Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘minories ètniques’ Category

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Anuncis

Read Full Post »

1710447-Cropped

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »

Ahir al vespre, a Barcelona. Sortíem del metro de Paral·lel (entrada d’El Molino) la meva dona Matilde, portant la nostra néta Zaïra –tres anys i mig– a coll, i jo, devia ser a les 9 de la nit (just fer-se fosc). De sobte, una dona que teníem al davant, relativament jove i amb vel musulmà, ofereix a la Zaïra una bossa de menjuca que ella, reservada i vergonyosa, rebutja. Nosaltres li diem a la dona connacional musulmana nostra que, a la nena, no li cal, que ja arribem a casa del seus pares i ja soparà. La dona insisteix i li dóna tota la bossa, dient que a ella ja n’hi queden dues més.

Mentre la Zaïra, la nostra néta –filla d’americana de Califòrnia i català de Barcelona, rínxols d’or m’agrada dir-li, per com n’és de rossa– s’empassa afamada el menjar que li ha donat –ajuda mútua– la dona musulmana, deduïm que aquella senyora li ha vist la carona de cansada i afamada i, sense dubtar si es tractava d’una judeocristiana occidental amb arrels als potser odiats, amb raó, EUA, senzillament  ha decidit ajudar-nos i que pugui menjar una mica mentre espera l’hora de sopar. Així, especulo jo ara, la dona ha complert un dels principis fonamentals de la seva cultura i religió: la pràctica de la “zakat” (l’almoina, una cosa així, per entendre’ns, com la bona obra diària dels minyons escoltes fundats pel militar colonialista britànic sir Robert Baden-Powell).

I ho lligo amb una segona anècdota: una hora abans, sortint de casa nostra, al Parc de la Vall d’Hebron, hem ensopegat amb una veïna que fa unes setmanes va fer un vestit per la Zaïra sense que li demanéssim. És d’origen gallec, de la nostra edat, i ha viscut carregada –i envoltada– de fills. És catòlica practicant –o si més no jo la tinc per tal– i estima la gent i sobretot els cadells de l’espècie humana, la canalla. Un dia ens deia que no podia entendre que a algú no li agradessin els nens o el molestessin. Em fa l’efecte que també ella, pel que la conec –el seu any de presidenta de l’escala va ser d’una dedicació que alguns li van criticar i pocs li vam reonèixer– també practica l’ajuda mútua com qui no fa res (caritat cristiana en diuen en la seva religió).

¿Algú em pot dir on és el conflicte de convivència entre aquesta bona gent catalana d’orígens i religions diverses –la meva és l’ateisme, com els lectors d’aquest bloc coneixen– i quina por hem de tenir els catalans de no ser capaços de construir, amb fang d’aquesta extraordinària qualitat, un país digne, lliure i independent? Sense exclusions racistes i amb la pràctica de l’ajuda mútua (l’única que pot salvar l’espècie humana: Kropotkin) com a fonament de la convivència.

(A la imatge, el monjo benedictí català de Montserrat, pare Bonaventura Ubach, a qui Martí Gironell ha dedicat una de les seves novel·les)

Read Full Post »

Rebo aquest missatge d’un amic d'”Horta-Guinardó decideix”, amb qui -i amb molts d’altres– hem trepitjat dies i dies el districte perquè milers de persones hagin dipositat el vot en la consulta sobre la independència nacional:

“Aquest dijous a les 21 hores a la Plaça de Catalunya es votarà el DRET A DECIDIR dels pobles i el resultat serà inclòs a les conclusions de l’acampada. Se sap que hi hauran grups, que no qualificaré, que aniran a votar en contra amb arguments molt diversos. Per això és MOLT IMPORTANT que tots aquells que pugueu anar-hi us acosteu, mireu de seure el més endavant possible i participeu en la votació.”

Votar el dret a l’autodeterminació? És que ens hem tornat bojos? És com votar la llei de la gravetat. O el dret de reunió i manifestació. Acabat de rebre el missatge, em puja la indignació contra els (alguns) indignats. Per sotmetre-ho a votació i per acceptar que s’hi sotmeti. Porto quaranta anys lluitant pel reconeixement del dret a l’autodetertminació al Regne d’Espanya, un dret que ja reclamàvem des de l’Assemblea de Catalunya, reconegut per les Nacions Unides com un dret inalienable dels pobles, motiu de conflicte i repressió al meu país, al País Basc, a Galícia, al Sàhara Occidental, per parlar només de nacions que han estat o segueixen estan sotmeses a l’imperi espanyol.

No crec que ningú pugui dir que no vaig rebre amb il·lusió un moviment com els dels indignats, tot i les meves reserves que poc a poc van anar augmentant; ni que no em pronunciés amb radicalitat contra la brutalitat dels mossos d’esquadra en el desallotjament de la Plaça de Catalunya –on van resultar ferides, entre moltes d’altres, persones amigues a qui aprecio i respecto–, però això ja és massa. He decidit reproduir aquí alguns dels missatges que he anat penjant al grup “Català sempre” i al facebook perquè es vegi com he anat evolucionant al respecte, a banda dels articles que ja he escrit en aquest mateix bloc.

No us preocupeu que no hi aniré a votar demà, perquè els drets fonamentals de les persones i els pobles no es voten, s’apliquen i prou. Com han fet, en el cas de l’autodeterminació,  881.564 persones al meu país durant les consultes sobre la independència de la nació catalana. La resta és imperialisme pur i dur. I no estic disposat a passat per aquest adreçador.

Aquests són els meus textos a què feia referència:

(Responent a algú que deia que els indignats de la plaça de Catalunya eren anticatalans) No sé d’on treus que són anticatalans. Només cal llegir els articles de David Fernández , que no té cap connotació d’anticalà –és un dels impulsors del manifest de suport a la CUP a Barcelona  i un dels principals defensors dels drets nacionals del poble basc–– a Vilaweb. Reconec, però, la seva falta de sensibilitat respecte dels nostres drets nacionals, si més no si fem cas dels seus manifestos, que em sembla que han anat de més a menys per desgràcia. Ho podem veure des de textos de catalanrevolution en què parlen de dret a l’autodetermionació fins al manifest aprovat ahir on no hi ha cap referència als nostres drets nacionals, com he fet constar jo mateix al comentari que els enviat. (Català sempre 21-5-11)

Un drama, aquest distanciament entre la lluita per la independència i els indignats. ¿Algun demòcrata pot dubtar encara del dret dels pobles a l’autodeterminació que defensàvem ja des de l’Assemblea de Catalunya? És el que pensava ahir passant per la plaça de Catalunya i veient un cartell, escrit en espanyol esclar, en solidaritat amb el poble maputxe. ¿I amb els pobles oprimits per l’imperi espanyol? (facebook 31-5-11)

Hi ha un drama autèntic, si més no a Barcelona, amb l’allunyament dels indignats respecte de la lluita dels catalans contra l’imperi espanyol. Que encara avui gent que es deu considerar demòcrata dubti sobre el dret d’autodeterminació dels pobles em sembla una vergonya. I a la plaça Catalunya encara ho estan discutint. Ara, això sí, avui hi he vist un cartell, en espnyol esclar, de suport al “pueblo mapuche”. (facebook 31-5-11)

Segueixo creient que és un drama. I no es pot dir que molta gent independentista no s’hi hagi implicat. De la gent apallissada, i molt, n’hi ha de tots colors, entre ells el David Fernández, que no es pot dir que sigui un espanyolista precisament. Però precisament el menyspreu ratllant en l’imperialisme espanyol que s’ha trobat molta gent en l’ambient dels indignats a la plaça de Catalunya els ha fet retreure de participar-hi. No m’agrada però és així. I em preocupa que sigui així, però no n’hi ha prou de participar-hi sinó que t’hi has de trobar bé. Sempre que veig aquests imperialistes –perquè encara que no ho vulguin reconèixer són imperialistes– salvadors dels altres, sempre en espanyol esclar, penso en el desastre que va significar per a la revolució sandinista a Nicaragua el menyspreu cap als indis. Com que eren revolucionaris i tenien la veritat, els del Front Sandinista van arribar a desplaçar milers d’indis fora del seu hàbitat i tancar-los en autèntiques reserves perquè no es contaminessin de la contrarevolució. I l’únic que van aconseguir és precisament llançar-los en mans de la mateixa contrarevolució que deien voler combatre. (facebook 31-5-11)

(Responent a un company que diu que a Terrassa això no passa). No tinc referències sobre Terrassa i entenc que no hi hagi aquest problema, però molts testimonis de Barcelona i el seguiment de les xarxes socials evidencien que aquí sí que el tenim i molt gros. Que encara algú que es considera demòcrata i digui que està indignat discuteixi sobre el dret d’autodeterminació dels pobles aplicat al nostre país i a la resta dels pobles oprimits per l’imperi espanyol em sembla clarament imperialista. I cal dir les coses pel seu nom i deixar-nos d’eufemismes. Com ho és menysprear la llengua del país i dir que no té importància l’ús majoritari d’una o altra llengua en públic, quan l’altra llengua és l’espanyol. I encara coses més significatives: no he sentit cap indignat parlar contra la monarquia o l’ús sistemàtic de la tortura als centres de detenció (dos tabús silenciats sistemàticament als mitjans i també entre els indignats), ni denunciar la il·legalització de forces polítiques basques que no han pogut presentar-se directament a les eleccions com Sortu o el tancament de mitjans de comunicació o l’empresonament d’independentistes bascos d’esquerres (800 presoners bascos encara allunyats del seu país: el diumenge 22 de maig, mentre els acampats a la plaça de Catalunya mostraven la seva indignació, jo era de viatge a Còrdova a veure, només 40 minuts, la Teresa Toda, periodista condemnada a sis anys de presó pel simple fet de ser subdirectora del diari Egin, i ja en porta tres i mig…). Això no és motiu d’indignació? O és que vivim en planetes diferents? És això el que em preocupa. I encara més quan algun mitjà ha explicat que el moviment dels indignats neix a Madrid de les plataformes que es van organitzar en defensa de l’impresentable jutge Garzón per la qüestió dels crims del franquisme… (facebook 1-6-11)

Repeteixo: ¿com algun demòcrata sensible al que passa al seu propi país pot posar en dubte el dret dels pobles a l’autodeterminació? Un país on més de 800.000 persones, en un acte d’insubmissió política sense precedents, acabem de votar per la independència. Que un col·lectiu com els indignats de la plaça de Catalunya posi a votació el reconeixement del dret a l’autodeterminació per al propi país és un acte indigne per qui el proposa i per qui l’accepta. Perquè cal recordar-ho una vegada més: el dret a l’autodeterminació és un dret universal tan important com la resta de drets, i no de segona categoria com pretenen alguns dels indignats. I, quan ja l’han exercit més de 800.000 conciutadans, sense exclusions, és una vergonya posar-lo en dubte i una afrenta contra els propis conciutadans, entre els quals n’hi ha molts que van votar quan no poden fer-ho en les eleccions organitzades per l’estat com molt immigrants i joves d’entre 16 i 18 anys. Recoraré sempre aquell jove equatorià que, a Nou Barris, després de votar per la independència de la nació catalana, va dir-nos: “Ja sóc català”. El prefereixo a molts dels acampats a plaça de Catalunya que no se’n senten. (facebook 1-6-11)

(A la il·lustració, bandera del poble maputxe)

Read Full Post »

La nova tongada de consultes sobre la independència nacional encara la recta final cap al 25 d’abril. Lleida decideix ha convocat per demà la darrera assemblea abans de la consulta (al local de campanya al carrer Bisbe Irurita cantonada amb Avinguda de Ronda), en la ciutat on més persones són cridades a votar aquesta vegada. I pel dissabte 17 d’abril, a les 9 de la nit, organitza un sopar popular de suport a la campanya a l’antic convent de Santa Clara (carrer Lluís Besa, 7), amb recital de la cantautora Meritxell Gené inclòs. Ha començat també a Lleida la recollida del vot anticipat, que es pot dipositar en l’urna instal·lada al local de campanya de les 18 a les 20 hores del vespre. També a Mollerussa, a la seu de la coordinadora Mollerussa decideix (plaça de Manuel Bertrand, 13) s’ha començat a recollir el vot anticipat, com en d’altres municipis catalans.

Per diumenge vinent, 11 d’abril, a les 12 del midia, hi ha convocat a Girona, a l’auditori del Palau de Congressos, l’acte d’inici de campanya, amb intervenció de la Companyia Elèctrica Dharma. Per al 25 d’abril, el nombre de muncipis on hi ha convocades consultes –després de la renúncia dels organitzadors a fer-la a Castelldefels per manca de suport i si les dades que tinc són bones– és de 187, amb més d’un milió de persones a les quals se’ls reconeix el dret a votar. En podeu trobar una crònica detallada en aquedsta informació del diari El Punt.

El repte d’aquest amplíssim moviment social pel dret a l’autodeterminació va en increment exponencial a cada consulta que es convoca, en la perspectiva que algun dia, esperem que més aviat que tard, la consulta sigui vinculant i organitzada amb suport institucional si més no en el territori de la Catalunya estricta. El camí és llarg. I més encara si aspirem que sigui la nació sencera qui s’hi incorpori. És el que té la lluita per llibertat de les persones i els pobles, i per la justícia en general. Lluites que abasten generacions senceres, la majoria de les vegades llargs períodes de la història de la humanitat, i és en aquesta perspectiva com l’hem de veure.

Pobles que semblaven adormits i submisos a la dominació imperial, de sobte troben el camí d’eixida –ni que sigui una escletxa– a la dominació ancestral. I, un cop trobat, aquest camí no deixa de fer marrades que sovint semblen allunyar-nos de l’objectiu. Vegeu què està passant al començament del segle XXI amb els pobles indígenes –nacions originàries– d’Amèrica, que comencen a prendre en les seves mans el seu futur després de segles d’ignomínia, opressió i genocidi imposats pels conqueridors i els seus hereus. Només amb paciència i constància –i amb decisió, unitat i suma de diversitats– també el nostre col·lectiu nacional pot arribar a aconseguir la llibertat i que l’imperi colonial espanyol i la comunitat internacional d’estats ens la reconeguin.

Això sí que és de debò pluja fina.

Read Full Post »

Encara que condemnin la violència, condemnats a l’exclusió
Ho ha dit el ministre Rubalcaba. Encara que condemni la violència d’ETA, l’esquerra abertzale seguirà il·legalitzada fins que ETA es rendeixi. M’ho deia fa uns mesos un periodista ben coneixedor de la política al País Basc: és probable que ni una condemna de la violència d’ETA asseguri la legalització de l’esquerra abertzale, perquè aquesta no és la causa de la il·legalització. La causa real, de fons, és impedir com sigui que prosperi l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i, doncs, a la independència. Rubalcaba no ha fet sinó confirmar-ho.
No cal dir que la il·legalització els està resultant rendible a curt termini als partits imperialistes espanyols al País Basc. Gràcies a ella, el socialista Patxi López ha pogut commemorar la setmana passada els seus primers cent dies a la lehendekaritza. I ni tan sols el PNB, que n’ha estat privat pel frau d’unes eleccions amb almenys el 10% de l’electorat exclós dels seus drets a elegir i ser elegits, li ha recordat que és lehendakari gràcies a la tupinada electoral. En general, les crítiques del PNB van per altres verals, mentre els seus dirigents ja han fet una proposta de col·laboració al PSE per afrontar la crisi econòmica i es parla de contactes a Madrid per refer els ponts de col·laboració no només per ara amb el PSE sinó també amb el PP de cara a l’endemà de les eleccions espanyoles del 2012. Tothom sembla al País Basc –excepte l’esquerra abertzale i unes poques excepcions més– acomodat a la nova situació de privació de drets. És lògic que Rubalcaba hagi fet ara una nova volta a la rosca.
I més després de la sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg avalant-ne la il·legalització. No s’ha avaluat prou bé encara la gravetat d’aquesta sentència, que allunya la jurisprudència del tribunal d’aquelles sentències a favor de la legalització dels partits kurds enfront dels interessos del Govern turc. He citat algunes vegades la saviesa d’aquella sentència del Tribunal Europeu de 9 d’abril del 2002, condemnant Turquia per la il•legalització del partit kurd HEP (Partit del Treball del Poble): “El Tribunal –diu la sentència– accepta que els principis defensats pel HEP, com el dret a l’autodeterminació i el reconeixement dels drets lingüístics, no són, per ells mateixos, contraris als principis fonamentals de la democràcia. Igualment, accepta que, si es considerés que la sola defensa dels principis esmentats comporta, per part d’una formació política, el suport a actes de terrorisme, es reduiria la possibilitat de tractar les qüestions que hi són relacionades dins el marc d’un debat democràtic, i es permetria als moviments armats monopolitzar la defensa d’aquests principis, cosa que seria obertament en contradicció amb l’article 11 (de la Convenció europea dels drets de l’home; llibertat de reunió i associació) i amb els principis democràtics en què es fonamenta”.
No hi ha dubte que el Govern de la monarquia espanyola s’ha sabut moure amb habilitat per aconseguir aquesta sentència. Una decisió jurídica que no només afecta la legalització de l’esquerra abertzale sinó la mateixa continuïtat dels governs imperialistes espanyols a les comunitats autònoma basca i foral de Navarra, garantint-la amb arguments d’alta influència per venir d’on vénen. Ara la sentència és pendent de recurs davant la Gran Sala del mateix Tribunal. Caldria esperar més seny jurídic –i polític– d’aquesta darrera instància.
Mentre l’esquerra abertzale segueix il·legalitzada amb l’aval del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que no fa sinó reforçar els obstacles a la represa del procés de pau, als territoris del Kurdistan sotmesos a la sobirania de la República Turca sembla que s’obren novament esperances de represa del diàleg, després que el partit kurd Partit de la Societat Democràtica (DTP) obtingués una important victòria a les darreres municipals. El mateix primer ministre turc, Recip Tayyip Erdogan, com a líder del seu partit islamista moderat, es va reunir el 10 d’agost amb una delegació del DTP. Fins i tot a Sri Lanka, després d’una llarga guerra que va acabar amb la recent derrota militar de la guerrilla tàmil i una repressió sagnant contra la població d’aquesta ètnia, el partit polític més representatiu de les reivindicacions tàmils, l’Aliança Nacional Tàmil (TNA), va poder presentar-se a les primeres eleccions locals que s’han fet després de la guerra i va aconseguir victòries significatives, juntament amb d’altres partits tàmils.
¿És que els conflictes kurd i tàmil són menys complexos i sagnants que el que té el Regne d’Espanya amb el poble basc? ¿Com és que allí són legals partits que defensen els mateixos objectius que les organitzacions armades i al País Basc no en són? Segurament alguns juristes primmirats –entre ells, suposo que els qui han jutjat el cas basc a Estrasburg– hi trobaran diferències. Des d’una anàlisi política, no en sé veure d’altres que no siguin la major gravetat i dificultat de resolució dels casos kurd i tàmil.
Davant aquesta realitat desencoratjadora pel que fa al País Basc, i seguint en la línia del que ja vaig assenyalar en un anterior comentari, val la pena destacar les notícies que mostren un suport no violent a la represa de les negociacions. Dissabte passat, aprofitant el campionat mundial d’atletisme de Berlín, un grup d’activistes no violents –Mugarik Gabeko Ekintzaileak (Activistes sense fronteres)– van reivindicar un acord de pau per al País Basc amb una acció espectacular que TVE va censurar.
Humbert Roma, periodista

berlin-pau-euskadi2-1

Ho ha dit el ministre Rubalcaba. Encara que condemni la violència d’ETA, l’esquerra abertzale seguirà il·legalitzada fins que ETA es rendeixi. M’ho deia fa uns mesos un periodista ben coneixedor de la política al País Basc: és probable que ni una condemna de la violència d’ETA asseguri la legalització de l’esquerra abertzale, perquè aquesta no és la causa de la il·legalització. La causa real, de fons, és impedir com sigui que prosperi l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i, doncs, a la independència. Rubalcaba no ha fet sinó confirmar-ho.

No cal dir que la il·legalització els està resultant rendible a curt termini als partits imperialistes espanyols al País Basc. Gràcies a ella, el socialista Patxi López ha pogut commemorar la setmana passada els seus primers cent dies a la lehendekaritza. I ni tan sols el PNB, que n’ha estat privat pel frau d’unes eleccions amb almenys el 10% de l’electorat exclós dels seus drets a elegir i ser elegits, li ha recordat que és lehendakari gràcies a la tupinada electoral. En general, les crítiques del PNB van per altres verals, mentre els seus dirigents ja han fet una proposta de col·laboració al PSE per afrontar la crisi econòmica i es parla de contactes a Madrid per refer els ponts de col·laboració no només per ara amb el PSE sinó també amb el PP de cara a l’endemà de les eleccions espanyoles del 2012. Tothom sembla al País Basc –excepte l’esquerra abertzale i unes poques excepcions més– acomodat a la nova situació de privació de drets. És lògic que Rubalcaba hagi fet ara una nova volta a la rosca.

I més després de les sentències del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg avalant-ne la il·legalització. No s’ha avaluat prou bé encara la gravetat d’aquestes sentències, que allunyen la jurisprudència del tribunal d’aquelles que va dictar a favor de la legalització dels partits kurds enfront dels interessos del Govern turc. He citat algunes vegades la saviesa d’aquella sentència del Tribunal Europeu de 9 d’abril del 2002, condemnant Turquia per la il•legalització del partit kurd HEP (Partit del Treball del Poble): “El Tribunal –diu la sentència– accepta que els principis defensats pel HEP, com el dret a l’autodeterminació i el reconeixement dels drets lingüístics, no són, per ells mateixos, contraris als principis fonamentals de la democràcia. Igualment, accepta que, si es considerés que la sola defensa dels principis esmentats comporta, per part d’una formació política, el suport a actes de terrorisme, es reduiria la possibilitat de tractar les qüestions que hi són relacionades dins el marc d’un debat democràtic, i es permetria als moviments armats monopolitzar la defensa d’aquests principis, cosa que seria obertament en contradicció amb l’article 11 (de la Convenció europea dels drets de l’home; llibertat de reunió i associació) i amb els principis democràtics en què es fonamenta”.

No hi ha dubte que el Govern de la monarquia espanyola s’ha sabut moure amb habilitat per aconseguir aquestes sentències. Una decisió jurídica que no només afecta la legalització de l’esquerra abertzale sinó la mateixa continuïtat dels governs imperialistes espanyols a les comunitats autònoma basca i foral de Navarra, garantint-la amb arguments d’alta influència per venir d’on vénen. Ara la sentència és pendent de recurs davant la Gran Sala del mateix Tribunal. Caldria esperar més seny jurídic –i polític– d’aquesta darrera instància.

Mentre l’esquerra abertzale segueix il·legalitzada amb l’aval del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que no fa sinó reforçar els obstacles a la represa del procés de pau, als territoris del Kurdistan sotmesos a la sobirania de la República Turca sembla que s’obren novament esperances de represa del diàleg, després que el partit kurd Partit de la Societat Democràtica (DTP) obtingués una important victòria a les darreres municipals. El mateix primer ministre turc, Recip Tayyip Erdogan, com a líder del seu partit islamista moderat, es va reunir el 10 d’agost amb una delegació del DTP. Fins i tot a Sri Lanka, després d’una llarga guerra que va acabar amb la recent derrota militar de la guerrilla tàmil i una repressió sagnant contra la població d’aquesta ètnia, el partit polític més representatiu de les reivindicacions tàmils, l’Aliança Nacional Tàmil (TNA), va poder presentar-se a les primeres eleccions locals que s’han fet després de la guerra i va aconseguir victòries significatives, juntament amb d’altres partits tàmils.

¿És que els conflictes kurd i tàmil són menys complexos i sagnants que el que té el Regne d’Espanya amb el poble basc? ¿Com és que allí són legals partits que defensen els mateixos objectius que les organitzacions armades i al País Basc no en són? Segurament alguns juristes primmirats –entre ells, suposo que els qui han jutjat el cas basc a Estrasburg– hi trobaran diferències. Des d’una anàlisi política, no en sé veure d’altres que no siguin la major gravetat i dificultat de resolució dels casos kurd i tàmil.

Davant aquesta realitat desencoratjadora pel que fa al País Basc, i seguint en la línia del que ja vaig assenyalar en un anterior comentari, val la pena destacar les notícies que mostren un suport no violent a la represa de les negociacions. Dissabte passat, aprofitant el campionat mundial d’atletisme de Berlín, un grup d’activistes no violents –Mugarik Gabeko Ekintzaileak (Activistes sense fronteres)– van reivindicar un acord de pau per al País Basc amb una acció espectacular que TVE va censurar.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 17 d’agost del 2009)

(La il·lustració, que he tret del web de directe.cat, correspon a la detenció d’una de les persones activistes que es van disfressar de mascota del campionat de Berlín)

Read Full Post »

untitled

Tot sembla, ara com ara, dat i beneït a les quatre províncies basques del sud. Els partits imperialistes espanyols no solament governen a la comunitat foral de Navarra (UPN amb el suport del PSN) sinó que ara, ben aviat, ho faran també a l’autònoma basca (PSE amb el suport del PP). Per afegir més humiliacions als bascos sota la sobirania del Regne d’Espanya, el PP –que ha atiat com ningú l’odi espanyol contra el poble basc fins a esdevenir un dels factors decisius en el fracàs del darrer procés de pau– tindrà la presidència del Parlament autònom a Gasteiz. És la torna pel seu suport perquè la filial basca del PSOE aconsegueixi la lehendekaritza i el Govern de la comunitat.

 

Mentre, es van acomplint els passos d’una ambició política miserable, de curtíssima volada, que pot tenir els efectes d’una torrentada que arrossegui les poques coses aconseguides en alguns camps altament sensibles. En la recuperació de l’euskera: a la comunitat autònoma basca ni tan sols hi ha, com a Catalunya, una política d’immersió lingüística a totes les escoles, sinó que hi perviuen tres línies separades, que el tripartit encapçalat pel PNB va ser incapaç de reduir a dues, com preveien els projectes de la passada legislatura. En la televisió basca; dues cadenes, una en espanyol, l’altra, en euskera. I pot empitjorar encara la ja malmesa cohesió social, sobre la qual assentar una pau digna que, esperem que més aviat que tard, caldrà negociar.

 

El País Basc, però, no es redueix a les quatre províncies del sud de la muga. Al nord, sota la sobirania de la República Francesa, hi ha Iparralde, les altres tres províncies que no surten als diaris d’aquí, però on s’estan produint fets prou interessants com per tenir-los en compte. El darrer, el procés judicial contra Euskal Herriko Laborantza Ganbera (EHLG) i el seu president, Michel Berhokoirigoin. El dijous 26 de març, el tribunal de Baiona va donar la raó als promotors d’EHLG i va exculpar el seu president d’haver “induït a la confusió amb la funció pública de la Cambra d’Agricultura oficial de Pau” i haver intervingut “en dominis reservats” a la Cambra de Pau, com l’havien acusat els representants de les acusacions particulars i la fiscalia. 

 

EHLG és la plasmació, en el camp de l’agricultura, d’una vella reivindicació, cada vegada més implantada al País Basc del Nord: la del reconeixement d‘un departament propi. Actualment, el País Basc del Nord està incorporat al departament dels Pirineus Atlàntics, comú amb una part dels territoris occitans, la regió del Bearn. La victòria judicial d’EHLG –quan escric aquestes ratlles, les acusacions particulars ja han anunciat que no recorreran la sentència, i la fiscalia és pendent de pronunciar-se– no es limita, doncs, al camp de l’agricultura, sinó que té un abast polític molt més ampli, en uns moments en què la República Francesa s’està replantejant l’estructura territorial, amb l’informe Balladur, que no necessàriament ha de ser més favorable a les nacions sotmeses a la sobirania republicana. 

 

El suport rebut pels impulsors d’EHLG ha arribat més enllà de les tres províncies, i no només al País Basc del Sud, sinó a la França profunda. Tant el dia del judici, 29 de gener, com el de la publicació de la sentència, centenars de persones es van concentrar davant la seu del Tribunal: entre d’altres, consellers regionals socialistes, regidors abertzales de diverses sensibilitats, defensors dels drets humans… De fet, la creació d’EHLB (nom exclusiu en basc, perquè no pogués ser confós amb la cambra agrícola departamental) va significar l’aplicació d’una estratègia que està donant els seus fruits al País Basc del Nord: la política dels fets consumats. Quan, després de nombroses gestions amb les entitats oficials per aconseguir un objectiu senzill i fàcil d’entendre per la gent, es manté la negativa dels poders públics, es tracta d’aplicar-lo amb els fets, sigui quina sigui la reacció dels governants.

 

Va ser l’estratègia que van popularitzar els Demo, a finals del segle passat i començaments d’aquest, a l’entorn de tres objectius: la creació del departament del País Basc, l’apropament dels presos i una política que garanteixi la supervivència de l’euskera. Un moviment que va posar en evidència, amb accions agosarades i provocadores, la feblesa de les argumentacions que recolzen l’imperialisme francès. Com ara, el robatori dels escons que correspondrien al País Basc del Nord al Consell General dels Pirineus Atlàntics, i el seu trasllat de Pau a Baiona, o la retolació en euskera –respectant la francesa– de les estacions ferroviàries basques. Una estratègia que els va costar multes i empresonaments, fins al punt d’afeblir força el moviment, però que a la llarga ha consolidat en la població de les tres províncies els objectius que s’havien fixat. Això, es clar, juntament amb la feina feta per molts d’altres col·lectius que treballen pels mateixos objectius, com la plataforma Batera i el consell dels electes.

 

Aquest avenç de la consciència de pertinença a un país propi es fa patent en la consolidació de les candidatures abertzales unitàries d’Euskal Herria Bai, que tenen el suport d’Abertzaleen Batasuna, Batasuna i Eusko Alkartasuna, però no el del PNB. Una estratègia unitària que ha estat refrendada per Abertzaleen Batasuna –el partit més influent dels tres– en la seva darrera assemblea el febrer passat. I que va suposar avenços en els resultats electorals tant a les legislatives de juny del 2007 –dos dies després del trecament de la treva d’ETA– com a les municipals i cantonals de març del 2008. En aquestes darreres, tot i perdre l’únic conseller regional que tenien –a causa del reagrupament de la dreta en la segona volta–, van augmentar en vots i llocs de representació.

 

Unes altres eleccions en què l’abertzalisme ha demostrat la seva consolidació al País Basc del Nord han estat les darreres als consells dels prud’hommes (tribunals de mediació laboral formats per representants dels sindicats i les patronals), el desembre del 2008. El sindicat de l’esquerra abertzale LAB, l’únic amb implantació a les set províncies (ELA només té incidència al Nord mitjançant la Fundació Manu Robles), va esdevenir la tercera força sindical, amb quatre consellers (en tenia només un), pel davant de la històrica Force Ouvrière (FO) i darrere la CGT i la CFDT.

 

El mateix any 2008, a l’abril i maig, una delegació de bascos i basques del Nord va participar, a iniciativa del moviment Autonomia Eraiki, en la reunió del Fòrum Permanent per a les Qüestions Indígenes del Consell Econòmic i Social de l’ONU (UNPFH), i hi van reivindicar –i provocar una sobtada i ridícula resposta de la delegació francesa, al·ludint als drets dels polinesis– la formació d’una comissió específica per a la defensa dels drets de les poblacions autòctones a Europa. Una proposta que ens pot semblar fora de lloc, des de la nostra perspectiva catalana, però que no faríem malament de tenir en compte, si hi reflexionéssim una mica, atès com les gasten els imperialismes francès i espanyol que uns i altres patim.

 

En una Europa que els governants proclamen sense fronteres –i tant sense fronteres: al Regne d’Espanya, Batasuna i tots els partits que se li assemblin són il·legalitzats, mentre a la República Francesa són legals–, el diumenge de Pasqua vinent, 12 d’abril, dia de la pàtria basca, una marxa convocada a iniciativa del Fòrum de Debat Nacional, i recolzada per personalitats i partits sobiranistes de diverses tendències, en creuarà una que divideix el poble basc, nació privada de sobirania, entre dos estats membres de la Unió Europea. D’Irun a Hendaia, gent vinguda dels set territoris bascos creuarà la muga reivindicant el dret a decidir i el reconeixement dels seus drets nacionals com a poble lliure.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 30 de març del 2009)

Read Full Post »

Older Posts »