Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Josep Benet’ Category

 

tumblr_me1nmvdcAg1qkm7zjo2_500
Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Read Full Post »

p-024.jpg

 

 

 

A l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona, on vaig estudiar entre els anys 1967 i 1969, bressol de periodistes democràtics i catalans, vaig tenir dos professors d’història contemporània de tendències ben oposades però, ara me n’adono, força complementàries. Un d’ells va ser Santiago Nadal, mort l’any 1974, periodista liberal i monàrquic juanista (era membre del Consell Privat de Don Juan, fill d’Alfons XIII i hereu dinàstic dels borbons no carlins) que s’aliniava en els rengles dels qui volien per al Regne d’Espanya un sistema homologable al de les monarquies democràtiques europees. Pel que recordo, centrava la seva manera d’explicar la història contemporània en els grans esdeveniments, els cicles històrics i les lluites de civilitzacions, geopolítiques i ideològiques. En certa manera, dient-ho de forma poc precisa i esquemàtica –perquè em caldria consultar uns apunts que no tinc– a la manera d’Arnold Toynbee

 

L’altre era Josep Benet, que ens acaba de deixar, que no venia del periodisme sinó de la investigació històrica, l’advocacia i la lluita política clandestina (a la foto, Josep Benet, entrevistat per Josep Maria Sòria, que va ser alumne seu a l’Escola de Periodisme). Pel que recordo, a les seves classes insistia més en els fets econòmics i socials, en les dades sociològiques i estadístiques, per explicar els esdeveniments històrics. Una mica en la línia de Pierre Vilar i l’escola dels “Annales”. Recordo encara, com un flash de memòria –imprecís com solen ser aquests flashos, almenys en el meu cas–, que, per explicar les turbulències de la nostra història política del XIX i el primer terç del XX, una de les documentacions que aportava era un seguit de dades de l’estudi estadístic que Ildefons Cerdà va fer l’any 1855 sobre la situació de la classe obrera barcelonina i els elevats índexs de mortalitat. Entre d’altres qüestions, Cerdà demostrava que –comptant la mortalitat dels menors de 6 anys– mentre l’esperança de vida era de 36,5 anys per als rics, es reduïa a 23,5 anys per als jornalers, i remarcava la influència que hi tenien les condicions de salubritat dels habitatges on vivien uns i d’altres.

 

He recordat vivament aquest mestratge en les hores que han envoltat la mort del meu vell mestre. I també el servei que van fer a les nostres generacions les clandestines Edicions Catalanes de París i, en concret, un seu llibre que hauria de ser de capçalera encara per als catalans d’avui: “Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco”, reeditat després a Barcelona, ja dins la legalitat, per editorial Blume l’any 1978. La seva lectura, o relectura, ens hauria de servir per fer-nos conscients dels atacs que va patir llavors la nostra llengua i, sobretot, d’aquells que encara persisteixen i els que, sota noves formes d’agressió més subtils que les franquistes, imperen ja entre nosaltres o ens amenacen amb la seva implantació.

 

Aquesta admiració pel vell mestre Josep Benet, reforçada pel seu paper  en la configuració i manteniment de l’Assemblea de Catalunya sota el franquisme, té, però, el seu vessant agredolç. Políticament m’he sentit sovint més proper del mestratge de Lluís Maria Xirinacs –tot i les diferències– que del de Josep Benet, sobretot a partir de la mort del generalot i la desfeta que per les llibertats nacionals dels Països Catalans van suposar la liquidació de l’Assemblea de Catalunya i, sobretot, l’aprovació de la Constitució Espanyola i els estatuts d’autonomia, en què Josep Benet va jugar un paper tan rellevant. Hi pensava dimarts a la nit, mentre veia a TV3 l’entrevista que li va fer Mònica Terribas, poc abans de morir, per al programa “Savis” que ha dirigit el meu fill Marc per a la productora Batabat i la televisió catalana. Benet, encara fa pocs mesos, hi reivindicava la seva participació en la redacció d’ambdós textos legals, tot i que hi expressava també la seva preocupació per la greu situació per què està passant el nostre país. Quan a mi em sembla que la causa de la situació a què hem arribat és precisament la cotilla amb què ens ofega la legalitat de la qual ell se sentia tan orgullós. Una greu situació que el mateix Benet va tornar a remarcar en el darrer dels seus actes polítics, en donar suport a la candidatura de Duran i Lleida a les darreres eleccions legislatives espanyoles Un suport que tampoc comparteixo, però que fins i tot puc entendre. Com un retorn de l’antic militant d’Unió Democràtica de Catalunya al partit dels seus orígens.

Read Full Post »