Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

L’esquerra independentista basca consolida el projecte i prepara eleccions i més…

El bloc de partits de l’esquerra independentista basca va tenir aquest diumenge uns resultats molt bons a les eleccions legislatives al País Basc del Nord on es va consolidar com a tercera força pel davant de la que ho era fins ara als tres territoris del Nord, el centrista MoDem, que hi ha perdut 6.786 votants dels 17.552 que va tenir a les legislatives del 2007. I això que els independentistes d’esquerres hi anaven amb l’absència notable d’un dels socis de la coalició que s’ha consolidat al Sud, ja que EA aquí no ha anat a les eleccions amb Euskal Herria Bai, la candidatura de l’abertzalisme d’esquerres en territori sota sobirania francesa, i ha preferit el pacte electoral amb Europe Ecologie-Les Verts. El PNB, per la seva banda, n’ha arreplegat un 1,79%.

Amb 11.423 vots (8,8%, 747 vots més que el 2007 tot i que els partits s’hi presentaven llavors en altres condicions), Euskal Herria Bai passa pel davant del MoDem (8,3%). i esdevé àrbitre de la segona volta en què poden recomanar el vot a socialistes o a sarkozyans, o no donar consigna expressa de vot. Amb la qual cosa, l’esquerra independentista basca esdevé una força clau en el període intens de negociació que viuen aquesta setmana els territoris sota sobirania republicana francesa. I ho poden fer valer, entre d’altres objectius, per assegurar-se una política efectiva del nou govern francès en favor d’una resolució del conflicte basc en la línia de la Declaració de la Conferència internacional d’Aiete, encallada ara en la negativa dels estats espanyol i francès a respondre de forma positiva a la disposició d’ETA a negociar la resolució de les conseqüències bèl·liques (presos, exiliats, víctimes, desarmament…) tal com preveu la mateixa declaració en el seu punt segon un cop acomplert el primer amb la proclamació d’ETA anunciant que abandona l’opció armada.

Vés per on, les eleccions franceses –tan crucials, entre d’altres raons, per aconseguir un canvi de rumb en la política econòmica i social de la Unió Europea i abandonar d’una vegada la bogeria de la retallada sistemàtica dels pressupostos públics i dels ingressos de les classes mitjana i treballadora que ja està afectant, i molt, al creixement econòmic en la majoria d’estats membres i al mateix nucli dur de l’Estat del benestar que caracteritzava l’Europa d’abans de la crisi– poden servir també per posar d’una vegada el conflicte basc en vies efectives de resolució. De ben segur que els representants d’Euskal Herria Bai i sobretot els del PSF ho tindran molt en compte en les seves negociacions sobre les contrapartides a la recomanació o no del vot de l’esquerra abertzale als candidats socialistes.

Mentrestant, el bloc basc d’esquerres independentistes i sobiranistes ja prepara –com totes les forces polítiques amb aspiracions electorals als tres territoris sota sobirania del Regne d’Espanya administrats per Govern i Parlament de la comunitat autònoma d’Euskadi– les cada vegada més imminents eleccions al parlament de Gasteiz. Aquest diumenge precisament ha fet pública la marca electoral: Euskal Herria Bildu, amb què aniran a les eleccions en coalició l’esquerra independentista que encara té el seu nou partit Sortu pendent de legalització pel Tribunal Constitucional espanyol i els seus principals dirigents –entre ells Arnaldo Otegi– engarjolats, EA, Alternatiba i Aralar, que ha hagut de pagar el preu de la sortida del partit de tres dels seus diputats al Parlament de Gasteiz, contraris als compromisos contrets pel partit amb els seus nous aliats del front sobiranista.

De més calat, però, que aquesta tria de nom electoral per la coalició és el reforçament de l’estratègia conjunta de les forces que la integren i que es va concretar a començaments de juny amb la signatura de l’anomenat “Compromís dels sobiranistes d’esquerra. Acord estratègic per al País Basc del Sud”, que representants de l’esquerra abertzale encara sense partit legal, Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba van presentar l’1 de juny en un acte al Palau Miramar de Donostia. Aquest ha estat un dels documents més destacats dels molts que s’han fet públics aquestes darreres setmanes farcides d’esdeveniments a l’entorn del conflicte basc: el segon en importància, al meu entendre –menyspreat de cara enfora des dels poders imperials espanyols, però de molt abast només que es vegi amb una mica de perspectiva històrica– és el que ha fet públic el col·lectiu de presos i preses bascos que ha renovat alhora la seva estructura de representació. Un document que es pot interpretar com la resposta –que presenten com de llarg abast estratègic– del col·lectiu a les mesures anunciades pel ministre espanyol de l’interior, Jorge Fernández Díaz, que concretaven el lleuger rentat de cara de la política penitenciària espanyola de revenja contra els presos i preses basques que no cedeixen al xantatge de les condicions que els pretén imposar el govern espanyol per aproximar-los al seu país i fins i tot per deixar en llibertat la gent basca empresonada amb malalties greus i terminals.

Pel que fa al compromís fet públic pels sobiranistes d’esquerra per al País Basc del Sud, destaca per l’objectiu declarat de posar les bases d’una col·laboració política que tots els firmants volen i preveuen llarga i cada vegada més sòlida. És un document extens i dens, circumscrit com diu el seu mateix títol als quatre territoris històrics del País Basc del Sud: Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra, i precisant que “les organitzacions firmants tenim en consideració les distintes realitats i velocitats dels diversos espais politicoadministratius del País Basc del Sud, tot reconeixent l’especificitat política de Navarra”. L’acord el desenvolupen a l’entorn de deu eixos principals: proposta política definida des del moment present, però amb vigència en el llarg termini; prioritzar allò que els uneix; defensa de l’emancipació i autodeterminació dels pobles, i dels drets del País Basc com a nació, la seva capacitat per decidir el seu futur i la defensa de la seva llengua, cultura i forma d’organització com a element vertebrador del mateix acord; una sobirania al servei d’un canvi social; solidaritat amb la classe treballadora i creació de llocs de feina com una de les seves grans fites; una societat plural fonamentada en els valors de la igualtat, el respecte i la solidaritat en què els drets civils, polítics i socials de totes les persones hi siguin reconeguts i respectats; avenç en la conformació de moviments amplis d’acció política i social; construcció popular de caràcter col·lectiu inherent a la identitat basca, compartint projectes amb la ciutadania; integració de totes les propostes emancipadores en les diferents estratègies polítiques i aposta per les vies estrictament polítiques i pacífiques, en l’ampli marc que va des de l’institucional fins a la desobediència civil, tot rebutjant les expressions i estratègies violentes i les vulneracions de tots els drets humans.

I, esclar, ple suport a la Declaració de la Conferència Internacional del palau d’Aiete a Donostia “com a full de ruta per a la resolució del conflicte”, de la qual remarquen que “només s’ha acomplert el primer punt, en haver decidit l’organització ETA el cessament definitiu de la seva activitat armada”. “Resulta imprescindible –afegeixen– que els Estats espanyol i francès posin fi a totes les altres expressions de violència, així com és també imprescindible posar en marxa el diàleg polític que els porti a la resolució del conflicte”. Veurem com hi influiran els excel·lents resultats d’Euskal Herria Bai a les legislatives franceses i els més que extraordinaris d’Euskal Herria Bildu que es preveuen a les autonòmiques de la comunitat d’Euskadi, més enllà de les maniobres de tupinada electoral que ja prepara el PP amb el propòsit anunciat d’inflar el cens electoral amb suposats exiliats amenaçats per ETA. Una mostra més de la impotència dels poders imperials espanyols per aturar el que és una evidència per qualsevol observador que no tingui pa a l’ull: la majoria social basca per més autonomia (PNB) i per la independència (pol sobiranista), dues opcions que aquesta vegada sí que s’hi juguen que els votants diguin quina d’elles acabarà guanyant-hi l’hegemonia política.

Humbert Roma, periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 13 de juny del 2012)

Read Full Post »

Jordi Pujol no només va parlar d’independentisme amb Jordi Évole. Va justificar el terrorisme d’Estat

Acabo de veure el vídeo penjat a internet amb l’entrevista de Jordi Évole a Jordi Pujol a la Sexta que no vaig poder veure en directe. En tenia referència pel resum que en feia el diari “Ara” i ho he volgut comprovar veient l’entrevista en la seva integritat. M’ha escandalitzat. No perquè digui que ara votaria –com jo també faria, i de fet vaig fer a la consulta del 10A– per la independència, sinó pel llarg circumloqui que –a preguntes i repreguntes del periodista– fa l’expresident de la Generalitat de dalt en defensa del terrorisme d’Estat, i de l’exministre Barrionuevo, condemnat per organitzar el GAL i els seus atemptats– en la lluita contra ETA. Una vergonya.

(A la foto, l’exministre de l’interior espanyol, el socialista José Barrionuevo)

Read Full Post »

Política catalana a la manera basca: entre el pacte fiscal i Bildu

Un dels problemes greus de la política catalana és que –a diferència de la societat civil i fins i tot d’alguns representants de l’àmbit municipal que pensen per ells mateixos, i actuen en conseqüència amb una notable capacitat de transversalitat i d’autonomia respecte dels partits com ha demostrat l’èxit dels referèndums sobre la independència nacional– les propostes que ens arriben de les direccions dels partits semblen nascudes de la mandra política institucionalitzada. I, doncs, només plantegen que adaptacions a la catalana d’importacions vingudes d’altres realitats nacionals, sobretot del Païs Basc.

D’aquestes propostes polítiques catalanes que en podríem dir “a la manera basca” en tenim aquests dies en primer pla informatiu dues de ben significatives. Una, provinent del bipartit governant a la Generalitat de dalt, porta de corcoll la resta de partits catalans diguem-ne sobiranistes amb representació parlamentària –amb especial incidència a ERC– i amenaça fins i tot d’envescar l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (com podeu comprovar si llegiu amb atenció el confús i contradictori redactat de la proposta número 115 per al Debat del Full de Ruta plantejat de cara a la constitució de l’ANC prevista en principi pel novembre. Es tracta de la famosa proposta de pacte fiscal de la colònia amb l’imperi espanyol plantejada pel bipartit governant, amb un èmfasi mereixedor de millors objectius. Proposta de pacte fiscal que, des del començament s’ha presentat com una adaptació del concert-conveni de les institucions forals basques i navarresa amb el Regne d’Espanya. A la manera basca.

L’altra proposta ens arriba de Solidaritat per la Independència (SI), després del cataclisme electoral que van sofrir els partits independentistes a les darreres eleccions autonòmica (2010) i municipals (2011), com a conseqüència, entre d’altres raons, de la divisió i enfrontament propiciat pels capitostos de SI abans de les autonòmiques, alguns dels quals es van fer un tip de dir coses tan surrealistes com que al gener ja seríem independents si els votàvem a ells. Ara, seguint l’estela del bipartit, esadir a la manera basca, s’acaben de treure de la màniga la proposta de fer un “Bildu a la catalana” i fins i tot hi ha un espai al facebook que porta aquest nom tan capriciós com fal·laç.

Dues experiències basques que susciten imitadors interessats –partidistes fins a l’agonia– sense tenir en compte que Catalunya –i menys encara els Països Catalans– no és el País Basc i que són dues realitats nacionals diferents, que per això precisament som dues nacions i en reivindiquem el fet de ser-ho. Una d’elles, la del concert-conveni basc-navarrès cada vegada més en qüestió al País Basc del sud, precisament a causa de l’avanç de l’independentisme d’esquerres que no en vol ni sentir a parlar. Per l’independentisme d’esquerres, el pacte fiscal basc-navarrès és un “pacte de vassallatge” com el va qualificar l’economista de l’esquerra abertzale Nekane Jurado quan fa poques setmanes va presentar a Barcelona el seu llibre “Independencia: de reivindicación histórica a necesidad económica” (editorial Txalaparta, setembre del 2010), on li dedica un capítol clau. “Pacte de vassallatge” que té els seus orígens precisament en la pèrdua dels furs bascos al País Basc del Sud després de la derrota a la tercera guerra carlina del segle XIX (1876). I que res no té a veure amb la recuperació de la independència a què aspira de forma cada vegada més majoritària la ciutadania basca, no en debades la nova estratègia de l’esquerra abertzale no renuncia a aquest objectiu de reconeixement i exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència.

Sobren, doncs, des del territori administrat per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, on també està creixent l’evidència que l’única sortida possible és la independència, les maniobres de distracció que pretén el bipartit governant, plantejant un pacte fiscal a la catalana “a la manera basca”. I seria bo que els partits independentistes no hi perdessin ni un minut, com espero que no ho faci tampoc l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ja en vam tenir prou amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, retallat primer pel pacte Mas-Zapatero (cal no oblidar-ho mai per saber el pa que s’hi dóna, al bipartit); ribotat després per Alfonso Guerra i els seus, i decapitat del tot per la guillotina definitiva del Tribuna Constitucional. Les consultes sobre la independència nacional iniciades a Arenys de Munt el 13 de setembre del 20009 i culminades a Barcelona el passat 10 d’abril, amb l’extraordinària manifestació del 10 de juliol del 2010, és un capital de futur massa important per tornar enrere amb un nou intent, condemnat a un nou fracàs per no res, per les molles quan ara el que toca és lluitar pel pa sencer.

L’altre emmirallament basc de què parlava és l’anomenat “Bildu a la catalana” en què tant d’èmfasi han posat els dirigents de Solidaritat per la Independència. Fins i tot muntant una recent gira catalana de gent de “Bildu” al servei d’aquesta esperpèntica proposta. La veritat és que no hi sé trobar cap paral·lelisme entre el fenomen polític de Bildu al País Basc del Sud amb la nostra miserable realitat partidista catalana. Són tantes les diferències que el camí de convergència i ajuda mútua entre la bona gent de les dues nacions que lluitem per la independència se m’albira difícil i de llarga construcció. I només serà possible partint de les molt diferents realitats nacionals, sense còpies espúries i interessades que no porten enlloc. Només alguns fets que haurien de fer reflexionar els dirigents de Solidaritat per la Independència, si fossin capaços d’abandonar la mandra intel·lectual i les coartades partidistes:

A banda que ens haurien de dir com s’ho faran per aconseguir al nostre país una unitat semblant a la de l’esquerra (repeteixo per qui no ho hagi llegit bé: ESQUERRA) independentista basca, farien bé de tenir en compte que Bildu és un fet basc, producte entre d’altres coses de molts anys de lluita per la independència des de l’esquerra, inclosa la lluita armada, i d’un canvi profund d’estratègia de l’esquerra independentista que espero que aviat comporti l’abandonament de la lluita armada per ETA. Cal recordar que els independentistes bascos tenen encara 750 persones de les seves empresonades a les garjoles espanyoles i franceses, milers d’exiliats, partits de l’esquerra independentista il·legalitzats i dirigents empresonats… I una esquerra independentista que, malgrat tot, ha resistit i ha estat capaç de trobar aliats en Eusko Alkartasuna i Alternatiba per constituir la coalició “Bildu” en els quatre territoris històrics del País Basc del Sud i va en camí de fer-ho també –i potser amb d’altres partits– al País Basc del Nord. Per cert, uns i altres, EA i EB (partit d’origen d’Alternatiba), desil·lusionats de la deriva del PNB contra els projectes compartits en el govern amb el lehendakari Ibarretxe. Entre ells precisament la reforma de l’Estatut d’Euskadi. ¿On tenim aquí ni un sol partit independentista que tingui implantació àmplia i arrelada a tot el territori de la nació sencera? Ells tenen dos sindicats sobiranistes –ELA, sobiranista, cada vegada més allunyat del PNB, implantat a tot el País Basc del sud, que des de fa més de deu anys  –l’any 1997– ja va declarar esgotada la via autonomista , i LAB, esquerra abertzale, implantat als set territoris històrics. Ambdós, representants de la majoria sindical al País Basc del Sud. I nosaltres cap ni un…

I, en canvi, nosaltres els catalans, en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, hem fet un referèndum sobre la independència de la nació catalana impulsat per la societat civil en què han participar 881.564 persones, un fet històric mai vist a Europa, i som en vies de constituir l’Assemblea Nacional catalana que té una potencialitat enorme –sobretot per la decisió de la Coordinadora Nacional per la consulta de participar-hi activament i la confluència de gent procedent de diverses entitats sobiranistes– però que, si no hi parem compte, l’acabarem espifiant abans de constituir-la. Avís a (partits) navegants.

Fem, doncs, cadascú el nostre camí; establim mecanismes d’ajuda mútua entre els dos pobles –i altres colònies del mateix imperi espanyol: un aspecte que trobo a faltar en els documents a debat de cara a la constitució de l’Assemblea Nacional catalana–, i intentem que les nostres lluites, diverses perquè també són diverses la nostra respectiva història i realitat nacionals, convergeixin en l’enfrontament civil, pacífic i democràtic amb els poders imperials, i potser a mitjà o llarg termini en una estratègia comuna, per la plena llibertat nacional seva i nostra.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 3 d’agost del 2011)

Read Full Post »

Navarra, la clau del futur al País Basc

Mentre l’esquerra abertzale convoca mobilitzacions per acompanyar la presentació dels estatuts d’un nou partit que assumeix l’estratègia de rebuig a la violència armada com a via per aconseguir el respecte dels drets nacionals, i la majoria social basca acaba de demostrar la seva fortalesa amb una altra vaga general el 27 de gener, s’ha anat configurant un obstacle a l’acumulació de forces sobiranistes que és l’altra cara de la nova política de l’independentisme d’esquerres il·legalitzat. Una vegada més, Navarra –més en concret, l‘alta Navarra, administrada per les institucions de la comunitat foral sota la sobirania del Regne d’Espanya– esdevé pedra de toc per als plantejaments d’unitat del sobiranisme basc.

Vista des d’ulls catalans, i en la distància física i política entre ambdues realitats, durant molt de temps la qüestió navarresa em resultava inquietant perquè no en comprenia l’abast. ¿Com pot ser –pensava– que Navarra sigui tan important per a uns i altres, basquistes i imperialistes espanyols, com per resultar un obstacle decisiu en unes negociacions que eren ja tan avançades en el darrer i fracassat procés de pau? Poc a poc, a força de seguiment de la realitat basca, i també dels seus debats historiogràfics, m’he adonat de com n’és de transcendental la qüestió navarresa per al futur del País Basc (que alguns bascos denominen Navarra, com a manera d’anomenar el país quan parlen del col·lectiu polític nacional sencer).

“Al cap i a la fi, Navarra és la mare terra… La “lingua navarrorum” dels bascons, la llengua basca, tot surt d’aquí”, em deia una persona bascoparlant del Partit Socialista Navarrès gens sospitosa d’independentisme però crítica cap a la seva direcció, quan li plantejava la qüestió just després del trencament de la darrera treva que l’havia tornat a obligar a portar escorta. “Navarra, pàtria dels bascos” és potser el tòpic més transversal, tant des del punt de vista polític com territorial, que he sentit en les meves estades i entrevistes al País Basc. Més enllà, però, es fan paleses les discrepàncies profundes sobre les conseqüències polítiques que aquest tòpic té per a la construcció nacional, democràtica i pacífica, d’un País Basc cohesionat en el futur.

El corresponsal de Tribuna Catalana abordava en la seva darrera crònica la crisi que afecta la coalició Nafarroa Bai només a tres mesos i mig de les properes eleccions muncipals i forals al País Basc sota sobirania espanyola (un altre dia parlarem de les també properes eleccions cantonals a la República Francesa i com es preparen al País Basc del Nord, amb algun fet extraordinari com el suport socialista al candidat d’Euskal Herria Bai, on hi ha Batasuna –legal en territori de l’imperi republicà– al cantó d’Iholdi). Amb ETA desactivada per la nova estratègia independentista, l’esquerra abertzale il·legalitzada ha impulsat acords amb diverses forces polítiques: primer amb EA, que segueix sent el partit de l’exlehendakari Carlos Garaikoetxea després de l’escissió d’Alkarbide (ara, Hamaikabat) arran de la patacada que va sofrir el partit en la tupinada electoral a la comunitat autònoma basca; l’Acord de Gernika després, incloent entre d’altres Aralar i Alternatiba (escissió d’Ezker Batua), i finalment el pacte pel canvi polític amb EA i Alternatiba.

La presència d’Aralar en el segon d’aquests acords, i la participació en diverses convocatòries comunes –com la multitudinària manifestació pels presos a Bilbo el 8 de gener– podia fer pensar que els vells contenciosos amb Aralar –el partit escindit de l’esquerra abertzale el 2001– eren camí d’acabar-se. Però les properes eleccions a la comunitat foral de Navarra amenacen de fer-ho tot molt més difícil, si la situació no es recondueix aviat. La coalició Nafarroa Bai perilla, després de les exigències del PNB, Aralar i el grup d’independents d’Uxue Barkos a EA perquè “deixi sense valor, pel que fa a Navarra i per al període 2011-2015 allò que recullen els diferents acords subscrits amb Batasuna”, un cop l’altre soci, Batzarre, ja se n’ha anat per fer un acord electoral amb Izquierda Unida de Navarra. Tant l’executiva nacional com l’assemblea de Navarra d’EA han respost rebutjant aquesta exigència que considren “un acord per disfressar sota les sigles de Nafarroa Bai una coalició Aralar-PNB”.

La principal força sobiranista navarresa –de fet, l’única legal ara, en absència de la il·legalitzada esquerra abertzale– està ferida de mort. EA no es deixa imposar condicions pels seus socis i, si res no canvia, considera prioritari, també a la comunitat foral navarresa, l’acord estratègic amb l’esquerra abertzale il·legalitzada. La comunitat foral de Navarra s’està convertint, doncs, en una prova significativa de les dificultats que haurà de véncer la nova estratègia de l’independentisme d’esquerres, no solament per la negativa pública del govern de la monarquia a facilitar-la –més detencions, tortures i anunci que no hi haurà legalització del nou partit abans de les eleccions de maig–, sinó també pels obstacles que aniran sorgint a l’hora de concretar el pol sobiranista.

PNB, Aralar i els independents d’Uxue Barkos saben què s’hi juguen si EA manté a Navarra els acords estratègics amb l’independentisme il·legalitzat. Legal o no, dins de Nafarroa Bai o fora, el nou partit d’Arnaldo Otegi i l’actual portaveu Txelui Moreno –per cert, sindicalista navarrès de LAB– pot esdevenir hegemònic entre els sobiranistes a la comunitat foral. EA li pot aportar un bagatge més que notable, però ningú no sap quin potencial electoral li queda en una comunitat foral on no hi ha hagut eleccions des del 2007 i on no ha tingut el desgast de compartir govern com sí que li va passar a Euskadi (cal no oblidar que l’exlehendakari Carlos Garakoetxea, tot i no tenir ja responsabilitats al partit que va fundar, és d’origen navarrès).

Tot i això, els seus socis a Nafarroa Bai prefereixen la ruptura de la coalició i quedar-se’n les sigles, per molt devaluades que en resultin. Potser perquè els dirigents d’Aralar creuen que aconseguiran un pes més decisiu, i sense noses alienes, en una coalició on només els pot fer ombra el PNB, amb molt poc pes organitzatiu i social a la comunitat foral: l’any 2003, el PNB va necessitar l’aliança electoral d’EA per aconseguir quatre diputats forals a Navarra, els mateixos que Aralar i Izquierda Unida (que van tenir més vots que la coalició PNB/EA), ja amb l’esquerra independentista il·legalitzada. Una vegada més, Navarra esdevé clau, doncs, per al futur dels set territoris històrics bascos.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 7 de febrer del 2011)

(A la foto, el Parlament foral navarrès)

Read Full Post »

Nova onada repressiva al País Basc

Les policies espanyola i francesa van detenir deu persones, la matinada del 18 de gener en tots els territoris bascos, per ordre del jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Fernando Grande-Marlaska. Els acusen de formar part de l’estructura de propaganda d’Askatasuna (organització de suport als presos i preses bascos) i Ekin,  organitzacions il·legalitzades al Regne d’Espanya, i gestionar el web apurtu.org. Entre els detinguts hi ha Iker Moreno Ibáñez, de 24 anys, fill de Txelui Moreno, el dirigent independentista que ara fa de portaveu de l’esquerra abertzale.

Aquestes detencions es produeixen després de la declaració d’alto el foc d’ETA i quan falta una setmana per la vaga general convocada pel sindicalisme independentista d’esquerres basc per al 27 de gener contra la reforma de les pensions. I just dos dies després que l’esquerra abertzale, Eusko Alkartasuna i Alternatiba –grup escindit d’Ezker Batua després de les darreres eleccions– firmessin a Gasteiz un acord polític per treballar per la sobirania del País Basc des d’una perspectiva d’esquerres “de manera conjunta i prioritària”. El firmants de l’acord de Gernika –que va precedir la declaració d’alto el foc d’ETA– han convocat per al dissabte una manifestació a Iruñea i concentracions demà en protesta per les detencions, amb el lema “En el camí de la pau, solucions democràtiques ara. Prou detencions”.

D’altra banda, per demà està previst que l’Audiència Nacional espanyola faci pública la sentència pel judici a vint’i’un alcaldes, regidors i càrrecs d’Udalbiltza, l’organització nacional d’electes que va ser clausurada per ordre del jutge d’instrucció del jutge d’instrucció Baltasar Garzón.

(A la foto, que he baixat del diari “Gara”, compareixença de representants dels firmants de l’Acord de Gernika convocant la manifestació de protesta per les detencions)

Read Full Post »

Dos llibres bascos de lectura obligada

Entre la munió de llibres sobre el conflicte que l’imperi espanyol (i el francès) té amb el poble basc, n’hi ha dos de recents que val la pena destacar perquè ofereixen força llum sobre el moment actual, d’esperança i incertesa alhora, després del canvi d’estratègia de l’esquerra independentista. L’un, del periodista del diari “Berria” Imanol Murua: “El Triángulo de Loyola”, ed. Ttarttalo. L’altre, de Xabier Makazaga, un bon coneixedor del tema de què parla: “Manual del Torturador español”, ed. Txalaparta (una part es pot descarregar gratis a internet).
El primer, mitjançant entrevistes paralel·les a tres protagonistes del darrer procés de pau –Arnaldo Otegi (esquerra abertzale), Jesús Eguiguren (PSE) i Iñigo Urkullu (PNB)–, descriu amb detall el que van donar de si aquelles negociacions i les opinions dels tres protagonistes sobre les causes i circumstàncies del seu fracàs. A més a més d’aportar els documents clau de la negociació i citacions oportunes d’alguns documents d’ETA. Llegint-lo, t’adones de com es va arribar a estar a tocar de l’acord i com, aquest –per la intransigència d’uns i altres–, es va malbaratar. La sensació en acabar-lo de llegir és de desesperança i inquietud alhora. I s’entén molt bé per què l’esquerra abertzale, després del fracàs, va obrir un ampli debat intern que ha acabat en el transcendental canvi d’estratègia –opció unilateral per la via exclusivament pacífica i democràtica– que aboca ETA a l’actual cruïlla de deixar les armes o convertir-se en un grup marginal, sense incidència política significativa. Les reflexions que hi fa Arnaldo Otegi –per cert, encara empresonat– són, en aquest sentit, d’una clarividència a remarcar.
El segon és un llibre a tenir en compte, no solament perquè descriu la pràctica de la tortura al Regne d’Espanya com una acció sistemàtica i no anecdòtica –contra el que pretenen els representants del govern de la monarquia i com ja han denunciat altres autors en llibres semblants–, sinó per l’enrenou mediàtic i les accions de censura que ha comportat. El fet que el llibre hagi estat adquirit i posat a l’abast del públic en 28 biblioteques del País Basc, fins i tot en municipis governats per socialistes, ha mobilitzat la caverna mediàtica espanyola –”El Mundo” i “La Razón”– que ha aconseguit que, en algun cas, el llibre fos retirat de l’oferta pública. “Si el llibre tignués alguna cosa delictiva ja haurien anat als tribunals –deia al respecte en un article Jose Mari Esparza, director de Txalaparta–. Allò que volen és avisar els navegants, que bibliotecaris i llibreters rebutgin d’entrada alguns llibres, editorials i temàtiques concrets, per evitar ser anatemitzats per la premsa o els polítics de la dreta carpetovetònica. És el manual del censurador español.” El fet que el mateix Jose Mari Esparza hagi decidit posar el llibre a l’abast de tothom a internet és una forma de combatre aquesta amenaça. Encara que sigui a costa que li comprin menys exemplars en format paper. O no.
Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de desembre del 2010)

Read Full Post »

L’esquerra abertzale segueix el seu nou camí

Cada vegada és més evident l‘opció de l’esquerra abertzale per l’exclusivitat de la via no violenta en la lluita per la independència del Païs Basc. L’acte de dissabte passat a Iruñea i el document que hi va fer públic, que haurà de guiar els estatuts del nou partit polític que ja han anunciat que presentaran, no deixa cap mena de dubte. Per si encara en quedava algun sobre què va significar el canvi d’estratègia aprovat després del darrer debat intern, contingut a “Zutik Euskal Herria” (“País Basc dempeus”).

N’hi ha prou de llegir què diu sobre “els principis d’intervenció política” el document presentat dissabte –titulat “Cap a un nou projecte polític i organitzatiu”–, quan es refereix a aquest “nou projecte organitzatiu”, “marcant un punt d’inflexió i superació de models anteriors”: “…lliure –diu– d’interferències, subordinació o cap condicionament, i amb plena autonomia en les reflexions i determinació de la seva línia política. Totes elles, exigències indissociables d’un projecte polític que pretén situar la societat, les seves dones i homes, com a protagonistes únics dels canvis polítics i socials”. I encara: “Una activitat exercida per vies exclusivament pacífiques i democràtiques. Entenem que només des del respecte als principis democràtics es poden concitar majories institucionals i socials que facin avançar el procés cap a un escenari de vigència real dels drets individuals i col·lectius en el camí dels nostres objectius independentistes i socialistes. Per això, el compromís d’aquest nou projecte amb les vies exclusivament polítiques i democràtiques ha de ser ferm i inequívoc, no subjecte a variables tàctiques o factors conjunturals i, per tant, haurà de rebutjar l’ús de la violència, o l’amenaça de la seva utilització, per aconseguir objectius polítics”.

S’ha exigit reiteradament des dels poders imperials espanyols a l’esquerra abertzale que es desmarqués de la via armada per poder actuar dins de la legalitat imposada, denunciada també reiteradament, fins i tot pel Ple de Parlament Basc anterior a la il·legalització, com una imposició antidemocràtica que ha marginat milers de persones de l’exercici dels drets polítics més elementals. Llegint aquests paràgrafs del document fet públic dissabte, sembla com si l’esquerra abertzale hagués incorporat fins i tot textualment frases de portaveus diversos del PSOE i el PP marcant-los el camí de la legalització. ¿Quina altra condició més se’ls podrà exigir a partir d’ara per impedir-los fer política?

Certament, ETA encara no ha declarat –com li han demanat els firmants de la declaració de Brussel·les i els de l’Acord de Gernika– un alto el foc permanent, unilateral i verificable. La mateixa esquerra abertzale, entre molta altra gent al País Basc i fora d’ell, espera que aquesta declaració arribi com més aviat millor. No solament per afavorir la legalització de l’activitat política de l’independentisme d’esquerres sinó també per començar a abordar el final definitiu de la mateixa organització armada. Però això ja no és significatiu: l’allunyament de l’esquerra abertzale de l’estratègia bèl·lica, el rebuig explícit de l’ús de la violència que es conté en la declaració de dissabte, és tan radicat que posaria a ETA fora de l’òrbita de l’independentisme d’esquerres basc majoritari i la condemnaria a ser una organització sense suport polític significatiu si persistís en la pràctica de la lluita armada.

Davant d’aquestes evidències, encara sobta més l’obsessió del govern de la monarquia espanyola de mantenir la via repressiva, com ho demostra la ridícula aprovació divendres passat, de la mà del PP, d’un nou projecte de reforma de la llei electoral per fer més difícil encara la participació política de l’independentisme d’esquerres basc encara il·legalitzat. Segons l’inefable ministre Rubalcaba, per evitar que els donin gat per llebre. Mentre l’expresident espanyol Felipe González es vantava fa ben poc, amb total impunitat, de la seva capacitat de decisió sobre la vida i la mort dels altres en l’època dels GAL.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 29 de novembre del 2010)

Read Full Post »

Felicitats a la bona gent del País Basc

Una vegada més he de felicitar a la bona gent del País Basc. ETA acaba de “fer saber”, segons diuen en un vídeo transmès a la BBC tres membres de l’organització armada, coberts de caputxes blanques i amb boina segons els seus rituals, un fet que ja era evident: “que ja fa alguns mesos va prendre la decisió de no portar a terme accions armades ofensives”. Una excel·lent notícia, no per esperada menys important, perquè suposa l’anunci per part d’ETA –en paraules del comunicat de l’esquerra abertzale llegit poques hores després per Txelui Moreno a Donostia– de “la continuïtat de la seva decisió unilateral, indefinida i no condicionada”. Tres adjectius d’una significació històrica, absolutament inèdits –tots tres junts– en la història dels diversos processos de pau viscuts al País Basc des de la fundació d’ETA ara fa cinquanta-un anys.

Fa dotze anys, gairebé dia per dia, que ETA declarava una altra treva –el 18 de setembre del 1998– fruit de l’acord de Lizarra, firmat per 24 partits, sindicats i altres moviments i agents socials i polítics bascos dels set territoris històrics sis dies abans. En aquella ocasió –jo era director de la revista LA TERRA d’Unió de Pagesos– vaig felicitar a un sindicalista agrari basc membre de l’esquerra abertzale. “Veurem què fa ara el Govern”, em va respondre, referint-se és clar al Govern del PP que presidia llavors José María Aznar. Just abans d’aquest estiu, un altre membre de l’esquerra abertzale il·legalitzada, comentant el procés de debat dels independentistes bascos que va donar com a fruit el decisiu document “Zutik Euskal Herria” (País Basc, dempeus), em deia: “Veurem què fan els milis”, referint-se òbviament a ETA. També era la resposta a una altra felicitació meva, conscient com era jo mateix que la culminació d’aquell debat, tal com havia resultat, havia de portar una altra oportunitat a la pau.

Els interrogants, esclar, no estan pas tancats. Les dues forces militars enfrontades en el conflicte armat –el Regne d’Espanya i ETA– no han firmat la pau i, en la retòrica dominant en els partits imperials espanyols, segueix l’apel·lació a la victòria militar fruit de la derrota total de l’adversari a qui es diu voler rendit sense condicions. Ha canviat, però –i vull esperar que sigui per sempre més–, l’estratègia de l’adversari i la seva retòrica. Temps hi haurà per veure com es va concretant aquest canvi i quins efectes té això en els poders imperials. Per exemple, fins a quin punt la unilateralitat de la decisió d’ETA –cosa que vol dir a canvi de no res– cal llegir-la en la seva literalitat o si hi ha hagut converses prèvies i, doncs, si més no alguna mena de compromís, com abans de la darrera treva, amb el govern de la monarquia. I, si hi és, com l’acompleixen ambdues parts.

L’interrogant segueix sent què faran ETA i el govern de la monarquia, com tantes d’altres vegades. De la seva banda, ETA ho acaba de respondre amb paraules, però feia mesos que ho venia dient amb els fets: ha decidit “no portar a terme accions armades ofensives”. Afegint-hi algunes poques coses més, en la línia –tot i els importants matisos diferencials que caldrà veure en la pràctica què signifiquen– de la nova estratègia de l’esquerra independentista il·legalitzada. La darrera declaració d’ETA haurà d’ajudar, sens dubte, a la consolidació d’aquesta estratègia política, que no defuig la confrontació amb l’imperi –cal no oblidar-ho– sinó que la porta al terreny de la bona gent que aspira a la plena llibertat nacional i a construir-la sense ingerències armades.

Punt essencial aquest, cal recordar-ho també, dels sis principis del senador nord-americà George Mitchell –per cert, ara implicat de ple en el procés de pau a l’Orient Mitjà– que ara són en la base d’aquesta estratègia dels independentistes il·legalitzats i que van servir per facilitar els acords de pau a Irlanda. L’apel·lació que fa ETA, en el seu comunicat, a la responsabilitat de la comunitat internacional, reclamant-li que “prengui part en l’articulació d’una solució duradora, justa i democràtica a aquest secular conflicte polític”, va també per aquest camí.

Humbert Roma, periodista (article publicat a Tribuna Catalana el 6 de setembre del 2010)

(Les fotos corresponen a la roda de premsa de l’esquerra abertzale poques hores després de l’emissió del comunicat d’ETA)

Read Full Post »

Ara, judici a alcaldes i regidors bascos

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, està tot cofoi. Ha dit que el règim dictatorial cubà no solament ha decidit alliberar 52 presos polítics ara sinó que en deixarà lliures el centenar que en queda ben aviat, gràcies –diu– a les habilitats de la diplomàcia espanyola. És ben bé que no veu la biga al propi ull.

Les presons espanyoles i franceses són plenes de presos polítics –més de set-cents–, la majoria relacionats amb el conflicte nacional que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. I se’ls aplica condicions penitenciàries molt dures, sovint molt més dures que als presos anomenats comuns. Molts d’aquests presos i preses bascos –cada vegada més– no tenen cap imputació per delictes de sang o violència, sinó que són el que el jutge Baltasar Garzón, en un plantejament d’allò més democràtic com acostumava, va anomenar l’entorn d’ETA. La tesi que va portar després, amb la teoria que ETA no és només l’organització armada sinó aquest mateix entorn, a la llei de partits i l’exclusió de centenars de persones del dret d’elegir, ser elegits i fer acció política en el partit de la seva tria personal.

Presos preventius en alguns casos, als quals s’apliquen en moltes ocasions els màxims terminis de reclusió que preveu la llei –de vegades, per deixar-los després en llibertat perquè els jutges no tenen manera de justificar les imputacions– o condemnats a penes molt dures. Com en el cas del macrosumari 18/98 (en què van ser condemnats, entre d’altres, periodistes i treballadors del diari Egin), joves independentistes d’esquerres o dirigents de l’esquerra abertzale (en l’actualitat, la majoria de l’antiga direcció de Batasuna és a la presó pendent de judici). Encara és recent l’absolució dels cinc directius i periodistes del diari “Egunkaria”, que també van ser empresonats amb caràcter preventiu per ordre del jutge Del Olmo, i alguns d’ells torturats, considerant-los membres o col·laboradors d’ETA, per, després de set anys d’instrucció del sumari, ser absolts per l’Audiència Nacional espanyola.

Ara els toca el torn a 21 alcaldes, regidors i treballadors de la institució nacional d’electes bascos Udalbiltza, encausats –i la majoria empresonats també de forma preventiva– en un sumari instruït per Baltasar Garzón l’abril del 2003. Un altre ha resultat absolt d’entrada, en haver estat condemnat en un judici anterior pels mateixos fets. El judici, acusat-los d’actuar a les ordres d’ETA i malversació de cabals públics –en les campanyes que va fer la institució d’electes–, va començar el dijous 15 de juliol a Madrid i el fiscal demana per a cadascun d’ells penes d’entre 10 i 15 anys de presó, que l’acusació popular –Dignidad y Justicia– augmenta fins a 22.

Udalbiltza va ser un dels fruits més preciosos del procés de Lizarra-Garazi, que va portar a la treva de setembre del 1998 i que es va trencar quan ETA va tornar a l’acció armada el desembre de 1999. La que va ser qualificada de primera institució política nacional de la història recent del País Basc –ja que abastava la totalitat del país– va ser fundada el 18 de setembre del 1999, per 1.778 electes municipals del PNB, EA, Abertzaleen Batasuna i Euskal Herritarrok (coalició de l’esquerra independentista basca), dels set territoris històrics a una i altra banda de la frontera. Després que ETA va decidir posar fi a la treva, a partir de febrer del 2001 es van formar dues Udalbiltza: Udalbiltza-Udalbilde, liderada pel PNB i EA, i Udalbiltza-Kursaal, liderada pels electes de l’esquerra abertzale que seria il·legalitzada dos anys després.

Entre el patrimoni polític d’Udalbiltza-Kursaal, hi ha l’organització d’accions de solidaritat amb les zones més desafavorides del territori nacional, com Zuberoa, al País Basc del Nord, amb la creació del Fons Basc de Cohesió i Desenvolupament; l’aprovació del document “Euskal Herria en el camí cap a la democàcia i la pau;, la “Carta de Drets d’Euskal Herria”, la tramitació de l’EHNA (document de reconeixement de la identitat nacional basca dels qui el tramitaven de forma voluntària, que diverses empreses van acceptar com a instrument d’identificació equivalent al DNI espanyol) i sobretot la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles.

La Conferència es va fer del 6 al 8 de desembre del 2002 i va comptar amb la presència destacada d’un català, Fèlix Martí, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, com a membre del Comitè d’Honor. De la transcendència de la iniciativa, en pot donar una idea la llista de les persones que acompanyaven Martí en el Comitè d’Honor: Haunani Kay Trask (líder del moviment per la sobirania nativa de Hawai), Daniel Turp (membre de l’Assemblea Nacional del Québec), Matabo Kunene (del Congrés Nacional Africà, governant a Sud-Àfrica) i Pete Cenarrusa (exsecretari d’Estat d’Idaho, als Estats Units d’Amèrica, que hi va intervenir amb un discurs per vídeo). L’abril del 2003, el jutge instructor Baltasar Garzón posava fi a aquesta dinàmica.

Si tenim en compte que a la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles hi van participar no solament membres d’organitzacions independentistes dels diversos pobles oprimits pel Regne d’Espanya sinó personalitats destacades de tot el món i que en el comitè de suport hi havia un expresident de la República Italiana (Francesco Cossiga) i un exministre francès, i hi van intervenir amb ponències pròpies diputats i senadors de diversos països, així com Verena Graf, secretària general de la Lliga Internacional pels drets dels Pobles i Françoise Houtart, el seu president, persones ben poc sospitoses de connivència amb ETA, es poden entendre les presses de Garzón. I més en la cursa que ell mateix havia començat per veure qui empresonava més i amb més diligència, com més millor, independentistes de l’esquerra basca. La Conferència Internacional va finalitzar –pura lògica– amb una declaració en què es demanava el reconeixement del dret d’autodeterminació per a les nacions sense Estat. I amb el propòsit de posar en marxa una assemblea dels pobles d’Europa que fos una mena de contrapoder a les institucions europeers dominades per la lògica dels Estats.

El judici als electes i treballadors d’Udalbiltza, una vegada més, posa a prova el respecte del Regne d’Espanya per la democràcia. Aquest dissabte, milers de persones –10.000 segons el diari “Gara”– s’han manifestat en contra del judici. Entre els signants dels diversos manifestos de suport als encausats hi ha dirigents del PNB, EA, Aralar, Alternatiba (escissió d’EB), EB, els sindicats ELA, LAB i CCOO, l’Associació Basca de Municipis, Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta), Nafarroa Bai, i fins i tot un regidor del PSE i la incombustible exregidora del PSN a Iruña, Ainoha Aznárez, de qui sempre recordarem la intervenció, durant el darrer procés de pau, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona parlant en nom de les dones d’Ahotsak.

Ara que es tornen a obrir esperances de pau al País Basc, sense atemptats d’ETA des de fa un any i amb l’opció unilateral de l’esquerra abertzale per la confrontació democràtica pel dret a l’autodeterminació i la independència, sense violència ni ingerències, el judici a Udalbiltza serà també un judici a la justícia espanyola. Ja que donarà també la mesura de fins a quin punt els jutges del tribunal d’excepció volen i poden contribuir a la distensió en el conflicte basc o opten, una vegada més, com van fer en l’anterior procés, per endurir la via repressiva.

Humbert Roma, periodista

(Aquest article ha estat publicat a Tribuna Catalana el 18 de juliol del 2010)

(La foto, de la manifestació del dissabte 17 de juliol a Bilbao en suport als electes i traballadors d’Udalbiltza jutjats, és del diari “Deia”)

Read Full Post »