Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Montilla’ Category

No sé si ens adonem de la importància del que estem fent els catalans amb les consultes sobre la independència. Ens ho deia a Lleida una noia de la comissió d’observadors sards que va venir el diumenge 25 d’abril al col·legi electoral instal·lat a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Conscient que Lleida és la ciutat amb més persones cridades a votar i amb un percentatge més petit de participació, ho sóc tot menys pessimista. Els lleidatans que hi viuen –jo hi participava com a lleidatà de la diàspora, sense dret a vot– i que formaven part del gup de més de dues-centes cinquanta persones mobilitzades per garantir la qualitat de la consulta insistien en les dificultats que havien tingut. Una ciutat tan gran i tan dispersa, amb barriades de molt distinta sensibilitat i, sobretot, amb un teixit associatiu poc cohesionat i amb una història que ha deixat un pòsit de por atàvica des que Lleida va ser l’avançada del rerefront republicà –i amb la línia del front allí mateix durant un temps– durant la guerra.

Sigui com sigui, que 9.389 persones, el 8,21% de les 113.000 persones amb dret a vot, hagin anat a votar sense por i amb tota llibertat sobre la independència del país, i que el 93,4% hagin votat sí, vol dir que també a Lleida s’ha trencat el tabú de l’exercici del dret a l’autodeterminació. I, com en els més de quatre-cents municipis on ja s’han fet les consultes, s’ha trencat exercint-lo. I això és el més important. Perquè aquest és un camí llarg i ple de giragonses, com vaig dir en la meva intervenció a l’acte final de campanya, a la plaça de Sant Francesc de Lleida, al costat de la que va ser casa familiar dels Perenya –una de les potes del republicanisme lleidatà del primer terç del segle XX. I només amb paciència, constància i unitat –sobretot unitat– podrem arribar a aconseguir l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i la independència.

Aquestes són les meves primeres impressions, coneguts els resultats d’ahir. Haver mantingut la participació en el conjunt de Catalunya a l’entorn del 20% –en una diada en què es feien consultes en ciutats tan grans com Lleida, Girona, Olot, Reus…, converteix l’esdeveniment en un fet transcendental, encara que els governants porucs i lligats de peus i mans als poders imperials –com per desgràcia i gravíssima irresponsabilitat seva passa amb el PSC– facin com que no ho veuen o, a darrera hora, s’hi oposin obertament. I això es farà diàfan en el futur i espero que, ho vegi o no, serà més aviat que tard. Perquè –com vaig dir també en l’acte de cloenda– estem fent història, i no solament perquè obrim una via nova per aconseguir els drets nacionals que ens nega el Regne d’Espanya als pobles que oprimeix, sinó perquè ho fem mitjançant un recurs tan pacífic i democràtic com els vots. I mostrem aquest camí a un món on encara impera la guerra i el dret militar de conquesta. Des del govern colonial ens diuen “o vots o bombes”. I nosaltres responem: “vots”. ¿Què tria l’imperi? ¿Bombes?

Humbert Roma (Periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 26 d’abril del 2010)

Pel seu interès, afegeixo el text que he rebut de la plataforma Lleida decideix analitzant els resultats a Lleida (la foto és també de la web de la plataforma):

Pocs actes a Lleida apleguen 10.000 persones

La Plataforma Lleida Decideix felicita els 250 voluntaris i els prop de 10.000 votants d’una experiència inèdita
La Plataforma Lleida Decideix ha realitzat una valoració molt positiva del desenvolupament de la jornada electoral de la Consulta Popular sobre la Independència celebrada a la ciutat de Lleida, una vegada tancats els 23 col•legis electorals, amb un recompte provisional de 9.368 vots emesos, el que suposa el 8,21% de la població convocada a les urnes.
Josep Maria Forné, portaveu de la Plataforma, ha volgut felicitar expressament “els 250 voluntaris i voluntàries que amb pocs recursos i molta il•lusió han fet possible una experiència inèdita a la ciutat de Lleida, que s’ha desenvolupat amb absoluta normalitat democràtica”. Marionna Lladonosa, portaveu de la Plataforma, ha remarcat que “ja sabíem que la Consulta era un èxit, perquè només arribar al dia d’avui complia el principal objectiu que ens havíem marcat”. Igualment ha deixat palès “el divers perfil sociològic dels votants” i el fet que “el número absolut final és superior al tradicional vot independentista de la ciutat de Lleida, la qual cosa significa que hem arribat a la gent”.
Núria Marin, portaveu de la Plataforma, ha explicat les experiències dels observadors internacionals que han validat “la netedat i rigorositat democràtica del procés”, fent esment especial de la representant de la Sardenya, “que estava emocionada i ens ha dit que nosaltres encara no som conscients de la importància que tenen aquestes consultes, impensables a la seva nació”.
Finalment, Xavier Eritja, portaveu de la Plataforma Lleida Decideix, ha destacat que “pocs actes a la ciutat de Lleida poden aplegar 10.000 persones, i nosaltres, sense el suport municipal, ho hem pogut fer”. Igualment ha expressat “el compromís que aquest moviment ciutadà té amb aquestes 10.000 persones per articular una xarxa que treballi en pro de la renovació democràtica a la ciutat de Lleida; el d’avui és un primer pas d’un procés que a la capital de Ponent ha començat amb molta força”.

Read Full Post »

El meu padrí matern Llorenç era de cal Capot, a les Borges Blanques. Els en deien –segons m’explicava ma mare– perquè, quan un antecessor seu era a punt de quintar –en aquells temps que hom podia lliurar de quintes si es tenia diners o alguna influència–, la família es vantava que mai no aniria a fer el soldat. La veritat és que no se’n van sortir i el xicot va rebre el capot, element imprescindible de la vestimenta militar de l’època. D’on els va quedar el malnom, renom o motae (que així en diuen a Fraga, amb e oberta al final i sense d, de les motades que tan bé va arreplegar el malaurat Josep Galan en un llibret anomenat així: “Les motades de Fraga”).
Al socialista Joan Ferran, per allò de la crosta “nacionalista” (catalana esclar) que li fa veure fantasmes a TV3, dia sí dia també, li ha passat cosa semblant a la vila d’internet. En alguns fòrums ja és Ferran de la Crosta, i no m’estranyaria que li acabessin dient “Lo socialista de la Crosta”, a la manera que firmaven els poetes nostrats de la Renaixença, com “Lo gaiter del Llobregat” (sigui dit amb tots els respectes per un altre socialista notable, avui al capdavant de la Generalitat de dalt).
Doncs bé, ara en Ferran de la Crosta diu que està molt preocupat, una vegada més amb TV3, perquè –diu– ha sobredimensionat l’interès informatiu de les consultes sobre la independència del país. Un país, és a dir una gent, que voldria per sempre més menor d’edat i sense capacitat de decidir què volem ser de grans.
El socialista Joan Ferran, nacionalista espanyol esclar (és a dir, imperialista), a banda d’irritar-nos, ens fa, en això de les consultes, un servei impagable. Mentre el seu col·lega Zapatero i la gent de la Moncloa van dient que el 13 de desembre només va ser un “divertimento” i hi ha un argument imperialista que es dedica a treure importància als resultats dient que van ser un fracàs, Ferran de la Crosta n’hi dóna tanta que fins i tot en culpa TV3, de l’èxit. Una TV3 que va fer ben poc per difondre’n la convocatòria i només en va reconèixer l’abast al final, quan la BBC i molts altres mitjans de prestigi internacional havien desplaçat periodistes i càmeres a Catalunya per informar-ne.
Ferran, com d’altra gent prou lúcida del partit socialista i de l’imperialisme mediàtic i polític espanyol, s’ha adonat de la importància del 13-d i difon ara la insídia que tot va ser perquè TV3 en va sobredimensionar la importància informativa. No s’ho creu ni ell: només cal veure la repercussió internacional de l’esdeveniment. Però ho ha de dir, i n’ha de buscar culpables a fora, dels propis errors. Per això, en pretén convertir TV3, sense raó, en el boc expiatori. I, en conseqüència, hi proposa implantar una nova forma de censura perquè la “seva” hi dediqui menys atenció quan vinguin les properes onades d’aquest sunami sobirà. Una conducta ben estalinista, per cert. O, si voleu, maoista. Ho dic per experiència.
En conclusió: cal que estem eternament agraïts al Ferran de la Crosta. Necessitem gent com ell per adonar-nos nosaltres mateixos de l’abast històric d’allò que ha engegat la bona gent del nostre país. Gràcies per la teva lucidesa, Ferran de la Crosta.
(El ninot l’he baixat del bloc La Trappola)

Read Full Post »

pinotxo

No sé si algú altre els ha fet i publicat però, com que en un article anterior els reclamava, celebro haver trobat avui per primera vegada uns càlculs fiables sobre com queda el dèficit fiscal de la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –terminologia Barnils– respecte del Regne d’Espanya. Els publicava divendres al seu bloc l’economista Salvador Garcia-Ruiz, i els reprodueix avui el web directe.cat (espero que algú faci també el mateix amb els de les illes i el País Valencià).

Segons Garcia-Ruiz, comptant que les molt optimistes previsions de Govern de la Generalitat de Catalunya resultessin certes, el màxim que es reduiria el dèficit fiscal de la comunitat que administra aquest Govern seria d’un 1,8% l’any 2012, s’agafin els càlculs que es vulgui pel que fa a l’actual dèficit fiscal: tant els que va fer públics el govern autònom de Catalunya com els que va reconèixer el govern espanyol com els de la Fundació Irla d’ERC, i tant aplicant-hi el criteri de flux monetari, el més correcte, com el de flux benefici, que reparteix moltes despeses que es fan a Madrid com si beneficiessin el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya.

Afegeixo, doncs, l’article de Garcia-Ruiz –que podeu trobar aquí i aquí–, als que ja recomanava en el meu anterior comentari sobre el finançament. I li copio la il·lustració.

Read Full Post »

planol1032

3

El secretari general adjunt de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i presumpte sobiranista, Felip Puig, ha parlat aquests dies en dos contextos televisius catalans –TV3 i Comunicàlia– sobre els antecedents directes de dues qüestions clau pel present i el futur de les llibertats individuals i nacionals al Regne d’Espanya i, en concret, al nostre país. Les seves jesuítiques –i prou eloqüents– respostes són tan definitòries de la realpolítica de CDC (i CiU) que els catalans faríem bé d’emmarcar-les en lloc destacat. Per no oblidar mai el pa que s’hi dóna a la federació que considera Catalunya la seva finca particular.

 

1) La primera afirmació ha estat força comentada. Entrevistat per Josep Cuní a “Els Matins” a TV3, el dijous passat, 9 d’abril, Felip Puig reconeixia públicament que CDC (i, doncs, CiU) –és a dir, Artur Mas– va pactar amb Rodríguez Zapatero que aquest li garantiria la poltrona de la presidència de la Generalitat per a la federació, és a dir, per al mateix Mas, i cuidaria que fos enlairat al capdavant del govern de Catalunya amb els vots del PSC. El pacte, com tothom sap, comportava que un i altre, a quatre mans, donaven la gran ribotada al projecte arregladet d’Estatut que havien aprovat el 90% dels diputats al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. De tan descarat que va ser el negoci, i de com Roma –és a dir, Zapatero– no paga traïdors, no em mereix ni un sol comentari de més als que ja s’hi han fet.

 

2) En canvi, la segona afirmació que caldria destacar, del que ha dit Felip Puig aquests dies, no he vist que hagi tingut ni poc ni molt ressò en la majoria de mitjans. Segurament perquè el PSC-Ciutadans pel Canvi, impulsor amb els seus col·legues del PSOE de la Llei de Partits, hi té cua de palla, i prefereix el silenci. I ja se sap el poder ideològic que tenen els socialistes en les estructures comunicatives a tots els nivells. És allò que els teòrics en diuen “l’espiral del silenci”: si ningú no en parla, l’impacte de la notícia és nul, i a l’inrevés. Perquè hi hagi notícia, cal fer bullir l’olla, i en aquest cas a ningú no li ha interessat fer-ho. El presumpte sobiranista Felip Puig va dir, el mateix dia, en una intervenció al programa Actualitat Viva de la cadena Comunicàlia de televisions locals –a preguntes del periodista Salvador Cot– que CiU ara no tornaria a votar a favor de la Llei de Partits, com van fer els seus diputats i senadors l’any 2002 a les Corts espanyoles. Perquè “ha estat l’instrument –diu– que acabaria trencant el mapa polític al País Basc”. I fins ara no se n’han adonat. Quan era mort el combregaren.

 

Resulta que ara, embolcallant-ho en excuses de mal pagador (sempre el terrorisme, és clar), Puig diu que potser es van equivocar. Han passat set anys des del vot de CiU a favor de la llei de partits, un vot indigne per a qualsevol demòcrata que cregui en la invulnerabilitat dels drets de les persones i impropri d’un partit que es diu catalanista, contrari al que havia aprovat la majoria del Parlament de la comunitat autònoma basca, directament afectada, encapçalada llavors pel PNB. Un vot que porta set anys privant milers de bascos i basques del dret a elegir i ser elegits i condemnant-los a l’exclusió política, i a alguns d’ells directament a molts anys de presó. I que va contribuir decisivament a construir un dels principals obstacles per al darrer i fracassat procés de pau al País Basc. I ara ve el sobiranista Felip Puig, se suposa que influït pels passats dies sants que convidaven a la confessió i el penediment, i ens diu que potser es van equivocar, però és que clar la situació era diferent i bla, bla, bla. La raó que addueix el presumpte sobiranista per aital penediment no és, però, que la llei de partits sigui antidemocràtica, al servei dels interessos de l’imperi espanyol en tot i per tot, sinó només que finalment ha portat el PSE a la lehendekaritza i n’ha tret el PNB. 

 

No sé si el seu déu els ho perdonarà, però Puig i el seu partit semblen passar amb facilitat del pecat de lesa democràcia al de pura i simple hipocresia. Per cert, un dels més habituals –és a dir, un vici– en els nostres polítics professionals. Però ja se sap que una bona confessió –o una profunda autocrítica–, a temps, obre les portes del cel a canvi d’una menuda penitència.

Read Full Post »

Al president Montilla l’ha traït el subconscient. Diumenge, en l’acte d’entronització de Carme Chacón com a cap de llista per Barcelona per a les eleccions de març, va dir que els diputats que van a les Corts espanyoles a defensar els interessos de Catalunya –ni que sigui a la baixa, com els de CiU i ERC– hi van a “fer l’índio”. És clar, si són d’aquella tribu que deien els de La Trinca. El president, en els vells temps, quan militava a la Jove Guàrdia Roja, devia ser un bon aficionat dels xicots del Maresme –per cert, algun d’ells fidel seguidor socialista– i ara li retornen els referents de joventut, ni que sigui per contradir-los. Però, compte president, que “com sempre passa al cine, a l’hora de la veritat,  els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat… Doncs no volen que fem l’indi i amenacen cada dia que si no estem quiets vindrà el set de cavalleria”.

 COM EL FAR-WEST, NO HI RES 

Diu, que hi ha una tribu d’indis 

a l’oest americà que té alguna retirada amb el poble català. No hi ha tribu més ufana sota la capa del sol són i seran gent apatxe tant si es vol com si no es vol. Ha rebut per totes bandes però endevant, que no ha estat res! per la seva mala estrella és el pupes del far-west. Doncs sabem segons la història que aquesta tribu, pobrets! quan es rifen garrotades tenen tots els billets. Que lluny és el far-west! que bonica és Oklahoma! Com el far-west, no hi ha res! Invasions de tota mena ha sofert contínuament però una de les més sonades l’ha tingut darrerament: la del general Frank Cooster i un grapat de capcigranys, ara fa quinze mil llunes, més o menys uns quaranta anys la primera atzagaiada de l’infame general fou prohibir la seva llengua i la dansa ritual i enviar els casaques blaves per colonitzar els nadius i arrencar la caballera als elements subversius Que lluny és el far-west! que bonica és Oklahoma! com el far-west no hi ha res! Però a la mort del general el del “sellos” de correus ho deixa tan ben lligat que manen els seus hereus. I quan la tribu amb eufòria desenterrant la destral engegava a fer punyetes al famós seny ancestral. Per poder-ho canviar tot però que tot seguís igual van muntar unes eleccions per distreure el personal. Per parar el cop de moment i presidir la reserva de l’exili arriba un “jefe” que tenien en conserva Que lluny és el far-west! Que bonica és Oklahoma! Com el far-west no hi ha res! I per asserenar els ànins d’aquest poble tan tossut es firma una tractat de pau que li diuen l’estatut. Però com sempre passa al cine a l’hora de la veritat els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat. I ara es volen tirar enrera perquè diu que som un cas i quan se’ns dóna un ditet ens agafem tot el braç. I de tant que ens recomanen prudència i moderació ja no estem desencantats ara estem cagats de por. Doncs no volen que fem l’indi i amenacen cada dia que si no estam quiets vindrà el set de cavalleria.

Read Full Post »