Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Kurdistan’ Category

Aquests dies corre per la xarxa una campanya fruit de la ignorància de les regles fonamentals del periodisme. Gent catalana plena de bones intencions i poca cosa més pretén –i convida a– donar lliçons als periodistes de la revista “Time” i contradir-los en la selecció que ha fet el setmanari nord-americà del que qualifica com a “les deu nacions aspirants”, “llocs –diu– que competeixen per la independència, alguns amb més reclamacions legítimes per la llibertat que d’altres”, després de l’accés del Sudan del Sud a la independència previ l’exercici del dret d’autodeterminació.

Aquesta selecció –en la línia que ha popularitzat el mateix setmanari des de fa dècades en molts altres camps (personatges polítics, llibres, músiques, salut, economia, medi ambient…), el més destacat dels quals és la tria de la personalitat de l’any– és un espai d’opinió. Com ho és un editorial, un article firmat o un acudit gràfic. I en aquest cas concret “Time” ha respectat de forma escrupolosa una norma fonamental del periodisme modern, tal com l’ha definit durant dècades precisament la tradició anglosaxona i s’aprèn en la gran majoria dels centres d’ensenyament de periodisme d’arreu del món: la distinció, en forma i fons, entre els gèneres d’opinió i els d’informació, sense llicència per barrejar-los. Clau de volta de la retòrica periodística que cap lector més o menys crític hauria de desconéixer i encara menys menystenir.

Però alguns dels nostres connacionals, tocats pel foc de la defensa a ultrança de la pàtria, sempre ofesa pels altres per definició, s’ho han pres a la valenta com una afrenta a la catalanitat. Quan haurien de mostrar agraïment al “Time” per haver estat tan objectiu. Perquè, com sempre que fa llistes d’aquesta mena, “Time” es limita a expressar ras i curt una opinió. Que podrem compartir o no, però que en aquest cas és tan objectiva que es limita a un llistat sense més additius que l’advertiment inicial segons el qual alguns dels “llocs” –fixin-se bé en el substantiu, que matisa les “nacions” del títol– tindrien “més reclamacions legitimes per la llibertat que d’altres”. Dos dels quals poden semblar anecdòtics –la República de Cascàdia i la Segona República de Vermont–, com m’ho poden semblar a mi mateix, en la meva abismal ignoràcia al respecte, però que, formant part dels contenciosos nacionals o territorials dels Estats Units d’Amèrica –alguns d’ells tan importants que fins i tot van ser en l’origen de la guerra civil de secessió–, hi tenen la justificació de la proximitat tractant-se d’un setmanari nord-americà.

Prescindiré d’analitzar, a més a més d’aquests dos casos, els altres set seleccionats que no tenen per objectiu la independència respecte de l’imperi espanyol. Me’n queda un: el País Basc –fixeu-vos que no diu Euskadi sinó País Basc, amb precisió lèxica exquisida–, que hi figura, i el nostre cas –Catalunya? Països Catalans?, primer objecte de polèmica: la denominació–, que no hi ha estat seleccionat. Dos territoris sota sobirania espanyola que es defineixen com a nació (amb el dubte, en el nostre cas, de si aquesta definició l’atribuïm a la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt o a la totalitat dels Països Catalans). Em poso, doncs, en la pell dels periodistes del “Time” posats a l’àrdua tasca de fer la llista: hi posem el País Basc? En devien dubtar tan poc que el van posar el segon, just després d’Escòcia.

Ara bé, Catalunya? els Països Catalans? Deixem-ho en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt, sota sobirania espanyola. Primer element a considerar: qui hi té majoria parlamentària, al parlament autonòmic? qui té possibilitats de tenir-la en un futur proper? Perquè els periodistes del “Time” saben sumar i restar, coneixen els sistemes polítics que regeixen als terriotoris dels quals parlen… Majoria requerida per proclamar la independència o convocar un referèndum d’autodeterminació: 68 diputats d’un total de 135. Composició d’aquest parlament, com qui diu acabat de constituir després de les eleccions de novembre del 2010: el bipartit (esadir CiU, catalanista autonomista) 62 diputats; ERC (independentista d’esquerres) 10; SI (independentista no se sap si de dretes o d’esquerres) 3; Joan Laporta (independentista per lliure) 1; ICV (autodeterminista segons com) 10; PSC (esquerra imperialista espanyola) 28; PP (dreta imperialista espanyola) 18; C’s (imperialistes espanyols no se sap si de dretes o d’esquerres) 3.

Si tinguessin voluntat política de crear un conflicte al Regne d’Espanya per aconseguir la independència –segona part de l’anàlisi hipotètic dels periodistes de “Time”–, el bipartit (amb majoria relativa àmplia en aquest Parlament i monopolitzant en exclusiva el govern autonòmic) s’ho plantejaria com a primer objectiu, i no es proposaria ara negociar amb l’imperi espanyol aquesta cosa etèria del pacte fiscal a la manera basca (quan dels basc i navarrès, que ja hi són vigents, en reneguen tant l’esquerra independentista basca com un sector important del PNB –com prova el projecte de reforma de l’Estatut d’Euskadi conegut com a pla Ibarretxe– i els dos principals sindicats, ELA i LAB). I de forma immediata, just de conéixer-se els resultats electorals, el bipartit hauria cridat els partits partidaris de l’autodeterminació (esadir, els no imperialistes espanyols) per posar fil a l’agulla: majoria absoluta al Parlament autonòmic (76 diputats, més probablement els 10 d’ICV). Faves comptades. Conclusió dels periodistes del “Time”: la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –i no diguem ja la resta dels Països Catalans– són encara molt lluny de tenir dret a figurar a la llista.

¿Què té el País Basc que no tingui Catalunya (o els Països Catalans) per ocupar-hi, en canvi, el segon lloc per als periodistes del “Time”? Sobretot morts. Un conflicte bèl·lic, com passa a d’altres territoris inclosos a la llista (Ossètia del Sud, Kurdistan, Sàhara Occidental…). I molts independentistes empresonats –un important percentatge de la població–, exiliats, torturats, partits il·legalitzats… i malgrat tot, resistència nacional. I ara, perspectiva de pau i, de retruc, presència electoral com mai dels independentistes represaliats, traduïda en càrrecs electes i gestió de recursos; partits i sindicats independentistes i sobiranistes amb important implantació en tots els territoris bascos, per sobre de la divsió administrativa i les fronteres estatals; implicació internacional en la resolució del conflicte

Què ens diuen, doncs, els periodistes del “Time” a la bona gent catalana amb aquesta inclusió dels bascos i la nostra exclusió de la seva llista? Només que, com a periodistes i aplicant els paràmetres que acostumen a manejar per avaluar els conflictes nacionals, el basc té dret a figurar al seu rànquing i el català, no. Una opinió només. Però més que fonamentada. Gens demagògica, i ni molt menys ofensiva per la catalanitat. El millor que podria fer aquesta bona gent catalana que es mostra tan ofesa és deixar-se de romanços i anar per feina, que –com ens diuen de forma implícita des de “Time”– en tenim encara molta, però que molta, per fer. Certament, hem fet gestes històriques, sense precedents en les nacions europees colonitzades, com recollir gairebé 900.000 vots, la majoria a favor de la independència, en les consultes. Tant com això, però només això. Insuficient per amenaçar la unitat de l’imperi, al qual, ara com ara només hem fet pessigolles. A l’imperi i als servidors fidels que tenen a la colònia, els bons salvatges que ens administren en nom seu, embolcallats sempre, això sí, amb la bandera catalana. I només amb pessigolles la bona gent catalana no aconseguirem apropar-nos de forma substancial a tenir Estat propi com els pobles lliures del món.

Gràcies, periodistes de “Time”, per haver-nos-ho dit de forma tan concisa i clara. Una autèntica lliçó de bon periodisme.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 5 de desembre del 2012)

(A la imatge, Messi candidat a la llista de personalitats de l’any 2011 a la revista “Time”)

Read Full Post »

Encara que condemnin la violència, condemnats a l’exclusió
Ho ha dit el ministre Rubalcaba. Encara que condemni la violència d’ETA, l’esquerra abertzale seguirà il·legalitzada fins que ETA es rendeixi. M’ho deia fa uns mesos un periodista ben coneixedor de la política al País Basc: és probable que ni una condemna de la violència d’ETA asseguri la legalització de l’esquerra abertzale, perquè aquesta no és la causa de la il·legalització. La causa real, de fons, és impedir com sigui que prosperi l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i, doncs, a la independència. Rubalcaba no ha fet sinó confirmar-ho.
No cal dir que la il·legalització els està resultant rendible a curt termini als partits imperialistes espanyols al País Basc. Gràcies a ella, el socialista Patxi López ha pogut commemorar la setmana passada els seus primers cent dies a la lehendekaritza. I ni tan sols el PNB, que n’ha estat privat pel frau d’unes eleccions amb almenys el 10% de l’electorat exclós dels seus drets a elegir i ser elegits, li ha recordat que és lehendakari gràcies a la tupinada electoral. En general, les crítiques del PNB van per altres verals, mentre els seus dirigents ja han fet una proposta de col·laboració al PSE per afrontar la crisi econòmica i es parla de contactes a Madrid per refer els ponts de col·laboració no només per ara amb el PSE sinó també amb el PP de cara a l’endemà de les eleccions espanyoles del 2012. Tothom sembla al País Basc –excepte l’esquerra abertzale i unes poques excepcions més– acomodat a la nova situació de privació de drets. És lògic que Rubalcaba hagi fet ara una nova volta a la rosca.
I més després de la sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg avalant-ne la il·legalització. No s’ha avaluat prou bé encara la gravetat d’aquesta sentència, que allunya la jurisprudència del tribunal d’aquelles sentències a favor de la legalització dels partits kurds enfront dels interessos del Govern turc. He citat algunes vegades la saviesa d’aquella sentència del Tribunal Europeu de 9 d’abril del 2002, condemnant Turquia per la il•legalització del partit kurd HEP (Partit del Treball del Poble): “El Tribunal –diu la sentència– accepta que els principis defensats pel HEP, com el dret a l’autodeterminació i el reconeixement dels drets lingüístics, no són, per ells mateixos, contraris als principis fonamentals de la democràcia. Igualment, accepta que, si es considerés que la sola defensa dels principis esmentats comporta, per part d’una formació política, el suport a actes de terrorisme, es reduiria la possibilitat de tractar les qüestions que hi són relacionades dins el marc d’un debat democràtic, i es permetria als moviments armats monopolitzar la defensa d’aquests principis, cosa que seria obertament en contradicció amb l’article 11 (de la Convenció europea dels drets de l’home; llibertat de reunió i associació) i amb els principis democràtics en què es fonamenta”.
No hi ha dubte que el Govern de la monarquia espanyola s’ha sabut moure amb habilitat per aconseguir aquesta sentència. Una decisió jurídica que no només afecta la legalització de l’esquerra abertzale sinó la mateixa continuïtat dels governs imperialistes espanyols a les comunitats autònoma basca i foral de Navarra, garantint-la amb arguments d’alta influència per venir d’on vénen. Ara la sentència és pendent de recurs davant la Gran Sala del mateix Tribunal. Caldria esperar més seny jurídic –i polític– d’aquesta darrera instància.
Mentre l’esquerra abertzale segueix il·legalitzada amb l’aval del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que no fa sinó reforçar els obstacles a la represa del procés de pau, als territoris del Kurdistan sotmesos a la sobirania de la República Turca sembla que s’obren novament esperances de represa del diàleg, després que el partit kurd Partit de la Societat Democràtica (DTP) obtingués una important victòria a les darreres municipals. El mateix primer ministre turc, Recip Tayyip Erdogan, com a líder del seu partit islamista moderat, es va reunir el 10 d’agost amb una delegació del DTP. Fins i tot a Sri Lanka, després d’una llarga guerra que va acabar amb la recent derrota militar de la guerrilla tàmil i una repressió sagnant contra la població d’aquesta ètnia, el partit polític més representatiu de les reivindicacions tàmils, l’Aliança Nacional Tàmil (TNA), va poder presentar-se a les primeres eleccions locals que s’han fet després de la guerra i va aconseguir victòries significatives, juntament amb d’altres partits tàmils.
¿És que els conflictes kurd i tàmil són menys complexos i sagnants que el que té el Regne d’Espanya amb el poble basc? ¿Com és que allí són legals partits que defensen els mateixos objectius que les organitzacions armades i al País Basc no en són? Segurament alguns juristes primmirats –entre ells, suposo que els qui han jutjat el cas basc a Estrasburg– hi trobaran diferències. Des d’una anàlisi política, no en sé veure d’altres que no siguin la major gravetat i dificultat de resolució dels casos kurd i tàmil.
Davant aquesta realitat desencoratjadora pel que fa al País Basc, i seguint en la línia del que ja vaig assenyalar en un anterior comentari, val la pena destacar les notícies que mostren un suport no violent a la represa de les negociacions. Dissabte passat, aprofitant el campionat mundial d’atletisme de Berlín, un grup d’activistes no violents –Mugarik Gabeko Ekintzaileak (Activistes sense fronteres)– van reivindicar un acord de pau per al País Basc amb una acció espectacular que TVE va censurar.
Humbert Roma, periodista

berlin-pau-euskadi2-1

Ho ha dit el ministre Rubalcaba. Encara que condemni la violència d’ETA, l’esquerra abertzale seguirà il·legalitzada fins que ETA es rendeixi. M’ho deia fa uns mesos un periodista ben coneixedor de la política al País Basc: és probable que ni una condemna de la violència d’ETA asseguri la legalització de l’esquerra abertzale, perquè aquesta no és la causa de la il·legalització. La causa real, de fons, és impedir com sigui que prosperi l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i, doncs, a la independència. Rubalcaba no ha fet sinó confirmar-ho.

No cal dir que la il·legalització els està resultant rendible a curt termini als partits imperialistes espanyols al País Basc. Gràcies a ella, el socialista Patxi López ha pogut commemorar la setmana passada els seus primers cent dies a la lehendekaritza. I ni tan sols el PNB, que n’ha estat privat pel frau d’unes eleccions amb almenys el 10% de l’electorat exclós dels seus drets a elegir i ser elegits, li ha recordat que és lehendakari gràcies a la tupinada electoral. En general, les crítiques del PNB van per altres verals, mentre els seus dirigents ja han fet una proposta de col·laboració al PSE per afrontar la crisi econòmica i es parla de contactes a Madrid per refer els ponts de col·laboració no només per ara amb el PSE sinó també amb el PP de cara a l’endemà de les eleccions espanyoles del 2012. Tothom sembla al País Basc –excepte l’esquerra abertzale i unes poques excepcions més– acomodat a la nova situació de privació de drets. És lògic que Rubalcaba hagi fet ara una nova volta a la rosca.

I més després de les sentències del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg avalant-ne la il·legalització. No s’ha avaluat prou bé encara la gravetat d’aquestes sentències, que allunyen la jurisprudència del tribunal d’aquelles que va dictar a favor de la legalització dels partits kurds enfront dels interessos del Govern turc. He citat algunes vegades la saviesa d’aquella sentència del Tribunal Europeu de 9 d’abril del 2002, condemnant Turquia per la il•legalització del partit kurd HEP (Partit del Treball del Poble): “El Tribunal –diu la sentència– accepta que els principis defensats pel HEP, com el dret a l’autodeterminació i el reconeixement dels drets lingüístics, no són, per ells mateixos, contraris als principis fonamentals de la democràcia. Igualment, accepta que, si es considerés que la sola defensa dels principis esmentats comporta, per part d’una formació política, el suport a actes de terrorisme, es reduiria la possibilitat de tractar les qüestions que hi són relacionades dins el marc d’un debat democràtic, i es permetria als moviments armats monopolitzar la defensa d’aquests principis, cosa que seria obertament en contradicció amb l’article 11 (de la Convenció europea dels drets de l’home; llibertat de reunió i associació) i amb els principis democràtics en què es fonamenta”.

No hi ha dubte que el Govern de la monarquia espanyola s’ha sabut moure amb habilitat per aconseguir aquestes sentències. Una decisió jurídica que no només afecta la legalització de l’esquerra abertzale sinó la mateixa continuïtat dels governs imperialistes espanyols a les comunitats autònoma basca i foral de Navarra, garantint-la amb arguments d’alta influència per venir d’on vénen. Ara la sentència és pendent de recurs davant la Gran Sala del mateix Tribunal. Caldria esperar més seny jurídic –i polític– d’aquesta darrera instància.

Mentre l’esquerra abertzale segueix il·legalitzada amb l’aval del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que no fa sinó reforçar els obstacles a la represa del procés de pau, als territoris del Kurdistan sotmesos a la sobirania de la República Turca sembla que s’obren novament esperances de represa del diàleg, després que el partit kurd Partit de la Societat Democràtica (DTP) obtingués una important victòria a les darreres municipals. El mateix primer ministre turc, Recip Tayyip Erdogan, com a líder del seu partit islamista moderat, es va reunir el 10 d’agost amb una delegació del DTP. Fins i tot a Sri Lanka, després d’una llarga guerra que va acabar amb la recent derrota militar de la guerrilla tàmil i una repressió sagnant contra la població d’aquesta ètnia, el partit polític més representatiu de les reivindicacions tàmils, l’Aliança Nacional Tàmil (TNA), va poder presentar-se a les primeres eleccions locals que s’han fet després de la guerra i va aconseguir victòries significatives, juntament amb d’altres partits tàmils.

¿És que els conflictes kurd i tàmil són menys complexos i sagnants que el que té el Regne d’Espanya amb el poble basc? ¿Com és que allí són legals partits que defensen els mateixos objectius que les organitzacions armades i al País Basc no en són? Segurament alguns juristes primmirats –entre ells, suposo que els qui han jutjat el cas basc a Estrasburg– hi trobaran diferències. Des d’una anàlisi política, no en sé veure d’altres que no siguin la major gravetat i dificultat de resolució dels casos kurd i tàmil.

Davant aquesta realitat desencoratjadora pel que fa al País Basc, i seguint en la línia del que ja vaig assenyalar en un anterior comentari, val la pena destacar les notícies que mostren un suport no violent a la represa de les negociacions. Dissabte passat, aprofitant el campionat mundial d’atletisme de Berlín, un grup d’activistes no violents –Mugarik Gabeko Ekintzaileak (Activistes sense fronteres)– van reivindicar un acord de pau per al País Basc amb una acció espectacular que TVE va censurar.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 17 d’agost del 2009)

(La il·lustració, que he tret del web de directe.cat, correspon a la detenció d’una de les persones activistes que es van disfressar de mascota del campionat de Berlín)

Read Full Post »

Tres dies després que es commemorés el desè aniversari del pacte de Lizarra-Garazi i quan s’incremeten les demandes en sectors sobiranistes bascos per la gens fàcil reedició d’aquell acord que va portar a la treva d’ETA del 1998, el Tribunal Suprem espanyol –com ben poca gent dubtava que es produíria– ha declarat il·legal el partit Acció Nacionalista Basca (ANB) i és a punt de fer el mateix amb el Partit Comunista de les Terres Basques. Una il·legalització que tindrà com a conseqüència, entre d’altres efectes antidemocràtics, el nou espoli per part del Regne d’Espanya d’aquells diners que va abonar fa ben poc a ANB per rescabalar el partit dels béns que li van ser expropiats pel franquisme.

 

 

Poca cosa més puc afegir pel que fa a aquesta nova barrabassada de l’imperialisme espanyol sobre el poble basc al que ja he anat dient en aquest bloc de forma reiterada. Només recomanar-vos llegir aquest article que ha penjat avui el diari “Gara” a la seva web, on Ramón Sola recorda com ANB i PSOE havien estat  aliats polítics durant la Segona República espanyola i l’exili basc. No sabria dir qui ha canviat més, si ANB o el PSOE, en aquest procés que va de l’any 1930 –data de fundació del partit basc ara novament il·legalitzat per un règim monàrquic suposadament “democràtic”– i l’actualitat. 

 

El Tribunal Suprem espanyol ha enllestit la seva sentència coincidint amb l’estada del president del Govern Rodríguez Zapatero a Istanbul, en una operació de revifada de l’anomenada Aliança de Civilitzacions. No sabem si amb el primer ministre turc Recep Tayyid Erdogan, i en companyia de l’ambaixador Joan Clos, hauran parlat sobre com s’ho va fer el partit islamista turc governant (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) –una mena d’UDC de Duran i Lleida a la turca– per deslliurar-se de ser il·legalitzat pel Tribunal Constitucional de la República: els va anar pels pèls, perquè només un vot de l’alt tribunal els va salvar d’anar a parar a la clandestinitat com els bascos d’ANB, Batasuna i el que s’hi assembli ni que sigui remotament. O potser del que van parlar va ser de com l’imperi turc segueix mantenint a sang i foc el seu domini colonial sobre el poble kurd i altres pobles oprimits sota la seva sobirania. 

 

També és possible que hagin repassat junts algunes sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg condemnant la República de Turquia per atemptar contra les llibertats dels seus súbdits; com la de 9 d’abril del 2002, condemnant-la per la il•legalització del partit kurd HEP (Partit del Treball del Poble), que diu: “El Tribunal accepta que els principis defensats pel HEP, com el dret a l’autodeterminació i el reconeixement dels drets lingüístics, no són, per ells mateixos, contraris als principis fonamentals de la democràcia. Igualment, accepta que, si es considerés que la sola defensa dels principis esmentats comporta, per part d’una formació política, el suport a actes de terrorisme, es reduiria la possibilitat de tractar les qüestions que hi són relacionades dins el marc d’un debat democràtic, i es permetria als moviments armats monopolitzar la defensa d’aquests principis, cosa que seria obertament en contradicció amb l’article 11 (de la Convenció europea dels drets de l’home; llibertat de reunió i associació) i amb els principis democràtics en què es fonamenta”. O bé la notícia, d’ahir mateix, segons la qual la Unió Europea aconsellarà a la República de Turquia quins articles de la seva sagrada –i laica!– Constitució ha de reformar per poder aspirar a entrar en el selecte club de negocis europeu. Els de Brussel·les, que són molt seus, tal vegada –ara que s’hi han posat, en això de les constitucions, fins arribar a recomanar un disseny per la bandera del Kosova independent– ens podrien donar un cop de mà als soferts súbdits sotmesos a l’imperi del Regne d’Espanya tant si volem com si no.

Read Full Post »