L’assemblea de la plataforma “Lleida decideix”, en la seva reunió per analitzar la campanya i els resultats de la consulta sobre la independència nacional del 25 d’abril, va acordar no desfer els vincles que s’han format entre voluntaris i voluntàries que hi van participar i engegar la constitució d’una associació pel dret a l’autodeterminació. Els assistents a la reunió, que es va fer el dimecres passat, 5 de maig, a l’Ateneu Popular de Ponent, en cap moment van mostrar-se disposats a tancar la barraca sinó, al contrari, van coincidir que el mateix procés de la consulta els porta ara a organitzar-se de forma estable. Una decisió que, com van dir a la mateixa assemblea gent que coneix molt millor que jo l’actual realitat lleidatana, haurà d’ajudar a cohesionar el teixit social de la ciutat a l’entorn de la defensa del dret a l’autodeterminació i contribuir a estendre’l més enllà del propi municipi.
Una notícia excel·lent. Com que he viscut personalment l’esdeveniment, en vull deixar constància perquè em sembla que ajudarà molt en aquest llarg procés que catalans i catalanes hem posat en marxa cap a la independència. A més a més, lleidatà d’origen però barceloní de veïnatge de fa molts anys, intentaré col·laborar-hi tant com pugui i els demanaré ajut i assessorament quan cregui que cal: no en debades, la consulta a Barcelona ja la tenim com aquell qui diu per demà mateix (el 10 d’abril de l’any vinent). Poc a poc, una gambada darrere de l’altra –aquest cap de setmana un nombrós grup de catalans i catalanes han anat a la seu que l’Organització de les Nacions Unides té a Ginebra (2.500, segons l’Agència Catalana de Notícies) per reclamar que se’ns reconegui el dret a autodeterminar-nos i tots els nostres drets com a nació lliure, un altre fet rellevant en aquesta cursa de resistència–, anem avançant cap a l’objectiu.
Aconsello veure aquest vídeo sobre la participació dels immigrants a la consulta del 25 d’abril a Manresa.
(La foto, de la concentració del 8 de maig a Ginebra, l’he baixat d’aquí, i és de Mercè Carbó i Bosch)
Congrés País Basc-Països Catalans a Gasteiz
Escric aquests ratlles la tarda del diumenge, a Gasteiz, on demà, a la Universitat del País Basc, comença el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. De segur que en més d’una ocasió parlarem de les consultes i de la perspectiva que se’ns obre ara a catalans i bascos –ajudats pels canvis a l’esquerra abertzale– de convergir per la via democràtica i pacífica cap al mateix objectiu. Com a llibre de companyia, per anar llegint en hores lliures, m’he emportat el darrer de Sabino Ormazábal, a qui espero veure a Donosti en acabar al Congrés, i l’organització pacifista Bidea Helburu Taldea: “Indarkeriak gabeko 500 ekinza. Historia kontatzeko beste modu bat/500 ejemplos de no violencia. Otra forma de contar la historia”, que li va publicar Manu Robles-Arangiz Institua, la fundació vinculada al sindicat ELA.
Al Congrés, hi he presentat una comunicació, que he de llegir demà, i que copio tot seguit:
Dues llengües i cultures que s’ignoren una a l’altra
Humbert Roma de Asso
Barcelona
Aquesta no és la comunicació d’un expert o un investigador, sinó tan sols la d’una persona interessada en el coneixement i la relació entre les cultures basca i catalana a començaments del segle XXI. Sóc, a més a més, un perfecte ignorant –com la gran majoria dels catalans i catalanes– de la llengua basca, i de les dues cultures només conec, i no d’una forma massa aprofundida, la catalana. És des d’aquesta perspectiva que vull plantejar alguns dels obstacles que crec que caldria remoure si volem que les nostres dues cultures minoritzades, sotmeses al mateix imperi espanyol, esdevinguin eines de cooperació i impuls comú en el procés d’alliberament.
La meva experiència personal m’ha portat a concloure que, ara com ara, les llengües i cultures catalana i basca viuen d’esquena una a l’altra. Això no vol dir que no hi hagi unes elits culturals, acadèmiques o literàries, tant basques com catalanes, que no mantinguin relacions, sovint però condicionades per un cert corporativisme professional: acadèmies, escriptors… En un acte recent que es va fer a Barcelona en solidaritat amb Egunkaria, l’escriptor i polític Ignasi Riera recordava, per exemple, la trajectòria del col·lectiu d’escriptors bascos, catalans i gallecs Galeusca, fundat el 1984. En uns temps en què la cultura és un fenomen de masses, iniciatives com aquestes són necessàries però testimonials, perquè no es tradueixen en accions significatives per al conjunt dels nostres pobles respectius. I les poques vegades que això no passa l’intercanvi no és directe sinó que es fa amb l’obligada o assumida mediació de la llengua i cultura espanyoles. Un exemple prou explícit en aquest sentit és la subordinació de la traducció de les obres literàries –les escasses vegades que n’hi ha– del basc al català o del català al basc al fet que s’hagin traduït abans, o com a molt alhora, a l’espanyol.
Alguns dels obstacles que caldria remoure
Falta de diccionaris català-basc, basc-català
Quan he plantejat aquest tema, en alguna ocasió se m’ha dit que estava equivocat, que sí que n’hi ha. I se m’ha citat algun vocabulari i fins i tot algun diccionari que no he sabut localitzar. No negaré, doncs, que n’hi pugui haver. Però el cert és que al mercat no n’he sabut trobar. I quan n’he demanat a algú que es dedica a l’ensenyament del basc a Catalunya només me n’ha aconsellat de basc-espanyol i espanyol-basc, com a llengua se suposa que lògica en la mediació entre ambdues cultures.
I, com en el món del llibre en paper, cosa semblant passa en format digital.
Contrasta aquesta mancança, en el cas del català, amb la presència de diccionaris bilingües al mercat pel que fa a nombroses llengües. Entre elles, sànscrit, japonès, xinès, danès, finès, àrab i suec.
Falta de gramàtiques catalana i basca, en basc i català
No hi a tampoc en el mercat, o no l’he sabut trobar, cap gramàtica basca en català i catalana en basc. Menys encara n’hi ha, esclar, fetes des de la perspectiva dels propis sistemes lingüístics, sense necessitat de passar per cap llengua intermediària. Tot i el notable coneixement científic i acadèmic, fruit de la investigació i la dedicació acumulada de multitud d’estudiosos de les dues llengües, no trobem al mercat cap gramàtica del basc en català, i del català en basc.
És significatiu, però, el fet que, en la bibliografia essencial que recullen, no hi ha cap text en català i sí en francès, anglès i espanyol, a més a més, esclar, del basc.
Falta d’eines de traducció automàtica basc-català, català-basc
Un dels aspectes que més crida l’atenció respecte del basc és el seu retard pel que fa a la traducció automàtica. Tot i reconèixer les dificultats que comporta la seva estructura lingüística sobretot en relació a les de les llengües romàniques veïnes, em sobta l’absència de la llengua basca en les eines de traducció d’ús més habitual. Com ara Google, que ofereix la possibilitat de traducció automàtica entre cinquanta-dues llengües, entre elles turc, xinès, tàgal, suahili i vietnamita. I també català, gallec i espanyol.
Conec uns pocs intents de desenvolupament de programes de traducció automàtica del basc o al basc: erdaratu (només del basc a l’espanyol, amb la tecnologia Apertium, desenvolupada a la Universtat d’Alacant), plataforma opentrad (només de l’espanyol al basc i que, pel que he comprovat, no té encara un desenvolupament adequat pel que fa a la traducció del basc a l’espanyol, amb tecnologies Apertium i la gallega Matxin)… Els dos, amb l’espanyol com a llengua referencial del procés de traducció.
Aquesta realitat comporta que, per exemple, el basc sigui absent de l’oferta de traducció automàtica al web de la Generalitat de Catalunya
http://traductor.gencat.net/Un fet, aquest de l’absència del basc en les eines de traducció automàtica, que em sembla especialment greu per a una llengua minoritzada els parlants de la qual aspirin a la normalització en el conjunt del Páis Basc i al ple reconeixement internacional com a llengua de cultura i comunicació.
Minsa i erràtica política de traduccions
Les traduccions d’obres literàries –i no diguem ja, científiques– del basc al català i del català al basc són escasses i mancades d’uns criteris comprensibles pel públic lector potencial. Aquests dies, per raons i interessos personals, he hagut de comprovar, per exemple, algunes absències clamoroses en el cas de la traducció del català al basc. De Pere Calders, per posar-ne un cas, només hi ha traduït al basc un conte infantil (“Els nens voladors”, “Haur hagalariak”, traduït per R. Etxezarreta per a editorial Argos-Vergara el 1984). I no he trobat en basc ni un sol llibre d’un autor català cabdal de finals del segle XX, narrador imprescindible per entendre la universalitat i potencialitat de la nostra narrativa, com és Jesús Montcada, que té obra traduïda a una vintena de llengües. Un autor tan prolífic i representatiu de la nostra literatura de la segona meitat del segle XX com Manuel de Pedrolo –al qual estudiosos d’altres cultures han inclòs, de forma encertada o no, en alguna de les grans tendències literàries europees de la postguerra europea– només té traduït al basc el “Mecanoscrit del segon origen” (“Bigarren jatorriko makinizkribua”, traduït per Jokin Lasa el 1996 per a Euskal Liburu eta Kantuen Argitaldaria). Una autora tan essencial per conèixer la nostra literatura i tan enèrgica, captivadora i sensual com Maria–Mercè Marçal no té cap de les seves obres traduïdes al basc.
D’altra banda, fa l’efecte que, en alguns casos, només interessa la traducció d’obra qualificada com a infantil o juvenil, com li passa a una escriptora de producció tan extensa i de tants registres com Isabel-Clara Simó, de qui només trobem traduït al basc el seu llibre –suposadament dirigit a adolescents– “Raquel”, traduït per Iñaki Ugarteburu, l’any 1995 per a Elkar.
Si més no, en tots els casos ressenyats, si ens atenem a la relació d’obres catalanes traduïdes que ens dóna el web
http://www.escriptors.com/ de l’Associació d’escriptors en llengua catalana.
L’anàlisi de com es produeix el procés de traducció del català al basc i del basc al català, i de quins criteris editorials –si n’hi ha– hi regeixen, donaria de segur per molt. Només un fet que he insinuat abans, i que caldria analizar amb més aprofundiment per no treure’n conclusions esbiaixades: en el cas de les traduccions d’autors de molt d’èxit –posem el cas del basc Bernardo Atxaga o del català Albert Sánchez Piñol–, al català o al basc respectivament, o bé coincideixen més o menys en el temps amb la publicació de la versió espanyola (cas d’algunes obres recents d’Atxaga) o bé depenen del seu èxit en d’altres llengües i, òbviament, en espanyol (cas d’Albert Sánchez Pinyol).
Falta de política eficaç de distribució i difusió de les produccions literàries i culturals
No sé si passa el mateix al País Basc amb els llibres catalans traduïts a l’èuskar, però –amb algunes excepcions, com podria ser el cas d’Atxaga– trobar llibres bascos traduïts al català a les llibreries comporta sovint una recerca àrdua. Algunes vegades, fins i tot perquè el mateix llibreter dubta a l’hora de classificar-los. ¿Seran literatura espanyola, estrangera…? Passa una mica com amb el músic nord-català Pascal Comelade, que fins fa uns anys –no sé si encara ara– sovint calia anar a buscar entre la discografia francesa de tan poc català que els semblava a les botigues de discos.
Escassa presència de les produccions literàries basques als mitjans de comunicació de masses i al currículum escolar als Països Catalans
Contra el que hauria de ser lògic, si els seus responsables tinguessin consciència del caràcter minoritzat de les nostres dues cultures, aquesta minorització és agreujada quan es tracta de deixar constància de les respectives produccions culturals en els mitjans de comunicació de masses, tant públics com privats. Només apunto aquest fet, que detecto de forma intituïtiva: em sembla que seria significativa una anàlisi detallada de la minsa atenció prestada a la producció literària basca –traduïda o no– en els mitjans de l’àmbit lingüístic català.
Minsa atenció que em temo que es correspon també a la que es dóna a la llengua i cultura basca en els currículums escolars catalans, condicionats de forma decisiva per la seva dependència respecte dels currículums espanyols.
Ignoro si hi ha estudis detallats sobre aquestes dues absències –mitjans de comunicació i ensenyament–, però intueixo que, si es fessin, portarien a concloure que les nostres llengües i cultures no solament són minoritzades per actuacions de l’Estat sinó que aquesta minorització és recolzada per decisions i renúncies pròpies. Els estudis podrien anar, per exemple, en la línia del que va servir per posar en marxa l’Observatori Crític dels Mitjans, media.cat
http://www.media.cat/, en què el periodista Roger Palà Balanyà i la sociòloga Armelle Ibáñez Daluzeau van analitzar els marcs de referència als Telenotícies de TV3
http://www.media.cat/wp-content/uploads/2009/10/Marcs-de-referència-als-TN-de-TV3.pdfLes conclusions que deduïen de l’anàlisi quantitativa en el cas de les informacions sobre la producció cultural en llengua catalana donen ja algunes pistes de per on podrien anar en el cas que s’estudiés la presència a TV3 d’altres llengües i cultures minoritzades amb què compartim la submissió al mateix imperi.
Falta de debat públic i en els mitjans especialitzats i de masses entre actors culturals bascos i catalans sobre les respectives realitats
No sé si és causa o conseqüència del que he exposat fins ara, però el cert és que el debat públic entre els actors culturals bascos i catalans és tan escàs que esdevé gairebé invisible, si més no als Països Catalans. Ben poques vegades els nostres mitjans especialitzats, i molt menys els generalistes, hi dediquen atenció. I si no hi ha debat públic d’idees, realitats i propostes, és difícil que la societat en prengui consciència. De vegades fa la impressió que la minorització només es faci evident quan hi ha agressions flagrants –com ha passat en el cas del tancament de cinemes contra la normalització del doblatge al català– i que sigui una qüestió que cadascuna de les cultures minoritzades hagi de resoldre en la seva pròpia societat sense buscar la cooperació i la complicitat de la resta.
Reflexions a manera de conclusió
Certament, l’exposició que he fet és esquemàtica i potser poc rigorosa. Són només uns apunts a partir dels quals convido a obrir línies de recerca i debat, sobretot per posar en marxa iniciatives comunes que ens ajudin a avançar i superar l’actual situació. Si m’he animat a participar en aquest primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans és perquè el considero una iniciativa, embrionària encara, de llarga i prometedora perspectiva. Els nostres dos pobles, necessàriament, han de caminar junts, i no d’esquena un a l’altre, si volem fer passes efectives cap al nostre alliberament nacional.
Cultura i llengua són, en el cas català i basc, fonaments indestriables de les nostres realitats i aspiracions nacionals. Si seguim mantenint els nostres respectius pobles en la ignorància mútua, també en aquest àmbit, qualsevol que sigui la raó que ens donem per autojustificar-nos –la més recurrent i òbvia, el fet insuportable de la colonització espanyola–, no fem sinó reforçar els mateixos lligams colonials.
Les nostres llengües i cultures han resistit segles. Entre d’altres coses, perquè han estat, com deia a mitjans del segle XIX un jove Josep Narcís Roca i Farreras, en el cas del català, “la llengua dels carreters”. A començaments del segle XXI, han esdevingut, llengües i cultures vives amb un enorme potencial de desenvolupament gràcies al fet que aquests “carreters”, la bona gent en definitiva, han pres consciència de poble. Aquesta és la seva força.
Però el que resulta més insuportable encara que la política colonial de la metròpoli, que veu les nostres cultures i llengües com una nosa i les destina a un futur residual, és la nostra incapacitat d’ajuda mútua –per usar un terme estimat pels treballadors catalans de començament del segle XX. Si l’imperi colonial és un, ¿per què els pobles colonitzats no unim forces en lloc de donar-nos mútuament l’esquena?
De cara a enfortir l’ajuda mútua, l’inexcusable primer pas és el mutu coneixement i reconeixement. Començar a superar alguns dels obstacles que he apuntat podria ben bé ser-hi una bona aportació.
Read Full Post »
dietarihumbert 