La revista “Time” té raó d’excloure Catalunya

Aquests dies corre per la xarxa una campanya fruit de la ignorància de les regles fonamentals del periodisme. Gent catalana plena de bones intencions i poca cosa més pretén –i convida a– donar lliçons als periodistes de la revista “Time” i contradir-los en la selecció que ha fet el setmanari nord-americà del que qualifica com a “les deu nacions aspirants”, “llocs –diu– que competeixen per la independència, alguns amb més reclamacions legítimes per la llibertat que d’altres”, després de l’accés del Sudan del Sud a la independència previ l’exercici del dret d’autodeterminació.

Aquesta selecció –en la línia que ha popularitzat el mateix setmanari des de fa dècades en molts altres camps (personatges polítics, llibres, músiques, salut, economia, medi ambient…), el més destacat dels quals és la tria de la personalitat de l’any– és un espai d’opinió. Com ho és un editorial, un article firmat o un acudit gràfic. I en aquest cas concret “Time” ha respectat de forma escrupolosa una norma fonamental del periodisme modern, tal com l’ha definit durant dècades precisament la tradició anglosaxona i s’aprèn en la gran majoria dels centres d’ensenyament de periodisme d’arreu del món: la distinció, en forma i fons, entre els gèneres d’opinió i els d’informació, sense llicència per barrejar-los. Clau de volta de la retòrica periodística que cap lector més o menys crític hauria de desconéixer i encara menys menystenir.

Però alguns dels nostres connacionals, tocats pel foc de la defensa a ultrança de la pàtria, sempre ofesa pels altres per definició, s’ho han pres a la valenta com una afrenta a la catalanitat. Quan haurien de mostrar agraïment al “Time” per haver estat tan objectiu. Perquè, com sempre que fa llistes d’aquesta mena, “Time” es limita a expressar ras i curt una opinió. Que podrem compartir o no, però que en aquest cas és tan objectiva que es limita a un llistat sense més additius que l’advertiment inicial segons el qual alguns dels “llocs” –fixin-se bé en el substantiu, que matisa les “nacions” del títol– tindrien “més reclamacions legitimes per la llibertat que d’altres”. Dos dels quals poden semblar anecdòtics –la República de Cascàdia i la Segona República de Vermont–, com m’ho poden semblar a mi mateix, en la meva abismal ignoràcia al respecte, però que, formant part dels contenciosos nacionals o territorials dels Estats Units d’Amèrica –alguns d’ells tan importants que fins i tot van ser en l’origen de la guerra civil de secessió–, hi tenen la justificació de la proximitat tractant-se d’un setmanari nord-americà.

Prescindiré d’analitzar, a més a més d’aquests dos casos, els altres set seleccionats que no tenen per objectiu la independència respecte de l’imperi espanyol. Me’n queda un: el País Basc –fixeu-vos que no diu Euskadi sinó País Basc, amb precisió lèxica exquisida–, que hi figura, i el nostre cas –Catalunya? Països Catalans?, primer objecte de polèmica: la denominació–, que no hi ha estat seleccionat. Dos territoris sota sobirania espanyola que es defineixen com a nació (amb el dubte, en el nostre cas, de si aquesta definició l’atribuïm a la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt o a la totalitat dels Països Catalans). Em poso, doncs, en la pell dels periodistes del “Time” posats a l’àrdua tasca de fer la llista: hi posem el País Basc? En devien dubtar tan poc que el van posar el segon, just després d’Escòcia.

Ara bé, Catalunya? els Països Catalans? Deixem-ho en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt, sota sobirania espanyola. Primer element a considerar: qui hi té majoria parlamentària, al parlament autonòmic? qui té possibilitats de tenir-la en un futur proper? Perquè els periodistes del “Time” saben sumar i restar, coneixen els sistemes polítics que regeixen als terriotoris dels quals parlen… Majoria requerida per proclamar la independència o convocar un referèndum d’autodeterminació: 68 diputats d’un total de 135. Composició d’aquest parlament, com qui diu acabat de constituir després de les eleccions de novembre del 2010: el bipartit (esadir CiU, catalanista autonomista) 62 diputats; ERC (independentista d’esquerres) 10; SI (independentista no se sap si de dretes o d’esquerres) 3; Joan Laporta (independentista per lliure) 1; ICV (autodeterminista segons com) 10; PSC (esquerra imperialista espanyola) 28; PP (dreta imperialista espanyola) 18; C’s (imperialistes espanyols no se sap si de dretes o d’esquerres) 3.

Si tinguessin voluntat política de crear un conflicte al Regne d’Espanya per aconseguir la independència –segona part de l’anàlisi hipotètic dels periodistes de “Time”–, el bipartit (amb majoria relativa àmplia en aquest Parlament i monopolitzant en exclusiva el govern autonòmic) s’ho plantejaria com a primer objectiu, i no es proposaria ara negociar amb l’imperi espanyol aquesta cosa etèria del pacte fiscal a la manera basca (quan dels basc i navarrès, que ja hi són vigents, en reneguen tant l’esquerra independentista basca com un sector important del PNB –com prova el projecte de reforma de l’Estatut d’Euskadi conegut com a pla Ibarretxe– i els dos principals sindicats, ELA i LAB). I de forma immediata, just de conéixer-se els resultats electorals, el bipartit hauria cridat els partits partidaris de l’autodeterminació (esadir, els no imperialistes espanyols) per posar fil a l’agulla: majoria absoluta al Parlament autonòmic (76 diputats, més probablement els 10 d’ICV). Faves comptades. Conclusió dels periodistes del “Time”: la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –i no diguem ja la resta dels Països Catalans– són encara molt lluny de tenir dret a figurar a la llista.

¿Què té el País Basc que no tingui Catalunya (o els Països Catalans) per ocupar-hi, en canvi, el segon lloc per als periodistes del “Time”? Sobretot morts. Un conflicte bèl·lic, com passa a d’altres territoris inclosos a la llista (Ossètia del Sud, Kurdistan, Sàhara Occidental…). I molts independentistes empresonats –un important percentatge de la població–, exiliats, torturats, partits il·legalitzats… i malgrat tot, resistència nacional. I ara, perspectiva de pau i, de retruc, presència electoral com mai dels independentistes represaliats, traduïda en càrrecs electes i gestió de recursos; partits i sindicats independentistes i sobiranistes amb important implantació en tots els territoris bascos, per sobre de la divsió administrativa i les fronteres estatals; implicació internacional en la resolució del conflicte…

Què ens diuen, doncs, els periodistes del “Time” a la bona gent catalana amb aquesta inclusió dels bascos i la nostra exclusió de la seva llista? Només que, com a periodistes i aplicant els paràmetres que acostumen a manejar per avaluar els conflictes nacionals, el basc té dret a figurar al seu rànquing i el català, no. Una opinió només. Però més que fonamentada. Gens demagògica, i ni molt menys ofensiva per la catalanitat. El millor que podria fer aquesta bona gent catalana que es mostra tan ofesa és deixar-se de romanços i anar per feina, que –com ens diuen de forma implícita des de “Time”– en tenim encara molta, però que molta, per fer. Certament, hem fet gestes històriques, sense precedents en les nacions europees colonitzades, com recollir gairebé 900.000 vots, la majoria a favor de la independència, en les consultes. Tant com això, però només això. Insuficient per amenaçar la unitat de l’imperi, al qual, ara com ara només hem fet pessigolles. A l’imperi i als servidors fidels que tenen a la colònia, els bons salvatges que ens administren en nom seu, embolcallats sempre, això sí, amb la bandera catalana. I només amb pessigolles la bona gent catalana no aconseguirem apropar-nos de forma substancial a tenir Estat propi com els pobles lliures del món.

Gràcies, periodistes de “Time”, per haver-nos-ho dit de forma tan concisa i clara. Una autèntica lliçó de bon periodisme.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 5 de desembre del 2012)

(A la imatge, Messi candidat a la llista de personalitats de l’any 2011 a la revista “Time”)

Read Full Post »

Canvi profund en l’hegemonia política al País Basc

Les enquestes més favorables a Amaiur s’han complert. Amb set diputats a Madrid, el bloc sobiranista d’esquerres a l’entorn de l’esquerra independentista –EA, Alternatiba, Aralar i esquerra abertzale sense sigles (l’altra, cal no oblidar-ho segueix il·legalitzada, amb més de 40.000 persones que no poden presentar-se a eleccions, entre elles els principals dirigents com Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Txelui Moreno o Rufi Etxeberria)– és a 32.300 vots de prendre l’hegemonia del nacionalisme basc al partit nacionalista històric, el PNB. Ho aconsegueix en nombre de diputats al conjunt dels territoris bascos sota sobirania espanyola però encara no en nombre de vots. El PNB es queda amb cinc diputats al Congrés espanyol (sis, si hi sumem el de Geroa Bai), acomplint així el seu objectiu de no perdre grup parlamentari propi, com deia Iñaki Anasagasti mentre analitzava el recompte al plató d”Euskal Telebista. Són unes dades, però, que caldrà confirmar amb el recompte dels resultats finals –inclosos els vots emesos a les ambaixades i la resolució de possibles impugnacions de vot– en els quatre territoris, atès que algun escó –sobretot a Guipúscoa i també a Navarra, pel que fa a Geroa Bai– ha ballat al llarg de tota la nit.

Sumant els resultats fets públics amb el cent per cent del vot escrutat, i atribuint al PNB els vots de Geroa Bai (tenint en compte que hi és el principal partit, amb els independents d’Uxue Barkos), Amaiur se situa encara al darrere del PNB en nombre de vots als quatre territoris (365.889 PNB-Geroa Bai i 333.592 Amaiur). Un fet a tenir en compte tant a l’hora d’avaluar els resultats com, sobretot, de traspassar-los automàticament a unes hipotètiques eleccions avançades –cada vegada més necessàries, tenint en compte els canvis polítics profunds que viu el País Basc– a la comunitat autònoma d’Euskadi, on el PNB també ha superat Amaiur en vots però no en escons: 323.517 vots (24,12%) i 5 diputats el PNB, enfront de 284.528 (24,12%) i 6 diputats Amaiur. Hi ha encara un element més a tenir en compte: la radical diferència del repartiment d’escons segons si les eleccions són espanyoles o autonòmiques a Euskadi. Mentre a les eleccions espanyoles hi ha una relativa proporcionalitat en la distribució dels escons, a les de la comunitat autònoma d’Euskadi es reparteixen 25 diputats per territori (75 en total, a l’espera que, acomplint la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, el territori foral de Navarra decideixi unir-se als altres tres territoris bascos en un Parlament únic de cent diputats).

Aquest sistema de distribució d’escons fa que Àlaba –245.000 persones amb dret a vot–  tingui els mateixos diputats al Parlament de Gasteiz que Biskaia –914.000– o Guipúscoa –548.000–. Un fet que distorsiona qualsevol possible càlcul a partir del nombre de vots aconseguits, si no es fa amb la cura necessària. És, doncs, molt aventurat fer previsions sobre què pot passar a l’hora de la veritat en unes eleccions al Parlament d’Euskadi. I més quan és lògic esperar que, per als comicis autonòmics, l’esquerra independentista comptarà amb partit propi –tot i mantenint, si són prou flexibles en la seva estratègia, les actuals aliances a Amaiur– i plena llibertat de presentar candidats, inclosos els qui s’hauran guanyat el prestigi d’haver contribuït a la fi d’ETA i que encara són empresonats o privats de drets polítics.

Els resultats d’aquestes eleccions a Corts espanyoles –ja a les darreres muncipals i forals, els resultats de Bildu, sense Aralar, ho anunciaven– confirmen que la fi de les accions armades d’ETA comporta també el final, ara com ara, de la patrimonialització del nacionalisme basc pel PNB. El canvi és substancial: en clau nacionalista, és ara el PNB qui haurà d’anar al darrere de l’esquerra independentista i els seus aliats si vol reforçar el seu missatge sobiranista i no esperar-ne només els vots per mantenir-se al govern autònom d’Euskadi o fer prosperar els seus projectes com en els temps de Juan José Ibarretxe, quan Batasuna o el Partit Comunista de les Terres Basques encara no havien estat il·legalitzats. L’única alternativa que tindrà –si no ho fa– serà tornar als temps del lehendakari José Antonio Ardanza i els seus pactes amb el PSE, el partit que els va prendre la lehendakaritza gràcies al seu pacte amb el PP i la il·legalització de qualsevol partit de l’esquerra abertzale, i que ha resultat un clar perdedor en els dos darrers processos electorals.

I una altra conclusió encara més evident: sumant els vots del PNB i Amaiur, i limitant-nos als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi –el cas de la Navarra foral és més complex, sobretot tenint en compte la nova estratègia de l’esquerra abertzale que ja a les converses de Loiola, durant la treva del 2006, havia flexibilitzat les seves posicions sobre el procés d’unitat territorial al País Basc del sud–, tindrien clara majoria en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si es repetissin els resultats –mera hipòtesi de treball–, el sí a la independència aconseguiria el 51,54% dels vots, enfront del 39,30% del bloc PSE-PP partidari del no. Incrementar un o altre percentatge dependria –seguint la mateixa hipòtesi– dels votants d’altres formacions (IU, UPyD, Equo…) o els qui aquesta vegada no han anat a votar.

Si mirem a més a més a la comunitat de Navarra, és encara més clar que a les passades eleccions forals que la unitat del nacionalisme basc és fonamental per trencar el pacte UPN-PP-PSN, hereu de l’estratègia de la “Navarra espanyola” de Víctor Pradera i els tradicionalistes antibascos del primer terç del segle XX. Amaiur i Geroa Bai s’han repartit el vot sobiranista a la comunitat foral –tot i que Geroa Bai feia un discurs molt menys basquista que Amaiur, i això potser l’ha beneficiat per la seva moderació que en alguns casos arribava a expressar serioses reticències pel que fa a la reunificació territorial– i, havent aconseguit un escó cadascuna al Congrés espanyol, les dues coalicions s’hauran de replantejar com unir forces si tenen objectius semblants. Sumant els seus vots –tot i que ja sabem que en política les coses no són tan simples– podien haver-se convertit en la segona força política de la comunitat foral, amb 91.436 vots (27,7%) –PP-UPN n’ha aconseguit 125.935 (38,17%)–, mentre que el PSN en passaria a ser la tercera amb 72.291 (22%). No és un percentatge suficient per trencar el pacte espanyolista però ben segur que hi ajudaria en una perspectiva de futur sense violència armada d’ETA i amb un discurs molt més matisat de l’esquerra independentista respecte a la Navarra foral.

Una darrera consideració que, des d’una perspectiva catalana i antiimperialista, obre perspectives d’esperança en un mapa del poder com el que aquestes eleccions imposen en el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania espanyola. D’una banda, queda clar que la Catalunya estricta i el País Basc del sud configuren dues realitats nacionals diferenciades i prou sòlides per no haver de dependre d’altri per més temps. De l’altra, a les Corts espanyoles –enmig de l’abassegadora majoria del PP i el PSOE i dels nacionalismes pactistes del PNB i CiU– es fa visible un bloc sobiranista que pot tenir una important capacitat d’ajuda mútua més enllà de la legalitat espanyola i en defensa de les llibertats nacionals de la bona gent catalana, basca i gallega –és a dir, la independència–: Amaiur (7), ERC i Compromís (4) i BNG (2). Una realitat que farien bé de tenir en compte els qui, des de posicions pretesament independentistes catalanes, han fet campanya per l’abstenció.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 21 de novembre del 2011)

Read Full Post »

Política catalana a la manera basca: entre el pacte fiscal i Bildu

Un dels problemes greus de la política catalana és que –a diferència de la societat civil i fins i tot d’alguns representants de l’àmbit municipal que pensen per ells mateixos, i actuen en conseqüència amb una notable capacitat de transversalitat i d’autonomia respecte dels partits com ha demostrat l’èxit dels referèndums sobre la independència nacional– les propostes que ens arriben de les direccions dels partits semblen nascudes de la mandra política institucionalitzada. I, doncs, només plantegen que adaptacions a la catalana d’importacions vingudes d’altres realitats nacionals, sobretot del Païs Basc.

D’aquestes propostes polítiques catalanes que en podríem dir “a la manera basca” en tenim aquests dies en primer pla informatiu dues de ben significatives. Una, provinent del bipartit governant a la Generalitat de dalt, porta de corcoll la resta de partits catalans diguem-ne sobiranistes amb representació parlamentària –amb especial incidència a ERC– i amenaça fins i tot d’envescar l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (com podeu comprovar si llegiu amb atenció el confús i contradictori redactat de la proposta número 115 per al Debat del Full de Ruta plantejat de cara a la constitució de l’ANC prevista en principi pel novembre. Es tracta de la famosa proposta de pacte fiscal de la colònia amb l’imperi espanyol plantejada pel bipartit governant, amb un èmfasi mereixedor de millors objectius. Proposta de pacte fiscal que, des del començament s’ha presentat com una adaptació del concert-conveni de les institucions forals basques i navarresa amb el Regne d’Espanya. A la manera basca.

L’altra proposta ens arriba de Solidaritat per la Independència (SI), després del cataclisme electoral que van sofrir els partits independentistes a les darreres eleccions autonòmica (2010) i municipals (2011), com a conseqüència, entre d’altres raons, de la divisió i enfrontament propiciat pels capitostos de SI abans de les autonòmiques, alguns dels quals es van fer un tip de dir coses tan surrealistes com que al gener ja seríem independents si els votàvem a ells. Ara, seguint l’estela del bipartit, esadir a la manera basca, s’acaben de treure de la màniga la proposta de fer un “Bildu a la catalana” i fins i tot hi ha un espai al facebook que porta aquest nom tan capriciós com fal·laç.

Dues experiències basques que susciten imitadors interessats –partidistes fins a l’agonia– sense tenir en compte que Catalunya –i menys encara els Països Catalans– no és el País Basc i que són dues realitats nacionals diferents, que per això precisament som dues nacions i en reivindiquem el fet de ser-ho. Una d’elles, la del concert-conveni basc-navarrès cada vegada més en qüestió al País Basc del sud, precisament a causa de l’avanç de l’independentisme d’esquerres que no en vol ni sentir a parlar. Per l’independentisme d’esquerres, el pacte fiscal basc-navarrès és un “pacte de vassallatge” com el va qualificar l’economista de l’esquerra abertzale Nekane Jurado quan fa poques setmanes va presentar a Barcelona el seu llibre “Independencia: de reivindicación histórica a necesidad económica” (editorial Txalaparta, setembre del 2010), on li dedica un capítol clau. “Pacte de vassallatge” que té els seus orígens precisament en la pèrdua dels furs bascos al País Basc del Sud després de la derrota a la tercera guerra carlina del segle XIX (1876). I que res no té a veure amb la recuperació de la independència a què aspira de forma cada vegada més majoritària la ciutadania basca, no en debades la nova estratègia de l’esquerra abertzale no renuncia a aquest objectiu de reconeixement i exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència.

Sobren, doncs, des del territori administrat per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, on també està creixent l’evidència que l’única sortida possible és la independència, les maniobres de distracció que pretén el bipartit governant, plantejant un pacte fiscal a la catalana “a la manera basca”. I seria bo que els partits independentistes no hi perdessin ni un minut, com espero que no ho faci tampoc l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ja en vam tenir prou amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, retallat primer pel pacte Mas-Zapatero (cal no oblidar-ho mai per saber el pa que s’hi dóna, al bipartit); ribotat després per Alfonso Guerra i els seus, i decapitat del tot per la guillotina definitiva del Tribuna Constitucional. Les consultes sobre la independència nacional iniciades a Arenys de Munt el 13 de setembre del 20009 i culminades a Barcelona el passat 10 d’abril, amb l’extraordinària manifestació del 10 de juliol del 2010, és un capital de futur massa important per tornar enrere amb un nou intent, condemnat a un nou fracàs per no res, per les molles quan ara el que toca és lluitar pel pa sencer.

L’altre emmirallament basc de què parlava és l’anomenat “Bildu a la catalana” en què tant d’èmfasi han posat els dirigents de Solidaritat per la Independència. Fins i tot muntant una recent gira catalana de gent de “Bildu” al servei d’aquesta esperpèntica proposta. La veritat és que no hi sé trobar cap paral·lelisme entre el fenomen polític de Bildu al País Basc del Sud amb la nostra miserable realitat partidista catalana. Són tantes les diferències que el camí de convergència i ajuda mútua entre la bona gent de les dues nacions que lluitem per la independència se m’albira difícil i de llarga construcció. I només serà possible partint de les molt diferents realitats nacionals, sense còpies espúries i interessades que no porten enlloc. Només alguns fets que haurien de fer reflexionar els dirigents de Solidaritat per la Independència, si fossin capaços d’abandonar la mandra intel·lectual i les coartades partidistes:

A banda que ens haurien de dir com s’ho faran per aconseguir al nostre país una unitat semblant a la de l’esquerra (repeteixo per qui no ho hagi llegit bé: ESQUERRA) independentista basca, farien bé de tenir en compte que Bildu és un fet basc, producte entre d’altres coses de molts anys de lluita per la independència des de l’esquerra, inclosa la lluita armada, i d’un canvi profund d’estratègia de l’esquerra independentista que espero que aviat comporti l’abandonament de la lluita armada per ETA. Cal recordar que els independentistes bascos tenen encara 750 persones de les seves empresonades a les garjoles espanyoles i franceses, milers d’exiliats, partits de l’esquerra independentista il·legalitzats i dirigents empresonats… I una esquerra independentista que, malgrat tot, ha resistit i ha estat capaç de trobar aliats en Eusko Alkartasuna i Alternatiba per constituir la coalició “Bildu” en els quatre territoris històrics del País Basc del Sud i va en camí de fer-ho també –i potser amb d’altres partits– al País Basc del Nord. Per cert, uns i altres, EA i EB (partit d’origen d’Alternatiba), desil·lusionats de la deriva del PNB contra els projectes compartits en el govern amb el lehendakari Ibarretxe. Entre ells precisament la reforma de l’Estatut d’Euskadi. ¿On tenim aquí ni un sol partit independentista que tingui implantació àmplia i arrelada a tot el territori de la nació sencera? Ells tenen dos sindicats sobiranistes –ELA, sobiranista, cada vegada més allunyat del PNB, implantat a tot el País Basc del sud, que des de fa més de deu anys  –l’any 1997– ja va declarar esgotada la via autonomista , i LAB, esquerra abertzale, implantat als set territoris històrics. Ambdós, representants de la majoria sindical al País Basc del Sud. I nosaltres cap ni un…

I, en canvi, nosaltres els catalans, en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, hem fet un referèndum sobre la independència de la nació catalana impulsat per la societat civil en què han participar 881.564 persones, un fet històric mai vist a Europa, i som en vies de constituir l’Assemblea Nacional catalana que té una potencialitat enorme –sobretot per la decisió de la Coordinadora Nacional per la consulta de participar-hi activament i la confluència de gent procedent de diverses entitats sobiranistes– però que, si no hi parem compte, l’acabarem espifiant abans de constituir-la. Avís a (partits) navegants.

Fem, doncs, cadascú el nostre camí; establim mecanismes d’ajuda mútua entre els dos pobles –i altres colònies del mateix imperi espanyol: un aspecte que trobo a faltar en els documents a debat de cara a la constitució de l’Assemblea Nacional catalana–, i intentem que les nostres lluites, diverses perquè també són diverses la nostra respectiva història i realitat nacionals, convergeixin en l’enfrontament civil, pacífic i democràtic amb els poders imperials, i potser a mitjà o llarg termini en una estratègia comuna, per la plena llibertat nacional seva i nostra.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 3 d’agost del 2011)

Read Full Post »

Aberri Eguna a la cruïlla

L’Aberri Eguna (dia de la pàtria basca) d’enguany ha estat insòlit. I no només perquè, per primera vegada des que els tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi han tingut un govern autonòmic, aquest –i amb ell el seu lehendakari– no ha estat present en la commemoració de la diada nacionalista. És un efecte més, i no pas el més greu, de la presa del poder pels partits imperialistes espanyols –PSE i PP– al territori colonial d’Euskadi, gràcies a la tupinada a les eleccions autonòmiques del març del 2009 en què ells mateixos van privar –via llei espanyola de partits i aparell judicial de la metròpoli– del dret a elegir i ser elegits als votants potencials d’un força política clau en la representació política com és l’esquerra abertzale il·legalitzada.

Les forces polítiques i socials basques, legalitzades o no, i també l’organització independentista armada clandestina ETA, són –en tots els territoris bascos i no solament a les tres províncies de la comunitat autònoma– en una cruïlla. El camí que prenguin a partir d’ara pot ser decisiu per al futur de la nació sencera. El PNB, perdut el govern d’Euskadi després d’haver-lo encapçalat tant de temps, sembla més desorientat que mai. Com per no dir ni una sola paraula, per exemple, en el seu manifest de l’Aberri Eguna del 2010, sobre les causes per les quals va ser foragitat del poder. Ni sobre les d’origen aliè, com l’exclusió d’un sector de la població de l’exercici de drets polítics i humans fonamentals en una democràcia. Ni sobre les d’origen intern, com la contradicció que ve arrossegant des de la seva fundació entre les anomenades dues ànimes del partit: la sobiranista, que va impulsar la seva implicació en el pacte de Lizarra-Garazi que va portar a la fracassada treva d’ETA del 1998 –quan era lehendakari Juan José Ibarretxe– i als diversos intents posteriors del mateix Ibarretxe d’aprofundir en la defensa del dret a decidir, torpedinats des dels sectors autonomistes del mateix partit. Derrotat per la via de la tupinada imperialista a les darreres eleccions, el PNB sembla ànima en pena –de fet, l’ànima autonomista, que porta les de guanyar al si del partit després de l’allunyament de l’incòmode Ibarretxe– en la recerca de la pròpia identitat. No hi ha ajudat gens el recent escàndol de presumpta corrupció que ha afectat el partit a Àlaba, on conserva el govern de la poderosa diputació foral gràcies al pacte que el PSE s’ha negat a trencar tot i les demandes del PP perquè ho faci. Per intentar corregir el rumb, o si més no que ho sembli, els seus dirigents nacionals –”jelkide”– s’han tret de la màniga l’anomenada “iniciativa Ados!” (Acordar!) per la reforma del marc estatutari, fonamentada en la “capacitat de decisió” i un “sistema bilateral de garanties amb l’Estat espanyol”. A banda de reclamar una vegada més a ETA que abandoni les armes i a l'”autodenominada esquerra abertzale –segons diu el seu manifest per la diada– un rebuig clar i rotund de la violència d’ETA”, i proclamar la crisi econòmica com la preocupació prioritària del partit, el PNB defineix el camí triat com el d'”aprofundir en la institucionalització d’Euskadi i avançar de forma decidida en el nostre autogovern fonamentat en la cada vegada més àmplia institucionalització i recolzat en el dret a decidir”. Sense dir gran cosa més sobre com pretén aconseguir aquests objectius i amb quins suports compta en les actuals condicions.

Via autonomista que l’allunya de la impulsada per l’esquerra abertzale il·legalitzada, que –després d’un efectiu procés de reflexió i revisió a fons de la seva estratègia– ha emprès el camí de l’acumulació de forces sobiranistes per defensar l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència per vies exclusivament pacífiques, sense fer-ho dependre de cap procés de negociació, com explicita el document “Zutik Euskal Herria” (País Basc dempeus) que va fer públic a mitjans de febrer. Document menystingut –de cara enfora si més no– tant pel PNB com pels socialistes bascos i espanyols i, no cal dir-ho, el PP–, però que alguna cosa nova deu tenir quan, pocs dies abans de l’Aberri Eguna, el 29 de març, el facilitador de resolució de conflictes sud-africà Brian Currin presentava a Brussel·les una declaració en què quatre premis Nobel de la pau i disset personalitats més sud-africanes, britàniques i irlandeses dieun que “plenament realitzat, aquest compromís pot ser un pas fonamental per posar fi al darrer conflicte a Europa”. Entre aquestes personalitats, destaquen l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu; l’expresident sud-africà que va posar fi al règim de l'”apartheid”, Frederik W. De Klerk; l’expresidenta d’Irlanda i premi Príncipe de Asturias de Ciències Socials 2006, Mary Robinson; l’exlíder del Partit Laborista i Socialdemòcrata d’Irlanda del Nord, John Hume, i Albert Reynolds, exprimer ministre d’Irlanda, que van jugar un paper clau en el procés de pau irlandès, i l’exsecretari general de la interpol Raymond Kendall. Encapçalant les signatures la Fundació Nelson Mandela, amb una referència expressa dient que el text de la declaració concorda amb el pensament del líder de la lluita contra l’apartheid a Sud’Àfrica.

Aquest moviment basc per la independència es concreta ara com ara en la xarxa Independendistak, que pretén aplegar tots els bascos i basques dels set territoris històrics decidits a aconseguir la independència exclusivament per la via pacífica i democràtica, i en un acord de l’esquerra abertzale il·legalitzada amb el que queda d’EA, l’antic soci de govern del PNB, després de l’escissió d’Alkarbide. Independistak i EA van protagonitzar el seu propi Aberri Eguna convocant una multitudinària marxa que va confluir des d’Irun i Hendaiacap al pont de Santiago, on hi ha la frontera que divideix artificialment els territoris bascos sota sobirania espanyola dels sotmesos a la sobirania francesa. Una convocatòria que es venia produint els darrers anys, amb el suport de tots els partits sobiranistes, però d’on enguany s’han despenjat Aralar i Abertzaleen Batasuna, tot i que alguns destacats membres d’aquestes formacions hi van participar.

Però la declaració que va presentar Brian Currin –que no s’amaga d’haver treballat amb l’esquerra abertzale il·legalitzada acompanyant-la en el seu procés de reflexió i canvi d’estratègia– té una segona part que, ara com ara, fa dífícil a l’esquerra abertzale avançar en aquesta estratègia exclusivament pacífica si no s’encarrila aviat en la mateixa direcció un altre dels agents que han d’ajudar a resoldre el conflicte: ETA. “Prenem nota –diu la declaració de Brussel·les– de l’expectativa que els pròxims mesos poden donar pas a una situació en què el compromís pels mitjans pacífics, democràtics i no violents es converteixi en una realitat irreversible. Per això, fem una crida a ETA perquè doni suport a aquest compromís declarant un alto el foc permanent i completament verificable”. Tot i referir-s’hi en el propi comunicat per l’Aberri Eguna, ETA ha posposat la seva resposta a aquesta demanda concreta d’alto el foc a un posterior comunicat que farà públic, segons diu, després d’analitzar “les aportacions i opinions que han fet públiques els agents internacionals”. Remarcant, però, que “la desactivació de la resposta armada no soluciona el conflicte polític” i afegeix que, com ha passat en altres “processos de resolució de conflictes en el món, en el nostre també són necessàries garanties i compromisos de totes les parts, construir l’escenari democràtic que garantirà una sortida sòlida i permanent”.

I és aquí on pren raó de ser el darrer paràgraf de la declaració de Brussel·les, dirigida a l’altre agent del conflicte, que té de ben segur –cal no oblidar-ho, per no fer-se il·lusions excessives respecte d’una resolució ràpida del conflicte– la clau veritable per aarribar a una pau efectiva o, si més no, afavorir-la amb mesures de distensió: el govern de la monarquia. “Aquesta declaració (d’alto el foc d’ETA completament verificable), degudament resposta pel Govern espanyol, permetria que els nous esforços polítics i democràtics avancin, les diferències siguin resoltes i s’aconsegueixi una pau duradora”, diu el manifest de Brussel·les. Una resposta que, si més no de portes enfora, el govern de la monarquia no sembla voler facilitar. Només ha calgut que l’eurodiputat del PP i exministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja, hagi dit que està segur que hi ha converses entre ETA i el govern espanyol –cosa que tant de bo fos certa–, perquè el fiscal general de l’Estat, induït clarament pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, hagi anunciat canvis imminents destinats a endurir la llei de partits. La tria oficial del Govern espanyol –i del seu satèl·lit titella de Gasteiz– és, ara com ara, avançar per un camí radicalment diferent al que reclamen els valedors internacionals de l’estatègia de l’esquerra abertzale.

La política d’aliança entre els dos partits imperialistes majoritaris espanyols pel que fa al País Basc, en què el PSOE sempre va a remolc del PP, sobretot després del fracàs de la darrera treva i negociació amb ETA, no se salda, però, sense costos per al PSE governant a Euskadi. El darrer, la dimissió a finals de març del que era viceconseller de Política Lingüística, Ramón Etxezarreta, antic col·laborador de l’alcalde socialista de Donosti, Odón Elorza, quan no portava ni un any al càrrec. Etxezarreta, persona respectada en el món de l’euskera i membre del sector basquista del PSE, en dimitir, va dir que ho feia per “no encaixar en l’equip i estil de direcció de la Conselleria de Cultura”. El diari “Deia”, proper al PNB, ha explicat els seus repetits enfrontaments amb Antonio Rivera, viceconseller de Cultura, l’home fort de la conselleria, que és a càrrec de Blanca Urgell, precisament sobre l’orientació de la política lingüística. Antonio Rivera passa per ser un ferotge antinacionalista. Segons diu Javi Núñez, en la crònica a “Deia”, “una altra de les característiques d’Antonio Rivera és la seva oposició visceral a l’euskera”. Una baixa més que significativa del rumb que manté impertorbable el govern de Patxi López, al servei de l’imperialisme espanyol més ranci i obtús.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana, el 6 d’abril del 2010)

(La foto, de la marxa convocada aquest Aberri Eguna per Independentistak, amb el suport d’Eusko Alkartasuna, en arribar al pont de Santiago, l’he baixat de “Gara”)

Read Full Post »

Del Pla Ibarretxe a la consulta d’Arenys de Munt i més

He dit en públic i escrit diverses vegades que la pitjor contribució que va fer Catalunya a la ruptura de la darrera treva al País Basc va ser com van portar els nostres polítics la reforma de l’Estatut. El tripartit i CiU van passar de l’episodi de Perpinyà el gener del 2004 –quan Josep-Lluís Carod-Rovira va fer la millor aportació d’un polític català a la resolució pacífica del conflicte, i els electors li ho van pagar amb el millor resultat electoral d’ERC des de la mort del dictador– a fer tota mena de concessions en la negociació de l’Estatut a Madrid. La preparació, declaració i manteniment de la treva d’ETA, i el consegüent diàleg de pau –amb les expectatives que va obrir–, van coincidir pràcticament amb les implacables ribotades al text estatutari (paraules d’Alfonso Guerra) en les Corts espanyoles.

Pendents com som ara del darrer cop de gràcia, per obra del Tribunal Constitucional, a allò que va aprovar gairebé el 90% dels parlamentaris al Palau de la Ciutadella, el 30 de setembre del 2005, cal recordar la desgraciada coincidència. Mentre ETA i el govern espanyol, en una mesa, i PNB, PSE i Batasuna (il·legalitzada), en una altra, ambdues mai formalment constituïdes, començaven a negociar fins apropar-se com mai amb els preacords de Loiola, bascos i catalans vèiem com s’escorrien per l’aigüera les promeses de Zapatero d’aprovar a Madrid allò que aprovés el Parlament de Catalunya.

Era una treva que, també cal recordar-ho, arribava després que les mateixes Corts espanyoles que van fer la gran ribotada al projecte català haguessin tancat la porta, l’1 de febrer del 2005, amb una grolleria indigna d’una institució pretesament democràtica, a la proposta de reforma de l’Estatut basc aprovada pel Parlament de Gasteiz just un mes abans. És significatiu rellegir ara el que van dir i escriure alguns polítics i opinadors del nostre país, amb una supèrbia o ceguesa dignes de millor causa, arran d’aquest fet. Per molts d’ells, el pitjor defecte del projecte de nou Estatut basc era que, tot i tenir la mayoria absoluta dels vots dels diputats al Parlament d’Euskadi, requerida legalment en aquest cas, li faltava un consens més ampli que l’hagués fet, en paraules de Salvador Cardús, “imparable” (segons deia en una enquesta del grup de capellans bascos Herria 2000 Eliza, publicada en llibre amb el títol “Soberanías y Pacto”).

De fet, contraposaven –a favor del text català– les majories obtingudes per ambdós projectes als respectius parlaments autonòmics: massa curta, en la seva opinió, la basca; prou àmplia, en canvi, la catalana, per garantir-ne l’aprovació. Santa innocència. Ni el projecte basc, amb més del 50 per cent dels vots dels diputats, ni el català, amb gairebé el 90 per cent, van passar el cedàs de les Corts espanyoles. L’un ni tan sols va arribar a ser discutit; l’altre, retallat i tot, espera les absoltes del Tribunal Constitucional. En ambdós casos, les majories, tant de la cambra basca com de la catalana, van renunciar a plantejar batalla en el camp de la confrontació democràtica.

Igual va passar al País Basc amb la nova iniciativa del lehendakari Ibarretxe, en la línia del que havia proposat  l’organització per la pau Lokarri un cop es va tenir clar que les converses de pau anaven de mal borràs: la consulta directa al poble –no un referèndum vinculant, com va remarcar de forma insistent– sobre el final dialogat d’ETA i que els partits bascos impulsessin una negociació política incloent-hi el dret a decidir. La resposta espanyola va ser contundent: el Tribunal Constitucional espanyol va prohibir la consulta, prevista per al 25 d’octubre del 2008, tot i que Ibarretxe tenia també el suport de la majoria del Parlament de Gssteiz.

Tant el procés estatutari català com el basc, i el darrer derivat que en seria la proposta de consulta d’Ibarretxe, van topar amb un mur infranquejable: la legalitat espanyola. I amb una feblesa decisiva: la incapacitat de donar-hi resposta més enllà d’aquesta legalitat. Amb l’agreujant, al País Basc, de la intromissió d’ETA i de l’enduriment de la violència de l’Estat en els processos polítics.

De sobte, però, arriba, d’un petit poble del Maresme, Arenys de Munt, un missatge demostrant que la confrontació democràtica és possible. Ès de la bona gent del poble que ens arriba la lliçó. No només a la resta de catalans sinó també a tots els pobles sotmesos a l’imperi del Regne d’Espanya. Tasio Erkizia, dirigent històric de l’esquerra abertzale –de qui, per cert, he manllevat el concepte de “confrontació democràtica”, que va repetir per activa i per passiva, com alternativa a la confrontació armada, en un sopar a què vaig assistir a Barcelona poc abans del nostre Onze de setembre– ho ha expressat sense embuts en un article al diari “Gara”, titulat “Visca Arenys de Munt!”. “Arenys de Munt, gràcies pel que ens heu mostrat” –hi deia Erkizia, que va ser-hi el dia de la consulta, amb una àmplia delegació de l’esquerra abertzale. “Aquesta va ser la iniciativa que va crear el terratrèmol polític –afegia Erkizia–. Una iniciativa popular pensada de manera senzilla però que ha desencadenat les pors atàviques del PSOE i el PP”. “Arenys de Munt s’ha convertit en referent –deia en un altre paràgraf–. En la seva petitesa, s’ha convertit en una gran estrella que marca el camí de la independència. Estrella per als catalans i estrella per als bascos”.

Més clar, l’aigua. Certament, Erkizia no és un ingenu i sap les dificultats que comporta aquest camí. No en debades va començar la defensa de les llibertats nacionals del seu poble, als anys setanta del segle passat, quan era un joveníssim capellà d’aquella antifranquista i nacionalista església basca (El podeu veure en aquest vídeo sobre els darrers afusellaments del franquisme). Sap que el camí és dur i té moltes giragonses. Però reconeix també que només “és un primer pas” i que l’aprenentatge serà mutu.

¿Per què un esdeveniment tan limitat, localitzat en un petit poble del Maresme, aixeca tal expectativa? Perquè, per primera vegada en la història, el Regne d’Espanya es veu confrontat al fet que el poble senzill respongui a la pregunta clau per a la continuïtat de l’imperi: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”. I perquè, malgrat totes les maniobres del poder imperial per atemorir-lo i impedir la consulta, aquest mateix poble senzill, amb saviesa i constància, va saber trobar la manera de fer sentir de forma democràtica la seva veu.

Davant la contundència d’aquesta realitat, que ara s’estén com taca d’oli per tot Catalunya, i el carreró sense sortida en què sembla abocat el conflicte basc, els catalans podem estar orgullosos de nosaltres mateixos, gràcies al coratge de la bona gent d’Arenys de Munt. Enfront de la desgraciada aportació dels nostres polítics al fracàs del darrer procés de pau, Arenys de Munt ens ha restaurat la dignitat, en aquesta necessària col·laboració dels pobles basc i català en la defensa de les nostres llibertats. Esperem que ETA –i els polítics bascos i catalans– ho sàpiguen veure i triïn aquest nou camí, valent i democràtic, l’únic que ens pot donar credibilitat davant les institucions internacionals que, al cap a la fi, hauran de reconèixer, tard o d’hora, les nostres sobiranies nacionals.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 5 d’octubre del 2009)

(A la foto, Tasio Erkizia, a l’acte del Fossar de les Moreres a Barcelona, el passat Onze de setembre)

Read Full Post »

La consulta d’Arenys de Munt, vista des del País Basc

La consulta d’Arenys de Munt ha estat objecte d’atenció en molts indrets del món i notícia en la premsa internacional. No és estrany, doncs, que també hagi tingut una important repercussió en d’altres nacions oprimides per l’imperi del Regne d’Espanya. I, sobretot, al País Basc.

He seleccionat tres textos que crec que val la pena fer conèixer. Els reprodueixo íntegrament i, alhora, en dono l’enllaç per qui en vulgui consultar l’original i les respostes que hi ha tingut. (També és interessant, en aquest sentit, l’enquesta que va fer, arran de la consulta, el web tribunacatalana.cat a representants de forces polítiques nacionalistes i independentistes basques: PNB, EA, Aralar i l’esquerra abertzale il·legalitzada). Aquests són els tres textos sobre els quals val la pena de reflexionar:

1) Paul Ríos, coordinador de Lokarri, xarxa ciutadana per la pau i la convivència al País Basc, escrivia aquestes reflexions al seu bloc i donava alguns enllaços interessants sobre la consulta.

Consulta en Arenys de Munt

Escrito por Paul Rios el 14 de Septiembre, 2009

Ongi etorria! ¡Bienvenido! Si eres nuevo aquí, igual te apetece suscribirte en tu lector RSS o por email para estar al tanto de los nuevos artículos y seguir charlando en el futuro.

Ayer domingo, en Arenys de Munt, se celebró una consulta sobre la independencia de Catalunya. No me corresponde opinar sobre si la independencia es un buen proyecto para Catalunya, ya que es un tema que les compete a ellos, a los propios catalanes. Ahora bien, considero que dicha consulta es un ejemplo de participación democrática y de reivindicación política por medios exclusivamente pacíficos, opinión que coincide en parte con la que expresa Imerburu.

Sobre las valoraciones de la propia ciudadanía de Catalunya, os recomiendo leer Poliblocs, un planeta de blogs catalanes sobre política. He podido comprobar que son muy diversas:

1- Ha sido un éxito absoluto y un ejemplo para el futuro, como sostiene Toni Fullat.

2- Ha sido un mero acto reivindicativo, como afirma Pere Nieto, que añade que “realment som l’hòstia. Convertim una festa del sobiranisme i de la participació en un enfrontament partidista”.

3- Hay un problema de comunicación entre España y Catalunya, idea que sostiene Albert Medrán, quien se pregunta si después de esta consulta Catalunya está más cerca de la independencia y concluye que “el independentismo catalán necesita líderes que den sensatez a su proyecto. (…) También los que no lo quieran necesitaran líderes que entiendan el valor del diálogo, la comprensión y el esfuerzo por tender puentes.”

Consideraciones sobre el resultado.

1- Un 41% de la población ha participado, menos que en otras elecciones, aunque el dato es superior al obtenido en el referéndum sobre la Constitución Europea. Creo que es un buen índice de participación. Hay que tener en cuenta que esta consulta es de carácter simbólico. En la que Lokarri celebró en Gernika hubo menos participación, un 17%, y sé lo complicado que es movilizar a la ciudadanía para votar en una consulta de este tipo. También es necesario destacar que la consulta de Arenys ha sido organizada por el propio ayuntamiento y que ha contado con el apoyo explicito y activo de muchos partidos y el seguimiento intenso de los medios de comunicación.

2- En cuanto a la organización, me ha llamado la atención la manera con la que han resuelto el problema de no poder disponer del censo electoral. Al igual que hicimos nosotros en Gernika han empleado un programa informático para registrar el número del carnet de identidad para evitar duplicidades. Podéis comprobarlo en estas dos fotos, la primera tomada en Gernika y la segunda en Arenys por Familiabarrinaire. ¿Igual alguno de los observadores catalanes que vinieron a Gernika ha participado en la organización de esta consulta?

Algunas conclusiones y enseñanzas sobre esta consulta.

1- El mundo no se hunde porque se pregunte directamente a la sociedad. Esta consulta no es vinculante, ni siquiera oficial, aunque es un medio de expresión de la voluntad ciudadana. Aún careciendo de efectos jurídicos, si se repite en otras localidades con el mismo resultado, indicará un estado de ánimo de la población catalana que debería hacer reflexionar a la clase política catalana, en el sentido de preguntarse qué está ocurriendo para que el sentimiento independentista se extienda, y al conjunto de España, quién deberá plantearse si el actual modelo de estado satisface y respeta suficientemente su pluralismo.

2- Esta consulta también demuestra que hay medios mucho más respetuosos para reivindicar la soberanía que el uso de la violencia. Esta idea debe asumirla ETA. La violencia no está justificada, además de éticamente, si existen otros caminos para conseguir los objetivos políticos. Se tiene más impacto político preguntando a la ciudadanía que cometiendo un atentado, siendo, además, mucho más respetuoso con los Derechos Humanos.

3- En un ámbito más general, esta consulta, unidas a otras que se han celebrado sobre cuestiones de lo más diversas, expresa un deseo de la ciudadanía de participar en política de manera directa, más allá de depositar el voto cada cuatro años. Ya es hora de que la legislación se adapte para que la convocatoria de consultas sea menos complicada.

Consulta en Arenys de Munt

Paul Rios

14 de septiembre, 2009

Ayer domingo, en Arenys de Munt, se celebró una consulta sobre la independencia de Catalunya. No me corresponde opinar sobre si la independencia es un buen proyecto para Catalunya, ya que es un tema que les compete a ellos, a los propios catalanes. Ahora bien, considero que dicha consulta es un ejemplo de participación democrática y de reivindicación política por medios exclusivamente pacíficos, opinión que coincide en parte con la que expresa Imerburu.

Sobre las valoraciones de la propia ciudadanía de Catalunya, os recomiendo leer Poliblocs, un planeta de blogs catalanes sobre política. He podido comprobar que son muy diversas:

1- Ha sido un éxito absoluto y un ejemplo para el futuro, como sostiene Toni Fullat.

2- Ha sido un mero acto reivindicativo, como afirma Pere Nieto, que añade que “realment som l’hòstia. Convertim una festa del sobiranisme i de la participació en un enfrontament partidista”.

3- Hay un problema de comunicación entre España y Catalunya, idea que sostiene Albert Medrán, quien se pregunta si después de esta consulta Catalunya está más cerca de la independencia y concluye que “el independentismo catalán necesita líderes que den sensatez a su proyecto. (…) También los que no lo quieran necesitaran líderes que entiendan el valor del diálogo, la comprensión y el esfuerzo por tender puentes.”

Consideraciones sobre el resultado.

1- Un 41% de la población ha participado, menos que en otras elecciones, aunque el dato es superior al obtenido en el referéndum sobre la Constitución Europea. Creo que es un buen índice de participación. Hay que tener en cuenta que esta consulta es de carácter simbólico. En la que Lokarri celebró en Gernika hubo menos participación, un 17%, y sé lo complicado que es movilizar a la ciudadanía para votar en una consulta de este tipo. También es necesario destacar que la consulta de Arenys ha sido organizada por el propio ayuntamiento y que ha contado con el apoyo explicito y activo de muchos partidos y el seguimiento intenso de los medios de comunicación.

2- En cuanto a la organización, me ha llamado la atención la manera con la que han resuelto el problema de no poder disponer del censo electoral. Al igual que hicimos nosotros en Gernika han empleado un programa informático para registrar el número del carnet de identidad para evitar duplicidades. Podéis comprobarlo en estas dos fotos, la primera tomada en Gernika y la segunda en Arenys por Familiabarrinaire. ¿Igual alguno de los observadores catalanes que vinieron a Gernika ha participado en la organización de esta consulta?

Algunas conclusiones y enseñanzas sobre esta consulta.

1- El mundo no se hunde porque se pregunte directamente a la sociedad. Esta consulta no es vinculante, ni siquiera oficial, aunque es un medio de expresión de la voluntad ciudadana. Aún careciendo de efectos jurídicos, si se repite en otras localidades con el mismo resultado, indicará un estado de ánimo de la población catalana que debería hacer reflexionar a la clase política catalana, en el sentido de preguntarse qué está ocurriendo para que el sentimiento independentista se extienda, y al conjunto de España, quién deberá plantearse si el actual modelo de estado satisface y respeta suficientemente su pluralismo.

2- Esta consulta también demuestra que hay medios mucho más respetuosos para reivindicar la soberanía que el uso de la violencia. Esta idea debe asumirla ETA. La violencia no está justificada, además de éticamente, si existen otros caminos para conseguir los objetivos políticos. Se tiene más impacto político preguntando a la ciudadanía que cometiendo un atentado, siendo, además, mucho más respetuoso con los Derechos Humanos.

3- En un ámbito más general, esta consulta, unidas a otras que se han celebrado sobre cuestiones de lo más diversas, expresa un deseo de la ciudadanía de participar en política de manera directa, más allá de depositar el voto cada cuatro años. Ya es hora de que la legislación se adapte para que la convocatoria de consultas sea menos complicada.

2) Tasio Erkizia, militant històric de l’esquerra abertzale, escrivia aquest article en euskera, publicat el 19 de setembre al diari basc “Gara”. El reprodueixo en la versió catalana publicada pel web racocatala.cat. Atès el que va dir Tasio Erkizia en el sopar que vam tenir amb ell poc abans de l’Onze de setembre a Barcelona, sobre l’estratègia del que anomena “enfrontament democràtic”, i el paper que torna a tenir en els darrers mesos aquest militant en l’esquerra abertzale, val la pena tenir molt en compte les seves reflexions de cara al futur del conflicte nacional al País Basc.

Visca Arenys de Munt!

Tasio Erkizia

El poble català d’Arenys de Munt, de tot just 8.000 habitants, s’ha fet famós 
en el món sencer. Ha estat nomenat en els mitjans de comunicació més coneguts de tot Europa i 
Espanya.  Tant els espanyols que se senten de dretes com els supòsits esquerrans han parlat amb 
menyspreu davant d’aquesta iniciativa. Ho vulguin o no, ja sigui per bé o per mal, Arenys de Munt ha estat notícia per a tots.

Han dut a terme una iniciativa senzilla i per tant normal com és la de preguntar al poble la seva opinió. La pregunta per tant, normal i totalment legitima: Vols que Catalunya sigui un estat més d’Europa?, ha rebut una resposta del poble assenyada i madura al llarg de tot el procés davant l’assetjament judicial, polític i mediàtic, i és clar, davant les típiques arcaiques provocacions de la Falange Española.

Arenys de Munt, felicitats i moltes gràcies pel que ens heu mostrat!.

Una àmplia delegació de l’esquerra abertzale va estar present allà per conèixer in situ com es desenvolupava la consulta. Vam poder reunir-nos amb alguns ciutadans d’Arenys de Munt i a més també, abans de la manifestació de la DIADA, vam tenir oportunitat de parlar llargament.

Ja han aparegut en els diaris notícies relacionades amb la participació, resultats i tot el produït al voltant. Però per poder entendre a fons el que va passar el rebre informació directa ha estat molt important per a nosaltres i pel que fa a això tenim tres o quatre coses que ens agradaria subratllar per la seva importància.

La primera, que la llavor de la independència s’ha sembrat fa molt de temps. Ja a la II República els partits independentistes tenien una presència notable, i per descomptat,  que en els darrers anys el moviment popular autodeterminista ha realitzat sense parar un treball pedagògic. Per tant, la consulta popular que van portar a terme el passat diumenge és fruit d’un treball silenciós realitzat durant molt de temps.

Al mateix temps, davant les pressions que han hagut de suportar, hem pogut descobrir gran saviesa i vigor en els organitzadors. Tot aquest procés de consulta, des del principi fins al final, ha estat organitzat per dinamitzadors socials i populars. Davant les peticions d’aquests, l’ajuntament els va oferir el seu suport, i també mitjans per fer la consulta, però encara que el tribunal superior de catalunya va prohibir la partipació de l’ajuntament, en la pràctica, no ha tingut efecte en absolut. Davant d’aquesta prohibició, els membres de l’organització que es diu MAPA (Moviment Aranyenc Per l’Autodeterminació), va demanar la col.laboració d’altres organismes populars i es va posar en marxa el treball conjunt.

Mentre s’acostava la data de la consulta, la pressió cap als organitzadors anava pujant, fins arribar a ser asfixiant (trucades de telèfon amenaçants, pintades, declaracions d’autoproclamats
demòcrates, etc). Tot i així, els organismes populars van defensar amb tenacitat la legitimitat per fer la consulta. Ni tan sols la manifestació que va organitzar la falange espanyola amb l’acceptació del 
govern va poder aconseguir desviar l’objectiu dels organitzadors.

Per finalitzar, és molt important que es subratlli, que quan els jutges van prohibir a l’ajuntament el poder donar suport a aquesta iniciativa, l’organització popular MAPA va convidar a tot el poble a participar en una assemblea oberta. Els que allà es van acostar sent de diferents partits i idees, van parlar a títol personal i majoritàriament van acceptar dues propostes:

D’una banda, seleccionar un grup de 41 persones per dinamitzar, i per altra banda conformar una 
comissió de jusristes, persones públiques i experts.

En general i per resumir, aquesta va ser la iniciativa que que va crear el terratrèmol polític. 
Una iniciativa popular pensada de manera senzilla però que ha desencadenat les pors atàvics del PSOE i 
PP. Només els habitants d’Arenys de Munt l’han organitzat i els adversaris de la democràcia s’han 
mostrat.

Aquesta consulta popular ha aconseguit una gran incidència a Catalunya però també a la classe política espanyola. Molts mitjans de comunicació i polítics espanyols han mostrat una gran preocupació. En canvi, a Catalunya ha avivat la flama de la independència. El diari El Punt ha fet una àmplia enquesta entre els seus lectors sobre la independència de Catalunya, a més s’han pogut llegir declaracions molt intersante de persones famoses i referencials.

Aquest ambient era notable entre la gent que participaven en l’edició d’aquest any a la DIADA al bloc sobiranista popular. La pancarta que portaven els ciutadans d’Arenys de Munt era aplaudida a allò més i no era estrany sentir crits de “visca Arenys de Munt”, veritablement va ser molt significatiu.

Arenys de Munt s’ha convertit en referent. En la seva petitesa, s’ha convertit en una gran estrella que marca el camí de la independència. Estrella per als catalans i estrella per als bascos.

Les experiències no tenen per què copiar mimèticament, però d’una iniciativa popular com aquesta es pot aprendre molt. El que jo destacaria en la meva humil opinió és això:

D’una banda la importància del poble i de les organitzacions populars. Han tingut el suport i protecció d’alguns partits polítics però durant tot el procés el moviment popular ha estat el protagonista directe i precursor. Ha estat iniciativa de l’organització popular MAPA; Ells van presentar la proposta a l’ajuntament (Per mitjà de la plataforma popular CUP), aconseguint la majoria de suports dels partits. Ha estat l’organització popular la que ha aconseguit que totes les sensibilitats es posin a treballar conjuntament, i per descomptat, davant totes les dificultats i prohibicions la decisió d’avançar amb decisió els correspon a ells. En lloc d’estar a l’espera de la unitat d’acció dels partits, s’han posat en marxa i a través de la seva iniciativa han aconseguit unitat abertzale davant la seva proposta.

D’altra banda, la determinació i valentia dels ciutadans. Han trobat barreres i dificultats, però per sobre d’elles han estat fidels i s’han mostrat ferms davant dels objectius que es van marcar des de l’inici. Amenaces, pressions, peticions perquè retirin la seva proposta realitzades de molt diverses maneres i súpliques també, perquè es esperin a un altre moment més adequat.

És clar també que no han tingut en aquest cas la prohibició i agressió de l’Audiència Nacional i per tant no s’han trobat la porta tan tancada, però això no els treu mèrit. El vigor, saviesa i pedagogia popular que han mostrat és realment per aplaudir.

Arenys de Munt és el primer pas. No és més que l’inici, per darrera ja hi ha 60 pobles més que estan disposats a seguir el mateix camí. Tenim coses que aprendre entre nosaltres.

3) Àngel Rekalde i Luis María Martínez Gárate firmaven aquesta reflexió conjunta, des de l’òptica de l’associació cultural i de reivindicació nacional Nabarralde a la qual pertanyen. De Luis María Martínez Gárate ja n’he parlat en aquest bloc i els qui el segueixen hi han pogut llegir i escoltar d’altres opinions seves. Ángel Rekalde va ser militant d’ETA, va passar anys a la presó i ara es dedica als estudis sobre comunicació i anàlisi del tractament periodístic dels fets polítics, la drogodependència i la joventut. Publico el text traduït a l’espanyol per ells mateixos a partir del seu original en euskera.

EL GOL DE ARENYS DE MUNT

Angel Rekalde/Luis Mª Mtz Garate

26 septiembre 2009

El principal acierto de la consulta de Arenys de Munt (AM) del pasado domingo 13 de septiembre fue proclamar que sería un referéndum. Según el editorial de Racó Català, periódico digital catalán: “(fue) una maniobra genial. Porque francamente, lo de Arenys no pasaba de ser una encuesta, una votación que fácilmente podría haber pasado desapercibida un domingo cualquiera. Pero una encuesta no habría tenido el efecto deseado. En cambio llamarle referéndum desencadenó la histeria española, despertó la brunete mediática cavernaria, puso a todo el mundo en alerta, incluso a la maquinaria jurídica española”…“además con centenares de corresponsales europeos y mundiales haciendo de espectadores pasmados. El independentismo ha ganado esta batalla mediática”.

Es difícil pasar por estas circunstancias de Cataluña, y no compararlas con nuestra desangelada realidad vasca. El trasfondo del paralelismo de ambos procesos históricos y la presencia del enemigo común están ahí. También las diferencias, por supuesto. Sin embargo, las miradas que se han dirigido a AM han sido, a menudo, relativizadas entre nosotros por la distancia, e incluso se podría decir que por el escaso aprecio. Como del Plan Ibarretxe. Diríamos, ¡bah!, ya conocemos a los catalanes, eso no va a ninguna parte.

A nuestro entender, es una visión parcial y, nos tememos, muy desenfocada por nuestra propia miopía. No vamos a elevar la consulta de AM a la categoría de acto fundacional o al inicio de una estrategia definitiva. Pero sí que ha sido un acto inteligente y que se ha resuelto con más habilidad que muchas de nuestras torpes iniciativas cotidianas. De hecho, desde el Plan Ibarretxe a la ilegalización de cualquier acto u organización, uno de nuestros lastres es que vivimos siempre pendientes de la agenda oficial; es la nuestra una política de seguimiento, de reacción, de falta absoluta de imaginación y de iniciativa.

De entrada el debate que se ha impuesto en AM es más fértil, más centrado y de recorrido más largo que la mayoría de las polémicas estériles en que estamos enfangados a diario. El acto de AM ha colocado la perspectiva de la independencia en medio del escenario, sin divagaciones ni músicas celestiales. Independencia, Estado propio, en mayúsculas.

Que vaya a salir, o no, algo de ahí es otro cantar. Es harina de otro costal. Y dependerá de cómo se sucedan los acontecimientos. Pero ya este emplazamiento es una victoria de los intereses catalanes, una visión clara de sus objetivos estratégicos, una definición de su voluntad, una llamada de atención de lo que está en juego.

Otro punto a valorar es el soporte de la consulta, sustentada en la sociedad civil. Con un sistema político agusanado, lastrado por su marco estatal, controlado por el mecanismo regulador de una prensa bien aleccionada, financiado por el engranaje institucional, legal… que el acto de AM se haya emplazado en el terreno local, en el ámbito municipal, desde la iniciativa social, es uno de sus grandes triunfos.

El ‘referendum’ de AM ha puesto, de paso, a cada uno en su lugar. A los partidos, a los políticos, los periodistas, al sistema judicial… Ha ofrecido una foto de familia de la esperpéntica democracia española: el PP de la mano del PSOE, los jueces y la Falange, cada uno en su función y con el obligado reparto de papeles. Todos retratados con el mismo rictus de pánico (hispánico), de furia y amenaza, por lo que pudiera suceder.

Y, no lo minusvaloremos, el desarrollo de la consulta ha roto esos mitos estrafalarios que circulan desde siempre: la identificación de la independencia con la irracionalidad, con el fanatismo, con la violencia desatada, con el caos, con las berzas… En AM una sociedad culta, sosegada, madura, ha mostrado y demostrado que la burricie, la intolerancia y la visceralidad caen del lado de los unionistas españoles.

Aunque hay mucho más, un aspecto imprescindible, a valorar, es el del resultado. Hemos leído que no es sustancial. Por supuesto que no es vinculante, ni sirve –hoy por hoy- para nada. Pero que un 40% de la población se manifieste por la independencia, precisamente en medio de esa absoluta falta de normalidad, con la presión del estado español, con la amenaza nada sutil de la presencia falangista, la prohibición judicial, la descalificación del presidente de la Generalitat, la falta de costumbre y de garantías de actuar en democracia real… y que pese a todo un sector cuantitativamente notable de la población exprese esa decisión clara y resuelta, es un acto político tremendamente significativo. Si con todo el peso español de la historia reciente estas cosas se dan así, con un cambio de circunstancias, en cualquier momento favorable, el peso de la opción votada puede ser definitivo.

Esta virtualidad es la que ha escenificado AM: la posibilidad real, racional, sin tragedias ni sainetes, de la independencia catalana. Por encima de falanges, del sistema político, de instituciones corruptas, de serviles medios de comunicación y demás. Con un canto en los dientes nos podríamos dar aquí.

P.S.: Las realidades cotidianas (acuciantes muchas veces), enfrentándolas a las cuestiones abstractas, se nos dice, lejanas, de los intereses de la población real, responden en el fondo a la trágica situación de una nación que depende de dos estados cuyo interés histórico ha consistido en su olvido (por el norte) o en su expoliación (por el sur). Poco de bueno podemos esperar de ambos para solucionar satisfactoria y democráticamente los problemas que llaman “reales”: crisis, paro, vivienda y no digamos violencia o terrorismo. Nuestra asignatura pendiente consiste en centrar el debate en su punto crucial: la necesidad del Estado propio.

Read Full Post »

Mantenint la flama d’una pau negociada al País Basc

mantenir la flama d’una pau negociada al País Basc

Mentre ETA i el govern del Regne d’Espanya segueixen enrocats en la via militar, reforçada ara amb el suport  de la sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg a la il·legalització de l’esquerra abertzale, al País Basc segueixen les iniciatives en favor d’una pau negociada. Diversos grups mantenen la flama de la pau fruit de la negociació, tot i ser conscients que l’actual conjuntura no hi és propícia: ETA acaba d’atemptar avui mateix contra una casa-caserna de la guàrdia civil a Burgos, mentre l’Audiència Nacional prepara més judicis per activitas polítiques de l’esquerra abertzale, el primer dels quals podria ser contra 22 electes bascos de l’associació d’alcaldes i regidors Udalbiltza, la primera institució de coordinació municipal entre els set territoris, més enllà de les fronteres polítiques i administratives, desarticulada pel jutge Garzón. La fiscalia demana penes d’entre 10 i 23 anys per als acusats.

“És precisament en aquests moments de dificultats extremes –em deia fa un any un dels promotors d’aquestes iniciatives per una pau negociada– quan cal aprofundir l’alternativa activa noviolenta i la coordinació dels esforços perquè, quan la conjuntura sigui més favorable, la nostra feina doni fruits”. Una d’aquestes iniciatives, de la qual ja he deixat constància en aquest bloc en diverses ocasions, és Artamugarriak –artistes bascos per la pau– que, juntament amb d’altres col·lectius va organitzar el juny de l’any passat a Donosti les trobades/solasaldiak sobre Noviolència Activa i, l’agost següent, la Marxa per la Sal –en record de les mobilitzacions convocades per Gandhi per la independència de l’Índia– coincidint amb el centenari del naixement de l’escultor Jorge Oteiza. Després d’un any de mantenir activitats diverses amb d’altres col·lectius, entre elles els quinzennals cercles de cadires (a la foto) en diversos indrets del País Basc, Artamugarriak –dins la iniciativa més àmplia Batzart– convoca per diumenge vinent un trobada a Agiña, estació neolítica i lloc mític de la cultura basca, on Oteiza va instal·lar el seu monument a Aita Donostia.

Aquesta és la convocatòria de l’acte:

Aunque estamos en verano, no paramos… a l@s amig@s que os apetezca participar en la vía de la Noviolencia activa, desde ArtamugarriaK/Batzart! os invitamos a participar en el encuentro/picnic del domingo 2 de agosto en Agiña.

KROMLECH a KROMLECH

acción + picnic en Agiña

Agiña, es un lugar mítico en la cultura vasca. Es la estación neolítica -situada en la carretera entre Oiartzun y Lesaka- en la que junto a numerosos kromlech, Jorge Oteiza levantó el “Monumento al Padre Donostia” (1957-59), una piedra con un hueco circular que dialoga con el cielo y el paisaje, precedente del land-art. Y fue en ese lugar donde el artista sintió la revelación de ese pequeño círculo vacío en torno al cual se curaban espiritualmente las pequeñas comunidades de nuestra prehistoria y, también, donde el año pasado, se esparcieron las cenizas de Mikel Laboa.

El año pasado, en el centenario del nacimiento de Oteiza, formamos un gran círculo de sal -evocación del kromlech- en la playa de la Zurriola, en la acción “Bakerako Hutsak: crea un espacio-tiempo para la paz”, también como recuerdo de “la marcha por la sal” de Gandhi.

En esta ocasión proponemos un encuentro informal el domingo 2 de agosto a las 12:00 horas en Agiña con la intención de juntar a l@s amig@s de los colectivos que trabajan por la cultura de la noviolencia activa y del diálogo, que forman círculos de sillas y caminan por la vía de ‘Nuestra marcha por la sal’.

Formaremos un círculo ritual de sillas y dibujaremos nuevos kromlech con pintura blanca y sal sobre la hierba, junto a los de nuestros antepasados y a la sombra de la estela de Oteiza.

Y después, compartiremos un pic-nic fronterizo en la muga entre Nafarroa y Guipuzkoa, para vernos las caras, disfrutar de una buena comida casera y conspirar en mejor compañía.

Kromlech a kromlech, círculo a círculo, tejiendo una red de pequeños nodos por la paz en nuestra tierra.

Pax avant!

Bidea Helburu/ArtamugarriaK/BatzArt!

D’altra banda, Lokarri –l’orgaització social per la pau que va succeir Elkarri, quan aquesta es va dissoldre en començar el darrer procés de pau, i que va impulsar diverses iniciatives com, quan la treva ja perillava, la proposta d’un referèndum sobre el dret de decidir, abans que el plantegés el lehendakari Ibarretxe– ha posat en marxa un Observatori Social del procés de pau. Aquest Observatori pretén “conèixer què opinem els ciutadans i ciutadanes sobre la pau i la convivència i aportar noves idees i propostes que contibueixin a avenços significatius”. Mitjançant un qüestionari a les persones que s’hi hagin apuntat com a observadors, cada trimestre l’Obersevatori fa públic un informe amb tres parts: les dues primeres, fixes, sobre l’evolució de la percepció social sobre la pau i sobre fet rellevant que hagin passat en aquell període; la tercera, específica sobre un tema diferent cada trimestre.

El primer d’aquests informes, corresponent a la primavera del 2009, el podeu trobar aquí. Com no podia ser d’altre –segons el resum que en fa Lokarri–, la percepció social que se’n desprèn és negativa, respecte de la situació del procés de pau. L’absència de diàleg i la violència d’ETA són considerats els principals problemes pels participants en l’observatori, seguides a distància per les il·legalitzacions. “Més de la meitat dels participants considera –diu el resum– que no es donen les condicions, mentre que una de cada tres manifesta que sí que es donen”. Gairebé tots els participants proposen, però, l’obertura d’un procés de diàleg multilateral, plural i sense exclusions. Un nombre important de participants –diuen les conclusions– considera que no és possible un acord per l’allunyament en les posicions de cadascú”. D’altres aportacions reclamen la fi de la violència, treballar l’empatia respecte de qui pensa diferent, facilitar la participació de la ciutadania i derogar la llei de partits. El 57% dels participants diu que ETA ha de desaparéixer ja, tot facilitant el seu final mitjançant el diàleg. Més de la meitat considera que el canvi al Govern bascserà negatiu per aconseguir la pau.

Mentre ETA i el govern del Regne d’Espanya segueixen enrocats en la via militar, reforçada ara amb la sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg a favor de la il·legalització de l’esquerra abertzale, al País Basc segueixen les iniciatives en defensa d’una pau negociada. A banda de l’estratègia de l’esquerra abertzale, d’organitzar el front sobiranista, sempre condicionada per l’exigència d’altres possibles integrants en el sentit que abans ETA ha de posar fi a l’activitat armada, diversos grups mantenen la flama de la pau com a fruit de la negociació. I ho fan, tot i ser conscients que l’actual conjuntura no hi és propícia: ETA acaba d’atemptar avui mateix contra una casa-caserna de la guàrdia civil a Burgos, mentre l’Audiència Nacional prepara més judicis per activitats polítiques de l’esquerra abertzale. El proper dels quals podria ser contra 22 electes bascos de l’associació d’alcaldes i regidors Udalbiltza, la primera institució de coordinació municipal entre els set territoris, més enllà de les fronteres polítiques i administratives. Institució que va ser desarticulada pel jutge Garzón l’any 2003, just abans de les eleccions municipals i forals. La fiscalia demana penes d’entre 10 i 23 anys per als acusats.

“És precisament en aquests moments de dificultats extremes –em deia fa un any un dels promotors d’aquestes iniciatives per una pau negociada– quan cal aprofundir l’alternativa activa noviolenta i la coordinació dels esforços perquè, quan la conjuntura sigui més favorable, la nostra feina doni fruits”. Una d’aquestes iniciatives, de la qual ja he deixat constància en aquest bloc en diverses ocasions, és Artamugarriak –artistes bascos per la pau– que, juntament amb d’altres catorze col·lectius va organitzar el juny de l’any passat a Donosti les trobades/solasaldiak sobre Noviolència Activa i, també amb d’altres col·lectius, l’agost següent, la Marxa per la sal –evocant les mobilitzacions convocades per Gandhi per la independència de l’Índia– coincidint amb el centenari del naixement de l’escultor Jorge Oteiza. Després d’un any de mantenir activitats diverses amb d’altres col·lectius, entre elles els quinzennals cercles de cadires (a la foto, publicada per Johanna al bloc de Batzart) en diversos indrets del País Basc, Artamugarriak –dins la iniciativa més àmplia Batzart– convoca per diumenge vinent una trobada a Agiña, estació neolítica i lloc mític de la cultura basca, on Oteiza va instal·lar el seu monument a Aita Donostia i el desembre de l’any passat van ser escampades les cendres del cantant basc Mikel Laboa.

Aquesta és la convocatòria de l’acte:

Aunque estamos en verano, no paramos… a l@s amig@s que os apetezca participar en la vía de la Noviolencia activa, desde ArtamugarriaK/Batzart! os invitamos a participar en el encuentro/picnic del domingo 2 de agosto en Agiña.

KROMLECH a KROMLECH

acción + picnic en Agiña

Agiña, es un lugar mítico en la cultura vasca. Es la estación neolítica -situada en la carretera entre Oiartzun y Lesaka- en la que junto a numerosos kromlech, Jorge Oteiza levantó el “Monumento al Padre Donostia” (1957-59), una piedra con un hueco circular que dialoga con el cielo y el paisaje, precedente del land-art. Y fue en ese lugar donde el artista sintió la revelación de ese pequeño círculo vacío en torno al cual se curaban espiritualmente las pequeñas comunidades de nuestra prehistoria y, también, donde el año pasado, se esparcieron las cenizas de Mikel Laboa.

El año pasado, en el centenario del nacimiento de Oteiza, formamos un gran círculo de sal -evocación del kromlech- en la playa de la Zurriola, en la acción “Bakerako Hutsak: crea un espacio-tiempo para la paz”, también como recuerdo de “la marcha por la sal” de Gandhi.

En esta ocasión proponemos un encuentro informal el domingo 2 de agosto a las 12:00 horas en Agiña con la intención de juntar a l@s amig@s de los colectivos que trabajan por la cultura de la noviolencia activa y del diálogo, que forman círculos de sillas y caminan por la vía de ‘Nuestra marcha por la sal’.

Formaremos un círculo ritual de sillas y dibujaremos nuevos kromlech con pintura blanca y sal sobre la hierba, junto a los de nuestros antepasados y a la sombra de la estela de Oteiza.

Y después, compartiremos un pic-nic fronterizo en la muga entre Nafarroa y Guipuzkoa, para vernos las caras, disfrutar de una buena comida casera y conspirar en mejor compañía.

Kromlech a kromlech, círculo a círculo, tejiendo una red de pequeños nodos por la paz en nuestra tierra.

Pax avant!

Bidea Helburu/ArtamugarriaK/BatzArt!

D’altra banda, Lokarri –l’organització social per la pau que va succeir Elkarri, quan aquesta es va dissoldre en començar el darrer procés de pau, i que va impulsar diverses iniciatives com, quan la treva ja perillava, la proposta d’un referèndum sobre el dret de decidir, abans que el plantegés el lehendakari Ibarretxe– ha posat en marxa un Observatori Social del procés de pau. Aquest Observatori pretén “conèixer què opinem els ciutadans i ciutadanes sobre la pau i la convivència i aportar noves idees i propostes que contibueixin a avenços significatius”. Mitjançant un qüestionari a les persones que s’hi hagin apuntat com a observadors, cada trimestre l’Observatori fa públic un informe amb tres parts: les dues primeres, fixes, sobre l’evolució de la percepció social sobre la pau i sobre fets rellevants que hagin passat en aquell període; la tercera, específica sobre un tema diferent cada trimestre.

El primer d’aquests informes, corresponent a la primavera del 2009, el podeu trobar aquí. Com no podia ser d’altra manera –segons el resum que en fa Lokarri–, la percepció social que se’n desprèn és negativa, respecte de la situació del procés de pau. L’absència de diàleg i la violència d’ETA són considerats els principals problemes pels participants en l’observatori, seguits a distància per les il·legalitzacions. “Més de la meitat dels participants considera –diu el resum– que no es donen les condicions, mentre que un de cada tres manifesta que sí que es donen”. Gairebé tots els participants proposen, però, l’obertura d’un procés de diàleg multilateral, plural i sense exclusions. “Un nombre important de participants –diuen les conclusions– considera que no és possible un acord per l’allunyament en les posicions de cadascú”. D’altres aportacions reclamen la fi de la violència, treballar l’empatia respecte de qui pensa diferent, facilitar la participació de la ciutadania i derogar la llei de partits. El 57% dels participants diu que ETA ha de desaparéixer ja, tot facilitant el seu final mitjançant el diàleg. Més de la meitat considera que el canvi al Govern basc, ara en mans del PSE amb el suport del PP,  serà negatiu per aconseguir la pau.

Una mostra, doncs, entre d’altres iniciatives diverses, que, tot i el cansament generalitzat i el desencís pel fracàs del darrer procés de pau, encara queden al País Basc persones que treballen per trobar-hi una sortida negociada, lluny de l’estratègia de la violència que només porta dolor i impotència sobretot als més febles. Una mostra, també, que potser ara –tot i les greus dificultats– pugui anar-se consolidant una participació més àmplia i plural de la societat civil en el procés, una de les mancances de l’anterior negociació, que va dependre massa dels agents negociadors i va comptar amb poc suport social organitzat més enllà dels partits.

NOTA: Un article adaptat a partir d’aquest, i en què ja es fa referència a l’atemptat de Calvià, el publica Tribuna Catalana el dijous 30 de juliol del 2009. El podeu trobar aquí.

Read Full Post »

“Zapatero, Sarkozy, on és Jon?”

Al País Basc han començat a aparèixer cartells amb una pregunta: “Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?” (“Zapatero, Sarkozy, on és Jon?”). Fa dies que al País Basc del Nord hi ha inquietud per saber on és l’expresoner i refugiat polític Jon Anza, que està desaparegut des del 18 d’abril, en què va deixar Baiona (País Basc del Nord) per anar a Tolosa del Llenguadoc (Occitània), havent dit a la seva família que anava a veure uns amics. L’alarma va saltar quan la família va denunciar que Jon no havia acudit pocs dies després a una visita mèdica que tenia programada a Bordeus (Occitània) per controlar una greu malaltia que pateix.

 

Dimecres passat, el diari “Gara” publicava un comunicat d’ETA que reconeixia Jon Anza com a membre de l’organització, revelava que havia de trobar-se a Tolosa del Llenguadoc amb d’altres membres d’ETA, als quals havia de lliurar diners, i que no va anar a la cita. ETA acusava les policies espanyola i francesa de la desaparició, denunciava la presència massiva de policies espanyols en territori de sobirania francesa i parlava del retorn als anys del GAL. Si aquesta acusació de la direcció d’ETA correspon a la realitat, el retorn a una nova escalada de la violència armada amenaçaria el País Basc, en uns moments en què hi havia indicis de recuperació dels contactes de cara a facilitar, a mitjà termini, un nou procés de pau. 

 

El Tribunal Constitucional espanyol, d’altra banda, ha anul·lat l’acord del Suprem d’il·legalitzar la llista d’Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles a les eleccions europees del 7 de juny. Almenys dos elements han influït, al meu entendre, en aquesta decisió, a banda el nyap jurídic dels arguments al·legats per l’Advocacia de l’Estat i recollits pel Suprem en una sentència que no va ser aprovada per unanimitat: d’una banda, l’àmplia campanya de solidaritat, encapçalada pel Premi Nobel de la Pau argentí, Adolfo Pérez Esquivel, en favor de la legalització de la llista; de l’altra, la proximitat de la decisió del Tribunal Europeu dels Drets Humans –organisme independent, vinculat al Consell d’Europa; institució que no té res a veure amb la Unió Europea, cal recordar-ho– sobre les demandes de l’esquerra abertzale contra el Regne d’Espanya per la llei de partits i les primeres il·legalitzacions. 

 

El diari imperialista espanyol “El País”, que acostuma a marcar l’agenda política del poder, una vegada conegut l’acord del Suprem a favor de la il·legalització, va publicar el 19 de maig un editorial i un article del catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat del País Basc, Eduardo Virgala, defensor de la constitucionalitat de la Llei de Partits, contra la il·legalització. Al·legaven, en primer lloc, que la sentència del Tribunal Suprem vulnerava la mateixa llei perquè no hi havia proves sòlides per la il·legalització. I, en segon, i més important des del meu punt de vista, que aquesta facilitaria una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra els interessos espanyols, ja que s’espera per molt aviat la decisió d’aquest Tribunal. “Allí –deia Eduardo Virgala al seu article– una sentència condemnatòria per a Espanya seria un autèntic desastre per la nostra democràcia, per la qual cosa tant de bo el Tribunal Constitucional s’arrisqui i empari els recurrents”. Més clar, l’aigua.

 

En tot cas, com deia en un anterior article a Tribuna Catalana, l’avís ja està donat: compte amb la solidaritat amb bascos i basques rebels. El Govern espanyol, tot dient que acata la sentència del Constitucional, ha advertit que seguirà vigilant per aplicar la legalitat antidemocràtica més enllà del País Basc. Veurem què passa ara que l’esquerra abertzale ja ha anunciat que dóna suport a la candidatura. Tot i que és molt difícil per al Govern de la monarquia tirar enrere la decisió del Constitucional abans de les eleccions, res no es pot descartar per després del 7 de juny. El dos partits nacionalistes castellans –Izquierda Castellana i Comuner@s– a partir dels quals s’ha format Iniciativa Internacionalista podrien ser el pròxim objectiu de l’Audiència Nacional espanyola i el Tribunal Suprem. La llei de partits segueix vigent, i aquest ha estat només un episodi en la seva ja llarga història d’exclusions.

 

Un tercer element ha vingut a incidir aquestes dies en la política basca: la vaga general convocada el 21 de maig pels principals sindicats abertzales, ELA i LAB , i d’altres de sectorials. La crònica que en va escriure el corresponsal de Tribuna Catalana a Bilbo era prou ben informada com per afegir-hi poca cosa més. Només ressaltar que, contra el que pretenia la premsa imperialista espanyola, els sindicats convocants van negar des del primer moment que es tractés d’una convocatòria contra el nou Govern socialista de la comunitat autònoma basca, i van dir que l’haurien fet també si governés el PNB. A banda del fet que la convocatòria s’estenia també a la comunitat foral de Navarra –on no governen els socialistes sinó la UPN, amb el seu suport–, i sense saber què hauria passat si el lehendakari seguís essent Ibarretxe, el cert és que el principal sindicat convocant –ELA–, tot i tenir els seus orígens en l’entorn polític del PNB, se n’ha anat allunyant progressivament, i s’ha oposat repetides vegades a la seva acció de govern. Fins al punt d’encapçalar la decisió dels sindicats abertzales d’abandonar el Consell Econòmic i Social basc, en l’època del tripartit, a causa, entre d’altres, de la negativa dels representants de la patronal a fer-hi un debat a fons sobre el Tren d’Alta Velocitat, obra emblemàtica d’aquell govern, al qual ELA acusava d’aplicar polítiques neoliberals. 

 

A part de la seva incidència, irregular segons les informacions més fiables, depenent de sectors i comarques, la vaga general haurà servit per consolidar la unitat d’acció entre els sindicats abertzales bascos, en uns moments en què tant ELA com LAB –i un ampli sector de l’esquerra abertzale, encapçalat per Arnaldo Otegi i l’exsecretari general de LAB, Rafa Díez– han definit la configuració d’un ampli front sobiranista com l’eix d’una estratègia de futur. Tot i les diferències entre els dos sindicats sobre com tirar endavant aquesta estratègia, una acció de l’envergadura d’una vaga general haurà de contribuir a un disseny comú més afinat de condicions, mitjans, ritmes i objectius. I més tenint en compte que, excepte el PNB –que es va oposar a la vaga–, la resta de partits abertzales –EA, Aralar i l’esquerra abertzale il·legalitzada– li van donar suport.

 

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 25 de maig del 2009)

 

El diari “Gara” d’avui publica un article molt interessant on l’exsecretari general de LAB, Rafa Díez, analitza el significat i els objectius de la vaga general del 21 de maig als quatre territoris bascos del sud.

 

A la foto, publicada pel diari del País Basc del Nord “Le Journal du Pays Basque”, vint-cinc càrrecs electes de l’esquerra abertzale d’ambdues bandes de la frontera hispanofrancesa mostren el cartell amb la pregunta “Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?” durant una roda de premsa el 22 de maig.

Read Full Post »

L’exèrcit, amb Patxi López. El Suprem, contra Alfonso Sastre i la solidaritat

La presa de possessió del socialista basc Patxi López com a nou lehendakari de la comunitat autònoma basca ha anat acompanyada de senyals, i més que senyals, prou significatius. La presència destacada de representants de l’exèrcit i les policies espanyoles, juntament amb la d’alts dirigents dels partits imperialistes espanyols, el 7 de maig, en l’acte de Gernika, venia a remarcar la importància que els poders de l’Estat han donat a aquest acte com a fita històrica de cara a la reconquesta del País Basc rebel. Tot fent palès què entén de debò el nou lehendakari per impulsar la cohesió d’Euskadi, de la qual tant s’omple la boca, tot i haver guanyat la lehendekaritza gràcies a l’exclusió d’una part de l’electorat a qui es priva del dret a elegir i ser elegits.

 

Per si algú ha oblidat aquest argument cabdal, els qui ostenten el poder polític real al Regne d’Espanya han cuidat, de cara a les properes eleccions del Parlament Europeu, de rematar-lo amb altres fets. Impulsada la denúncia des del mateix govern espanyol, prèvia campanya mediàtica com acostuma, el Tribunal Suprem ha anul·lat la candidatura Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles, encapçalada per Alfonso Sastre, potser el més important dramaturg espanyol vivent, premi nacional espanyol de Teatre l’any 1985 i de Literatura Dramàtica el 1993. Com ha fet en set ocasions anteriors, per considerar que es tracta d’un partit o  llista “contaminats” –en el peculiar llenguatge sanitari difós des dels poders mediàtics i polítics– per l’esquerra abertzale il·legalitzada el 2003, en aplicació de la llei de partits.

 

Entre d’altres raonaments, destaca, és clar, el fet que Alfonso Sastre –a qui l’advocat de l’Estat en la seva denúncia considera “banderín de enganche” de la candidatura, ja que ha manifestat que el seu estat de salut no li permet anar al Parlament Europeu– és persona vinculada, com és prou conegut, al món de l’esquerra abertzale il·legalitzada. O que Doris Benegas Haddad, germana del dirigent del PSOE Txiki Benegas i figura destacada d’Izquierda Castellana, partit promotor d’aquesta llista electoral juntament amb Comuner@s, número dos de la llista, que podria substituir Sastre a Estrasburg, té “intenses vinculacions amb l’entramat ETA-Batasuna”. La qual cosa, però, no ha estat obstacle perquè aquest partit nacionalista castellà segueixi essent legal fins ara, tot i que –segons un informe de la guàrdia civil presentat per l’advocacia de l’Estat– tindria “una col·laboració estatègica i operativa” amb Batasuna. O que l’escriptor Carlo Fabretti, que va participar en la presentació de la candidatura, és articulista del diari “Gara”, “on ha deixat reflectit –diu l’advocacia de l’Estat– el seu ideari coincident amb les tesis de la denominada esquerra abertzale” i “consta el seu suport en favor de la llibertat d’Arnaldo Otegi i la seva intervenció en la presentació de la Plataforma per la Pau, els drets, el diàleg i la negociació”.

 

Avís a navegants, doncs. No es tracta ja de criminalitzar els qui propicien candidatures de l’esquerra abertzale il·legalitzada, sinó de posar fora de la llei una demostració explícita de solidaritat política amb els il·legalitzats. És aquest el missatge claríssim del bandejament d’aquesta llista a les eleccions europees. No es tracta d’esbrinar o negar si darrere la llista hi ha l’esquerra abertzale il·legalitzada –no seré jo qui em preocupi d’afirmar-ho o negar-ho, ja que sempre he defensat que la llei de partits i les il·legalitzacions subsegüents són, per elles mateixes, una ignomínia impròpia d’una societat que es pretén democràtica–, sinó de posar de manifest quin és l’objectiu del poder imperial amb aquesta nova exclusió. De forma progressiva, la taca d’oli de la llei de partits s’estèn, i ara ho fa més enllà del País Basc.

 

És, d’altra banda, encara pendent la redacció definitiva de la sentència del Tribunal Suprem –anunciada fa més de quinze dies– pel macrojudici del sumari 18/98, un altre dels escàndols d’aquesta ampliació del concepte de “terrorisme” al Regne d’Espanya, denunciada fins i tot pel Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, l’octubre passat. Tot i que ja se sap que nou dels condemnats per l’Audiència Nacional espanyola a penes molt greus, entre ells els vuit pacifistes de la Fundació Joxemi Zumalabe, seran absolts i ja són tots en llibertat, també sembla segur que als altres 38 condemnats els seran confirmades penes greus de presó, amb algunes minses rebaixes respecte de les condemnes imposades en el macrojudici. Tots ells ja són empresonats, inclosos els vuit que, la majoria per raons de salut, eren en llibertat provisional pendents de la sentència del Suprem. Entre ells el veterà lluitador abertzale José Luis Elkoro, de 74 anys,  membre del consell d’administració del diari Egin, que va ser elegit senador per Guipúscoa en dues legislatures i diputat al Parlament de Gasteiz  en altres dues, i que va ser condemnat a 24 anys de presó al macrojudici.

 

Tot plegat, coincidint amb la presa de possessió del nou lehendakari.Aquest és el pa que s’hi dóna, ara com ara, en la política del Regne d’Espanya per al País Basc. Més que la cohesió entre els bascos, el que pretenen els seus impulsors és la cohesió dels bascos amb Espanya, sense preguntar-los si la volen. Mentrestant, Patxi López –com deia aquest diumenge en una entrevista al diari imperialista espanyol “El País”– creu que és possible tornar a entendre’s amb el PNB, perquè “l’enteniment entre socialistes i nacionalistes no és una cosa conjuntural sinó històrica”. Segons deia Pays Basque Info, una web del País Basc del Nord, arran de la presa de possessió del nou lehendakari, el PSE ja hauria començat “la dansa de l’aparellament”. I és que Ibarretxe ha deixat de ser un obstacle.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat el 18 de maig del 2009 a Tribuna Catalana)

 

NOTA PER LA CURIOSITAT DEL LECTOR: Tot i que no m’agrada fer de periodista profeta, fa ara exactament dos anys ja parlava en aquest bloc sobre Alfonso Sastre com a possible element “contaminador” en relació amb la llei de partits. Ho podeu veure a El Centro Dramático Nacional “contaminat”. Llavors podia semblar una boutade, però no crec que, per desgràcia, anés massa errat.

 

Campanya de suport

 

El premi nobel de la Pau argentí Adolfo Pérez Esquivel ha adreçat un escrit públic al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en què li reclama que eviti “accions antidemocràtiques de retallar el dret del poble espanyol a la informació i llibertat d’expressió, d’exposar les seves idees, fins i tot aquelles que no compartim”, en relació a l’exclusió de la llista Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles a les eleccions europees.

 

D’altra banda, he rebut aquesta convocatòria a donar suport al dret de la candidatura a presentar-se a les eleccions

 

PER LA DEMOCRÀCIA I LA PRESUMPCIÓ D’INNOCÈNCIA
 
 
Les persones i organitzacions sotasignants volem expressar amb la major contundència  la nostra indignació i alarma  davant el gravíssim atemptat contra les llibertats democràtiques i contra la presumpció d’innocència, fonament de l’Estat de Dret, que suposa la il.legalització de la candidatura a les eleccions europees Iniciativa Internacionalista – La Solidaritat entre els Pobles, i exigim la revocació de la corresponent sentència del Tribunal Suprem.
Volem denunciar també la vergonyosa campanya de desprestigi orquestrada pels grans mitjans al servei dels poders establerts, a la vegada que expressem la nostra solidaritat amb Alfonso Sastre i la resta de persones que s’ha intentat criminalitzar per la seva participació a Iniciativa Internacionalista
 
 
Enviar  signat a ccsi.ccsi@gmail.com

Read Full Post »

Entrevisten Otegi a Ràdio Euskadi

Val la pena escoltar íntegra l‘entrevista que el dimarts, 14 d’abril, han fet a Arnaldo Otegi, exportaveu de Batasuna, a Ràdio Euskadi. Hi analitza l’actual situació al País Basc, després de l’Aberri Eguna, dia de la pàtria basca–que l’esquerra abertzale va celebrar juntament amb d’altres forces i moviments sobiranistes amb una marxa d’Irun a Hendaia–  i quan és a punt d’accedir al govern de la comunitat autònoma i a la lehendakaritza el PSE, amb el suport del PP. Aquesta podria ser, per molt de temps, la darrera entrevista a Otegi a la ràdio i televisió basca si PSE-PP porten fins les darreres conseqüències els acords pels quals el PP ha compromès el seu suport perquè el socialista Patxi López sigui el nou lehendakari. Entre els quals hi ha silenciar l’esquerra abertzale en els mitjans de comunicació públics (entre d’altres coses, els dos partits s’hi comprometen a prestar “especial atenció a la difusió de valors democràtics, impedint donar cobertura o facilitar espais als terroristes, a organitzacions il·legalitzades o a qui les representen, justifiquen o emparen les seves accions”).

L’entrevista sencera, la podeu trobar aquí .

També valdrà la pena escoltar l‘entrevista que anuncien per  dimecres, al mateix programa –Boulevard–, al nou secretari general d’ELA, Adolfo Muñoz, per parlar, entre d’altres coses, sobre la convocatòria de vaga general al País Basc que fan de forma unitària els sindicats abertzales per al proper 21 de maig. D’altra banda, ELA s’ha pronunciat reiteradament per recuperar la unitat abertzale que va propiciar el pacte de Lizarra-Garazi i la treva d’ETA del 1998, amb la condició que ETA deixi la lluita armada.

Read Full Post »