Porto enganxat alguns dies en la preparació del meu comentari de la tríade Candide-Job-Llucià de Samòsata de què vaig començar a parlar fa un parell d’articles. El segle XVIII europeu, i no només europeu com veurem, és per mi un temps apassionant en què moltes coses queden vellles i d’altres encara no acaben de ser noves. És el que eles habttuals històries de la cultura s’anomena la Il·lustració.
Archive for the ‘Memòria històrica’ Category
Músiques per a “Candide”. 2
Posted in Memòria històrica, monarquia, Països Catalans, política, presons, religions, repressió, teatre, tortura, Voltaire, voltaire on Juny 15, 2013| Leave a Comment »
Músiques per a “Candide”. 1
Posted in anglès, apostasia, Art, Cançó, català, cinema, cultura, dones, drets humans, drets polítics, economia, ensenyament, església catòlica, exèrcit, família, guerra, història, Il·lustració, immigració, imperialisme, insubmissió, literatura, llengües, música, músiques, Memòria històrica, minories ètniques, novel·la, Noviolència activa, Països Catalans, pacifisme, pais basc, poesia, política, presons, religions, repressió, Voltaire on Juny 2, 2013| Leave a Comment »
Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.
El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).
Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.
Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.
Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…
Missaires per la independència. Només hi faltaven aquests…
Posted in 10-A, anarquisme, apostasia, assemblea nacional catalana, autodeterminació, català, CiU, CNT, colonialisme, consulta democràtica, Convergència Democràtica de Catalunya, cultura, dret a decidir, drets humans, drets polítics, església catòlica, imperialisme, independentisme, Lluís Companys, Memòria històrica, mossos d'esquadra, Països Catalans, política, referèndum, Unió Democràtica de Catalunya on Març 29, 2012| 5 Comments »
AQUEST ARTICLE, PUBLICAT EL 29 DE MARÇ PASSAT, MAI NO L’HAURIA D’HAVER ESCRIT I ME N’AVERGONYEIXO COM DIC EN UN ARTICLE QUE ACABO D’ESCRIURE EL 10 DE MAIG I QUE HE TITULAT “DEMANO PERDÓ A LA BONA GENT DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA”. EL MANTINC PERQUÈ S’ENTENGUI L’ABAST DEL QUE DIC EN EL MEU TEXT DE RECTIFICACIÓ.
M’acaba d’arribar una gran notícia per correu electrònic. Entre les múltiples sectorials que s’han format dins d’aquest tinglado en què han convertit l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), a més a més de la dels sipais (altrament dits mossos d’esquadra: tropa indígena colonial al servei de l’imperi), ara hi convoquen la dels autoanomenats “Cristians per la independència”. El seu manifest fundacional comença així: “Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme: el geni del nostre poble, la nostra cultura, la nostra cosmovisió tenen, indubtablement, unes arrels cristianes”.
Alça Manela! El racista alcalde de Vic, el democristà Josep Maria Vila d’Abadal, que presideix –per vergonya de la bona gent catalana– l’Associació de Municipis per la Independència, deu estar content. Els francmaçons i lliurepensadors i ateus i anarquistes i comunistes, i tota la colla d’altres catalans descreguts o creients d’altres religions que jo em pensava que també érem catalans, de cop i volta correm el risc de ser expulsats d’aquesta col·lectivitat d’humans que en diem país, “afaiçonada” de soca-rel pel que es veu “pel cristianisme”. Els qui no som fervents devots de Sant Jaume Matamoros i les seves arts marcials, doncs, llençats a les tenebres exteriors de la no catalanitat.
A partir d’ara, als qui vulguin formar part de l’ANC –a més de fer-los combregar la roda de molí segons la qual els mossos d’esquadra són un dels pilars del futur Estat català lliure–, aplicant aital doctrina fundacional dels “Cristians per la independència”, els demanaran quina religió professen, si és que en professen cap. A veure si són bons catalans –això és, cristians i de quina de les seves sectes– o uns renegaires empedreïts per cremar a la foguera.
I si –com jo mateix– som apòstates i ateus declarats o, com d’altres connacionals nostres, són esperitistes, jueus, musulmans, budistes, confucians, hinduistes, animistes, descreguts i malparlats de tota mena (“carreters”, que en deia l’admirat Josep Narcís Roca i Farreras, dels salvadors de la llengua del poble), resulta que no som prou catalans, espècimen humà restringit, ai las, als integrants d’una “Catalunya –com diuen aquests Cristians per la independència– afaiçonada pel cristianisme” i les seves “indubtables” “arrels cristianes”. El pobre Quim Federal, que tan bé va retratar Salvador Espriu al seu entremès “Conversió i mort d’en Quim Federal”, deu tremolar una altra vegada de por de ser abocat per sempre més al cementiri abans dit civil, on una altra vegada haurien d’anar a parar els no catolicoapostolicoromans –o els suïcides com mestre Xiri–, això és els no catalans.
No sé on arribarà aquesta ridícula pantomima de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en la seva corrua de despropòsits –ja s’hi val a tot si és per sortir als mitjans– però algú hi deu haver perdut el senderi. Qui hagi perpetrat o aixoplugat aquesta nova ignomínia en nom de la pàtria –que segons ells o és cristiana o no serà, que deien Torras i Bages i els seus missaires– hauria de demanar públicament perdó a Lluís Companys, Humbert Torres, Joan Peiró, Salvador Seguí, Francesc Layret, Gregorio López Raimundo, Andreu Nin, Joaquim Maurin, el “Guti”, Miguel Núñez, Federica Montseny, Salvador Puig Antich, Montserrat Roig… i tants i tants d’altres catalans a qui aquests “Cristians per la independència” deuen considerar –en pura lògica cartesiana– com a “indubtablemenet” apàtrides o catalans desviats que cal reconvertir a les “indubtables” –per ells– “arrels cristianes” del país.
Ja no sé si riure o plorar. Que lluny que som, i que lluny que ens porten els manaies de l’ANC, del discurs i la pràctica que van orientar les consultes per la independència, on a ningú no li demanàvem –com ha de ser en una societat de persones lliures– ni l’origen ni la ideologia per reconéixer-li el dret a votar sobre la independència de la nació catalana. Cada vegada estic més content d’haver-me’n apartat a temps, d’aital cau de despropòsits que és l’ANC. Perquè, això sí que no, ara no em posaré pas a muntar un altre tingladet com ara “Apòstates i ateus per la independència” que és on m’hi hauria d’encabir per, així, tenir-nos a tots ben classificats a l’hora de fer les corresponents fitxes de “quintacolumnistes”, afició reconeguda d’algun destacat pare fundador d’aquesta tramoia.
(Federica Montseny, a la foto, ministra catalana de Sanitat i Assistència Social al govern de la República Espanyola, anarquista i, doncs, un pèl descregudota, no deu merèixer la categoria de catalana de debò, segons els paràmetres dels autoanomenats “Cristians per la independència”).
L TEXT FUNDACIONAL DE “CRISTIANS PER LA INDEPENDÈNCIA”
Aqui teniu, íntegre, el text fundacional amb què fan la crida a adherir-se a la sectorial de l’ANC “Cristians per la independència”. Si us hi sentiu identificats, correu a apuntar-vos-hi no fos cas que us consideressin poc catalans:
Cristians per la Independència
Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme: el geni del nostre poble, la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra cosmovisió tenen, indubtablement, unes arrels cristianes.
El nostre compromís com a ciutadans i cristians ens empeny a treballar pels drets de les persones que componen la nostra nació, no tan sols a títol individual, sinó també com a col·lectivitat, és a dir, com a poble i nació.
Arrelem en una tradició civil i eclesiàstica que ha contribuït a mantenir i a intensificar al llarg dels temps la dita consciència, malgrat que una munió de decisions i circumstàncies alienes reiteradament l’han intentat, en va, anul·lar.
El bisbe Torras i Bages, a La tradició catalana, afirmava: “El més necessari és fomentar la substància de la Pàtria.”
Carles Cardó, a Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes, formulava: “Fem que Catalunya, més que proclamar-se, sigui intensament en tots els ordres, car contra l’ésser no hi ha res que pugui…”
Els bisbes catalans manifestaven al document Arrels cristianes de Catalunya: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària. L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura juridico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats..”
I, en ocasió del vint-i-cinquè aniversari del document anterior, en el text intitulat Al servei del nostre poble, els bisbes afirmen: “Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta.”
Atès que avui, també, la nació catalana es veu impedida sistemàticament d’exercir els seus drets, el nostre poble viu, de manera més intensa que en temps no tan llunyans, la consciència de la seva peculiaritat i especificitat. Aquesta consciència va acompanyada d’una ferma voluntat que Catalunya assoleixi la plena sobirania.
El pensament social cristià ens aporta una rica argumentació que legitima, pel que fa el nostre cas, la dita voluntat, en fer-nos copsar que:
• Les persones som configurades per la cultura; una cultura que es desenvolupa en el nostre territori concret en el qual els elements geogràfics, històrics i ètnics s’imbriquen d’una manera original i irrepetible; una cultura que palesa la sobirania fonamental de la nostra nació i que no hem de permetre que degeneri en una presa de qualsevol interès polític i econòmic;
• La nostra llengua, apresa en el si de la família, ens possibilita d’esdevenir membres de la nostra nació; una llengua que en vehicula les experiències i conquestes civils i polítiques, portant la marca dels nostres sentiments, de les nostres lluites i de les nostres aspiracions;
• La nostra nació serà veritablement lliure quan pugui configurar-se com a comunitat determinada per la unitat de cultura, de llengua i d’història;
• El dret del nostre poble, com el de tots, de disposar d’ell mateix, de ser responsable dels propis afers i de ser subjecte del seu esdevenidor ha de ser respectat per raó de justícia;
• La vivència de la llibertat que, com a individus i com a poble, cerquem és un gran repte per al nostre creixement espiritual personal i per a la vitalitat moral de la nostra nació; la fidelitat a la nostra pertinença nacional posseeix també un caràcter religiós.
La consciència cristiana ens insta a voler per a la nostra nació una convivència civil basada en la veritat (reconeixement dels drets i deures humans), en la justícia (respecte dels drets aliens i compliment de les obligacions pròpies), en l’amor (sentir com a pròpies les necessitats alienes) i en la llibertat (instauració d’un sistema que s’ajusti a la dignitat del ciutadà i en possibiliti l’acció responsable).
Considerem, a més, que la sobirania plena del nostre poble possibilitaria una vivència i un anunci més autèntics de la dimensió particular de la nostra fe, sense perjudici de la seva universalitat.
Per tant, com a cristians, ens sentim legitimats moralment a opinar i a actuar amb vista a l’assoliment de la plena sobirania de Catalunya. Aquesta opció no comporta enemistat envers cap altre poble. Ben al contrari, es tracta d’assolir un desenvolupament com a nació que ens possibiliti de responsabilitzar-nos dels nostres actes mantenint una relació d’igualtat i de respecte i de solidaritat amb la resta dels pobles del món.
En aquest actuar, ens incorporem i convidem a treballar, conjuntament amb altres conciutadans, en el marc de l’Assemblea Nacional Catalana, per empentar fins a assolir l’estat propi dins la Unió Europea.
CONTACTE: cristians@assemblea.cat
La deriva (racista) dels pactes del bipartit
Posted in Ara, Badalona, CiU, Convergència Democràtica de Catalunya, drets humans, drets polítics, eleccions, feixisme, història, Memòria històrica, nazisme, Països Catalans, Partit Popular, política, PP, racisme, Unió Democràtica de Catalunya on Juny 8, 2011| 3 Comments »
Si alguna cosa hauria d’alarmar als demòcrates catalans de totes les adscripcions polítiques és l’auge descarat dels partits i els candidats racistes –ras i curt, nazis– a les passades municipals al nostre país. Al bipartit –CiU–, però, sembla no preocupar-li, fins i tot en contra del que pensen molts dels seus afiliats i de l’alerta que han fet alguns dels seus càrrecs electes.
En un mercadeig indigne d’uns partits democràtics –els ossos del diputat màrtir Carrasco i Formiguera deuen remoure’s a la tomba–, i segurament pensant en aliances més duradores i encara més fastigoses de cara a després de les properes eleccions a les Corts espanyoles, CiU està disposada a fer alcalde de Badalona, la tercera ciutat de la Catalunya estricta, un nazi com Xavier Garcia Albiol. Ni posant-se la pell de xai com ha fet aquests darrers dies per fer més digerible als votants de CiU la barrabassada que perpetren la federació i el PP –racista i anticatalà, una altra forma de racisme, qui en dóna més?–, pot amagar Garcia Albiol les seves conviccions profundes, avalades i esbombades durant tota la campanya pels dirigents del seu partit.
Ahir mateix, en un discurs tou –si el comparem amb la duresa dels seus habituals– Garcia Albiol no es va deixar d’al·ludir al “rei Baltasar” com “l’únic immigrant que hi han vist passar” en alguns barris de Badalona on l’han votat. “També hem guanyat –va dir ahir mateix– als barris on una casa val dos milions d’euros i, per tant, no hi ha problemes”. Ja se sap on són, per ell, els problemes: als barris on les cases no valen dos milions…
CiU faria bé de no oblidar la història. L’auge del feixisme i el nazisme a l’Europa d’entreguerres del segle XX no va ser una casualitat. Va començar per la feblesa dels demòcrates que els van facilitar l’accés al poder per la via legal, un poder que després arrabassarien sense escrúpols en la seva totalitat. Per això és positiu l’escrit d’alarma dirigit per una colla de persones destacades al president de CiU i de la Generalitat, Artur Mas en què demanen tolerància zero amb el racisme i la xenofòbia. Com ho és també l’article de l’alcalde de Figueres i diputat al Parlament per CiU, Santi Villa, avui al diari “Ara”, sobre les “línies vermelles que no es poden traspassar mai”. Si no és que Artur Mas vol reeditar al nostre país el paper del vell mariscal Paul von Hindenburg facilitant l’accés d’Adolf Hitler al govern d’Alemanya, en lloc de defensar les llibertats i els drets de tots els catalans en un país, el nostre, que lluita per la seva plena sobirania. I el PP, en això darrer, no li serà de cap ajuda, si no és portar-nos a l’abisme totalitari.
(A la foto, el canceller Adolf Hitler i el president d’Alemanya, von Hindenburg)
(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de juny del 2011)