Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘illes balears’ Category

Un 30 per cent de mitjana de participació en el conjunt dels 166 municipis on s’han fet consultes aquest diumenge és un molt bon resultat. He participat durant unes hores en una mesa electoral a Sant Cugat del Vallès i puc donar testimoni de les dificultats que s’han hagut de véncer, sobretot per la negativa dels poders executiu i judicial espanyols a facilitar els censos oficials als organitzadors. Sense censos oficials, el simple fet de fer la consulta ja era un èxit d’entrada. I més, quan s’ha obert el ventall del dret a vot a partir dels 16 anys d’edat i als immigrants residents a cada municipi on es feia la consulta. És a dir, s’ha ampliat el cens de votants més enllà dels qui es comptabilitzaven en consultes oficials anteriors.

Tothom que hagi tingut dret a participar en unes eleccions o en un referèndum organitzats des dels poders públics sap que, dies abans de la data electoral, cada persona que té dret a votar rep una tarja a casa indicant-li a quin col·legi electoral hi ha la mesa que li ha estat assignada per emetre’l. Aquest col·legi no ha estat improvisat –com ha calgut fer ara–, sinó que la majoria de les vegades coincideix amb el de l’anterior votació i és conegut pels votants potencials. Sap també que els mitjans públics de comunicació ofereixen debats i informacions públiques sobre les diferents opcions abans de les votacions –i no després, com de forma vergonyant diuen que faran a TV3– i que aquestes mateixes opcions tenen espais gratuïts en els mitjans públics per exposar-hi les seves propostes. I que hi ha, a més a més, campanyes públiques, pagades amb els diners dels contribuents, instant a la participació. Entre moltes altres coses que faciliten i conviden a l’exrcici del dret al vot.

Res d’això es va donar el 13 de setembre passat a Arenys de Munt ni s’ha donat aquest 13 de desembre. Ni tan sols aquells partits que abonaven les consultes hi han abocat quantitats significatives i suficients de diners per potenciar-les. A Sant Cugat no he vist ni un sol cartell d’aquests partits –només alguna escadussera pancarta artesanal (és a dir, feta a mà) de les joventuts d’ERC– cridant al vot. No vol dir que no hi fossin, però no les he vistes, i m’he passejat pels llocs cèntrics de la ciutat. Potser hi ha hagut alguna aportació econòmica d’aquests partits. Ho ignoro. Però no crec que hagi sigut ni substancial ni suficient. Com tampoc no sé si n’hi ha hagut alguna d’aquests mateixos partits per fer publicitat de les consultes als mitjans locals i comarcals. Però l’abast d’aquesta aportació em sembla que ha sigut, si ningú no ho desmenteix, més aviat escassa. Esclar que tampoc no hi haurà aportació de diner públic, després, a aquests mateixos partits en funció dels resultats de les consultes a diferència del que passa en les convocatòries oficials.

Una altra cosa ha estat l’aportació del voluntariat, generós i incansable, perquè les consultes hagin estat un èxit de participació. Només l’enginy –i la feina que comporta– demostrat en l’elaboració del sistema informàtic, que ha permès controlar el vot de milers de votants dels 166 municipis per evitar duplicitat de vot, i garantir així la netedat de les votacions, mereixeria el reconeixement de partidaris i detractors de les consultes. Mai fins ara –potser amb l’única excepció de l’Assemblea de Catalunya, i encara– tants catalans i catalanes ens havíem mobilitzat de forma voluntària per un objectiu polític comú. I això, per  si sol, és ja un fet històric. I mai no ho havíem fet alhora tot trencant tres temes tabús en la nostra societat; rebaixar l’edat del vot als 16 anys, incorporar al dret a vot la població d’origen immigrant resident al municipi sense distincions i votar a favor o en contra de la independència de Catalunya.

Aquest és un procés de llarga durada. I és això el que hauríem d’entendre tots plegats: els defensors del dret a l’autodeterminació nacional i la independència de Catalunya –i dels Països Catalans, que esperem que també arribi aviat–, que ja hem començat a obrir camí de forma massiva, sense complexos i sense atacar cap altra nació, per la via pacífica i de forma netament democràtica, i també els partits polítics catalans. La lluita per la independència és una lluita de llarga volada, que no pot estar subjecta a vicissituds o càlculs electorals immediats. És una lluita d’acumulació pacient i constant de forces, que només podria fer un salt endavant més decisiu si els partits catalans, de forma unitària o majoritària, n’assumissin l’objectiu sense mesquineses partidistes. Però, com que això, em temo, no passarà aviat i només ho aconseguirem acumulant encara més forces, no ens ha de fer por que el camí sigui llarg (també ho és el camí d’Ítaca, que canta Llach en paraules del poeta Kavafis).

L’únic perill en aquest llarg camí és la desunió. Ara tenim al davant les futures consultes del 28 de febrer i el 25 d’abril de l’any vinent i les que puguin seguir fins anar completant el mapa de Catalunya i obrint camí a les Balears i al País Valencià. Després, haurem de consolidar el que ha sigut la feina de tots aquests dies, perquè no resulti efímera i es pugui aconseguir una plataforma cívica estable,  on tots i totes ens trobem còmodes sense preguntar-nos de quin partit som o a quina disciplina obeïm. I seguir estenent l’objectiu de la independència en el conjunt de la població perquè, amb paciència i constància, puguem preparar una nova consulta –oficial o no, ja ho dirà el temps–, aquesta vegada en un sol dia i, si més no, a Catalunya (la resta dels PaÍsos Catalans –ho espero i caldrà també treballar-hi sobretot des de cada país– ja s’hi aniran afegint, si la seva gent ho vol).

És cert que els enemics, interns i externs, són poderosos. El principal, hi insisteixo, és la divisió, dimoni atàvic del catalanisme i l’independentisme polítics. Però la força i la iniciativa del poble, a la llarga, ha de resultar més poderosa que la dels opressors. Com cantava en Raimon, “qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. I és que, ara li toca a l’Ovidi, “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 14 de desembre del 2009)

(La foto –celebració a la plaça de la catedral de Vic– és d’Adrià Costa d’Osona.com)

Read Full Post »

presentacio_mediacat_1

Estic orgullós de ser del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Entre moltes d’altres coses, perquè avui hem presentat el web media.cat, observatori crític dels mitjans. Ho hem fet en un acte al Centre Internacional de Premsa de Barcelona i hi han intervingut el president del Grup, Joan Vila; un dels autors del primer informe que publica el web (sobre el marc de referència dels telenotícies de TV3), Roger Palà, i el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Gifreu.

I més tenint en compte la qualitat del web, que ha començat publicant –a més de diverses cròniques d’actualitat– un informe, elaborat per Roger Palà i la tècnica en estadística Armelle Ibáñez, en què analitzen amb dades objectives el marc de referència dels informatius de TV3. Hi demostren, després de passar pel cedàs d’un seguit de criteris d’avaluació un total de 1.913 notícies, emeses en 42 hores de telenotícies de migdia i vespre, del 6 de març al 9 d’abril d’enguany, que el marc referencial d’aquesta informació és fonamentalment espanyol, sobretot en els espais destinats a política i economia. La qual cosa, segons va dir Josep Gifreu, es correspon amb la realitat de no tenir un Estat propi.

Una altra dada significativa és l’escassíssima presència dels altres Països Catalans, fora de Catalunya, en aquests informatius, cosa que –en paraules de Roger Palà– converteix en heroica la defensa que fan de TV3 els qui la volen seguir veient des d’aquests territoris, tenint en compte la poca atenció informativa que la cadena pública catalana els dedica. I, encara, la també poca presència de la producció cultural catalana en aquests informatius, tot i la política de promoció de la indústria cultural del país impulsada des de la Generalitat de Catalunya. L’informe és ple de dades suggerents i clou amb aquestes conclusions i recomanacions

Conclusions

A partir de l’estudi dels Telenotícies de TV3 al llarg d’un mes, i d’acord amb els objectius assenyalats al principi de l’informe, les conclusions que s’extreuen de l’anàlisi de les informacions són les següents:

El Telenotícies de TV3 prioritza el marc de referència català respecte als altres marcs de referència (espanyol i internacional), però ho fa per un percentatge que supera de poc la meitat de les notícies emeses (56% del total). Aquest no és el percentatge que podem trobar en els informatius de les televisions públiques d’àmbit nacional d’altres països.

Quan s’analitzen els marcs de referència segons la temàtica de les notícies, s’observa que en les notícies de política (44%) i economia (45%), que són les seccions amb més pes ideològic de l’informatiu, el marc de referència prioritari no és el català. Sí que ho és, en canvi, en les notícies d’esports (56%), societat (85%), laboral (89%) i cultura (86%).

La presència al Telenotícies dels territoris dels Països Catalans que no són el Principat de Catalunya és ridícula (5,6% de les informacions amb marc referencial català). A més, les poques vegades que s’esmenten aquests territoris (País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i Franja de Ponent) són sobretot en la secció d’esports, i s’obvien informacions de política, economia o societat.

Si bé la gran majoria de les informacions d’àmbit cultural tenen com a marc de referència els Països Catalans (86%), les informacions sobre la producció de la indústria cultural catalana presenten un percentatge més baix. Gairebé la meitat de les notícies sobre producció cultural (cinema, música, literatura i arts escèniques) no fan referència a la indústria cultural catalana (47%).

La producció cultural en llengua catalana està infrarepresentada. La presència de cinema en català (7%) i música (8%) és pràcticament simbòlica, i resulta especialment preocupant que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%).

La presència de la llengua catalana en les declaracions de les fonts que s’expressen en pantalla és majoritària (52%) en el global de l’informatiu. A més, pel que fa a les fonts d’origen català, el 82% s’expressen en llengua catalana. Les declaracions d’expressió castellana (34%) es concentren sobretot en les informacions de política i economia.

Propostes

Per tal de satisfer, doncs, els objectius assenyalats anteriorment, i d’acord amb els principis que van impulsar la creació de TVC, es fan les propostes següents:

El Telenotícies hauria de donar més pes a informacions d’àmbit polític i econòmic que prenguessin com a marc de referència els Països Catalans i no l’Estat espanyol.

Perquè TV3 exerceixi de pal de paller de l’espai català de comunicació, cal incrementar la presència d’informacions d’altres territoris dels Països Catalans al Telenotícies, especialment davant de l’interès mostrat reiteradament per rebre TV3 en aquests territoris des dels anys vuitanta, que s’ha manifestat a través de la instal·lació popular de repetidors per rebre TV3 o la campanya actual “Televisió sense Fronteres”.

Caldria incrementar la presència de la producció cultural catalana als Telenotícies. En aquest sentit, és imprescindible que es visibilitzi en més mesura la producció cultural en llengua catalana en totes les disciplines (audiovisual, música, arts escèniques i literatura).

El Telenotícies és un dels únics espais televisius de difusió massiva per a la indústria cultural del país i, per tant, juga un paper cabdal en la seva consolidació i el seu creixement.

Joan Vila, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, va explicar quins són els objectius delde l’observatori cític dels mitjans i que estan recollits en aquesta presentació al mateix web:

Qui som

Media.cat és una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils que respon a uns dels seus objectius fundacionals: treballar en la difusió i la defensa d’un periodisme rigorós i un espai comunicatiu propi. Media.cat és l’Observatori crític dels mitjans de comunicació que operen en la nostra àrea idiomàtica. I vol analitzar tant els continguts com els formats o embolcalls amb què aquests són presentats. Per a la seva posada en marxa, Media.cat ha comptat amb el suport de la Secretaria de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Tot agafant el relleu del web Contrastant.net, que va deixar de publicar-se el 2007, i prenent com a referència observatoris similars d’altres països, Media.cat s’adreça als professionals del periodisme, als estudiosos del sector comunicatiu i també a la ciutadania en general, interessada a disposar de veus crítiques amb els mass media.

Media.cat centra el seu enfoc en quatre grans àmbits d’anàlisi:

– El discurs dels mitjans en qüestions com la violència, els conflictes polítics i socials, l’abús del llenguatge masclista o xenòfob, etc.
– El discurs sobre la llengua catalana, denunciant els clixès “regionalitzadors” i l’empobriment del seu ús per tal d’obrir debat sobre la responsabilitat d’empreses i professionals de la comunicació en la potenciació de la nostra llengua.
– La creació dels imaginaris polítics i dels marcs de referència que cada mitjà assumeix de forma no gens casual.
– La publicació d’eines i mètodes per a la pràctica periodística rigorosa i amb criteris d’autocentrament nacional. Aquestes eines es posen també a l’abast dels moviment socials o ciutadans perquè puguin tenir així una actitud més crítica amb els mitjans.

El funcionament de l’observatori es basa en un doble sistema d’actualització:
– Publicació periòdica regular d’informes i estudis monogràfics, encarregats a professionals o investigadors del periodisme i la comunicació, sobre aspectes concrets de l’actualitat. Per començar, se’n publicarà un cada mes.
– Actualització diària de notícies i informacions sobre els mitjans o el tractament que els mitjans fan de determinats temes, així com també enllaços permanents amb diverses xarxes socials i eines de web 2.0.

Totes les notícies que s’hi publiquen queden arxivades i es poden recuperar en tot moment gràcies a un cercador, mentre que a l’apartat de Descàrregues hi podeu trobar els informes íntegres i altres documents que considerem interessants.

(A la foto, l’acte de presentació de la nova web: Josep Gifreu, Joan Vila i Roger Palà)

Read Full Post »

cartell_taularodona

Encara en el núvol de l’eufòria de diumenge a Arenys de Munt –un fet històric en què vaig participar com a “observador” i al qual espero dedicar aviat un comentari més aprofundit, així com a d’altres fets d’aquesta setmana tan excepcional que hem viscut–, he de tornar al dia a dia d’aquest bloc, i fer-ho amb una convocatòria del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Per a demà passat dijous, 17 de setembre, el Grup ha organitzat una Taula Rodona sobre els efectes dels nous canvis tecnològics –i, en concret, el pas de la televisió analògica a la digital– en l’espai català de comunicació. Aquest és el programa:

Televisió nacional o televisions regionals?
El paper de TV3 en la construcció de l’espai català de comunicació

Taula rodona amb la participació de:

  • Jaume Mateu, president de l’Obra Cultural Balear
  • Toni Gisbert, coordinador d’Acció Cultural del País Valencià
  • Gina Garcías, directora general de Comunicació del Govern Balear
  • Carles Mundó, secretari de Mitjans de Comuniació de la Generalitat de Catalunya
  • Modera: Joan Vila, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils

Dijous, 17 de setembre de 2009, a la seu d’Òmnium Cultural de Barcelona (Diputació, 276), a les 19,30 h.

Organitza: Grup de Periodistes Ramon Barnils – http://www.grupbarnils.cat

Read Full Post »

pinotxo

No sé si algú altre els ha fet i publicat però, com que en un article anterior els reclamava, celebro haver trobat avui per primera vegada uns càlculs fiables sobre com queda el dèficit fiscal de la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –terminologia Barnils– respecte del Regne d’Espanya. Els publicava divendres al seu bloc l’economista Salvador Garcia-Ruiz, i els reprodueix avui el web directe.cat (espero que algú faci també el mateix amb els de les illes i el País Valencià).

Segons Garcia-Ruiz, comptant que les molt optimistes previsions de Govern de la Generalitat de Catalunya resultessin certes, el màxim que es reduiria el dèficit fiscal de la comunitat que administra aquest Govern seria d’un 1,8% l’any 2012, s’agafin els càlculs que es vulgui pel que fa a l’actual dèficit fiscal: tant els que va fer públics el govern autònom de Catalunya com els que va reconèixer el govern espanyol com els de la Fundació Irla d’ERC, i tant aplicant-hi el criteri de flux monetari, el més correcte, com el de flux benefici, que reparteix moltes despeses que es fan a Madrid com si beneficiessin el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya.

Afegeixo, doncs, l’article de Garcia-Ruiz –que podeu trobar aquí i aquí–, als que ja recomanava en el meu anterior comentari sobre el finançament. I li copio la il·lustració.

Read Full Post »

elena-salgado2

Després d’uns dies de tenir-lo descuidat, torno al bloc amb una miscel·lània de temes, alguns dels quals espero anar desenvolupant més endavant.

Finançament  i espoli fiscal

Ha sigut aquests dies la qüestió dominant als mitjans. Reconec que, tan bon punt Mas i Zapatero van negociar pel seu compte la primera gran ribotada al projecte de reforma de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i, amb dedicació especial, al capítol del finançament, vaig deixar d’interessar-m’hi. Després han vingut mesos i mesos de marejar la perdiu, d’una tabarra insuportable fins i tot per als més recalcitrans en això d’interessar-nos per la política. Finalment, l’apoteosi d’uns i altres, amb la nova fórmula de finançament autonòmic (és a dir, d’espoli fiscal), com si els catalans administrats per la Generalitat de dalt haguéssim guanyat la guerra quan només hem fet que perdre una altra batalla.

Una primera constatació: tot el temps esmerçat en aquesta llarguíssima escaramussa, perduda d’entrada perquè les regles les marca l’imperi, per molt que alguns es resisteixin a reconèixer-ho, és un temps malaguanyat que hauríem pogut aprofitar en la feina de construir i consolidar una estratègia nacional de futur. De cara a la independència, no perquè l’arbre de la ideologia ens tapi el bosc de la crua realitat, sinó, ben al contrari, perquè l’arbre del realisme a curt termini no ens tapi la visió del bosc per on hem de començar a avançar com més aviat millor. Certament que no en sabem els camins que sovint haurem de triar a les palpentes. Però sí que sabem ja una cosa certa: que la via autonomista i constitucional espanyola és un camí sense sortida perquè ja l’hem recorregut una i altra vegada, si et plau per força,.

Els pedaços, com la reforma del finançament que ara se’ns ven com si fos una gran victòria, poden servir per anar fent, per anar tapant forats sense poder aturar la gran via d’aigua de l’espoli fiscal que ens enfonsa sense remei. Fins i tot val la pena dedicar-hi un temps –no massa, no fos cas que acabéssim marejats i amb el rumb definitivament perdut– a analitzar-la, per saber de quin mal se’ns vol fer morir una vegada més. I per tornar a comprovar fins quin punt el gran mal de la política catalana, empeltada en l’espanyola –l’obscurantisme i la falta d’ambicions de futur per al país– ens manté envescats en les trampes de sempre. I hi ha qui encara pretén que en donem les gràcies als qui ens les han parat.

Després de tot el que n’he escoltat i llegit aquests dies, aclaparat per xifres i conceptes dels quals el millor que es pot dir és que són confusos i objecte de mútiples i contradictòries interpretacions –com ho eren, pel que ara s’ha confirmat, els textos estatutaris pactats per Mas i Zapatero, i refrendats, després de més i més ribotades dels diputats espanyols, en referèndum pels catalans i catalanes administrats per la Generalitat de dalt–, recomano aquests enllaços que m’han ofert alguna llum entre tanta boira plana i persistent que s’ha escampat pel nostre país amb l’inestimable ajut de la majoria dels mitjans de comunicació:

–Vilaweb ha fet un bon seguiment de la qüestió, amb una sèrie d’entrevistes a gent que hi té una posició crítica, i que podeu trobar a VilawebTV. http://www.vilaweb.tv/?seccio=canals&canal=69

–La degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, que crec que encara és membre del corrent Esquerra Independentista a ERC, en fa un seguiment al seu bloc, El llegeixo amb molt d’interès per la seva solidesa acadèmica i, alhora, pel seu compromís amb el país. Em va servir i satisfer especialment el seu l’article  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/139450 i l’entrevista que li van fer a VilawevTV. Caldrà posar el seu bloc entre els preferits, perquè ens n’anuncia una anàlisi més a fons.

–El periodista Antonio Galeote ha dit coses força interessants i contundents al respecte en les seves col·laboracions a l’e-notícies.cat

Sentit i llegit tot plegat, a mi em queda un dubte decisiu per al qual, ara com ara, no he trobat resposta concreta (potser és que ningú no la té encara): ¿com queden les virolles de l’espoli fiscal, després d’aquest exercici d’enginyeria econòmica que és el nou pacte del finançament? Estic segur que el conseller Antoni Castells, expert en la qüestió, en deu tenir alguna idea. Seria bo que, ara o quan –per mor de les exigències del guió– hagi de deixar el càrrec, ens en doni els seus números.

Aquesta, per mi, segueix essent la clau: quant ens costa als catalans seguir sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya. Ja sé que no és només qüestió de calers –que també–, sinó de tenir el dret a governar-nos sense dependre de ningú altre que de nosaltres mateixos. Però diners són diners, i l’espoli econòmic és un dels denominadors comuns de qualsevol colonialisme. Potser per això, ara se’n parla tan poc.

Estrasburg, contra l’esquerra abertzale

Ja en vaig parlar quan vaig tenir la primera notícia de les sentències sobre Herri Batasuna i Batasuna, Herritarren Zerrenda i AuB i plataformes. Després, he intentat malgirbar un article que se’m resisteix. Aquí en teniu algunes idees que espero acabar de relligar aviat:

–Contra la Llei de Partits malgrat el Tribunal d’Estrasburg. Una llei radicalment antidemocràtica.

–La sentència ha decebut els qui esperàvem una resolució més equitativa, que contribuís a la pau.

–La llei de partits posa tots els ous en un mateix cistell: la via militar. Contradiu, entre d’altres, la sentència a favor dels kurds.

–Renuncia a resoldre un conflicte nacional, precisament perquè és nacional. El Tribunal no ha estat capaç de posar els drets inividuals i col·lectius per sobre dels drets dels Estats.

–El Tribunal d’Estrasburg no només dóna suport al Govern del Regne d’Espanya en la il·legalització de l’esquerra abertzale sinó que –avalant l’exclusió política d’aquesta– ratifica les tupinades electorals que han permès canviar la correlació de forces al Parlament de Gasteiz i al d’Iruñea, així com a totes les institucions regulades pel dret a elegir i ser elegits al País Basc, al Regne d’Espanya, i fins i tot a la Unió Europea. Sembla que al Tribunal no li interessen gens ni mica els bascos, el poble basc (o els “ciutadans bascos”, com li agrada dir al lehendakari Patxi López, que va evitar l’expressió “poble basc” en prendre possessió).

–És una sentència contra la realitat. Certament la realitat són les morts per ETA, els atemptats contra els electes socialistes i populars… la lògica militar. Però també els més de vuit-cents empresonats, els exiliats, els torturats i assassinats de l’esquerra abertzale, mostra de l’arrel política del conflicte armat.

–Pel que sembla, el Tribunal d’Estrasburg aposta pel manteniment de la mateixa lògica militar per resoldre aquest conflicte d’arrel política. I, a més a més, estronca precisament la via política per resoldre’l, només preocupat per salvaguardar la legalitat vigent al Regne d’Espanya.

–És una sentència a favor del govern recolzat en els partits imperialistes espanyols al País Basc, que –com es va veient tant amb el pacte PSE-PP, com amb l’obra de govern del PSE– té com a primer i obsessiu objectiu enderrocar tot el poc que va fer el nacionalisme basc, fins i tot quan governava amb els socialistes, a la comunitat autònoma d’Esukadi. I també evitar que el nacionalisme basc avanci i es consolidi a Navarra.

Projecte de Llei de llengües a l’Aragó

Finalment el PSOE d’Aragó, governant a la comunitat autònoma juntament amb el Partido Aragonés Regionalista (PAR), ha presentat el seu projecte de Llei de llengües a les Corts aragoneses. Aquí podeu descarregar-vos el text complet. Res d’oficialitat ni per al català ni per a l’aragonès: només l’espanyol seguirà sent llengua oficial a l’Aragó, si el projecte prospera. Tot i això, el soci del PSOE al govern d’Aragó, el PAR, ja l’ha rebutjat: no vol ni sentir a parlar que el català i l’aragonès siguin ni tan sols considerades com a “llengües pròpies” de l’Aragó, segons diu el seu portaveu a les Corts Aragoneses, Javier Allué, en aquesta entrevista.

Projecte de Llei de l’Aran

A diferència del que fan els imperialistes espanyols amb el català a l’Aragó, l’Estatut de Catalunya a l’article 6.5, reconeix l’occità com a llengua oficial a Catalunya. “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran –diu l’Estatut–, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística”. L’occità és, doncs, llengua oficial a la Vall d’Aran, l’unic territori europeu on se li reconeix l’oficialitat. El projecte de llei de règim especial de l’Aran, presentat el passat 13 de juny a la conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya per acord unànime dels tres partits aranesos, en concreta alguns aspectes. Aquí podeu trobar un resum del projecte de Llei, no solament interessant pel que fa a la qüestió lingüística sinó també per com es concreten les aspiracions nacionals de l’Aran.


Read Full Post »

cartaoc

Per si els catalans sota l’administració de la Generalitat de Catalunya haguéssim oblidat que compartim aquesta administració –i ho fem amb relativa dignitat, cal reconèixer-ho, i que no s’espatilli– amb els habitants d’un territori de la nació occitana, el Cercle d’Agermanament Catalano-Occità ens informa que demà comença a l’Ateneu Barcelonès de Barcelona el Curs 2008-2009 d’occità (nivell A2), amb dues conferències sobre literatura occitana a Catalunya. L’acte té especial interès perquè s’hi presentaran les edicions en occità que es publiquen en el territori administrat per la Generalitat de dalt, que en deia en Ramon Barnils, i a la Catalunya del Nord.

Pot ser també una bona ocasió perquè el representant de la Generalitat de dalt que hi participi expliqui el projecte de vegueries, que pretén incloure la Vall d’Aran en una futura vegueria del Pirineu, amb l’oposició unànime dels partits de l’Aran i de la seva institució pròpia, el Conselh Generau d’Aran, que reivindiquen que l’Aran “non sigue includit en cap de division territoriau que non sigue eth madeish”. Si prospera el projecte de la Generalitat de dalt, sense consultar-ho als occitans aranesos, pot resultar una forma com una altra d’espatllar allò que la mateixa Generalitat de dalt fins ara anava fent relativament bé. Tenint en compte que el conseller responsable de tirar endavant el projecte, Jordi Ausàs, és un independentista d’ERC –i pirinenc de la Seu d’Urgell, cal no oblidar-ho–, de ben segur que algú li ho preguntarà al seu company de partit, l‘eivissenc Bernat Joan, que té previst intervenir en l’acte de demà. Ja es veurà què hi diu.

 

Aquesta és la convocatòria de l’acte, com ens l’ha tramesa el número 41 del Butlletí infoMigjorn.

 

 ACTE DE PRESENTACIÓ DEL CURS 2008-2009 D’OCCITÀ (NIVELL A2) I CONFERÈNCIES SOBRE LITERATURA OCCITANA A CATALUNYA dimarts 18 de novembre de 2008     

Els actes tindran lloc el dia 18 de novembre a les 19 h a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès (carrer de la Canuda, 6, Barcelona) i seran presidits pel secretari de Política Lingüística, Bernat Joan. L’acte de presentació del curs d’occità es farà en primer lloc i el presidirà conjuntament amb el secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, el president del CAOC, Enric Garriga Trullols.
Conferències: 
Joan Claudi Foret: La literatura occitana, qualitat i significació
Jaume Figueras: La literatura occitana a Catalunya
Intervencions:
Carme Renedo, subdirectora General de Biblioteques
Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes
Bernat Joan, secretari de Politica Lingüistica       

Presentació de les edicions en occità:
Conselh Generau d’Aran
Pagès Editors, Lluís Pagès
Trabucaire, M. Àngels Falquès
Llibres de l’Índex, Josep M. Orteu
Galerada, Joan Maluquer
Institut d’Estudis Ilerdencs, M. Teresa Fontanet

També es presentarà un opuscle divulgatiu del fet occità i de la seva literatura

Font: CAOC – Cercle d’Agermanament Occitano Català
Hotel d’Entitats. Providència, 42
08024 BARCELONA
Telf. 93.284.36.34
Fax 93.213.76.48
www.caoc.cat

Read Full Post »

680692.jpg 

 

Sé que això del vot és personal i intransferible i també que hi ha, de cara a les eleccions de diumenge vinent, moltes crides a votar en blanc (Pasqual MaragallHeribert Barrera…) i a abstenir-se (les CUP...). Jo mateix em vaig abstenir durant força temps, excepte a les europees, que votava els abertzales d’esquerra quan es podien presentar. Després, no recordo ben bé ja quan va ser, vaig optar per donar el meu vot a Esquerra Republicana de Catalunya amb no massa convicció, excepte a les autonòmiques del 2003 i les passades generals del 2004, en què vaig afegir-me a l’eufòria del canvi. En aquests dos darrers casos, ho vaig fer amb un cert entusiasme, sobretot a les generals, per premiar a Carod la seva contribució a la pacificació del País Basc amb la seva reunió amb ETA.

 

Com que mai no m’ha agradat amagar les meves preferències polítiques, excepte quan era estrictament necessari per mor de la clandestinitat, i d’això ja fa molt de temps almenys a la nostra reserva índia (a la bascona, la clandestinitat de l’independentisme d’esquerres cada vegada es fa més obligada si no volen anar tots a la garjola de la mà del jutge Garzón), vull raonar per què, aquesta vegada també, votaré Esquerra Republicana de Catalunya. Tot remarcant això de Republicana, que voldria que no hagués desaparegut mai de la seva imatge corporativa encara que els ho hagin dit els dictadors del disseny –o d’altres cabòries més o menys ben intencionades– de torn. I ho faré amb una pinça al meu nas polític tan grossa com l’estàtua de la llibertat que hi ha a la Biblioteca Arús o la de la República, recuperada però desplaçada per l’Ajuntament de Barcelona a la plaça de Llucmajor, a Nou Barris, en humiliant servilisme cap als borbons.

 

1) Votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè no vull que els nacionalistes espanyols se’n puguin riure de la consciència independentista dels catalans la nit de la jornada electoral a causa d’una esfondrada dels únics que es proclamen sense embuts independentistes catalans a les Corts espanyoles. No vull que l‘increment electoral de l’independentisme que hem viscut en les anteriors eleccions autonòmiques, legislatives i municipals esdevingui flor d’un dia als ulls dels nacionalistes espanyols.

 

2) Votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè els vots que aconsegueixin les seves candidatures donaran de fet, encara que això no coincideixi amb l’estratègia dels qui propugnen l’abstenció o el vot en blanc, la mesura real del pes de la consciència independentista en el territori català sota administració de la Generalitat principatina.

 

3) Votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè no vull que cap dels dos partits nacionalistes espanyols que monopolitzen la baralla electoral se’n surti amb la seva, això és, aconseguint la majoria absoluta –un o l’altre– i tenint les mans lliures per marginar per molt de temps el nacionalisme català, basc i gallec del mapa electoral i políític del Regne d’Espanya. No vull que tornin els nacionalistes neofeixistes espanyols del PP, però tampoc vull que vingui un xèrif nacionalista espanyol del PSOE a salvar-nos-en –que torna la banda dels germans Dalton!– com si catalans, bascos i gallecs fóssim menors d’edat política.

 

4) Votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè segueixo confiant que faran costat als nacionalistes bascos i gallecs en la lluita comuna per les llibertats nacionals, amb la vista posada en la consecució de la independència dels pobles sotmesos al Regne d’Espanya. I que defensaran, sense defallir, la fi de l’estat d’excepció que l’imperi espanyol ha imposat en la reserva dels bascons.

 

¿Què m’agradaria que fessin els diputats d’Esquerra Republicana des dels escons que aconsegueixin el 9 de març? Entre moltes d’altres coses:

 

1) Que només donin suport a la investidura de Rodríguez Zapatero –cas que aquest necessiti els seus vots– si aquests li són estrictament imprescindibles. I condicionant-los a l’acompliment de compromisos concrets i ambiciosos des del punt de vista nacional i social. El primer dels quals, en la línia del que proposa Eusko Alkartasuna, socis bascos d’ERC, el reconeixement del dret d’autodeterminació. El segon, la derogació de la llei de partits, l’alliberament immediat dels dirigents de Batasuna i dels empresonats sense acusacions d’activitats armades, i l’oferta d’una nova negociació de pau a partir del que es va parlar durant l’anterior treva, així com l’aproximació al seu país dels presos bascos que quedin a les presons espanyoles. El tercer, la publicació de les balances fiscals i el compliment íntegre de l’Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, com a primer pas cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació.

 

2) Que denunciïn i combatin sense defallir la lacra de la tortura en els centres de detenció del Regne d’Espanya, així com la progressiva retallada de llibertats imposada pels governs espanyols sota l’empara de la pretesa lluita antiterrorista.

 

3) Que defensin noves vies de legalització dels immigrants sense papers i s’oposin a les mesures discriminatòries que pateixen tant els que tenen papers com els que no. I, per tant, que plantegin mesures efectives perquè tota persona major d’edat política que viu i intenta treballar al Regne d’Espanya tingui reconeguts tots els drets polítics, inclosos els d’elegir i ser elegit.

 

4) Que denunciïn i defensin mesures per acabar amb la discriminació que patim, sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya, els qui no parlem la llengua de l’imperi, en tots i en cadascun dels àmbits en què es dóna aquesta dsiscriminació.

 

5) Que recerquin l’aliança amb tots els partits polítics catalans, i amb tots els seus electes, per aconseguir avançar en el reconeixement i l’articulació de l’exercici del dret de decidir, digui’s o no dret d’autodeterminació, com a via democràtica per aconseguir la independència de Catalunya, el País Valencià i les illes. I, amb aquesta finalitat, reforçar els llaços entre els diversos partits i coalicions nacionalistes no espanyoles –ni franceses– dels Països Catalans.

 

6) Que siguin portaveu dels moviments sobiranistes i pel dret a decidir que van creixent als Països Catalans, i amb especial incidència en els territoris sota administració de la Generalitat de Catalunya.

 

7) Potenciar les propostes polítiques que reforcin l’Estat de benestar, i afavoreixin els sectors amb menys poder adquisitiu i amb més problemes socials dels Països Catalans, i en defensa del medi ambient, sense immiscir-se en les competències autonòmiques.

 

És amb aquesta esperança –el darrer que es perd, diuen– que votaré una altra vegada Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés espanyol dels diputats. Perquè ben aviat als catalans no ens calgui prendre decisions com aquesta, havent recuperat la nostra sobirania nacional sense dependre d’altri que de nosaltres mateixos.

 

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 3 de març del 2008 

Read Full Post »

« Newer Posts