Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘marginació social’ Category

1710447-Cropped

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Anuncis

Read Full Post »

El diari Ara, en què tantes esperances vaig posar, me’n dóna una de freda i una de calenta. Les fredes, però, acostumen a xopar-me més que no m’escalfen les calentes. Com una dutxa freda sobtada que no m’esperava. Divendres passat, el diari dedicava pàgines i pàgines a la mesura arbitrària i xenòfoba –racista, n’he dit al meu bloc– que pretén aprovar el bipartit per prohibir a certes dones musulmanes l’ús del burka i el nicab als espais públics. Seguint l’estela, i ampliant-la substancial ment, de la mesura municipal que l’ultracatòlic alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, ja va fer aprovar a la seva ciutat perquè l’ajudés a revalidar, com així va ser, la seva majoria absoluta.

L’Ara encapçalava aquesta tria informativa –tan exagerada, i doncs demagògica, com n’és la decisió política– amb una declaració –article, en diuen alguns– en què, revestint-ho d’un discurs formalment dubitatiu, Carles Capdevila, el director, ens orientava la lectura de tot plegat ja des del títol: “Crec que estic a favor de prohibir-lo” (el burka, és clar).

Amb aquest dossier, inspirat com tantes altres coses de l’agenda periodística del diari pels debats atiats des del poder polític, i amb el seu diguem-ne article, Capdevila i l’Ara potser no s’adonen que juguen amb el foc que ja han encès als piròmans de torn. Tot sigui per la sagrada audiència. El foc de la demagògia i la xenofòbia que s’estén de forma alarmant a la nostra societat, i no solament al recer de PxC i el PP. Només cal llegir alguns blocs i opinions pretesament independentistes que pengen d’internet o alguns opinadors privilegiats fins i tot en mitjans públics.

Com que ja he escrit al facebook els pensaments que em va suggerir aquest exemplar de l’Ara, i ja vaig enviar-li un comentari a aquest seu article del director, deixeu que ho transcrigui  sense més aquí:

“El Capdevila s’ha begut l’enteniment? –preguntava, a la manera retòrica,  al facebook el mateix dia–. Li he escrit un comentari demanant que, ell que estima tant criatures i pares, dediqui pàgines del suplement que tenen per això, a preguntar als professionals de l’ensenyament com s’ho faran en l’hipotètic cas que una dona amb burka –si n’hi ha alguna al nostre país– vagi a una escola per interessar-se per com van els estudis dels fills. ¿Els mestres han d’avisar als mossos o als municipals perquè la multin o l’enviïn a la garjola?”.

“Però quines bestieses dieu… –li comentava, al seu article–. Sabeu on hi ha més burques per metre quadrat a Europa? A Ginebra. I ni a l’ajuntament ni al cantó federal se’ls acudirà mai de prohibir-lo. Sabeu qui n’hi porta? Les dones i esclaves (criades en diuen) dels xeics àrabs, com els de la Qatar Foundation, que van i vénen per la ciutat on hi tenen els petrodòlars. Aquesta proposta xenòfoba i racista del bipartit no respon a cap problema real de la nostra societat i no alliberarà ni un mil·límetre més les dones d’aquests xeics o, si n’hi ha alguna –jo no n’he vista pas cap– a Catalunya, el que farà és tancar-les encara més a casa del que ja hi estan… De debò que us heu ben begut l’enteniment.”

I, en un altre comentari al facebook, jo mateix reblava el clau: “(Capdevila) ja ho va fer una altra vegada amb un tema igual de sensible quan va titular a portada “Què passa a Olot?” arran d’unes morts violentes que s’havien succeït a la capital de la Garrotxa. Els olotins, és clar, el van obligar a rectificar i va haver de demanar perdó. El que passa és que els lectors no som pares confessors que van repartint absolucions a tort i a dret. Si un periodista és un irresponsable, que plegui (oi Manuel Fuentes?)”.

(Publicat a mèdia.cat el 22 de setembre del 2011)

(La il·lustració l’he baixat d‘aquí)

Read Full Post »

Quan dirigia la revista “La Terra”, d’Unió de Pagesos, observava amb inquietud com els grans mitjans generalistes ignoraven, durant les campanyes electorals, els plantejaments que feia el sindicat agrari sobre els problemes i demandes de pagesos i ramaders als partits que s’hi presentaven. El discurs dels candidats, excepte en casos limitats als mitjans d’àmbit local i comarcal i només quan els ho preguntaven, es limitava al que en podríem anomenar l'”alta política” si no feien només que atacar al contrari amb arguments banals, que era l’habitual. I, alhora, els grans mitjans generalistes no feien sinó d’altaveu d’aquesta estratègia, sense baixar al detall de les demandes d’aquest sector de l’electorat, tot i la feinada que hi havien esmerçat els sindicalistes i tècnics d’Unió de Pagesos a l’hora de concretar-ne les propostes i fer-les arribar als partits i als mitjans.

Alhora, al llarg del temps he anat comprovant que això no és una qüestió que només afecti el món rural sinó que s’estén al conjunt dels moviments socials. Les campanyes electorals, massa sovint, es plantegen amb discursos altisonants, agressius cap a l’adversari polític, allunyats de les propostes concretes dels col·lectius que lluiten dia a dia per millorar les condicions de vida de la bona gent.

Per això, com a membre del consell de redacció de media.cat, em va semblar interessant plantejar una anàlisi sistemàtica d’aquesta qüestió, referida a les darreres eleccions al Parlament autonòmic de Catalunya, en un dels informes que l’observatori crític dels mitjans publica amb una freqüència d’entre un i dos mesos. Em va animar també a plantejar-ho l’experiència del web argentí periodismo social arran de les eleccions legislatives al seu país.

El periodista Joan Canela ha cuidat de preparar-lo i ha fet una feina excel·lent que es presenta aquest vespre a les 7 del vespre a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, a la plaça Cardona, 1-2, de Barcelona. L’informe es pot baixar íntegre del web de media.cat on s’ha penjat un cop presentat aquest vespre. Aquest és el resum que en fa media.cat en la crònica d’avui:

 

 

Els mitjans de comunicació ignoren la societat civil durant els períodes de campanya electoral

 

Avui a les 7 de la tarda a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya es presenta un informe de Media.cat on s’analitzen les rutines informatives dels mitjans en període electoral.

 

El cobriment mediàtic de la darrera campanya es va centrar en el seguiment de l’activitat interna dels partits amb representació parlamentària, més enllà fins i tot del que marquen els famosos blocs electorals regulats per llei. Fora d’aquest esquema va quedar poc espai per a la confrontació d’idees o la discussió en profunditat de les propostes, sobretot quan aquestes provenien de la societat civil. Això ha significat un allunyament sensible del debat polític fins i tot de la gent més implicada en el teixit associatiu del país. Aquestes són algunes de les conclusions que recull l’informe “El tractament mediàtic de les propostes de la societat civil en campanya electoral”, i que es pot descarregar des d’aquest mateix web.

 

L’estudi, elaborat pel periodista Joan Canela, ha partit de les entrevistes a responsables i tècnics de comunicació de deu associacions i entitats diferents, que representaven una mostra de l’ampli ventall de sensibilitats i camps d’interès amb que compta el teixit associatiu català. En concret hi ha participat el sindicat CCOO, l’Ens de Comunicació Associativa, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, el Fòrum Català d’Atenció Primària, Òmnium Cultural, Unió de Pagesos, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya, la Federació Catalana d’ONGD, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya  i SOS Racisme.

 

La majoria d’entitats valoren el ressò mediàtic de les seves propostes i demandes en campanya electoral com “reduït”, sense diferenciar entre mitjans públics o privats –que no tenen la imposició dels blocs legals– i critiquen la dificultat per debatre diferents aspectes de problemes complexos als mitjans. Tot i això, es destaca la ràdio i la premsa de proximitat –sigui quin sigui el seu format– com els mitjans més sensibles a les seves propostes i s’elogia la professionalitat i esforç dels periodistes.

 

L’estudi, però, també detecta grans diferències en el tractament entre entitats i conclou que amb una bona estratègia comunicativa és possible millorar sensiblement la incidència en el debat públic a través dels mitjans.

 

Aconseguir representativitat o referència en el sector concret en què es treballa, desenvolupar una estratègia comunicativa a llarg termini –sense circumscriure-la al període de campanya– i amb una agenda pròpia molt clara i delimitada són clau a l’hora de poder captar l’atenció dels mitjans. També s’ha de tenir en compte programes o espais amb un format no purament informatiu i els mitjans que, sense ser els majoritaris, mantenen audiències importants per territoris o nínxols de població.

 

També s’ha notat un esgotament de models de comunicació clàssics com la roda de premsa mentre que altres, com poden ser les accions vistoses al carrer, funcionen molt millor, especialment per als mitjans audiovisuals. Finalment es destaca la importància de la comunicació directa amb els afiliats o simpatitzants i, fins i tot, la creació de mitjans propis que agrupin els interessos d’un determinat sector.

 

(La foto, d’una acció en què es van votar deu mesures per l’eradicació de la pobresa, organitzada per la Confederació Catalana d’oenegès l’octubre passat a la plaça de sant Jaume de Barcelona, l’he baixat del web Dempeus per la salut pública)

Read Full Post »

Com que no tinc un comentari més elaborat a les mesures anunciades pel govern de la monarquia per afrontar la crisi econòmica que la de dir que sempre paguem els mateixos, esadir la bona gent, trio –com he fet altres vegades– aquelles informacions i comentaris d’opinió que em semblen donar pistes per anar més enllà de la meva primera reacció: la d’aquell a qui li toquen la butxaca i és solidari amb els qui els ha tocat el rebre com a ell (aturats, immigrants, jubilats, gent dependent i els seus familiars, vídues i altres pensionistes, usuaris dels serveis públics, treballadors qualificats i sense qualificar, funcionaris…). Per veure si, més enllà d’aquesta primera reacció, hi ha alternatives a allò que els manaies de l’economia europea i mundial –i de l’imperi espanyol i les seves colònies– ens presenten com a inapel·lable.

Vagi aquí una primera entrega:

Vilaweb. Notícia d’avui amb reaccions de diversos sectors.

Vicent Partal. Editorial a Vilaweb d’un que, com jo, diu que no sap economia però té intuïcions que comparteixo.

Yvonne Griley, a Tribuna Catalana. Hi haurà més dones a precari.

Les Nacions Unides fan sonar el xiulet contra la fam al món (Agència Catalana de Notícies). Per si, amb la crisi dels humans que encara mengem, ens n’hem oblidat dels qui lluiten per subsistir, i sovint no se’n surten.

Campanya de la FAO contra la fam.

Josep Ginesta (ERC). Desballestant el benestar. Una raó més per emancipar-nos d’Espanya.

Editorial de Gara. Retallar no serveix, cal un canvi de model.

Isidro Esnaola (economista). A Gara. Ja han arribat els nois del FMI a l’Estat espanyol.

Defensem la terra. Madrid vol que les comunitats autònomes tornin a retallar la despesa per fer els deures europeus d’Espanya. Amb aquest títol general, agrupen dues notñicies significatives: una del diari “Avui” i una altra del web “directe.cat”.

Albert Cortés Montserrat. La situació espanyola ens tornarà a retallar les inversions.

Toni Casas. La metròpoli en caiguda lliure.

Jordi Martí Font. Governar el món per als rics.

El bloc gran del sobiranisme. Atur i espoli entre transversals i carismàtics. Conversa de terrassa de bar amb dos amics.

Rebecca Wilder, responsable de la pàgina web “newseconomics.com”n entrevistada a “diagonalperiodico.com”. “El problema per a l’eurozona és que una moneda ho regula tot”.

IAR noticias, reproduït al web de “Rebelión”. Renéixer de les cendres: el retorn del FMI.

Vicenç Navarro. Allò que no es diu de la crisi.

Un altre dia més. A veure si acumulo més informacions, arguments i reflexions per compartir. (La il·lustració és de Paula Cabildo i l’he baixat de “Pueblos, revista de información y debate”).

Read Full Post »

9a17945270

Amnistia Internacional anuncia per dilluns vinent, 16 de març, a les 12 del migdia a la plaça de Catalunya de Barcelona, una acció de denúncia de les rebaixes dels drets humans dels immigrants previstes en les reformes legals que impulsa el Govern espanyol.

D’altres organitzacions de solidaritat amb els immigrants, com SOS Racisme, han denunciat també aquestes propostes del Govern espanyol per retallar els drets dels immigrants. Potser la més escandalosa sigui la que pretén multar els qui donin aixopluc a casa seva els immigrants que no tinguin els papers el regla, perquè atempta directament contra la solidaritat amb els més desvalguts. Podeu trobar més informació en aquesta web , en aquesta i en aquesta.

 

Aquí teniu la convocatòria d’Amnistia Internacional

 

Barcelona: contra la retallada de drets a la immigració

Davant les properes reformes legislatives a Espanya, AI surt al carrer per assegurar que els drets humans de les persones immigrants són respectats. Mitjans de comunicació i la ciutadania podran gaudir a plaça Sant Jaume d’una representació de la rebaixa i liquidació total d’aquest drets que es podria arribar a fer.

En temps de crisi, tota la societat pateix. Tanmateix, les nostres preocupacions no poden fer-nos oblidar que hi ha persones, com els immigrants, molt més indefenses davant d’aquesta situació. Per això, no s’haurien de planejar mesures de recuperació econòmica obviant o retallant els drets d’aquells a qui la recessió colpeja amb més duresa. 

En els pròxims mesos estan previstes les reformes de la Llei d’Asil, del Codi Penal i de la Llei d’Estrangeria, que tindran un especial impacte sobre els drets d’immigrants i refugiats a Espanya. Els immigrants, que ja reben en massa ocasions un tracte discriminatori a la feina, en l’accés a l’habitatge i en els llocs de lleure, segons els informes d’Amnistia Internacional, podrien veure com es retallen ara alguns dels seus drets fonamentals. 

Per això Amnistia Internacional surt al carrer el proper dilluns 16 de març per reclamar que no hi hagi rebaixes en els drets de les persones immigrants!

Read Full Post »

plenario-districta-014_2

Estem vivint una crisi financera i econòmica galopant a nivel mundial que els governants no acaben de saber com reconduir, si no és facilitant diners a cabassos als bancs i a les grans empreses, mentre parlen de “reinventar el capitalisme”. Al Regne d’Espanya, la crisi s’agreuja per l’elevat índex d’atur que ja supera els tres milions de gent sense feina, i que la propaganda oficial maquilla amb un descens del cost de la vida que, cas que sigui real, que està per veure, té una de les seves causes principals en el descens en picat de l’activitat econòmica i el poder adquisitiu. És a dir, en la caiguda de la demanda.

 

Juntament amb aquest increment de la crisi, creixen els moviments que reclamen abordar-la des de la perspectiva de la gent i no dels grans poders financers i econòmics. Un d’aquests moviments que crec que val la pena seguir és el que, des d’abans que es declarés la crisi, es mou a l’entorn de la reivindicació d’una vivenda digna als Nou Barris de Barcelona. Una reivindicació que va ser bandera del moviment de l’okupació i que, ara, amb l’increment de la crisi i la davallada dels preus de l’habitatge, es fa més evident. Els pisos construïts en època d’especulació i diner negre a dojo són buits, perquè ningú no els compra ja ni per a especular, mentre la gent pateix per pagar les hipoteques o els lloguers o, simplement, els ha de deixar de pagar perquè es queda sense feina.

El moviment “Nou Barris pel lloguer protegit” –aconsello el seu bloc (d’on he tret la foto que publico)– convoca per al dissabte 7 de febrer una Jornada reivindicativa al barri amb el títol “Habitatge per tothom”, i el lema “Si salveu als banquers… salveu també a les famílies!!!”. Nou Barris, que va ser punta de llança del moviment veïnal a finals del franquisme i el primer postfranquisme, sembla reviscolar.

 

Aquest és el programa d’actes per al 7 de febrer

 

LLOC: Pg. Verdum/Pça Lluchmajor (si plou traslladat a marquesina Via Júlia)

HORARI: 11 matí fins 21 hores

Activitats lúdiques (mati i tarda): TALLERS per nens i grans, TEATRE AL CARRER, pallassos de l’Ateneu, espectacle by Ateneu Popular, música, imitació dels polítics.

Activitats reivindicatives:

  • assemblea popular per expressar-te i escoltar als altres
  • apuntat a la nostra llista exigint pisos lloguer al barri
  • queixodrom: queixa’t a gust contra els polítics, banquers i especuladors

A les 18 hores, per espantar el fred: XOCOLATADA

 

Organitza: Inscripció Popular a Nou Barris pel lloguer protegit

Amb el suport, ajuda o col·laboració de: Ateneu Popular, Assemblea Habitatge Digne, Trobada Alternativa, Kasals de joves de Nou Barris, Taller de Bicis, 9Barris Acull ….

Read Full Post »

Older Posts »