Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘La Terra’ Category

Quan dirigia la revista “La Terra”, d’Unió de Pagesos, observava amb inquietud com els grans mitjans generalistes ignoraven, durant les campanyes electorals, els plantejaments que feia el sindicat agrari sobre els problemes i demandes de pagesos i ramaders als partits que s’hi presentaven. El discurs dels candidats, excepte en casos limitats als mitjans d’àmbit local i comarcal i només quan els ho preguntaven, es limitava al que en podríem anomenar l'”alta política” si no feien només que atacar al contrari amb arguments banals, que era l’habitual. I, alhora, els grans mitjans generalistes no feien sinó d’altaveu d’aquesta estratègia, sense baixar al detall de les demandes d’aquest sector de l’electorat, tot i la feinada que hi havien esmerçat els sindicalistes i tècnics d’Unió de Pagesos a l’hora de concretar-ne les propostes i fer-les arribar als partits i als mitjans.

Alhora, al llarg del temps he anat comprovant que això no és una qüestió que només afecti el món rural sinó que s’estén al conjunt dels moviments socials. Les campanyes electorals, massa sovint, es plantegen amb discursos altisonants, agressius cap a l’adversari polític, allunyats de les propostes concretes dels col·lectius que lluiten dia a dia per millorar les condicions de vida de la bona gent.

Per això, com a membre del consell de redacció de media.cat, em va semblar interessant plantejar una anàlisi sistemàtica d’aquesta qüestió, referida a les darreres eleccions al Parlament autonòmic de Catalunya, en un dels informes que l’observatori crític dels mitjans publica amb una freqüència d’entre un i dos mesos. Em va animar també a plantejar-ho l’experiència del web argentí periodismo social arran de les eleccions legislatives al seu país.

El periodista Joan Canela ha cuidat de preparar-lo i ha fet una feina excel·lent que es presenta aquest vespre a les 7 del vespre a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, a la plaça Cardona, 1-2, de Barcelona. L’informe es pot baixar íntegre del web de media.cat on s’ha penjat un cop presentat aquest vespre. Aquest és el resum que en fa media.cat en la crònica d’avui:

 

 

Els mitjans de comunicació ignoren la societat civil durant els períodes de campanya electoral

 

Avui a les 7 de la tarda a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya es presenta un informe de Media.cat on s’analitzen les rutines informatives dels mitjans en període electoral.

 

El cobriment mediàtic de la darrera campanya es va centrar en el seguiment de l’activitat interna dels partits amb representació parlamentària, més enllà fins i tot del que marquen els famosos blocs electorals regulats per llei. Fora d’aquest esquema va quedar poc espai per a la confrontació d’idees o la discussió en profunditat de les propostes, sobretot quan aquestes provenien de la societat civil. Això ha significat un allunyament sensible del debat polític fins i tot de la gent més implicada en el teixit associatiu del país. Aquestes són algunes de les conclusions que recull l’informe “El tractament mediàtic de les propostes de la societat civil en campanya electoral”, i que es pot descarregar des d’aquest mateix web.

 

L’estudi, elaborat pel periodista Joan Canela, ha partit de les entrevistes a responsables i tècnics de comunicació de deu associacions i entitats diferents, que representaven una mostra de l’ampli ventall de sensibilitats i camps d’interès amb que compta el teixit associatiu català. En concret hi ha participat el sindicat CCOO, l’Ens de Comunicació Associativa, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, el Fòrum Català d’Atenció Primària, Òmnium Cultural, Unió de Pagesos, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya, la Federació Catalana d’ONGD, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya  i SOS Racisme.

 

La majoria d’entitats valoren el ressò mediàtic de les seves propostes i demandes en campanya electoral com “reduït”, sense diferenciar entre mitjans públics o privats –que no tenen la imposició dels blocs legals– i critiquen la dificultat per debatre diferents aspectes de problemes complexos als mitjans. Tot i això, es destaca la ràdio i la premsa de proximitat –sigui quin sigui el seu format– com els mitjans més sensibles a les seves propostes i s’elogia la professionalitat i esforç dels periodistes.

 

L’estudi, però, també detecta grans diferències en el tractament entre entitats i conclou que amb una bona estratègia comunicativa és possible millorar sensiblement la incidència en el debat públic a través dels mitjans.

 

Aconseguir representativitat o referència en el sector concret en què es treballa, desenvolupar una estratègia comunicativa a llarg termini –sense circumscriure-la al període de campanya– i amb una agenda pròpia molt clara i delimitada són clau a l’hora de poder captar l’atenció dels mitjans. També s’ha de tenir en compte programes o espais amb un format no purament informatiu i els mitjans que, sense ser els majoritaris, mantenen audiències importants per territoris o nínxols de població.

 

També s’ha notat un esgotament de models de comunicació clàssics com la roda de premsa mentre que altres, com poden ser les accions vistoses al carrer, funcionen molt millor, especialment per als mitjans audiovisuals. Finalment es destaca la importància de la comunicació directa amb els afiliats o simpatitzants i, fins i tot, la creació de mitjans propis que agrupin els interessos d’un determinat sector.

 

(La foto, d’una acció en què es van votar deu mesures per l’eradicació de la pobresa, organitzada per la Confederació Catalana d’oenegès l’octubre passat a la plaça de sant Jaume de Barcelona, l’he baixat del web Dempeus per la salut pública)

Anuncis

Read Full Post »

Aquest és un article que arriba a misses (laiques) dites. L’escric tres dies després de la commemoració dels fets que en són el pretext: el 70è aniversari del martiri i mort de Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel feixisme. I pren com a referència les exèquies cíviques que l’anomenada “societat civil” –gràcies a l’impuls de la Comissió de la Dignitat– li va retre divendres passat en un lloc emblemàtic de la història contemporània del nostre país: l’església de Sant Agustí Nou, al carrer de l’Hospital, a la vora de les Rambles de Barcelona, on l’any 1971 es va fundar la malaguanyada Assemblea de Catalunya.

Un acte que, com va emfasitzar el filòsof Josep Maria Terricabras durant les exèquies, encara tenen pendent de fer les institucions autonòmiques catalanes –la Generalitat postfranquista–, amb caràcter públic i oficial, trenta-cinc anys després de la mort al llit del generalot que va fer afusellar al president de la Generalitat republicana. Un crim d’Estat que –com tants altres, d’altra banda, al Regne d’Espanya, emparats en paròdies de judici (consells de guerra)–, els governants espanyols de tota mena encara no s’han dignat a reconéixer revisant i anul·lant a tots els efectes la sentència de mort firmada pel generalot.

Escric aquestes ratlles a misses dites, ja que no m’hi he pogut posar, entre d’altres raons –familiars algunes–, perquè el passat cap de setmana vaig retre al president màrtir el millor homenatge que ara mateix li podia fer, a ell que va dedicar tota la vida a la bona gent del nostre país: dedicar ni que fos unes hores  a impulsar les consultes per la nostra independència nacional que s’han estès a tants llocs de la Catalunya estricta. Dissabte passat, en el meu cas a la que preparem per al 10 d’abril del 2011 a Barcelona, la ciutat d’on ell mateix es va autoinvestir alcalde democràtic després de proclamar la República el 14 d’abril del 1931, en un acte de decisió i valor que cap dels nostres polítics actuals és capaç de repetir, ara com ara.

Dissabte, precisament, quan compro els diaris en una llibreria de la plaça del Nen de la Rutlla, del Guinardó, on vaig a col·laborar en el muntatge de la festa que preparem per al Correllengua 2010 i la presentació en societat d'”Horta-Guinardó decideix”, que farem de la mà de l’escriptor i enigmista Màrius Serra (Horta) i la filòloga Mila Segarra (Sant Genís dels Agudells), em trobo amb una sorpresa agradable: el llibre que inclou avui l’edició dominical de “Público” és un dels textos que ahir van servir a l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Ragué per glossar la figura del president, “Vida y sacrificio de Companys”, de qui va ser el seu advocat al consell de guerra pels fets d’octubre, Ángel Ossorio y Gallardo. Espero, per al bé d’espanyols i catalans, que sigui el mateix llibre que “Público” hagi inclòs també aquest dissabte en les seves edicions a Espanya. Com desitjo també que els organitzadors de les exèquies cíviques de divendres –i dels actes de diumenge al castell de Montjuïc– tinguin recursos i decisió per editar íntegra la llarguíssima i altament fonamentada, com tots els seus textos, intervenció d’Hilari Ragué que van haver de fer-li escurçar de forma precipitada i, doncs, maldestra per mor del temps. Un rotund al·legat, amb dades irrefutables pròpies del seu rigor d’historiador, en favor del president màrtir tan denostat darrerament per pseudohistoriadors i pamfletaris de pacotilla, alguns, ai, membres del gremi periodístic com jo mateix.

Tinc de fa temps una admiració per la personalitat de Lluís Companys, directament proporcional a l’odi i la rancúnia que li tenen i demostren d’altres. Em passa el mateix que m’explicava que li va passar a ell l’historiador Jordi Pomés, en l’entrevista que li vaig fer per a la revista “La Terra”, quan va publicar la seva investigació sobre la Unió de Rabassaires (“La Unió de Rabassaires”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000) que se li va anar convertint, pel paper cabdal que hi tenia en els fets investigats, en un estudi protagonitzat per la figura de Companys, fundador –entre d’altres moltíssimes coses– del sindicat de pagesos catalans del primer terç del segle passat. Segons m’explicava Pomés, com més estudiava el republicanisme català de finals del XIX i començaments del XX, més l’impressionava el paper que hi va tenir Lluís Companys i la grandesa creixent de la seva figura i el seu sacrifici reiterat pel país i la seva bona gent.

Una admiració meva que va créixer encara quan, per fer un reportatge commemoratiu a la revista “La Terra”, vaig haver de repassar aquella “La Terra” fundada per Lluís Companys com a òrgan periodístic de la Unió de Rabassaires (de la qual, per cert, s’han perdut o no es troben a les hemeroteques els exemplars de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, no sé si perquè no van existir o perquè les col·leccions guardades s’estronquen, per desgràcia, en aquest període d’agressió crescuda contra Catalunya i alguns moviments sindicals). Una repassada hemerogràfica que em va fer intuir en molts textos anònims publicats a la revista la ploma militant del president màrtir. Fins tal punt que, quan donava classes a Periodisme de l’Autònoma, un dels textos que feia analitzar als alumnes era un que personament crec que és obra de Companys. Per dissort, ara no tinc a mà ni l’entrevista a Jordi Pomés, ni el reportatge que vaig escriure sobre “La Terra” que va dirigir Companys –i de la qual, amb gran encert, van recuperar la capçalera per al seu mensual els fundadors d’Unió de Pagesos l’any 1980–, ni l’article que donava a analitzar als meus alumnes. Em proposo buscar-los i penjar-los d’aquest bloc quan els trobi. Espero complir-ho.

Read Full Post »