Si més no, unes paraules cada dia

Aquest bloc, ja ho saben bé qui n’han intentat fer un seguiment, porta un parell d’anyets sacsejat com el seu responsable, que sóc esclar jo mateix. Ho he explicat prou i no cal, ara com ara, tornar-hi.

Ara m’he proposat, si més no, dedicar-hi ni que sigui uns minutets diaris a deixar-hi la meva petja. Recomanant un llibre, un vídeo, una obra de teatre o una exposició. I, si aquell dia dono més de mi mateix, fins i tot deixant-hi una, ni que sigui petitíssima, espurna de les meves cabòries.

Comencem-hi, doncs per la primera de totes:

Dijous de la setmana passada vaig anar a Fraga (Baix Cinca) a parlar sobre el Grup de Periodistes Ramon Barnils, mèdia.cat i el seu anuari de fets silenciats el 2012, acabat de sortir del forn, en unes jornades llibertàries organitzades per la CNT. Em va omplir de goig sentir al company que va portar-me de Lleida a Fraga que, no solament m’aminava a fer allò que jo mateix ja volia fer –parlar en català, esclar, en un acte que fèiem en territori català– sinó que m’ho agraïa “tenint en compte el que estan fent amb la nostra llengua”. També la CNT i en llocs ben difícils ha assumit que la campanya del PP contra la llengua comuna dels catalans –i també contra l’aragonès– és, ras i curt, una campanya genocida que només pretén enfonsar cada vegada més connacionals nostres en l’autoodi.

Un pensament per avui:

La meva crisi amb la deesa psiquè va començar, i com s’ho fa durar la punyetera, just havent complert els 67 anys –ara ja en tinc 68 llargs–. Potser és que ja se m’havia esgotat tot el meu esbufec. acabades les consultes sobre la independència. I no donava més de mi mateix. Anant una mica més enllà, pel que dura, potser és que ja em veig el regne dels morts, del quan cap humà no se’n lliura, més a prop. I començo a pensar, de debò de debò, en el futur ara sí ja inabastable.

Escric aquestes ratlles mentre escolto la música de la trilogia cinematogràfica d’El senyor dels anells. No en conec ni l’obra literària ni la versió en cinema, però la música m’ha enganxat. La trobareu aquí. 

Read Full Post »

No parleu de Facebook als periodistes bascos empresonats

El director del diari Ara, Carles Capdevila, demanava el 8 de juny passat, en l’article que hi publica cada dia, testimonis que li responguessin la pregunta de si la presó amb Facebook ja no és una presó. Tot a partir d’una especulació que deia haver tingut amb un seu amic sobre la qüestió de si un presoner té dret a ser a Facebook o a Twitter.

Com que l’endemà mateix, dissabte, jo m’havia de desplaçar a Còrdova (Andalusia) per visitar-hi, quaranta minuts el diumenge a migdia –ni un de més– amb vidre i intèrfon interposats i amb la seguretat que ens enregistren la conversa, la companya i amiga periodista Teresa Toda, exsubdirectora del diari basc “Egin” que hi compleix sis anyets de condemna –ja n’hi porta quatre i mig, primer a Topas, prop de Salamanca (Castella i Lleó), i després a Còrdova, vaig gosar il·lustrar el company Capdevila sobre la qüestió que plantejava. Tot recordant-li, és clar, per si ho havia oblidat, que a les presons de l’imperi espanyol hi ha periodistes, directius i treballadors de premsa –onze pel cap baix si no em fallen les informacions– engarjolats precisament per això: per fer de periodistes, directius i treballadors de premsa, en un diari o en una empresa basca editora de premsa (independentista d’esquerres basca, és clar), és a dir el diari “Egin” o la seva editora Orain SA.

Heus aquí què li vaig comentar al company Capdevila intentant aportar-li alguna llum sobre el dilema que ens plantejava als lectors: Facebook o Twitter a les presons, ¿sí o no?:

“No sé de quina presó ni de quins presos parleu gent de l’Ara… Deuen ser d’un altre món. La companya periodista i exsubdirectora del diari basc Egin, Teresa Toda, que compleix sis anys de presó –ja en porta quatre i mig– a Còrdova/Andalusia, no té dret ni a tenir ordinador ni és clar accés a internet; des de fa uns mesos ja ni tan sols pot rebre cap paper imprès que no porti peu d’impremta (res, doncs, d’impressions fetes a partir d’internet que li puguem enviar). Del mòbil no en faria res perquè la presó està ‘protegida’ i no s’hi pot parlar amb mòbil des de quilòmetres al voltant… En dono fe, perquè porto visitant-la i escrivint-m’hi des que la van tancar primer a Topas (Salamanca) i després a Còrdova, per allunyar-la més encara del seu País Basc i de la seva mare que viu precisament a Salamanca. A Còrdova, que ningú intenti parlar per mòbil des dels voltants de la presó que no ho aconseguirà –és el primer que et diu el taxista que t’hi porta, per si volguessis localitzar-lo en sortir– perquè és zona amb cobertura restringida, és a dir, no hi ha cobertura si més no per a familiars i visitants. Diumenge vinent, demà passat, precisament la vaig a veure, viatjant de Lleida a Còrdova amb AVE, que ja és tenir sort i diners, una nit d’hotel, quaranta minuts –ni un més– de xerrada amb vidre i intèrfon interposats sabent que ens estan enregistrant la conversa, i tornada al vespre de Còrdova a Lleida. Comprendreu que no tinc ganes ni esma de visitar la mesquita de Còrdova com a turista en aquestes condicions… Per favor, bona gent de l’Ara, sigueu més rigorosos quan parleu dels aparells repressius de l’imperi espanyol (i també dels catalans que són al seu servei i en formen part). Ah! i la Teresa, a més de periodista, filla de diplomàtic, nascuda a Sao Paulo (Brasil), és besnéta d’un prohom de la Renaixença catalana que té un carrer dedicat a Barcelona: Eduard Toda, amic de Gaudí, restaurador de Poblet, egiptòleg i investigador del català de l’Alguer…”.

PUNTUALITZACIÓ EN TORNAR DE CÒRDOVA

Tornat de Còrdova he de dir, puntualitzant el meu comentari enviat a l’”Ara”, que ara visitants i familiars dels presos ja podem parlar per mòbil des de la presó o els seus entorns, com he pogut comprovar que feien alguns amb qui vaig compartir visita. És un dels canvis que hi he trobat. És clar que, com sempre, abans d’entrar a la visita i passar el control previ de metalls, on sonen fins i tot els bitllets de banc i els sostenidors de les senyores, hem de deixar el mòbil en una taquilla –cal tenir un euro a punt com al supermercat perquè, si no, l’hauries de deixar oberta– i recordar que l’has de recollir en sortir. Ara el règim penitenciari de la Teresa a Còrdova és de vint hores diàries al txabolo (cel·la, menjars inclosos) i quatre de pati.

Humbert Roma

(Publicat a mèdia.cat el 21 de juny del 2012)

(A la foto, Teresa Toda, que erasubdirecrtora del diari basc “Egin” i que compleix sis anys de presó a Còrdova/Andalusia per fer de periodista i tenir un càrrec directiu en aquest diari de l’esquerra independentista basca tancat per ordre del jutge Baltasar Garzón el 1998)

Read Full Post »

Parlant de periodisme incòmode al vermut-tertúlia del Casal Panxampla, a Tortosa

Ahir dissabte va ser per mi una jornada particular: vaig anar, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, a Tortosa (Baix Ebre). Ens hi havien convidat des del Casal Popular Panxampla per participar en una nova fórmula de conversa a moltes bandes que han inaugurat fa tres mesos: el vermut-tertúlia. En aquest cas, per parlar sobre la crisi del periodisme i el dret a la informació, amb especial referència al periodisme arrelat al territori.

Va ser una fructuosa trobada de periodistes vells –l’Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita a la UAB i presidenta del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre, a qui retrobava després de molt de temps de no veure’ns, i jo mateix–; joves –entre ells, la Roser Royo, a l’atur des que “El Punt/Avui” va aprimar la plantilla ebrenca dels vuit professionals que havia arribat a tenir a l’única persona que ara hi treballa, i des de casa, com ella mateixa va explicar, i l’Oriol Gracià –ara a la revista “Sàpiens”, que era qui coordinava el debat–, i gent dels moviments socials i del país, sobretot de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com l’incombustible Manolo Tomàs, que no hi podia faltar.

De la primera sensació de catàstrofe a què ens podien induir les xifres i les experiències personals –tancament de mitjans; reducció i precarització de pantilles, feina i sous, amb la repercussió que això té en la invisibilització del territori i les seves gents en els mitjans–, en va emergir una alenada d’aire fresc que em va reviscolar –i espero que també a tots els participants– per molts de dies. Dues companyes periodistes ens van explicar com estan aconseguint reeixir amb la seva experiència a internet i el seu portal cultural “Surt de casa”; la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va detallar la seva nova estratègia de comunicació, amb una potent base d’adreces –milers i ben catalogades,en funció dels interessos dels receptors i els propis: en dono fe de l’activitat al twitter on rebo informació seva sistemàtica i sempre interessant–; l’Amparo, a banda les seves reflexions compartides per mi sobre la pèrdua del “qui” en les informacions dels mitjans autoanomenats “de referència” –la deshumanització, que en diu ella i que es reflecteix de forma descarada als titulars– que dilueixen les persones i les responsabilitats, els protagonistes de la notícia que en dèiem abans, en ens abstractes –com ara “els mercats”, “els agents socials”…– en lloc de parlar de l’Emilio Botín i d’altres lladregots d’alta volada que prenen decisions que afecten a la bona gent, va parlar també dels seus treballs a la UAB. Una feina apassionant de posar en forma de mapa, sobre el territori, la realitat informativa del país, que fan al Laboratori de comunicació pública.

Per la meva banda, havia preparat uns apunts dels quals només en vaig usar la primera frase, treta del títol d’un debat que el Grup Barnils va organitzar a Girona el desembre del 2007: “Periodisme reverencial versus periodisme incòmode”. Després, arran d’una intervenció d’algú que crec que té relació amb la PDE i que va parlar de l’experiència que s’està vivint als Estats Units d’Amèrica, de recapta de mecenatge per a reportatges concrets, amb recollida de diners mitjançant internet, vaig explicar l’esplèndida experiència que estem vivint amb la nostra segona edició de l’Anuari de silencis mediàtics (corresponents a l’any 2011 i que preparem per treure el maig vinent des de mèdia.cat). Una experiència que em fa confiar una altra vegada, i molt, tant en la professió i els seus professionals com en el país i la nostra bona gent. No ho he explicat en aquest bloc, però, gràcies al micromecenatge a través d’internet hem aconseguit duplicar el pressupost que teníem previst de recapta de diners de particulars. de 3.200 euros inicials als 6.350 amb què l’hem saldat, acomplerts els quaranta dies de termini que ens havíem donat. Amb aportacions de 264 mecenes, amb un esglaonat que va des dels cinc euros fins als quatre-cents, segons les “recompenses” a què donen dret.

Quan vaig començar a llegir els temes silenciats el 2011 que havíem recollit al primer Anuari, ja publicat, creia que amb els primers exemples n’hi hauria prou i temia fer-me pesat. La gent en volia saber més i em van fer llegir la totalitat de la llista del dotze temes seleccionats llavors (enguany en seran quinze, gràcies a la generositat dels mecenes). El país, la nostra bona gent catalana, és viu i vol un periodisme crític, incòmode i proper a la ciutadania. I a cada cantonada –barris, pobles, grups socials…– hi ha gent extraordinària, com el Josep Maria Sabaté i Ibáñez, ànima de la trobada, amb qui la vam cloure tot dinant, ell –jove–, una parella de jubilats, vells militants del PORE a Nou Barris de Barcelona ara afincats a les Terres de l’Ebre, i jo mateix. jubilat també i vell militant del PTE.

O com els joves companys periodistes Roger Palà i Sergi Picazo i la companya Laia Soldevila, que estan tirant endavant amb dedicació, il·lusió i professionalitat l’Anuari d’enguany. O el Joan Canela que, de València estant, manté el dia a dia de mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, amb tanta dignitat, al servei de la nació sencera i la seva bona gent. Tinc una prfunda convicció que és aquesta joventut la que salvarà al país i la seva bona gent de la desfeta a què ens pretenen abocar els polítics del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra de la gent i a favor de l’imperi i els interessos dels poders econòmics i de dominació, que s’embolcallen amb vergonyant hipocresia, això sí, amb la bandera catalana (i estelada si pot ser…).

(Recomano també, amb entusiasme, el bloc d’una altra companya ebrenca, la Maite Ruiz, i en concret aquest article seu sobre la crisi del periodisme en els territoris catalans on l’Ebre s’aboca al mar)

Read Full Post »

Declaracions i fets

Ignoro si #sensepreguntescapcobertura, la iniciativa engegada fa unes setmanes al twitter per un grup de periodistes convidant els companys de professió a no acudir a rodes de premsa on no s’admeten preguntes, ha tingut cap repercussió pràctica, a banda del suport explícit del Col·legi de Periodistes de Catalunya i de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España. Probablement haurem d’esperar un temps perquè qualli en actituds concretes i àmplies de rebuig contra aquest peculiar sistema de rodes de premsa on només es convoca els periodistes a ser-hi però no a fer la nostra feina de preguntar –i, doncs, inquietar d’alguna manera el convocant. D’entrada cal felicitar els promotors de la iniciativa. Oriol Lladó hi dedicava el seu darrer article a media.cat amb una sèrie de consideracions molt encertades. M’agradaria afegir-ne una altra.

Com diu el mateix Oriol Lladó, l’actitud dels convocants de rodes de premsa sense preguntes ha estat possible per la renúncia de massa periodistes a fer la feina de preguntar. Una renúncia que els limita en molts casos a ser purs reproductors d’allò que reben, acceptant-ho sense qüestionar-ho ni intentar aportar-hi visions diferents o dades i fets que ajudin a posar-ho en el seu context. Les causes són probablement complexes –redaccions insuficients, direccions poc exigents o senzillament conformes amb aquesta pràctica, condicions laborals dolentes, relacions poc crítiques dels periodistes amb els polítics i les fonts en general, desídia professional…–, però no poden ser una excusa per no fer bé la pròpia feina.

Aquesta manera de fer periodisme té d’altres conseqüències en la forma de treballar. Una d’elles, que vull remarcar, s’ha convertit en una pràctica massa habitual en els nostres mitjans de comunicació: l’anomenat “periodisme de declaracions”. És a dir, aquell que limita la feina periodística a buscar o provocar declaracions de personatges, i fins i tot les atia per afavorir l’enfrontament verbal en detriment del debat de fons. Una manera de treballar que, de manera particular quan afecta la informació política, converteix la feina periodística en una recollida de paraules alienes que el periodista es limita a reproduir, si no és que ell mateix les provoca per veure qui la diu més grossa. Al marge de si allò que diuen uns i altres correspon a fets constatats, són exageracions o tergiversacions tàctiques o, ras i curt, mentides.

Com que, en període electoral aquesta pràctica tendeix a amplificar-se (de fet, s’ha convertit fins i tot en normativa en el cas de l’obligatorietat dels blocs electorals), val la pena deixar-ne constància per si trobem, entre tots, la manera d’evitar-la i treballar millor. Perquè els periodistes no deixem de fer allò que és la nostra raó de ser professional: el relat de fets contrastats –per això el valor de la pregunta, que destacava l’Oriol Lladó–, el recull d’opinions diverses i fonamentades i l’aportació de noves dades que ajudin a la comprensió dels fets relatats. La qual cosa no exclou, és clar, que cada mitjà tingui el seu punt de vista, com correspon a un sistema de llibertats, però exigeix alhora un esforç de rigor i dedicació que massa sovint es troba a faltar.

Humbert Roma (Publicat a media.cat l’11 de maig del 2011)

(La il·lustració l’he baixada del bloc la golosina)

Read Full Post »

Ara sí que es pot baixar gratis “Manual del torturador español”

En anteriors articles en aquest bloc m’he referit a l’ofensiva prohibicionista de la caverna imperialista espanyola respecte del llibre “Manual del torturador español”, de Xabier Makazaga, editat per Txalaparta. Hi deia, però, una imprecisió que devia provocar algun maldecap a qui n’hagi fet cas: Txalaparta, per diverses versions que m’havien arribat, havia anunciat que el llibre es podia baixar gratis d’internet. Encara no era veritat del tot: en aquell moment només se’n podia baixar una quarantena de les primeres pàgines. Ara m’arriba una nota de la mateixa editorial, amb l’enllaç correcte amb la totalitat del llibre (dues-centes pàgines) dient que ja es pot baixar gratis.

Disculpeu l’errada, doncs, si us ha provocat alguna pèrdua de temps, i deixeu-me reiterar que, baixant-lo de gratis o comprant-lo a l’editorial en format paper, el llegiu a fons i en difongueu els continguts. Més encara ara que el “sobiranista” –diu ell– Felip Puig, nou conseller d’Interior en el vell/nou govern autonòmic bipartit (CDC i UDC). ja ha dit que facilitarà la impunitat dels mossos d’esquadra retirant les càmeres ocultes de vídeo de les comissaries. Una de les coses positives que va fer el seu predecessor, Joan Saura (ICV), complint una de les recomanacions d’Amnistia Internacional i altres organitzacions que combaten la tortura i defensen la totalitat dels drets humans, recollida, entre d’altres molts documents, en la Declaració de Barcelona aprovada en les Jornades sobre la prevenció de la tortura, la implantació del protocol facultatiu contra la tortura i les recomanacions del relator de l’ONU, que es van fer el 3 i 4 de febrer del 2006.  (Per si algú en dubta, per mi els mossos d’esquadra són policia espanyola, autonòmica però espanyola: ho diuen les lleis de l’imperi. Per tant, convé també llegir aquest Manual del torturador espanyol, tenint-ho en compte. No sóc pas el primer que ho dic).

Aquí teniu la nota que he rebut de l’editorial Txalaparta:

Censura al libro Manual del Torturador español

Comunicado de la Editorial Txalaparta en respuesta a los ataques a sus libros y a la libertad de expresión

 

Como es público ya, algunos periódicos de Madrid (La Razón, ABC), comenzaron recientemente una campaña denunciando que el libro de Xabier Makazaga Manual del torturador español, publicado por nuestra editorial, estaba presente en unas 30 bibliotecas públicas de Vizcaya, Guipúzcoa y Álava.

 

Seguidamente el Partido Popular manifestó que iba a solicitar del Gobierno Vasco la retirada de esos libros de las bibliotecas. A instancias de esta formación, la alcaldesa socialista de Basauri procedió a la retirada del libro de la biblioteca pública de dicha localidad. Por su parte, el Gobierno Vasco respondió que las bibliotecas eran competencia de los ayuntamientos y a ellos les correspondía, en su caso, la retirada o no del libro.

 

Ante estos hechos la Editorial Txalaparta quiere hacer públicos los siguientes acuerdos:

 

1.- Nos parece deleznable, tanto la campaña de la prensa madrileña como la actitud del PP y del PSOE en este tema. Esta impostura, propia de una dictadura, niega y anatemiza los informes presentados por instancias internacionales como la ONU y organismos como Amnistía Internacional dando la razón al autor del libro, que critica la negación de la tortura que se produce en España como un elemento que da pie a que continúe esta práctica. Bajo el paraguas de que cualquier crítica en materia de derechos humanos apoya el terrorismo, esta dinámica da un paso más allá en el recorte de los mismos, puesto que ataca frontalmente el artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, que declara que «Todo individuo tiene derecho a la libe rtad de opinión y expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y de recibir informaciones y opiniones de todo tipo, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión».

 

2.- Hacemos un llamamiento a instancias internacionales, instituciones, partidos políticos, agentes sociales, profesionales del mundo editorial, bibliotecarios y a la ciudadanía en general a que no acepten este tipo de recortes de libertades, defiendan el derecho a recibir una información veraz y plural, y denuncien en su caso, sin temor, las torturas y malos tratos.

 

3.- Agradecemos la actitud de los bibliotecarios vascos que han salido públicamente en defensa de la libertad de expresión.

 

4.- Anunciamos que hacemos nuestra la protesta que el Observatorio de Derechos Humanos de Euskal Herria, Behatokia, ha enviado al Sr. Frank de la Rue, Relator Especial sobre Libertad de Opinión y de Expresión, dependiente del Alto Comisariado de Naciones Unidas para los Derechos Humanos, con sede en Ginebra, y que adjuntamos a este comunicado.

 

5.- Por último, anunciamos que a partir de este momento y de acuerdo con el autor, la Editorial Txalaparta ha decidido colgar en su página web, de forma gratuita, el libro Manual del torturador español.

 

Tafalla, 21.XII.2010. Editorial Txalaparta

Txalaparta ArgitaletxeaNavaz-Bides karrika, 1-2.ezkerra

31300 – Tafalla Nafarroa, Euskal Herria

Tel: (+34) 948 703 934

Email: info@txalaparta.com

Web: http://www.txalaparta.com

Read Full Post »

Blindats espanyols al Marroc

Aquests dies tinc una mica descuidat el bloc i no deixen de passar coses que mereixerien dedicar-hi atenció. Una de les més greus és sens dubte la massacre que ha comès –i continua amb la represssió posterior– el Regne del Marroc al territori ocupat del Sàhara Occidental. Una massacre que encara és hora que el govern de la monarquia espanyola condemni, ells que tan insisteixen a exigir als altres, Batasuna per exemple, que condemnin la violència d’ETA si volen ser legalitzats. Repressió marroquina que es produeix en l’antiga colònia que el Regne d’Espanya va entregar al del Marroc incomplint tots els seus deures com a potència ocupant. Avui mateix el vicepresident primer del Govern espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, s’ha reunit a Madrid amb el seu col·lega marroquí sense que el Govern de la monarquia hagi fet explícita encara cap condemna.

Media.cat, observatori crític dels mitjans, publica avui la següent crònica que vull convidar els lectors d’aquest bloc a tenir en compte a l’hora d’analitzar els interessos que lliguen el Regne d’Espanya amb el del Marroc:

I a més massacren amb blindats espanyols

Durant la darrera setmana, l’actualitat internacional ha estat centrada en l’atac marroquí al campament de Gdeim Izik i la terrible onada de repressió que s’ha viscut als territoris ocupats del Sàhara Occidental. A pesar de l’intent marroquí de controlar la informació, amb censura als mitjans del país i l’expulsió de desenes de corresponsals estrangers -alguns d’ells catalans- a l’era d’internet aquest és un esforç en va i la xarxa s’ha omplert de cròniques i vídeos que expliquen com forces de seguretat i civils marroquins han assaltat comerços, detingut activistes indiscriminadament i mort un nombre indeterminat de persones.

 

Tot i la gravetat dels fets, el Govern espanyol es nega a expressar una condemna pública tot assegurant que en aquest conflicte anteposa “els interessos de l’Estat”. Uns interessos que sembla que no són ni els drets humans, ni la llibertat d’expressió, ni la legalitat internacional i ni tan sols les responsabilitats jurídiques d’aquest mateix estat que, encara avui, és l’administrador legal dels territoris del Sàhara Occidental.

 

Quins són llavors aquests “interessos” als que apel·la Zapatero? Doncs potser els interessos comercials d’un soci que ha comprat 340 milions d’euros en armament en els darrers tres anys. I és que Marroc no sols pot massacrar la població sahrauí amb la total permissivitat de Madrid, sinó que ho pot fer en els Vehicles d’Alta Mobilitat Tàctica (Vamtac) fabricats a Santiago de Compostel·la i exportats amb autorització del Ministeri espanyol de Defensa. Encara que ningú ho hagi confirmat, com es tracta de la gens menyspreable xifra de 1.200 Vamtac, és de suposar que alguns d’aquests és possible que s’hagin fet servir a la repressió de sahrauis.

 

Però aquesta dada ha passat desapercebuda per a la majoria de mitjans, després de més d’una setmana de reportatges continus del conflicte, majoritàriament amb una línia editorial força combativa amb l’actitud de les autoritats marroquines. Línia que s’ha anat endurint a mida que aquestes van decidir posar més i més problemes a l’exercici del periodisme internacional amb tot tipus de sistemes, des de les cancel·lacions de reserves de vols fins a la detenció, passant per la retirada d’acreditacions i les expulsions. Una actitud crítica que, per cert, es va trobar a faltar quan Israel, durant els bombardeigs de la Franja de Gaza de 2008, va actuar de forma similar a la del Marroc aquests dies.

 

En alguns casos, les crítiques a l’assetjament marroquí de periodistes ha comportat també declaracions a la manca d’actitud de la diplomàcia espanyola per a defensar els seus ciutadans i, també, la llibertat d’expressió, però cap mitjà ha fet el pas de relacionar aquesta actitud amb la complicitat espanyola amb el rearmament marroquí, a pesar que la notícia es troba en les seves pròpies hemeroteques.

 

Recomano, entre molts d’altres que hauria de recomanar també, la lectura d’aquests dos textos:

Raül Romeva. Marroc a la UE sobre el Sàhara: “si vols que els deixi de pegar, paga’m”

Vicent Partal. Que ens fa por el Marroc?

Read Full Post »

Tercer informe de media.cat. Tractament informatiu del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a SEAT

Media.cat (Observatori crític dels mitjans) té previst incorporar al seu web –a partir de dilluns vinent, 11 de gener– el tercer dels informes monogràfics propis que programa amb periodicitat mensual. En aquest cas, es tracta d’un estudi sobre el tractament que va fer la premsa escrita (“El País”, “La Vanguardia”, “Avui”, “El Punt”, “El Periódico” i “Público”) del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a les fàbriques de Seat, que va culminar en un referèndum dels treballadors el 18 de març del 2009. L’han elaborat els periodistes Iolanda Parra i Sergi Picazo, de l’Observatori de la cobertura dels conflictes, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i l’ha dirigit Xavier Giró, professor de Periodisme a la UAB i director d’aquest observatori universitari.

Per al mateix dilluns, a les 11 del matí, media-cat i l’Observatori de la cobertura dels conflictes han convocat un debat sobre les conclusions de l’informe, a la nova redacció de VilaWeb (carrer de Ferlandina 43, al barri del Raval de Barcelona), entre periodistes especialitzats en informació laboral i econòmica i representants del comitè d’empresa de SEAT (CCOO, UGT i CGT). L’acte és obert al públic i és un dels primers debats que aixopluga VilaWeb en la seva nova seu, on hi ha un espai habilitat per a aquesta finalitat.

Els dos primers informes monogràfics de media.cat van analitzar els marcs de referència als telenotícies de TV3 i el tractament del Pla de Bolonya i les mobilitzacions estudiantils a la premsa de Barcelona. Des del 6 d’octubre passat en què, a iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam posar en marxa media.cat, aquest observatori crítics dels mitjans ha anat fent l’anàlisi crítica del tractament de diversos temes d’actualitat en els mitjans de comunicació catalans, amb una mitjana de cinc cròniques a la setmanal i set enllaços diaris nous a textos i vídeos d’interès publicats en d’altres mitjans electrònics.

(A la foto, del diari “Público”, el president del comitè intercentres de SEAT, Matías Carnero (UGT), amb un treballador acomiadat)

Read Full Post »

Ferran de la Crosta, gràcies

El meu padrí matern Llorenç era de cal Capot, a les Borges Blanques. Els en deien –segons m’explicava ma mare– perquè, quan un antecessor seu era a punt de quintar –en aquells temps que hom podia lliurar de quintes si es tenia diners o alguna influència–, la família es vantava que mai no aniria a fer el soldat. La veritat és que no se’n van sortir i el xicot va rebre el capot, element imprescindible de la vestimenta militar de l’època. D’on els va quedar el malnom, renom o motae (que així en diuen a Fraga, amb e oberta al final i sense d, de les motades que tan bé va arreplegar el malaurat Josep Galan en un llibret anomenat així: “Les motades de Fraga”).

Al socialista Joan Ferran, per allò de la crosta “nacionalista” (catalana esclar) que li fa veure fantasmes a TV3, dia sí dia també, li ha passat cosa semblant a la vila d’internet. En alguns fòrums ja és Ferran de la Crosta, i no m’estranyaria que li acabessin dient “Lo socialista de la Crosta”, a la manera que firmaven els poetes nostrats de la Renaixença, com “Lo gaiter del Llobregat” (sigui dit amb tots els respectes per un altre socialista notable, avui al capdavant de la Generalitat de dalt).

Doncs bé, ara en Ferran de la Crosta diu que està molt preocupat, una vegada més amb TV3, perquè –diu– ha sobredimensionat l’interès informatiu de les consultes sobre la independència del país. Un país, és a dir una gent, que voldria per sempre més menor d’edat i sense capacitat de decidir què volem ser de grans.

El socialista Joan Ferran, nacionalista espanyol esclar (és a dir, imperialista), a banda d’irritar-nos, ens fa, en això de les consultes, un servei impagable. Mentre el seu col·lega Zapatero i la gent de la Moncloa van dient que el 13 de desembre només va ser un “divertimento” i hi ha un argument imperialista que es dedica a treure importància als resultats dient que van ser un fracàs, Ferran de la Crosta n’hi dóna tanta que fins i tot en culpa TV3, de l’èxit. Una TV3 que va fer ben poc per difondre’n la convocatòria i només en va reconèixer l’abast al final, quan la BBC i molts altres mitjans de prestigi internacional havien desplaçat periodistes i càmeres a Catalunya per informar-ne.

Ferran, com d’altra gent prou lúcida del partit socialista i de l’imperialisme mediàtic i polític espanyol, s’ha adonat de la importància del 13-d i difon ara la insídia que tot va ser perquè TV3 en va sobredimensionar la importància informativa. No s’ho creu ni ell: només cal veure la repercussió internacional de l’esdeveniment. Però ho ha de dir, i n’ha de buscar culpables a fora, dels propis errors. Per això, en pretén convertir TV3, sense raó, en el boc expiatori. I, en conseqüència, hi proposa implantar una nova forma de censura perquè la “seva” hi dediqui menys atenció quan vinguin les properes onades d’aquest sunami sobirà. Una conducta ben estalinista, per cert. O, si voleu, maoista. Ho dic per experiència.

En conclusió: cal que estem eternament agraïts al Ferran de la Crosta. Necessitem gent com ell per adonar-nos nosaltres mateixos de l’abast històric d’allò que ha engegat la bona gent del nostre país. Gràcies per la teva lucidesa, Ferran de la Crosta.

(El ninot l’he baixat del bloc La Trappola)

Read Full Post »

L’esquerra independentista basca fa públic el document oficial de debat

Després de la detenció de nou dels seus dirigents, cinc dels quals han estat empresonats per ordre del jutge instructor Baltasar Garzón –entre els quals Arnaldo Otegi i Rafa Díez– i d’una campanya mediàtica orquestrada pel ministeri del Interior espanyol, amb filtracions interessades i esbiaixades de documents sobre el debat intern que s’està produint dins d’aquest sector polític basc il·legalitzat i condemnat a la clandestinitat, la mateixa esquerra abertzale va denunciar que el principal d’aquests documents –de forma significativa– no havia estat filtrat pel Ministeri de l’Interior. Es tracta precisament del document oficial de debat, al qual van donar suport explícit els dirigents empresonats. Aquest cap de setmana passat, la mateixa esquerra abertzale l’ha fet públic en la seva integritat en euskera i espanyol a internet. El titulen “Clarificant la fase política i l’estratègia” i el podeu trobar aquí.

És molt important analitzar-lo per tal de trobar sentit a les darreres detencions dels principals líders polítics de l’esquerra abertzale que estaven en llibertat i les darreres mobilitzacions unitàries de la majoria política i sindical basca. Intentaré fer-ho, amb l’ajut de diverses anàlisis que ja s’han produït o s’estan produint aquests dies en el mateix País Basc, en propers apunts d’aquest bloc.

Read Full Post »

Va ser Juan del Olmo i no Garzón qui va tancar “Egunkaria”

En l’article que vaig dedicar a la decisió de l’Audiència Nacional espanyola de no arxivar el sumari “polític” pel cas “Egunkaria”, en contra de l’opinió del fiscal que en demana l’arxivament, vaig cometre un error que val la pena esmenar. Hi deia que el jutge d’instrucció de l’Audiència Nacionla espanyola que fa sis anys va decidir obrir el procés i tancar aquest diari en llengua basca va ser Baltasar Garzón. No és cert. Va ser el jutge Juan del Olmo. Diuen que Garzón no s’hi va atrevir, perquè –tot i haver estat el primer jutge a fer tancar un mitjà d’expressió després de la mort de Franco, el diari “Gara”– va considerar que el disbarat jurídic era massa gros en el cas d'”Egunkaria”.

Els cinc processats que queden en el sumari “polític” –Martxelo Otamendi, que n’era director i que ara dirigeix “Berria”; Juan Mari Torrealdai, que era president del Consell d’Administració d’Egunkaria SA; Xabier Oleaga, que n’era redactor en cap;  Txema Auzmendi, jesuïta, director de la ràdio de l’església a Donosti i fundador del moviment per la pau Elkarri, que era secretari del Consell d’Administració de l’empresa, i Iñaki Uria, que n’era conseller delegat-, juntament amb el primer director del diari, Pello Zubiria, ara exculpat en aquest sumari, van convocar una roda de premsa a la seu de l’empresa a Andoain el 31 de juliol. No hi era l’altre exculpat, Xabier Alegria, que està complint presó pels mateixos delictes pels quals se l’acusava en aquest sumari i que ja van ser jutjats en el macrojudici 18/98.

El diari “Gara” va publicar aquesta crònica de la roda de premsa, en què els acusats van dir que “s’estan confirmant les pitjors previsions”, tot i que alguns indicis els feien esperar l’arxivament del sumari “polític”. “Ens han tornat a demostrar qui conserva el comandament i que l’esperit del 2003 segueix si més no tan vigent como llavors, i que ningú no n’ha dessertat. Que la força de l’acusació no resideix en els arguments, sinó en el poder”, va dir Torrealdai llegint el manifest conjunt. “Sí, som culpables -van dir–, i ho diem amb orgull, culpables d’impulsar l’euskara, la cultura basca, els mitjans de comunicació en euskara… però no som culpables de pertànyer a ETA”. I van recordar als assistents que segueix obert l’anomenat sumari “econòmic”, en què en demanen, en aquest cas amb el suport del fiscal, les penes de presó més greus: un total de 184 anys i 235 milions d’euros per als vuit acusats.

Prohibit manifestar-se per la llibertat d’expressió

Tot i la prohibició de la conselleria d’Interior del govern basc, ahir es van reunir grups de joves a Donosti –centenars, segons “Gara”–, convocats per protestar per l’operació policial contra el portal d’nternet Gaztesarea, vinculat als moviments juvenils. Tres nois van ser detinguts per la seva participació en aquest portal, als quals s’acusa de fer-lo servir per finançar ETA i l’organització juvenil il·legalitzada de l’esquerra abertzale Segi, fent públics números premiats en rifes d’aquesta organització. Quan van comparèixer davant el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Fernando Andreu, aquest els va deixar en llibertat, però amb l’obligació de passar cada quinze dies pel jutjats, pendents de judici. La guàrdia civil va registrar la seu de Gaztesarea, al parc cultural Martín Ugalde, a Andoain, on també tenia la seva seu “Egunkaria” i ara la té el diari “Berria”, juntament amb d’altres empreses i col·lectius que treballen en favor de l’euskara.

(Una adaptació d’aquest text ha estat publicada a Tribuna Catalana el 10 d’agost del 2009)

Read Full Post »