Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Joan Miró’ Category

 

tumblr_me1nmvdcAg1qkm7zjo2_500
Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Anuncis

Read Full Post »

Una de les coses que més m’ha colpit de l’extraordinària exposició “Joan Miró, l’escala de l’evasió” que encara es pot veure (fins diumenge) a la Fundació Miró a Montjuïc de Barcelona, que avui hem anat a veure amb la Mati, la meva dona, és saber d’un fet que desconeixia: al Pavelló de la República Espanyola a l’exposició internacional de París del 1937 no hi havia només un mural que ha passat a la història i que feia referència a la tragèdia dels bascos, simbolitzant el patiment de la bona gent, esadir el “Guernica” de Picasso. N’hi havia també un altre que no va subsistir a l’enderrocament del pavelló. Era “Segador, pagès català en revolta”, i el va pintar Joan Miró com a homenatge a la lluita i el patiment de la bona gent catalana pel nostre alliberament i contra totes les tiranies, símbol també del patiment i la lluita dels col·lectius humans per ser lliures.

Segons consta en el relat museogràfic –esplèndid– de l’exposició –organitzada per la Fundació juntament amb la Tate Modern de Londres–, d’aquest mural no en queda res més que la constància fotogràfica en blanc i negre, de la qual se n’exposen mostres, incloses les impreses en publicacions de l’època. Cap més rastre, si no hi ha algú que en tingui més testimonis, cosa que desconec. Com també les raons (en aquest article de Mariano Arrranz Muñoz se n’apunta alguna de probable), tècniques, polítiques o de prestigi d’ambdós artistes que van fer que l’obra d’un –el “Guernica”, que és al museu espanyol Reina Sofia de Madrid i el govern de la monarquia espanyola es nega de totes totes que sigui traslladat al País Basc ni que sigui en cessió temporal– es conservés, i la de l’altre –el “Segador”– fos destruïda. I que ara n’hàgim de tenir constància només fotogràfica i encara en blanc i negre, absents els colors que tan importants són sempre en l’obra mironiana (tot i que n’he vist, consultant pel Google alguna versió colorejada, ignoro –perquè no s’hi diu d’on prové– si la reproducció en color correspon a l’obra original i com es va obtenir).

M’ha portat, aquest sobtat descobriment d’una obra que desconeixia fins ara, al record d’una conversa via internet que vaig tenir fa un parell d’anys amb un bon amic basc sobre els morts d’uns i altres. En recordar-me ell, entre d’altres testimonis del dolor del seu país, el bombardeig de Guernica, immortalitzat per Picasso en una obra que és al cim de l’art de la humanitat, jo li vaig afegir el nostre, exemplificant-lo en els bombardejos també de l’aviació nazifeixista sobre la població civil de la meva ciutat natal, Lleida, al Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Pocs mesos després, en una visita seva a Lleida amb la seva dona, els acompanyava a veure el modest monument que hi ha en record de les víctimes del bombardeig al lloc on hi havia el Liceu Escolar, magna institució republicana on, entre tanta canalla, va estudiar també el meu pare.

Dic això per abonar la importància de preservar al màxim, i amb tota la noblesa que es mereixen, els testimonis de l’horror de la guerra i del valor dels defensors de les llibertats i la dignitat humana. Sobretot aquells que els fan visibles al món al llarg dels segles (vindria a tomb també aquí, en el cas de Lleida, la barrabassada que està fent l’ajuntament de convertir en parador nacional –espanyol esclar– de turisme, en contra del moviment per preservar-lo com a lloc de memòria històrica nacional que ha encapçalat, entre d’altres, amb molt de constància i fermesa la CUP lleidatana– el convent del Roser, on l’octubre de 1707 les tropes borbòniques van estossinar centenars de persones desarmades, en revenja per la fidelitat de la ciutat a les llibertats catalanes). És cert que, de l’horror dels bombardejos nazifeixistes sobre els Països Catalans en queda –a banda els extraordinaris testimonis fotogràfics, com els d’Agustí Centelles (un altre tema que ens portaria ara per verals que no puc recórrer)– més obra catalana exposada també a París el 1937. És el cas del “cap de la Montserrat cridant” , de Juli González, aquell crit, tant o més aterridor que el de Munch, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Recomano amb fervor, que encara hi sou a temps, la visita a aquesta esplèndida exposició de la Fundació Miró i, si podeu, les complementàries que hi ha organitzades a Barcelona, com la de cartells al Museu d’Història de Catalunya. Amb testimonis contundents no solament de l’excel·lència de l’art mironià sinó del seu arrelament i fidelitat al país. Una vegada més –l’havia vist en alguna altra ocasió perquè forma part de la col·lecció permanent de la Fundació– m’han sacsejat la consciència i la memòria els grans murals “L’esperança del condemnat a mort” (1974) que va dedicar al condemnat a mort Salvador Puig Antich. I alguns esbossos inquietants com el dedicat a la dona revoltada, també amb la falç al puny com el “Segador” malauradament perdut o l’extraordinària i impactant “Natura morta del sabatot” (1937) o les “Teles cremades” (1973).

Finalment, un prec, per si algú el pot fer arribar als responsables de l’estimat edifici que reprodueix el pavelló de la República i que tinc a la vora de casa, al Parc de la Vall d’Hebron, una de les poques bones coses que hi van deixar les olimpíades del 1992. Tal com hi és reproduït el mural picassià del “Guernika”, qui correpongui, ¿podria –ni que sigui en blanc i negre– fer-hi present també el record del mural mironià del “Segador”? Seria, ni que fos un fals Miró –tampoc el Picasso és autèntic ni el mateix Pavelló és l’original de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa–, un record merescut i estable a aquella aportació de Miró a la lluita i el patiment dels catalans en aquella guerra, símbol també dels de tots els pobles que van haver d’afrontar el 1936 la revolta indigna i criminal dels militarots espanyols. Els efectes de la qual, per cert, encara duren (un altre impacte de l’exposició: el grup escultòric “El rei, la reina i el príncep” (1974), de vibrant actualitat.

Read Full Post »