Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

ERC, no us entenc, però us acabaré votant. Ves quin remei…

Si l’únic que han aprovat la bona gent d’ERC al seu 26è Congrés Nacional –diuen que de renovació– que van fer aquest cap de setmana a Girona és el que han publicitat els mitjans, atribuint-ho als seus nous dirigents –que no han dit pas que no sigui veritat o que hagi estat manipulat–, necessitaré una altra vegada una pinça tan gran com l’estàtua de la República per tapar-me el nas abans de tornar-los a votar el 20 de novembre vinent. Suposo que la culpa és meva, però no els entenc. O potser el que em passa és que els entenc massa. La frase més sublim l’he llegida –i escoltada– atribuïda si més no en sembla que a dos dels seus dirigents: un d’ascendent i un altre de menguant. Venien a dir alguna cosa així, segons el titular del diari “Ara”: “Entre l’esquerra i la dreta, l’esquerra; i entre l’esquerra i el país, el país”. Caram, renoi. D’això se’n diu política de la bona. Quina esplèndida frase per no dir res i quedar-se tan ample.

I si el dilema és entre dreta i país, ¿què triareu bona genr d’ERC? ¿O és que –ara que us convé canviar de parella de ball– voleu dir-nos que la dreta catalana d’ara no va ni ha anat mai contra el país? ¿Ni quan el pacte del Majèstic? ¿Ni quan, amb la seva abstenció, el bipartit va fer alcalde de Badalona al racista del Garcia Albiol? ¿Ni quan l’Artur Mas, d’amagatotis de la resta de partits del país, va pactar amb el Zapatero un sistema fiscal, dins les retallades del projecte d’Estatut, que ara ens reconeix que perjudica al país i diu que el vol canviar? Mireu si hi va, en contra del país, la dreta nostrada, que ara fins i tot us ha envescat, gent d’ERC, amb aquesta pamplina del pacte fiscal, que ni ells es creuen. Com tampoc no s’ho pot creure ningú que tingui una engruna de seny polític.

Ja hi som, com que ara toca canviar de parella de ball –¿fins quan ERC ens tindrà amb aquesta agonia de no ser capaç de tenir política pròpia?– ara tots els nous manaies d’ERC a empescar-se arguments rocambolescos que els seus militants repeteixen a tort i a dret. Ara resulta que, com que això del pacte fiscal fracassarà –diuen–, guanyarem molts més independentistes encara. És l’argument que em repetia al facebook un bon company amb qui vam trepitjar moltes i moltes hores els carrers i places del nostre districte d’Horta-Guinardó– durant la campanya per la consulta. Fixeu-vos la conversa que vam mantenir al facebook, i on ens porta tot plegat:

Sarcasme meu a compte del corredor ferroviari central i el pacte fiscal (arran de l’acord entre els ministres de la monarquia espanyola i la República Francesa que “oblidava” el corredor mediterrani: “La clau de volta que ho explica tot: l’imperi espanyol prepara les seves infraestructures per quan siguem independents, mentre ofega les nostres, i tot amb els nostres diners. I els nostres polítics segueixen parlant de pacte fiscal…”

Comentari del company d’ERC: “En aquesta batalla, Humbert, hi guanyarem molta més bona gent indepe. I es tracta d’això, d’anar sumant.”

Resposta meva: “Ja ho veurem. Això del pacte fiscal només fa que fer-nos perdre el temps i dóna una imatge d’ERC d’haver-se limitat a canviar de parella (o si vols haver tornat a anar-se’n amb la d’abans). M’agradaria que ERC tingués política pròpia, però no la hi sé veure.”

Company d’ERC: “Malauradament Humbert, l’independentisme nostre avança a batzegades. Vàrem saltar la tanca molts amb el pacte del Majestic, uns quants més amb la majoria absoluta de l’Aznar, una pila amb el procés de l’Estatut i una passada de gent amb la sentencia del TC. Sóc dels que crec (amb dret a equivocar-me) que aquest darrer procés obrirà els ulls als últims que ens calen per assolir una majoria incontestable. Sigui quin sigui el seu resultat.”

Humbert: “Però és que ERC oblida, i això és greu perquè molta bona gent del partit republicà hi vau deixar la pell –i tu ara ni en parles–, que amb les consultes vam donar un salt encara més gran, i no en resposta a cap agressió forana, ni buscada ni prevista ni sobtada (si és que en pot haver cap de sobtada en aquest cas). Més de 850.000 persones van votar sobre la independència de la nació catalana. Aquest és l’autèntic patrimoni, i en positiu. No contra res sinó a favor de… Una novetat històrica: una acció extraordinària d’independentisme desacomplexat. ¿I ara hem d’anar enrere com els crancs, embolicant-nos en una enganyifa com la del pacte fiscal, que no se la creu ningú amb un mínim de seny polític, només perquè ERC vol canviar de parella? ERC necessita, ho vinc repetint un dia sí i l’altre també, tenir política pròpia, sobretot perquè el país necessita un partit socialdemòcrata independent i independentista. Ara ERC em fa l’efecte d’una d’aquelles noies que van, una a cada banda, agafades del mateix noi. L’altra és el PP, esclar. Allò tan castís d'”Una morena y una rubia”. I enmig el xulo –el bipartit– que amb qui de debó li va la marxa és amb l’altra. En això està convertint ERC el seu triangle –esquerra, república, independència–: un sobat trio en què fa el paper de la noia de rebuig. Perquè segueix sense tenir política pròpia. Només al començament del tripartit –venint d’anys i panys d’anar de parella amb el bipartit de CiU– va semblar que en tenia, i això ens va generar moltes il·lusions i esperances a molta gent independentista i d’esquerres. Pensàvem que hi faria valer allò que representava i pel que l’havíem votat. Va durar fins que el PSOE “mandó firmes”. ¿I ara hi volen tornar? ¿Quants llençols ha perdut ERC en tantes bugades fent de senyoreta de companyia dels altres? Encara en vol perdre més? I el que és pitjor, ¿quantes il·lusions i esperances hem de seguir tirant a l’aigüera la bona gent que necessitem un partit d’esquerres, independent i independentista?”

Company d’ERC. “(També em reconeixeràs que molta gent va anar a votar més perque estava emprenyada eh?). Darrerament però vaig tenir un visió reveladora gràcies a la menció per part de l’Alfred Bosch del poema d’en Salvat Papasseit “Rés no és mesquí”, …ni cap hora és isarda. He rumiat sobre aquestes dues frases i crec que són molt escaients en aquests moments. Que tothom treballi (els bons i els no tan bons) en el camí que cregui més oportú, en la manera que li sembli més eficient o que millor s’hi trobi, en el que millor sàpiga fer o en lo que millor s’ho passi. Que qualsevol petit esforç ha de ser benvingut. Qualsevol, vagi en la direcció que vagi i sigui gran o ínfim. No cal que sigui compartit. El que cal és que tothom es posi a treballar. I sobretot, no pretendre que el company que tinc al costat faci la mateixa drecera que jo. Potser per un altre camí també s’hi arriba no?, potser abans o potser més còmode. Tot suma Humbert i hem de deixar de ficar-nos els dits a l’ull. Treballar i deixar treballar. La “bona gent” ja és grandeta per saber quin camí li és més agradable. Jo, per la meva part, celebraré qualsevol detall que vagi en el sentit de sumar, VINGUI d’on VINGUI. No podem ser a tot arreu on ens agradaria. Per això triem el camí que PER CADASCÚ és més comode, útil i coincident, no sense discrepàncies internes és clar. Si ens posem a caminar tots amb el mateix objectiu penso que fins i tot és bo que agafem direccions, dreceres i camins distints. Més aviat alguns trobaran l’objectiu. I sigui qui sigui, el felicitarem i ens felicitarem.”

En fi, aquest és l’argumentari, que en diuen ara, d’ERC. Ni una paraula del company d’ERC sobre les consultes –curiós, ara que precisament l’Alfred Bosch, que es va fer un nom com a lluitador independentista conegut amb la consulta del 10A a Barcelona, encapçala la candidatura d’ERC–; retorn a la política de “com pitjor millor” –com més clatellots entomem, posant-hi ara una galta ara l’altra, més independentistes farem: quina bestiesa–, com si no haguéssim après res de les consultes; política de campi qui pugui, això sí ERC de bracet ara del bipartit, que és un bon partit i no aquells desgraciats de socialistes i iniciativos que no tenen un jaç on jaure; silenci sobre el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana en què tanta gent que va treballar per les consultes hem posat ara feina i esperances d’esforç unitari per la independència; res tampoc sobre la necessitat imperiosa que té el nostre país –també l’Assemblea Nacional Catalana com a nucli motor del procés d’insurgència nacional– d’una esquerra de debò, un partit socialdemòcrata català independent i independentista…

Per què, doncs, dic que tornaré a votar ERC? Perquè no em queda més remei. Una vegada més, perquè no tinc altra alternativa si vull –i ho vull amb totes les meves forces– que l’esquerra independentista catalana sigui a les Corts de la monarquia. Com vull que hi sigui –i com hi serà, si no els ho impedeixen a darrera hora!– l’esquerra independentista basca i, si pot ser, també la gallega i la bona gent de Compromís-Equo, pel País Valencià, i l’esquerra independentista balear…

I perquè encara confio que allí, a Madrid, es pugui visualitzar sense embuts l’ajuda mútua entre la bona gent dels països colonitzats per l’imperi espanyol. I així avançar, en aquest front com en d’altres en què hem d’anar relligant xarxes de complicitats, en el combat comú contra la dominació imperialista i per les nostres llibertats nacionals respectives.

(A la imatge, “La Verbena de la Paloma”: don Hilarión, la morena i la rossa. Endevineu quina de les dues és el PP i quina ERC, i amb quina es quedarà finalment el xulo del barret de copalta: el bipartit)

Read Full Post »

Desolació a ERC

La jornada electoral del 22 de maig ha deixat molts senyals negatius a la societat catalana de tot el territori nacional: majories absolutes del PP al País Valencià (una vegada més) i a les Illes (fent fora del govern una altra vegada el pacte de progrés), auge del racisme en els missatges no solament de Plataforma per Catalunya sinó del mateix PP que aconsegueix ser primera força a una ciutat com Badalona –el pitjor de tots els senyals per als qui volem una societat cohesionada on siguin reconeguts tots els drets a tots els qui hi vivim, sense distincions–, enfonsada dels socialistes, ERC i el regionalisme illenc moderat. I alguns de positius com l’increment de presència de les CUP a la Catalunya estricta i de Compromís al País Valencià.

Se n’han fet ja moltes anàlisis i no sé si hi puc afegir gran cosa al que ja vaig preveure fa un temps sobre com la irresponsabilitat dels responsables del PSC acabaria arrossegant l’esquerra catalana a l’abisme. M’agradaria, però, dedicar algunes consideracions a la deriva d’ERC perquè veig la desolació que afecta molts dels meus amics amb qui he coincidit en la campanya de les consultes sobre la independència, incapaços d’entendre el que els ha passat. No és que jo entengui més que ells, però des de la meva posició de no militant i votant d’ERC que ha passat a donar suport electoral aquesta vegada a les CUP, potser seré capaç d’aportar algunes claus que serveixin per afrontar l’enfonsada i, sobretot, recuperar el partit per a un projecte d’esquerres nacionals que, n’estic segur, ha d’anar més enllà dels seus límits partidaris.

ERC, al meu entendre, va gestionar molt malament la seva decisió d’accedir al govern de la Generalitat de Catalunya i, des del començament, va fer la impressió d’anar a remolc del PSC ja amb Pasqual Maragall. He escrit alguna vegada que quan el primer tripartit jo hauria preferit ERC fora del Govern: no obstaculitzant-hi l’accés dels socaslistes i Maragall –era imprescindible evitar que el bipartit de CiU mantingués el control de la generalitat i calia una renovació a fons–, però sense entrar al Govern. Era perfectament possible, no es va fer i finalment vaig donar suport a la fórmula del tripartit. L’experiència però va començar a trontollar poc després quan el vicepresident Josep-Lluís Carod Rovira es va entrevistar amb membres d’ETA a la Catalunya del Nord i això li va valer l’expulsió del Govern, amb el vistiplau del seu partit, que el va sacrificar per ordre del PSOE –Maragall, segons la seva primera reacció, l’hauria mantingut– i, sobretot, i cal no oblidar-ho mai, el vot més ampli mai aconseguit per ERC després del franquisme, a les eleccions a les Corts espanyoles del 2004. Els votants catalans no solament no van castigar ERC per la iniciativa de Carod sinó que li van premiar un gest que l’honorava com a polític valent i decidit a fer que el nostre país tingués un paper actiu en la resolució d’un conflicte armat.

Després ja va venir la davallada, sobretot després de les retallades del projecte d’Estatut, iniciades –també cal no oblidar-ho– per qui després seria president de la Generalitat, José Montilla i la cúpula del PSC just la mateixa nit del 30 de setembre del 2005 després que el 90% dels diputats votessin un Estatut arregladet al Parlament de Catalunya. Aquest procés d’anar a remolc constant del PSC i la incapacitat d’ERC de plantar-se va ser letal per als republicans. No em feu dir quan ho havia de fer en concret, que no ho sé, però hi va haver més d’una ocasió per fer-ho, i calia dir prou a les cessions constants d’un partit com el PSC que depenia d’ERC molt més que del PSOE per governar Catalunya, però que en realitat menyspreava ERC i se sotmetia al PSOE un dia sí i l’altre també. Com van ser també letals les lluites internes que van acabar amb republicans deixant el partit, d’altres provocant escissions o simplement enfrontant-se en molts casos sense més raó visible que els purs personalismes, com en el cas dels qui n’eren els caps visibles, Carod i Puigcercós.

Aquesta imatge, d’una banda, de gent que s’aferra a la poltrona fins al darrer moment –amb l’excusa que calia ser fidel als compromisos, quan els altres no n’eren, i acabar d’aprovar les lleis que ERC s’havia proposat, la majoria de les quals acabrien sent paper mullat com la del cinema o la de les vegueries– i, de l’altra, d’un partit que no sap trencar amb uns aliats que porten el país pel pedregat ha estat la pitjor que podien donar els dirigents d’ERC si el que volien era enfortir l’opció independentista d’esquerres i no afeblir-la.

Ara, que el partit sembla que és a punt d’iniciar reflexions profundes sobre el futur, convé no repetir errors d’aquest calat. La participació activa, i en molts casos decisiva, de la bona gent d’ERC al moviment de les consultes sobre la independència, un esdeveniment d’una profunda transcendència per al nostre país, no es mereix que els dirigents del partit caiguin en els mateixos errors que jo resumiria amb dues paraules: indefinició i indecisió. Perquè ERC ha fet un molt bon servei al país en posar al centre del debat polític la independència nacional. Fins i tot l’opció per un nou estatut, tot i que en lectura autonomista, la interpreto en aquesta línia perquè en alguns aspectes forçava la legalutat espanyola, com després es va veure, fins a límits que l’imperi no estava disposat a acceptar. Però els seus dirigents han estat incapaços de definir amb claredat la línia més enllà de la qual no estaven disposat a anar. I, alhora, els ha faltat decisió per plantar-se quan el PSC-PSOE va ribotar a plaer –paraules d’Alfonso Guerra– el text estatutari sortit del Parlament de Catalunya.

Indefinició i indecisió que, amb la seva decisió única d’esgotar la legislatura estant al govern, els dirigents d’ERC no van ser capaços de superar ni tan sols després de la sentència del Tribunal Constitucional carregant-se el poc que quedava d’aquell Estatut i de la feble resposta dels seus aliats del PSC-PSOE, malgrat la massiva manifestació del 10 de juliol.

Perdre el temps amb el concert econòmic

Llegeixo amb interès unes reflexions que ha fet respecte del futur del partit un dels dirigents que més respecto: Joan Tardà. Les podeu trobar aquí

Però, en arribar als darrers paràgrafs, no em sé estar de respondre-li amb un comentari que reprodueixo tot seguit, perquè em sembla el paradigma del que he vingut dient: si ERC, en la pràctica i no en la teoria, que és molt bonica però que cal aplicar, enfoca el futur immediat en la defensa d’una fórmula semblant a la del concert basc per Catalunya, com proposa el bipartit de CiU, tornaria, una vegada més al vell camí de la indefinició i la indecisió. Després de l’acció contundent del Tribunal Constitucional contra el nostre país –i del Suprem, que insisteix dia sí dia també a torpedinar qualsevol bona pràctica catalana com la immersió lingüística–  i, sobretot, després de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat i dels més de 800.000 vots a favor de la independència, optar per una menudalla com el concert econòmic –pacte amb l’imperi com qualsevol altre– és no haver entès res.

Aiquest és el comentari que he fet a l’article de Joan Tardà:

Joan, la teva anàlisi em resulta atractiva i brillant. I ho dic com a votant d’ERC que m’he passat a les CUP en aquestes municipals (ho he explicat al meu bloc). Una objecció, però. Us equivocaríeu donant suport a la reivindicació del concert econòmic, que no és sinó una pèrdua més de temps en mans del bipartit per fer-nos passar a tots amb raons. Hores d’ara el concert econòmic ja és una reivindicació superada –amb més de 800.000 vots a favor de la independència en les consultes– i cal treballar a fons per fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència. A més a més, la crisi econòmica (menys recaptació fiscal enfront del cupo que cal aportar a les arques estatals) està posant en crisi fins i tot el concert econòmic al País Basc (del qual a més a més, n’estan exclosos els importants fons de la Seguretat Social o caixa única) a més a més de carregar amb despeses de l’Estat que els bascos detesten, com les de la Casa Reial o les policies espanyoles i l’exèrcit. A banda, qüestions tan complexes com sobre quin concepte s’aplica l’IVA segons on es facin les operacions econòmiques com ha passat recentment amb l’empresa Rover, en què el Tribunal Suprem espanyol ha obligat a les hisendes basques (forals, com ja saps i no única) a tornar 435 milions d’euros a l’Estat recaptats en concepte d’IVA entre els anys 1990 i 2005. El resum que fa la Viquipèdia en español sobre l’actual sistema de concert econòmic (que cal no oblidar que té el seu origen en la supressió dels furs bascos arran de la darrera guerra carlina), conclou: “Destaca el riesgo unilateral que supone para el País Vasco asumir una parte del gasto en competencias no asumidas que dependen exclusivamente del Estado, independientemente de cómo evolucione la coyuntura en el país o si su recaudación crezca o no”. Per favor, de cara a la nova ERC que desitjo i el país necessita, deixeu-vos de romanços i aneu de cara al que és important: la independència i com articular políticament el moviment per aconseguir-la i que sigui l’esaquerra i no la dreta qui hegemonitzi el procés si pot ser. El nostre país necessita amb urgència la construcció d’una esquerra –o si vols d’unes esquerres– plural, desacomplexada i valenta per defensar els objectius d’alliberament nacional i justícia social.

Read Full Post »

Els catalans (anomenats “nous”) de Veu Pròpia defensen la immersió lingüística

 

Entre la multitud de pronunciaments de rebuig de les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la política d’immersió lingüística a l’ensenyament en els territoris administrats per la Generalitat de Catalunya sota sobirania espanyola, vull destacar aquest de l’associació Veu Pròpia. És tan contundent i tan significatiu que als politicastres del bipartit que ara tornen a administrar l’esquifida autonomia que ens queda als ciutadans i ciutadanes de la Catalunya estricta els hauria de caure la cara de vergonya només de llegir-lo.

Posicionament davant la sentència del tribunal suprem contra la immersió lingüística

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent: Estem a favor del model d’immersió lingüística en l’escola catalana en tant que:És una eina indispensable per garantir l’aprenentatge de la llengua catalana d’aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària. És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació. És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d’uns esdeveniments polítics molt concrets. És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants. Per altra banda. denunciem: Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques. Que sota l’excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l’ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català. El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir “la llengua materna en l’ensenyament” (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d’altres grups afins)  ja que només defensen el dret d’escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l’ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l’Estat espanyol on només el castellà és l’única llengua oficial. El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del “bilingüisme” que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d’aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l’etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.Que als territoris on s’ha aplicat aquest model on el castellà  o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total (País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat. Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.

 

 

Read Full Post »

Congrés a Gasteiz

Els darrers quinze dies hi ha hagut diversos esdeveniments que conviden a insisitir en la importància de la relació entre els pobles català i basc. Del 10 al 12 de maig es va fer a Gasteiz el primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans, una trobada que no ha tingut l’atenció mediàtica que es mereixia. Pocs dies després, del 19 al 21, en actes diferents, el sud-africà Brian Currin i el basc Txelui Moreno van explicar a Barcelona i Bellaterra la gènesi i l’abast dels darrers canvis estratègics de l’esquerra abertzale il·legalitzada.

El congrés de Gasteiz, si la voluntat expressada per molts dels participants s’acompleix i té continuïtat, haurà estat un pas molt interessant per al coneixement mutu entre els dos pobles, lluny de les dues actituds –bé de menyspreu, bé d’emmirallament– amb què sovint ens hem mirat uns als altres. Nascut en l’àmbit acadèmic, per iniciativa del lectorat de català a la Universitat del País Basc –i gràcies a l’impuls tossut i la capacitat organitzativa de la catalana Agnès Toda–, els debats en molts casos van anar força més enllà de l’estricta exposició i anàlisi d’investigacions universitàries: mitjans de comunicació, música i identitat (i rebel·lia), casals catalans i euskal etxeak, independentisme, estructures de solidaritat, immersió i política lingüística, política editorial, relacions entre mestres i pedagogs, seleccions esportives nacionals… Esclar que el fet de tenir el seu origen en una facultat de lletres en va condicionar l’enfocament i hi van faltar d’altres temes d’interès: economia, dret i constitucionalisme, ciència i tecnologia, medi ambient, territori, infraestructures… De tota manera, les temàtiques abordades ja van ser tantes que probablement en el futur convindrà més aviat acotar-les que no dispersar-les més.

El fet transcendent, però, ha estat la mateixa celebració del congrés i l’intercanvi d’experiències i punts de vista, amb un plus afegit en algunes temàtiques: la constatació que tant bascos vivint als Països Catalans com catalans vivint al País Basc han fet importants aportacions a la cultura i la investigació en el país on treballen. Per posar només dos noms, a manera d’exemple: l’infatigable català Toni Strubell –que hi va aportar un provocador discurs sobre la cultura catalana i el seu llibre “Un català entre bascos”–  i el persistent basc Ignasi Vila, primerenc defensor de la immersió lingüística a Catalunya quan encara poques persones hi creien, tal com va explicar en la seva intervenció.

Un sud-africà i un basc a Barcelona

Pel que fa a les conferències del sud-africà Brian Currin, que l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri i la catalana Fundació per la Pau van portar el 19 de maig a la Universitat Pompeu Fabra, i del portaveu de l’esquerra abertzale il·legalitzada Txelui Moreno, que va organitzar l’associació “Amics i amigues d’Euskal Herria” el 20 de maig a les cotxeres de Sants i el 21 a la Universitat Autònoma de Bellaterra, van servir per conèixer amb més detall els darrers canvis en l’esquerra abertzale.

Brian Currin, que va tenir un paper molt important en els processos de pau al seu país i a Irlanda del Nord i que va participar al darrer i fracassat procés al País Basc, va explicar amb força detall les raons de fons que –en l’opinió d’aquest expert que ha acompanyat els independentistes bascos en les seves darreres relexions i debats– han portat l’esquerra abertzale il·legalitzada a defensar una opció democràtica pacífica, sense ingerències, per abordar la sortida del conflicte. Per Brian Currin, la falta de transparència en la negociació, pel fet que l’esquerra abertzale seguís il·legalitzada durant el darrer procés, va ser una de les causes fonamentals d’aquell fracàs. Per això, va remarcar la importància dels passos que ara està donant aquest sector polític de forma unilateral perquè no hi hagi excuses per a mantenir fora de la llei la seva activitat política. “Em vaig reunir amb dirigents de Batasuna que no eren a la presó i els vaig intentar convéncer que s’havien de legalitzar. També els ho deien els del Sinn Féin”, va explicar Currin en la seva conferència, en què va qualificar de tot un repte el llarg i ampli debat d’un any i mig en què l’esquerra abertzale “va pensar una altra manera de fer política”. Un procés que va culminar –segons l’advocat sud-africà– en les declaracions dels independentistes assumint els principis del senador nord-americà George Mitchell per a Irlanda, “que afecten sobretot la violència”, va dir. I que es concreten en “un compromís clar sobre els mitjans democràtics no violents, cessament permanent de la violència i comissió internacional fiable que el supervisi, i aplicació d’aquests principis a totes les forces implicades en el conflicte”.

Currin va insistir que l’opció de l’esquerra abertzale “per aquests principis de maduresa” és seriosa i fiable, però –va afegir– “no es poden aplicar si ETA no s’hi compromet també”. “Els dirigents de Batasuna –va dir– afirmen al seu document (Zutik Euskal Herria/País Basc dempeus, que van fer públic a mitjans de febrer) que faran tot el que podran per conseguir aquest compromís d’ETA”. El facilitador sud-africà de negociacions en conflictes –denominació que prefereix a la de mediador– considera que l’esquerra abertzale ha aconseguit tres objectius ja irreversibles: 1) Un suport profund a l’alto el foc i l’abandonament de la violència en una consulta molt àmplia a les seves bases electorals. 2) Avenços considerables pel que fa a la confiança amb altres interlocutors al País Basc, molt deteriorada després de l’atemptat de la T-4 i el trencament de la darrera treva. 3) Un  compromís ferm pels mitjans democràtics i pacífics per aconseguir els seus objectius. “Fins i tot han remarcat que només hi ha aquesta sortida i que la seva posició és unilateral. Si és irreversible, hauran de comprometre’s en les negociacions amb ETA per convéncer-los que deixin la violència”, va dir. Tot i reconèixer que aquest procés pot ser llarg i que “no podem esperar que sigui d’un dia per l’altre”, va inisistir que “perdrien credibilitat si es perpètua indefinidament”.

“¿Respondrà Madrid de forma positiva?” –es va preguntar. “Ja ha tocat l’hora que també Madrid faci passes concretes. La veritat és que els dirigents de l’esquerra abertzale no poden, ells sols, aconseguir la fi de la violència. La responsabilitat és compartida”, va respondre, i va plantejar tres objectius immediats al Govern de la monarquia: 1) Els dirigents de Batasuna s’han compromès per la permanència de la no violència i a demanar a ETA que ho deixi. És hora de legalitzar Batasuna. 2) Cal alliberar els dirigents independentistes que segueixen a la presó: no estan empresonats per actes de violència i tots ells s’han compromès en aquesta estratègia. Cal que estiguin disponibles per encetar negociacions i per parlar a la gent. 3) Cal l’aproximació dels presoners polítics bascos al seu país i l’alliberaement d’alguns d’ells, com els qui són malalts terminals. “Són passes que pot donar el govern central i que garantirien la irreversibilitat del pronunciament contra la violència”, va concloure.

Un compromís, el de l’esquerra abertzale, que Txelui Moreno va refermar en la seva conferència a Barcelona i Bellaterra, en què va insistir en el caràcter extraordinari del llarg debat que ha portat l’esquerra abertzale als seus plantejaments actuals. Un camí que –va reconèixer– tenien pendent des de molt abans de l’anterior treva, el trencament de la qual va profundir la seva desorientació “fins que ens vam aclarir –va reconèixer– que érem en un moment de canvi de cicle, a les portes del canvi”. “No ha estat un debat conjuntural i vam trigar un any i mig de discussions a la direcció per fer-lo” –va dir. La conclusió? “Són les iniciatives polítiques allò que fa més mal a l’Estat –va dir–. L’esquerra abertzale aguanta la repressió –de la qual va insistir en l’increment i l’extensió els darrers anys, sobretot des de la treva de Lizarra el 1998–, però no tenim força per fer el canvi”.

Moreno va qualificar la nova estratègia com a “destinada a guanyar i no a resistir”, i va remarcar el seu caràcter unilateral i no depenent del resultat de cap negociació “sinó per convenciment propi”. Va remarcar que l’esquerra abertzale creu que hi ha condicions per portar-la endavant: “El cicle de la transició està esgotat –va dir– i també el model de gestió, mentre la societat basca cada vegada és més favorable a l’exercici del dret d’atodeterminació”. Per concloure que “la garantia és en el mateix poble, en absència total de violència i d’ingerències. Només amb la lluita de masses, institucional i ideològica”.

És en aquesta confiança en els pobles respectius on hi ha la força dels dos pobles. Una excel·lent conclusió. “Som grans encara que semblem petits”, cantava una bertsolari en la cloenda del Congrés que va reunir catalans i bascos a Gasteiz. El diumenge abans, 9 de maig, en un petit poble de la Noguera, la Sentiu de Sió, amb un 34,6% de participació, el 89% de votants havien dit sí a la independència. Doncs, això.

Humbert Roma

(Periodista)

(Article publicat a Tribuna Catalana el 25 de maig del 2010)

(A la foto, Xavier Sarrià, d'”Obrint pas”, en la cloenda del Congrés de Gasteiz)

Read Full Post »

L’assemblea de “Lleida decideix” acorda fer una associació

L’assemblea de la plataforma “Lleida decideix”, en la seva reunió per analitzar la campanya i els resultats de la consulta sobre la independència nacional del 25 d’abril, va acordar no desfer els vincles que s’han format entre voluntaris i voluntàries que hi van participar i engegar la constitució d’una associació pel dret a l’autodeterminació. Els assistents a la reunió, que es va fer el dimecres passat, 5 de maig, a l’Ateneu Popular de Ponent, en cap moment van mostrar-se disposats a tancar la barraca sinó, al contrari, van coincidir que el mateix procés de la consulta els porta ara a organitzar-se de forma estable. Una decisió que, com van dir a la mateixa assemblea gent que coneix molt millor que jo l’actual realitat lleidatana, haurà d’ajudar a cohesionar el teixit social de la ciutat a l’entorn de la defensa del dret a l’autodeterminació i contribuir a estendre’l més enllà del propi municipi.

Una notícia excel·lent. Com que he viscut personalment l’esdeveniment, en vull deixar constància perquè em sembla que ajudarà molt en aquest llarg procés que catalans i catalanes hem posat en marxa cap a la independència. A més a més, lleidatà d’origen però barceloní de veïnatge de fa molts anys, intentaré col·laborar-hi tant com pugui i els demanaré ajut i assessorament quan cregui que cal: no en debades, la consulta a Barcelona ja la tenim com aquell qui diu per demà mateix (el 10 d’abril de l’any vinent). Poc a poc, una gambada darrere de l’altra –aquest cap de setmana un nombrós grup de catalans i catalanes han anat a la seu que l’Organització de les Nacions Unides té a Ginebra (2.500, segons l’Agència Catalana de Notícies) per reclamar que se’ns reconegui el dret a autodeterminar-nos i tots els nostres drets com a nació lliure, un altre fet rellevant en aquesta cursa de resistència–, anem avançant cap a l’objectiu.

Aconsello veure aquest vídeo sobre la participació dels immigrants a la consulta del 25 d’abril a Manresa.

(La foto, de la concentració del 8 de maig a Ginebra, l’he baixat d’aquí, i és de Mercè Carbó i Bosch)

Congrés País Basc-Països Catalans a Gasteiz

Escric aquests ratlles la tarda del diumenge, a Gasteiz, on demà, a la Universitat del País Basc, comença el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. De segur que en més d’una ocasió parlarem de les consultes i de la perspectiva que se’ns obre ara a catalans i bascos –ajudats pels canvis a l’esquerra abertzale–  de convergir per la via democràtica i pacífica cap al mateix objectiu. Com a llibre de companyia, per anar llegint en hores lliures, m’he emportat el darrer de Sabino Ormazábal, a qui espero veure a Donosti en acabar al Congrés, i l’organització pacifista Bidea Helburu Taldea: “Indarkeriak gabeko 500 ekinza. Historia kontatzeko beste modu bat/500 ejemplos de no violencia. Otra forma de contar la historia”, que li va publicar Manu Robles-Arangiz Institua, la fundació vinculada al sindicat ELA.

Al Congrés, hi he presentat una comunicació, que he de llegir demà, i que copio tot seguit:

Dues llengües i cultures que s’ignoren una a l’altra

Humbert Roma de Asso

Barcelona

Aquesta no és la comunicació d’un expert o un investigador, sinó tan sols la d’una persona interessada en el coneixement i la relació entre les cultures basca i catalana a començaments del segle XXI. Sóc, a més a més, un perfecte ignorant –com la gran majoria dels catalans i catalanes– de la llengua basca, i de les dues cultures només conec, i no d’una forma massa aprofundida, la catalana. És des d’aquesta perspectiva que vull plantejar alguns dels obstacles que crec que caldria remoure si volem que les nostres dues cultures minoritzades, sotmeses al mateix imperi espanyol, esdevinguin eines de cooperació i impuls comú en el procés d’alliberament.

La meva experiència personal m’ha portat a concloure que, ara com ara, les llengües i cultures catalana i basca viuen d’esquena una a l’altra. Això no vol dir que no hi hagi unes elits culturals, acadèmiques o literàries, tant basques com catalanes, que no mantinguin relacions, sovint però condicionades per un cert corporativisme professional: acadèmies, escriptors… En un acte recent que es va fer a Barcelona en solidaritat amb Egunkaria, l’escriptor i polític Ignasi Riera recordava, per exemple, la trajectòria del col·lectiu d’escriptors bascos, catalans i gallecs Galeusca, fundat el 1984. En uns temps en què la cultura és un fenomen de masses, iniciatives com aquestes són necessàries però testimonials, perquè no es tradueixen en accions significatives per al conjunt dels nostres pobles respectius. I les poques vegades que això no passa l’intercanvi no és directe sinó que es fa amb l’obligada o assumida mediació de la llengua i cultura espanyoles. Un exemple prou explícit en aquest sentit és la subordinació de la traducció de les obres literàries –les escasses vegades que n’hi ha– del basc al català o del català al basc al fet que s’hagin traduït abans, o com a molt alhora, a l’espanyol.

Alguns dels obstacles que caldria remoure

Falta de diccionaris català-basc, basc-català

Quan he plantejat aquest tema, en alguna ocasió se m’ha dit que estava equivocat, que sí que n’hi ha. I se m’ha citat algun vocabulari i fins i tot algun diccionari que no he sabut localitzar. No negaré, doncs, que n’hi pugui haver. Però el cert és que al mercat no n’he sabut trobar. I quan n’he demanat a algú que es dedica a l’ensenyament del basc a Catalunya només me n’ha aconsellat de basc-espanyol i espanyol-basc, com a llengua se suposa que lògica en la mediació entre ambdues cultures.

I, com en el món del llibre en paper, cosa semblant passa en format digital.

Contrasta aquesta mancança, en el cas del català, amb la presència de diccionaris bilingües al mercat pel que fa a nombroses llengües. Entre elles, sànscrit, japonès, xinès, danès, finès, àrab i suec.

Falta de gramàtiques catalana i basca, en basc i català

No hi a tampoc en el mercat, o no l’he sabut trobar, cap gramàtica basca en català i catalana en basc. Menys encara n’hi ha, esclar, fetes des de la perspectiva dels propis sistemes lingüístics, sense necessitat de passar per cap llengua intermediària. Tot i el notable coneixement científic i acadèmic, fruit de la investigació i la dedicació acumulada de multitud d’estudiosos de les dues llengües, no trobem al mercat cap gramàtica del basc en català, i del català en basc.

A internet podem trobar alguns apunts de gramàtica basca en català, com http://wapedia.mobi/ca/Gramàtica_de_l’èuscar, http://ca.wikipedia.org/wiki/Gramàtica_de_l’èuscar

És significatiu, però, el fet que, en la bibliografia essencial que recullen, no hi ha cap text en català i sí en francès, anglès i espanyol, a més a més, esclar, del basc.

Falta d’eines de traducció automàtica basc-català, català-basc

Un dels aspectes que més crida l’atenció respecte del basc és el seu retard pel que fa a la traducció automàtica. Tot i reconèixer les dificultats que comporta la seva estructura lingüística sobretot en relació a les de les llengües romàniques veïnes, em sobta l’absència de la llengua basca en les eines de traducció d’ús més habitual. Com ara Google, que ofereix la possibilitat de traducció automàtica entre cinquanta-dues llengües, entre elles turc, xinès, tàgal, suahili i vietnamita. I també català, gallec i espanyol.

Conec uns pocs intents de desenvolupament de programes de traducció automàtica del basc o al basc: erdaratu (només del basc a l’espanyol, amb la tecnologia Apertium, desenvolupada a la Universtat d’Alacant), plataforma opentrad (només de l’espanyol al basc i que, pel que he comprovat, no té encara un desenvolupament adequat pel que fa a la traducció del basc a l’espanyol, amb tecnologies Apertium i la gallega Matxin)… Els dos, amb l’espanyol com a llengua referencial del procés de traducció.

Aquesta realitat comporta que, per exemple, el basc sigui absent de l’oferta de traducció automàtica al web de la Generalitat de Catalunya http://traductor.gencat.net/

Un fet, aquest de l’absència del basc en les eines de traducció automàtica, que em sembla especialment greu per a una llengua minoritzada els parlants de la qual aspirin a la normalització en el conjunt del Páis Basc i al ple reconeixement internacional com a llengua de cultura i comunicació.

Minsa i erràtica política de traduccions

Les traduccions d’obres literàries –i no diguem ja, científiques– del basc al català i del català al basc són escasses i mancades d’uns criteris comprensibles pel públic lector potencial. Aquests dies, per raons i interessos personals, he hagut de comprovar, per exemple, algunes absències clamoroses en el cas de la traducció del català al basc. De Pere Calders, per posar-ne un cas, només hi ha traduït al basc un conte infantil (“Els nens voladors”, “Haur hagalariak”, traduït per R. Etxezarreta per a editorial Argos-Vergara el 1984). I no he trobat en basc ni un sol llibre d’un autor català cabdal de finals del segle XX, narrador imprescindible per entendre la universalitat i potencialitat de la nostra narrativa, com és Jesús Montcada, que té obra traduïda a una vintena de llengües. Un autor tan prolífic i representatiu de la nostra literatura de la segona meitat del segle XX com Manuel de Pedrolo –al qual estudiosos d’altres cultures han inclòs, de forma encertada o no, en alguna de les grans tendències literàries europees de la postguerra europea– només té traduït al basc el “Mecanoscrit del segon origen” (“Bigarren jatorriko makinizkribua”, traduït per Jokin Lasa el 1996 per a Euskal Liburu eta Kantuen Argitaldaria). Una autora tan essencial per conèixer la nostra literatura i tan enèrgica, captivadora i sensual com Maria–Mercè Marçal no té cap de les seves obres traduïdes al basc.

D’altra banda, fa l’efecte que, en alguns casos, només interessa la traducció d’obra qualificada com a infantil o juvenil, com li passa a una escriptora de producció tan extensa i de tants registres com Isabel-Clara Simó, de qui només trobem traduït al basc el seu llibre –suposadament dirigit a adolescents– “Raquel”, traduït per Iñaki Ugarteburu, l’any 1995 per a Elkar.

Si més no, en tots els casos ressenyats, si ens atenem a la relació d’obres catalanes traduïdes que ens dóna el web http://www.escriptors.com/ de l’Associació d’escriptors en llengua catalana.

L’anàlisi de com es produeix el procés de traducció del català al basc i del basc al català, i de quins criteris editorials –si n’hi ha– hi regeixen, donaria de segur per molt. Només un fet que he insinuat abans, i que caldria analizar amb més aprofundiment per no treure’n conclusions esbiaixades: en el cas de les traduccions d’autors de molt d’èxit –posem el cas del basc Bernardo Atxaga o del català Albert Sánchez Piñol–, al català o al basc respectivament, o bé coincideixen més o menys en el temps amb la publicació de la versió espanyola (cas d’algunes obres recents d’Atxaga) o bé depenen del seu èxit en d’altres llengües i, òbviament, en espanyol (cas d’Albert Sánchez Pinyol).

Falta de política eficaç de distribució i difusió de les produccions literàries i culturals

No sé si passa el mateix al País Basc amb els llibres catalans traduïts a l’èuskar, però –amb algunes excepcions, com podria ser el cas d’Atxaga– trobar llibres bascos traduïts al català a les llibreries comporta sovint una recerca àrdua. Algunes vegades, fins i tot perquè el mateix llibreter dubta a l’hora de classificar-los. ¿Seran literatura espanyola, estrangera…? Passa una mica com amb el músic nord-català Pascal Comelade, que fins fa uns anys –no sé si encara ara– sovint calia anar a buscar entre la discografia francesa de tan poc català que els semblava a les botigues de discos.

Escassa presència de les produccions literàries basques als mitjans de comunicació de masses i al currículum escolar als Països Catalans

Contra el que hauria de ser lògic, si els seus responsables tinguessin consciència del caràcter minoritzat de les nostres dues cultures, aquesta minorització és agreujada quan es tracta de deixar constància de les respectives produccions culturals en els mitjans de comunicació de masses, tant públics com privats. Només apunto aquest fet, que detecto de forma intituïtiva: em sembla que seria significativa una anàlisi detallada de la minsa atenció prestada a la producció literària basca –traduïda o no– en els mitjans de l’àmbit lingüístic català.

Minsa atenció que em temo que es correspon també a la que es dóna a la llengua i cultura basca en els currículums escolars catalans, condicionats de forma decisiva per la seva dependència respecte dels currículums espanyols.

Ignoro si hi ha estudis detallats sobre aquestes dues absències –mitjans de comunicació i ensenyament–, però intueixo que, si es fessin, portarien a concloure que les nostres llengües i cultures no solament són minoritzades per actuacions de l’Estat sinó que aquesta minorització és recolzada per decisions i renúncies pròpies. Els estudis podrien anar, per exemple, en la línia del que va servir per posar en marxa l’Observatori Crític dels Mitjans, media.cat http://www.media.cat/, en què el periodista Roger Palà Balanyà i la sociòloga Armelle Ibáñez Daluzeau van analitzar els marcs de referència als Telenotícies de TV3 http://www.media.cat/wp-content/uploads/2009/10/Marcs-de-referència-als-TN-de-TV3.pdf

Les conclusions que deduïen de l’anàlisi quantitativa en el cas de les informacions sobre la producció cultural en llengua catalana donen ja algunes pistes de per on podrien anar en el cas que s’estudiés la presència a TV3 d’altres llengües i cultures minoritzades amb què compartim la submissió al mateix imperi.

Falta de debat públic i en els mitjans especialitzats i de masses entre actors culturals bascos i catalans sobre les respectives realitats

No sé si és causa o conseqüència del que he exposat fins ara, però el cert és que el debat públic entre els actors culturals bascos i catalans és tan escàs que esdevé gairebé invisible, si més no als Països Catalans. Ben poques vegades els nostres mitjans especialitzats, i molt menys els generalistes, hi dediquen atenció. I si no hi ha debat públic d’idees, realitats i propostes, és difícil que la societat en prengui consciència. De vegades fa la impressió que la minorització només es faci evident quan hi ha agressions flagrants –com ha passat en el cas del tancament de cinemes contra la normalització del doblatge al català– i que sigui una qüestió que cadascuna de les cultures minoritzades hagi de resoldre en la seva pròpia societat sense buscar la cooperació i la complicitat de la resta.

Reflexions a manera de conclusió

Certament, l’exposició que he fet és esquemàtica i potser poc rigorosa. Són només uns apunts a partir dels quals convido a obrir línies de recerca i debat, sobretot per posar en marxa iniciatives comunes que ens ajudin a avançar i superar l’actual situació. Si m’he animat a participar en aquest primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans és perquè el considero una iniciativa, embrionària encara, de llarga i prometedora perspectiva. Els nostres dos pobles, necessàriament, han de caminar junts, i no d’esquena un a l’altre, si volem fer passes efectives cap al nostre alliberament nacional.

Cultura i llengua són, en el cas català i basc, fonaments indestriables de les nostres realitats i aspiracions nacionals. Si seguim mantenint els nostres respectius pobles en la ignorància mútua, també en aquest àmbit, qualsevol que sigui la raó que ens donem per autojustificar-nos –la més recurrent i òbvia, el fet insuportable de la colonització espanyola–, no fem sinó reforçar els mateixos lligams colonials.

Les nostres llengües i cultures han resistit segles. Entre d’altres coses, perquè han estat, com deia a mitjans del segle XIX un jove Josep Narcís Roca i Farreras, en el cas del català, “la llengua dels carreters”. A començaments del segle XXI, han esdevingut, llengües i cultures vives amb un enorme potencial de desenvolupament gràcies al fet que aquests “carreters”, la bona gent en definitiva, han pres consciència de poble. Aquesta és la seva força.

Però el que resulta més insuportable encara que la política colonial de la metròpoli, que veu les nostres cultures i llengües com una nosa i les destina a un futur residual, és la nostra incapacitat d’ajuda mútua –per usar un terme estimat pels treballadors catalans de començament del segle XX. Si l’imperi colonial és un, ¿per què els pobles colonitzats no unim forces en lloc de donar-nos mútuament l’esquena?

De cara a enfortir l’ajuda mútua, l’inexcusable primer pas és el mutu coneixement i reconeixement. Començar a superar alguns dels obstacles que he apuntat podria ben bé ser-hi una bona aportació.

Read Full Post »

Per l’assemblea de comiat de “Lleida decideix”. No hem de tornar-nos a tancar a casa

Per aquest vespre hi ha convocada la que la Comissió Permanent de “Lleida decideix” qualifica de darrera assemblea de la plataforma que va convocar i organitzar la consulta del 25 d’abril a la capital del Segrià. Penso anar-hi i he preparat un escrit, no pas per llegir-lo tot a l’acte –que seria abusiu–, però sí per fer-ne un resum d’algunes de les consideracions que hi plantejo i que faig extensives a totes les plataformes que han fet el mateix fins ara en 460 municipis catalans.

En el fons del meu escrit batega una inquietud que em preocupa aquests dies, ja des que vaig rebre una convocatòria semblant de la plataforma “Sant Cugat decideix” amb la qual també vaig col·laborar durant la jornada de consultes del 13 de desembre. I, alhora, pretén respondre a una pregunta que ens fèiem amb d’altres persones que van fer de voluntàries el 26 d’abril a Lleida: i ara què?

Ara com ara, aquesta és la meva resposta a una pregunta que, ben segur, es fa més d’una persona que ha col·laborat activament –molt més que jo, esclar– en les consultes passades. Ara, ens n’hem de tornar a casa, i bona nit i tapa’t?

No sé qui ho ha de decidir ni com fer-ho, però crec que la feina de les plataformes s’ha de capitalizar de forma unitària i democràtica, i no es pot deixar que la bona gent torni a casa com si res no hagués passat. Seria una greu irresponsabilitat. Aquí teniu l’escrit que he preparat:

A l’assemblea de Lleida decideix del 5 de maig de 2010

Vull, en primer lloc, donar-vos les gràcies als qui vau tenir l’empenta per iniciar i tirar endavant la consulta a Lleida el 25 d’abril. I, evidentment, també als qui us hi vau oferir com a voluntaris i voluntàries i als lleidatans i lleidatanes que van votar.

Als qui som veïns de Barcelona, el fet que hagi tingut lloc la consulta a Lleida –amb totes les dificultats que ha calgut superar i els esforços que s’hi han hagut d’esmerçar– ens estimula a fer el mateix, millorant-ho si podem, i no rendir-nos per l’aparent inaccessibilitat de la fita que ens proposem a l’hora d’organitzar la consulta a la capital de Catalunya.

Per mi, el percentatge de participació en aquestes consultes és molt important, però el pitjor que podem fer és sacralitzar-lo. Com vaig dir a l’acte de la plaça de Sant Francesc, el dia de Sant Jordi, aquesta és una cursa de llarg recorregut i només n’hem fet les primeres gambades. Si alguna cosa és segura és que res no és segur en aquest llarg viatge, pèrquè fer història és això: obrir camins que ignorem si serem capaços de recórrer fins al final. Ni si aquest final –quan hi arribem– serà tal com nosaltres ens l’imaginàvem.

L’important és que ja hem començat a córrer. Hem trencat un tabú, el que ens deia que no valia la pena posar-s’hi, que el nostre país mai no podrà ser major d’edat perquè els bruixots mai no ens deixaran pensar i actuar per nosaltres mateixos. Senzillament hem començat a fer una pràctica de lluita tan arrelada en el nostre país com és la propaganda pel fet.

Hem començat a dir de forma col·lectiva que necessitem votar si volem o no seguir sent una colònia espanyola, i ho hem fet –ras i curt– fent-ho. Aquest bell exercici de pragmatisme polític ha estat possible gràcies a la iniciativa de la bona gent d’Arenys de Munt i dels ja més de quatre-cents municipis que han trencat el tabú i s’han posat a caminar amb l’únic que és efectiu en política: els fets.

I ho heu fet més enllà dels partits. No en contra, sinó més enllà. Sense demanar-los permís. Recollint tota aquella bona gent que hi ha als partits però també, i sobretot, aquella que no hi és. És a dir, tothom que té –i l’ha d’exercir– dret de ciutadania encara que no es dediqui tot el dia a la política com a professió. És aquesta unitat la que reclamava també jo mateix en l’acte de la plaça de Sant Francesc. Una unitat més enllà dels partits, que els arrossegui i que no es deixi arrossegar pels seus càlculs partidaris que, dissortadament, són sovint miops i a curt termini.

El que estem fent ara és sumar adhesions per la via dels fets, acumulant forces amb la participació de la bona gent. Espero i desitjo que, conforme aquest camí avanci, i si no defallim ni ens rendim a la primera de canvi, contribuirem a resituar els partits catalans en una perspectiva que mai no haurien d’haver abandonat: la del llarg termini. En la línia de ruptura com la que, en el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya, els catalans i catalanes plantejàvem aconseguir fa quaranta anys: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”.

Per resituar els partits en aquesta via sí que és important aconseguir com més participació millor, perquè només en faran cas quan vegin que els hi va el futur electoral i la governació del país. I, ara com ara, no sé veure una altra manera d’aconseguir transformar l’impuls de les consultes en un acte efectiu de sobirania si no és guanyant-nos la complicitat dels partits. Els que hi ha ara o els que es puguin formar en un futur.

De tota manera, com que aixó de resituar els partits –ara com ara– no depèn de forma immediata de nosaltres, crec que val la pena reflexionar sobre què podem fer a partir d’ara mateix. Sé que només sóc una veu, que m’he afegit de fora estant a un procés que encara no ha arribat a concretar-se al lloc on tinc el veïnatge. Però deixeu-me dir-vos quins serien els passos que crec que podríem donar per consolidar el procés amb l’objectiu de fer-lo irreversible.

Per mi, la perspectiva de futur, l’objectiu comú, hauria de ser aconseguir, un cop passat aquest període de pràctiques en la propaganda pel fet, convocar un únic referèndum nacional, si més no a la Catalunya estricta –amb validesa legal o no– i, si pot ser, obrir a la resta dels Països Catalans un procés de consultes locals semblant al que que estem fent ara aquí. Però aquesta segona part –la de la resta de la nació sencera– ha de sortir dels mateixos territoris i no em sembla veure-hi indicis si no és alguns encara minsos a les illes.

És en aquesta perspectiva del referèndum nacional, en un sol dia i en tot el territori, si més no a la Catalunya estricta, que hauríem de plantejar aviat la feina que encara queda per fer. Em preocupa, en aquest sentit, que les plataformes que s’han anat formant a nivell local es dissolguin just quan s’acaba el primer acte i encara en queden molts d’altres a desenvolupar.

No es tracta que les plataformes com “Lleida decideix” es carreguin de feines estèrils només perquè seria bo que continuessin existint, sinó de consolidar-les com un lloc on tots els qui defensem l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència ens hi trobem còmodes en la lluita per aquest objectiu, amb el mínim d’ingerències partidistes possible. Sé que pot semblar utòpic però, si –més enllà dels interessos dels partits a curt termini– no aconseguim donar continuïtat a aquest moviment fonamentat en la bona gent que vol assolir la plenitud de les nostres llibertats com a poble, serà molt difícil fer el salt qualitatiu cap a l’exercici de la plena sobirania nacional. Repeteixo: no es tracta d’excloure’n els partits sinó, ben al contrari, que tothom –sigui o no membre d’un partit– hi aporti allò que pugui, mirant al llarg termini, superant picabaralles electoralistes. Ja tindrem temps i ocasió de barallar-nos quan siguem independents.

La continuïtat de les plataformes locals permetria, d’altra banda, la coordinació entre elles a nivell comarcal o supracomarcal per a projectes comuns: debats sobre el dret a l’autodeterminació, expansió a d’altres pobles on encara no hi ha previst fer la consulta, suport als llocs on hi ha previst fer-ne i on mai no sobraran voluntaris i voluntàries ja experimentats que s’hi ofereixin, recull de diners i materials, preparació amb temps del referèndum nacional… Penseu, per exemple, només en la quantitat de voluntaris i voluntàries experimentats que caldrà per fer les consultes a les grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. O en els esforços que caldrà fer per difondre les consultes a la resta de territoris dels Països Catalans si finalment la seva bona gent decideix afegir-s’hi.

Sé que això és només una proposta personal i que, a més a més, l’aporto des de fora perquè no tinc cap paper en l’organització de les consultes, com no sigui la de mer voluntari fins ara en municipis que no són el meu. Però crec que us l’he de plantejar per veure si algú la recull i li dóna forma per consolidar el moviment sorgit el passat 13 de setembre de la iniciativa d’un petit municipi i que en pocs mesos ha agafat una embranzida difícil d’imaginar fa ben poc temps. Personalment també, en parlaré en d’altres àmbits, matisaré la proposta i la contrastaré amb d’altres opinions, i intentaré desenvolupar-la mitjançant altres articles que vagi escrivint al meu bloc.

Una vegada més, gràcies per tot el que heu aportat a la llibertat i la construcció nacional del nostre país.

Humbert Roma

(Víctor Torres i Perenya, gairebé cent anys de republicanisme lleidatà –exili inclòs–, votant a Lleida el 26 d’abril, en la foto que he baixat del bloc de “Lleida decideix”).

Read Full Post »

Calendari d’actes de la setmana catalana de solidaritat amb “Egunkaria”

Avui he rebut la confirmació de la totalitat d’actes –i els cartells corresponents– previstos per la setmana vinent als Països Catalans en solidaritat amb els directius i periodistes del diari en llengua basca “Egunkaria” que són jutjats a l’Audiència Nacional espanyola.

Aquesta és la convocatòria que he rebut:

Egunkaria Lliure!

Setmana de solidaritat als Països Catalans

Del 18 al 22 de gener de 2010

Amb Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria i director de ‘Berria’

“…hi ha gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en

català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es

pensi!” [Ovidi Montllor]

El 20 de febrer de 2003, la Guàrdia Civil, per ordre de l’Audiència Espanyola, va clausurar, entre denúncies per tortures dels seus directius, Euskaldunon Egunkaria, l’únic diari escrit íntegrament en euskera. Ben bé 7 anys després, cinc responsables del diari s’asseuen a la banqueta dels acusats, amb peticions de presó que oscil·len entre els 14 i els 26 anys. Sense cap més prova que la seva tasca en defensa de l’eúscar, de la llibertat d’expressió i de la llibertat d’informació, ‘Egunkaria’ és encara una ferida oberta que parla de guerres il·legals, estats d’excepcions encoberts i l’atac a la llibertat d’expressió més greu de les darreres dècades.

Ni sordes, ni mudes, ni cegues. Crida-ho. Egunkaria lliure. Passa-ho.

Agenda d’actes

Dilluns 18 de gener | Reus | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi i Jordi Martí Font

A la seu social de la CGT del Baix Camp | Rambla de Santa Anna, 13

Dimarts 19 de gener | València | 19.30 hores

Amb Martxelo Otamendi

A l’Edifici Octubre | Acció Cultural del País Valencià

Dimecres 20 de gener | Barcelona | 19.15 hores

Amb Martxelo Otamendi, Vicent Partal, Rita Marzoa, Antonio Franco,

Ignasi Riera, Eva Fernandez, Albert Martínez i Feliu Ventura.

A l’Auditori del Centre de Cultura Contemporània (carrer de

Montalegre, 5)

Dijous 21 de gener | Palma de Mallorca | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi | A Can Alcover-Espai de Cultura

Divendres 22 de gener | Girona | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi, Gemma Calvet, David Fernandez i August Gil

Matamala

A la Casa de Cultura de la Diputació de Girona

Per més informació:

www.egunkaria.info/international

http://blocs.mesvilaweb.cat/1898

L’acte de Barcelona, és convocat per al dimecres, 20 de gener, a un quart de vuit del vespre, a l’Auditori del Centre de Cultura Contemporània (carrer de Montalegre 15). Aquesta és la convocatòria:

Egunkaria Lliure!

Dimecres 20 de gener | 19.15 hores | Barcelona
Auditori del CCCB | Carrer Montalegre, 15

Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria

Antonio Franco, exdirector d’ ‘El Periòdico de Catalunya”

Rita Marzoa, Grup de Periodistes Ramon Barnils

Eva Fernández, presidenta de la FAVB

Vicent Partal, director de Vilaweb

Albert Martinez, setmanari La Directa

Ignasi Riera, escriptor

Clourà l’acte: Feliu Ventura i Borja Penalba

Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia. Mai. Enlloc.

Read Full Post »

Del 18 al 22 de gener, setmana solidària amb “Egunkaria” als Països Catalans

Per la setmana del 18 al 22 de gener, s’estan preparant diversos actes arreu dels Països Catalans en solidaritat amb els cinc periodistes i directius del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa set anys pel jutge d’instrucció Juan del Olmo, que són jutjats a l’Audència Nacional espanyola a Madrid. El proper dimarts, 12 de gener, és previst reprendre el judici que va començar el 15 de desembre. Aquí podeu trobar totes les referències que he fet al cas Egunkaria en aquest bloc.

He rebut del grup català de suport a “Egunkaria” aquest text per difondre la convocatòria. Més endavant es concretaran els actes previstos.

Egunkaria Lliure

18-22 de gener | Setmana de solidaritat des dels Països Catalans

Benvolgudes i benvolguts,

com sabreu des del passat 15 de desembre prossegueix el judici a cinc responsables del diari Euskaldunon Egunkaria, clausurat ara fa 7 anys, als qui se’ls demana penes de presó d’entre 14 i 26 anys. El judici es reprendrà el proper 12 de gener i seguirà els dies 25, 26 i 27. No és clar quan acabarà.

Amb aquest rerefons d’excepció, que continua l’atac a la llibertat d’expressió i informació que es va cometre el febrer de 2003, el director del diari Martxelo Otamendi realitzarà una gira pels Països Catalans entre el 18 i el 22 de gener. Esperem podem comptar un cop més amb el vostre suport solidari.

Us trametem la previsió confirmada dels principals actes i us demanem que esteu amatents a la convocatòria. També us trametem, un cop més, les dues informacions més recents respecte a l’evolució del cas.

Gràcies avançades, un cop més.

Per la llibertat d’expressió, Egunkaria lliure.

I adjunten dos dels textos referits al judici de més interès publicats recentment. Aquí els teniu:

García (Asociación Profesional de la Magistratura) dice que prácticamente ninguna de las resoluciones del caso Egunkaria le ha dejado satisfecho como jurista

Afirma que medidas como la del cierre del periódico “debieron haberse pensado y repensado muchísimo más”

BILBAO, 2 Ene. (EUROPA PRESS) –

El portavoz de la Asociación Profesional de la Magistratura (APM), Antonio García, afirmó hoy haber leído prácticamente todas las resoluciones que se han dictado en el ‘caso Egunkaria’ y “prácticamente ninguna” de ellas le ha dejado “satisfecho como jurista”. “Desde luego, los razonamientos que en esas resoluciones incorporaban, a mí desde el derecho no me han convencido”, indicó.

En declaraciones a Radio Euskadi, recogidas por Europa Press, García reconoció que el ‘caso Egunkaria’, -en el que están imputados por integración en ETA los directivos del periódico euskaldun clausurado en 2003, Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Txema Auzmendi, Joan Mari Torrealdai y Xabier Oleaga-, es un caso “extraordinariamente particular y especialísimo para cualquiera, no sólo para el conjunto de la ciudadanía, sino para inclusive el conjunto de la comunidad de los juristas”.

Dicho esto, precisó que no le han parecido “jurídicamente muy correctas algunas de las decisiones que se han adoptado en ese caso”. Por ello, apuntó que medidas como la que se adoptó en relación con ese periódico -haber cerrado el diario- desde su punto de vista “debieron haberse pensado y repensado muchísimo más”.

No obstante, manifestó que debe acercarse a esas resoluciones con “un extraordinario respeto, reconociendo que han sido dictadas por el tribunal o el órgano jurisdiccional que tenía atribuida la competencia para dictarlas”. “A mí no me han gustado, -insistió- y desde luego vamos a ver qué pasa en el ‘caso Egunkaria’, hay que tener un poco de confianza en el funcionamiento de las instituciones”.

García reconoció que en el ‘caso Egunkaria’ hay elementos que “difícilmente se pueden reparar”. “Una vez que se han cerrado un periódico, se han producido las consecuencias que todos conocemos, y si se acabase constatando que lo que se hizo en ese asunto no fue desde lo jurídico lo más correcto, la verdad es que sí, los daños que se habrían producido serían prácticamente irreparables”, señaló.

Para el jurista, esto no sería bueno pero “siempre cabría pensar si existe algún tipo de acción, de llegar a ocurrir a darse finalmente esa hipótesis, que permita por lo menos desde lo económico reparar los daños que se han producido”.

Preguntado por el hecho de que la fiscalía no haya presentado acusaciones en el ‘caso Egunkaria’, García indicó que el hecho de que  el fiscal “diga que no hay caso, no significa nada”. “El fiscal no constituye en el procedimiento penal español más que una parte acusadora que no ostenta prerrogativas ni privilegios frente a la existencia de alguna otra. Por tanto, el fiscal puede tener un criterio, pero el que tenga el fiscal no tiene porqué ser sacrosanto”, explicó.

———

El Partit Socialista d’Euskadi creu que hi ha pogut haver “una errada de l’Estat de Dret” i nega que s’hagi anat “contra el poble basc”

19 de desembre de 2009

El portaveu parlamentari del Partit Socialista d’Euskadi (PSE-EE), José Antonio Pastor, va considerar ahir que hi ha pogut haver “una fallida de l’Estat de Dret” per la tardança en celebrar-se el judici del cas Egunkaria, però va cridar a “no carregar tintes” perquè, amb aquesta actuació, no s’ha pretès atacar al poble basc i l’eúscar: “això està fora de lloc absolutament”. Pastor ha realitzat aquestes declaracions en la ràdio pública basca (Ràdio Euskadi).

“Jo crec que hi ha hagut, probablement, una fallida de l’Estat de Dret. No pot ser que un judici que pretengui exercir Justícia, trigui gairebé set anys en produir-se, perquè, llavors, la Justícia deixa de ser tal, i això cal reconèixer-lo”, va dir.

– Fiscalia

De totes maneres, al seu entendre, el fet que la Fiscalia hagi demanat l’arxiu del cas demostra que l’Estat de Dret té mecanismes per a corregir els seus errors. “Això és una demostració que, per molt que alguns vulguin permanentment dir una altra cosa, l’Estat de Dret pot tenir excessos, errades, però, té mecanismes de correcció”.

A més, va manifestar que, “fins i tot si hi ha motius per a exigir reparacions per danys causats, també existeix la via per a fer-lo”.

Read Full Post »

Consultes per la independència. Un objectiu que exigeix construir la unitat des del respecte a la diversitat

Sembla que les coses s’han calmat una mica, després dels primers enfrontaments entre els organitzadors de les consultes del 13 de desembre, i s’ha recuperat la unitat de cara a un mateix objectiu. Igualment, sembla que els plantejaments més ambiciosos i irreals, com convocar la consulta pel 25 d’abril vinent a Barcelona, es deixen a la capacitat d’organització i a la decisió que es prengui a Barcelona en funció d’aquesta capacitat.

Com ja vaig dir en aquest bloc, segueixo pensant que és una qüestió de constància i paciència: les dues coses. No aturar-se però tampoc no precipitar-se. El tabú ja l’han trencat els catalans i catalanes a 167 muncipis. El 28 de febrer i el 25 d’abril n’hi haurà molts més. I després no s’acaben pas les dates… Hi ha més dies que llonganisses, que diem a Lleida. Tot arribarà. ¿No havíem quedat que era com una taca d’oli? Doncs, fem que la taca s’estengui, però al seu ritme. Estenguem-la, però no vessem l’oli en debades. Que va molt car i és molt costós de collir.

El mur és molt alt i molt fort, però ja hi hem obert una escletxa prou àmplia per començar a fer camí. Un camí ple de giragonses i de controls policials que haurem de superar amb la nostra voluntat i enginy. El més important és construir i enfortir la unitat, des del respecte a la diversitat de situacions i condicions, i començar a posar bases fermes perquè les properes onades de consultes també siguin un èxit. I, alhora, començar a posar les condicions per plantejar-les, com més aviat sigui possible, en altres comarques, pobles i ciutats on les dificultats són més grans per fer-les.

Barcelona, en bona lògica, serà probablement l’assalt final. Per això cal preparar-lo bé des d’ara mateix: barri a barri. Potser fins i tot seria millor esglaonar-ho: crec que seria possible fer aviat les consultes, per exemple, a Gràcia, Poble Sec o Sants, i en canvi és més complex plantejar-ho a tot Barcelona en un sol dia, perquè hi ha barris on segurament serà més difícil interessar la gent. Però cal fer-ho, com s’ha fet fins ara, comptant amb la gent de cada lloc. La clau de l’èxit de les consultes fins ara ha estat defugir l’aventurisme sense refugiar-se en l’anar fent. La bona gent d’Arenys de Munt va tenir la iniciativa, el valor, la decisió i l’enginy polítics inicials. I la flama va prendre, perquè la guspira va ben arrelar al sotabosc. Ara cal seguir fent-ho tant bé o millor. Atiant el foc fins fer una bona xera.

I, mentrestant, és imprescindible crear xarxa entre els qui ja han fet les consultes i els qui les preparen per fer-les en el futur. Necessitem consolidar una plantaforma unitària potent, on tothom s’hi senti bé i n’excloguem les picarabaralles inútils i els interessos partidistes, feta poc a poc però sense defallir, per poder plantejar un nou referèndum a tot Catalunya en un sol dia en un futur proper (tant si és només consultiu com si ja és oficial perquè el Parlament, pressionat per la bona gent, l’assumeix). Perquè l’horitzó ha de ser aquest. I que la resta de Països Catalans s’hi vagin afegint. Però això ja dependrà de la bona gent d’aquests territoris. Nosaltres els estem mostrant que és possible fer-ho. I hem de seguir fent camí.

Crec que, a banda de no barallar-se, els portaveus i coordinadors de les consultes farien bé a no donar xifres d’allò que hom pretén assolir. És el simple fet de fer una consulta sobre la independència allò que dóna valor a l’esdeveniment. És clar que ens interessa al màxim de participació, però no ens posem el llistó massa alt perquè després podem fer la impressió que hem facassat. La resposta a qui ens digui –que ja ens ho estan dient– que hi ha hagut poca participació hauria de ser: doncs, fem un referèndum oficial, amb els censos oficials, amb propaganda i debat públic, i amb reconeixement del dret a la separació del Regne d’Espanya, i ja en parlarem de participació. Us asseguro que jo hi participaria ben a gust. I molta més gent també. I, si el perdéssim, hauríem guanyat una cosa: el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Un altre dia el podríem guanyar. Però és que, ara com ara, tenim prohibit fins i tot perdre’l.

Humbert Roma, periodista (publicat a Tribuna Catalana el 18 de desembre del 2009)

(La foto l’he baixat de http://carlesbanus.blogspot.com/)

Read Full Post »