Temptació i oportunitats per a ERC

La davallada electoral de CiU a les autonòmiques del 25 de novembre té l’origen en un greu error d’Artur Mas i el bipartit: creure que per aconseguir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya només els calia fer-se seva l’eclosió per la independència nacional de la darrera Diada. En nom només de la independència, van  plantejar, doncs, la convocatòria anticipada d’eleccions –que va fer Artur Mas en aplicació d’una prerrogativa del mateix president de la Generalitat– com un plebiscit a favor propi i com si, traient-la del centre del debat, es fes fonedissa per l’electorat la política del dia a dia dels dos anys en què han administrat la Generalitat de dalt. Una política fonamentada, entre d’altres, en retallades a dojo a l’estat del benestar i un deteriorament dels drets humans en la política repressiva.

Els resultats, però, han anat ben bé per un altre camí amb la reculada de CiU (12 escons menys), i la conversió d’ERC en segona força parlamentària (11 escons més), l’increment d’ICV (3 escons més) i la irrupció de les CUP (3 escons), parlant només de les forces que defensen el dret a decidir. Canvis força profunds però que en resulten  ben poc a l’hora de la veritat, si el veritable objectiu d’Artur Mas era avançar en el camí del dret a decidir.Al cap i a la fi, el balanç final demostra que aquestes eleccions no calien. En l’anterior legislatura, acabada amb tanta precipitació, Artur Mas podia haver engegat el procés cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació tan bon punt es va demostrar el suport massiu de la gent catalana al moviment per les consultes: tenia 86 diputats a favor (CiU, ERC, SI, Laporta i ICV). Ara en té un més: 87 (excloent-hi SI i Laporta, que ja no hi seran, i afegint-hi els de la CUP). .

Entre les diverses causes del fracàs de CiU i Artur Mas en l’acompliment el seu objectiu n’hi ha dues de fonamentals: la falta de credibilitat en la “conversió” sobtada de Mas i molts candidats de CiU a l’independentisme i, sobretot, la política antisocial del bipartit els dos anys de l’anterior legislatura. Un cop coneguts els resultats,  el mateix Artur Mas ha dit que CiU ja no podrà governar sola sinó que una altra força política ha de compartir amb ells el govern del dia a dia. Una mena com una altra de passar les conseqüències negatives dels propis errors al altres. Una temptació que, sense dir-ho expressament, sembla dirigida a ERC. La resposta d’Oriol Junqueras la mateixa nit electoral sembla dir que no serà fàcil que els republicans caiguin en aquest parany convergent. Caure-hi seria el pitjor que li podria passar a ERC i a a la bona gent catalana. Caldrà veure què passarà en el debat d’investidura i al llarg de la legislatura.

ERC té ara, en canvi, una extraordinària oportunitat d’encapçalar al Parlament, d’una banda, una ofensiva de la resta de forces a favor del dret a decidir (ICV i CUP) perquè el govern de la Generalitat convoqui el referèndum d’autodeterminació en l’actual legislatura. I, de l’altra, de sumar forces d’esquerres al Parlament en contra de les retallades socials. I fer-ho en una perspectiva a llarg termini: convençuts que, aviat o tard, aconseguirem la independència, i que necessitem més que mai aplegar una esquerra independent i a favor del dret a decidir, ja sigui constituïda per un sol partit o en un bloc de partits diversos. No hauria de ser difícil agrupar a l’entorn d’aquest objectiu, en el dia a dia parlamentari, ERC, ICV i la CUP, si es deixen els sectarismes i es fa un esforç per impulsar propostes concretes.

Humbert Roma, periodista

(La foto és de Jordi Borràs, publicada a “Nació Digital”). (Una primera versió d’aquest article la va publicar “Tribuna Catalana” el 28 de novembre del 2012)

Read Full Post »

Finalment, m’he decidit a votar per la CUP

Després de dubtes reiterats de si votar ERC o CUP, finalment m’he decidit a fer-ho per la CUP. La principal raó és que em sembla necessari que un corrent important de l’independentisme d’esquerres com la CUP, que s’ha anat construint pacientment a nivell local amb propostes polítiques constructives i que en un dels casos acabaria sent de gran transcendència nacional com les consultes sorgides d’una proposta de la CUP a Arenys de Munt, el necessitem també al Parlament. I ells mateixos necessiten també provar l’experiència de la representació parlamentària en la qual desitjo que tinguin –juntament amb ERC i ICV– un clar paper de contrapès necessari a la previsible majoria de CiU que no vull que sigui absoluta. Hagués preferit, i ho vaig escriure a facebook i els ho vaig dir a una assemblea de la CUP a Lleida, que haguessin anat millor plegats amb ERC, en coalició, de forma excepcional atesa l’excepcionalitat del moment i el perill de la majoria absoluta de CiU. Però les coses són les que són, i m’ha calgut triar.

Aquest és un els problemes dels sistemes polítics democràtics actuals tal com estan organitzats, i més encara als països que depenem de la legislació espanyola amb domini exclusiu de les llistes tancades, una estructura de partits on “qui es mou no surt a la foto” i una restricció molt gran del dret a votar propostes concretes en referèndums…

I no vull deixar de dir, també, que una altra de les coses que m’han portat a votar la CUP és l’extraordinària qualitat humana i política del cap de llista per la circumscripció de Barcelona, on visc i voto: David Fernàndez. David (a la foto) és un lluitador constant i valent, des d’una actitud de noviolència activa, no solament per la nostra independència nacional –i la basca, a la qual dedica moltes energies amb entusiasme– sinó també pels drets humans i socials. I té una sòlida experiència en economia social i cooperativa que espero que li serveixi a l’hora d’articular propostes concretes –més enllà dels plantejaments de principis– per afrontar la crisi actual des d’una perspectiva alternativa.

Read Full Post »

Absurd democràtic: Un Parlament en vies de dissolució insta a un Govern que encara està per constituir

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Read Full Post »

La revista “Time” té raó d’excloure Catalunya

Aquests dies corre per la xarxa una campanya fruit de la ignorància de les regles fonamentals del periodisme. Gent catalana plena de bones intencions i poca cosa més pretén –i convida a– donar lliçons als periodistes de la revista “Time” i contradir-los en la selecció que ha fet el setmanari nord-americà del que qualifica com a “les deu nacions aspirants”, “llocs –diu– que competeixen per la independència, alguns amb més reclamacions legítimes per la llibertat que d’altres”, després de l’accés del Sudan del Sud a la independència previ l’exercici del dret d’autodeterminació.

Aquesta selecció –en la línia que ha popularitzat el mateix setmanari des de fa dècades en molts altres camps (personatges polítics, llibres, músiques, salut, economia, medi ambient…), el més destacat dels quals és la tria de la personalitat de l’any– és un espai d’opinió. Com ho és un editorial, un article firmat o un acudit gràfic. I en aquest cas concret “Time” ha respectat de forma escrupolosa una norma fonamental del periodisme modern, tal com l’ha definit durant dècades precisament la tradició anglosaxona i s’aprèn en la gran majoria dels centres d’ensenyament de periodisme d’arreu del món: la distinció, en forma i fons, entre els gèneres d’opinió i els d’informació, sense llicència per barrejar-los. Clau de volta de la retòrica periodística que cap lector més o menys crític hauria de desconéixer i encara menys menystenir.

Però alguns dels nostres connacionals, tocats pel foc de la defensa a ultrança de la pàtria, sempre ofesa pels altres per definició, s’ho han pres a la valenta com una afrenta a la catalanitat. Quan haurien de mostrar agraïment al “Time” per haver estat tan objectiu. Perquè, com sempre que fa llistes d’aquesta mena, “Time” es limita a expressar ras i curt una opinió. Que podrem compartir o no, però que en aquest cas és tan objectiva que es limita a un llistat sense més additius que l’advertiment inicial segons el qual alguns dels “llocs” –fixin-se bé en el substantiu, que matisa les “nacions” del títol– tindrien “més reclamacions legitimes per la llibertat que d’altres”. Dos dels quals poden semblar anecdòtics –la República de Cascàdia i la Segona República de Vermont–, com m’ho poden semblar a mi mateix, en la meva abismal ignoràcia al respecte, però que, formant part dels contenciosos nacionals o territorials dels Estats Units d’Amèrica –alguns d’ells tan importants que fins i tot van ser en l’origen de la guerra civil de secessió–, hi tenen la justificació de la proximitat tractant-se d’un setmanari nord-americà.

Prescindiré d’analitzar, a més a més d’aquests dos casos, els altres set seleccionats que no tenen per objectiu la independència respecte de l’imperi espanyol. Me’n queda un: el País Basc –fixeu-vos que no diu Euskadi sinó País Basc, amb precisió lèxica exquisida–, que hi figura, i el nostre cas –Catalunya? Països Catalans?, primer objecte de polèmica: la denominació–, que no hi ha estat seleccionat. Dos territoris sota sobirania espanyola que es defineixen com a nació (amb el dubte, en el nostre cas, de si aquesta definició l’atribuïm a la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt o a la totalitat dels Països Catalans). Em poso, doncs, en la pell dels periodistes del “Time” posats a l’àrdua tasca de fer la llista: hi posem el País Basc? En devien dubtar tan poc que el van posar el segon, just després d’Escòcia.

Ara bé, Catalunya? els Països Catalans? Deixem-ho en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt, sota sobirania espanyola. Primer element a considerar: qui hi té majoria parlamentària, al parlament autonòmic? qui té possibilitats de tenir-la en un futur proper? Perquè els periodistes del “Time” saben sumar i restar, coneixen els sistemes polítics que regeixen als terriotoris dels quals parlen… Majoria requerida per proclamar la independència o convocar un referèndum d’autodeterminació: 68 diputats d’un total de 135. Composició d’aquest parlament, com qui diu acabat de constituir després de les eleccions de novembre del 2010: el bipartit (esadir CiU, catalanista autonomista) 62 diputats; ERC (independentista d’esquerres) 10; SI (independentista no se sap si de dretes o d’esquerres) 3; Joan Laporta (independentista per lliure) 1; ICV (autodeterminista segons com) 10; PSC (esquerra imperialista espanyola) 28; PP (dreta imperialista espanyola) 18; C’s (imperialistes espanyols no se sap si de dretes o d’esquerres) 3.

Si tinguessin voluntat política de crear un conflicte al Regne d’Espanya per aconseguir la independència –segona part de l’anàlisi hipotètic dels periodistes de “Time”–, el bipartit (amb majoria relativa àmplia en aquest Parlament i monopolitzant en exclusiva el govern autonòmic) s’ho plantejaria com a primer objectiu, i no es proposaria ara negociar amb l’imperi espanyol aquesta cosa etèria del pacte fiscal a la manera basca (quan dels basc i navarrès, que ja hi són vigents, en reneguen tant l’esquerra independentista basca com un sector important del PNB –com prova el projecte de reforma de l’Estatut d’Euskadi conegut com a pla Ibarretxe– i els dos principals sindicats, ELA i LAB). I de forma immediata, just de conéixer-se els resultats electorals, el bipartit hauria cridat els partits partidaris de l’autodeterminació (esadir, els no imperialistes espanyols) per posar fil a l’agulla: majoria absoluta al Parlament autonòmic (76 diputats, més probablement els 10 d’ICV). Faves comptades. Conclusió dels periodistes del “Time”: la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –i no diguem ja la resta dels Països Catalans– són encara molt lluny de tenir dret a figurar a la llista.

¿Què té el País Basc que no tingui Catalunya (o els Països Catalans) per ocupar-hi, en canvi, el segon lloc per als periodistes del “Time”? Sobretot morts. Un conflicte bèl·lic, com passa a d’altres territoris inclosos a la llista (Ossètia del Sud, Kurdistan, Sàhara Occidental…). I molts independentistes empresonats –un important percentatge de la població–, exiliats, torturats, partits il·legalitzats… i malgrat tot, resistència nacional. I ara, perspectiva de pau i, de retruc, presència electoral com mai dels independentistes represaliats, traduïda en càrrecs electes i gestió de recursos; partits i sindicats independentistes i sobiranistes amb important implantació en tots els territoris bascos, per sobre de la divsió administrativa i les fronteres estatals; implicació internacional en la resolució del conflicte…

Què ens diuen, doncs, els periodistes del “Time” a la bona gent catalana amb aquesta inclusió dels bascos i la nostra exclusió de la seva llista? Només que, com a periodistes i aplicant els paràmetres que acostumen a manejar per avaluar els conflictes nacionals, el basc té dret a figurar al seu rànquing i el català, no. Una opinió només. Però més que fonamentada. Gens demagògica, i ni molt menys ofensiva per la catalanitat. El millor que podria fer aquesta bona gent catalana que es mostra tan ofesa és deixar-se de romanços i anar per feina, que –com ens diuen de forma implícita des de “Time”– en tenim encara molta, però que molta, per fer. Certament, hem fet gestes històriques, sense precedents en les nacions europees colonitzades, com recollir gairebé 900.000 vots, la majoria a favor de la independència, en les consultes. Tant com això, però només això. Insuficient per amenaçar la unitat de l’imperi, al qual, ara com ara només hem fet pessigolles. A l’imperi i als servidors fidels que tenen a la colònia, els bons salvatges que ens administren en nom seu, embolcallats sempre, això sí, amb la bandera catalana. I només amb pessigolles la bona gent catalana no aconseguirem apropar-nos de forma substancial a tenir Estat propi com els pobles lliures del món.

Gràcies, periodistes de “Time”, per haver-nos-ho dit de forma tan concisa i clara. Una autèntica lliçó de bon periodisme.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 5 de desembre del 2012)

(A la imatge, Messi candidat a la llista de personalitats de l’any 2011 a la revista “Time”)

Read Full Post »

Ara sí que es pot baixar gratis “Manual del torturador español”

En anteriors articles en aquest bloc m’he referit a l’ofensiva prohibicionista de la caverna imperialista espanyola respecte del llibre “Manual del torturador español”, de Xabier Makazaga, editat per Txalaparta. Hi deia, però, una imprecisió que devia provocar algun maldecap a qui n’hagi fet cas: Txalaparta, per diverses versions que m’havien arribat, havia anunciat que el llibre es podia baixar gratis d’internet. Encara no era veritat del tot: en aquell moment només se’n podia baixar una quarantena de les primeres pàgines. Ara m’arriba una nota de la mateixa editorial, amb l’enllaç correcte amb la totalitat del llibre (dues-centes pàgines) dient que ja es pot baixar gratis.

Disculpeu l’errada, doncs, si us ha provocat alguna pèrdua de temps, i deixeu-me reiterar que, baixant-lo de gratis o comprant-lo a l’editorial en format paper, el llegiu a fons i en difongueu els continguts. Més encara ara que el “sobiranista” –diu ell– Felip Puig, nou conseller d’Interior en el vell/nou govern autonòmic bipartit (CDC i UDC). ja ha dit que facilitarà la impunitat dels mossos d’esquadra retirant les càmeres ocultes de vídeo de les comissaries. Una de les coses positives que va fer el seu predecessor, Joan Saura (ICV), complint una de les recomanacions d’Amnistia Internacional i altres organitzacions que combaten la tortura i defensen la totalitat dels drets humans, recollida, entre d’altres molts documents, en la Declaració de Barcelona aprovada en les Jornades sobre la prevenció de la tortura, la implantació del protocol facultatiu contra la tortura i les recomanacions del relator de l’ONU, que es van fer el 3 i 4 de febrer del 2006.  (Per si algú en dubta, per mi els mossos d’esquadra són policia espanyola, autonòmica però espanyola: ho diuen les lleis de l’imperi. Per tant, convé també llegir aquest Manual del torturador espanyol, tenint-ho en compte. No sóc pas el primer que ho dic).

Aquí teniu la nota que he rebut de l’editorial Txalaparta:

Censura al libro Manual del Torturador español

Comunicado de la Editorial Txalaparta en respuesta a los ataques a sus libros y a la libertad de expresión

 

Como es público ya, algunos periódicos de Madrid (La Razón, ABC), comenzaron recientemente una campaña denunciando que el libro de Xabier Makazaga Manual del torturador español, publicado por nuestra editorial, estaba presente en unas 30 bibliotecas públicas de Vizcaya, Guipúzcoa y Álava.

 

Seguidamente el Partido Popular manifestó que iba a solicitar del Gobierno Vasco la retirada de esos libros de las bibliotecas. A instancias de esta formación, la alcaldesa socialista de Basauri procedió a la retirada del libro de la biblioteca pública de dicha localidad. Por su parte, el Gobierno Vasco respondió que las bibliotecas eran competencia de los ayuntamientos y a ellos les correspondía, en su caso, la retirada o no del libro.

 

Ante estos hechos la Editorial Txalaparta quiere hacer públicos los siguientes acuerdos:

 

1.- Nos parece deleznable, tanto la campaña de la prensa madrileña como la actitud del PP y del PSOE en este tema. Esta impostura, propia de una dictadura, niega y anatemiza los informes presentados por instancias internacionales como la ONU y organismos como Amnistía Internacional dando la razón al autor del libro, que critica la negación de la tortura que se produce en España como un elemento que da pie a que continúe esta práctica. Bajo el paraguas de que cualquier crítica en materia de derechos humanos apoya el terrorismo, esta dinámica da un paso más allá en el recorte de los mismos, puesto que ataca frontalmente el artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, que declara que «Todo individuo tiene derecho a la libe rtad de opinión y expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y de recibir informaciones y opiniones de todo tipo, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión».

 

2.- Hacemos un llamamiento a instancias internacionales, instituciones, partidos políticos, agentes sociales, profesionales del mundo editorial, bibliotecarios y a la ciudadanía en general a que no acepten este tipo de recortes de libertades, defiendan el derecho a recibir una información veraz y plural, y denuncien en su caso, sin temor, las torturas y malos tratos.

 

3.- Agradecemos la actitud de los bibliotecarios vascos que han salido públicamente en defensa de la libertad de expresión.

 

4.- Anunciamos que hacemos nuestra la protesta que el Observatorio de Derechos Humanos de Euskal Herria, Behatokia, ha enviado al Sr. Frank de la Rue, Relator Especial sobre Libertad de Opinión y de Expresión, dependiente del Alto Comisariado de Naciones Unidas para los Derechos Humanos, con sede en Ginebra, y que adjuntamos a este comunicado.

 

5.- Por último, anunciamos que a partir de este momento y de acuerdo con el autor, la Editorial Txalaparta ha decidido colgar en su página web, de forma gratuita, el libro Manual del torturador español.

 

Tafalla, 21.XII.2010. Editorial Txalaparta

Txalaparta ArgitaletxeaNavaz-Bides karrika, 1-2.ezkerra

31300 – Tafalla Nafarroa, Euskal Herria

Tel: (+34) 948 703 934

Email: info@txalaparta.com

Web: http://www.txalaparta.com

Read Full Post »

La responsabilitat dels irresponsables del PSC

L’amic Alfons López, del qual he parlat alguna vegada en aquest bloc, deia amb el seu acudit d’ahir a l’edició del diari “Público” per a Catalunya allò que fa dies que vull dir per escrit i no me’n surto. El PSC, aquests dies en què ha fet mostra de tantes dubitacions –i xantatges– sobre la resposta catalana a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, s’ha cavat definitivament la seva pròpia tomba.

Hi voldria afegir, però, algunes consideracions més que no sé si l’Alfons comparteix però que el seu acudit m’ajuda a precisar millor:

1) Allò que és greu, però, no és que el PSC cavi la seva pròpia tomba sinó que pot estar cavant la de l’esquerra catalana per molt de temps. I en la perspectiva d’una Catalunya lliure això és molt greu. Ja sé que hi ha motius per afirmar que ni el PSC ni el partit imperialista a què està infeudat, el PSOE, no són d’esquerres (gràcies associacions de veïns i plataformes de defensa del Casc Antic de Barcelona i del patrimoni de la Barcelona Vella per confirmar-nos-ho una vegada més amb la vostra persistència en la denúncia del cas de l’hotel del Palau de la Música i l’especulació al barri dirigida des de l’Ajuntament socialista). I estic segur que una renúncia –a la sobirania i l’autodeterminació nacional– porta a l’altra –a una política al servei de la bona gent i no dels especuladors i el diner fàcil–, i a l’inrevés també. Però és que jo encara confio en un futur d’esquerres per a un país –uns països, els catalans– que és el meu. Ni que sigui una política socialdemòcrata, modesteta, però concebuda i realitzada  per a la majoria  de la bona gent i no per als qui tenen més, amb un enfortit estat del benestar que ens tregui dels nivells actuals de subdesenvolupament social en què, entre d’altres causes, la nostra dependència nacional ens ha abocat.

2) El més greu de tot és que el nostre país –si més no la Catalunya estricta i les illes– caminen, cadascun al seu ritme, ja de forma decidida cap a la independència. I, sobretot a la Catalunya estricta, avui administrada per la Generalitat de dalt, ja la tenim a tocar, perquè la bona gent s’hi ha posat de debò. Em temo, però, més aviat constato, que l’hegemonia política en aquest procés no la tenen ja les esquerres. No dic que la bona gent d’esquerres de debò no siguin els que més hi treballen, que ho fan i amb esforços constants i continuats. Però quan penso que algú com Joan Laporta, i els seus assessors i amics, representants confessos i defensors abrandats la majoria d’ells del neoconservadorisme i l’ultraliberalisme econòmic al nostre país, aspiren, i tenen força possibilitats de posar-se al capdavant d’aquest procés, penso que malaguanyat.

3) Malgrat això hi sóc posat i no en dubto: vull la independència del meu país, i com més aviat millor. I no renuncio a posar-hi el coll. I espero, encara espero, que alguna força política autoqualificada d’esquerres –ERC potser? la CUP? ICV sembla que majoritàriament hi ha renunciat per mantenir una il·lusió cínica, la d’un federalisme espanyol que no és sinó un subterfugi per no fer res– comenci a posar fil a l’agulla. Per no deixar el camp lliure al neoconservadorisme i que no resulti la força hegemònica del procés d’independència.

4) Per això considero d’una enorme responsabilitat l’actitud dels irresponsables del PSC que, podent encapçalar aquest procés i esdevenir –no en tinc cap mena de dubte– el partit que en resultaria més beneficiat en les primeres eleccions nacionals lliures de debò, hi renuncia cavant la seva pròpia tomba i cedeix el futur a la dreta més tronada que és, al cap i a la fi, la que representen Laporta i –no ho oblidem pas– també l’actual direcció de CiU.

5) La infeudació del PSC respecte al gran germà imperial (PSOE), i la seva negativa a jugar a fons el paper que hauria de fer com a esquerra catalana majoritària en la defensa del dret a l’autodeterminació i la independència nacional, endarrereixen i fan més dolorós el procés ja engegat per la bona gent del nostre país. I, més greu encara, enforteixen els arguments neoconservadors que associen en el seu discurs, de forma descarada i cínica, l’alliberament nacional amb l’ultraliberalisme econòmic. L’experiència d’algunes independències europees recents no convida, en aquest sentit, a massa optimismes.

(Aquest article, lleugerament adaptat per mi, l’ha publicat Tribuna Catalana el 13 de juliol del 2010)

Read Full Post »

El Suprem absol Núria Pórtulas

Després d’haver sofert una campanya mediàtica, policial –amb participació decisiva dels mossos d’esquadra i la conselleria de l’Interior– i jurídica –detenció i quatre mesos de presó preventiva l’any 2007, judici a l’Audiència Nacional espanyola, a Madrid, i la condemna corresponent a dos anys i mig de presó–, posant-la en el sac sense fons del “terrorisme”, el Tribunal Suprem espanyol va dir ahir que l’anarquista de Sarrià de Ter (Gironès) Núria Pórtulas no és terrorista i l’absol de tots els càrrecs pels quals va patir persecució i condemna. Com ara el de “temptativa inacabada de col·laboració amb
organització terrorista”.

Així ho explicaven, just en conèixer l’absolució, els companys i companyes que li han mantingut el suport –i l’han fet arribar arreu on han pogut, i més enllà i tot– mentre ha durat aquesta vulneració dels drets humans i polítics –una més, de tantes– al Regne d’Espanya:

Sentència absolutòria per a la Núria Pórtulas!!!

divendres, 11 de juny de 2010 09:25 |

Avui la Núria Pórtulas ha estat absolta arran
del recurs interposat al Tribunal Suprem en resposta a la sentència
dictada per l’Audiència Nacional que la condemnava a dos anys i sis
mesos de presó per “temptativa inacabada de col·laboració amb
organització terrorista”, a més d’una multa de 810 euros, dos anys i
mig d’inhabilitació especial per a exercir el dret de sufragi passiu
i vuit anys i mig d’inhabilitació absoluta.

Des de l’Assemblea de la Núria us animem a celebrar-ho amb un brindis a les 20h davant l’ajuntament de cada municipi!!!!!!!!!!!

La repressió no ens aturarà!!!!!!

Núria lliure!
Lliures tots i totes!

Després, feien públic aquest comunicat que, per la contundència del que hi expliquen, val la pena reproduir també en la seva totalitat:

HAN ABSOLT A LA NÚRIA

divendres, 11 de juny de 2010 16:45 |

No podem amagar la nostra alegria i sorpresa per l’ABSOLUCIÓ de la nostra companya. Sorpresa perquè som conscients dels mecanismes del sistema contra el pensament dissident. Però tot i la nostra alegria tenim coses a dir, perquè no volem oblidar tot el que ha passat. Volem recordar que fa més de tres anys que van detenir a la Núria i tot just ara acabem de saber la decisió del Tribunal Suprem. Durant aquests tres anys les proves no han canviat, han seguit sent les mateixes: en material que podríem trobar en molts centres socials com ara adhesius d’Euskal Presoak, llibres, fanzines, cartells… i d’altres tant surrealistes com:

-La llibreta blava, per cert, incautada il·legalment en un escorcoll en un fals control rutinari.

– Les anotacions “con daños y finalidades terroristas” referents a l’acusació que es feia des d’Itàlia a un company pel qual hi havia una campanya de solidaritat en la que la Núria hi participava.

-Anotacions d’institucions per realitzar accions com les que hem fet nosaltres mateixes. Parlem de penjar pancartes, fer concentracions…

– La seva ideologia anarquista, en la que es va focalitzar gran part del judici del passat juliol del 2009.

Aquesta sentència desmonta totes les justificacions de tot el procés engegat en aquest cas, doncs el Tribunal Suprem ha deixat en evidència les actuacions dels Mossos d’esquadra i l’Audiència Nacional davant la societat. En la sentència s’especifica la incomprensió per la qual AN i la fiscalia tiren endavant el procés de la Núria existint una sentència absolutòria amb la persona amb la qual se la vincula.

Però estem convençuts que la seva llibertat respon únicament a la presència al carrer, a la resposta que la societat Gironina va tenir quan van tancar una persona preventivament, sense proves ni judici, durant 4 mesos a la presó i que ha tingut durant tot aquest temps en què ha durat aquest procés. Aquesta ha de ser una victòria de tots contra aquest sistema, una victòria per cada un de nosaltres que hem cridat, encartellat, pintat, difós,…

Per altre banda volem recordar la repressió no és només la presó, la repressió sobre el pensament dissident que proposen alternatives al sistema capitalista establert té infinitat d’estratègies com és el desgast en la lluita (com ha estat ara), les penes desproporcionades en el cas d’en Franki de Terrassa, l’acumulació de penes com pot ser el cas de l’Amadeu Caselles o les penes multes que cauen sobre milers d’activistes socials, o l’acusació de terrorisme que van rebre els independentistes del 92, el jove de Torà, el procés 18/98 al País Basc, els vergonyosos 7 anys d’Egunkaria, els tres de Gràcia … o el cas paradigmàtic de la Núria. Un seguit d’estratègies que utilitza l’estat amb la única voluntat de desmobilitzar tant les persones afectades com les del seu entorn.

Com ja hem dit, han passat més de tres anys des de l’inici d’aquest procés, i tot i que han volgut desgastar-nos amb la carta del temps, nosaltres hem seguit exigint la llibertat de la nostra companya. Tres anys més tard seguim recordant quins han estat els responsables, ens referim concretament als polítics que encara a dia d’avui estan al capdavant de la Conselleria d’Interior, Joan Saura com a conselle i Joan Boada, aleshores secretari general, sense oblidar tampoc a la resta de polítics del govern.

Seguim recordant les acusacions per part de Joan Boada en relació a l’entorn més immediat de la Núria per tal criminalitzar els membres de la campanya de cares a la societat, i fer-los abandonar la lluita per exigir la llibertat de la Núria.

Des de la campanya seguim recordant i denunciant la “detenció preventiva” cap a la Núria, digna de governs parafeixistes on no es té en compte la presumpció d’innocència. Però no som gens inconscients, sabem que són les estratègies que s’apliquen des del govern envers els moviments socials que plantegen alternatives al sistema establert, on el departament encarregat d’executar-les és Interior.

Seguim recordant que aquests mateixos “ecosocialistes” que un dia es van posicionar en contra de la llei antiterrorista, actuant com uns titelles del sistema, la van acabar aplicant; la qual cosa suposa la vulneració de drets fonamentals: permet estar en mans de la policia durant 5 dies sense ser atès per un advocat de confiança, ni per un metge extern, ni poder avisar a ningú del teu segrest per part de l’estat. En definitiva, et deixa a expenses de la “bona voluntat” dels cossos repressius.

No oblidem les agressions per part dels Mossos d’Esquadra a familiars de la Núria, ni la seva estratègia de capgirar els papers, convertint a les persones agredides en agressores dels veritables agressors. Seguim recordant les escoltes d’assemblees i reunions del grup de suport a la Núria, les vigilàncies que han patit diferents membres de la campanya, els diferents processos judicials que se’ns han obert amb l’objectiu de desgastar-nos i debilitar-nos… Però no ho han aconseguit!! nosaltres no hem fet més que créixer i fer-nos més fortes a cada nou entrebanc.

És per aquesta estratègia repressiva que des de la campanya de suport a la Núria seguim, ara més que mai, exigint la responsabilitat policial i política i per tant la DIMISSIÓ dels autèntics responsables, Joan Saura i Joan Boada.

Per acabar volem dir que totes nosaltres també tenim llibretes blaves on hem apuntat les diferents acusacions que han anat caient sobre la Núria, que a la nostra llibreta també hi ha anotacions diverses sobre les nostres accions en solidaritat a la Núria, que hem tingut llargues reunions i assemblees, que tenim una ideologia alternativa a la imposada…

Així que sota la lògica de l’estratègia repressiva de l’Estat nosaltres també hem sigut terroristes!! Si la Núria ha sigut terrorista, tots i totes hem sigut terroristes!!

Tot i l’absolució seguim i seguirem exigint la derogació de la llei antiterrorista, l’abolició de l’Audiència Nacional i la dimissió dels responsables polítics com Joan Saura i Joan Boada.

Volem alhora agraïr el compromís i la força de les ciutadanes en tots els actes de la campanya duts fins ara, aquest suport és i ha estat cabdal per la lluita i resistència d’una societat ética i responsable amb l’entorn i els seus membres.

La repressió no ens aturarà!!!!

Núria lliure!!

Lliures tots i totes!!                                                                                                                                                                          Sarrià de Ter 11 de juny 2010

(La foto, l’he baixat del web eltriangle.eu)

Read Full Post »

Del Pla Ibarretxe a la consulta d’Arenys de Munt i més

He dit en públic i escrit diverses vegades que la pitjor contribució que va fer Catalunya a la ruptura de la darrera treva al País Basc va ser com van portar els nostres polítics la reforma de l’Estatut. El tripartit i CiU van passar de l’episodi de Perpinyà el gener del 2004 –quan Josep-Lluís Carod-Rovira va fer la millor aportació d’un polític català a la resolució pacífica del conflicte, i els electors li ho van pagar amb el millor resultat electoral d’ERC des de la mort del dictador– a fer tota mena de concessions en la negociació de l’Estatut a Madrid. La preparació, declaració i manteniment de la treva d’ETA, i el consegüent diàleg de pau –amb les expectatives que va obrir–, van coincidir pràcticament amb les implacables ribotades al text estatutari (paraules d’Alfonso Guerra) en les Corts espanyoles.

Pendents com som ara del darrer cop de gràcia, per obra del Tribunal Constitucional, a allò que va aprovar gairebé el 90% dels parlamentaris al Palau de la Ciutadella, el 30 de setembre del 2005, cal recordar la desgraciada coincidència. Mentre ETA i el govern espanyol, en una mesa, i PNB, PSE i Batasuna (il·legalitzada), en una altra, ambdues mai formalment constituïdes, començaven a negociar fins apropar-se com mai amb els preacords de Loiola, bascos i catalans vèiem com s’escorrien per l’aigüera les promeses de Zapatero d’aprovar a Madrid allò que aprovés el Parlament de Catalunya.

Era una treva que, també cal recordar-ho, arribava després que les mateixes Corts espanyoles que van fer la gran ribotada al projecte català haguessin tancat la porta, l’1 de febrer del 2005, amb una grolleria indigna d’una institució pretesament democràtica, a la proposta de reforma de l’Estatut basc aprovada pel Parlament de Gasteiz just un mes abans. És significatiu rellegir ara el que van dir i escriure alguns polítics i opinadors del nostre país, amb una supèrbia o ceguesa dignes de millor causa, arran d’aquest fet. Per molts d’ells, el pitjor defecte del projecte de nou Estatut basc era que, tot i tenir la mayoria absoluta dels vots dels diputats al Parlament d’Euskadi, requerida legalment en aquest cas, li faltava un consens més ampli que l’hagués fet, en paraules de Salvador Cardús, “imparable” (segons deia en una enquesta del grup de capellans bascos Herria 2000 Eliza, publicada en llibre amb el títol “Soberanías y Pacto”).

De fet, contraposaven –a favor del text català– les majories obtingudes per ambdós projectes als respectius parlaments autonòmics: massa curta, en la seva opinió, la basca; prou àmplia, en canvi, la catalana, per garantir-ne l’aprovació. Santa innocència. Ni el projecte basc, amb més del 50 per cent dels vots dels diputats, ni el català, amb gairebé el 90 per cent, van passar el cedàs de les Corts espanyoles. L’un ni tan sols va arribar a ser discutit; l’altre, retallat i tot, espera les absoltes del Tribunal Constitucional. En ambdós casos, les majories, tant de la cambra basca com de la catalana, van renunciar a plantejar batalla en el camp de la confrontació democràtica.

Igual va passar al País Basc amb la nova iniciativa del lehendakari Ibarretxe, en la línia del que havia proposat  l’organització per la pau Lokarri un cop es va tenir clar que les converses de pau anaven de mal borràs: la consulta directa al poble –no un referèndum vinculant, com va remarcar de forma insistent– sobre el final dialogat d’ETA i que els partits bascos impulsessin una negociació política incloent-hi el dret a decidir. La resposta espanyola va ser contundent: el Tribunal Constitucional espanyol va prohibir la consulta, prevista per al 25 d’octubre del 2008, tot i que Ibarretxe tenia també el suport de la majoria del Parlament de Gssteiz.

Tant el procés estatutari català com el basc, i el darrer derivat que en seria la proposta de consulta d’Ibarretxe, van topar amb un mur infranquejable: la legalitat espanyola. I amb una feblesa decisiva: la incapacitat de donar-hi resposta més enllà d’aquesta legalitat. Amb l’agreujant, al País Basc, de la intromissió d’ETA i de l’enduriment de la violència de l’Estat en els processos polítics.

De sobte, però, arriba, d’un petit poble del Maresme, Arenys de Munt, un missatge demostrant que la confrontació democràtica és possible. Ès de la bona gent del poble que ens arriba la lliçó. No només a la resta de catalans sinó també a tots els pobles sotmesos a l’imperi del Regne d’Espanya. Tasio Erkizia, dirigent històric de l’esquerra abertzale –de qui, per cert, he manllevat el concepte de “confrontació democràtica”, que va repetir per activa i per passiva, com alternativa a la confrontació armada, en un sopar a què vaig assistir a Barcelona poc abans del nostre Onze de setembre– ho ha expressat sense embuts en un article al diari “Gara”, titulat “Visca Arenys de Munt!”. “Arenys de Munt, gràcies pel que ens heu mostrat” –hi deia Erkizia, que va ser-hi el dia de la consulta, amb una àmplia delegació de l’esquerra abertzale. “Aquesta va ser la iniciativa que va crear el terratrèmol polític –afegia Erkizia–. Una iniciativa popular pensada de manera senzilla però que ha desencadenat les pors atàviques del PSOE i el PP”. “Arenys de Munt s’ha convertit en referent –deia en un altre paràgraf–. En la seva petitesa, s’ha convertit en una gran estrella que marca el camí de la independència. Estrella per als catalans i estrella per als bascos”.

Més clar, l’aigua. Certament, Erkizia no és un ingenu i sap les dificultats que comporta aquest camí. No en debades va començar la defensa de les llibertats nacionals del seu poble, als anys setanta del segle passat, quan era un joveníssim capellà d’aquella antifranquista i nacionalista església basca (El podeu veure en aquest vídeo sobre els darrers afusellaments del franquisme). Sap que el camí és dur i té moltes giragonses. Però reconeix també que només “és un primer pas” i que l’aprenentatge serà mutu.

¿Per què un esdeveniment tan limitat, localitzat en un petit poble del Maresme, aixeca tal expectativa? Perquè, per primera vegada en la història, el Regne d’Espanya es veu confrontat al fet que el poble senzill respongui a la pregunta clau per a la continuïtat de l’imperi: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”. I perquè, malgrat totes les maniobres del poder imperial per atemorir-lo i impedir la consulta, aquest mateix poble senzill, amb saviesa i constància, va saber trobar la manera de fer sentir de forma democràtica la seva veu.

Davant la contundència d’aquesta realitat, que ara s’estén com taca d’oli per tot Catalunya, i el carreró sense sortida en què sembla abocat el conflicte basc, els catalans podem estar orgullosos de nosaltres mateixos, gràcies al coratge de la bona gent d’Arenys de Munt. Enfront de la desgraciada aportació dels nostres polítics al fracàs del darrer procés de pau, Arenys de Munt ens ha restaurat la dignitat, en aquesta necessària col·laboració dels pobles basc i català en la defensa de les nostres llibertats. Esperem que ETA –i els polítics bascos i catalans– ho sàpiguen veure i triïn aquest nou camí, valent i democràtic, l’únic que ens pot donar credibilitat davant les institucions internacionals que, al cap a la fi, hauran de reconèixer, tard o d’hora, les nostres sobiranies nacionals.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 5 d’octubre del 2009)

(A la foto, Tasio Erkizia, a l’acte del Fossar de les Moreres a Barcelona, el passat Onze de setembre)

Read Full Post »

Consulta sobre la independència a Arenys de Munt: primers però no últims

Referèndum per l’autodeterminació a Arenys de Munt: els primers però no els últims

Ja és clar. Per si algú en tenia cap dubte, el govern de la Generalitat de dalt acaba de dir què farà si la sentència acaba de rematar l’estatut d’autonomia, retallat a les Corts espanyoles i refrendat –vés quin remei– pels ciutadans i ciutadanes de la comunitat autónoma: no res.

Mentre els partits parlamentaris catalans sense excepcions segueixen envescats en aquesta trampa perversa i ens maregen dia sí dia també amb casuístiques i eufemismes varis per envescar-nos amb ells, l’Ajuntament d’Arenys de Munt ha decidit anar per feina. És a dir, fer’hi alguna cosa amb perspectives de futur. Per al 13 de setembre, això és dos dies després de l’Onze de Setembre d’enguany, catalans i catalanes empadronats en aquest municipi del Maresme, majors de 16 anys, són cridats a respondre la pregunta clau per al futur del poble català: “¿ESTÀ D’ACORD QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT EN LA UNIÓ EUROPEA?”.

És l’únic resposta que em sembla positiva de debò davant l’enèsima mostra que amb el Regne d’Espanya no hi tenim res a fer si volem ser lliures. Lluny d’aquesta nova barrabassada que s’han empescat els partits del Govern de la Generalitat de la plaça de Sant Jaume per tenir entretinguda encara més temps la gent catalana: allò que diuen –acord del govern del 25 d’agost, versió Joan Saura– que l’Estatut és una llei orgànica i que acataran la sentència del Tribunal Constitucional, però que tamb és un pacte (vols dir???) entre els governs català i espanyol i que, depenent de la sentència, potser caldria replantejar el pacte polític. ¿És que no ens ho hem replantejat prou manta vegades? ¿Encara ens volen fer esperar més? ¿Quantes vegades més hem d’ensopegar amb la mateixa pedra? ¿Algú, en plenitud de les seves facultats, pot encara creure que el Regne d’Espanya renunciarà a les seves essències imperials i tractarà la nostra nació com a iguals?

Només si demostrem al món què volem ser quan siguem grans, és a dir, quan el poble català els diguem amb contundència democràtica que només volem ser independents, com correspon a una nació sobirana amb plenitud de drets, es veuran obligats a començar a fer-nos cas. Només llavors s’hauran de plantejar ells, ja no nosaltres, l’únic dilema que els quedarà: respondre’ns per la via de les armes, com han fet sempre, o triar la via democràtica del respecte a allò que sobiranament i lliurement decidim.

És en aquesta línia profundament democràtica que l’Ajuntament d’Arenys de Munt ha aprovat fer la consulta del dia 13. És el primer que ho fa i, de cap de les maneres, no ha de ser l’últim. A la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt i, millor encara, arreu dels Països Catalans. El procés serà llarg i amb força alts i baixos. Segur. Encara no sabem si serà possible fer la consulta a Arenys el dia 13 de setembre: el Govern de la monarquia resta mut, ara com ara, davant la convocatòria. Mentre els feixistes –legals, esclar– de la Falange tindran autorització de la conselleria de l’Interior de la Generalitat de dalt per manifestar-se, al mateix poble d’Arenys de Munt i el mateix dia de la convocatòria, en contra de la consulta.

Sigui com sigui, l’alternativa del dret d’autodeterminació cada vegada pren més volada al nostre país, enfront de la claudicació i la submissió que practiquen els partits parlamentaris, inclosa Esquerra Republicana de Catalunya, en qui alguns havíem posat les nostres esperances quan el primer tripartit.

Ja és clar. Per si algú en tenia cap dubte, el govern de la Generalitat de dalt acaba de dir què farà si la sentència acaba de rematar l’estatut d’autonomia, retallat a les Corts espanyoles i refrendat –vés quin remei– el 18 de juny del 2006 pels ciutadans i ciutadanes de la comunitat autónoma: no res.

Mentre els partits parlamentaris catalans sense excepcions segueixen envescats en aquesta trampa perversa i ens maregen dia sí dia també amb casuístiques i eufemismes varis per envescar-nos amb ells, el Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació, amb al suport de l’Ajuntament d’Arenys de Munt, ha decidit anar per feina. És a dir, fer-hi alguna cosa efectiva amb perspectiva de futur. Per al 13 de setembre, això és dos dies després de l’Onze de Setembre d’enguany, catalans i catalanes empadronats en aquest municipi del Maresme, majors de 16 anys, són cridats a respondre la pregunta clau per al futur del poble català: “¿ESTÀ D’ACORD QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT EN LA UNIÓ EUROPEA?”.

És l’única resposta positiva de debò –més enllà de manifestacions d’ambigüitat calculada (un altre dia potser en parlaré)– davant l’enèsima mostra que amb el Regne d’Espanya no hi tenim res a fer si volem ser lliures. Lluny d’aquesta nova barrabassada que s’han empescat els partits del Govern de la Generalitat de la plaça de Sant Jaume per tenir entretinguda –i cansada d’avorriment– encara més temps la gent catalana: allò que diuen ara –acord del Govern, del 25 d’agost, versió Joan Saura– que l’Estatut és una llei orgànica i que acataran la sentència del Tribunal Constitucional, però que també és un pacte [¿¿¿vols dir???] entre els governs català i espanyol i que, depenent de la sentència, potser caldria replantejar el pacte polític.

¿És que no ens l’hem replantejat prou, manta vegades, tot aquest eufemisme del “pacte” –a la força els pengen– entre l’imperi i la colònia? ¿Encara ens volen fer esperar més? ¿Quantes vegades més hem d’ensopegar amb la mateixa pedra? ¿Algú, en plenitud de les seves facultats, pot encara creure que el Regne d’Espanya renunciarà, sense més ni més, a les seves essències imperials i tractarà la nostra nació com a igual?

Només si demostrem al món què volem ser quan siguem grans, és a dir, quan el poble català els diguem amb contundència democràtica que volem ser independents, com correspon a una nació sobirana amb plenitud de drets, es veuran obligats a començar a fer-nos cas. Només llavors s’hauran de plantejar ells, ja no nosaltres, l’únic dilema que els quedarà: respondre’ns per la via de les armes, com han fet sempre, o triar la via democràtica del respecte a allò que sobiranament i lliurement decidim. Només quan es donin aquestes condicions podrem començar a plantejar a Europa i al món que som, i volem ser, alguna cosa més que una colònia.

És en aquesta línia profundament democràtica que l’Ajuntament d’Arenys de Munt va aprovat donar suport a la consulta del dia 13. És el primer municipi català que ho fa i, de cap de les maneres, no ha de ser l’últim. A la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt i, millor encara, arreu dels Països Catalans. El procés serà llarg i amb força alts i baixos. Segur. Però això ja ha començat. Encara no sabem si serà possible fer la consulta a Arenys de Munt el 13 de setembre: el Govern de la monarquia resta mut, ara com ara, davant la convocatòria. Mentre els feixistes de la Falange Española de las JONS –legals, ¿algú en dubta?– ja tenen l’autorització de la conselleria d’Interior de la Generalitat de dalt per manifestar-se, al mateix poble d’Arenys de Munt i el mateix dia de la convocatòria, en contra de la consulta.

Sigui com sigui, la via cap a l’exercici del dret d’autodeterminació ja és oberta i cada vegada té més amplària al nostre país, enfront de la claudicació i la submissió que practiquen els partits parlamentaris, inclosa –en dol dir-ho– Esquerra Republicana de Catalunya, en qui molts havíem posat les nostres esperances quan el primer tripartit.

Read Full Post »

Per fi llegeixo càlculs sobre el dèficit fiscal i el finançament

No sé si algú altre els ha fet i publicat però, com que en un article anterior els reclamava, celebro haver trobat avui per primera vegada uns càlculs fiables sobre com queda el dèficit fiscal de la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –terminologia Barnils– respecte del Regne d’Espanya. Els publicava divendres al seu bloc l’economista Salvador Garcia-Ruiz, i els reprodueix avui el web directe.cat (espero que algú faci també el mateix amb els de les illes i el País Valencià).

Segons Garcia-Ruiz, comptant que les molt optimistes previsions de Govern de la Generalitat de Catalunya resultessin certes, el màxim que es reduiria el dèficit fiscal de la comunitat que administra aquest Govern seria d’un 1,8% l’any 2012, s’agafin els càlculs que es vulgui pel que fa a l’actual dèficit fiscal: tant els que va fer públics el govern autònom de Catalunya com els que va reconèixer el govern espanyol com els de la Fundació Irla d’ERC, i tant aplicant-hi el criteri de flux monetari, el més correcte, com el de flux benefici, que reparteix moltes despeses que es fan a Madrid com si beneficiessin el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya.

Afegeixo, doncs, l’article de Garcia-Ruiz –que podeu trobar aquí i aquí–, als que ja recomanava en el meu anterior comentari sobre el finançament. I li copio la il·lustració.

Read Full Post »