Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘insubmissió’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Anuncis

Read Full Post »

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

Manuel Cuyàs escrivia ahir a “El Punt/Avui” l’article que m’hauria agradat escriure sobre la cruïlla vital (o professional, si voleu, perquè el paguem amb els nostres impostos –i molt bé per cert– perquè faci de president, se suposa) en què es troba el president Artur Mas amb això de la immersió. Com els nostres burgesos del Liceu de començaments del segle XX, que tan bé va descriure Josep Maria de Sagarra a “Vida privada”, dels quals és hereu volgut i declarat, Artur Mas està embolicat amb dos amors impossibles (o un amor i un compromís, si voleu): la “querida” (això és, els nazis del PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana i la llengua del país). Diu que serà fidel a la segona, com imposen els cànons morals de la religió oficial del bipartit –ja se sap, en versió Duran Lleida, som un país catolicapostolicromà i el papa de Roma no ens ho reconeix–, però li dol deixar la primera.

Fa poques hores, acabo d’enviar al grup de debat “Català sempre”, del qual he parlat alguna altra vegada en aquest bloc, un comentari sobre tot aquest nou vodevil de la política catalana –que no és de per riure, per desgràcia, sinó per plorar–, que m’agradaria compartir també amb els pocs o molts lectors d’aquest bloc. Aquí el teniu, retocat i corregit:

L’atac a la llengua nacional catalana que suposen les sentències del
Suprem espanyol i la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya a la Generalitat de dalt perquè les compleixi són
torpedes en tota la regla, uns més, contra la nostra dignitat com a
col·lectiu humà i la (re)construcció de la nació. I, alhora, una altra
mostra –quantes més en caldran encara?– de com l’imperi espanyol manté
i referma dia a dia la seva opressió colonial sobre la nostra bona
gent, perquè enfront ara com ara només hi té una casta política
catalana en general mesella i sense el tremp polític i el valor humà
que se suposa que haurien de tenir les persones que han triat el seu
ofici (pel qual, val a dir-ho, els paguem amb els nostres impostos, i
no pas malament per cert).
Dir que la gent els vota és veritat, però en la realitat només és una coartada per no
fer res perquè això canviï: tant si la fan servir ells com si ho
argumentem nosaltres. Si les coses no ens agraden, canviem-les. I el
fet objectiu és que això està canviant, d’una banda i de l’altra del front.
La immersió lingüística era fins fa uns dies un dels pocs reductes que
ens quedaven i que encara podíem estar orgullosos de defensar,
mantenir i reforçar. Aquest darrer casalot –per molt destartalat que
semblés– ens permetia dir –i jo ho segueixo creient– que no tot estava
perdut, que l’escola encara podia ser un instrument per salvar-nos els
mots i, sobretot, per construir entorn de la llengua pròpia els
necessaris llaços de complicitat entre la bona gent que convivim, bé o
malament, al nostre país (almenys a la Catalunya estricta).
La immersió lingüística era de les poques coses positives i d’una
certa solidesa aconseguides després de la mort del generalot. Ara,
arrisquem de perdre-la, mentre gran part de la nostra casta política
mira de fer veure que no passa res o que no és tan greu… (el
bipartit ha de salvar, com sigui, els pactes racistes i de dreta
desacomplexada amb el PP; el PSC ja fa temps que s’ha suïcidat per no
res).
Però el fonament de la democràcia és el poble, no pas la casta
política. Recuperar aquesta convicció cívica, que la nostra societat
nacional va perdre després de la mort del generalot i els pactes de la
Transició, és urgent, i ho estem fent. Bé o malament, però ho intentem
de tirar endavant. És el principal fruit, entre d’altres moltes
mobilitzacions nacionals més, del fet que 881.854 catalans ja hagin
exercit el dret a l’autodeterminació en les consultes del 2009-2011,
una fita històrica inèdita a Europa. Ara toca reforçar allò que hem
aconseguit i estendre-ho al màxim, fent que el projecte d’Assemblea
Nacional Catalana http://www.assemblea.cat/ esdevingui allò que molts
de nosaltres volem: el nucli democràtic ampli, transversal, organitzat
per estendre i impulsar el moviment insurreccional pacífic per la
independència que necessitem.
No ens confonguéssim pas: la nostra és
una via insurreccional, perquè no ens deixen cap altra opció. Pacífica
però insurreccional.
Ara com ara, l’única que ens deixen la majoria de personatges que
componen la cimera dirigent de la casta política catalana. Si després
canvien, i s’incorporen a l’acció insurreccional, o la promouen perquè
no els queda més remei, bingo! Però les declaracions de la consellera
Rigau dient que deixarà la política si fracassa el recurs jurídic que
presenta el govern de la Generalitat de dalt, que té tota la pinta de
fracassar, ho són tot menys exemplars. Quina imatge més sublim d’indignitat i irresponsabilitat: la senyora consellera d’Educació, covarda com el bipartit que l’ha enlairat al lloc que ocupa, deixant
la política perquè no es veu amb cor –ni ella ni el mateix bipartit– d’encapçalar una acció de desobediència civil en tota la
regla ordenant incomplir les sentències.
Però als imperis no se’ls derrota pacíficament sense la implicació
d’una àmplia majoria de la població, com no es derroten tampoc les
tiranies (l’imperialisme és una de les moltes cares de la tirania, potser la pitjor perquè s’exerceix sobre tot un poble en nom de la suposada superioritat d’un altre). I caldrà moltes accions de desobediència civil i
enfrontament sense més concessions, pacífic i democràtic per part nostra, però dur
(la nostra història és plena de màrtirs –no m’agrada que sigui així,
però ho és– i de gent empresonada i torturada, exiliada… per lluitar
per les llibertats individuals i col·lectives).
Així, doncs, a deixar de fer el ploramiques i a organitzar a cada
barri, districte, poble, comarca… la pròpia assemblea territorial de
cara a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana prevista per al
març. I a complir amb la via que ens marquem nosaltres mateixos de
cara a aconseguir l’objectiu. Només fent les giragonses que no tinguem
més remei que fer. Sense ni una més de les imprescindibles: no fos cas
que, de tant donar-hi tombs, acabéssim errant el camí com ens ha
passat d’altres vegades en la història.

Per concloure, deixeu que us remeti, una vegada més, com feia ahir mateix una companya d'”Horta-Guinardó per la independència” a la nostra llista de l’assemblea territorial del districte, al testament de mestre Xiri, a qui en un acte inoblidable al Palau de la Música de Barcelonavam prometre record perpetu i fidelitat per l’acompliment del nostre ideal comú de llibertat.

AGRAÏMENTS (quatre dies després): Aquestes consideracions les vaig escriure –i, doncs, van ser inspirades en certa manera–, amb una banda sonora de fons: “Corasón loco“, de La Trinca.

Read Full Post »

 

Entre la multitud de pronunciaments de rebuig de les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la política d’immersió lingüística a l’ensenyament en els territoris administrats per la Generalitat de Catalunya sota sobirania espanyola, vull destacar aquest de l’associació Veu Pròpia. És tan contundent i tan significatiu que als politicastres del bipartit que ara tornen a administrar l’esquifida autonomia que ens queda als ciutadans i ciutadanes de la Catalunya estricta els hauria de caure la cara de vergonya només de llegir-lo.

Posicionament davant la sentència del tribunal suprem contra la immersió lingüística

 

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent:

Estem a favor del model d’immersió lingüística en l’escola catalana en tant que:És una eina indispensable per garantir l’aprenentatge de la llengua catalana d’aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària.

És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació.

És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d’uns esdeveniments polítics molt concrets.

És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants.

Per altra banda. denunciem:

Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques.

Que sota l’excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l’ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català.

El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir “la llengua materna en l’ensenyament” (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d’altres grups afins)  ja que només defensen el dret d’escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l’ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l’Estat espanyol on només el castellà és l’única llengua oficial.

El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del “bilingüisme” que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d’aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l’etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.Que als territoris on s’ha aplicat aquest model on el castellà  o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total (País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat.

Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.

 

 

Read Full Post »

L’assemblea de la plataforma “Lleida decideix”, en la seva reunió per analitzar la campanya i els resultats de la consulta sobre la independència nacional del 25 d’abril, va acordar no desfer els vincles que s’han format entre voluntaris i voluntàries que hi van participar i engegar la constitució d’una associació pel dret a l’autodeterminació. Els assistents a la reunió, que es va fer el dimecres passat, 5 de maig, a l’Ateneu Popular de Ponent, en cap moment van mostrar-se disposats a tancar la barraca sinó, al contrari, van coincidir que el mateix procés de la consulta els porta ara a organitzar-se de forma estable. Una decisió que, com van dir a la mateixa assemblea gent que coneix molt millor que jo l’actual realitat lleidatana, haurà d’ajudar a cohesionar el teixit social de la ciutat a l’entorn de la defensa del dret a l’autodeterminació i contribuir a estendre’l més enllà del propi municipi.

Una notícia excel·lent. Com que he viscut personalment l’esdeveniment, en vull deixar constància perquè em sembla que ajudarà molt en aquest llarg procés que catalans i catalanes hem posat en marxa cap a la independència. A més a més, lleidatà d’origen però barceloní de veïnatge de fa molts anys, intentaré col·laborar-hi tant com pugui i els demanaré ajut i assessorament quan cregui que cal: no en debades, la consulta a Barcelona ja la tenim com aquell qui diu per demà mateix (el 10 d’abril de l’any vinent). Poc a poc, una gambada darrere de l’altra –aquest cap de setmana un nombrós grup de catalans i catalanes han anat a la seu que l’Organització de les Nacions Unides té a Ginebra (2.500, segons l’Agència Catalana de Notícies) per reclamar que se’ns reconegui el dret a autodeterminar-nos i tots els nostres drets com a nació lliure, un altre fet rellevant en aquesta cursa de resistència–, anem avançant cap a l’objectiu.

Aconsello veure aquest vídeo sobre la participació dels immigrants a la consulta del 25 d’abril a Manresa.

(La foto, de la concentració del 8 de maig a Ginebra, l’he baixat d’aquí, i és de Mercè Carbó i Bosch)

Congrés País Basc-Països Catalans a Gasteiz

Escric aquests ratlles la tarda del diumenge, a Gasteiz, on demà, a la Universitat del País Basc, comença el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. De segur que en més d’una ocasió parlarem de les consultes i de la perspectiva que se’ns obre ara a catalans i bascos –ajudats pels canvis a l’esquerra abertzale–  de convergir per la via democràtica i pacífica cap al mateix objectiu. Com a llibre de companyia, per anar llegint en hores lliures, m’he emportat el darrer de Sabino Ormazábal, a qui espero veure a Donosti en acabar al Congrés, i l’organització pacifista Bidea Helburu Taldea: “Indarkeriak gabeko 500 ekinza. Historia kontatzeko beste modu bat/500 ejemplos de no violencia. Otra forma de contar la historia”, que li va publicar Manu Robles-Arangiz Institua, la fundació vinculada al sindicat ELA.

Al Congrés, hi he presentat una comunicació, que he de llegir demà, i que copio tot seguit:

Dues llengües i cultures que s’ignoren una a l’altra

Humbert Roma de Asso
Barcelona
Aquesta no és la comunicació d’un expert o un investigador, sinó tan sols la d’una persona interessada en el coneixement i la relació entre les cultures basca i catalana a començaments del segle XXI. Sóc, a més a més, un perfecte ignorant –com la gran majoria dels catalans i catalanes– de la llengua basca, i de les dues cultures només conec, i no d’una forma massa aprofundida, la catalana. És des d’aquesta perspectiva que vull plantejar alguns dels obstacles que crec que caldria remoure si volem que les nostres dues cultures minoritzades, sotmeses al mateix imperi espanyol, esdevinguin eines de cooperació i impuls comú en el procés d’alliberament.
La meva experiència personal m’ha portat a concloure que, ara com ara, les llengües i cultures catalana i basca viuen d’esquena una a l’altra. Això no vol dir que no hi hagi unes elits culturals, acadèmiques o literàries, tant basques com catalanes, que no mantinguin relacions, sovint però condicionades per un cert corporativisme professional: acadèmies, escriptors… En un acte recent que es va fer a Barcelona en solidaritat amb Egunkaria, l’escriptor i polític Ignasi Riera recordava, per exemple, la trajectòria del col·lectiu d’escriptors bascos, catalans i gallecs Galeusca, fundat el 1984. En uns temps en què la cultura és un fenomen de masses, iniciatives com aquestes són necessàries però testimonials, perquè no es tradueixen en accions significatives per al conjunt dels nostres pobles respectius. I les poques vegades que això no passa l’intercanvi no és directe sinó que es fa amb l’obligada o assumida mediació de la llengua i cultura espanyoles. Un exemple prou explícit en aquest sentit és la subordinació de la traducció de les obres literàries –les escasses vegades que n’hi ha– del basc al català o del català al basc al fet que s’hagin traduït abans, o com a molt alhora, a l’espanyol.
Alguns dels obstacles que caldria remoure
Falta de diccionaris català-basc, basc-català
Quan he plantejat aquest tema, en alguna ocasió se m’ha dit que estava equivocat, que sí que n’hi ha. I se m’ha citat algun vocabulari i fins i tot algun diccionari que no he sabut localitzar. No negaré, doncs, que n’hi pugui haver. Però el cert és que al mercat no n’he sabut trobar. I quan n’he demanat a algú que es dedica a l’ensenyament del basc a Catalunya només me n’ha aconsellat de basc-espanyol i espanyol-basc, com a llengua se suposa que lògica en la mediació entre ambdues cultures.
I, com en el món del llibre en paper, cosa semblant passa en format digital.
Contrasta aquesta mancança, en el cas del català, amb la presència de diccionaris bilingües al mercat pel que fa a nombroses llengües. Entre elles, sànscrit, japonès, xinès, danès, finès, àrab i suec.
Falta de gramàtiques catalana i basca, en basc i català
No hi a tampoc en el mercat, o no l’he sabut trobar, cap gramàtica basca en català i catalana en basc. Menys encara n’hi ha, esclar, fetes des de la perspectiva dels propis sistemes lingüístics, sense necessitat de passar per cap llengua intermediària. Tot i el notable coneixement científic i acadèmic, fruit de la investigació i la dedicació acumulada de multitud d’estudiosos de les dues llengües, no trobem al mercat cap gramàtica del basc en català, i del català en basc.
A internet podem trobar alguns apunts de gramàtica basca en català, com http://wapedia.mobi/ca/Gramàtica_de_l’èuscar, http://ca.wikipedia.org/wiki/Gramàtica_de_l’èuscar
És significatiu, però, el fet que, en la bibliografia essencial que recullen, no hi ha cap text en català i sí en francès, anglès i espanyol, a més a més, esclar, del basc.
Falta d’eines de traducció automàtica basc-català, català-basc
Un dels aspectes que més crida l’atenció respecte del basc és el seu retard pel que fa a la traducció automàtica. Tot i reconèixer les dificultats que comporta la seva estructura lingüística sobretot en relació a les de les llengües romàniques veïnes, em sobta l’absència de la llengua basca en les eines de traducció d’ús més habitual. Com ara Google, que ofereix la possibilitat de traducció automàtica entre cinquanta-dues llengües, entre elles turc, xinès, tàgal, suahili i vietnamita. I també català, gallec i espanyol.
Conec uns pocs intents de desenvolupament de programes de traducció automàtica del basc o al basc: erdaratu (només del basc a l’espanyol, amb la tecnologia Apertium, desenvolupada a la Universtat d’Alacant), plataforma opentrad (només de l’espanyol al basc i que, pel que he comprovat, no té encara un desenvolupament adequat pel que fa a la traducció del basc a l’espanyol, amb tecnologies Apertium i la gallega Matxin)… Els dos, amb l’espanyol com a llengua referencial del procés de traducció.
Aquesta realitat comporta que, per exemple, el basc sigui absent de l’oferta de traducció automàtica al web de la Generalitat de Catalunya http://traductor.gencat.net/
Un fet, aquest de l’absència del basc en les eines de traducció automàtica, que em sembla especialment greu per a una llengua minoritzada els parlants de la qual aspirin a la normalització en el conjunt del Páis Basc i al ple reconeixement internacional com a llengua de cultura i comunicació.
Minsa i erràtica política de traduccions
Les traduccions d’obres literàries –i no diguem ja, científiques– del basc al català i del català al basc són escasses i mancades d’uns criteris comprensibles pel públic lector potencial. Aquests dies, per raons i interessos personals, he hagut de comprovar, per exemple, algunes absències clamoroses en el cas de la traducció del català al basc. De Pere Calders, per posar-ne un cas, només hi ha traduït al basc un conte infantil (“Els nens voladors”, “Haur hagalariak”, traduït per R. Etxezarreta per a editorial Argos-Vergara el 1984). I no he trobat en basc ni un sol llibre d’un autor català cabdal de finals del segle XX, narrador imprescindible per entendre la universalitat i potencialitat de la nostra narrativa, com és Jesús Montcada, que té obra traduïda a una vintena de llengües. Un autor tan prolífic i representatiu de la nostra literatura de la segona meitat del segle XX com Manuel de Pedrolo –al qual estudiosos d’altres cultures han inclòs, de forma encertada o no, en alguna de les grans tendències literàries europees de la postguerra europea– només té traduït al basc el “Mecanoscrit del segon origen” (“Bigarren jatorriko makinizkribua”, traduït per Jokin Lasa el 1996 per a Euskal Liburu eta Kantuen Argitaldaria). Una autora tan essencial per conèixer la nostra literatura i tan enèrgica, captivadora i sensual com Maria–Mercè Marçal no té cap de les seves obres traduïdes al basc.
D’altra banda, fa l’efecte que, en alguns casos, només interessa la traducció d’obra qualificada com a infantil o juvenil, com li passa a una escriptora de producció tan extensa i de tants registres com Isabel-Clara Simó, de qui només trobem traduït al basc el seu llibre –suposadament dirigit a adolescents– “Raquel”, traduït per Iñaki Ugarteburu, l’any 1995 per a Elkar.
Si més no, en tots els casos ressenyats, si ens atenem a la relació d’obres catalanes traduïdes que ens dóna el web http://www.escriptors.com/ de l’Associació d’escriptors en llengua catalana.
L’anàlisi de com es produeix el procés de traducció del català al basc i del basc al català, i de quins criteris editorials –si n’hi ha– hi regeixen, donaria de segur per molt. Només un fet que he insinuat abans, i que caldria analizar amb més aprofundiment per no treure’n conclusions esbiaixades: en el cas de les traduccions d’autors de molt d’èxit –posem el cas del basc Bernardo Atxaga o del català Albert Sánchez Piñol–, al català o al basc respectivament, o bé coincideixen més o menys en el temps amb la publicació de la versió espanyola (cas d’algunes obres recents d’Atxaga) o bé depenen del seu èxit en d’altres llengües i, òbviament, en espanyol (cas d’Albert Sánchez Pinyol).
Falta de política eficaç de distribució i difusió de les produccions literàries i culturals
No sé si passa el mateix al País Basc amb els llibres catalans traduïts a l’èuskar, però –amb algunes excepcions, com podria ser el cas d’Atxaga– trobar llibres bascos traduïts al català a les llibreries comporta sovint una recerca àrdua. Algunes vegades, fins i tot perquè el mateix llibreter dubta a l’hora de classificar-los. ¿Seran literatura espanyola, estrangera…? Passa una mica com amb el músic nord-català Pascal Comelade, que fins fa uns anys –no sé si encara ara– sovint calia anar a buscar entre la discografia francesa de tan poc català que els semblava a les botigues de discos.
Escassa presència de les produccions literàries basques als mitjans de comunicació de masses i al currículum escolar als Països Catalans
Contra el que hauria de ser lògic, si els seus responsables tinguessin consciència del caràcter minoritzat de les nostres dues cultures, aquesta minorització és agreujada quan es tracta de deixar constància de les respectives produccions culturals en els mitjans de comunicació de masses, tant públics com privats. Només apunto aquest fet, que detecto de forma intituïtiva: em sembla que seria significativa una anàlisi detallada de la minsa atenció prestada a la producció literària basca –traduïda o no– en els mitjans de l’àmbit lingüístic català.
Minsa atenció que em temo que es correspon també a la que es dóna a la llengua i cultura basca en els currículums escolars catalans, condicionats de forma decisiva per la seva dependència respecte dels currículums espanyols.
Ignoro si hi ha estudis detallats sobre aquestes dues absències –mitjans de comunicació i ensenyament–, però intueixo que, si es fessin, portarien a concloure que les nostres llengües i cultures no solament són minoritzades per actuacions de l’Estat sinó que aquesta minorització és recolzada per decisions i renúncies pròpies. Els estudis podrien anar, per exemple, en la línia del que va servir per posar en marxa l’Observatori Crític dels Mitjans, media.cat http://www.media.cat/, en què el periodista Roger Palà Balanyà i la sociòloga Armelle Ibáñez Daluzeau van analitzar els marcs de referència als Telenotícies de TV3 http://www.media.cat/wp-content/uploads/2009/10/Marcs-de-referència-als-TN-de-TV3.pdf
Les conclusions que deduïen de l’anàlisi quantitativa en el cas de les informacions sobre la producció cultural en llengua catalana donen ja algunes pistes de per on podrien anar en el cas que s’estudiés la presència a TV3 d’altres llengües i cultures minoritzades amb què compartim la submissió al mateix imperi.
Falta de debat públic i en els mitjans especialitzats i de masses entre actors culturals bascos i catalans sobre les respectives realitats
No sé si és causa o conseqüència del que he exposat fins ara, però el cert és que el debat públic entre els actors culturals bascos i catalans és tan escàs que esdevé gairebé invisible, si més no als Països Catalans. Ben poques vegades els nostres mitjans especialitzats, i molt menys els generalistes, hi dediquen atenció. I si no hi ha debat públic d’idees, realitats i propostes, és difícil que la societat en prengui consciència. De vegades fa la impressió que la minorització només es faci evident quan hi ha agressions flagrants –com ha passat en el cas del tancament de cinemes contra la normalització del doblatge al català– i que sigui una qüestió que cadascuna de les cultures minoritzades hagi de resoldre en la seva pròpia societat sense buscar la cooperació i la complicitat de la resta.
Reflexions a manera de conclusió
Certament, l’exposició que he fet és esquemàtica i potser poc rigorosa. Són només uns apunts a partir dels quals convido a obrir línies de recerca i debat, sobretot per posar en marxa iniciatives comunes que ens ajudin a avançar i superar l’actual situació. Si m’he animat a participar en aquest primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans és perquè el considero una iniciativa, embrionària encara, de llarga i prometedora perspectiva. Els nostres dos pobles, necessàriament, han de caminar junts, i no d’esquena un a l’altre, si volem fer passes efectives cap al nostre alliberament nacional.
Cultura i llengua són, en el cas català i basc, fonaments indestriables de les nostres realitats i aspiracions nacionals. Si seguim mantenint els nostres respectius pobles en la ignorància mútua, també en aquest àmbit, qualsevol que sigui la raó que ens donem per autojustificar-nos –la més recurrent i òbvia, el fet insuportable de la colonització espanyola–, no fem sinó reforçar els mateixos lligams colonials.
Les nostres llengües i cultures han resistit segles. Entre d’altres coses, perquè han estat, com deia a mitjans del segle XIX un jove Josep Narcís Roca i Farreras, en el cas del català, “la llengua dels carreters”. A començaments del segle XXI, han esdevingut, llengües i cultures vives amb un enorme potencial de desenvolupament gràcies al fet que aquests “carreters”, la bona gent en definitiva, han pres consciència de poble. Aquesta és la seva força.
Però el que resulta més insuportable encara que la política colonial de la metròpoli, que veu les nostres cultures i llengües com una nosa i les destina a un futur residual, és la nostra incapacitat d’ajuda mútua –per usar un terme estimat pels treballadors catalans de començament del segle XX. Si l’imperi colonial és un, ¿per què els pobles colonitzats no unim forces en lloc de donar-nos mútuament l’esquena?
De cara a enfortir l’ajuda mútua, l’inexcusable primer pas és el mutu coneixement i reconeixement. Començar a superar alguns dels obstacles que he apuntat podria ben bé ser-hi una bona aportació.

Read Full Post »

images-1

De vegades, enmig d’un cúmul de males notícies, n’arriba alguna de bona. Avui, n’hi ha hagut dues, i en els dos casos hi havia donat suport per aconseguir-les. D’una banda, l’Enric Duran és en llibertat provisional, havent hagut de pagar una fiança de 50.000 euros. De l’altra, la candidatura d’Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els pobles podrà finalment presentar-se a les eleccions europees. El Tribunal Constitucional ha decidit finalment tirar enrere la decisió del Suprem que, a petició del Govern socialista espanyol, havia acordat il·legalitzar la llista per considerar-la vinculada al que els partidaris de la Llei de Partits anomenen “complex ETA-Batasuna”. Aquesta decisió havia provocat un rebuig tan ampli que fins i tot el diari imperialista espanyol “El País” li va dedicar un editorial en contra, i va publicar un article del catedràtic de Dret Constitucional Eduardo Virgala, defensor de la constitucionalitat de la Llei de Partits, dient que la il·legalització de la llista incomplia fins i tot aquesta llei antidemocràtica.

 

En definitiva, un dels arguments fonamentals, tant de l’editorial com de l’article –a banda del nyap jurídic–, és que una il·legalització com aquesta facilitaria una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra el Regne d’Espanya, ara que és a punt de veure’s a Estrasbrug la denúncia presentada per l’esquerra abertazle contra les primeres il·legalitzacions.

 

Dues notícies, però, que només són bones en part. L’Enric Duran és pendent de judici i la Llei de Partiis, que deixa sense el dret a elegir i a ser elegides milers de persones al País Basc, segueix vigent. Caldrà que no ho perdem de vista.

Read Full Post »

enric-duran-17-m
He rebut aquest correu sobre la campanya per aconseguir la llibertat de l’Enric Duran, l’activista no violent i insubmís bancari conegut com a “Robin dels bancs”. Atesa la urgència de la recollida de signatures i el greu càstig, previ a judici, que suposa la presó preventiva per a una persona per una acció no violenta que només fa que denunciar el poder financer, imitant en una mesura ben minsa les seves pràctiques especulatives de gran abast, crec que val la pena difondre aquesta crida.

 

El dilluns 18 de maig, d’aquí 4 dies, el Grup de suport a l’Enric
Duran farà l’entrega de signatures personals i d’entitats als jutges
de l’Audiència Provincial de Barcelona que han de decidir en breu si
mantenen la mesura de presó preventiva per l’Enric.

Per això, us demanem que quan més aviat millor, firmeu (individualment)o
us adheriu (col·lectivament) al manifest (copiat a sota) per demanar la
seva llibertat, com a mínim fins la celebració d’un judici que ell mateix
assumeix i està disposat a anfrontar. Tenint en compte que aquesta
situació injustificada i desproporcionada de “presó preventiva” podria
allargar-se anys abans de què es celebrés el judici, demanem amb urgència
suport i sumar forces per reclamar la seva llibertat.

Per a enviar les adhesions d’entitats i col·lectius, escriure a
suportenric@17-s.info.

Per a signatures individuals digitals, entrar a www.podem.cat/node/1897.

En diversos actes públics podreu trobar fulls de signatures per donar
suport a l’Enric, i així mateix, per qualsevol tipus de suggerència,
crítica i col·laboració, podeu escriure a suportenric@17-s.info.

Salut i Llibertat!
Que la crisi la paguin els rics i no l’Enric!
Prou de repressió i penes-multa!

Per a més informació,
http://www.kaosenlared.net/especial/llibertatenricduran,
http://www.enricduran.cat/category/procesenric/procesenric

———-

Comunicat on poden adherir-s’hi entitats, col·lectius i plataformes diverses:

Per la llibertat d?Enric Duran

Transcorregut prop de dos mesos des de l’empresonament de l’activista social
Enric Duran, les entitats sotasignants volen manifestar:

• Considerem abusiva, desprorcionada i injustificada la presó preventiva
decretada contra Enric Duran. Ús abusiu de la presó preventiva que conformen
un dels punts negres que pateix el nostre sistema penal, processal i
penitenciari.

• Estimem espúria l’alarma social adduïda i  inexistent “el risc de fuga”
estimat. Enric Duran va tornar públicament i lliurement a casa nostra, en
base a una decisió personal i a la denúncia del poder que acumula el poder
de la banca, protagonista principal de la crisi que patim. Enric Duran ho va
anunciar en roda de premsa pública, tot instint que assumia la
responsabilitat derivada del seus actes, d’acord amb els principis ètics en
el que es fonamenta la desobediència civil.

• Sol·licitem, per tant, la finalització de la situació de presó preventiva
i que se’n decreti la seva llibertat. Afirmant que ens fem socialment
corresponsables de la seva posada llibertat, negant taxativament que
existeixi “alarma social” i afirmant categòricament que no existeix cap risc
de fuga.

Per la llibertat d’Enric Duran.
A Barcelona, a 11 de maig de 2009.

 

En aquesta adreça podeu trobar diversos vídeos sobre els objectius i els suports que té Enric Duran.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »