Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Irlanda’ Category

La multitudinària manifestació de dissabte a favor d’un canvi substancial en la situació de les persones basques empresonades a causa del conflicte nacional amb el Regne d’Espanya ha estat un fet de contundència inqüestionable. Fruit de multitud de factors, sobretot del final de l’activitat armada d’ETA i de la nova estratègia de l’esquerra independentista encara il·legalitzada –i amb dirigents empresonats, convé no oblidar-ho– en favor de la lluita per vies exclusivament pacífiques i democràtiques. Una estratègia que ha aconseguit aplegar partits i persones de sensibilitats diverses dins el camp de l’independentisme i el sobiranisme, primer en la coalició Bildu i, després, a les darreres eleccions a Corts espanyoles, en un pacte més ampli com és Amaiur, amb una participació clau com la d’Aralar superant vells enfrontaments molt profunds.

Per a una pau consolidada al País Basc és clau l’alleujament de la situació penitenciària especialment dura que pateixen presos i preses bascos, amb una política de duresa que porta molts anys sense pràcticament moure’s si no és a pitjor. Una de les caracteristiques principals de la qual és l’allunyament a centenars de quilòmetres del seu país. Seria el primer pas per anar-ne fent d’altres en el procés d’acompliment –si cal amb mesures individualitzades que al final abastin a totes les persones empresonades, com es va fer a Irlanda, perquè no es pugui parlar d’indult generalitzat– del segon punt de la declaració de la conferència internacional que cinc facilitadors internacionals per la pau d’altíssim nivell –entre ells, l’exsecretari general de l’ONU Kofi Annan– van fer a Donosti el 17 d’octubre passat:: “Si aquesta declaració (la d’ETA de cessament definitiu de l’activitat armada, inclosa al primer punt) es fa efectiva (com es va fer poc després) instem els governs d’Espanya i França –deien els firmants– a donar la benvinguda i acceptar el començament de converses (amb ETA, com deixava clar el primer punt) per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte”.

Entre elles, tot i que sense que els firmants les esmentin expressament, hi ha –com en tot conflicte armat– l’entrega de les armes sota control internacional i l’alliberament dels presos. Sobta, tenint en compte totes aquestes cirscumstàncies, l’actitud del PNB –que del 13 al 15 de gener té convocada la seva Assemblea General i amb qui ara Amaiur es juga l’hegemonia política al País Basc– desmarcant-se de la manifestació de dissabte que tant de ressò popular i mediàtic ha tingut tot i que segueix donant suport a una reforma de la política penitenciària a favor dels drets dels presos i preses bascos. Entre els diversos arguments dels dirigents penebistes –que recorden encara el trencament de la treva de Lizarra el 1999, una treva en què tant s’hi havia implicat el partit–, un dels més contundents és potser el d’Iñaki Anasagasti al seu bloc: “Així com el 1999 –diu Anasagasti– vam anar a la manifestació (a favor dels presos), aquest dissabte no hi anirem. Hi falta el requisit previ i no és sinó un de molt senzill. Que els presos i les seves famílies li diguin a ETA que desaparegui. Només això”. Una condició, ara com ara, difícil d’acomplir quan precisament el que plantejaven els facilitadors internacionals és que siguin ETA i els governs espanyol i francès els qui tractin “exclusivament les conseqüències del conflicte”.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de gener del 2012)

Read Full Post »


Des dels temps de Jaime Mayor Oreja, de vegades tinc la sensació que algunes declaracions dels ministres espanyols de l’Interior són més una consigna destinada a ETA que no informacions per a la gent que les rep. M’hi refermen les darreres intervencions públiques del ministre Alfredo Pérez Rubalcaba dient que ETA prepara un atemptat o un segrest coincidint amb la presidència de torn espanyola a la Unió Europea.

¿Com ho sap el ministre de l’Interior què vol fer ETA? Si ho sap de bona font, ¿com és que no ho evita en lloc d’explicar-ho? I si no ho sap, ¿per què ho diu? Ateses les circumstàncies en què s’ha produït la roda de premsa del ministre, que ja ha aixecat protestes fins i tot en les files de la policia, la guàrdia civil i els escoltes privats, m’inclino més aviat a pensar que Rubalcaba confon els seus desitjos amb la realitat. I espero no equivocar-me, perquè ETA ja ha demostrat massa vegades que és capaç de tot en els moments en què més pot perjudicar els interessos de l’esquerra abertzale.

Una acció d’ETA, de les característiques que augura el ministre, durant la presidència espanyola a la UE, tornaria a posar en perill, i molt, l’estratègia que ve definint des de fa temps la majoria de l’esquerra independentista basca. Una estratègia que va tenir la seva expressió pública més rellevant en l’acceptació, en un acte a Altsasu el darrer 14 de novembre, dels principis del senador Mitchell –que van ser tan útils per a la pau a Irlanda– per abordar una sortida democràtica i pacífica al conflicte al País Basc. És significatiu que Rubalcaba hagi fet públics els seus suposats temors a una acció espectacular d’ETA pocs dies després que, tot indica que al dictat del seu ministeri, diversos mitjans de comunicació hagin emprès una campanya d’intoxicació a l’entorn de les darreres iniciatives de l’esquerra abertzale.

Han destacat, per la seva significació, en aquest sentit, el diari “El País” i, curiosament, també els mitjans del grup “Noticias” (proper al PNB, incloent-hi “Deia”), que van donar ressò a una informació de l’agència oficial espanyola de notícies EFE, filtrant fragments d’una carta privada d’Arnaldo Otegi a un altre presoner basc. Uns textos que revelarien discrepàncies en l’esquerra abertzale sobre l’estratègia proposada per la majoria i assumida pels membres de la direcció que són empresonats. Otegi, mitjançant la seva advocada Jone Goirizelaia, ja ha advertit que pensa denunciar aquesta vulneració de la seva correspondència privada, teòricament protegida per les lleis espanyoles. A banda la tendenciositat de filtrar només fragments d’una carta trets de context –com ja han fet d’altres vegades el ministeri de l’Interior i institucions penitenciàries–, a ningú que hagi llegit, ni que sigui de passada, la ponència oficial de la direcció de l’esquerra abertzale per al debat, li han de sorprendre les diferències que pretenia posar en evidència la filtració. El mateix document oficial parla expressament de quines són aquestes diferències, i al ministeri no li calia recórrer a una maniobra tan barroera, si no és que pretenia objectius intoxicadors

De la seva banda, el diari “El País” titulava amb contundència una crida a portada, el passat 20 de desembre: “ETA busca amigos”. Hi anunciava un pseudoreportatge de dues pàgines, al quadern especial del diumenge, en què –amb el subtítol “El conglomerado ETA-Batasuna ofrece treguas a organizaciones democráticas a cambio de que se incorporen a su ‘frente independentista'”–barrejava veritats conegudes, documents d’origen policial o judicial, cartes privades o converses telefòniques intervingudes, mitges veritats i mentides grolleres, per construir un magma informatiu destinat a posar en qüestió l’estratègia de l’esquerra abertzale. En un batibull de possibles aliats, o “companys de viatge” en terminologia de l’autor, s’hi barrejaven noms de polítics com Xabier Arzalluz (PNB) o Carlos Garaikoetxea (EA), líders sindicals com Jose Elorrieta (ELA), cantants com Benito Lertxundi i Fermín Muguruza, aixecadors de pedres com Inasio Perurena, acadèmics de la llengua basca com Sagrario Alemán… No se’n lliurava –d’aquesta recerca d'”amics”– ni tan sols la campanya de solidaritat amb els cinc directius del diari en euskera “Egunkaria”, tancat ara fa set anys pel jutge Del Olmo, que afronten gravíssimes penes de presó en el judici que va començar el 15 de desembre a Madrid i que és previst reprendre després de reis.

No és, però, aquesta coincidència mediàtica l’única circumstància que envolta les declaracions del ministre relacionada amb el País Basc. N’hi ha més. Acabem de saber pel diari “Gara”, proper a l’esquerra abertzale, que una comissió formada per bascos i basques de diverses miltàncies polítiques ha fet aquest desembre una ronda de visites a polítics, agents socials i mitjans de comunicació francesos per interessar-los en la denúncia de la desaparició, fa vuit mesos, de Jon Anza, expresoner i militant d’ETA exiliat al País Basc del Nord. Una visita que, segons “Gara”, ha estat acollida amb interès pels interlocutors francesos, i que es produeix després que el diari “Le Monde” dediqués una extensa informació a la desaparició d’Anza en la seva edició del 3 de desembre.

I encara una altra coincidència: aquest passat cap de setmana el col·lectiu de presos i preses bascos han anunciat que començaran –just al gener quan s’inicia la presidència espanyola a la Unió Europea– una sèrie de mesures, que no han concretat, per denunciar la seva situació, cada vegada més greu per les mesures de política penitenciària, i reclamar el dret a ser traslladats a presons del seu país. Per al dia 2 de gener, coincidint també amb l’inici de la presidència espanyola, hi ha convocada una manifestació de solidaritat a Bilbo.

Tantes coincidències em fan pensar que Rubalcaba i el govern de la monarquia espanyola  deuen necessitar un atemptat o un segrest d’ETA fins tal punt que l’invoquen a la desesperada. Perquè, si no, afronten la presidència de la UE sense cap coartada que els permeti camuflar d’alguna manera dues qüestions que són, ara com ara, incapaços d’abordar: la caòtica resposta del govern de Zapatero a la crisi, que col·loca el Regne d’Espanya a la cua de les polítiques econòmiques dels governs europeus, i l’expressió cada vegada més visible i àmplia de les aspiracions sobiranistes de catalans i bascos que, per primera vegada des de la mort del dictador, podrien articular-se per vies exclusivament pacífiques en els dos casos precisament durant la presidència espanyola a Europa.

En uns moments en què ETA sembla haver retornat a la inactivitat, i quan l’esquerra abertzale ha fet públics documents en què –ni que un d’ells encara sigui en fase de debat– opta clarament  per obrir un nou cicle polític d’enfrontament democràtic i absència de violència armada, que el ministre espanyol de l’Interior anunciï que ETA prepara noves accions només ho sé interpretar com una irresponsabilitat o una provocació. Irresponsable o provocador, aquest gest del ministre Rubalcaba no està a l’altura del que cal esperar d’uns governants que s’omplen la boca reclamant la fi de la violència. Talment sembla que l’únic que busquen és perpetuar-la.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 30 de desembre del 2009)

Read Full Post »

AzkenEzkalt

Un centenar de persones molt conegudes i representatives de l’esquerra abertzale han protagonitzat avui un acte a Altsasu (Alta Navarra) en què han donat a conèixer el document “Un primer pas per al procés democràtic: principis i voluntat de l’esquerra abertzale”. Alhora, el web ezkerabertzalea.info l’ha fet públic en sis llengües, entre elles el català. El fet que l’acte hagi coincidit amb el cinquè aniversari de la declaració de Batasuna a Anoeta, que va precedir la darrera, i frustrada, treva d’ETA, i que es produeixi després d’un important debat en el si de l’esquerra abertzale, durant el qual el jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, va decidir enviar a la presó cinc dels seus dirigents, entre ells Arnaldo Otegi i Rafa Díez, fan encara més transcendental l’acte d’avui.

Ahir mateix, el coordinador de la xarxa ciutadana per l’acord i la consulta Lokarri, Paul Ríos, publicava un article al seu bloc en què advertia de la importància que tindria un acte com el d’avui, del qual ja se’n parlava al País Basc. És interessant llegir aquest article perquè dóna d’altres pistes sobre la transcendència de l’acte d’avui –i la d’altres iniciatives polítiques dels sectors sobiranistes bascos i d’algunes personalitats d’altres països– de cara a avançar cap a la resolució del conflicte.

El web directe.cat també informa de l’acte i remarca un fet destacat del document de l’esquerra abertzale: l’assumpció que fa dels sis principis del senador nord-americà George Mitchell, que van ser cabdals per desbloquejar el procés negociador que va portar a la pau a Irlanda del Nord i que directe.cat reprodueix.

Read Full Post »

200705182eguiotegi

Aquests dies ha provocat escàndol en els dirigents del PNB un rumor difós per ells mateixos: la nit electoral de l’1 de març, coneguts els resultats, hi hauria hagut contactes entre un dirigent del PSE i un altre de l’esquerra abertzale. Ho interpretaven com una prova del que el mateix Íñigo Urkullu, president de l’Euskadi Buru Batzar, va qualificar de pinça entre el PSE i l’esquerra abertzale, il·legalitzada i amb la majoria dels seus dirigents i molts dels seus militants empresonats, per treure el PNB de la lehendekaritza. Com si la il·legalització hagués estat promoguda per l’esquerra abertzale en connivència amb el PSOE perquè aquest arribés a encapçalar el Govern autonòmic. Quan els mateixos que feien aquesta acusació encara defensen un pacte del PNB amb els socialistes bascos que garanteixi al PNB la lehendekaritza.

 

Divendres passat, Xabier Arzallus, gat vell de la política basca, sense mostrar-se’n escandalitzat com els seus companys de partit, concretava noms: es tractaria del president del PSE, Jesús Eguiguren, i l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi (els dos, a la foto). Res de nou, si es té en compte que es tracta dels dos interlocutors que, en secret i amb paciència, van preparar la cuina per a la darrera treva i les fracassades converses de pau. Seria una prova més que Otegi, contra el que havien previst mitjans imperialistes espanyols i com ja vaig advertir des de Tribuna Catalana que faria quan sortís de la presó, segueix fent política activa i protagonitzant actes públics, en la mesura que el deixen des de l’Audiència Nacional espanyola,

 

Que aquests dos dirigents polítics s’hagin telefonat, si és certa la informació, i Arzallus em mereix més confiança que alguns dels seus correligionaris, es tractaria d’una molt bona notícia. Per dues raons: en primer lloc, perquè voldria dir que, malgrat la ruptura de la treva, s’han mantingut com ha de ser els contactes entre el PSE i l’esquerra abertzale il·legalitzada. I, en segon, perquè el PP no ha reaccionat al rumor traient tota l’artilleria verbal i de mobilitzacions al carrer, com hauria fet encara no fa fa dos anys. I també per una altra: ETA no ha fet cap mort en aquesta campanya electoral, a diferència del que va fer a les eleccions generals, matant el treballador i exregidor socialista d’Arrasate Isaías Carrasco. De fet, el darrer mort per ETA va ser l’empresari Ignazio Uria, a Azpeitia el 2 de desembre del 2008. Una persona relacionada amb el nacionalisme basc governant i, segons molts indicis, més per no pagar l’anomenat impost revolucionari que no per estar vinculat a les obres del TAV. Sigui com sigui, des de llavors, no hi ha hagut atemptats mortals i ETA, durant la campanya, s’ha limitat a fer accions violentes espectaculars contra edificis emblemàtics com el de la televisió basca o la seu de Ferrovial-Agroman a Madrid. No voldria equivocar-me, però aquest podria ser també un indici que les coses, almenys pel que fa al retorn a les converses de pau, s’estan redreçant.

 

És clar que només són hipòtesis i poden ser debaratades de cop i volta. I que, com en l’anterior treva, la cuina cas que s’estigui produint serà lenta i amb moltes dificultats: cal no oblidar que els primers contactes d’Otegi i Eguiguren es van produir mentre ETA encara matava i Aznar era president del govern de la monarquia. Potser ara encara serà més complicat que llavors, ja que les parts deuen estar més que escaldades del darrer fracàs. Probablement, també com va passar aleshores, el PNB no hi serà cridat fins que les coses estiguin molt avançades. Fins i tot, potser ni llavors, atès que estarà desplaçat del govern a la comunitat autònoma basca. No hem d’oblidar que segons la versió que n’ha donat l’esquerra abertzale, tot i que va ser aquesta la qui va insistir que el PNB havia de ser a les converses una vegada declarada la treva d’ETA el març del 2006, els interlocutors del partit nacionalista, i sobretot qui llavors n’era el president, Josu Jon Imaz, es van alinear sistemàticament amb els socialistes i van deixar sols els representants de l’esquerra abertzale en les negociacions. Amb actituds, si hem de fer cas de la versió de l’esquerra abertzale, més dures que les del mateix PSE, quan l’esquerra abertzale va voler introduir precisions al prepacte a què s’havia arribat a Loiola, que garantissin sotmetre a referèndum el dret a la independència i, sobretot, dotar de competències polítiques i no només de coordinació– a l’òrgan comú pactat per a la comunitat autònoma basca i Navarra. Per arribar a un únic Estatut d’autonomia per als quatre territoris, prèvia aprovació dels ciutadans administrats per la comunitat autònoma basca i la foral navarresa.

 

Com deia en un anterior article, el PNB té una important responsabilitat en la situació a què s’ha arribat al País Basc, havent-se oposat a la llei de partits però aplicant-la fent de corretja de transmissió de les ordres rebudes des de Madrid. I les diferències entre PNB i l’esquerra abertzale no són d’avui. Neixen a l’inici de la transició política al Regne d’Espanya, amb el fracàs de les converses de Txiberta amb la participació, entre d’altres, de les dues ETA (milis i polimilis), el PNB, i diversos partits abertzales d’esquerra alguns dels quals confluirien després en Herri Batasuna i l’intent de fer una sola candidatura nacionalista basca en les eleccions espanyoles de juny del 1977, amb l’únic objectiu d’aconseguir el dret a l’autodeterminació. O, si es vol, des des mateix origen d’ETA, ara fa cinquanta anys, fruit de l’escissió d’un sector de les joventuts del PNB, davant el que consideraven inacció del partit nacionalista enfront de la dictadura.

 

Només durant el malaguanyat pacte de Lizarra-Garazi, que va obrir la possibilitat de la treva d’ETA del 1998, immediatament després de la qual va accedir Ibarretxe a la lehendekaritza, semblaven haver-se superat les diferències entre les dues principals forces del nacionalisme basc. Però el fracàs de Lizarra enmig d’acusacions mútues va trencar la col·laboració. Tot i així, l’esquerra abertzale, del Parlament autonòmic estant, va seguir facilitant l’accés del PNB al Govern i l’aprovació de les dues iniciatives més emblemàtiques d’Ibarretxe: la reforma de l’Estatut d’Autonomia, que els partits imperialistes espanyols es van negar ni tan sols a debatre a les Corts, i la consulta, que el Tribunal Constitucional va avortar a instàncies del govern socialista espanyol.

 

Si tenim clar que un acord de pau es negocia amb els enemics, i no pas amb els amics, és clar que, si es confirma la trucada entre Otegi i Eguiguren la nit electoral, res no tindria a veure amb una suposada pinça PSE-esquerra abertzale: un argument cínic, d’altra banda, si tenim en compte que qui més pateix la repressió del govern socialista de la monarquia és l’esquerra abertzale, i que el PNB no faria fàstics a un acord de Govern amb el PSE, sempre que l’encapçalessin ells. Sinó més aviat amb la visualització que encara és possible una pau dialogada al País Basc.

 

Una nota més a tenir en compte: una militant catalana del PP que sembla que va per lliure, Montserrat Nebrera, ha estat que jo sàpiga l’única veu discrepant dins del partit davant l’acord PSE-PP, al·legant precisament que el PSE va negociar amb ETA. No sé si Montserrat Nebrera tirava perdigonades o sap més del que diu. Però, encara que sembli mentida, el PP també necessita que prosperin les vies del diàleg, si ETA decidís tornar-hi. Rajoy ja es veu a la Moncloa, i la munició antiETA se li va acabar en l’anterior legislatura. Ara ha d’aprofitar els arguments que li facilita la incapacitat de Zapatero a l’hora d’abordar la gravíssima crisi econòmica –més de quatre milions de parats a finals d’any són insuportables per a qualsevol governant, i més si s’autoqualifica com a socialista, i més li val no barrejar “churras con merinas”, que diuen a Castella. No hem d’oblidar tampoc que el PP ja ha negociat amb ETA i, encara que sigui presoner dels seus propis discursos com el mateix PSOE, Rajoy sempre podrà dir que la situació ha canviat. A més a més, hi ha la mediació internacional, que se’m fa difícil creure que s’hagi mantingut inactiva des de la fi de la treva. Precisament un home a qui el nou president dels Estats Units, Barak Obama, ha nomenat mediador per l’Orient Mitjà, George Mitchell, que va actuar amb eficàcia com a enviat de Bill Clinton en el procés de pau d’Irlanda, va visitar el País Basc uns mesos després del trencament de la treva, en el que va ser presentat com un viatge de plaer. I els documents que es van produir arran de les negociacions existeixen i són custodiats per instàncies de mediació.

 

D’altra banda, l’esquerra abertzale sembla que pretén reforçar l’objectiu d’acumular forces sobiranistes com defensen públicament alguns dels seus dirigents, entre ells el mateix Otegi. La convocatòria, un any més, de l’Aberri Eguna sobiranista amb la marxa entre Irun i Hendaia, impulsada pel Fòrum de Debat Nacional i amb el suport de personalitats de signe divers en el món del sobiranisme, aniria per aquest camí. D’altra banda, a les bases del PNB es detecta cansament per una política que els ha portat a aquesta situació, després de tantes concessions a la governabilitat del Regne d’Espanya malgrat totes les humiliacions sofertes. I veuen la cirereta del pastís el pacte PP-PSE com a prova de la inutilitat de les febleses penebistes. Alguns membres destacats de l’esquerra abertzale que són en llibertat reconeixen que una de les causes del fracàs del darrer procés de pau va ser la incapacitat d’unir les forces sobiranistes i confiar massa en la negociació amb els socialistes. I saben que una nova negociació sense organitzar les bases socials del sobiranisme els condemnaria o bé a una nova ruptura o bé a un pacte a la baixa que ETA difícilment acceptaria. D’altra banda, hi ha en sectors propers a l’esquerra abertzale i als afeblits moviments socials bascos la sensació que, en l’anterior procés, els dirigents de Batasuna van negociar pel seu compte, com si es tractés d’un afer d’alta política, bandejant la necessària interacció entre els dirigents i les bases, una interacció que va ser crucial per exemple en el procés de pau a Irlanda.

 

Potser tot plegat siguin especulacions a partir d’una notícia incerta, fruit del meu desig de pau per a un país tan maltractat. I de la meva constatació que un País Basc en pau té un potencial de reivindicació nacional enorme. Només cal veure els resultats reals de les darreres eleccions, comptabilitzant tots els vots nacionalistes bascos enfront dels nacionalistes espanyols. El camí s’anuncia dur i llarg, però, si la notícia fos certa, començaria a albirar-se una tènue llum a la sortida del túnel.

 

Humbert Roma. Periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 16 de març del 2009

Read Full Post »

imatge084a

Quan faltaven pocs dies perquè l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, complís la condemna que li havia imposat la justícia espanyola acusant-lo d’enaltiment del terrorisme i sortís –el 30 d’agost del 2008– de la presó de Martutene, alguns mitjans considerats de referència per l’imperialisme mediàtic espanyol van especular sobre el seu futur polític. El qui va ser principal interlocutor de l’independentisme basc d’esquerres en el darrer procés de pau estaria acabat, desnonat com a polític o amb ganes de deixar-ho. Els fets vénen a desmentir aquesta versió interessada. Avui mateix, diumenge 11 de gener, el diari Gara publica un autoanunci a tota pàgina on promou un acte –sense precisar-ne la data: diu “Pròximament”– en què Otegi se sotmetrà en públic a les preguntes de tres periodistes de mitjans internacionals, en un acte de lliure accés en l’emblemàtic Kursaal de Donosti.

Otegi, després de sortir de la presó  i deixar passar un temps per recuperar el contacte amb la gent, ha fet ja diverses compareixences públques, algunes d’elles enmig d’una atenció multitudinària. La primera va ser el 18 de novembre passat, en l’acte inaugural de la darrera edició dels ASKEncuentros, que organitza el dramaturg Alfonso Sastre, de reconegut prestigi internacional. Juntament amb Sastre, Otegi hi va parlar –presentant-se com a filòsof, ja que no pot parlar com a dirigent polític– sobre la futura República dels bascos. Després, el 20 de desembre, va presentar, a Burlata, el llibre de Xabier Makazaga “La red. El tormento en la España constitucional”, un implacable al·legat contra la tortura publicat per editorial Txalaparta. 

Finalment, ha protagonitzat dues rodes de premsa aquests dies per parlar del judici que es fa al Tribunal Superior de Justícia del País Basc, a Bilbo, contra el lehendakari Ibarretxe i dirigents del PSE i l’esquerra abertzale –un d’ells, ell mateix– per haver dialogat durant el darrer procés de pau. La primera, juntament amb personalitats de l’independentisme basc d’esquerres que, com ell mateix, no són empresonades –com sí que ho són els altres quatre exdirigents de Batasuna jutjats amb ell–, i la segona, amb el diputat del Sinn Féin al Parlament de Stormond, AlexMaskey. I ara l’anunci de l’acte del Kursaal. Si això és deixar la política…

Per cert, que avui el diari Gara publica una interessant entrevista amb el republicà irlandès Alex Maskey, observador en el judici de Bilbo.

Read Full Post »

p002_f01

Alex Maskey, diputat del Sinn Féin al Parlament de Stormond (Irlanda del Nord), que va ser el primer alcalde republicà de Belfast, assisteix, com a observador internacional, al judici que va començar el dijous passat, 8 de gener, al Tribunal Superior de Justícia del País Basc, a Bilbo, contra el diàleg per aconseguir la pau. Ahir va fer una roda de premsa que es recull en aquest vídeo, juntament amb l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, una de les persones que hi són jutjades. Maskey va dir que “hi ha dues vies per als conflictes: una porta a Gaza: l’altra, a Africa del Sud o Irlanda”.

Tal com es presenta a molts mitjans aquest judici, sembla com si l’única persona que hi és jutjada sigui el lehendakari Ibarretxe i, com a molt, els dirigents del PSE Patxi López i Rodolfo Ares. Sovint es deixa en tercer lloc, si no se’ls omet sense més ni més, els cinc dirigents de Batasuna que també hi són jutjats, i contra un dels quals, Arnaldo Otegi, l’acusació popular demana la pena més greu: quatre anys de presó . Obviant, a més a més, que quatre d’ells no entren a l’edifici per la porta gran sinó pel darrere, perquè hi són conduït emmanillats des de la presó on han estat traslladats des dels centres on la justícia espanyola els té engarjolats des de poc temps després que ETA trenqués el darrer alto el foc.

Dilluns vinent sabrem si el tribunal decideix prosseguir el judici, tal com ara prefereix el lehendakari, o en declara la nul·litat, com demanen els advocats dels acusats del PSE i l’esquerra abertzale.

Read Full Post »

Amb el número d’aquest mes de la revista “Sàpiens”, i afegint poc més d’un euro al preu habitual de la revista, es pot adquirir el documental “Diumenge a les 5”. El vaig comentar en aquest bloc quan es va presentar a Barcelona, arran de la seva emissió per TV3 i la televisió pública basca en el desè aniversari dels acords de pau per a Irlanda del Nord. El fet que el nostre fill Marc en sigui un dels guionistes –d’altra banda, és producció de la cooperativa d’audiovisuals “Batatabat”, de la qual ell és soci– no crec que em tregui raons per recomanar-ne efusivament l’adquisició i la visió, sense dependre de les vel·leïtats dels programadors de TV3.

 

“Diumenge a les 5” és una lliçó sobre la importància del paper dels presos en la resolució dels conflictes armats i la consecució d’una pau que es vol duradora i justa. Les reflexions d’un expresoner republicà i d’un altre unionista donen moltes pautes sobre la importància d’encertar-la en el tractament de la qüestió dels presos si es vol convertir un dels principals problemes de tot procés de pau en un actiu més que contribueixi a aconseguir-la, com va passar a Irlanda. Exactament al contrari del que va fer el Govern espanyol en el darrer procés, fracassat, de negociaciacions per la pau al País Basc.

Read Full Post »

L’alcaldessa d’Arrasate, la independentista d’esquerres basca Ino Galpasoro, i l’independentista d’esquerres català de Terrassa Francesc Argemí,  Franki, ja són a la presó. La primera, en presó preventiva decretada el 30 d’abril pel jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, acusant-la de col·laboració amb ETA i desobediència a la justícia (“mantenint –diu el jutge– una actitud rebel” contra la suspensió d’activitats de l’històric partit basc Acció Nacionalista Basca –ANB–). Com ha fet tantes altres vegades, el superjutge mediàtic, instructor de macrosumaris destinats a empresonar com més bascos i basques rebels millor, s’ha sumat a la campanya engegada pels partits majoritaris al Congrés espanyol dels diputats, i la premsa afí, amb el suport del PNB, per treure ANB dels ajuntaments on governa gràcies als vots de la ciutadania. Com que amb la suspensió d’ANB no en tenia prou, ara toca engarjolar els càrrecs electes. I anuncia que d’altres seguiran a l’alcaldessa del poble bressol del potent cooperativisme basc contemporani.

 

La doctrina Garzón, inspiradora dels legisladors espanyols que van aprovar la llei de partits, és prou coneguda: es pot ser d’ETA sense saber-ho, només cal coincidir amb els objectius de la independència i el socialisme i fer alguna cosa per aconseguir-los, com presentar-se a unes eleccions. Com que Ino Galpasoro es va oposar a condemnar ETA per l‘assassinat d’Isaías Carrasco, que havia estat regidor del seu poble pel PSE, i això no li havia comportat el seu cessament legal, perquè els partits proposants de la censura contra ella –PSE i PNB– no van aconseguir la majoria necessària –fins i tot el PP s’hi va abstenir–, va el jutge Garzón i fa allò que els partits no van poder fer. Ino Galpasoro serà alcaldessa, però des de la presó. És a dir, no ho serà. El mateix els pot passar a alcaldes i regidors en tots aquells altres ajuntaments governats per ANB on, un rere l’altre, fracassa l’estratègia de les mocions de censura. Ara, en mitjans del PNB i del govern tripartit basc, es posen les mans al cap per la gosadia del jutge Garzón. ¿I què s’esperaven?

 

Francesc Argemí, Franki, va anar a la presó dos dies abans, aquesta vegada en compliment de condemna ferma: dos anys i set mesos, ratificada pel Tribunal Suprem espanyol. La causa: oposar-se a la presència de la bandera del Regne d’Espanya a l’ajuntament de la seva ciutat. Un objectiu que compartim molts catalans i catalanes –fins i tot algun partit governant a la Generalitat n’havia fet campanya; ¿se’n recorden d’allò d’“Un país, una bandera”?–, que veiem en l’ensenya del Regne d’Espanya el símbol de l’opressió i la negació dels nostres drets nacionals. Ultratge a la bandera i atemptat a l’autoritat, i a la garjola.

 

Tant li fa la causa de l’empresonament: en cap cas, violència armada. L’exalcalde català de l’Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho, ministre nacionalista espanyol (d’esquerres?) de Treball i immigració, ha saludat amb entusiasme l’empresonament de l’alcaldessa d’Arrasate. No ha dit res –almenys no em sona que hagi estat publicat– de l’empresonament del seu connacional (segons el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els representants legals dels catalans administrats per la Generalitat de dalt diuen que Catalunya és una nació) i independentista català Francesc Argemí, Franki. Per Corbacho “la gent que dóna suport directament o indirectament a la violència no pot formar part de cap govern”. “A ETA –va afegir– només li queda un camí, que és acabar a la presó”. Se suposa que, com a bon nacionalista espanyol, tant és d’ETA qui va assassinar el seu company socialista basc com l’alcaldessa. Sense matisos. Sense escletxes. Sense esperança, doncs.

 

Dimarts passat, en un acte de presentació d’una iniciativa de diàleg intercultural i interreligiós que impulsa Baketik, centre basc per la pau i l’elaboració ètica de conflictes, el qui va ser fundador i dirigent d’Elkarri, Jonan Fernández, deia que –en l’actual situació– al País Basc s’albiren dos possibles finals: un, ordenat, com a Irlanda, i un altre, desordenat, policial, “que no descarto”, va dir. Segons Jonan Fernández, la gent al País Basc és cinc anys per endavant del moment polític, i “l’actual versió del conflicte –va dir– no té futur, perquè la realitat la superarà, i som en el cicle final de la versió violenta del conflicte”. Estic d’acord amb la primera part de l’argumentari del dirigent pacifista: el conflicte pot acabar per la via policial, però ¿això serà acabar? De moment, la realitat que s’imposa avui al País Basc segueix essent la violenta, i l’empresonament de centenars de bascos i basques, fins i tot els qui lluiten per la via pacífica per les llibertats col·lectives, no sembla pas que porti a la via pacífica que, hi estic d’acord, la majoria de la ciutadania basca desitja.

 

Dos escarments més, doncs: per als independentistes d’esquerres bascos que no volen rendir-se com els exigeix el nacionalisme espanyol, incapaç de reconèixer una cosa tan democràtica com el dret dels bascos a decidir si segueixen lligats al Regne d’Espanya o se’n volen deslliurar, i per als independentistes d’esquerres catalans que no volen que onegi en els ajuntaments catalans la bandera d’aquest mateix Regne d’Espanya. Per cert, la mateixa que, passant a matadegolla els qui la combatien, el generalot va treure de les escombraries de la història, on l’havia llençada l’onada republicana l’any 1931, i va fer-la insígnia suprema del règim feixista, de qui la va heretar la monarquia en què el generalot va llegar la seva successió.

 

Amb poques hores de diferència, ertzaina i mossos d’esquadra carregaven –no pas pacíficament– contra els qui donaven suport als dos empresonats. En defensa, esclar, de la legalitat del Regne d’Espanya i la seva unitat constitucional. I encara els constitucionalistes espanyols diran que la seva Constitució garanteix totes les llibertats. Sobretot –con es pot veure– les d’expressió, associació i manifestació. 

 

Read Full Post »

Quan han fet deu anys dels acords de pau a Irlanda del Nord és bo tornar a mirar cap a les societats on han aconseguit superar un conflicte armat i enfocar un futur allunyat de la violència política, si ens preocupen altres processos no resolts que tenim a prop. És el que van fer el col·lectiu català “Sí al procés de pau” i la productora Batabat. Aprofitant que el divendres 11 d’abril el canal 33 estrenava el documental “Diumenge a les 5”, que repassa el camí cap a la pau irlandesa de la mà de dos expresos –un republicà i un altre unionista–, van convocar-ne una projecció a Barcelona i una altra a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, en què van participar William McQuiston, expresoner unionista, i Seamus Kelly, expresoner republicà

 

 

Tant la seva intervenció com les de l’advocada Gemma Calvet –bona coneixedora del País Basc i del conflicte irlandès, de qui va sorgir la idea del documental–, l’Oriol Cortacans, guionista, i Joan López, director, van posar el dit en la nafra d’un dels factors clau en la resolució de qualsevol conflicte armat: el paper dels presos. Segons van explicar, la decisió d’apropar els presos tant unionistes com republicans al seu país, i sobretot la possibiliat que debatessin lliurement les condicions per al procés de pau, van ser factors decisius per arribar als acords. Tant com la flexibilitat del Govern i la justícia britànics a l’hora de trobar sortides legals per facilitar-ne l’excarceració.

 

Llegeixo aquests dies un llibre molt esclaridor sobre com va encarar el PSOE el fracassat procés basc. Es tracta del dietari que va escriure durant la treva l’exministre socialista Txiki Benegas, i que ha publicat l’editorial Espejo de Tinta, amb el títol de “Diario de una tregua. Una oportunidad perdida”. Deixo per una altra ocasió el comentari sobre el conjunt del llibre, que dóna moltes claus sobre el fracàs del darrer procés de pau. Només remarcaré ara una frase que, tot i els elogis que dedica Benegas a Zapatero per com va gestionar la treva, els distancia precisament en el tracte als presos. “No estic d’acord amb l’excerceració –escrivia el 4 d’agost del 2006 comentant unes propostes del vicecoordinador d’Aralar, Mikel Basabe–(…) però sí amb el trasllat dels presos al País Basc i els seus entorns. No sé per què el Govern no ho fa. Es tractaria d’un trasllat de tots els presos sense res a canvi tot advertint que, si es torna a utilitzar la violència, tornen on eren”.

 

Res no va fer Zapatero en aquest sentit, si no és –in extremis i per evitar el trencament de la treva en aquells moments– la suavització de la situació penitenciària de De Juana Chaos, perquè aquest posés fi a la seva vaga de fam. Res més. Menys encara del que havia fet –i ben poc que va ser– José Maria Aznar en l’anterior treva. Ni tan sols aplicar mesures que estalviessin la duresa del tracte als familiars dels presos, obligats a desplaçar-se centenars de quilòmetres per poder veure’ls. 

 

Aquest dilluns 21d’abril comença a l’Audiència Nacional espanyola, a Madrid, el judici contra 26 persones acusades de formar part de les Gestoras pro Amnistia i Askatasuna, organitzacions dedicades a la defensa dels drets dels presos. El fiscal demana deu anys de presó per cadascuna d’elles, per unes actuacions desenvolupades a plena llum del dia i sense violència. Els dos expresoners irlandesos –enemics abans i col·laboradors ara, tot i tenir objectius polítics ben diferents– explicaven com la relació amb el seu entorn va ser un factor fonamental de cara a la pau. I com, un cop sortits de la presó, han contribuït a apaivagar les tensions entre les dues comunitats i a evitar que els més joves caiguin en el parany de la violència.

 

A l’altra banda del món estan passant aquests dies coses que també conviden a la reflexió. S’han celebrat al Nepal unes eleccions democràtiques i els antics guerrillers maoistes són a punt d’aconseguir la majoria en l’Assemblea Constituent, i el Govern per aquesta via. Ja no són oficialment terroristes sinó polítics reconeguts, amb dret a governar. Només ha calgut que canviessin les condicions polítiques, amb el compromís d’abolir la monarquia i substituir-la per una república federal, perquè deixessin les armes i posessin fi a deu anys de guerra que ha causat 13.000  morts. 

 

Ja sé que són situacions diferents. Tots els conflictes polítics, també els armats, ho són. Com ho és qualsevol conflicte entre els humans. Però, de tots ells, hi cap treure’n lliçons. Per mi, la més important és que la pau és sempre difícil però no impossible. Cal buscar-la per tots els mitjans sense defallir. I, sobretot, deixant de banda el dogma que pretén que no es pot pagar cap preu per la pau. És clar que es pot pagar. L’única condició és que sigui compatible amb la democràcia. Pel que fa al País Basc, no tinc cap dubte que el preu és el reconeixement –d’una o altra manera– del dret a l’autodeterminació, altrament dit dret a decidir. Un dret profundament democràtic que, tard o d’hora, haurà de regir les relacions entre les nacions per substituir el primigeni dret de conquesta.

 

Pel que fa a qui és o no terrorista, fa pocs dies hem sabut que l’expresident de Sud-Àfrica, Nelson Mandela, i l’actual partit governant al país, el Congrés Nacional Africà, encara ho són oficialment per als Estats Units d’Amèrica. 

Humbert Roma, periodista. Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’abril del 2008

 

Read Full Post »

 sunday.jpg

Els organitzadors de la campanya “Sí al procés de pau“, en suport al retorn al procés de pau al País Basc, organitzen dos passis del documental “Sunday at 5″, coproduït per Batabat, TV3 i EITB, sobre el procés de pau a Irlanda del Nord de la mà de dos expresos, un republicà i l’altre unionista. A banda l’interès del documental –que passarà TV3 properament, cal destacar la participació dels protagonistes irlandesos en els actes.

 

AQUESTA ÉS LA CONVOCATÒRIA

 

Companyes i companys,

 

Després d’unes setmanes de treball amb els periodistes de Batabat, la setmana vinent

(amb el motiu del 10è aniversari dels històrics acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord),

la productora Batabat i ‘Si al procés’ organitzarem conjuntament dos actes de presentació del documental

‘Sunday at 5’ –que s’emetrà a TV3- amb el seus protagonistes.

 

L’agenda d’actes queda així. Calen acompanyats, difusió i molta gent. Ja ho anem parlant.

 

EL DOCUMENTAL “DIUMENGE A LES 5”

Dues històries de guerra en un històric procés de pau

Presentació del documental i debat sobre el paper dels presos en el procés

 

Presentacions amb:

Seamus KELLY, expres de l’IRA

William McQuiston, expres de l’IDA

Gemma Calvet, advocada i assessora del documental

Oriol Cortacans i Joan Lòpez, guionista i realitzadors

 

[AGENDA D’ACTES]

DIMECRES 9

11.30 Col·legi de Periodistes. Roda de premsa

19.30 CCCB · Aula 1 · Presentació del documental

 

DIJOUS 10

12.00 Aula Magna · Facultat de Ciències de la Comunicació · UAB

Amb el suport de l’Observatori sobre la Cobertura Informativa dels Conflictes

18.00 Trobada de treball interna de ‘Si al procés de pau’ amb tots dos expresos

 

Us demanem la màxima difusió (als quatre vents).

 

Gràcies sense treva.

Read Full Post »

Older Posts »