Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘maoisme’ Category

Ahir dissabte va ser per mi una jornada particular: vaig anar, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, a Tortosa (Baix Ebre). Ens hi havien convidat des del Casal Popular Panxampla per participar en una nova fórmula de conversa a moltes bandes que han inaugurat fa tres mesos: el vermut-tertúlia. En aquest cas, per parlar sobre la crisi del periodisme i el dret a la informació, amb especial referència al periodisme arrelat al territori.

Va ser una fructuosa trobada de periodistes vells –l’Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita a la UAB i presidenta del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre, a qui retrobava després de molt de temps de no veure’ns, i jo mateix–; joves –entre ells, la Roser Royo, a l’atur des que “El Punt/Avui” va aprimar la plantilla ebrenca dels vuit professionals que havia arribat a tenir a l’única persona que ara hi treballa, i des de casa, com ella mateixa va explicar, i l’Oriol Gracià –ara a la revista “Sàpiens”, que era qui coordinava el debat–, i gent dels moviments socials i del país, sobretot de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com l’incombustible Manolo Tomàs, que no hi podia faltar.

De la primera sensació de catàstrofe a què ens podien induir les xifres i les experiències personals –tancament de mitjans; reducció i precarització de pantilles, feina i sous, amb la repercussió que això té en la invisibilització del territori i les seves gents en els mitjans–, en va emergir una alenada d’aire fresc que em va reviscolar –i espero que també a tots els participants– per molts de dies. Dues companyes periodistes ens van explicar com estan aconseguint reeixir amb la seva experiència a internet i el seu portal cultural “Surt de casa”; la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va detallar la seva nova estratègia de comunicació, amb una potent base d’adreces –milers i ben catalogades,en funció dels interessos dels receptors i els propis: en dono fe de l’activitat al twitter on rebo informació seva sistemàtica i sempre interessant–; l’Amparo, a banda les seves reflexions compartides per mi sobre la pèrdua del “qui” en les informacions dels mitjans autoanomenats “de referència” –la deshumanització, que en diu ella i que es reflecteix de forma descarada als titulars– que dilueixen les persones i les responsabilitats, els protagonistes de la notícia que en dèiem abans, en ens abstractes –com ara “els mercats”, “els agents socials”…– en lloc de parlar de l’Emilio Botín i d’altres lladregots d’alta volada que prenen decisions que afecten a la bona gent, va parlar també dels seus treballs a la UAB. Una feina apassionant de posar en forma de mapa, sobre el territori, la realitat informativa del país, que fan al Laboratori de comunicació pública.

Per la meva banda, havia preparat uns apunts dels quals només en vaig usar la primera frase, treta del títol d’un debat que el Grup Barnils va organitzar a Girona el desembre del 2007: “Periodisme reverencial versus periodisme incòmode”. Després, arran d’una intervenció d’algú que crec que té relació amb la PDE i que va parlar de l’experiència que s’està vivint als Estats Units d’Amèrica, de recapta de mecenatge per a reportatges concrets, amb recollida de diners mitjançant internet, vaig explicar l’esplèndida experiència que estem vivint amb la nostra segona edició de l’Anuari de silencis mediàtics (corresponents a l’any 2011 i que preparem per treure el maig vinent des de mèdia.cat). Una experiència que em fa confiar una altra vegada, i molt, tant en la professió i els seus professionals com en el país i la nostra bona gent. No ho he explicat en aquest bloc, però, gràcies al micromecenatge a través d’internet hem aconseguit duplicar el pressupost que teníem previst de recapta de diners de particulars. de 3.200 euros inicials als 6.350 amb què l’hem saldat, acomplerts els quaranta dies de termini que ens havíem donat. Amb aportacions de 264 mecenes, amb un esglaonat que va des dels cinc euros fins als quatre-cents, segons les “recompenses” a què donen dret.

Quan vaig començar a llegir els temes silenciats el 2011 que havíem recollit al primer Anuari, ja publicat, creia que amb els primers exemples n’hi hauria prou i temia fer-me pesat. La gent en volia saber més i em van fer llegir la totalitat de la llista del dotze temes seleccionats llavors (enguany en seran quinze, gràcies a la generositat dels mecenes). El país, la nostra bona gent catalana, és viu i vol un periodisme crític, incòmode i proper a la ciutadania. I a cada cantonada –barris, pobles, grups socials…– hi ha gent extraordinària, com el Josep Maria Sabaté i Ibáñez, ànima de la trobada, amb qui la vam cloure tot dinant, ell –jove–, una parella de jubilats, vells militants del PORE a Nou Barris de Barcelona ara afincats a les Terres de l’Ebre, i jo mateix. jubilat també i vell militant del PTE.

O com els joves companys periodistes Roger Palà i Sergi Picazo i la companya Laia Soldevila, que estan tirant endavant amb dedicació, il·lusió i professionalitat l’Anuari d’enguany. O el Joan Canela que, de València estant, manté el dia a dia de mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, amb tanta dignitat, al servei de la nació sencera i la seva bona gent. Tinc una prfunda convicció que és aquesta joventut la que salvarà al país i la seva bona gent de la desfeta a què ens pretenen abocar els polítics del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra de la gent i a favor de l’imperi i els interessos dels poders econòmics i de dominació, que s’embolcallen amb vergonyant hipocresia, això sí, amb la bandera catalana (i estelada si pot ser…).

(Recomano també, amb entusiasme, el bloc d’una altra companya ebrenca, la Maite Ruiz, i en concret aquest article seu sobre la crisi del periodisme en els territoris catalans on l’Ebre s’aboca al mar)

Anuncis

Read Full Post »

Durant el llarg procés de les consultes sobre la independència de la nació catalana que vam culminar, el 10 d’abril farà un any, a Barcelona, vaig confirmar –de fet, vaig reaprendre perquè h havia ben oblidat– un principi substancial de la democràcia: la unitat és el fonament del totalitarisme. I, per contra, la divergència, les diferències, la confrontació pacífica d’idees i propostes… és la base de la democràcia

L’argument més sobat que vam haver de replicar sovint a les consultes –vingués dels qui volen mantenir el poder a les seves mans o de la bona gent a qui demanàvem que exercisin el seu dret al vot i s’hi negaven– era que estàvem dividint el país. I nosaltres –jo mateix, moltes vegades– els responíem que era això precisament el que volíem: tota consulta democràtica –també les eleccions– divideix la gent, perquè aquesta és la base de la democràcia. I és el vot entre opcions diverses el millor mitjà que hem trobat fins ara els col·lectius humans per no estossinar-nos els uns als altres.

Unitat com a fonament del totalitarisme –profundament arrelat encara (allò de l'”España una, grande y libre”) en l’imaginari col·lectiu– atiada massa sovint per aquells connacionals nostres que volen que, per seguir decidint en nom dels altres , tot sembli que canvia perquè en realitat res no ho faci (esadir, aquells a qui interessa que, com deia el príncep de Salina, “cal que tot canviï si volem que tot quedi igual”, precisament en el context de les guerres per la unitat d’Itàlia).

Res més allunyat de la democràcia que la unitat per sobre de tot. Perquè el fonament de la democràcia és, precisament, la divisió: de poders, d’opcions polítiques, de confrontació d’idees i interessos, de controls diversos i sovint contraposats… i la resolució de les diferències mitjançant el vot i el respecte escrupolós dels drets de les minories per les majories i de les llibertats individuals i col·lectives (d’associació política, sindical, civica…).

Ve a tomb aquesta relexió arran de les reiterades proclamacions d’unitat a cegues que escolto massa sovint provinents de la bona gent que ha abraçat amb entusiasme la causa de l’Assemblea Nacional Catalana. Veient, de lluny i a llambregades, la transmissió de l’acte constituent del palau de Sant Jordi dissabte, vaig ensopegar gairebé per casualitat amb la lectura dels resultats del recompte de vots sobre els Estatuts que regiran l’Assemblea. Vaig quedar garratibat perquè sabia que el debat de les esmenes havia estat tens al si d’algunes assemblees territorials, i això no es corresponia gens ni mica amb l’aclaparadora unanimitat de la votació final. Si no és que, finalment, hagués regit el principi de la unitat a ultrança per sobre de la diversitat. Pocs congressos de partits polítics –que haurien de ser, per lògica política, més cohesionats que no una Assemblea de composició tan diversa– acaben amb votacions de resultats tan monolítics.

Alguns relats que m’arriben sobre com s’ha desenvolupat aquest procés de constitució de l’ANC, del que em vaig distanciar –ara ho veig, a temps, per no haver de reviure vells temps que creia superats, de la meva prehistòria política: allò que ja he explicat del marxisme-leninisme/maoisme–, no em resulten gens edificants al respecte.No hi insistiré, perquè ja es veurà com evoluciona tot plegat i sobretot, com deia en el meu anterior article, la qüestió del lideratge: demà passat acaba el termini per presentar candidatures que es votaran el 31 de març.

Deia en un recent article Salvador Cardús que el nom d’Assemblea Nacional Catalana no correspon, en la seva opinió, al que ha de ser aquesta organitzaciño política i que ho entenia com un tribut a la memòria de l’Assemblea de Catalunya de finals del franquisme i el primer postfranquisme. Potser sí. Ara bé, jo n’opino al contrari: que aquesta Assemblea Nacional Catalana s’assembla més aviat molt que poc a aquella Assemblea de Catalunya que tants esforços i il·lusiona va aplegar entre 1971 i 1977.

Vaig donar suport amb entusiasme, i la reivindico, a aquella experiència extraordinària de transversalitat i participació política que va ser l’Assemblea de Catalunya. Però he de reconéixer que –com està passant ara amb l’Assemblea nacional Catalana– també hi havia partits amb més dret de transversalitat que d’altres (i no em vingueu ara que a l’ANC no hi ha partits, que tots som grandets i nos ens mamem pas el dit). El paper del PSUC hi era llavors determinant i tothom sap, o hauria de saber, la capacitat de manipulació política que hi tenien persones clau, com aquella anguila que era el doctor Antoni Gutiérrez Díaz (“Guti”): l’escriptor Sergi Pàmies que, ni que fos per raons familiars pròpies, el devia conèixer una mica, incorpora a un dels seus contes de “La bicicleta estàtica” un personatge que li va que n’hi fet a mida. L’Assemblea de Catalunya va néixer –i això és un mèrit que els cal reconèixer– quan des del PSUC, fins i tot en contra de la direcció epanyola del PCE, s’hi van decidir a fer-la possible i hi van abocar tots els esforços polítics i militants. Però també és veritat que es va acabar quan, també des del PSUC, van decidir posar-hi punt i final perquè –deien– els objectius polítics estaven aconseguits.

No pas però –si més no– el tercer punt programàtic de la’Assemblea de Catalunya, que va quedar manifestament pendent d’acomplir. Aquell que reivindicava textualment “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’ aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. Ni s’havien restablert els principis de l’Estatut del 1932 ni, com és obvi fins ara, no s’havia obert cap via per a l’exercici del dret a l’autodeterminació. Per això, entre d’altres raons, som ara on som: reivindicant encara –i exercint-lo a les consultes ni que fos amb caràcter no vinculant– aquest dret a l’autodeterminació que es va perdre en el periple de la malanomenada transició democràtica. Massa semblant, tot plegat, per desgràcia, amb el procés que ara ha portat a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana com perquè no se’m refredin les esperances que hi podia tenir posades.

Mentrestant, hi hem perdut l’alenada d’aire fresc democràtic que van suposar les consultes sobre la independència de la nació catalana, nascudes de baix cap dalt, a partir de la iniciativa de la bona gent d’un petit poble del Maresme que va encomanar el seu entusiasme a la de més de 550 municipis que va impulsar el vot de 881.564 connacionals nostres en una acció de democràcia participativa inèdit en una nació sense Estat a la Unió Europea. I també la possibilitat de coordinar –amb paciència i constància– de forma eficaç i amb nous objectius, seguint el procés de baix cap dalt iniciat a Arenys, un moviment participatiu ben arrelat al territori. Algú –no sé qui, però n’intueixo els perquès– va decidir que això no era bo per a la bona gent catalana que no té capacitat per organitzar-se ni fer les coses per ella mateixa sense necessitat de tutelatges messiànics, i ens han abocat a una Assemblea de Catalunya bis.

Veurem què passa quan, a aquest mateix “algú” se li acudeixi que els objectius de l’ANC ja s’han acomplert, com quan es va decidir  dissoldre l’Assemblea de Catalunya, contra l’opinió, entre d’altres, de mestre Xiri i molts independents de l’Assemblea. I en què quedaran llavors aquelles crides entusiastes a la unitat sense fissures que estem escoltant ara de forma tan vehement i la cara que hi posaran els qui ara les engalten a tort i dret a compte de les essències pàtries.

(A la foto, que he baixat de PriotatxIndependència, dempeus i a l’esquerra en un acte de promoció del procés constituent de l’ANC, Pere Pugès i Dorca, personatge clau en aquest procés. El març de l’any passat encara firmava articles com aquest al web “L’Hora, el diari del Nou Cicle”, portaveu del sector obiolista del Partit dels Socialistes de Catalunya).

Read Full Post »

Els lectors, habituals o conjunturals, d’aquest bloc potser han trobat estrany que hagi dedicat tan poca atenció al procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), culminat aquest dissabte al Palau de Sant Jordi de Barcelona. Les raons són múltiples, però tenen en comú el meu distanciament, no sé si encara temporal o de més llarga durada, respecte a aquest projecte.

Havent-m’hi implicat potser massa i tot al començament, després d’un període de dubtes i inquietuds diverses al respecte, vaig decidir mirar-m’ho de més lluny. Tinc, doncs, ara com ara, poc a dir sobre el procés que ha portat a l’acte del Sant Jordi i els seus resultats de fons. Només que un acte multitudinari com aquest no ho és tot, encara que sigui molt, i que caldrà veure com se’n consolida la continuïtat i, sobretot, el lideratge, així com la participació de la bona gent que hi militarà (uso a consciència aquest terme de velles ressonàncies en la meva personal trajectòria d’antic militant marxista-leninista/maoista) i els seus efectes en la societat i la política del país.

Res més a dir, doncs, perquè penso que no hi tinc dret (encara) per dues raons òbvies: En primer lloc, pel meu distanciament que deia abans. Diria, tot i sonant a excusa de malpagador i semblant contradir-me amb el que vaig defensar quan les consultes sobre la “constància i paciència” que ens cal per arribar a l’objectiu de la independència, que aquest distanciament em ve a demostrar a mi mateix que em va més la feina del dia a dia amb un objectiu concret i definit com era l’exercici del dret a l’autodeterminació en les consultes que no la militància en aquesta mena de front patriòtic (una altra ressonàcia de la meva prehistòria ideològica) que intueixo que pot arribar a esdevenir l’ANC. I també perquè l’ANC és un nadó acabat de néixer i caldrà veure com evoluciona en el procés de maduresa.

Des d’aquesta perspectiva (còmoda, si voleu; mandrosa, potser), sí que diré que hi ha dos fets que em preocupen i sobre els quals em considero amb tot el dret de parlar, com a membre d’aquest col·lectiu d’humans que en diem país, per al qual l’ANC pretén aconseguir la independència, objectiu que comparteixo:

El primer, la necessitat d’una definició –diagnosi, si voleu– clara d’on és l’obstacle més sòlid i insuperable, ara com ara, que ens impedeix avançar en el camí cap a la independència del qual vam recórrer amb tanta destressa una part molt important en les successives onades de consultes fins al 10 d’abril de l’any passat. Per mi, el mur més difícil d’enderrocar, la clau de volta de l’actual situació d’estancament del procés, no és pas a la capital de l’imperi i als seus mecanismes de poder, una muralla que ja vam començar a esberlar amb eficàcia en les consultes, sinó el que té els fonaments en la submissió dels seus servidors indígenes en la mateixa colònia. Ras i curt: el bipartit que ara administra la Generalitat de dalt –si parlem de la Catalunya estricta– en nom i al servei del rei-emperador espanyol i el seu imperi, i que per sobre de tot defensa els interessos dels poders econòmics, amb plena sintonia mútua de colonitzador i administrador indígena colonial, perquè els interessos per les virolles són els mateixos.

Només cal veure el suport entusiasta del bipartit català a les polítiques antisocials i a la reforma laboral de la majoria política que controla les Corts espanyoles i el govern de la monarquia. Aquesta desinhibida política del bipartit contra la bona gent catalana és, per mi, el principal enemic de la independència i de l’ampliació de la base social en favor d’aquesta, una ampliació social que és l’objectiu públic i publicat de l’ANC. Crec, i he de dir-ho sense embuts, que no es pot aconseguir, de cap de les maneres, ampliar de forma substancial la base social en favor de la independència si, embolcallant-se en una retòrica sobiranista, es governa de fet en contra de la bona gent catalana des de la Generalitat.

El segon fet que em preocupa és qui liderarà el procés dins mateix de l’ANC. Això queda pendent de la votació dels seus òrgans executius que, contra el que estava previst inicialment, finalment, en pura lògica democràtica i fins i tot per imperatiu legal, s’ha decidit posposar a l’aprovació dels Estatuts de l’Assemblea que s’ha fet aquest dissabte al Sant Jordi. Veurem, doncs, què en sortirà de tot plegat, atesa l’estructura encara massa jeràrquica per al meu gust –i pel poc que en sé– de què s’ha dotat l’ANC per les informacions que me n’arriben. Però, d’això, una vegada més, poc en puc dir ara com ara perquè no hi he participat.

En canvi, sí que puc parlar, perquè és públic i notori, del lideratge a l’Associació de Municipis per la Independència, peça fonamental que sustenta l’estratègia de la mateixa ANC (altrament dita “full de ruta”). Lideratge que personifica el seu president, un personatge inquietant (per usar un qualificatiu suau): l’actual alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, esperança blanca pel que es veu per al canvi de rumb d’un dels partits de la federació governant a la Generalitat de dalt. Per adonar-nos del tarannà d’aital personatge –que ha tingut un paper rellevant, d’altra banda, a l’acte de l’ANC al palau de Sant Jordi–, només cal seguir-ne les petges en el dia a dia de la gestió municipal, mitjançant les cròniques als mitjans de comunicació locals i comarcals i, amb atenció especial, la web de la CUP vigatana, farcida de notícies i comunicats sobre incidents diguem-ne que poc edificants des d’un punt de vista de transversalitat política i de respecte democràtic de la diversitat i la participació.

Especialment preocupant és la seva actitud pel que fa als nostres connacionals provinents de països no homologats com a “occidentals”. Actitud que es contradiu amb una de les virtuds més sublims de les consultes sobre la independència de la nació catalana en què vam participar prop d’un milió de persones: que, per votar, només se’ns hi demanava viure al municipi on es feia la consulta i tenir més de setze anys. Això és, hi reconeixíem de fet el principal dret polític en una societat democràtica –com volem que sigui la nostra– a tothom que hi visqui, sense cap altre requisit que no sigui tenir més de setze anys.

De com la pràctica –i fins a cert punt el mateix discurs polític subliminal– de l’alcalde de Vic contradiu aquest principi que va regir a les consultes, d’integració de tot el col·lectiu nacional català en el reconeixement del seu dret a vot, en dóna testimoni –a més a més, entre d’altres coses, de la controvèrsia de gener de l’any passat en què pretenia modificar la normativa d’empadronament al municipi– un implacable article del periodista Xavier Rius Sant, reconegut especialista que ha estudiat a fons al partit racista Plataforma per Catalunya i al seu fundador, el feixista Josep Anglada, titulat “Pacte d’estabilitat a Vic entre Vila d’Abadal i Anglada?”, publicat al seu bloc el darrer 11 de febrer, just ara fa un mes. Llegiu-lo i traeiu-ne las vostres pròpies conclusions.

Qui em va ajudar a fer sonar totes les alarmes al respecte de l’alcalde de Vic i el seu paper a l’Associació de Municipis per la Independència va ser un vell i bon amic no independentista, provinent de la tradició del PSUC i de les lluites veïnals i de la cooperació internacionalista, que va votar sí a la consulta a Barcelona sobre la independència nacional el 10 d’abril de l’any passat: “Amb gent al capdavant com el Vila d’Abadal, no compteu amb mi”, em va dir. I tot seguit m’explicava que feia uns dies havia fet una valuosa contribució professional –per mi és un dels grans del nostre país en el seu ofici– a un amic independentista que li ho havia demanat per a una acció relacionada amb l’ANC.

Tot això sigui dit a fi de bé, en la confiança que ningú de l’ANC no em pugui acusar de ser un “quintacolumnista”, expressió que odio i que, quan la vaig llegir en un article d’un destacat impulsor de l’ANC i fins a cert punt amic, em va fer agafar ganes d’apretar a córrer i demanar aixopluc al copríncep episcopal d’Andorra, l’únic Estat lliure català del món.

Per acabar, potser en un altre article desenvoluparé una idea que hi ha al darrerere de tot plegat d’això que vinc dient: què entenc per transversalitat, aquesta paraula màgica que s’ha posat tant de moda en política catalana darrerament. Per mi, no pot voler dir de cap de les maneres que uns són més dignes de transversalitat que d’altres, com si els independentistes que van patir els anys més durs d’aquest llarg postfranquisme que encara perviu s’hagin de fer perdonar la vida en pro dels acabats de convéncer i fins i tot d’aquells –i parlo dels qui són a les estructures de poder i no pas de la bona gent del carrer, esclar– que encara no n’estan i es fan de pregar.

Perquè, mentre alguns –que també hi han deixat molt en la constitució de l’ANC– patien presó i tortures per ser independentistes (i d’esquerres), d’altres ocupaven llocs de poder i privilegi, i això no ho podem oblidar perquè perdre la memòria és el pitjor que ens pot passar com a país. Tots plegats n’hem d’estar contents, que hàgim ampliat el camí cap a la independència i n’hàgim fet una autopista de cent carrils, però això no ha de voler dir que hàgim de retre pleitesia a ningú per aquest fet ni demanar-los perdó per no haver estat, com ells, al costat del poder fins fa ben poc. L’actitud (tornem-hi) de l’alcalde de Vic respecte de la bona gent de la CUP vigatana és exactament al contrari d’allò que entenc per transversalitat.

Read Full Post »

Els qui hem fet de la feina de triar i ajuntar paraules el nostre ofici de per vida –o, si ho voleu així, l’eina de l’ofici d’informar– sabem què és patir a l’hora d’encertar-les. I com sovint allò que en un temps ens semblava adequat ara ha perdut el sentit o n’ha evolucionat cap a un altre que ja no s’adiu amb precisió a allò que volem dir. I també sabem com n’és d’important la tria de determinades paraules per definir i transmetre un imaginari propi o col·lectiu i, doncs, una visió de la societat i la vida.

Els qui vam escriure durant el franquisme sabem el valor que per nosaltres tenia, per exemple, triar Estat espanyol on d’altres deien Espanya. Un periodista, company meu aleshores i després treballant al diari “El País”, m’ho deia als anys noranta del segle passat: “Encara ara em repugna posar Espanya on abans dèiem Estat espanyol”. Era un signe d’identitat dels qui –independentistes o no; jo llavors no n’era– negàvem a Espanya l’atribut de nació que defensàvem per Catalunya (i, els defensors de la nació sencera, pels Països Catalans).

En parlaré, d’això en concret, un altre dia, si tinc esma de seguir aquesta sèrie d’articles que engego avui en aquest bloc. Perquè ja fa temps que he decidit abandonar el terme Estat espanyol pel més constitucional –en definitiva, oficial– que els mateixos espanyols, amb el suport llavors de la majoria de catalans però no dels bascos, es van donar el 1978, herència reconeguda de la mateixa denominació franquista (Leyes Fundamentales del Reino): Regne d’Espanya. I més coses…

El primer article, però, vull dedicar-lo a una altra evolució en la meva tria lingüística particular: la substitució pràcticament sistemàtica que he decidit fer del terme solidaritat per ajuda mútua. Dos termes usats per l’anarquisme català històric –l’òrgan periodístic de la CNT a Catalunya es deia “Solidaridad Obrera” i el grup de Durruti-García Oliver-Ascaso i altres, “Los solidarios”– que no han tingut però el mateix èxit pel que fa a la implantació i han sofert evolucions semàntiques, al meu parer, molt dispars. Tant com ho ha fet el mateix país i les seves circumstàncies.

¿Per què he deixat de parlar de solidaritat –que no és un concepte exclusiu de l’anarquisme i que va tenir un èxit reconegut en les candidatures de la Solidaritat Catalana a començaments del segle passat– i l’he substituït per ajuda mútua? Fonamentalment, per dues raons:

1) Perquè per als imperialistes espanyols solidaritat ha esdevingut paraula sinònima a espoli fiscal, i l’usen a tort i a dret per embellir un acte de robatori colonial.

2) I, tant o més importat, perquè el terme solidaritat ha anat esdevenint sinònim d’ajuda a canvi de no res o de ben poc (solidaritat amb el tercer món, amb el País Basc, amb el poble maputxe, amb els més desfavorits…). Sense que això vulgui dir que el menystinc aplicat a moviments o partits –Solidaritat per la Independència, solidaritat internacionalista…–, sento com si, en el fons, amagués una manera de dir laica el concepte cristià de caritat.

Aquesta tria meva d’una manera diferent de dir la necessitat que tenim els individus, els sectors socials o la bona gent de les nacions oprimides de col·laborar en la consecució dels nostres objectius l’he anat covant sobretot arran del meu interès per la bona gent basca i la seva lluita per les llibertats. Ja fa temps que crec que, sovint, la bona gent catalana s’ha vist empesa a la solidaritat amb la bona gent basca perquè tocava, i l’ha exercida amb generositat, sense demanar res a canvi. Això, per mi, no és solidaritat sinó una mena de caritat cristiana laica, perquè comporta donar sense esperar rebre cap contrapartida de l’altre, amb l’esperança que els déus ens ho premiaran al cel.

Aquesta concepció de la solidaritat pot semblar molt heroica i despresa d’interessos personals, però és ben poc eficaç a l’hora de la veritat. Per això, considerant devaluat el terme, n’he escollit un altre de llarga trajectòria en el pensament anarquista: ajuda mútua. Remarcant, així, que la col·laboració ha de ser mútua i ha de comportar que cadascú faci la pròpia aportació als objectius comuns en la mesura de les seves possibilitats. Aquesta és, al meu parer, la base de la cooperació. Un concepte que ha d’esdevenir clau, per exemple, per l’èxit de l’esforç comú de la bona gent de la nacions sotmeses a la sobirania espanyola per aconseguir el nostre alliberament col·lectiu.

Seguint aquesta nova dèria meva, m’he trobat llegint qui sembla que va ser el pare de la criatura: el príncep anarquista rus Piotr Kropotkin. I m’ha captivat. He de reconèixer que un dels pecats de la meva formació marxista-leninista de matriu maoista ha estat descuidar la lectura dels clàssics anarquistes –i certament també dels marxistes, que solíem substituir per autèntics catecismes que ens endisaven en el comunisme marxista com en una religió. I deixar-me portar pels tòpics fins i tot quan em vaig interessar més per l’anarquisme. Llegir, doncs, Kropotkin –que en això estic posat– m’ha descobert tot un món. Sobretot en una de les qüestions que sempre m’ha preocupat: com construir una ètica atea sense d’altres referents que el fet de pertànyer a l’espècie humana.

Confesso que encara sóc a les beceroles i, atesos els meus 67 anys que compliré dintre de quinze dies, no puc dir que conegui prou Kropotkin, autor, d’altra banda, d’una riquesa d’interessos que anaven molt més enllà de la ideologia i la lluita social. Puc, doncs, fins i tot trair alguns dels seus conceptes amb una lectura –i, doncs, una explicació– incompleta i precipitada. Pel que n’he llegit, Kropotkin inseria la seva concepció de l’ajuda mútua en la teoria de l’evolució de les espècies. Fervent defensor d’un darwinisme allunyat de l’anomenat darwinisme social de l’època (finals del segle XIX i començaments del XX), llegia Darwin –sobretot el darrer Darwin– des d’una perspectiva més social que individual. I, per això, oposava –o si voleu posava al davant– l’ajuda mútua a la lluita individual per la supervivència com a factor clau de l’evolució.

“En la pràctica de l’ajuda mútua, de la qual en podem seguir petges fins als rudiments més antics de l’evolució –diu, concloent “L’ajuda mútua. Un factor de l’evolució”–, hi trobem l’origen positiu i indubtable de les nostres concepcions morals, ètiques, i podem afirmar que el principal paper en l’evolució ètica de la humanitat va ser exercit  per l’ajuda mútua i no per la lluita mútua. En l’àmplia difusió dels principis d’ajuda mútua, fins i tot en l’època actual, hi veiem també la millor garantia d’una evolució encara més elevada del gènere humà”. (“El apoyo mutuo. Un factor de la evolución”. Ed. Madre Tierra. No sé si n’hi ha edició en català, però no l’he sabut trobar).

(La imatge que acompanya aquest article l’he baixat del web http://dckaleidoscope.wordpress.com/category/art-architecture/art-by-genre/street-art/page/2/ que recull una mostra molt suggerent d’art al carrer).

Read Full Post »

El meu padrí matern Llorenç era de cal Capot, a les Borges Blanques. Els en deien –segons m’explicava ma mare– perquè, quan un antecessor seu era a punt de quintar –en aquells temps que hom podia lliurar de quintes si es tenia diners o alguna influència–, la família es vantava que mai no aniria a fer el soldat. La veritat és que no se’n van sortir i el xicot va rebre el capot, element imprescindible de la vestimenta militar de l’època. D’on els va quedar el malnom, renom o motae (que així en diuen a Fraga, amb e oberta al final i sense d, de les motades que tan bé va arreplegar el malaurat Josep Galan en un llibret anomenat així: “Les motades de Fraga”).
Al socialista Joan Ferran, per allò de la crosta “nacionalista” (catalana esclar) que li fa veure fantasmes a TV3, dia sí dia també, li ha passat cosa semblant a la vila d’internet. En alguns fòrums ja és Ferran de la Crosta, i no m’estranyaria que li acabessin dient “Lo socialista de la Crosta”, a la manera que firmaven els poetes nostrats de la Renaixença, com “Lo gaiter del Llobregat” (sigui dit amb tots els respectes per un altre socialista notable, avui al capdavant de la Generalitat de dalt).
Doncs bé, ara en Ferran de la Crosta diu que està molt preocupat, una vegada més amb TV3, perquè –diu– ha sobredimensionat l’interès informatiu de les consultes sobre la independència del país. Un país, és a dir una gent, que voldria per sempre més menor d’edat i sense capacitat de decidir què volem ser de grans.
El socialista Joan Ferran, nacionalista espanyol esclar (és a dir, imperialista), a banda d’irritar-nos, ens fa, en això de les consultes, un servei impagable. Mentre el seu col·lega Zapatero i la gent de la Moncloa van dient que el 13 de desembre només va ser un “divertimento” i hi ha un argument imperialista que es dedica a treure importància als resultats dient que van ser un fracàs, Ferran de la Crosta n’hi dóna tanta que fins i tot en culpa TV3, de l’èxit. Una TV3 que va fer ben poc per difondre’n la convocatòria i només en va reconèixer l’abast al final, quan la BBC i molts altres mitjans de prestigi internacional havien desplaçat periodistes i càmeres a Catalunya per informar-ne.
Ferran, com d’altra gent prou lúcida del partit socialista i de l’imperialisme mediàtic i polític espanyol, s’ha adonat de la importància del 13-d i difon ara la insídia que tot va ser perquè TV3 en va sobredimensionar la importància informativa. No s’ho creu ni ell: només cal veure la repercussió internacional de l’esdeveniment. Però ho ha de dir, i n’ha de buscar culpables a fora, dels propis errors. Per això, en pretén convertir TV3, sense raó, en el boc expiatori. I, en conseqüència, hi proposa implantar una nova forma de censura perquè la “seva” hi dediqui menys atenció quan vinguin les properes onades d’aquest sunami sobirà. Una conducta ben estalinista, per cert. O, si voleu, maoista. Ho dic per experiència.
En conclusió: cal que estem eternament agraïts al Ferran de la Crosta. Necessitem gent com ell per adonar-nos nosaltres mateixos de l’abast històric d’allò que ha engegat la bona gent del nostre país. Gràcies per la teva lucidesa, Ferran de la Crosta.
(El ninot l’he baixat del bloc La Trappola)

Read Full Post »

 

Finalment vaig poder assistir a l’homenatge a Xirinacs al Palau de la Música –gràcies a unes entrades comprades a darrera hora al vestíbul del mateix Palau, quan tothom ja havia entrat– i en vaig sortir commogut per l’emoció i la contundència de l’acte, rematat per la música exultant de l’Elèctrica Dharma. La millor de les intervencions per mi va ser la del representant de la Fundació Xirinacs, que va traçar un suggerent full de ruta de futur, des dels paràmetres de la noviolència activa. Suposo que n’haurem de parlar –això desitjo– més d’una vegada.

 

De tota manera, no és de l’acte de què vull parlar sinó del mullader que s’ha muntat des de la política benpensant –que encara defensa que tenim encaix en l’anomenada Espanya plural– pel quadre plàstic que va obrir la festa. En què es rememoren les manifestacions rupturistes convocades per l’Assemblea de Catalunya el febrer del 1976 i la foto de Manel Armengol que va donar la volta al món, on es veia com els grisos apallissaven un grup de noviolents actius, entre els quals hi era Xirinacs.

 

Vaig participar en aquelles manifestacions, i en moltes d’altres, essent militant del maoista Partit del Treball. No era, doncs, encara independentista. Però sí que tenia clar que, quan parlàvem d’Estatut (Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia), ens referíem a la recuperació provisional de l’Estatut republicà del 1932, abolit per Franco quan l’exèrcit feixista va entrar en territori català. I, a més a més, el tercer punt programàtic de l’Assemblea inseria aquesta reivindicació en un context molt més ambiciós, reclamant textualment:

 

3.- El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’ Estatut de 1932, com a expressió concreta d’ aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’ autodeterminació.

Certament no era una reivindicació independentista, perquè era compartida per partits d’ideologies ben diverses, però obria la via a la possibilitat de la independència, tot reclamant el dret de la nació catalana a l’autodeterminació. Una possibilitat que, dos anys i mig després, la Constitució Espanyola del 1978 va rebutjar, tot consagrant la “unitat indissoluble de la Nació espanyola”. Avalada pels partits catalans que van ser majoritaris en les eleccions del juny del 1977, en què encara eren il·legals els partits republicans, com ERC, els independentistes o els que formaven allò que llavors es deia “extrema esquerra”, que hi vam haver d’anar en estranyes coalicions o sota denominacions que no eren les nostres. I que, val la pena recordar-ho, no eren eleccions constituents i es feien dintre de la legalitat procedent de la reforma del franquisme.

Qualsevol persona mínimament ben informada sap com Xirinacs va defensar llavors el dret a l’autodeterminació –i no sols l’amnistia–, i va combatre aquella Constitució monàrquica i reformista, tan allunyada dels objectius rupturistes de l’Assemblea de Catalunya pels quals ens manifestàvem l’any 1976.

Ara els hereus dels partits que van pactar la reforma del franquisme i la renúncia al dret a l’autodeterminació pretenen que aquelles manifestacions eren només per l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. I amaguen de quin Estatut es tractava i en quin marc –defensa de l’autodeterminació– es reclamava. I acusen Joel Joan de tergiversar la història per haver muntat, a partir de la fotografia de Manel Armengol i evocant el llegat de Xirinacs, un quadre plàstic on els actors criden veus en favor de la independència i hi surt una bandera estelada.

Caldria preguntar-se, veient tot plegat, qui manipula què. I, sobretot el perquè de tot aquest guirigai mediàtic que han organitzat els partidaris del règim vigent.

Sobre el mateix tema recomano, per si no l’heu llegit, la lectura d’aquest article del bloc d’Aleix a ca la Toca i els comentaris que l’acompanyen.

Read Full Post »

Quan han fet deu anys dels acords de pau a Irlanda del Nord és bo tornar a mirar cap a les societats on han aconseguit superar un conflicte armat i enfocar un futur allunyat de la violència política, si ens preocupen altres processos no resolts que tenim a prop. És el que van fer el col·lectiu català “Sí al procés de pau” i la productora Batabat. Aprofitant que el divendres 11 d’abril el canal 33 estrenava el documental “Diumenge a les 5”, que repassa el camí cap a la pau irlandesa de la mà de dos expresos –un republicà i un altre unionista–, van convocar-ne una projecció a Barcelona i una altra a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, en què van participar William McQuiston, expresoner unionista, i Seamus Kelly, expresoner republicà

 

 

Tant la seva intervenció com les de l’advocada Gemma Calvet –bona coneixedora del País Basc i del conflicte irlandès, de qui va sorgir la idea del documental–, l’Oriol Cortacans, guionista, i Joan López, director, van posar el dit en la nafra d’un dels factors clau en la resolució de qualsevol conflicte armat: el paper dels presos. Segons van explicar, la decisió d’apropar els presos tant unionistes com republicans al seu país, i sobretot la possibiliat que debatessin lliurement les condicions per al procés de pau, van ser factors decisius per arribar als acords. Tant com la flexibilitat del Govern i la justícia britànics a l’hora de trobar sortides legals per facilitar-ne l’excarceració.

 

Llegeixo aquests dies un llibre molt esclaridor sobre com va encarar el PSOE el fracassat procés basc. Es tracta del dietari que va escriure durant la treva l’exministre socialista Txiki Benegas, i que ha publicat l’editorial Espejo de Tinta, amb el títol de “Diario de una tregua. Una oportunidad perdida”. Deixo per una altra ocasió el comentari sobre el conjunt del llibre, que dóna moltes claus sobre el fracàs del darrer procés de pau. Només remarcaré ara una frase que, tot i els elogis que dedica Benegas a Zapatero per com va gestionar la treva, els distancia precisament en el tracte als presos. “No estic d’acord amb l’excerceració –escrivia el 4 d’agost del 2006 comentant unes propostes del vicecoordinador d’Aralar, Mikel Basabe–(…) però sí amb el trasllat dels presos al País Basc i els seus entorns. No sé per què el Govern no ho fa. Es tractaria d’un trasllat de tots els presos sense res a canvi tot advertint que, si es torna a utilitzar la violència, tornen on eren”.

 

Res no va fer Zapatero en aquest sentit, si no és –in extremis i per evitar el trencament de la treva en aquells moments– la suavització de la situació penitenciària de De Juana Chaos, perquè aquest posés fi a la seva vaga de fam. Res més. Menys encara del que havia fet –i ben poc que va ser– José Maria Aznar en l’anterior treva. Ni tan sols aplicar mesures que estalviessin la duresa del tracte als familiars dels presos, obligats a desplaçar-se centenars de quilòmetres per poder veure’ls. 

 

Aquest dilluns 21d’abril comença a l’Audiència Nacional espanyola, a Madrid, el judici contra 26 persones acusades de formar part de les Gestoras pro Amnistia i Askatasuna, organitzacions dedicades a la defensa dels drets dels presos. El fiscal demana deu anys de presó per cadascuna d’elles, per unes actuacions desenvolupades a plena llum del dia i sense violència. Els dos expresoners irlandesos –enemics abans i col·laboradors ara, tot i tenir objectius polítics ben diferents– explicaven com la relació amb el seu entorn va ser un factor fonamental de cara a la pau. I com, un cop sortits de la presó, han contribuït a apaivagar les tensions entre les dues comunitats i a evitar que els més joves caiguin en el parany de la violència.

 

A l’altra banda del món estan passant aquests dies coses que també conviden a la reflexió. S’han celebrat al Nepal unes eleccions democràtiques i els antics guerrillers maoistes són a punt d’aconseguir la majoria en l’Assemblea Constituent, i el Govern per aquesta via. Ja no són oficialment terroristes sinó polítics reconeguts, amb dret a governar. Només ha calgut que canviessin les condicions polítiques, amb el compromís d’abolir la monarquia i substituir-la per una república federal, perquè deixessin les armes i posessin fi a deu anys de guerra que ha causat 13.000  morts. 

 

Ja sé que són situacions diferents. Tots els conflictes polítics, també els armats, ho són. Com ho és qualsevol conflicte entre els humans. Però, de tots ells, hi cap treure’n lliçons. Per mi, la més important és que la pau és sempre difícil però no impossible. Cal buscar-la per tots els mitjans sense defallir. I, sobretot, deixant de banda el dogma que pretén que no es pot pagar cap preu per la pau. És clar que es pot pagar. L’única condició és que sigui compatible amb la democràcia. Pel que fa al País Basc, no tinc cap dubte que el preu és el reconeixement –d’una o altra manera– del dret a l’autodeterminació, altrament dit dret a decidir. Un dret profundament democràtic que, tard o d’hora, haurà de regir les relacions entre les nacions per substituir el primigeni dret de conquesta.

 

Pel que fa a qui és o no terrorista, fa pocs dies hem sabut que l’expresident de Sud-Àfrica, Nelson Mandela, i l’actual partit governant al país, el Congrés Nacional Africà, encara ho són oficialment per als Estats Units d’Amèrica. 

Humbert Roma, periodista. Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’abril del 2008

 

Read Full Post »

Older Posts »