipat es faran diverses activitats de caràcter festiu per difondre la consulta.

Aquesta és la convocatòria que n’ha fet “Barcelona decideix”:

El 12 de desembre, al barri de la Barceloneta, es convidarà a votar per primer cop en la consulta sobre la independència de Catalunya que organitza Barcelona Decideix. L’endemà ja es podrà votar en diferents punts de la ciutat.

Per garantir la votació del 12D, hi haurà una dotzena de taules repartides per la Barceloneta. Al llarg del dia també hi haurà animació als carrers, i s’instal·larà un centre d’operacions al Museu d’Història de Catalunya (MHC). Us convidem a tots, voluntaris i col·laboradors, a assistir a aquesta jornada històrica.

Diumenge 12 de desembre
9 hores: obertura dels col·legis
20 hores: tancament de les urnes
21.30 hores: anunci dels resultats i celebració amb cremat a la plaça del Poeta Boscà  (Mercat de la Barceloneta)

Al cartell, que trobareu aquí, hi ha detallats tots els actes, que es faran a la plaça del Poeta Boscà (plaça del mercat).

Aquí, podeu trobar el vídeo de promoció de la campanya.

Gent engrescada

Deia en un anterior article que esperava que els resultats de les passades eleccions al Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya, que qualificava de tràmit, no afectarien massa el treball il·lusionat per les consultes i tot el que se’n deriva. He pogut comprovar que els ànims de les persones que s’han ofert voluntàries per a la consulta de Barcelona no solament no han minvat sinó que la bona gent del nostre país s’hi ha engrescat encara més. Dijous passat, des d’“Horta-Guinardó decideix”, on ens organitzem al nostre districte de cara a la consulta del 10 d’abril, vam convocar voluntaris i voluntàries per rellançar la feina: vam haver de canviar de local perquè no hi cabíem. I això que només n’havíem convocat la meitat –la resta la convocarem en una segona sessió– i encara hi va haver gent que es va disculpar perquè no havia pogut venir.

Una segona dada, tant o més important, la Coordinadora Nacional per la consulta segueix la seva via per organitzar pobles i comarques on ja s’han fet o es preparen consultes, després d’una complexa feina de reorganització. Dissabte vinent, 11 de desembre, hi ha una altra reunió del Plenari, aquesta vegada a Barcelona, a Nou Barris. L’ordre del dia promet, perquè s’hi plantegen ambicioses iniciatives de futur que ben segur que faran parlar. Aquest n’és l’ordre del dia.

Pedrolo i les eleccions del 28N

Fa un parell de dies, vaig escriure aquest comentari, en un grup de debat en què participo, per intentar donar el tomb a algunes expressions pessimistes després de la jornada electoral:

Hi ha una obra de teatre de Manuel de Pedrolo, “Homes i no”, que
m’ajuda molt en aquestes ocasions. No sé si l’heu vist o llegit (fa
molt de temps que no es representa si no és en teatres marginals però,
quan la va escriure Pedrolo, alguns crítics la posaven entre les obres
més representatives d’un determinat existencialisme europeu o del
teatre de l’absurd, tot i que a mi no m’ho sembla tant perquè hi veig
sobretot un vessant polític). Una parella tancada entre reixes lluita
per alliberar-se’n mentre increpa a “No”, responsable del seu
empresonament. Finalment se n’alliberen, però darrere aquella reixa
n’hi ha una altra. La lliçó per mi és diàfana, i encara més si tenim
en compte la trajectòria de l’autor: és la lluita per la llibertat
allò que dóna sentit a les persones i els col·lectius, encara que
aquesta lluita no s’acabi mai perquè després d’un objectiu en queden
infinitat més per assolir. És allò que canta Raimon: “Quan creus que
ja s’acaba, torna a començar”.

Que el mateix dia de les eleccions hagi sortit un nou diari en català –
i que, com a reacció, La Vanguardia ja prepari la seva pròpia versió
en català– és senyal que la nostra llengua encara és viva. Aquest matí
hem anat a comprar al mercat ambulant que es fa cada dissabte a
Lleida. Certament hi dominaven multitud de llengües i els venedors
cridaven majoritàriament en espanyol els seus productes, però quan els
parles en català t’adones que molts d’ells, gitanos de famílies
arrelades al país des de centúries, tot i que els hem tractat tan
malament, mantenen la nostra llengua i t’hi parlen amb l’accent de la
terra. Vull dir que no tot està perdut i que, com deia no sé qui,
l’única lluita perduda és aquella que s’abandona.

Per això, la feina de grups com “Català sempre” o la campanya de
consultes sobre la independència –el 10 d’abril tenim el gran repte a
Barcelona– té tanta importància. No solament pel que representen per
elles mateixes sinó pel que significa de lluita col·lectiva per les
nostres llibertats i dignitat.

 

Read Full Post »

Joan Solà: tantes coses fetes i tant que queda per fer

Tantes coses fetes i tant que queda per fer. És el primer que se m’ha acudit en conèixer, aclaparat, la notícia de la mort de Joan Solà. Tantes coses fetes: només cal mirar la multitud de treballs escrits –d’alta investigació acadèmica i de divulgació sàvia i a labast de tothom–, classes, conferències, entrevistes, mestratge reconegut… Tanta feina pendent i no solament sàvia: l’edició de l’obra completa de Pompeu Fabra, la sintaxi normativa, per la qual no es cansava de reivindicar temps i rigor, el contrari de les presses que tant odiava… sinó sobretot cívica, nacional, de defensa a ultrança del país i la llengua, tret identitari sense el qual no tenim nació, com saben ben bé aquells que volen anorrear-la i que ara tenen, amb la sentència del Tribunal Constitucional de l’imperi, tots els vents al seu favor. Si no és que la bona gent catalana hi fem tot per evitar-ho. Això és, prenem a una el seu relleu perquè la feina pendent no quedi sense fer.

Aquest vespre, la bona gent de la coordinadora de la plataforma “Horta-Giuinardó decideix” que hi porta més temps que jo, en una reunió en què compartíem il·lusions, esforços, repartiment de feinesl i, alhora, el mateix aclaparament per la notícia, recordava com Joan Solà, que era veí del districte, havia acceptat fer la presentació de la plataforma en la festa que vam fer, en el marc del Correllengua, el dissabte 16 d’octubre. Finalment no va poder ser: la malaltia va córrer més de pressa.. Una carta de la coordinadora de districte als voluntaris i voluntàries per a la consulta del 10 d’abril de l’any vinent a Barcelona ens ho recorda a partir d’aquesta mateixa nit i hi afegeix a la nostra consideració que la millor manera d’homenatjar el mestre és seguir la seva feina per la llibertat nacional i els drets lingüístics de catalans i catalanes.

Rellegeixo en aquesta trista ocasió el que vaig escriure, en aquest mateix bloc, quan van donar al doctor Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i l’entrevista que li havia fet anys abans per al setmanari El Triangle. Penso que hi tinc ben poc a afegir. Si no és recomanar dos vídeos que són el llegat audiovisual del mestre que ens acaba de deixar. Un, la darrera lliçó a la Universitat. L’altre, el que va acceptar enregistrar per animar els veïns i veïnes del poble on va néixer, Bell-lloc d’Urgell, a participar en la consulta sobre la independència nacional que s’hi va fer, ara fa just un mes, el passat 26 de setembre. Crec que és el millor resum del que va ser tota la seva vida.

Read Full Post »

A misses dites, en el 70è aniversari del martiri de Lluís Companys

Aquest és un article que arriba a misses (laiques) dites. L’escric tres dies després de la commemoració dels fets que en són el pretext: el 70è aniversari del martiri i mort de Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel feixisme. I pren com a referència les exèquies cíviques que l’anomenada “societat civil” –gràcies a l’impuls de la Comissió de la Dignitat– li va retre divendres passat en un lloc emblemàtic de la història contemporània del nostre país: l’església de Sant Agustí Nou, al carrer de l’Hospital, a la vora de les Rambles de Barcelona, on l’any 1971 es va fundar la malaguanyada Assemblea de Catalunya.

Un acte que, com va emfasitzar el filòsof Josep Maria Terricabras durant les exèquies, encara tenen pendent de fer les institucions autonòmiques catalanes –la Generalitat postfranquista–, amb caràcter públic i oficial, trenta-cinc anys després de la mort al llit del generalot que va fer afusellar al president de la Generalitat republicana. Un crim d’Estat que –com tants altres, d’altra banda, al Regne d’Espanya, emparats en paròdies de judici (consells de guerra)–, els governants espanyols de tota mena encara no s’han dignat a reconéixer revisant i anul·lant a tots els efectes la sentència de mort firmada pel generalot.

Escric aquestes ratlles a misses dites, ja que no m’hi he pogut posar, entre d’altres raons –familiars algunes–, perquè el passat cap de setmana vaig retre al president màrtir el millor homenatge que ara mateix li podia fer, a ell que va dedicar tota la vida a la bona gent del nostre país: dedicar ni que fos unes hores  a impulsar les consultes per la nostra independència nacional que s’han estès a tants llocs de la Catalunya estricta. Dissabte passat, en el meu cas a la que preparem per al 10 d’abril del 2011 a Barcelona, la ciutat d’on ell mateix es va autoinvestir alcalde democràtic després de proclamar la República el 14 d’abril del 1931, en un acte de decisió i valor que cap dels nostres polítics actuals és capaç de repetir, ara com ara.

Dissabte, precisament, quan compro els diaris en una llibreria de la plaça del Nen de la Rutlla, del Guinardó, on vaig a col·laborar en el muntatge de la festa que preparem per al Correllengua 2010 i la presentació en societat d'”Horta-Guinardó decideix”, que farem de la mà de l’escriptor i enigmista Màrius Serra (Horta) i la filòloga Mila Segarra (Sant Genís dels Agudells), em trobo amb una sorpresa agradable: el llibre que inclou avui l’edició dominical de “Público” és un dels textos que ahir van servir a l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Ragué per glossar la figura del president, “Vida y sacrificio de Companys”, de qui va ser el seu advocat al consell de guerra pels fets d’octubre, Ángel Ossorio y Gallardo. Espero, per al bé d’espanyols i catalans, que sigui el mateix llibre que “Público” hagi inclòs també aquest dissabte en les seves edicions a Espanya. Com desitjo també que els organitzadors de les exèquies cíviques de divendres –i dels actes de diumenge al castell de Montjuïc– tinguin recursos i decisió per editar íntegra la llarguíssima i altament fonamentada, com tots els seus textos, intervenció d’Hilari Ragué que van haver de fer-li escurçar de forma precipitada i, doncs, maldestra per mor del temps. Un rotund al·legat, amb dades irrefutables pròpies del seu rigor d’historiador, en favor del president màrtir tan denostat darrerament per pseudohistoriadors i pamfletaris de pacotilla, alguns, ai, membres del gremi periodístic com jo mateix.

Tinc de fa temps una admiració per la personalitat de Lluís Companys, directament proporcional a l’odi i la rancúnia que li tenen i demostren d’altres. Em passa el mateix que m’explicava que li va passar a ell l’historiador Jordi Pomés, en l’entrevista que li vaig fer per a la revista “La Terra”, quan va publicar la seva investigació sobre la Unió de Rabassaires (“La Unió de Rabassaires”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000) que se li va anar convertint, pel paper cabdal que hi tenia en els fets investigats, en un estudi protagonitzat per la figura de Companys, fundador –entre d’altres moltíssimes coses– del sindicat de pagesos catalans del primer terç del segle passat. Segons m’explicava Pomés, com més estudiava el republicanisme català de finals del XIX i començaments del XX, més l’impressionava el paper que hi va tenir Lluís Companys i la grandesa creixent de la seva figura i el seu sacrifici reiterat pel país i la seva bona gent.

Una admiració meva que va créixer encara quan, per fer un reportatge commemoratiu a la revista “La Terra”, vaig haver de repassar aquella “La Terra” fundada per Lluís Companys com a òrgan periodístic de la Unió de Rabassaires (de la qual, per cert, s’han perdut o no es troben a les hemeroteques els exemplars de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, no sé si perquè no van existir o perquè les col·leccions guardades s’estronquen, per desgràcia, en aquest període d’agressió crescuda contra Catalunya i alguns moviments sindicals). Una repassada hemerogràfica que em va fer intuir en molts textos anònims publicats a la revista la ploma militant del president màrtir. Fins tal punt que, quan donava classes a Periodisme de l’Autònoma, un dels textos que feia analitzar als alumnes era un que personament crec que és obra de Companys. Per dissort, ara no tinc a mà ni l’entrevista a Jordi Pomés, ni el reportatge que vaig escriure sobre “La Terra” que va dirigir Companys –i de la qual, amb gran encert, van recuperar la capçalera per al seu mensual els fundadors d’Unió de Pagesos l’any 1980–, ni l’article que donava a analitzar als meus alumnes. Em proposo buscar-los i penjar-los d’aquest bloc quan els trobi. Espero complir-ho.

Read Full Post »