Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Izquierda Unida’ Category

Mentre l’esquerra abertzale convoca mobilitzacions per acompanyar la presentació dels estatuts d’un nou partit que assumeix l’estratègia de rebuig a la violència armada com a via per aconseguir el respecte dels drets nacionals, i la majoria social basca acaba de demostrar la seva fortalesa amb una altra vaga general el 27 de gener, s’ha anat configurant un obstacle a l’acumulació de forces sobiranistes que és l’altra cara de la nova política de l’independentisme d’esquerres il·legalitzat. Una vegada més, Navarra –més en concret, l‘alta Navarra, administrada per les institucions de la comunitat foral sota la sobirania del Regne d’Espanya– esdevé pedra de toc per als plantejaments d’unitat del sobiranisme basc.

Vista des d’ulls catalans, i en la distància física i política entre ambdues realitats, durant molt de temps la qüestió navarresa em resultava inquietant perquè no en comprenia l’abast. ¿Com pot ser –pensava– que Navarra sigui tan important per a uns i altres, basquistes i imperialistes espanyols, com per resultar un obstacle decisiu en unes negociacions que eren ja tan avançades en el darrer i fracassat procés de pau? Poc a poc, a força de seguiment de la realitat basca, i també dels seus debats historiogràfics, m’he adonat de com n’és de transcendental la qüestió navarresa per al futur del País Basc (que alguns bascos denominen Navarra, com a manera d’anomenar el país quan parlen del col·lectiu polític nacional sencer).

“Al cap i a la fi, Navarra és la mare terra… La “lingua navarrorum” dels bascons, la llengua basca, tot surt d’aquí”, em deia una persona bascoparlant del Partit Socialista Navarrès gens sospitosa d’independentisme però crítica cap a la seva direcció, quan li plantejava la qüestió just després del trencament de la darrera treva que l’havia tornat a obligar a portar escorta. “Navarra, pàtria dels bascos” és potser el tòpic més transversal, tant des del punt de vista polític com territorial, que he sentit en les meves estades i entrevistes al País Basc. Més enllà, però, es fan paleses les discrepàncies profundes sobre les conseqüències polítiques que aquest tòpic té per a la construcció nacional, democràtica i pacífica, d’un País Basc cohesionat en el futur.

El corresponsal de Tribuna Catalana abordava en la seva darrera crònica la crisi que afecta la coalició Nafarroa Bai només a tres mesos i mig de les properes eleccions muncipals i forals al País Basc sota sobirania espanyola (un altre dia parlarem de les també properes eleccions cantonals a la República Francesa i com es preparen al País Basc del Nord, amb algun fet extraordinari com el suport socialista al candidat d’Euskal Herria Bai, on hi ha Batasuna –legal en territori de l’imperi republicà– al cantó d’Iholdi). Amb ETA desactivada per la nova estratègia independentista, l’esquerra abertzale il·legalitzada ha impulsat acords amb diverses forces polítiques: primer amb EA, que segueix sent el partit de l’exlehendakari Carlos Garaikoetxea després de l’escissió d’Alkarbide (ara, Hamaikabat) arran de la patacada que va sofrir el partit en la tupinada electoral a la comunitat autònoma basca; l’Acord de Gernika després, incloent entre d’altres Aralar i Alternatiba (escissió d’Ezker Batua), i finalment el pacte pel canvi polític amb EA i Alternatiba.

La presència d’Aralar en el segon d’aquests acords, i la participació en diverses convocatòries comunes –com la multitudinària manifestació pels presos a Bilbo el 8 de gener– podia fer pensar que els vells contenciosos amb Aralar –el partit escindit de l’esquerra abertzale el 2001– eren camí d’acabar-se. Però les properes eleccions a la comunitat foral de Navarra amenacen de fer-ho tot molt més difícil, si la situació no es recondueix aviat. La coalició Nafarroa Bai perilla, després de les exigències del PNB, Aralar i el grup d’independents d’Uxue Barkos a EA perquè “deixi sense valor, pel que fa a Navarra i per al període 2011-2015 allò que recullen els diferents acords subscrits amb Batasuna”, un cop l’altre soci, Batzarre, ja se n’ha anat per fer un acord electoral amb Izquierda Unida de Navarra. Tant l’executiva nacional com l’assemblea de Navarra d’EA han respost rebutjant aquesta exigència que considren “un acord per disfressar sota les sigles de Nafarroa Bai una coalició Aralar-PNB”.

La principal força sobiranista navarresa –de fet, l’única legal ara, en absència de la il·legalitzada esquerra abertzale– està ferida de mort. EA no es deixa imposar condicions pels seus socis i, si res no canvia, considera prioritari, també a la comunitat foral navarresa, l’acord estratègic amb l’esquerra abertzale il·legalitzada. La comunitat foral de Navarra s’està convertint, doncs, en una prova significativa de les dificultats que haurà de véncer la nova estratègia de l’independentisme d’esquerres, no solament per la negativa pública del govern de la monarquia a facilitar-la –més detencions, tortures i anunci que no hi haurà legalització del nou partit abans de les eleccions de maig–, sinó també pels obstacles que aniran sorgint a l’hora de concretar el pol sobiranista.

PNB, Aralar i els independents d’Uxue Barkos saben què s’hi juguen si EA manté a Navarra els acords estratègics amb l’independentisme il·legalitzat. Legal o no, dins de Nafarroa Bai o fora, el nou partit d’Arnaldo Otegi i l’actual portaveu Txelui Moreno –per cert, sindicalista navarrès de LAB– pot esdevenir hegemònic entre els sobiranistes a la comunitat foral. EA li pot aportar un bagatge més que notable, però ningú no sap quin potencial electoral li queda en una comunitat foral on no hi ha hagut eleccions des del 2007 i on no ha tingut el desgast de compartir govern com sí que li va passar a Euskadi (cal no oblidar que l’exlehendakari Carlos Garakoetxea, tot i no tenir ja responsabilitats al partit que va fundar, és d’origen navarrès).

Tot i això, els seus socis a Nafarroa Bai prefereixen la ruptura de la coalició i quedar-se’n les sigles, per molt devaluades que en resultin. Potser perquè els dirigents d’Aralar creuen que aconseguiran un pes més decisiu, i sense noses alienes, en una coalició on només els pot fer ombra el PNB, amb molt poc pes organitzatiu i social a la comunitat foral: l’any 2003, el PNB va necessitar l’aliança electoral d’EA per aconseguir quatre diputats forals a Navarra, els mateixos que Aralar i Izquierda Unida (que van tenir més vots que la coalició PNB/EA), ja amb l’esquerra independentista il·legalitzada. Una vegada més, Navarra esdevé clau, doncs, per al futur dels set territoris històrics bascos.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 7 de febrer del 2011)

(A la foto, el Parlament foral navarrès)

Read Full Post »

Amb pocs dies de diferència, les Corts aragoneses han aprovat la llei de Llengües i el Govern de la Generalitat de Catalunya ha fet públic el projecte de llei sobre la llengua occitana a l’Aran. Mentre la primera, aprovada després de molts anys de promeses i un debat crispat, amb l’oposició del PP i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), no reconeix l’oficialitat del català i l’aragonès, la segona, encara en fase de tramitació, sí que la reconeix i desenvolupa per a l’occità de la Vall d’Aran, en aplicació del que ja preveu el nou Estatut d’Autonomia.

Dues posicions significatives de cara al reconeixement de les llengües minoritzades al Regne d’Espanya. El PSOE aragonès –que alguns, i sobretot l’actual president de la comunitat autònoma, el ribagorçà Marcel·lí Iglesias, no haurien d’oblidar que té, sobretot a la Franja, arrels històriques catalanes– va aconseguir fer aprovar el 16 de desembre passat, amb l’ajut de la Chunta Aragonesista (CHA), una nova llei de llengües que, atès el resultat del debat a les Corts aragoneses, podia haver estat molt més ambiciosa. El seu aliat de govern, el PAR, li va negar el pa i la sal, i va combatre la llei, en aliança amb el PP, amb tots els mitjans possibles, inclosa la propagació de mentides, fal·làcies lingüístiques i aberracions com la pretensió que fossin els parlants de cada poble els qui definissin quina és la llengua que parlen. En canvi, va aconseguir el suport de la CHA, tot i que aquesta formació aragonesista –com també IU– la trobava excessivament curta.

Si el PSOE aragonès hagués estat més ambiciós, la nova llei hauria pogut reconèixer l’oficialitat de les llengües catalana i aragonesa perquè tenia a les Corts la majoria necessària. La servitud de la seva aliança amb el PAR ha planat al llarg de tot el debat i, en definitiva, tampoc no l’ha alliberat de l’afebliment polític que ha suposat la campanya d’aquest partit contra la nova llei. Tant el PP com el PAR ja han dit que, si aconsegueixen canviar les majories a les Corts en les properes autonòmiques no dubtaran d’acabar amb les febles garanties que la nova llei preveu per a les dues llengües minoritzades. (Podeu trobar molta informació sobre el debat de la llei aragonesa de Llengües aquí. I un bon resum de la nova llei, aquí)

En canvi, cal reconèixer al PSC el valor –juntament amb els seus aliats del tripartit i, res no fa suposar el contrari, de CiU durant el tràmit parlamentari– de tirar endavant, amb el projecte de llei presentat el 22 de desembre, les previsions del nou Estatut d’Autonomia sobre l’oficialitat de l’occità a la Vall d’Aran, tot i que el text estatutari encara és pendent de la sentència del Tribunal Constitucional. Malgrat que, personalment, espero ben poca cosa d’aquest Estatut més que retallat per les Corts espanyoles, contra el qual vaig votar des d’una aspiració a la independència del nostre país, no vull deixar de subratllar la diferent perspectiva amb què els dos partits socialistes governants han abordat l’oficialitat d’unes llengües que no són majoritàries en el territori que administren. Sobretot perquè demostra que, malgrat la submissió comuna a la política del govern de la monarquia espanyola, encara hi ha diferències.

I aquestes diferències vénen condicionades, al meu parer, per la diferent cultura política que impregna les dues societats majoritàries en aquests territoris: a Catalunya, la diferència és un valor; a l’Aragó, una nosa. Compte, però, de no fer d’aquesta constatació un principi adquirit per sempre. Tant l’aplicació de la futura llei de l’aranès –que espero que passi millorada el tràmit parlamentari–, en àmbits com els mitjans de comunicació o el judicial, com la redacció definitiva de la que ha de regular la nova organització territorial a Catalunya haurien d’aprofundir al màxim aquesta cultura de respecte a la diferència.

I no sembla que el projecte que s’està preparant respecte a aquesta segona qüestió –responsabilitat, per cert, del republicà alturgellenc Jordi Ausàs– acompleixi les aspiracions dels aranesos. El mateix 22 de desembre, els grups polítics que configuren el Consell General de l’Aran han reiterat la seva oposició a la futura llei territorial si no reconeix a l’Aran el dret d’autogovern i l’autonomia, sense encotillar les institucions pròpies de la Vall en la futura vegueria dels Pirineus. Fins i tot el partit que governa l’Aran, Unitat Aranesa –aliat del PSC–, ha amenaçat de trencar aquesta aliança si els socialistes catalans mantenen el suport a una llei territorial en els termes proposats per la conselleria de Governació.

Com deia mestre Xirinacs, els pobles sotmesos hem de parar compte que, de la nostra banda, no en sotmetem d’altres quan aconseguim les nostres llibertats. El cas de l’Aran pot resultar un bon exercici al respecte.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 23 de desembre del 2009)

(La foto, de la manifestació en defensa de l’occità, el 24 d’octubre passat a Carcassona, l’he baixat de Vilaweb)

Read Full Post »