Músiques per a “Candide”. 1

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

Tres lectures per temps d’emprenyamenta (sisplau digueu-ne crisi) 1

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »

Gestionar la pau

Quan es feia pública la declaració de la Conferència internacional de pau a Donostia el dilluns 17 d’octubre, se’m van fer presents primer Paul Ríos (coordinador de Lokarri, la xarxa ciutadana basca per l’acord, la consulta i la reconciliació, que tant ha treballat perquè la Conferència esdevingués realitat); Sabino Ormazabal (pacifista i lluitador noviolent basc, empresonat pel jutge Garzón, condemnat per l’Audiència Nacional espanyola al macrojudici 18/98 i després absolt pel Tribunal Suprem); Martxelo Otamendi (ara director de “Berria”, detingut per ordre del jutge Del Olmo, torturat i jutjat per dirigir el diari en llengua basca “Egunkaria” i absolt per l’Audiència Nacional espanyola); Teresa Toda (periodista complint ara a Còrdova sis anys de presó –al desembre ja en portarà quatre si no surt abans– a què la va condemnar el Tribunal Suprem per ser subdirectora del diari basc “Egin”, després del macrojudici del 18/98); Jesus Mari Zalakain, professor de la Universitat del País Basc, també del diari “Egin”, complint set anys de presó –en porta gairebé quatre– a Palència, on dedica part del seu temps a traduir textos literaris catalans al basc); Arnaldo Otegi i Rafa Díez (dirigents de l’esquerra independentista basca encara il·legalitzada empresonats i condemnats per l’Audiència Nacional espanyola per haver encapçalat el profund canvi estratègic que ha portat ETA a abandonar la lluita armada).

Mentre avançava aquesta setmana farcida d’esdeveniments històrics, se’m feien presents també Juan Paredes Manot, “Txiki” (afusellat a Cerdanyola del Vallès el 27 de setembre del 1975 per un escamot de guàrdies civils complint la sentència que li va imposar un consell de guerra a Barcelona, del qual vaig fer la informació per al diari TeleXprés) i Xavier Valls (arquitecte sempre al servei de la bona gent i antifranquista de pedra picada amb qui tant vam treballar i de qui tant vaig aprendre a la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987). Finalment, dijous, sentint el portaveu d’ETA anunciant “el cessament definitiu de l’activitat armada”, se m’imposava el record de Josep Lluís Carod-Rovira, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, parlant de pau amb dirigents d’ETA a la Catalunya del Nord, el gener del 2004, en l’acte més digne protagonitzat per un polític català des de l’afusellament del president Lluís Companys i el dirigent anarquista i ministre Joan Peiró. Com que ho he escrit al facebook i al meu bloc diverses vegades, que ningú ho prengui, doncs, com una afirmació meva improvisada a darrera hora.

Aquestes han estat algunes de les evocacions meves aquests dies tan intensos i de tanta transcendència per al País Basc i, espero que també, per al nostre país. Un cop ETA ha fet públic que renuncia de forma definitiva a usar les armes, i mantenint l’independentisme d’esquerres en exclusiva la via política al País Basc, el repte per tots els agents implicats és ara gestionar la pau. Responsabilitat tant o més complexa que posar fi a la guerra. Els diversos documents fets públics aquests dies hi han insistit: negociació sobre les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, exiliats…), legalització de totes les opcions polítiques, reconeixement del dolor causat a totes les víctimes sense exclusions, debat entre tots els partits sobre el futur del país, reconciliació… I, en el fons de tot plegat, reconeixement de l’origen polític del conflicte, una actitud sense la qual la pau seguirà sent dèbil i sense fonaments consolidats perquè no s’abordaran les causes de l’enfrontament, profundes i arrelades de fa tant de temps. Un reconeixement, d’altra banda, que si més no les parts que van intervenir en les frustrades converses de Loiola quan la treva del 2006 (PSOE, PNB i esquerra independentista basca) ja es van plantejar com a punt de partida de la negociació. Com deien els firmants de la declaració final de la Conferència internacional de pau, en un mesuradíssim punt quart: “En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a aconseguir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques així com d’altres relacionades al respecte, amb consulta a la ciutadania, la qual cosa podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència terceres parts observadores o facilitadores ajuden el diàleg. Aquí, el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades”.                        ”

Un paper, aquest dels facilitadors internacionals, que ha resultat definitiu, juntament amb el canvi profund de l’estratègia de l’esquerra abertzale encara il·legalitzada, per arribar on som ara. La participació activa de destacades personalitats internacionals –sens dubte acceptada per l’actual govern de la monarquia i, segons molts indicis, també pel líder del principal partit de l’oposició que aspira a succeir-lo– ha estat decisiva en la culminació del procés fins ara. I cal confiar que ho serà també en el futur. Jonan Fernández, fundador d’Elkarri –l’antecedent immediat de Lokarri– i avui dedicat a promoure la pau en els àmbits més diversos mitjançant Baketik, al santuari franciscà d’Arantzazu, deia a TV3 –després que ETA fes pública la seva decisió– que cadascuna de les properes etapes requerirà el seu temps. Caldrà tenir-ho en compte per no precipitar-se en les anàlisis. Fa la impressió que hi ha preparades ja les condicions perquè alguna d’elles avanci amb certa celeritat, com ara el desarmament, per al qual hi ha ja una comissió internacional de verificació acceptada per ETA però encara no pel govern de la monarquia. I també algun canvi en la política penitenciària, si més no per cobrir les fases inicials, com pot ser l’aproximació dels presos al seu país i el trasllat dels més malalts al seu domicili en règim de presó atenuada, com ha passat aquesta mateixa setmana amb Ibon Iparragirre.

Però la pau és un bé fràgil, com demostra l’experiència, i cal cultivar-la amb cura i determinació. ETA no és l’únic protagonista del conflicte que s’ha de desarmar. El govern espanyol, l’actual i el que resulti de les eleccions del 20 de novembre, haurà de desactivar poderosos i complexos mecanismes que els dos partits imperialistes majoritaris a les Corts del Regne, PP i PSOE, han anat construint i enfortint, o senzillament alimentant amb el seu discurs, i que ara poden posar molts pals a les rodes de la pacificació: des dels estaments judicials, inclosa la fiscalia, fins als mitjans de comunicació i algunes associacions de víctimes. Desactivar aquests mecanismes és una feina que cal fer de forma immediata i decidida. Com també la legalització dels partits de l’esquerra independentista basca –i, en concret, Sortu, pendent del Tribunal Constitucional–, perquè aquest sector, que cada vegada té més suport al País Basc –com tornaran a demostrar amb tota probabilitat els votants, aquesta vegada amb el vot a la coalició Amaiur, el 20 de novembre– participi en igualtat de condicions a la vida política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’octubre del 2011)

(A la foto, que he baixat de Berria, manifestació a Bilbo, dissabte 22 d’octubre)

Read Full Post »

Bernardo Atxaga, al francès, passat per l’espanyol

Bernardo Atxaga (pseudònim de Joseba Irazu Garmendia), un dels grans novel·listes actuals en llengua basca, era portada del suplement de llibres del diari Libération fa dues setmanes (el 26 de maig). La seva novel·la “Zazpi etxe Franzian” (“Set cases a França”, traducció al català a l’editorial Alfaguara) ha estat traduïda al francès (“Sept maisons en France”, ed. Chistian Bourgois). Els lectors que la llegeixin en aquesta llengua, si només es guien per la referència de l’original d’on ha estat traduïda, no sabran pas que es tracta d’un escriptor en llengua basca. Perquè –segons diu la fitxa de “Libération”– l’obra ha estat traduïda “de l’espanyol” per André Gabastou.

 

Tot i que Atxaga acostuma a traduir-se ell mateix a l’espanyol les seves obres, el fet de la traducció a partir de l’espanyol en aquest cas em sembla rellevant i indicatiu d’una pràctica que no és exclusiva per a aquest autor basc. Massa vegades, la traducció d’una llengua que no té al darrere un Estat o es considera “no universal”, es fa a partir de llengua interposada. Al primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans que es va fer el maig de l’any passat a Gasteiz, una de les ponents va presentar un estudi en què es feia palès que la majoria de les traduccions del basc al català, de forma sospitosa, no portaven explicitada la llengua d’origen de la traducció. I això li feia deduir que la traducció s’havia fet per llengua interposada –l’espanyol, esclar–. L’escriptor Matthew Tree explicava, en una xerrada que va fer en unes jornades a Fraga (Baix Cinca) el març de l’any passat, que aquesta pràctica de traduir –o si més no donar-se a conèixer– per llengua interposada és regla habitual pel que fa al català. I que, com que les editorials espanyoles són més aviat reàcies a traduir obres catalanes, i les angleses són pràcticament inaccessibles a la traducció, ell recomanava fomentar la traducció del català a l’alemany com a llengua intermediària de cara al mercat internacional. Certament, una anomalia que pateixen –una altra de tantes– els autors d’obra en llengua sotmesa a l’imperi espanyol.

Read Full Post »

Vargas Llosa, traduït al català per Tísner

Tafanejant en una llibreria d’ocasió he ensopegat amb un llibre i, tot seguit, se m’han engegat una colla de reflexions. Títol: “Els cadells i altres narracions”. Autor: Mario Vargas Llosa. Traducció catalana d’Avel·lí Artís-Gener. Col·lecció: Plec de setze. Editorial: Grijalbo, 1984.

No és aquesta l’única obra traduïda de l’espanyol al català per l’entranyable Tísner. En la mateixa col·lecció, hi ha “Crònica d’una mort anunciada”, d’un altre Nobel sud-americà, Gabriel García Márquez. Els dos, representants del que al tardofranquisme es va anomenar “boom” llatinoamericà i amb lligams amb Catalunya, on van fer llargues estades, van escriure algunes de les seves obres i els en van publicar les que els van donar la fama inicial. Primer amics i després enemics, per causes que són difícils d’esbrinar.

Avel·lí-Artís Gener, de qui tots els qui vam treballar amb ell –jo mateix al diari Tele/eXprés, on ell feia de compaginador i ninotaire– tenim un record inesborrable, tenia molts punts de contacte amb aquella literatura qualificada de “nova”, com també els tenia el seu cunyat Pere Calders. Només cal evocar l’extraordinària “Paraules d’Opòton el vell” del mateix Artís-Gener. Recordo encara com, quan va començar a traduir algunes obres de l’espanyol al català –entre elles, també “Cent anys de solitud”, de García Márquez–, alguns se li van tirar a sobre criticant-lo damb mordacitat per haver passat al català unes novel·les “que tothom entenia” –deien– en la seva llengua original. Poc podrien arribar a pensar els qui el critivaven o en ferien mofa que l’estratègia de publicar en català obres escrites originalment en espanyol acabaria resultant amb el temps una estratègia editorial d’èxit (només cal veure com s’han venut “L’església del mar”, versió catalana de “La catedral del mar” d’Ildefonso Falcones”, o “L’ombra del vent”, originalment en espanyol (“La sombra del viento”, de Carlos Ruiz Safont).

Ara que Mario Vargas Llosa, en el seu discurs en ocasió de recollir el premi Nobel, diu elogis d’aquella Barcelona terroritzada pel franquisme, també al món de la creació literària (són multitud els llibres escrits a Catalunya que o bé no van arribar a publicar-se fins molt després de la mort del militarot o ho van ser amb retallades notables), i diu pestes només d’uns nacionalismes (el de les nacions sotmeses) oblidant curosament el seu i el dels seus (amarat de “raza” i “imperio”), m’ha semblat oportuna la troballa que he fet. Val la pena recordar-li que el seu traductor al català –prou que ell mateix li’n devia autoritzar llavors la traducció– va ser un dels fundadors de Nacionalistes d’esquerra, formació política que defensava allò tan provincià, segons el flamant Nobel, com la nostra plena sobirania nacional.

Read Full Post »

“Les veus del Pamano” de l'”espanyol” (segons “Le Monde”) Jaume Cabré, una de les cinc finalistes a millor novel·la europea

Llegeixo al suplement de llibres de “Le Monde” del darrer 28 de maig que la novel·la “Les veus del Pamano” (“Les Voix du Pamano”, en la traducció al francès) de Jaume Cabré, “per Espanya”, és una de les cinc finalistes al premi Cévennes a la millor novel·la d’un autor europeu. Una excel·lent notícia, si no fos que el sempre jacobí (i, doncs, imperialista) “Le Monde” atribueix a Cabré una espanyolitat que no n’és. Llàstima, perquè els lectors del considerat diari francès de referència, una vegada més, han estat engalipats per un dels seus redactors, ignorant o malvat lingüicida, que ha encolomat al darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes la dubtosa categoria d’autor “espanyol”, vedat, doncs, en versió original als seus compatriotes de la Catalunya del Nord.

Jaume Cabré és –dels cinc nominats– l’únic escriptor en una llengua europea minoritzada –sola oficial, però, al Principat d’Andorra– i la traducció francesa de la seva novel·la competeix amb les de “Ruhm” (“Gloire”, en la traducció al francès) de l’alemany-austríac Daniel Kehlmann;  “The secret scripture”, (“L’escriptura secreta“, en la traducció al català i “Le Testament caché”, al francès), de l’escriptor irlandès –en anglès– Sebastian Barry;  “La solitudine dei numeri primi” (“La solitud dels nombres primers”, en la traducció al català i “La Solitude du nombres premiers”, al francès), de l’italià Paolo Giordano, i “Boven is het stil” (“Là-haut. tout est calme, en la traducció al fracès), de l’holandès Gerbrand Bakker. El 12 de juny vinent se sabrà quina d’elles ha estat l’escollida.

Si esteu interessats en el context històric de “Les veus del Pamano”, us convido a llegir l’article “Quan al Pallars mataven als psgesos”, de la periodista Laia Altarriba, al seu bloc “L’esquena del món”.

Read Full Post »

Congrés a Gasteiz

Els darrers quinze dies hi ha hagut diversos esdeveniments que conviden a insisitir en la importància de la relació entre els pobles català i basc. Del 10 al 12 de maig es va fer a Gasteiz el primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans, una trobada que no ha tingut l’atenció mediàtica que es mereixia. Pocs dies després, del 19 al 21, en actes diferents, el sud-africà Brian Currin i el basc Txelui Moreno van explicar a Barcelona i Bellaterra la gènesi i l’abast dels darrers canvis estratègics de l’esquerra abertzale il·legalitzada.

El congrés de Gasteiz, si la voluntat expressada per molts dels participants s’acompleix i té continuïtat, haurà estat un pas molt interessant per al coneixement mutu entre els dos pobles, lluny de les dues actituds –bé de menyspreu, bé d’emmirallament– amb què sovint ens hem mirat uns als altres. Nascut en l’àmbit acadèmic, per iniciativa del lectorat de català a la Universitat del País Basc –i gràcies a l’impuls tossut i la capacitat organitzativa de la catalana Agnès Toda–, els debats en molts casos van anar força més enllà de l’estricta exposició i anàlisi d’investigacions universitàries: mitjans de comunicació, música i identitat (i rebel·lia), casals catalans i euskal etxeak, independentisme, estructures de solidaritat, immersió i política lingüística, política editorial, relacions entre mestres i pedagogs, seleccions esportives nacionals… Esclar que el fet de tenir el seu origen en una facultat de lletres en va condicionar l’enfocament i hi van faltar d’altres temes d’interès: economia, dret i constitucionalisme, ciència i tecnologia, medi ambient, territori, infraestructures… De tota manera, les temàtiques abordades ja van ser tantes que probablement en el futur convindrà més aviat acotar-les que no dispersar-les més.

El fet transcendent, però, ha estat la mateixa celebració del congrés i l’intercanvi d’experiències i punts de vista, amb un plus afegit en algunes temàtiques: la constatació que tant bascos vivint als Països Catalans com catalans vivint al País Basc han fet importants aportacions a la cultura i la investigació en el país on treballen. Per posar només dos noms, a manera d’exemple: l’infatigable català Toni Strubell –que hi va aportar un provocador discurs sobre la cultura catalana i el seu llibre “Un català entre bascos”–  i el persistent basc Ignasi Vila, primerenc defensor de la immersió lingüística a Catalunya quan encara poques persones hi creien, tal com va explicar en la seva intervenció.

Un sud-africà i un basc a Barcelona

Pel que fa a les conferències del sud-africà Brian Currin, que l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri i la catalana Fundació per la Pau van portar el 19 de maig a la Universitat Pompeu Fabra, i del portaveu de l’esquerra abertzale il·legalitzada Txelui Moreno, que va organitzar l’associació “Amics i amigues d’Euskal Herria” el 20 de maig a les cotxeres de Sants i el 21 a la Universitat Autònoma de Bellaterra, van servir per conèixer amb més detall els darrers canvis en l’esquerra abertzale.

Brian Currin, que va tenir un paper molt important en els processos de pau al seu país i a Irlanda del Nord i que va participar al darrer i fracassat procés al País Basc, va explicar amb força detall les raons de fons que –en l’opinió d’aquest expert que ha acompanyat els independentistes bascos en les seves darreres relexions i debats– han portat l’esquerra abertzale il·legalitzada a defensar una opció democràtica pacífica, sense ingerències, per abordar la sortida del conflicte. Per Brian Currin, la falta de transparència en la negociació, pel fet que l’esquerra abertzale seguís il·legalitzada durant el darrer procés, va ser una de les causes fonamentals d’aquell fracàs. Per això, va remarcar la importància dels passos que ara està donant aquest sector polític de forma unilateral perquè no hi hagi excuses per a mantenir fora de la llei la seva activitat política. “Em vaig reunir amb dirigents de Batasuna que no eren a la presó i els vaig intentar convéncer que s’havien de legalitzar. També els ho deien els del Sinn Féin”, va explicar Currin en la seva conferència, en què va qualificar de tot un repte el llarg i ampli debat d’un any i mig en què l’esquerra abertzale “va pensar una altra manera de fer política”. Un procés que va culminar –segons l’advocat sud-africà– en les declaracions dels independentistes assumint els principis del senador nord-americà George Mitchell per a Irlanda, “que afecten sobretot la violència”, va dir. I que es concreten en “un compromís clar sobre els mitjans democràtics no violents, cessament permanent de la violència i comissió internacional fiable que el supervisi, i aplicació d’aquests principis a totes les forces implicades en el conflicte”.

Currin va insistir que l’opció de l’esquerra abertzale “per aquests principis de maduresa” és seriosa i fiable, però –va afegir– “no es poden aplicar si ETA no s’hi compromet també”. “Els dirigents de Batasuna –va dir– afirmen al seu document (Zutik Euskal Herria/País Basc dempeus, que van fer públic a mitjans de febrer) que faran tot el que podran per conseguir aquest compromís d’ETA”. El facilitador sud-africà de negociacions en conflictes –denominació que prefereix a la de mediador– considera que l’esquerra abertzale ha aconseguit tres objectius ja irreversibles: 1) Un suport profund a l’alto el foc i l’abandonament de la violència en una consulta molt àmplia a les seves bases electorals. 2) Avenços considerables pel que fa a la confiança amb altres interlocutors al País Basc, molt deteriorada després de l’atemptat de la T-4 i el trencament de la darrera treva. 3) Un  compromís ferm pels mitjans democràtics i pacífics per aconseguir els seus objectius. “Fins i tot han remarcat que només hi ha aquesta sortida i que la seva posició és unilateral. Si és irreversible, hauran de comprometre’s en les negociacions amb ETA per convéncer-los que deixin la violència”, va dir. Tot i reconèixer que aquest procés pot ser llarg i que “no podem esperar que sigui d’un dia per l’altre”, va inisistir que “perdrien credibilitat si es perpètua indefinidament”.

“¿Respondrà Madrid de forma positiva?” –es va preguntar. “Ja ha tocat l’hora que també Madrid faci passes concretes. La veritat és que els dirigents de l’esquerra abertzale no poden, ells sols, aconseguir la fi de la violència. La responsabilitat és compartida”, va respondre, i va plantejar tres objectius immediats al Govern de la monarquia: 1) Els dirigents de Batasuna s’han compromès per la permanència de la no violència i a demanar a ETA que ho deixi. És hora de legalitzar Batasuna. 2) Cal alliberar els dirigents independentistes que segueixen a la presó: no estan empresonats per actes de violència i tots ells s’han compromès en aquesta estratègia. Cal que estiguin disponibles per encetar negociacions i per parlar a la gent. 3) Cal l’aproximació dels presoners polítics bascos al seu país i l’alliberaement d’alguns d’ells, com els qui són malalts terminals. “Són passes que pot donar el govern central i que garantirien la irreversibilitat del pronunciament contra la violència”, va concloure.

Un compromís, el de l’esquerra abertzale, que Txelui Moreno va refermar en la seva conferència a Barcelona i Bellaterra, en què va insistir en el caràcter extraordinari del llarg debat que ha portat l’esquerra abertzale als seus plantejaments actuals. Un camí que –va reconèixer– tenien pendent des de molt abans de l’anterior treva, el trencament de la qual va profundir la seva desorientació “fins que ens vam aclarir –va reconèixer– que érem en un moment de canvi de cicle, a les portes del canvi”. “No ha estat un debat conjuntural i vam trigar un any i mig de discussions a la direcció per fer-lo” –va dir. La conclusió? “Són les iniciatives polítiques allò que fa més mal a l’Estat –va dir–. L’esquerra abertzale aguanta la repressió –de la qual va insistir en l’increment i l’extensió els darrers anys, sobretot des de la treva de Lizarra el 1998–, però no tenim força per fer el canvi”.

Moreno va qualificar la nova estratègia com a “destinada a guanyar i no a resistir”, i va remarcar el seu caràcter unilateral i no depenent del resultat de cap negociació “sinó per convenciment propi”. Va remarcar que l’esquerra abertzale creu que hi ha condicions per portar-la endavant: “El cicle de la transició està esgotat –va dir– i també el model de gestió, mentre la societat basca cada vegada és més favorable a l’exercici del dret d’atodeterminació”. Per concloure que “la garantia és en el mateix poble, en absència total de violència i d’ingerències. Només amb la lluita de masses, institucional i ideològica”.

És en aquesta confiança en els pobles respectius on hi ha la força dels dos pobles. Una excel·lent conclusió. “Som grans encara que semblem petits”, cantava una bertsolari en la cloenda del Congrés que va reunir catalans i bascos a Gasteiz. El diumenge abans, 9 de maig, en un petit poble de la Noguera, la Sentiu de Sió, amb un 34,6% de participació, el 89% de votants havien dit sí a la independència. Doncs, això.

Humbert Roma

(Periodista)

(Article publicat a Tribuna Catalana el 25 de maig del 2010)

(A la foto, Xavier Sarrià, d'”Obrint pas”, en la cloenda del Congrés de Gasteiz)

Read Full Post »

Tres llibres sobre la Franja

En un ja llunyà apunt d’aquest bloc vaig fer públic el propòsit de comentar-hi, de tant en tant, els llibres que vaig llegint. Compromís incomplert que ara, i espero que no sigui una anècdota, em proposo, una vegada més, recuperar i acomplir.

Serveixi, doncs, aquest apunt per recomanar tres llibres per als qui vulguin entendre una mica més, d’una banda, els problemes polítics i lingüístics que pateix la Franja catalana de Ponent (d’Aragó, segons d’altres) o, si no voleu entrar en polèmica, ras i curt La Franja, i, de l’altra, la polèmica sobre el litigi sobre les obres d’art del museu de Lleida procedents de parròquies de la Franja que ara reclama el bisbat de Barbastre per al seu museu. El desconeixement que molts catalans tenen d’aquest territori és tan gran que, quan la Mònica Terribas encara feia “La nit al dia” –que ja fa uns anys–, en un d’aquells diàlegs que mantenia amb els seus col·laboradors, parlant del conflicte de les obres d’art, no se’ls va acudit res de més enginyós que qualificar-lo de “colobrot”. Com si es tractés d’un serial més de tarda de televisió i no d’un fet cabdal derivat precisament de la poca cura dels catalans per defensar la catalanitat d’aquestes comarques ponentines.

Eugeni Casanova. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art. Pagès editors, 2008. Ja he fet referència a aquest llibre en alguna altra ocasió, com quan vaig recollr una anècdota significativa que va explicar a l’autor qui llavors era bisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, sobre les pretensions de la monarquia espanyola respecte del Prncipat d’Andorra quan n’era copríncep. Tot i que el litigi sobre les obres d’art no és un “colobrot”, el llibre es llegeix com una novel·la d’intriga de les bones. El mateix títol hi porta, i els fets que desvetlla n’afavoreixen la lectura, començant per les complicitats de les altes esferes del govern socialista espanyol de Felipe González en el desmembrament del bisbat de Lleida que va portar, entre d’altres, les parròquies de parla catalana de la Franja a dependre de Barbastre. La clau del conflicte no és en els capricis d’uns bisbes o les vel·leïtats d’uns governants sinó –segons va desembullant els fets l’Eugeni Casanova– en decisions premeditades per fer coincidir els límits dels dos bisbats amb els límits polítics artificials –cosa insòlita en els costums vaticans, tan arrelats en la tradició històrica– i, doncs, promoure encara més la descatalanització d’aquests territoris. Malgrat que el llibre fa dos anys que va ser publicat, els fets posteriors no solament no desmenteixen Casanova sinó que en confirmen el relat. Ara que tot plegat s’acosta a les deliberacions i resolucions judicials –civils, que no eclesiàtiques– és de lectura obligada per als qui s’interessen per la realitat de la Franja.

Carmen Berlabé i Isidre Puig. El dietari del bisbe Meseguer i el Museu Diocesà de Lleida. Pagès editors, 2009. Aquest és un llibre de lectura més complexa, amb un pròleg molt esclaridor dels autors i transcriptors del dietari, i tres articles de persones prou coneixedores del conflicte, com qui va ser bisbe de Lleida i va patir-ne les contradiccions, Francesc Xavier Ciuraneta Aymí. El bisbe Josep Meseguer i Costa va ser qui va salvar el patrimoni artístic de moltes parròquies de la Franja i el va traslladar al museu que va crear per a la formació dels capellans al seminari de Lleida, a cavall entre els segles XIX i XX. El seu dietari és la millor prova que no hi va haver espoli –com pretén el bisbat actual de Barbastre amb el suport del govern d’Aragó– sinó una estratègia del bisbe per salvar precisament l’art de la Franja de l’espoliació que ja estava patint pels depredadors que pul·lulaven en aquells temps per les parròquies necessitades de diners per subsistir. Una estratègia, d’altra banda, gens catalanista –Meseguer no era de la corda de Torras i Bages o Morgades precisament– sinó només complidora de les instruccions impartides pel Vaticà per al salvament de l’art cristià.

Francesc Ricart. Escrits contra l’erm. Aspiracions des de la Franja. Quaderns del Cingle, Associació Cultural del Matarranya-Institut d’Estudis del Baix Cinca, 2009. Aquest és un llibret recopilatori d’articles de Francesc Ricart, fill de Fraga i ara veí d’Igualada, implicat de fa molts anys en la defensa de la catalanitat de la Franja i del seu patrimoni lingüístic, cultural i social. El llibre recull articles d’un llarg període: s’inicia amb un publicat ara fa vint-i-cinc anys i es tanca amb un altre de l’any 2007. Els títols són prou significatius: “La Franja de Ponent: notes i reflexions sobre una realitat cultural miserable”, deia el primer; “El català a la Franja, un llençol del País que es pot perdre”, diu el darrer. A l’entremig, comentaris sobre els fets racistes que van portar a la dimissió de l’alcalde de Fraga, Cisco Beltran, l’estiu del 1992; sobre qüestions dialectals i de drets lingüístics; la segregació del bisbat de Lleida (tornem-hi!); referències a personalitats diverses que han treballat per la catalanitat de la Franja, amb especial atenció per l’estimat i malguanyat Josep Galan, mort el 2005, qui, vés per on, va estudiar amb mi al Seminari de Lleida, on el bisbe Meseguer va portar les obres d’art ara en litigi; TV3; la llargament reivindicada i promesa llei de llengües de l’Aragó; comentaris de llibres i autors, amb esment especial pel també finat Jesús Moncada, que va donar tremp literari a la seva Mequinensa natal d’abans del pantà… Articles curts i contundents que guanyen actualitat cada dia que passa, tot i que ara ja hi ha llei de llengües –prou descafeïnada per cert, per acontentar l’adversari i fins tot l’eventual company de govern, cosa que els socialistes aragonesos no van aconseguir– i han passat tres anys des del darrer text recollit. En la lluita contra l’erm en què volen convertir la Franja els enemics de la seva catalanitat i identitat, els articles de Francesc Ricart són una veu d’alerta que cal tenir molt en compte. Si en voleu seguir la trajectòria darrera, ho  podeu fer llegint-lo a “Temps de Franja”.

Read Full Post »

“L’important és en quina llengua callem”

Mirant blocs per internet he trobat aquest text molt interessant sobre

un novel·lista africà i les raons de la seva decisió de canviar de la

llengua colonial a la seva pròpia, que el va portar a la presó.

L’autor és Santiago Alba Rico i el copio del bloc que recull els seus

articles traduïts al català http://albaricoencatala.blogspot.com/2009/10/si-es-vertader-es-blanc….

Si és vertader, és blanc 
Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica 
Frantz Fanon a “Pell negra, màscares blanques”— s’identificaven amb 
Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el 
negre més fort, el negre més intel·ligent, l’únic negre veritable, 
perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de 
sotmetre’s al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un 
precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia 
geològica, d’origen colonial, fins a tal punt arrelada en l’ordre de 
la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf 
d’Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre 
arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què 
un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael 
Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un 
focus d’identificació universal. El govern és blanc, o altrament és 
que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?

L’important no és en quina llengua parlem, l’important és en quina 
llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a 
aquest “més enrere” —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem 
fugir a totes passades i del qual provem d’escapar precisament cap al 
llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la 
narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda 
sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és 
irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o 
suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d’altres 
d’anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès 
i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense 
proporcionar-los l’esquena en què un es recolza i que al mateix temps 
no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin 
ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder 
retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. 
Els anomenats “estudis postcolonials” s’ocupen des de fa quatre 
dècades d’aquesta donació depredadora o d’aquest saqueig magnànim que 
prolonga, també en l’àmbit de la cultura, relacions ancestrals de 
domini colonial.

Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans 
novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. 
L’any 1977, després d’haver publicat quatre novel·les en anglès, va 
escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: “Em 
casaré quan em plagui” (Ngaahika ndeenda). L’èxit va ser tan gran que 
el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el 
problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com 
havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida 
quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A 
la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua 
materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va 
decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar 
l’estima de molts crítics occidentals que fins llavors l’havien lloat: 
es tractava d’un “desastre editorial”, d’un error que el treia del 
”mercat” per a convertir-lo en un escriptor “minoritari”. “S’escriu 
per a ser llegit”, deia Denise Coussy, “cal estar boig per a posar-se 
a publicar, per exemple, en bretó”. Però Ngugi escrivia precisament 
per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la 
població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i 
crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.

Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia 
—i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la 
va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de 
Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: “descolonitzar la 
ment” (1986). “L’efecte d’un bombardeig cultural”, diu Ngugi, “és 
aniquilar la confiança d’un poble en els seus noms, en les seves 
llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la 
seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si 
mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per 
exemple, més amb les llengües d’altres pobles que amb la seva pròpia”. 
No és que la causa d’aquest colonialisme sigui lingüística, però és 
allí on es parla, és allí on s’amaga, és allí on fa niu i es legitima 
i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d’un Occident 
que no vol una “democràcia autèntica” per a l’Àfrica, entesa com a 
sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d’uns governs 
dictatorials que col·laboren en “la divisió i la repressió permanents 
del continent”. I la solució no pot ser literària, és clar, però la 
literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on 
retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que 
màscares, o clofolles, que cauen per l’empenta més lleugera. El kikuiu 
no és l’alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora 
i el magnànim saqueig, i encén un focus local d’identificació no- 
blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als 
negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua 
comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè 
volguessin compartir l’anglès (que no volien) sinó precisament perquè 
era comuna. És a dir, perquè era l’anglès de l’altre, però potser 
sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.

A l’Estat espanyol s’han traduït només dos llibres de Ngugi wa 
Thiongo’o: “El diable a la creu”, escrit el 1984 i publicat per 
l’editorial Txalaparta (1994, traducció d’Alfonso Omaetxea) i “Un gra 
de blat de moro”, una de les seves primeres novel·les, encara 
”afroeuropea”, escrita en anglès l’any 1967 i publicada per 
l’editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer 
narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l’altre s’afegeix el plaer 
especulatiu de comparar-los.

–Article original: Si es verdadero, es blanco.

Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

Mirant blocs per internet he trobat aquest text molt interessant sobre Ngugi wa Thiong’o, novel·lista africà, i les raons de la seva decisió de canviar de la llengua colonial a la seva pròpia, que el va portar a la presó.

L’autor és Santiago Alba Rico i el copio del bloc que recull els seus articles traduïts al català http://albaricoencatala.blogspot.com/2009/10/si-es-vertader-es-blanc….

Si és vertader, és blanc

Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica 
Frantz Fanon a “Pell negra, màscares blanques”— s’identificaven amb 
Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el 
negre més fort, el negre més intel·ligent, l’únic negre veritable, 
perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de 
sotmetre’s al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un 
precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia 
geològica, d’origen colonial, fins a tal punt arrelada en l’ordre de 
la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf 
d’Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre 
arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què 
un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael 
Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un 
focus d’identificació universal. El govern és blanc, o altrament és 
que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?

L’important no és en quina llengua parlem, l’important és en quina 
llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a 
aquest “més enrere” —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem 
fugir a totes passades i del qual provem d’escapar precisament cap al 
llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la 
narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda 
sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és 
irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o 
suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d’altres 
d’anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès 
i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense 
proporcionar-los l’esquena en què un es recolza i que al mateix temps 
no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin 
ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder 
retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. 
Els anomenats “estudis postcolonials” s’ocupen des de fa quatre 
dècades d’aquesta donació depredadora o d’aquest saqueig magnànim que 
prolonga, també en l’àmbit de la cultura, relacions ancestrals de 
domini colonial.

Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans 
novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. 
L’any 1977, després d’haver publicat quatre novel·les en anglès, va 
escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: “Em 
casaré quan em plagui” (Ngaahika ndeenda). L’èxit va ser tan gran que 
el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el 
problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com 
havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida 
quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A 
la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua 
materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va 
decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar 
l’estima de molts crítics occidentals que fins llavors l’havien lloat: 
es tractava d’un “desastre editorial”, d’un error que el treia del 
”mercat” per a convertir-lo en un escriptor “minoritari”. “S’escriu 
per a ser llegit”, deia Denise Coussy, “cal estar boig per a posar-se 
a publicar, per exemple, en bretó”. Però Ngugi escrivia precisament 
per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la 
població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i 
crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.

Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia 
—i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la 
va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de 
Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: “descolonitzar la 
ment” (1986). “L’efecte d’un bombardeig cultural”, diu Ngugi, “és 
aniquilar la confiança d’un poble en els seus noms, en les seves 
llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la 
seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si 
mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per 
exemple, més amb les llengües d’altres pobles que amb la seva pròpia”. 
No és que la causa d’aquest colonialisme sigui lingüística, però és 
allí on es parla, és allí on s’amaga, és allí on fa niu i es legitima 
i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d’un Occident 
que no vol una “democràcia autèntica” per a l’Àfrica, entesa com a 
sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d’uns governs 
dictatorials que col·laboren en “la divisió i la repressió permanents 
del continent”. I la solució no pot ser literària, és clar, però la 
literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on 
retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que 
màscares, o clofolles, que cauen per l’empenta més lleugera. El kikuiu 
no és l’alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora 
i el magnànim saqueig, i encén un focus local d’identificació no- 
blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als 
negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua 
comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè 
volguessin compartir l’anglès (que no volien) sinó precisament perquè 
era comuna. És a dir, perquè era l’anglès de l’altre, però potser 
sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.

A l’Estat espanyol s’han traduït només dos llibres de Ngugi wa 
Thiongo’o: “El diable a la creu”, escrit el 1984 i publicat per 
l’editorial Txalaparta (1994, traducció d’Alfonso Omaetxea) i “Un gra 
de blat de moro”, una de les seves primeres novel·les, encara 
”afroeuropea”, escrita en anglès l’any 1967 i publicada per 
l’editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l’altre s’afegeix el plaer 
especulatiu de comparar-los.

–Article original: Si es verdadero, es blanco.

Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

Read Full Post »

Neix Media.cat, observatori crític dels mitjans

Estic orgullós de ser del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Entre moltes d’altres coses, perquè avui hem presentat el web media.cat, observatori crític dels mitjans. Ho hem fet en un acte al Centre Internacional de Premsa de Barcelona i hi han intervingut el president del Grup, Joan Vila; un dels autors del primer informe que publica el web (sobre el marc de referència dels telenotícies de TV3), Roger Palà, i el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Gifreu.

I més tenint en compte la qualitat del web, que ha començat publicant –a més de diverses cròniques d’actualitat– un informe, elaborat per Roger Palà i la tècnica en estadística Armelle Ibáñez, en què analitzen amb dades objectives el marc de referència dels informatius de TV3. Hi demostren, després de passar pel cedàs d’un seguit de criteris d’avaluació un total de 1.913 notícies, emeses en 42 hores de telenotícies de migdia i vespre, del 6 de març al 9 d’abril d’enguany, que el marc referencial d’aquesta informació és fonamentalment espanyol, sobretot en els espais destinats a política i economia. La qual cosa, segons va dir Josep Gifreu, es correspon amb la realitat de no tenir un Estat propi.

Una altra dada significativa és l’escassíssima presència dels altres Països Catalans, fora de Catalunya, en aquests informatius, cosa que –en paraules de Roger Palà– converteix en heroica la defensa que fan de TV3 els qui la volen seguir veient des d’aquests territoris, tenint en compte la poca atenció informativa que la cadena pública catalana els dedica. I, encara, la també poca presència de la producció cultural catalana en aquests informatius, tot i la política de promoció de la indústria cultural del país impulsada des de la Generalitat de Catalunya. L’informe és ple de dades suggerents i clou amb aquestes conclusions i recomanacions

Conclusions

A partir de l’estudi dels Telenotícies de TV3 al llarg d’un mes, i d’acord amb els objectius assenyalats al principi de l’informe, les conclusions que s’extreuen de l’anàlisi de les informacions són les següents:

• El Telenotícies de TV3 prioritza el marc de referència català respecte als altres marcs de referència (espanyol i internacional), però ho fa per un percentatge que supera de poc la meitat de les notícies emeses (56% del total). Aquest no és el percentatge que podem trobar en els informatius de les televisions públiques d’àmbit nacional d’altres països.

• Quan s’analitzen els marcs de referència segons la temàtica de les notícies, s’observa que en les notícies de política (44%) i economia (45%), que són les seccions amb més pes ideològic de l’informatiu, el marc de referència prioritari no és el català. Sí que ho és, en canvi, en les notícies d’esports (56%), societat (85%), laboral (89%) i cultura (86%).

• La presència al Telenotícies dels territoris dels Països Catalans que no són el Principat de Catalunya és ridícula (5,6% de les informacions amb marc referencial català). A més, les poques vegades que s’esmenten aquests territoris (País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i Franja de Ponent) són sobretot en la secció d’esports, i s’obvien informacions de política, economia o societat.

• Si bé la gran majoria de les informacions d’àmbit cultural tenen com a marc de referència els Països Catalans (86%), les informacions sobre la producció de la indústria cultural catalana presenten un percentatge més baix. Gairebé la meitat de les notícies sobre producció cultural (cinema, música, literatura i arts escèniques) no fan referència a la indústria cultural catalana (47%).

• La producció cultural en llengua catalana està infrarepresentada. La presència de cinema en català (7%) i música (8%) és pràcticament simbòlica, i resulta especialment preocupant que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%).

• La presència de la llengua catalana en les declaracions de les fonts que s’expressen en pantalla és majoritària (52%) en el global de l’informatiu. A més, pel que fa a les fonts d’origen català, el 82% s’expressen en llengua catalana. Les declaracions d’expressió castellana (34%) es concentren sobretot en les informacions de política i economia.

Propostes

Per tal de satisfer, doncs, els objectius assenyalats anteriorment, i d’acord amb els principis que van impulsar la creació de TVC, es fan les propostes següents:

• El Telenotícies hauria de donar més pes a informacions d’àmbit polític i econòmic que prenguessin com a marc de referència els Països Catalans i no l’Estat espanyol.

• Perquè TV3 exerceixi de pal de paller de l’espai català de comunicació, cal incrementar la presència d’informacions d’altres territoris dels Països Catalans al Telenotícies, especialment davant de l’interès mostrat reiteradament per rebre TV3 en aquests territoris des dels anys vuitanta, que s’ha manifestat a través de la instal·lació popular de repetidors per rebre TV3 o la campanya actual “Televisió sense Fronteres”.

• Caldria incrementar la presència de la producció cultural catalana als Telenotícies. En aquest sentit, és imprescindible que es visibilitzi en més mesura la producció cultural en llengua catalana en totes les disciplines (audiovisual, música, arts escèniques i literatura).

El Telenotícies és un dels únics espais televisius de difusió massiva per a la indústria cultural del país i, per tant, juga un paper cabdal en la seva consolidació i el seu creixement.

Joan Vila, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, va explicar quins són els objectius delde l’observatori cític dels mitjans i que estan recollits en aquesta presentació al mateix web:

Qui som

Media.cat és una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils que respon a uns dels seus objectius fundacionals: treballar en la difusió i la defensa d’un periodisme rigorós i un espai comunicatiu propi. Media.cat és l’Observatori crític dels mitjans de comunicació que operen en la nostra àrea idiomàtica. I vol analitzar tant els continguts com els formats o embolcalls amb què aquests són presentats. Per a la seva posada en marxa, Media.cat ha comptat amb el suport de la Secretaria de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Tot agafant el relleu del web Contrastant.net, que va deixar de publicar-se el 2007, i prenent com a referència observatoris similars d’altres països, Media.cat s’adreça als professionals del periodisme, als estudiosos del sector comunicatiu i també a la ciutadania en general, interessada a disposar de veus crítiques amb els mass media.

Media.cat centra el seu enfoc en quatre grans àmbits d’anàlisi:

– El discurs dels mitjans en qüestions com la violència, els conflictes polítics i socials, l’abús del llenguatge masclista o xenòfob, etc.
– El discurs sobre la llengua catalana, denunciant els clixès “regionalitzadors” i l’empobriment del seu ús per tal d’obrir debat sobre la responsabilitat d’empreses i professionals de la comunicació en la potenciació de la nostra llengua.
– La creació dels imaginaris polítics i dels marcs de referència que cada mitjà assumeix de forma no gens casual.
– La publicació d’eines i mètodes per a la pràctica periodística rigorosa i amb criteris d’autocentrament nacional. Aquestes eines es posen també a l’abast dels moviment socials o ciutadans perquè puguin tenir així una actitud més crítica amb els mitjans.

El funcionament de l’observatori es basa en un doble sistema d’actualització:
– Publicació periòdica regular d’informes i estudis monogràfics, encarregats a professionals o investigadors del periodisme i la comunicació, sobre aspectes concrets de l’actualitat. Per començar, se’n publicarà un cada mes.
– Actualització diària de notícies i informacions sobre els mitjans o el tractament que els mitjans fan de determinats temes, així com també enllaços permanents amb diverses xarxes socials i eines de web 2.0.

Totes les notícies que s’hi publiquen queden arxivades i es poden recuperar en tot moment gràcies a un cercador, mentre que a l’apartat de Descàrregues hi podeu trobar els informes íntegres i altres documents que considerem interessants.

(A la foto, l’acte de presentació de la nova web: Josep Gifreu, Joan Vila i Roger Palà)

Read Full Post »