Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Josep Palau i Fabre’ Category

513px-ramon_llull.jpgpalau.jpeg 

Fa pocs dies ressenyava un article de Palau i Fabre amb què m’havia ensopegat llegint el segon volum de la seva Obra Literària Completa, i que aprofitava per reflexionar sobre la situació actual del català a les televions que rebem als Països Catalans, així com les causes polítiques de la seva minorització progressiva. Just ahir se’ns va morir el resistent, poeta, narrador, assagista i dramaturg. Se’ns ha mort havent vist finalment com la seva obra sobre el seu “alter ego” Don Juan era representada a la capital del Regne i seguia menystinguda pels programadors del seu país, com venia denunciant ell mateix–. Ens deixa la seva obra i, al capdavant d’ella, el colpidor Cant Espiritual, un dels cims de la poesia catalana del segle XX, que –com ja van fer altres grans poetes catalans (MaragallAusiàs March, Blai Bonet, Màrius Torres i d’altres…)– resumeix, ell en oració laica, l’angoixa vital davant d’allò en què, ni ell ni molts amb ell, no creiem. En aquest web el podem llegir, juntament amb altres poemes seus, i en aquest altre, amb un excel·lent reportatage audiovisual sobre el personatge i l’obra, escoltar-lo en la seva pròpia veu. Gràcies a Palau i Fabre per, amb tants d’altres, com li plaïa recordar-nos, haver-nos salvat –en la negra nit del generalot– els mots i tantes coses més: sobre totes elles, la reivindicació constant i emprenyadora del Picasso català, juntament amb la denúncia pel poc que els catalans hem honorat el pintor universal, nascut andalús, i que tant va estimar, a canvi, el nostre país. Coincideixen, aquests dies, dos llibres al meu capçal: el segon volum de l’Obra Literària Completa de Palau i el Dietari Final de Mestre Lluís Maria Xirinacs. En tots dos, la presència càlida i implacable alhora del primer dels alquimistes poetes catalans, el mallorquí i també Mestre Ramon Llull

Read Full Post »

Ensopego, aquests dies de canvis a la televisió pública catalana –i també a la privada: vegeu què està passant als canals digitals de televisió de Can Godó– amb un lúcid article del poeta, dramaturg, narrador i assagista Josep Palau i Fabre, publicat el 19 d’octubre de 1978 al diari “Avui” i reproduït al segon volum de l’Obra Literària Completa (Galàxia Gutenberg, 2005, pàgines 921 i 922). Encara no hi havia llavors cap altra televisió al Regne d’Espanya que la pública espanyola i començava a parlar-se de l’opció de fer una televisió catalana, tot i que ni tan sols s’havia aprovat la Constitució espanyola –el debat, però ja n’era a les acaballes– ni tampoc, esclar, els estatuts d’autonomia que en deriven. “Resoldre bé el problema de la televisió en català –escrivia llavors Palau i Fabre– és capital per a l’ús, conservació i estímul de la nostra llengua. Tan o més important que el decret –manta vegada diferit de publicació– sobre l’ensenyament del català”.

“Ara es parla d’una televisió catalana –afegeix–. Però abans que aquesta, abans de tenir una emissora de circuit tancat que emeti exclusivament en català, cal conquerir nous espais en català a la televisió estatal. En una organització de l’Estat espanyol en la qual la llibertat fos completa, la televisió als Països Catalabns hauria de ser del tot en català (com ho hauria estat sense la Guerra Civil i el franquisme), com en el País Basc hauria de ser en èuscar i a Galícia en gallec, amb alguns espais informatius en castellà en atenció a la gent nouvinguda que parla exclusivament aquesta llengua i no ha tingut temps d’adaptar-se i comprendre el català”.

Les coses han canviat molt des de llavors i la política catalana sobre la televisió nostra ha pres un camí que l’ha allunyat cada vegada més d’allò que plantejava Palau, i que formava part d’una concepció confederal –o del que ara s’anomena federalisme assimètric– de les relacions entre les nacions sotmeses al Regne d’Espanya. La conseqüència del que plantejava Palau entrava en una contradicció profunda amb l’atribució que la mateixa Constitució espanyola faria, poc després, de les “normes bàsiques del règim de premsa, ràdio i televisió, i, en general, de tots els mitjans de comunicació social” com a competència exclusiva de l’Estat (art. 149. 27). Això va comportar el manteniment de la televisió pública espanyola emetent majoritàriament en espanyol per a totes les nacions sotmeses al Regne d’Espanya. I, quan les Corts espanyoles van tirar endavant la liberalització de l’espai televisiu, el predomini de la llengua espanyola esdevingué encara més aclaparador en la majoria de les televisions que rebem en aquestes nacions amb llengua pròpia però privades de sobirania.

Amb la perspectiva dels trenta anys que han passat des d’aquelles premonicions de Palau i Fabre, quan tot estava per fer però cada vegada menys tot era possible, podem veure fins quin punt el servilisme dels pares catalans de la Constitució espanyola va portar el carro de les llibertats nacionals pel pedregar del seu anorreament. “I dic que aquests espais en el circuit estatal són prioritaris i més importants que una televisió catalana –escrivia llavors Palau– perquè si s’estableix aquesta, com a televisió privada, l’Estat pot considerar, hipòcritament, que amb això ja ens donem per satisfets i que ja tenim el que ens pertoca, i no és cert”… perquè “mentre uns engegaríem, satisfets, la tele catalana, uns altres no l’obririen mai i obririen el circuit en llengua castellana, i la dicotomia que actualment sofreixen els Països Catalans entre catalanoparlants i castellanoparlants subsistiria i fins i tot s’accentuaria”. “Una televisió en català, a part de la televisió estatal, i abans que en aquesta hagin estat donats a la nostra llengua el rang i els espais que li pertoquen, podria enganyar-nos a nosaltres mateixos”, conclou.

Des d’aquesta perspectiva palaufabriana es pot entendre, no solament el paper minoritari de la nostra llengua en les televisions públiques que rebem als Països Catalans, sinó la presència radicalment minoritzada que hi té en les privades. Fins i tot, ai, en les freqüències concedides fins ara pels governs autonòmics a les privades que només tenen llicència en algun territori dels PaÍsos Catalans. Com a botó de mostra –i esperem que la lliçó no s’estengui a d’altres concessions de la Generalitat de Catalunya– hi ha el tracte miserable que donen, amb total impunitat, les televisions del Grup Godó a la llengua pròpia del nostre país. No només al canal 8TV hi ha presència majoritària de pel·lícules i telesèries en espanyol –imitant en això, per cert, la pública BTV i, em temo, altres públiques locals–, sinó que al nou canal 105TV –exclusivament musical– la presència de la música cantada en català és només del 25%. Feu-ne la prova: hi he entrat cinc o sis vegades i en horaris diferents, i en cap d’elles hi he pogut escoltar música en català.

Read Full Post »