Tres lectures per temps d’emprenyamenta (sisplau digueu-ne crisi) 1

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »

El “Segador” ja no hi és; el “Guernica”, sí

Una de les coses que més m’ha colpit de l’extraordinària exposició “Joan Miró, l’escala de l’evasió” que encara es pot veure (fins diumenge) a la Fundació Miró a Montjuïc de Barcelona, que avui hem anat a veure amb la Mati, la meva dona, és saber d’un fet que desconeixia: al Pavelló de la República Espanyola a l’exposició internacional de París del 1937 no hi havia només un mural que ha passat a la història i que feia referència a la tragèdia dels bascos, simbolitzant el patiment de la bona gent, esadir el “Guernica” de Picasso. N’hi havia també un altre que no va subsistir a l’enderrocament del pavelló. Era “Segador, pagès català en revolta”, i el va pintar Joan Miró com a homenatge a la lluita i el patiment de la bona gent catalana pel nostre alliberament i contra totes les tiranies, símbol també del patiment i la lluita dels col·lectius humans per ser lliures.

Segons consta en el relat museogràfic –esplèndid– de l’exposició –organitzada per la Fundació juntament amb la Tate Modern de Londres–, d’aquest mural no en queda res més que la constància fotogràfica en blanc i negre, de la qual se n’exposen mostres, incloses les impreses en publicacions de l’època. Cap més rastre, si no hi ha algú que en tingui més testimonis, cosa que desconec. Com també les raons (en aquest article de Mariano Arrranz Muñoz se n’apunta alguna de probable), tècniques, polítiques o de prestigi d’ambdós artistes que van fer que l’obra d’un –el “Guernica”, que és al museu espanyol Reina Sofia de Madrid i el govern de la monarquia espanyola es nega de totes totes que sigui traslladat al País Basc ni que sigui en cessió temporal– es conservés, i la de l’altre –el “Segador”– fos destruïda. I que ara n’hàgim de tenir constància només fotogràfica i encara en blanc i negre, absents els colors que tan importants són sempre en l’obra mironiana (tot i que n’he vist, consultant pel Google alguna versió colorejada, ignoro –perquè no s’hi diu d’on prové– si la reproducció en color correspon a l’obra original i com es va obtenir).

M’ha portat, aquest sobtat descobriment d’una obra que desconeixia fins ara, al record d’una conversa via internet que vaig tenir fa un parell d’anys amb un bon amic basc sobre els morts d’uns i altres. En recordar-me ell, entre d’altres testimonis del dolor del seu país, el bombardeig de Guernica, immortalitzat per Picasso en una obra que és al cim de l’art de la humanitat, jo li vaig afegir el nostre, exemplificant-lo en els bombardejos també de l’aviació nazifeixista sobre la població civil de la meva ciutat natal, Lleida, al Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Pocs mesos després, en una visita seva a Lleida amb la seva dona, els acompanyava a veure el modest monument que hi ha en record de les víctimes del bombardeig al lloc on hi havia el Liceu Escolar, magna institució republicana on, entre tanta canalla, va estudiar també el meu pare.

Dic això per abonar la importància de preservar al màxim, i amb tota la noblesa que es mereixen, els testimonis de l’horror de la guerra i del valor dels defensors de les llibertats i la dignitat humana. Sobretot aquells que els fan visibles al món al llarg dels segles (vindria a tomb també aquí, en el cas de Lleida, la barrabassada que està fent l’ajuntament de convertir en parador nacional –espanyol esclar– de turisme, en contra del moviment per preservar-lo com a lloc de memòria històrica nacional que ha encapçalat, entre d’altres, amb molt de constància i fermesa la CUP lleidatana– el convent del Roser, on l’octubre de 1707 les tropes borbòniques van estossinar centenars de persones desarmades, en revenja per la fidelitat de la ciutat a les llibertats catalanes). És cert que, de l’horror dels bombardejos nazifeixistes sobre els Països Catalans en queda –a banda els extraordinaris testimonis fotogràfics, com els d’Agustí Centelles (un altre tema que ens portaria ara per verals que no puc recórrer)– més obra catalana exposada també a París el 1937. És el cas del “cap de la Montserrat cridant” , de Juli González, aquell crit, tant o més aterridor que el de Munch, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Recomano amb fervor, que encara hi sou a temps, la visita a aquesta esplèndida exposició de la Fundació Miró i, si podeu, les complementàries que hi ha organitzades a Barcelona, com la de cartells al Museu d’Història de Catalunya. Amb testimonis contundents no solament de l’excel·lència de l’art mironià sinó del seu arrelament i fidelitat al país. Una vegada més –l’havia vist en alguna altra ocasió perquè forma part de la col·lecció permanent de la Fundació– m’han sacsejat la consciència i la memòria els grans murals “L’esperança del condemnat a mort” (1974) que va dedicar al condemnat a mort Salvador Puig Antich. I alguns esbossos inquietants com el dedicat a la dona revoltada, també amb la falç al puny com el “Segador” malauradament perdut o l’extraordinària i impactant “Natura morta del sabatot” (1937) o les “Teles cremades” (1973).

Finalment, un prec, per si algú el pot fer arribar als responsables de l’estimat edifici que reprodueix el pavelló de la República i que tinc a la vora de casa, al Parc de la Vall d’Hebron, una de les poques bones coses que hi van deixar les olimpíades del 1992. Tal com hi és reproduït el mural picassià del “Guernika”, qui correpongui, ¿podria –ni que sigui en blanc i negre– fer-hi present també el record del mural mironià del “Segador”? Seria, ni que fos un fals Miró –tampoc el Picasso és autèntic ni el mateix Pavelló és l’original de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa–, un record merescut i estable a aquella aportació de Miró a la lluita i el patiment dels catalans en aquella guerra, símbol també dels de tots els pobles que van haver d’afrontar el 1936 la revolta indigna i criminal dels militarots espanyols. Els efectes de la qual, per cert, encara duren (un altre impacte de l’exposició: el grup escultòric “El rei, la reina i el príncep” (1974), de vibrant actualitat.

Read Full Post »

Desolació a ERC

La jornada electoral del 22 de maig ha deixat molts senyals negatius a la societat catalana de tot el territori nacional: majories absolutes del PP al País Valencià (una vegada més) i a les Illes (fent fora del govern una altra vegada el pacte de progrés), auge del racisme en els missatges no solament de Plataforma per Catalunya sinó del mateix PP que aconsegueix ser primera força a una ciutat com Badalona –el pitjor de tots els senyals per als qui volem una societat cohesionada on siguin reconeguts tots els drets a tots els qui hi vivim, sense distincions–, enfonsada dels socialistes, ERC i el regionalisme illenc moderat. I alguns de positius com l’increment de presència de les CUP a la Catalunya estricta i de Compromís al País Valencià.

Se n’han fet ja moltes anàlisis i no sé si hi puc afegir gran cosa al que ja vaig preveure fa un temps sobre com la irresponsabilitat dels responsables del PSC acabaria arrossegant l’esquerra catalana a l’abisme. M’agradaria, però, dedicar algunes consideracions a la deriva d’ERC perquè veig la desolació que afecta molts dels meus amics amb qui he coincidit en la campanya de les consultes sobre la independència, incapaços d’entendre el que els ha passat. No és que jo entengui més que ells, però des de la meva posició de no militant i votant d’ERC que ha passat a donar suport electoral aquesta vegada a les CUP, potser seré capaç d’aportar algunes claus que serveixin per afrontar l’enfonsada i, sobretot, recuperar el partit per a un projecte d’esquerres nacionals que, n’estic segur, ha d’anar més enllà dels seus límits partidaris.

ERC, al meu entendre, va gestionar molt malament la seva decisió d’accedir al govern de la Generalitat de Catalunya i, des del començament, va fer la impressió d’anar a remolc del PSC ja amb Pasqual Maragall. He escrit alguna vegada que quan el primer tripartit jo hauria preferit ERC fora del Govern: no obstaculitzant-hi l’accés dels socaslistes i Maragall –era imprescindible evitar que el bipartit de CiU mantingués el control de la generalitat i calia una renovació a fons–, però sense entrar al Govern. Era perfectament possible, no es va fer i finalment vaig donar suport a la fórmula del tripartit. L’experiència però va començar a trontollar poc després quan el vicepresident Josep-Lluís Carod Rovira es va entrevistar amb membres d’ETA a la Catalunya del Nord i això li va valer l’expulsió del Govern, amb el vistiplau del seu partit, que el va sacrificar per ordre del PSOE –Maragall, segons la seva primera reacció, l’hauria mantingut– i, sobretot, i cal no oblidar-ho mai, el vot més ampli mai aconseguit per ERC després del franquisme, a les eleccions a les Corts espanyoles del 2004. Els votants catalans no solament no van castigar ERC per la iniciativa de Carod sinó que li van premiar un gest que l’honorava com a polític valent i decidit a fer que el nostre país tingués un paper actiu en la resolució d’un conflicte armat.

Després ja va venir la davallada, sobretot després de les retallades del projecte d’Estatut, iniciades –també cal no oblidar-ho– per qui després seria president de la Generalitat, José Montilla i la cúpula del PSC just la mateixa nit del 30 de setembre del 2005 després que el 90% dels diputats votessin un Estatut arregladet al Parlament de Catalunya. Aquest procés d’anar a remolc constant del PSC i la incapacitat d’ERC de plantar-se va ser letal per als republicans. No em feu dir quan ho havia de fer en concret, que no ho sé, però hi va haver més d’una ocasió per fer-ho, i calia dir prou a les cessions constants d’un partit com el PSC que depenia d’ERC molt més que del PSOE per governar Catalunya, però que en realitat menyspreava ERC i se sotmetia al PSOE un dia sí i l’altre també. Com van ser també letals les lluites internes que van acabar amb republicans deixant el partit, d’altres provocant escissions o simplement enfrontant-se en molts casos sense més raó visible que els purs personalismes, com en el cas dels qui n’eren els caps visibles, Carod i Puigcercós.

Aquesta imatge, d’una banda, de gent que s’aferra a la poltrona fins al darrer moment –amb l’excusa que calia ser fidel als compromisos, quan els altres no n’eren, i acabar d’aprovar les lleis que ERC s’havia proposat, la majoria de les quals acabrien sent paper mullat com la del cinema o la de les vegueries– i, de l’altra, d’un partit que no sap trencar amb uns aliats que porten el país pel pedregat ha estat la pitjor que podien donar els dirigents d’ERC si el que volien era enfortir l’opció independentista d’esquerres i no afeblir-la.

Ara, que el partit sembla que és a punt d’iniciar reflexions profundes sobre el futur, convé no repetir errors d’aquest calat. La participació activa, i en molts casos decisiva, de la bona gent d’ERC al moviment de les consultes sobre la independència, un esdeveniment d’una profunda transcendència per al nostre país, no es mereix que els dirigents del partit caiguin en els mateixos errors que jo resumiria amb dues paraules: indefinició i indecisió. Perquè ERC ha fet un molt bon servei al país en posar al centre del debat polític la independència nacional. Fins i tot l’opció per un nou estatut, tot i que en lectura autonomista, la interpreto en aquesta línia perquè en alguns aspectes forçava la legalutat espanyola, com després es va veure, fins a límits que l’imperi no estava disposat a acceptar. Però els seus dirigents han estat incapaços de definir amb claredat la línia més enllà de la qual no estaven disposat a anar. I, alhora, els ha faltat decisió per plantar-se quan el PSC-PSOE va ribotar a plaer –paraules d’Alfonso Guerra– el text estatutari sortit del Parlament de Catalunya.

Indefinició i indecisió que, amb la seva decisió única d’esgotar la legislatura estant al govern, els dirigents d’ERC no van ser capaços de superar ni tan sols després de la sentència del Tribunal Constitucional carregant-se el poc que quedava d’aquell Estatut i de la feble resposta dels seus aliats del PSC-PSOE, malgrat la massiva manifestació del 10 de juliol.

Perdre el temps amb el concert econòmic

Llegeixo amb interès unes reflexions que ha fet respecte del futur del partit un dels dirigents que més respecto: Joan Tardà. Les podeu trobar aquí

Però, en arribar als darrers paràgrafs, no em sé estar de respondre-li amb un comentari que reprodueixo tot seguit, perquè em sembla el paradigma del que he vingut dient: si ERC, en la pràctica i no en la teoria, que és molt bonica però que cal aplicar, enfoca el futur immediat en la defensa d’una fórmula semblant a la del concert basc per Catalunya, com proposa el bipartit de CiU, tornaria, una vegada més al vell camí de la indefinició i la indecisió. Després de l’acció contundent del Tribunal Constitucional contra el nostre país –i del Suprem, que insisteix dia sí dia també a torpedinar qualsevol bona pràctica catalana com la immersió lingüística–  i, sobretot, després de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat i dels més de 800.000 vots a favor de la independència, optar per una menudalla com el concert econòmic –pacte amb l’imperi com qualsevol altre– és no haver entès res.

Aiquest és el comentari que he fet a l’article de Joan Tardà:

Joan, la teva anàlisi em resulta atractiva i brillant. I ho dic com a votant d’ERC que m’he passat a les CUP en aquestes municipals (ho he explicat al meu bloc). Una objecció, però. Us equivocaríeu donant suport a la reivindicació del concert econòmic, que no és sinó una pèrdua més de temps en mans del bipartit per fer-nos passar a tots amb raons. Hores d’ara el concert econòmic ja és una reivindicació superada –amb més de 800.000 vots a favor de la independència en les consultes– i cal treballar a fons per fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència. A més a més, la crisi econòmica (menys recaptació fiscal enfront del cupo que cal aportar a les arques estatals) està posant en crisi fins i tot el concert econòmic al País Basc (del qual a més a més, n’estan exclosos els importants fons de la Seguretat Social o caixa única) a més a més de carregar amb despeses de l’Estat que els bascos detesten, com les de la Casa Reial o les policies espanyoles i l’exèrcit. A banda, qüestions tan complexes com sobre quin concepte s’aplica l’IVA segons on es facin les operacions econòmiques com ha passat recentment amb l’empresa Rover, en què el Tribunal Suprem espanyol ha obligat a les hisendes basques (forals, com ja saps i no única) a tornar 435 milions d’euros a l’Estat recaptats en concepte d’IVA entre els anys 1990 i 2005. El resum que fa la Viquipèdia en español sobre l’actual sistema de concert econòmic (que cal no oblidar que té el seu origen en la supressió dels furs bascos arran de la darrera guerra carlina), conclou: “Destaca el riesgo unilateral que supone para el País Vasco asumir una parte del gasto en competencias no asumidas que dependen exclusivamente del Estado, independientemente de cómo evolucione la coyuntura en el país o si su recaudación crezca o no”. Per favor, de cara a la nova ERC que desitjo i el país necessita, deixeu-vos de romanços i aneu de cara al que és important: la independència i com articular políticament el moviment per aconseguir-la i que sigui l’esaquerra i no la dreta qui hegemonitzi el procés si pot ser. El nostre país necessita amb urgència la construcció d’una esquerra –o si vols d’unes esquerres– plural, desacomplexada i valenta per defensar els objectius d’alliberament nacional i justícia social.

Read Full Post »

Condemnar la violència

Perquè hi hagi violència armada hi ha d’haver armes. És l’instrument imprescindible per a la guerra entre els humans. Ara que el govern de la monarquia, el PP i tants prohoms benpensants insisteixen tant a exigir a l’esquerra abertzale que condemni la violència d’ETA, llegint notícies com aquesta (“Espanya exporta el primer semestre el doble d’armes que un any abans”), no puc evitar de preguntar-me: qui és que hauria de condemnar la violència? Qui en fa negoci, de la venda d’armes? Qui l’impulsa, n’autoritza la venda i l’exportació? Qui les utilitza a gran escala i les ven a d’altres perquè ho facin?

Només perquè serveixi de reflexió davant tanta hipocresia dels poders he volgut recollir aquí la notícia.

Podeu trobar més informació a http://www.es.amnesty.org/noticias/noticias/articulo/la-campana-armas-bajo-control-denuncia-el-riesgo-de-que-la-crisis-economica-provoque-el-aumento-de/

http://www.iecah.org/libros.php?id=193&seccion=3

http://www.fundacioperlapau.org/interior_actualitat.php?ID=2081

http://www.greenpeace.org/espana/Global/espana/report/desarme/Contrainforme_Ene-Jun2010_FINAL.pdf

http://www.intermonoxfam.org/es/page.asp?id=429

Read Full Post »

Tornen els militars

No sé si ens adonem prou de la gravetat de la mesura aprovada pel govern de la monarquia espanyola per afrontar la vaga dels controladors. Estat d’alarma i militarització, esadir, tot un col·lectiu sotmès a la disciplina i el codi penal militars i a les penes que s’hi preveu per desobeir-la. La incapacitat del govern socialista espanyol per resoldre un conflicte latent de fa molt de temps amb els controladors aeris, i el darrer cop d’efecte d’imposar-los per decret una interpretació que no comparteixen de l’acord que va aturar altres manifestacions del conflicte, ha portat a una vaga que en d’altres temps anomenaríem salvatge –això és, sense declaració prèvia i al marge dels sindicats oficials– i a la militarització del control aeri en l’espai de sobirania espanyola.

Ara com ara la gravetat de la situació ja no és pas la vaga i els problemes que, com qualsevol vaga que afecta serveis públics, ha suposat als usuaris sinó la resposta que l’hi ha donar el govern espanyol. ¿Algú pot assegurar que aquesta figura constitucional tan ambígua com és l’estat d’alarma –no és estat d’excepció però tampoc estat de normalitat– no serà utilitzat contra d’altres col·lectius de treballadors o grups socials quan l’interessi al govern de torn, amb qualsevol excusa?

Una vegada més, el procés l’ha començat el govern espanyol –els governs– amb la dimonització de tot un col·lectiu, amb la complicitat de la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació més influents. Després, hi ha seguit l’eternització d’un conflicte pel mateix govern que ha abocat aquest col·lectiu al cul-de-sac de la vaga. I finalment la militarització.

Sentint Pérez Rubalcaba parlant de col·lectiu privilegiat, referint-se als controladors, em revolta el cinisme d’aquest personatge sinistre. ¿Potser és que ell mateix i tots els seus col·legues ministres i parlamentaris són mileuristes? ¿O en són tota aquella patuleia de grans prohoms de les finances i les grans empreses que fa ben pocs dies va reunir el president del Govern espanyol per debatre amb ells el futur de l’economia als territoris sotmesos al Regne d’Espanya? Trobada, després de la qual per cert el mateix Govern espanyol ha decidit vendre’s una vegada més part del patrimoni públic –com ara AENA, ens gestor de la navegació civil i els aeroports– i seguir aprovant mesures contra els més febles com la supressió de l’ajut als aturats que no tenen d’altres ingressos.

¿Quan al senyor Pérez Rubalcaba li hem sentit ni una sola paraula per denunciar la fortuna i els privilegis de la casa reial espanyola o els sous dels alts càrrecs militars a qui ara s’acaba de confiar el control de l’espai aeri i sota les ordres dels quals s’acaba de posar el personal que ha de tenir-ne cura? L’efecte d’aquesta militarització va molt més enllà d’aquest fet concret i correm el perill d’acostumar-nos-hi si no hi ha cap reacció en contra. La bona gent catalana no ha d’oblidar que la mateixa Constitució espanyola ara invocada també preveu el recurs als militars per garantir la “sagrada unitat” de la seva pàtria espanyola.

Read Full Post »