Temptació i oportunitats per a ERC

La davallada electoral de CiU a les autonòmiques del 25 de novembre té l’origen en un greu error d’Artur Mas i el bipartit: creure que per aconseguir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya només els calia fer-se seva l’eclosió per la independència nacional de la darrera Diada. En nom només de la independència, van  plantejar, doncs, la convocatòria anticipada d’eleccions –que va fer Artur Mas en aplicació d’una prerrogativa del mateix president de la Generalitat– com un plebiscit a favor propi i com si, traient-la del centre del debat, es fes fonedissa per l’electorat la política del dia a dia dels dos anys en què han administrat la Generalitat de dalt. Una política fonamentada, entre d’altres, en retallades a dojo a l’estat del benestar i un deteriorament dels drets humans en la política repressiva.

Els resultats, però, han anat ben bé per un altre camí amb la reculada de CiU (12 escons menys), i la conversió d’ERC en segona força parlamentària (11 escons més), l’increment d’ICV (3 escons més) i la irrupció de les CUP (3 escons), parlant només de les forces que defensen el dret a decidir. Canvis força profunds però que en resulten  ben poc a l’hora de la veritat, si el veritable objectiu d’Artur Mas era avançar en el camí del dret a decidir.Al cap i a la fi, el balanç final demostra que aquestes eleccions no calien. En l’anterior legislatura, acabada amb tanta precipitació, Artur Mas podia haver engegat el procés cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació tan bon punt es va demostrar el suport massiu de la gent catalana al moviment per les consultes: tenia 86 diputats a favor (CiU, ERC, SI, Laporta i ICV). Ara en té un més: 87 (excloent-hi SI i Laporta, que ja no hi seran, i afegint-hi els de la CUP). .

Entre les diverses causes del fracàs de CiU i Artur Mas en l’acompliment el seu objectiu n’hi ha dues de fonamentals: la falta de credibilitat en la “conversió” sobtada de Mas i molts candidats de CiU a l’independentisme i, sobretot, la política antisocial del bipartit els dos anys de l’anterior legislatura. Un cop coneguts els resultats,  el mateix Artur Mas ha dit que CiU ja no podrà governar sola sinó que una altra força política ha de compartir amb ells el govern del dia a dia. Una mena com una altra de passar les conseqüències negatives dels propis errors al altres. Una temptació que, sense dir-ho expressament, sembla dirigida a ERC. La resposta d’Oriol Junqueras la mateixa nit electoral sembla dir que no serà fàcil que els republicans caiguin en aquest parany convergent. Caure-hi seria el pitjor que li podria passar a ERC i a a la bona gent catalana. Caldrà veure què passarà en el debat d’investidura i al llarg de la legislatura.

ERC té ara, en canvi, una extraordinària oportunitat d’encapçalar al Parlament, d’una banda, una ofensiva de la resta de forces a favor del dret a decidir (ICV i CUP) perquè el govern de la Generalitat convoqui el referèndum d’autodeterminació en l’actual legislatura. I, de l’altra, de sumar forces d’esquerres al Parlament en contra de les retallades socials. I fer-ho en una perspectiva a llarg termini: convençuts que, aviat o tard, aconseguirem la independència, i que necessitem més que mai aplegar una esquerra independent i a favor del dret a decidir, ja sigui constituïda per un sol partit o en un bloc de partits diversos. No hauria de ser difícil agrupar a l’entorn d’aquest objectiu, en el dia a dia parlamentari, ERC, ICV i la CUP, si es deixen els sectarismes i es fa un esforç per impulsar propostes concretes.

Humbert Roma, periodista

(La foto és de Jordi Borràs, publicada a “Nació Digital”). (Una primera versió d’aquest article la va publicar “Tribuna Catalana” el 28 de novembre del 2012)

Read Full Post »

Finalment, m’he decidit a votar per la CUP

Després de dubtes reiterats de si votar ERC o CUP, finalment m’he decidit a fer-ho per la CUP. La principal raó és que em sembla necessari que un corrent important de l’independentisme d’esquerres com la CUP, que s’ha anat construint pacientment a nivell local amb propostes polítiques constructives i que en un dels casos acabaria sent de gran transcendència nacional com les consultes sorgides d’una proposta de la CUP a Arenys de Munt, el necessitem també al Parlament. I ells mateixos necessiten també provar l’experiència de la representació parlamentària en la qual desitjo que tinguin –juntament amb ERC i ICV– un clar paper de contrapès necessari a la previsible majoria de CiU que no vull que sigui absoluta. Hagués preferit, i ho vaig escriure a facebook i els ho vaig dir a una assemblea de la CUP a Lleida, que haguessin anat millor plegats amb ERC, en coalició, de forma excepcional atesa l’excepcionalitat del moment i el perill de la majoria absoluta de CiU. Però les coses són les que són, i m’ha calgut triar.

Aquest és un els problemes dels sistemes polítics democràtics actuals tal com estan organitzats, i més encara als països que depenem de la legislació espanyola amb domini exclusiu de les llistes tancades, una estructura de partits on “qui es mou no surt a la foto” i una restricció molt gran del dret a votar propostes concretes en referèndums…

I no vull deixar de dir, també, que una altra de les coses que m’han portat a votar la CUP és l’extraordinària qualitat humana i política del cap de llista per la circumscripció de Barcelona, on visc i voto: David Fernàndez. David (a la foto) és un lluitador constant i valent, des d’una actitud de noviolència activa, no solament per la nostra independència nacional –i la basca, a la qual dedica moltes energies amb entusiasme– sinó també pels drets humans i socials. I té una sòlida experiència en economia social i cooperativa que espero que li serveixi a l’hora d’articular propostes concretes –més enllà dels plantejaments de principis– per afrontar la crisi actual des d’una perspectiva alternativa.

Read Full Post »

Absurd democràtic: Un Parlament en vies de dissolució insta a un Govern que encara està per constituir

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Read Full Post »

La revista “Time” té raó d’excloure Catalunya

Aquests dies corre per la xarxa una campanya fruit de la ignorància de les regles fonamentals del periodisme. Gent catalana plena de bones intencions i poca cosa més pretén –i convida a– donar lliçons als periodistes de la revista “Time” i contradir-los en la selecció que ha fet el setmanari nord-americà del que qualifica com a “les deu nacions aspirants”, “llocs –diu– que competeixen per la independència, alguns amb més reclamacions legítimes per la llibertat que d’altres”, després de l’accés del Sudan del Sud a la independència previ l’exercici del dret d’autodeterminació.

Aquesta selecció –en la línia que ha popularitzat el mateix setmanari des de fa dècades en molts altres camps (personatges polítics, llibres, músiques, salut, economia, medi ambient…), el més destacat dels quals és la tria de la personalitat de l’any– és un espai d’opinió. Com ho és un editorial, un article firmat o un acudit gràfic. I en aquest cas concret “Time” ha respectat de forma escrupolosa una norma fonamental del periodisme modern, tal com l’ha definit durant dècades precisament la tradició anglosaxona i s’aprèn en la gran majoria dels centres d’ensenyament de periodisme d’arreu del món: la distinció, en forma i fons, entre els gèneres d’opinió i els d’informació, sense llicència per barrejar-los. Clau de volta de la retòrica periodística que cap lector més o menys crític hauria de desconéixer i encara menys menystenir.

Però alguns dels nostres connacionals, tocats pel foc de la defensa a ultrança de la pàtria, sempre ofesa pels altres per definició, s’ho han pres a la valenta com una afrenta a la catalanitat. Quan haurien de mostrar agraïment al “Time” per haver estat tan objectiu. Perquè, com sempre que fa llistes d’aquesta mena, “Time” es limita a expressar ras i curt una opinió. Que podrem compartir o no, però que en aquest cas és tan objectiva que es limita a un llistat sense més additius que l’advertiment inicial segons el qual alguns dels “llocs” –fixin-se bé en el substantiu, que matisa les “nacions” del títol– tindrien “més reclamacions legitimes per la llibertat que d’altres”. Dos dels quals poden semblar anecdòtics –la República de Cascàdia i la Segona República de Vermont–, com m’ho poden semblar a mi mateix, en la meva abismal ignoràcia al respecte, però que, formant part dels contenciosos nacionals o territorials dels Estats Units d’Amèrica –alguns d’ells tan importants que fins i tot van ser en l’origen de la guerra civil de secessió–, hi tenen la justificació de la proximitat tractant-se d’un setmanari nord-americà.

Prescindiré d’analitzar, a més a més d’aquests dos casos, els altres set seleccionats que no tenen per objectiu la independència respecte de l’imperi espanyol. Me’n queda un: el País Basc –fixeu-vos que no diu Euskadi sinó País Basc, amb precisió lèxica exquisida–, que hi figura, i el nostre cas –Catalunya? Països Catalans?, primer objecte de polèmica: la denominació–, que no hi ha estat seleccionat. Dos territoris sota sobirania espanyola que es defineixen com a nació (amb el dubte, en el nostre cas, de si aquesta definició l’atribuïm a la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt o a la totalitat dels Països Catalans). Em poso, doncs, en la pell dels periodistes del “Time” posats a l’àrdua tasca de fer la llista: hi posem el País Basc? En devien dubtar tan poc que el van posar el segon, just després d’Escòcia.

Ara bé, Catalunya? els Països Catalans? Deixem-ho en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt, sota sobirania espanyola. Primer element a considerar: qui hi té majoria parlamentària, al parlament autonòmic? qui té possibilitats de tenir-la en un futur proper? Perquè els periodistes del “Time” saben sumar i restar, coneixen els sistemes polítics que regeixen als terriotoris dels quals parlen… Majoria requerida per proclamar la independència o convocar un referèndum d’autodeterminació: 68 diputats d’un total de 135. Composició d’aquest parlament, com qui diu acabat de constituir després de les eleccions de novembre del 2010: el bipartit (esadir CiU, catalanista autonomista) 62 diputats; ERC (independentista d’esquerres) 10; SI (independentista no se sap si de dretes o d’esquerres) 3; Joan Laporta (independentista per lliure) 1; ICV (autodeterminista segons com) 10; PSC (esquerra imperialista espanyola) 28; PP (dreta imperialista espanyola) 18; C’s (imperialistes espanyols no se sap si de dretes o d’esquerres) 3.

Si tinguessin voluntat política de crear un conflicte al Regne d’Espanya per aconseguir la independència –segona part de l’anàlisi hipotètic dels periodistes de “Time”–, el bipartit (amb majoria relativa àmplia en aquest Parlament i monopolitzant en exclusiva el govern autonòmic) s’ho plantejaria com a primer objectiu, i no es proposaria ara negociar amb l’imperi espanyol aquesta cosa etèria del pacte fiscal a la manera basca (quan dels basc i navarrès, que ja hi són vigents, en reneguen tant l’esquerra independentista basca com un sector important del PNB –com prova el projecte de reforma de l’Estatut d’Euskadi conegut com a pla Ibarretxe– i els dos principals sindicats, ELA i LAB). I de forma immediata, just de conéixer-se els resultats electorals, el bipartit hauria cridat els partits partidaris de l’autodeterminació (esadir, els no imperialistes espanyols) per posar fil a l’agulla: majoria absoluta al Parlament autonòmic (76 diputats, més probablement els 10 d’ICV). Faves comptades. Conclusió dels periodistes del “Time”: la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –i no diguem ja la resta dels Països Catalans– són encara molt lluny de tenir dret a figurar a la llista.

¿Què té el País Basc que no tingui Catalunya (o els Països Catalans) per ocupar-hi, en canvi, el segon lloc per als periodistes del “Time”? Sobretot morts. Un conflicte bèl·lic, com passa a d’altres territoris inclosos a la llista (Ossètia del Sud, Kurdistan, Sàhara Occidental…). I molts independentistes empresonats –un important percentatge de la població–, exiliats, torturats, partits il·legalitzats… i malgrat tot, resistència nacional. I ara, perspectiva de pau i, de retruc, presència electoral com mai dels independentistes represaliats, traduïda en càrrecs electes i gestió de recursos; partits i sindicats independentistes i sobiranistes amb important implantació en tots els territoris bascos, per sobre de la divsió administrativa i les fronteres estatals; implicació internacional en la resolució del conflicte…

Què ens diuen, doncs, els periodistes del “Time” a la bona gent catalana amb aquesta inclusió dels bascos i la nostra exclusió de la seva llista? Només que, com a periodistes i aplicant els paràmetres que acostumen a manejar per avaluar els conflictes nacionals, el basc té dret a figurar al seu rànquing i el català, no. Una opinió només. Però més que fonamentada. Gens demagògica, i ni molt menys ofensiva per la catalanitat. El millor que podria fer aquesta bona gent catalana que es mostra tan ofesa és deixar-se de romanços i anar per feina, que –com ens diuen de forma implícita des de “Time”– en tenim encara molta, però que molta, per fer. Certament, hem fet gestes històriques, sense precedents en les nacions europees colonitzades, com recollir gairebé 900.000 vots, la majoria a favor de la independència, en les consultes. Tant com això, però només això. Insuficient per amenaçar la unitat de l’imperi, al qual, ara com ara només hem fet pessigolles. A l’imperi i als servidors fidels que tenen a la colònia, els bons salvatges que ens administren en nom seu, embolcallats sempre, això sí, amb la bandera catalana. I només amb pessigolles la bona gent catalana no aconseguirem apropar-nos de forma substancial a tenir Estat propi com els pobles lliures del món.

Gràcies, periodistes de “Time”, per haver-nos-ho dit de forma tan concisa i clara. Una autèntica lliçó de bon periodisme.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 5 de desembre del 2012)

(A la imatge, Messi candidat a la llista de personalitats de l’any 2011 a la revista “Time”)

Read Full Post »

Ara sí que es pot baixar gratis “Manual del torturador español”

En anteriors articles en aquest bloc m’he referit a l’ofensiva prohibicionista de la caverna imperialista espanyola respecte del llibre “Manual del torturador español”, de Xabier Makazaga, editat per Txalaparta. Hi deia, però, una imprecisió que devia provocar algun maldecap a qui n’hagi fet cas: Txalaparta, per diverses versions que m’havien arribat, havia anunciat que el llibre es podia baixar gratis d’internet. Encara no era veritat del tot: en aquell moment només se’n podia baixar una quarantena de les primeres pàgines. Ara m’arriba una nota de la mateixa editorial, amb l’enllaç correcte amb la totalitat del llibre (dues-centes pàgines) dient que ja es pot baixar gratis.

Disculpeu l’errada, doncs, si us ha provocat alguna pèrdua de temps, i deixeu-me reiterar que, baixant-lo de gratis o comprant-lo a l’editorial en format paper, el llegiu a fons i en difongueu els continguts. Més encara ara que el “sobiranista” –diu ell– Felip Puig, nou conseller d’Interior en el vell/nou govern autonòmic bipartit (CDC i UDC). ja ha dit que facilitarà la impunitat dels mossos d’esquadra retirant les càmeres ocultes de vídeo de les comissaries. Una de les coses positives que va fer el seu predecessor, Joan Saura (ICV), complint una de les recomanacions d’Amnistia Internacional i altres organitzacions que combaten la tortura i defensen la totalitat dels drets humans, recollida, entre d’altres molts documents, en la Declaració de Barcelona aprovada en les Jornades sobre la prevenció de la tortura, la implantació del protocol facultatiu contra la tortura i les recomanacions del relator de l’ONU, que es van fer el 3 i 4 de febrer del 2006.  (Per si algú en dubta, per mi els mossos d’esquadra són policia espanyola, autonòmica però espanyola: ho diuen les lleis de l’imperi. Per tant, convé també llegir aquest Manual del torturador espanyol, tenint-ho en compte. No sóc pas el primer que ho dic).

Aquí teniu la nota que he rebut de l’editorial Txalaparta:

Censura al libro Manual del Torturador español

Comunicado de la Editorial Txalaparta en respuesta a los ataques a sus libros y a la libertad de expresión

 

Como es público ya, algunos periódicos de Madrid (La Razón, ABC), comenzaron recientemente una campaña denunciando que el libro de Xabier Makazaga Manual del torturador español, publicado por nuestra editorial, estaba presente en unas 30 bibliotecas públicas de Vizcaya, Guipúzcoa y Álava.

 

Seguidamente el Partido Popular manifestó que iba a solicitar del Gobierno Vasco la retirada de esos libros de las bibliotecas. A instancias de esta formación, la alcaldesa socialista de Basauri procedió a la retirada del libro de la biblioteca pública de dicha localidad. Por su parte, el Gobierno Vasco respondió que las bibliotecas eran competencia de los ayuntamientos y a ellos les correspondía, en su caso, la retirada o no del libro.

 

Ante estos hechos la Editorial Txalaparta quiere hacer públicos los siguientes acuerdos:

 

1.- Nos parece deleznable, tanto la campaña de la prensa madrileña como la actitud del PP y del PSOE en este tema. Esta impostura, propia de una dictadura, niega y anatemiza los informes presentados por instancias internacionales como la ONU y organismos como Amnistía Internacional dando la razón al autor del libro, que critica la negación de la tortura que se produce en España como un elemento que da pie a que continúe esta práctica. Bajo el paraguas de que cualquier crítica en materia de derechos humanos apoya el terrorismo, esta dinámica da un paso más allá en el recorte de los mismos, puesto que ataca frontalmente el artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, que declara que «Todo individuo tiene derecho a la libe rtad de opinión y expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y de recibir informaciones y opiniones de todo tipo, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión».

 

2.- Hacemos un llamamiento a instancias internacionales, instituciones, partidos políticos, agentes sociales, profesionales del mundo editorial, bibliotecarios y a la ciudadanía en general a que no acepten este tipo de recortes de libertades, defiendan el derecho a recibir una información veraz y plural, y denuncien en su caso, sin temor, las torturas y malos tratos.

 

3.- Agradecemos la actitud de los bibliotecarios vascos que han salido públicamente en defensa de la libertad de expresión.

 

4.- Anunciamos que hacemos nuestra la protesta que el Observatorio de Derechos Humanos de Euskal Herria, Behatokia, ha enviado al Sr. Frank de la Rue, Relator Especial sobre Libertad de Opinión y de Expresión, dependiente del Alto Comisariado de Naciones Unidas para los Derechos Humanos, con sede en Ginebra, y que adjuntamos a este comunicado.

 

5.- Por último, anunciamos que a partir de este momento y de acuerdo con el autor, la Editorial Txalaparta ha decidido colgar en su página web, de forma gratuita, el libro Manual del torturador español.

 

Tafalla, 21.XII.2010. Editorial Txalaparta

Txalaparta ArgitaletxeaNavaz-Bides karrika, 1-2.ezkerra

31300 – Tafalla Nafarroa, Euskal Herria

Tel: (+34) 948 703 934

Email: info@txalaparta.com

Web: http://www.txalaparta.com

Read Full Post »

Els partits, convidats a pronunciar-se a Lleida sobre el dret d’autodeterminació

Per divendres vinent, 5 de novembre, els partits amb presència significativa a Lleida han estat convidats per l’associació “Lleida decideix”, que vam formar després de la consulta sobre la independència nacional del passat 25 d’abril, a parlar sobre “Som una nació. Nosaltres decidim”, el lema que va encapçalar la històrica manifestació del 10 de juliol passat a Barcelona i la del darrer onze de setembre a Lleida. Això és, a pronunciar-se sobre el dret nacional de catalans i catalanes a l‘autodeterminació i, doncs, a la independència i la configuració pacífica, lliure i democràtica d’un nou Estat amb els mateixos drets i deures que la resta d’estats del món.

Aquesta és la convocatòria de l’acte que ha difós “Lleida decideix”:

Seguint amb el treball de debat que fem dins la societat política i civil de la nostra ciutat i del nostre país, desde l’associació LLEIDA DECIDEIX hem convocat els representants dels partits polítics de Lleida a una TAULA DE DEBAT amb el lema “SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM”, que és el lema que va mobilitzar  el passat  10 de juliol a Barcelona més d’un milió de catalans, i també a lleidatans i lleidatanes  a la ciutat de Lleida el passat 11 de setembre.

Volem que tothom escolti en directe les opinions de les diverses formacions politiques més representatives de la nostra ciutat.

La nostra associació,  hereva de la Plataforma que va impulsar i dur a terme la Consulta del 25 d’abril, pretén donar el màxim d’informació i difusió a tots els ciutadans i ciutadanes, perquè, com a futurs votants, el proper dia 28 de novembre tinguin més informació per tal de poder emetre el seu vot, i a la vegada els permeti decidir allò que creguin que sigui millor per a la nostra ciutat.

La TAULA es realitzarà el 5 de novembre a les 20,00 hores al Rectorat de la UDL

Ens han confirmat la seva assistència:

– Albert Batalla (CIU)

– Carmel Mòdol (ERC)

– Francesc Pané (ICV)

– Jaume Fernàndez (Reagrupament)

– Xavier Segura (Solidaritat per la Independència)

– Ramon Usall (CUP)

També han estat convocats el PP, que ha excusat la seva  assistència,  i el PSC que no ha facilitat encara el nom del seu representant

Moderarà la taula en Pau Echauz.

Ens agradaria poder comptar molt amb la vostra assistència.

(La foto, que he baixat d’“Ara Ponent”, és de la manifestació unitària de l’11 de setembre passat a Lleida)

 

Read Full Post »

Consulta sobre la independència a Arenys de Munt: primers però no últims

Referèndum per l’autodeterminació a Arenys de Munt: els primers però no els últims

Ja és clar. Per si algú en tenia cap dubte, el govern de la Generalitat de dalt acaba de dir què farà si la sentència acaba de rematar l’estatut d’autonomia, retallat a les Corts espanyoles i refrendat –vés quin remei– pels ciutadans i ciutadanes de la comunitat autónoma: no res.

Mentre els partits parlamentaris catalans sense excepcions segueixen envescats en aquesta trampa perversa i ens maregen dia sí dia també amb casuístiques i eufemismes varis per envescar-nos amb ells, l’Ajuntament d’Arenys de Munt ha decidit anar per feina. És a dir, fer’hi alguna cosa amb perspectives de futur. Per al 13 de setembre, això és dos dies després de l’Onze de Setembre d’enguany, catalans i catalanes empadronats en aquest municipi del Maresme, majors de 16 anys, són cridats a respondre la pregunta clau per al futur del poble català: “¿ESTÀ D’ACORD QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT EN LA UNIÓ EUROPEA?”.

És l’únic resposta que em sembla positiva de debò davant l’enèsima mostra que amb el Regne d’Espanya no hi tenim res a fer si volem ser lliures. Lluny d’aquesta nova barrabassada que s’han empescat els partits del Govern de la Generalitat de la plaça de Sant Jaume per tenir entretinguda encara més temps la gent catalana: allò que diuen –acord del govern del 25 d’agost, versió Joan Saura– que l’Estatut és una llei orgànica i que acataran la sentència del Tribunal Constitucional, però que tamb és un pacte (vols dir???) entre els governs català i espanyol i que, depenent de la sentència, potser caldria replantejar el pacte polític. ¿És que no ens ho hem replantejat prou manta vegades? ¿Encara ens volen fer esperar més? ¿Quantes vegades més hem d’ensopegar amb la mateixa pedra? ¿Algú, en plenitud de les seves facultats, pot encara creure que el Regne d’Espanya renunciarà a les seves essències imperials i tractarà la nostra nació com a iguals?

Només si demostrem al món què volem ser quan siguem grans, és a dir, quan el poble català els diguem amb contundència democràtica que només volem ser independents, com correspon a una nació sobirana amb plenitud de drets, es veuran obligats a començar a fer-nos cas. Només llavors s’hauran de plantejar ells, ja no nosaltres, l’únic dilema que els quedarà: respondre’ns per la via de les armes, com han fet sempre, o triar la via democràtica del respecte a allò que sobiranament i lliurement decidim.

És en aquesta línia profundament democràtica que l’Ajuntament d’Arenys de Munt ha aprovat fer la consulta del dia 13. És el primer que ho fa i, de cap de les maneres, no ha de ser l’últim. A la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt i, millor encara, arreu dels Països Catalans. El procés serà llarg i amb força alts i baixos. Segur. Encara no sabem si serà possible fer la consulta a Arenys el dia 13 de setembre: el Govern de la monarquia resta mut, ara com ara, davant la convocatòria. Mentre els feixistes –legals, esclar– de la Falange tindran autorització de la conselleria de l’Interior de la Generalitat de dalt per manifestar-se, al mateix poble d’Arenys de Munt i el mateix dia de la convocatòria, en contra de la consulta.

Sigui com sigui, l’alternativa del dret d’autodeterminació cada vegada pren més volada al nostre país, enfront de la claudicació i la submissió que practiquen els partits parlamentaris, inclosa Esquerra Republicana de Catalunya, en qui alguns havíem posat les nostres esperances quan el primer tripartit.

Ja és clar. Per si algú en tenia cap dubte, el govern de la Generalitat de dalt acaba de dir què farà si la sentència acaba de rematar l’estatut d’autonomia, retallat a les Corts espanyoles i refrendat –vés quin remei– el 18 de juny del 2006 pels ciutadans i ciutadanes de la comunitat autónoma: no res.

Mentre els partits parlamentaris catalans sense excepcions segueixen envescats en aquesta trampa perversa i ens maregen dia sí dia també amb casuístiques i eufemismes varis per envescar-nos amb ells, el Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació, amb al suport de l’Ajuntament d’Arenys de Munt, ha decidit anar per feina. És a dir, fer-hi alguna cosa efectiva amb perspectiva de futur. Per al 13 de setembre, això és dos dies després de l’Onze de Setembre d’enguany, catalans i catalanes empadronats en aquest municipi del Maresme, majors de 16 anys, són cridats a respondre la pregunta clau per al futur del poble català: “¿ESTÀ D’ACORD QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT EN LA UNIÓ EUROPEA?”.

És l’única resposta positiva de debò –més enllà de manifestacions d’ambigüitat calculada (un altre dia potser en parlaré)– davant l’enèsima mostra que amb el Regne d’Espanya no hi tenim res a fer si volem ser lliures. Lluny d’aquesta nova barrabassada que s’han empescat els partits del Govern de la Generalitat de la plaça de Sant Jaume per tenir entretinguda –i cansada d’avorriment– encara més temps la gent catalana: allò que diuen ara –acord del Govern, del 25 d’agost, versió Joan Saura– que l’Estatut és una llei orgànica i que acataran la sentència del Tribunal Constitucional, però que també és un pacte [¿¿¿vols dir???] entre els governs català i espanyol i que, depenent de la sentència, potser caldria replantejar el pacte polític.

¿És que no ens l’hem replantejat prou, manta vegades, tot aquest eufemisme del “pacte” –a la força els pengen– entre l’imperi i la colònia? ¿Encara ens volen fer esperar més? ¿Quantes vegades més hem d’ensopegar amb la mateixa pedra? ¿Algú, en plenitud de les seves facultats, pot encara creure que el Regne d’Espanya renunciarà, sense més ni més, a les seves essències imperials i tractarà la nostra nació com a igual?

Només si demostrem al món què volem ser quan siguem grans, és a dir, quan el poble català els diguem amb contundència democràtica que volem ser independents, com correspon a una nació sobirana amb plenitud de drets, es veuran obligats a començar a fer-nos cas. Només llavors s’hauran de plantejar ells, ja no nosaltres, l’únic dilema que els quedarà: respondre’ns per la via de les armes, com han fet sempre, o triar la via democràtica del respecte a allò que sobiranament i lliurement decidim. Només quan es donin aquestes condicions podrem començar a plantejar a Europa i al món que som, i volem ser, alguna cosa més que una colònia.

És en aquesta línia profundament democràtica que l’Ajuntament d’Arenys de Munt va aprovat donar suport a la consulta del dia 13. És el primer municipi català que ho fa i, de cap de les maneres, no ha de ser l’últim. A la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt i, millor encara, arreu dels Països Catalans. El procés serà llarg i amb força alts i baixos. Segur. Però això ja ha començat. Encara no sabem si serà possible fer la consulta a Arenys de Munt el 13 de setembre: el Govern de la monarquia resta mut, ara com ara, davant la convocatòria. Mentre els feixistes de la Falange Española de las JONS –legals, ¿algú en dubta?– ja tenen l’autorització de la conselleria d’Interior de la Generalitat de dalt per manifestar-se, al mateix poble d’Arenys de Munt i el mateix dia de la convocatòria, en contra de la consulta.

Sigui com sigui, la via cap a l’exercici del dret d’autodeterminació ja és oberta i cada vegada té més amplària al nostre país, enfront de la claudicació i la submissió que practiquen els partits parlamentaris, inclosa –en dol dir-ho– Esquerra Republicana de Catalunya, en qui molts havíem posat les nostres esperances quan el primer tripartit.

Read Full Post »

Dret d’autodeterminació: fets, no paraules

La Mesa del Parlament de Catalunya –formada pel president, Ernest Benach (ERC); el vicepresident primer, Higini Clotas (PSC.Ciutadans pel Canvi); el vicepresident segon, Lluís M. Corominas (CiU); la secretària primera, Lídia Santos (PSC-Ciiutadans pel Canvi); el secretari segon, Antoni Castellà (CiU); el secretari tercer, Jordi Miralles (Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa), i el secretari quart, Rafael Luna (PP)–, per unanimitat, ha acordat avui no admetre a tràmit la iniciativa legislativa popular (ILP) per convocar un referèndum el 12 de setembre del 2010 sobre el dret a secessió. Així, la Mesa del Parlament –incloent-hi els quatre membres que hi representen partits o coalicions de partits que inclouen la defensa del dret a l’autodeterminació en els seus estatuts i objectius estratègics: ERC; CiU, i Iniciativa-EUiA, que hi tenen majoria–, al·legant que la iniciativa no s’ajusta “al marc competencials de la Generalitat”, és a dir a la legalitat espanyola –¿és que n’hi ha d’altra en el nostre país?–, s’ha autoerigit en un nou mur de contenció per impedir que el poble català exercici aquest dret.

La iniciativa legislativa popular va ser  presentada el 6 de maig passat, a iniciativa de la plataforma Deumil.cat i d’altres organitzacions, complint amb escreix el primer tràmit legal, amb el suport de més d’un miler de signatures de promotors impreses i nou mil recollides per correu electrònic, quan amb quatre n’hi ha prou. Proposa, mitjançant un text articulat de proposició de llei, que el Parlament –després que s’hagi recollit el tres per cent de firmes favorables de la població, com preveu el projecte de  llei de consultes populars de Catalunya, que comença a discutir-se demà al Parlament– aprovi sotmetre a consulta del poble de Catalunya el 12 de setembre del 2010 la pregunta següent:
Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, Democràtic i Social, integrat en la Unió Europea?

No per previsible deixa de ser significatiu el rebuig de la Mesa del Parlament, empresonada per la cotilla de la legalitat espanyola que només un acte valent d’il·legalitat i sobirania pot trencar. Ara ja sabem que cap de les forces polítiques parlamentàries –diguin el que diguin les proclames solemnes dels seus estatuts i programes o la xerrameca més o menys demagògica dels seus dirigents– està disposada, ara com ara, a donar un pas d’aquesta magnitud. El camí, com no podia ser d’altre, serà llarg i feixuc, però ja està engegat. Iniciatives com la marxa dels deu mil a Brussel·les o la concentració de l’onze de juny  –dia de Corpus, en record de l’aixecament dels segadors–, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, no tenen marxa enrere. La propera etapa, el 27 de juny, en la manifestació convocada de l’arc del Triomf a la seu del Parlament autonòmic. Veurem si hi ha algun parlamentari, amb un mínim de sensibilitat democràtica i nacional, capaç d’impulsar en la cambra l’exigència d’un acte de sobirania que ja comença a estendre’s entre la bona gent del nostre país (una altra prova de foc la tindrem aviat amb la possibilitat de compliment de l’acord de l’Ajuntament d’Arenys de Munt de convocar per al 13 de setembre vinent un referèndum local amb la mateixa pregunta prevista a la iniciativa legislativa popular).

Un acte de sobirania que, si els actuals parlamentaris no el fan aviat, algú altre l’haurà de fer tard o d’hora, atès com ens tracta el poder imperial.

Read Full Post »

Saura (amb el suport del tripartit), bon deixeble de Bush

Una de les degradacions a què ha portat l’anomenada “lluita contra el terrorisme” (global o islàmic, adjectius d’aplicació variable segons les circumstàncies) ha estat la figura del periodista “inserit” en les tropes contendents. En molts casos, ha esdevingut una de les poques maneres d’accedir a un lloc de conflicte bèl·lic amb una certa seguretat personal de l’informador, que comporta a canvi sotmetre’s en tot i per tot a la visió que vol imposar del conflicte aquell dels contendents amb qui el periodista s’ha “inserit”. I, en conseqüència, és clar, a la censura de la feina informativa per part dels alts comandaments, que no s’hi han d’escarrassar gaire perquè el fet d’anar “inserit” ja condiciona del tot el treball del professional.

 

No és pas una novetat en temps de conflicte bèl·lic –on es demana dels informadors lleialtats inquebrantables cap a una o altra de les parts, en nom de la pàtria, la bandera, els interessos nacionals o altres causes més o menys nobles–, però l’Administració Bush la va fer més descarada. En certa manera la va oficialitzar, en la darrera guerra a l’Iraq. Les seves tropes, d’altra banda, van ser prou contundents a l’hora d’aplicar-ne les conseqüències: nombrosos periodistes, fotògrafs i càmeres de tv, entre ells José Couso, van caure abatuts pels trets de l’exèrcit d’ocupació, no havent-se “inserit” en les tropes “del Bé”. (Vegeu al respecte, entre molts d’altres documents publicats, què hi deien els participants en unes jornades que es van fer a Lleida l’abril del 2008 en la Declaració que van aprovar sobre “el repecte del Dret Internacional en els conflictes armats i el cas Couso”).

 

A una escala més menuda i pròxima, Bush fill té aquests dies uns deixebles ben aplicats a casa nostra. En destaca el conseller de’Interior, Joan Saura, conseller dels mossos, per qui tot hauria estat molt més fàcil si els periodistes que van cobrir la informació de la càrrega policial del 18 de març al centre de Barcelona haguessin anat ben “inserits” dins les files de les forces “del Bé”. Com que no hi anaven, llenya. 

 

I, per acabar-ho d’adobar, ara ens surt Joan Saura amb la seva darrera atzagaiada: demanar al Consell de l’Audiovisual de Catalunya que, per desprestigiar-se més encara del que ja n’està, faci de controlador de la feina dels professionals dels mitjans audiovisuals i els digui com han de fer -la. I, el que és pitjor, Saura ho ha dit comptant amb el suport dels seus col·legues del govern tripartit, amb la respectable excepció de la consellera Tura (que sap prou bé què s’hi cou, als mossos). No fos cas que els teleespectadors de “totes les televisions que es veuen a Catalunya”, en paraules del conseller, se suposa que incapacitats per pensar per ells mateixos, haguessin estat intoxicats per un ús presumptament abusiu de les imatges de les garrotades. Avís a navegants, doncs. Sobretot, perquè aquest és l’objectiu: que una pròxima vegada els periodistes, prèviament advertits pel conseller amb l’ajuda del CAC, ofereixin amb preferència suposades imatges de presumptes provocacions causants de les bastonades dels qui tenen reconegut el monopoli legal de la violència. I amaguin, és clar, tant com puguin, aquestes darreres.

 

Així el conseller, incapaç de fer quadrar els mossos quan tocava (és a dir, quan se li van revoltar perquè, complint una de les recomanacions de les organitzacions de defensa dels drets humans, els va posar càmeres de vídeo a les comissaries per reduir les possibilitats de maltractes als detinguts, i alguns mossos van haver de respondre davant dels tribunals per haver vulnerat els drets de persones que custodiaven, maltractant-les), s’empara ara en la senyera que porten a l’uniforme –alguns d’ells massa sovint indignament– per afalagar-los quan no toca. I redirigeix els trets cap als periodistes, que no tenim més feina que explicar què passa i reclamar la defensa del dret de la gent a saber-ho, i el dels informadors d’explicar-ho. I el nostre deure professional de ser crítics, sobretot amb el poder, i de defensar la inviolabilitat de tots els drets, de tothom, especialment els dels més febles.

 

Poc avançarem en l’aprofundiment de les llibertats –eufemisme que em sembla que vaig aprendre dels discursos del PSUC i Iniciativa– si no comencem per defensar, primer i sense embuts, els drets de les persones, entre ells el dret a la discrepància i a la denúncia dels abusos del poder. Garantia que haurien de coincidir a defensar tant el conseller –escollit pels vots dels ciutadans per governar d’una forma democràtica, i no autoritària ni prepotent– com els periodistes, a qui els ciutadans ens han encomanat precisament aquesta responsabilitat en l’àmbit dels mitjans de comunicació de masses.

 

La periodista italiana Giuliana Sgrena (“Il Manifesto”) feia aquestes reflexions, en una entrevista, després de ser alliberada d’un grup iraquià que la va segrestar, sobre les conseqüències que ha tingut, aquesta pràctica de la “inserció” de periodistes en l’exèrcit invasor, en la forma de treballar dels informadors.

 

El comitè professional de TV3 i el Col·legi de Periodistes han fet públiques sengles protestes contra les pretensions de Joan Saura. Segons una informació del diari Avui, el conseller desconeix les funcions del CAC, l’organisme al qual vol recórrer. L’origen d’aquest nou embolic en què s’ha posat el conseller dels mossos és en aquesta entrevista (segona part) que li va publicar El Períódico.

 

(La il·lustració d’aquest apunt correspon a la portada del número 132 del setmanari la “Directa”, que ha dedicat informacions i anàlisis molt interessants i valentes sobre els fets del 18 de març)

Read Full Post »

Em vaig equivocar amb Iniciativa

Quan, després de les eleccions del novembre del 2003, es debatia sobre les coalicions que haurien de fer possible un nou govern a Catalunya, vaig expressar en públic –a la redacció d’El Triangle, on llavors feia de redactor en cap– la meva opinió en favor que ERC donés suport a un govern encapçalat pel Partit Socialista de Catalunya, però sense entrar-hi. Em semblava que ERC no podia donar suport a CiU, perquè era bo obrir un període d’alternança política després de tants anys de pujolisme, marcats per diversos escàndols i sobretot pel pacte amb el PP. Però creia que tampoc no era convenient que ERC entrés en un govern amb els socialistes –que podia fer possible amb el seu vot, sense compromís de participació en un pacte tripartit–, perquè encara no li era arribat el moment de governar i li calia mantenir una llibertat política que d’una altra manera veuria minvada.

 

Recordo que, en el fragor dels debats previs a la configuració del tripartit, molts dels meus companys de redacció em deien que aquesta alternativa –semblant, d’altra banda, a la que regeix en l’actualitat al Congrés dels Diputats espanyol– era inviable. Conforme avançava el procés de discussió als mitjans, finalment, com que havia votat ERC i des del partit independentista demanaven opinions, em vaig arriscar a fer-los arribar la meva com a votant, tot i que independent de condicionaments partidistes. L’he posat a la secció de documents d’aquest bloc, perquè s’hi vegi la meva argumentació, a favor ja de la coalició PSC-ICV-ERC. Atès que tot indicava que ERC no renunciaria a l’ambició, legítima esclar, de tenir llocs al Govern, abandonava les meves cabòries inicials i em pronunciava obertament en favor del tripartit que poc després es va concretar en el Pacte del Tinell.

 

Entre els meus arguments, n’hi havia un que –atès com han anat dsprés els esdeveniments– s’ha demostrat un error flagrant. Considerava llavors que, en el si d’un tripartit encapçalat per un PSC sense majoria parlamentària suficient, una aliança entre ERC i Iniciativa afavoriria els interessos de Catalunya, des d’una política catalana d’esquerres. Sempre enfront de temptacions dretanes i nacionalistes espanyoles pel que fa al PSC.

 

Aquests dies, una vegada més, se m’ha demostrat com n’estava d’equivocada aquesta anàlisi. El conseller Joan Saura, màxim dirigent d’Iniciativa, acaba de pactar amb el PSOE perdonar la vida al nacionalisme espanyol governant al Regne d’Espanya, i renunciar a la compareixença de Rodríguez Zapatero al Congrés dels Diputats, que ells mateixos haiven reclamat per enfrontar-lo a les seves contradiccions sobre el finançament del nostre país. I aixì, Iniciativa –fent honor als seus orígens psuqueros més genuïns– ha tornat a deixar amb el cul a l’aire les esperances d’unitat dels partits catalans enfront dels interessos del nacionalisme espanyol. I això que no estem parlant ni d’independència ni d’un estatut mínimament arregladet, sinó d’una llei espanyola passada pel ribot de la casa dels lleons i votada pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya només després de la ribotada que ens imposa la seva Constitució, amb la prèvia del pacte ignominiós de CiU i PSOE a la Moncloa.

Read Full Post »