Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Si més no, unes paraules cada dia

Aquest bloc, ja ho saben bé qui n’han intentat fer un seguiment, porta un parell d’anyets sacsejat com el seu responsable, que sóc esclar jo mateix. Ho he explicat prou i no cal, ara com ara, tornar-hi.

Ara m’he proposat, si més no, dedicar-hi ni que sigui uns minutets diaris a deixar-hi la meva petja. Recomanant un llibre, un vídeo, una obra de teatre o una exposició. I, si aquell dia dono més de mi mateix, fins i tot deixant-hi una, ni que sigui petitíssima, espurna de les meves cabòries.

Comencem-hi, doncs per la primera de totes:

Dijous de la setmana passada vaig anar a Fraga (Baix Cinca) a parlar sobre el Grup de Periodistes Ramon Barnils, mèdia.cat i el seu anuari de fets silenciats el 2012, acabat de sortir del forn, en unes jornades llibertàries organitzades per la CNT. Em va omplir de goig sentir al company que va portar-me de Lleida a Fraga que, no solament m’aminava a fer allò que jo mateix ja volia fer –parlar en català, esclar, en un acte que fèiem en territori català– sinó que m’ho agraïa “tenint en compte el que estan fent amb la nostra llengua”. També la CNT i en llocs ben difícils ha assumit que la campanya del PP contra la llengua comuna dels catalans –i també contra l’aragonès– és, ras i curt, una campanya genocida que només pretén enfonsar cada vegada més connacionals nostres en l’autoodi.

Un pensament per avui:

La meva crisi amb la deesa psiquè va començar, i com s’ho fa durar la punyetera, just havent complert els 67 anys –ara ja en tinc 68 llargs–. Potser és que ja se m’havia esgotat tot el meu esbufec. acabades les consultes sobre la independència. I no donava més de mi mateix. Anant una mica més enllà, pel que dura, potser és que ja em veig el regne dels morts, del quan cap humà no se’n lliura, més a prop. I començo a pensar, de debò de debò, en el futur ara sí ja inabastable.

Escric aquestes ratlles mentre escolto la música de la trilogia cinematogràfica d’El senyor dels anells. No en conec ni l’obra literària ni la versió en cinema, però la música m’ha enganxat. La trobareu aquí. 

Read Full Post »

Crisi política, econòmica i personal

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Read Full Post »

Una exposició excel·lent, amb faltes d’ortografia i sintaxi, a l’IEI

Dimarts passat, vigília de la marededéu d’agost, vam visitar, amb la meva dona, l’exposició antològica que l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) dedica al genial ninotaire nascut a Lleida Alfons López, amic i admirat de fa molt de temps. Una exposició excel·lent que recull, de forma sintètica i completa alhora, què han estat els deu últims anys per l’obra publicada de l’Alfons, probablement el millor ninotaire/historietista català viu.

Llàstima que l’IEI no hagi posat cura en la correcció a fons dels textos que acompanyen l’obra en l’exposició i que aquesta descurança s’hagi traslladat fins i tot al catàleg que, per un preu assequible, s’ofereix als visitants. No entenc com l’IEI pot tenir una actitud de menyspreu de fet tan notable cap a la llengua del país ni on són les causes d’aquest comportament tan barroer que desmereix la cura de la resta de l’exposició dedicada a l’antològica 2002-2012 de l’Alfons.

Potser la causa sigui la mateixa que fa que –ja avançant en la segona dècada del segle XXI– encara se’ns prohibeixi, als visitants, fer fotos o filmar en vídeo domèstic el contingut o els aspectes de l’exposició que ens plaguin o vulguem conservar en aquests suports. Quan jo intentava filmar quatre seqüències, de forma molt amable però contundent qui en tenia cura de la vigilància em va advertir que, a l’IEI, està prohibit als visitants enregistrar fotogràficament o en vídeo domèstic res que hi sigui exposat. Si la prohibició ja em va semblar exòtica, encara m’ho va semblar més la principal raó esgrimida: que, si no, es feien malbé els originals amb l’acció de fotografiar-los o filmar-los.

No en volia saber d’altra! Aquesta mentida, piadosa (?), per justificar una prohibició quan qualsevol persona té a mà artilugis tan diversos com màquines de fotografiar i filmar, telèfons mòbils i fins i tot ipads (cada vegada veiem més turistes usant-los com a eina d’enregistrament d’imatges), que no fan cap mal ni un a l’obra que pretenen conservar reproduïda, em va ofendre. Semblava que em tractaven de ruc.

No sé què en deu pensar i dir al respecte l’actual director de l’IEI, l’amic i respectat Josep Maria Solé i Sabater, actual director de l’IEI, però si la modernitat de l’IEI va per aquest pedregar, té un futur més que qüestionable.

Després vam anar a veure una altra exposició que té també com a protagonista l’Alfons. La galeria Indecor, al carrer del general Britos, hi exposa i ven –important matís, ara que la cultura és objectiu a abatre per tots els manguis que ens governen– obra del mateix Alfons: aquarel·les que ha agrupat amb el títol “Lleida mirades”. Un costum per desgràcia encara poc arrelat en la nostra cultura: la compra d’obra d’art no solament com a inversió econòmica sinó per satisfer el propi plaer estètic o senzillament per regalar en ocasions assenyalades o compromeses: nadals, aniversaris, onomàstiques, visites a amics o personalitats… Ara que els manguis que ens governen ataquen sense manies l’obra cultural en tots els camps, sobretot si és catalana –IVA, retallades de subvencions…–, és l’hora d’endinsar-nos en aquesta nova forma d’autoorganització social que és el suport als creadors d’aquesta mateixa obra, alguns dels quals per cert les passen més que magres en l’actual moment que els manguis de copalta ens fan patir.

Humbert Roma, periodista

Read Full Post »

No parleu de Facebook als periodistes bascos empresonats

El director del diari Ara, Carles Capdevila, demanava el 8 de juny passat, en l’article que hi publica cada dia, testimonis que li responguessin la pregunta de si la presó amb Facebook ja no és una presó. Tot a partir d’una especulació que deia haver tingut amb un seu amic sobre la qüestió de si un presoner té dret a ser a Facebook o a Twitter.

Com que l’endemà mateix, dissabte, jo m’havia de desplaçar a Còrdova (Andalusia) per visitar-hi, quaranta minuts el diumenge a migdia –ni un de més– amb vidre i intèrfon interposats i amb la seguretat que ens enregistren la conversa, la companya i amiga periodista Teresa Toda, exsubdirectora del diari basc “Egin” que hi compleix sis anyets de condemna –ja n’hi porta quatre i mig, primer a Topas, prop de Salamanca (Castella i Lleó), i després a Còrdova, vaig gosar il·lustrar el company Capdevila sobre la qüestió que plantejava. Tot recordant-li, és clar, per si ho havia oblidat, que a les presons de l’imperi espanyol hi ha periodistes, directius i treballadors de premsa –onze pel cap baix si no em fallen les informacions– engarjolats precisament per això: per fer de periodistes, directius i treballadors de premsa, en un diari o en una empresa basca editora de premsa (independentista d’esquerres basca, és clar), és a dir el diari “Egin” o la seva editora Orain SA.

Heus aquí què li vaig comentar al company Capdevila intentant aportar-li alguna llum sobre el dilema que ens plantejava als lectors: Facebook o Twitter a les presons, ¿sí o no?:

“No sé de quina presó ni de quins presos parleu gent de l’Ara… Deuen ser d’un altre món. La companya periodista i exsubdirectora del diari basc Egin, Teresa Toda, que compleix sis anys de presó –ja en porta quatre i mig– a Còrdova/Andalusia, no té dret ni a tenir ordinador ni és clar accés a internet; des de fa uns mesos ja ni tan sols pot rebre cap paper imprès que no porti peu d’impremta (res, doncs, d’impressions fetes a partir d’internet que li puguem enviar). Del mòbil no en faria res perquè la presó està ‘protegida’ i no s’hi pot parlar amb mòbil des de quilòmetres al voltant… En dono fe, perquè porto visitant-la i escrivint-m’hi des que la van tancar primer a Topas (Salamanca) i després a Còrdova, per allunyar-la més encara del seu País Basc i de la seva mare que viu precisament a Salamanca. A Còrdova, que ningú intenti parlar per mòbil des dels voltants de la presó que no ho aconseguirà –és el primer que et diu el taxista que t’hi porta, per si volguessis localitzar-lo en sortir– perquè és zona amb cobertura restringida, és a dir, no hi ha cobertura si més no per a familiars i visitants. Diumenge vinent, demà passat, precisament la vaig a veure, viatjant de Lleida a Còrdova amb AVE, que ja és tenir sort i diners, una nit d’hotel, quaranta minuts –ni un més– de xerrada amb vidre i intèrfon interposats sabent que ens estan enregistrant la conversa, i tornada al vespre de Còrdova a Lleida. Comprendreu que no tinc ganes ni esma de visitar la mesquita de Còrdova com a turista en aquestes condicions… Per favor, bona gent de l’Ara, sigueu més rigorosos quan parleu dels aparells repressius de l’imperi espanyol (i també dels catalans que són al seu servei i en formen part). Ah! i la Teresa, a més de periodista, filla de diplomàtic, nascuda a Sao Paulo (Brasil), és besnéta d’un prohom de la Renaixença catalana que té un carrer dedicat a Barcelona: Eduard Toda, amic de Gaudí, restaurador de Poblet, egiptòleg i investigador del català de l’Alguer…”.

PUNTUALITZACIÓ EN TORNAR DE CÒRDOVA

Tornat de Còrdova he de dir, puntualitzant el meu comentari enviat a l’”Ara”, que ara visitants i familiars dels presos ja podem parlar per mòbil des de la presó o els seus entorns, com he pogut comprovar que feien alguns amb qui vaig compartir visita. És un dels canvis que hi he trobat. És clar que, com sempre, abans d’entrar a la visita i passar el control previ de metalls, on sonen fins i tot els bitllets de banc i els sostenidors de les senyores, hem de deixar el mòbil en una taquilla –cal tenir un euro a punt com al supermercat perquè, si no, l’hauries de deixar oberta– i recordar que l’has de recollir en sortir. Ara el règim penitenciari de la Teresa a Còrdova és de vint hores diàries al txabolo (cel·la, menjars inclosos) i quatre de pati.

Humbert Roma

(Publicat a mèdia.cat el 21 de juny del 2012)

(A la foto, Teresa Toda, que erasubdirecrtora del diari basc “Egin” i que compleix sis anys de presó a Còrdova/Andalusia per fer de periodista i tenir un càrrec directiu en aquest diari de l’esquerra independentista basca tancat per ordre del jutge Baltasar Garzón el 1998)

Read Full Post »

El “Segador” ja no hi és; el “Guernica”, sí

Una de les coses que més m’ha colpit de l’extraordinària exposició “Joan Miró, l’escala de l’evasió” que encara es pot veure (fins diumenge) a la Fundació Miró a Montjuïc de Barcelona, que avui hem anat a veure amb la Mati, la meva dona, és saber d’un fet que desconeixia: al Pavelló de la República Espanyola a l’exposició internacional de París del 1937 no hi havia només un mural que ha passat a la història i que feia referència a la tragèdia dels bascos, simbolitzant el patiment de la bona gent, esadir el “Guernica” de Picasso. N’hi havia també un altre que no va subsistir a l’enderrocament del pavelló. Era “Segador, pagès català en revolta”, i el va pintar Joan Miró com a homenatge a la lluita i el patiment de la bona gent catalana pel nostre alliberament i contra totes les tiranies, símbol també del patiment i la lluita dels col·lectius humans per ser lliures.

Segons consta en el relat museogràfic –esplèndid– de l’exposició –organitzada per la Fundació juntament amb la Tate Modern de Londres–, d’aquest mural no en queda res més que la constància fotogràfica en blanc i negre, de la qual se n’exposen mostres, incloses les impreses en publicacions de l’època. Cap més rastre, si no hi ha algú que en tingui més testimonis, cosa que desconec. Com també les raons (en aquest article de Mariano Arrranz Muñoz se n’apunta alguna de probable), tècniques, polítiques o de prestigi d’ambdós artistes que van fer que l’obra d’un –el “Guernica”, que és al museu espanyol Reina Sofia de Madrid i el govern de la monarquia espanyola es nega de totes totes que sigui traslladat al País Basc ni que sigui en cessió temporal– es conservés, i la de l’altre –el “Segador”– fos destruïda. I que ara n’hàgim de tenir constància només fotogràfica i encara en blanc i negre, absents els colors que tan importants són sempre en l’obra mironiana (tot i que n’he vist, consultant pel Google alguna versió colorejada, ignoro –perquè no s’hi diu d’on prové– si la reproducció en color correspon a l’obra original i com es va obtenir).

M’ha portat, aquest sobtat descobriment d’una obra que desconeixia fins ara, al record d’una conversa via internet que vaig tenir fa un parell d’anys amb un bon amic basc sobre els morts d’uns i altres. En recordar-me ell, entre d’altres testimonis del dolor del seu país, el bombardeig de Guernica, immortalitzat per Picasso en una obra que és al cim de l’art de la humanitat, jo li vaig afegir el nostre, exemplificant-lo en els bombardejos també de l’aviació nazifeixista sobre la població civil de la meva ciutat natal, Lleida, al Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Pocs mesos després, en una visita seva a Lleida amb la seva dona, els acompanyava a veure el modest monument que hi ha en record de les víctimes del bombardeig al lloc on hi havia el Liceu Escolar, magna institució republicana on, entre tanta canalla, va estudiar també el meu pare.

Dic això per abonar la importància de preservar al màxim, i amb tota la noblesa que es mereixen, els testimonis de l’horror de la guerra i del valor dels defensors de les llibertats i la dignitat humana. Sobretot aquells que els fan visibles al món al llarg dels segles (vindria a tomb també aquí, en el cas de Lleida, la barrabassada que està fent l’ajuntament de convertir en parador nacional –espanyol esclar– de turisme, en contra del moviment per preservar-lo com a lloc de memòria històrica nacional que ha encapçalat, entre d’altres, amb molt de constància i fermesa la CUP lleidatana– el convent del Roser, on l’octubre de 1707 les tropes borbòniques van estossinar centenars de persones desarmades, en revenja per la fidelitat de la ciutat a les llibertats catalanes). És cert que, de l’horror dels bombardejos nazifeixistes sobre els Països Catalans en queda –a banda els extraordinaris testimonis fotogràfics, com els d’Agustí Centelles (un altre tema que ens portaria ara per verals que no puc recórrer)– més obra catalana exposada també a París el 1937. És el cas del “cap de la Montserrat cridant” , de Juli González, aquell crit, tant o més aterridor que el de Munch, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Recomano amb fervor, que encara hi sou a temps, la visita a aquesta esplèndida exposició de la Fundació Miró i, si podeu, les complementàries que hi ha organitzades a Barcelona, com la de cartells al Museu d’Història de Catalunya. Amb testimonis contundents no solament de l’excel·lència de l’art mironià sinó del seu arrelament i fidelitat al país. Una vegada més –l’havia vist en alguna altra ocasió perquè forma part de la col·lecció permanent de la Fundació– m’han sacsejat la consciència i la memòria els grans murals “L’esperança del condemnat a mort” (1974) que va dedicar al condemnat a mort Salvador Puig Antich. I alguns esbossos inquietants com el dedicat a la dona revoltada, també amb la falç al puny com el “Segador” malauradament perdut o l’extraordinària i impactant “Natura morta del sabatot” (1937) o les “Teles cremades” (1973).

Finalment, un prec, per si algú el pot fer arribar als responsables de l’estimat edifici que reprodueix el pavelló de la República i que tinc a la vora de casa, al Parc de la Vall d’Hebron, una de les poques bones coses que hi van deixar les olimpíades del 1992. Tal com hi és reproduït el mural picassià del “Guernika”, qui correpongui, ¿podria –ni que sigui en blanc i negre– fer-hi present també el record del mural mironià del “Segador”? Seria, ni que fos un fals Miró –tampoc el Picasso és autèntic ni el mateix Pavelló és l’original de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa–, un record merescut i estable a aquella aportació de Miró a la lluita i el patiment dels catalans en aquella guerra, símbol també dels de tots els pobles que van haver d’afrontar el 1936 la revolta indigna i criminal dels militarots espanyols. Els efectes de la qual, per cert, encara duren (un altre impacte de l’exposició: el grup escultòric “El rei, la reina i el príncep” (1974), de vibrant actualitat.

Read Full Post »

L’Ara: periodisme i xenofòbia

El diari Ara, en què tantes esperances vaig posar, me’n dóna una de freda i una de calenta. Les fredes, però, acostumen a xopar-me més que no m’escalfen les calentes. Com una dutxa freda sobtada que no m’esperava. Divendres passat, el diari dedicava pàgines i pàgines a la mesura arbitrària i xenòfoba –racista, n’he dit al meu bloc– que pretén aprovar el bipartit per prohibir a certes dones musulmanes l’ús del burka i el nicab als espais públics. Seguint l’estela, i ampliant-la substancial ment, de la mesura municipal que l’ultracatòlic alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, ja va fer aprovar a la seva ciutat perquè l’ajudés a revalidar, com així va ser, la seva majoria absoluta.

L’Ara encapçalava aquesta tria informativa –tan exagerada, i doncs demagògica, com n’és la decisió política– amb una declaració –article, en diuen alguns– en què, revestint-ho d’un discurs formalment dubitatiu, Carles Capdevila, el director, ens orientava la lectura de tot plegat ja des del títol: “Crec que estic a favor de prohibir-lo” (el burka, és clar).

Amb aquest dossier, inspirat com tantes altres coses de l’agenda periodística del diari pels debats atiats des del poder polític, i amb el seu diguem-ne article, Capdevila i l’Ara potser no s’adonen que juguen amb el foc que ja han encès als piròmans de torn. Tot sigui per la sagrada audiència. El foc de la demagògia i la xenofòbia que s’estén de forma alarmant a la nostra societat, i no solament al recer de PxC i el PP. Només cal llegir alguns blocs i opinions pretesament independentistes que pengen d’internet o alguns opinadors privilegiats fins i tot en mitjans públics.

Com que ja he escrit al facebook els pensaments que em va suggerir aquest exemplar de l’Ara, i ja vaig enviar-li un comentari a aquest seu article del director, deixeu que ho transcrigui  sense més aquí:

“El Capdevila s’ha begut l’enteniment? –preguntava, a la manera retòrica,  al facebook el mateix dia–. Li he escrit un comentari demanant que, ell que estima tant criatures i pares, dediqui pàgines del suplement que tenen per això, a preguntar als professionals de l’ensenyament com s’ho faran en l’hipotètic cas que una dona amb burka –si n’hi ha alguna al nostre país– vagi a una escola per interessar-se per com van els estudis dels fills. ¿Els mestres han d’avisar als mossos o als municipals perquè la multin o l’enviïn a la garjola?”.

“Però quines bestieses dieu… –li comentava, al seu article–. Sabeu on hi ha més burques per metre quadrat a Europa? A Ginebra. I ni a l’ajuntament ni al cantó federal se’ls acudirà mai de prohibir-lo. Sabeu qui n’hi porta? Les dones i esclaves (criades en diuen) dels xeics àrabs, com els de la Qatar Foundation, que van i vénen per la ciutat on hi tenen els petrodòlars. Aquesta proposta xenòfoba i racista del bipartit no respon a cap problema real de la nostra societat i no alliberarà ni un mil·límetre més les dones d’aquests xeics o, si n’hi ha alguna –jo no n’he vista pas cap– a Catalunya, el que farà és tancar-les encara més a casa del que ja hi estan… De debò que us heu ben begut l’enteniment.”

I, en un altre comentari al facebook, jo mateix reblava el clau: “(Capdevila) ja ho va fer una altra vegada amb un tema igual de sensible quan va titular a portada “Què passa a Olot?” arran d’unes morts violentes que s’havien succeït a la capital de la Garrotxa. Els olotins, és clar, el van obligar a rectificar i va haver de demanar perdó. El que passa és que els lectors no som pares confessors que van repartint absolucions a tort i a dret. Si un periodista és un irresponsable, que plegui (oi Manuel Fuentes?)”.

(Publicat a mèdia.cat el 22 de setembre del 2011)

(La il·lustració l’he baixat d‘aquí)

Read Full Post »

Honor als qui ens va precedir en la lluita per les llibertats. En la mort de Víctor Torres

Cronos, déu del temps, ha fet que coincidissin un dia per l’altre el comiat al vell dirigent d’ERC, Víctor Torres, hereu d’una nissaga de polítics lleidatans republicans de soca rel, a la seva ciutat de Lleida, i la presentació també a Lleida del llibre-historieta “Mil vidas más” sobre el ja finat dirigent comunista del PSUC, Miquel Núñez, que ha fet el també lleidatà, veí de Barcelona (o és barceloní nascut a Lleida?), Alfons López.

Demà intentaré ser tant  al comiat civil de les despulles de Víctor Torres –de qui sempre recordaré el moment en què, a l’urna del costat de la nostra, va votar en el referèndum d’autodeterminació de la nació catalana el 25 d’abril del 2010 http://www.youtube.com/watch?v=UWUI1J3M5os, precisament a l’antic Hospital de Santa Maria, seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on Alfons López presentarà el seu llibre– com dimecres a aquesta mateixa presentació. Els qui volem les llibertats, totes, per al nostre poble no podem prescindir de la memòria de cap dels lluitadors que ens van obrir, sovint a tentines i enmig de grans tragèdies i dolors personals i col·lectius, el camí i això ens fet més fàcil arribar on som ara.

Aquesta és la convocatòria de la presentació del llibre de l’Alfons

Ens complau convidar-vos a la presentació del llibre MIL VIDAS MÁS, Premi Nacional de Còmic per la Generalitat de Catalunya 2011, biografia del lluitador antifranquista MIGUEL NÚÑEZ.

Dels autors: ALFONSO LÓPEZ, PEPE GÁLVEZ i JOAN MUNDET.

A càrrec de

JAUME BARRULL, professor d’història de la Universitat de Lleida;

ALFONSO LÓPEZ, autor de les historietes, i PEPE GÁLVEZ, autor dels guions i dels textos.

Es projectarà un tràiler del documental d’Albert Soler Al final de la escapada basat

en la persona de Miguel Núñez i amb dibuixos d’Alfonso López.

Dimecres 22 de juny, a les set de la tarda (19h), a l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, plaça de la Catedral, s/n de Lleida.

Read Full Post »

Felip Puig ja ens ho havia avisat: li agraden les garrotades

¿Algú tenia dubtes sobre com acabarien actuant amb el moviment dels indignats Felip Puig i el bipartit que administra la Catalunya sotmesa al Regne d’Espanya? “El carrer és meu”, han dit com va fer poc després de la mort del generalot el feixista del Fraga Iribarne. Només els contenia la por d’un impacte electoral negatiu el 22 de maig. Passada la data fatídica, han cregut tenir barra lliure i han desplegat la repressió més bèstia vista de fa temps als carrers del nostre país. Amb un cinisme propi d’ell mateix, Felip Puig ho ha volgut justificar en una pretesa necessitat de neteja, de treure objectes contundents abans de la previsible victòria del Barça i els aldarulls consegüents de dissabte… i en la violència dels manifestants!!! Violència? Quan el que els ha caracteritzat és precisament l’absència declarada i volguda de violència.

Tinc les meves reticències respecte del moviment dels indignats –i cada vegada més, per la seva feblesa en la defensa dels nostres drets nacionals i lingüístics, i alguns silencis notables en les seves reivindicacions pel que fa a les institucions imperials com la monarquia, l’exèrcit o sobre les agressions als drets humans com la tortura persistent als centres de detenció–, però el que ha fet la policia a les ordres del conseller de l’Interior és tan bèstia que em posa decisivament al costat dels indignats. El mal que ha fet Puig al meu país, en la persona dels indignats que han patit la violència que ha desfermat, és tan gran que ha aconseguit posar Catalunya a la portada dels mitjans de comunicació més influents del món. I certament no per bé, sinó per posar-nos en el mapa de la repressió més brutal. La Shaudin Melgar-Foraster, professora i escriptora catalana que viu al Canadà, ho deia amb contundència en una de les seves intervencions al grup de debat “Català sempre”:

“En principi respecto la seva opinió, encara que no la comparteixi, perquè tothom té dret a expressar-se i a ser
respectat, però em molesta moltíssim la seva manca de respecte al català. I, puc equivocar-me, però em sembla que aquest moviment ha fet molt mal al nostre moviment independentista, per no parlar que deixa
entrar sense aturador la dreta pertot arreu. Ara bé: el que ha passat avui a la Plaça Catalunya és inadmissible. No hi fa res que els acampats siguin de parla castellana o catalana, que plantin raves a la plaça o que toquin la flauta o el que sigui que hi fan, la brutalitat de la policia s’ha de castigar. A més, mirat des d’un punt de vista més pragmàtic, tot el que han aconseguit amb aquesta brutalitat és que més gent doni suport al moviment dels acampats, per tant, només han aconseguit donar força al moviment. A mi, a més d’horroritzar-me les imatges que he vist, em fa molta vergonya com a catalana. Quan aquí, al Canadà, em preguntin sobre aquests fets (si se n’assabenten que encara no n’han dit res les notícies) no sé pas què respondré. Sempre parlant que els catalans tenen una llarga tradició democràtica i que som gent pacífica i ara que redimoni dic?.”

Personalment, la brutalitat de la policia a les ordres de Felip Puig no m’ha estranyat gens. Li va el garrot, com la gent del seu partit a Osona –assumint la paròdia que en fa “Polònia”– van remarcar en regalar-li un bat de beisbol. És un d’aquests personatges que s’embolcallen amb la bandera catalana per cobrir qualsevol brutalitat o indecència (com que CiU afavoreixi que a Badalona governi la llista més votada, és a dir el nazi del Garcia Albiol). Més greu encara que la bastonada als indignats em sembla tota la política anunciada i aplicada per Puig en defensa de la impunitat de la policia i en contra dels moviments socials –amb especial obsessió pels okupes–, com ens advertien justament al començament del nou mandat del bipartit la Coordinadora per la prevenció de la tortura i d’altres entitats catalanes en defensa dels drets humans, en aquest comunicat:

Comunicat de premsa | 26 de gener de 2011

DAVANT LES POSSIBLES MESURES
ANUNCIADES PEL CONSELLER D’INTERIOR

Recentment s’ha conegut, a través de declaracions del Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, la possible adopció de dues mesures que afecten directament a l’àmbit de la política de prevenció de la violència institucional i de la prohibició de la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants.

1) La primera mesura fa referència a l’anunci de la derogació de l’anomenat Codi Ètic de la policia. Aquest “codi” aprovat per l’anterior Govern consisteix en un conjunt de les anomenades “bones pràctiques” que han d’observar els cossos policials en l’exercici de la seva funció pública, establint unes obligacions deontològiques a complir. En aquest sentit, cal recordar que la Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura va considerar en el seu dia que, encara que insuficient en no tenir força jurídica vinculant ni sancionadora, les disposicions i creacions de l’esmentat “codi” constituïen un cert pas en la lluita per prevenir abusos policials i altres formes similars de violència institucional. No s’entén com un text no vinculant orientat a millorar el tractament que reben dels ciutadans i ciutadanes per part de les forces de policies i que està en línia amb les recomanacions del Consell d’Europa i d’altres instàncies internacionals es pot interpretar com un “greuge” o un senyal de “desconfiança” cap a la Policia de Catalunya.
2) La segona mesura fa referència a la possible desinstal·lació o reorientació de càmeres d’enregistrament que s’havien posat en algunes comissaries de policia. Cal assenyalar que aquesta mesura es va començar a aplicar l’any 2007 en compliment de nombroses i reiterades recomanacions internacionals adreçades a l’Estat espanyol, entre altres, pels següents organismes internacionals: el Comitè contra la Tortura de l’Organització de les Nacions Unides, diversos Relators de l’ONU contra la Tortura, el Comitè per la Prevenció de la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels del Consell d’Europa i el Comissari Europeu de Drets Humans.

En aquest mateix sentit s’havien pronunciat també des de fa anys destacades organitzacions (nacionals i internacionals) de la societat civil, dedicades a la defensa dels drets humans i la lluita contra la tortura i la violència institucional, entre altres: Amnistia Internacional (www.amnistiacatalunya.org) i la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura de l’Estat Espanyol (www.prevenciontortura.org).

I encara en clau institucional catalana, el Parlament de Catalunya aprovava el dia 1 de desembre de 2004 una Proposició No de Llei que instava el govern a implementar les recomanacions del Relator contra la Tortura de l’ONU, iniciativa que rebia el suport de la immensa majoria de les forces polítiques parlamentàries del país, incloent-hi les que ara donen suport al Govern de Catalunya.
Tal com les institucions, organitzacions i altres càrrecs governamentals i policials han assenyalat repetidament, des que es va procedir a la instal·lació de les càmeres, les denúncies per maltractaments contra els Mossos d’Esquadra s’han reduït notablement.
Anotem, també, que en data 16 de desembre l’ACAT (entitat de la Coordinadora) va escriure una carta al Sr. Mas i a la premsa (publicada a l’AVUI I EL PUNT) ressaltant aquests mateixos aspectes. És per les raons que hem apuntat que la Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura vol manifestar:
1- La seva profunda preocupació per les intencions reflectides en les declaracions del nou titular de la Conselleria d’Interior, en el sentit de procedir a la derogació i desmantellament o reorientació d’aquestes dues mesures.
2- Entenent que procedir d’aquesta manera només posaria de manifest el notable retrocés d’una política que ha de ser respectuosa dels drets fonamentals de les persones que entren en contacte amb el sistema policial i penal.

3- En aquest sentit demanem que, en ple respecte a les recomanacions internacionals assenyalades i recolzades pel mateix Parlament de Catalunya, es mantinguin i s’aprofundeixin les decisions que en el seu dia es van acordar en matèria de prevenció de la tortura i els maltractaments.

Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura

Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura (ACAT)

Alerta Solidària

Associació EXIL

Associacció Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH)

Associació Memòria contra la Tortura (AMCT)

Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona

Coordinadora Contra la Marginació de Cornellà

Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC)

Justícia i Pau

Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB.

Rescat

Rescat

Barcelona a 26 de gener de 2011

Read Full Post »

Temps revolts

No he viscut directament el moviment dels indignats perquè he estat fora de Barcelona i –tot i que hi era a prop– tampoc no he anat a Lleida, excepte per a una reunió amb gent de “Lleida decideix”. No en tinc, doncs, testimonis directes sinó solament referències d’allò que he vist per televisió, sentit per ràdio o llegit en paper o per internet. De tot plegat, però, el primer que se m’acut és que estem vivint uns temps revolts de notable transcendència. I no només per aquestes protestes, que són símptoma de coses més profundes. He escrit alguna vegada –arran de les consultes sobre la independència, un altre símptoma dels temps revolts que deia– que em preocupa la despolitització de la bona gent, i que fer política –no servir-se de la política– és ara i aquí revolucionari. Les ocupacions del carrer pels indignats són un senyal que ni tot està perdut en aquest sentit ni jo mateix l’encertava massa. I ho demostra sobretot el protagonisme que hi té la gent jove. Fins i tot ho és que alguns indignats no n’arribin a formular els objectius amb claredat. Les revoltes ja ho tene això. Tot arribarà. Fins i tot quan algun d’ells o elles, per televisió, ens diuen que és un moviment apolític no poden ocultar que fan política, i d’altres els rectifiquen: “No és això, fem política però no de partit. Som apartidistes”.

Dit això, com a persona independentista i d’esquerres em preocupa molt com abordar el repte de donar resposta política al moviment dels indignats catalans que protagonitzen al nostre país un moviment iniciat a la capital de l’imperi. Aquesta no és una qüestió banal, i ja comencen a detectar-se les diferènces de perspectiva entre catalans i espanyols. Em fa la impressió que l’independentisme català d’esquerres ha anat a remolc del moviment espanyol. Tot i que un dels manifestos aprovats aquí inclou la reivindicació del reconeixement del dret d’autodeterminació, la sobiranía fiscal i la denúncia de l’espoli econòmic, no hi ha un pronunciament clar sobre la independència com a alternativa efectiva ni una denúncia clara i expressa de l’imperialisme espanyol opressor dels pobles. I això contrasta amb la contundència del vot de més de 800.000 persones que van votar a favor de la independencia a les consultes que van culminar el 10 d’abril a Barcelona. Potser és demanar massa, i ja n’hi ha prou amb la reivindicació del dret a l’autodeterminació, però no deixa d’amoïnar-me la distància que separa la indignació que ocupa els carrers de la que va omplir les urnes a les consultes. Però també és cert que el vot per la independència a les urnes de les consultes ha resultat contradictori amb els resultats electorals a les autonòmiques de la Generalitat de dalt. I preveig també que el moviment dels indignats no tindrà massa repercussió efectiva –potser fins i tot serà ben al contrari– demà a les urnes de les municipals.

Encara hi ha un altre problema que s’ha detectat aquests dies que cal vetllar de ben a prop: la concepció profundament estatalista de les reivindicacions dels indignats de Madrid que pretenen que tot el territori de l’imperi sigui circumscripció electoral única en les eleccions d’abast estatal. Si això fos aixì, amb el subterfugi de la proporcionalitat del vot, la representació dels partits nacionalistes/independentistes a les Corts espanyoles se’n va en orris i també qualsevol pretensió federalista, si és que algú encara hi creu. Esclar que, si aconseguim primer la indepenència, els espanyols ja s’ho faran i nosaltres també. Però, segons tots els símptomes, els indignats de Madrid deuen concebre el Regne d’Espanya –com diu la seva Constitució– una unitat indivisible pels segles dels segles.

AFEGIT: Un cop escrit l’article viatjant amb l’AVE cap a Andalusia –ja a l’hotel, en un poblet prop de la presó de Còrdova on he anat per veure demà la Teresa Toda–, llegeixo astorat el document de treball “Demandes”, un dels aprovats pels indignats a la plaça de Catalunya. Tot i que precisen que es tracta només d’un dels “varis documents de treball que s’estan elaborant col·lectivament”, hi detecto un silenci total sobre la qüestió nacional i l’ampli moviment de desobediència civil que han representat les consultes per la independència de la nació catalana i que, pel que fa al País Basc, demà es veurà amb el vot a la coalició Bildu. Parlo amb una persona que ho ha viscut en directe i em confirma que hi és present aquesta falta de sensibilitat i que la qüestió catalana –fins i tot en l’ús de la llengua– és motiu bé d’ignorància bé de polèmica, tot i els esforços d’alguns –incloent-hi persones destacades del moviment altermundialista– per fer-la present en els debats. Potser és que els dos mons són encara més allunyats del que em pensava i el camí serà més feixuc del que preveia.

“

Read Full Post »