Si més no, unes paraules cada dia

Aquest bloc, ja ho saben bé qui n’han intentat fer un seguiment, porta un parell d’anyets sacsejat com el seu responsable, que sóc esclar jo mateix. Ho he explicat prou i no cal, ara com ara, tornar-hi.

Ara m’he proposat, si més no, dedicar-hi ni que sigui uns minutets diaris a deixar-hi la meva petja. Recomanant un llibre, un vídeo, una obra de teatre o una exposició. I, si aquell dia dono més de mi mateix, fins i tot deixant-hi una, ni que sigui petitíssima, espurna de les meves cabòries.

Comencem-hi, doncs per la primera de totes:

Dijous de la setmana passada vaig anar a Fraga (Baix Cinca) a parlar sobre el Grup de Periodistes Ramon Barnils, mèdia.cat i el seu anuari de fets silenciats el 2012, acabat de sortir del forn, en unes jornades llibertàries organitzades per la CNT. Em va omplir de goig sentir al company que va portar-me de Lleida a Fraga que, no solament m’aminava a fer allò que jo mateix ja volia fer –parlar en català, esclar, en un acte que fèiem en territori català– sinó que m’ho agraïa “tenint en compte el que estan fent amb la nostra llengua”. També la CNT i en llocs ben difícils ha assumit que la campanya del PP contra la llengua comuna dels catalans –i també contra l’aragonès– és, ras i curt, una campanya genocida que només pretén enfonsar cada vegada més connacionals nostres en l’autoodi.

Un pensament per avui:

La meva crisi amb la deesa psiquè va començar, i com s’ho fa durar la punyetera, just havent complert els 67 anys –ara ja en tinc 68 llargs–. Potser és que ja se m’havia esgotat tot el meu esbufec. acabades les consultes sobre la independència. I no donava més de mi mateix. Anant una mica més enllà, pel que dura, potser és que ja em veig el regne dels morts, del quan cap humà no se’n lliura, més a prop. I començo a pensar, de debò de debò, en el futur ara sí ja inabastable.

Escric aquestes ratlles mentre escolto la música de la trilogia cinematogràfica d’El senyor dels anells. No en conec ni l’obra literària ni la versió en cinema, però la música m’ha enganxat. La trobareu aquí. 

Read Full Post »

Temptació i oportunitats per a ERC

La davallada electoral de CiU a les autonòmiques del 25 de novembre té l’origen en un greu error d’Artur Mas i el bipartit: creure que per aconseguir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya només els calia fer-se seva l’eclosió per la independència nacional de la darrera Diada. En nom només de la independència, van  plantejar, doncs, la convocatòria anticipada d’eleccions –que va fer Artur Mas en aplicació d’una prerrogativa del mateix president de la Generalitat– com un plebiscit a favor propi i com si, traient-la del centre del debat, es fes fonedissa per l’electorat la política del dia a dia dels dos anys en què han administrat la Generalitat de dalt. Una política fonamentada, entre d’altres, en retallades a dojo a l’estat del benestar i un deteriorament dels drets humans en la política repressiva.

Els resultats, però, han anat ben bé per un altre camí amb la reculada de CiU (12 escons menys), i la conversió d’ERC en segona força parlamentària (11 escons més), l’increment d’ICV (3 escons més) i la irrupció de les CUP (3 escons), parlant només de les forces que defensen el dret a decidir. Canvis força profunds però que en resulten  ben poc a l’hora de la veritat, si el veritable objectiu d’Artur Mas era avançar en el camí del dret a decidir.Al cap i a la fi, el balanç final demostra que aquestes eleccions no calien. En l’anterior legislatura, acabada amb tanta precipitació, Artur Mas podia haver engegat el procés cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació tan bon punt es va demostrar el suport massiu de la gent catalana al moviment per les consultes: tenia 86 diputats a favor (CiU, ERC, SI, Laporta i ICV). Ara en té un més: 87 (excloent-hi SI i Laporta, que ja no hi seran, i afegint-hi els de la CUP). .

Entre les diverses causes del fracàs de CiU i Artur Mas en l’acompliment el seu objectiu n’hi ha dues de fonamentals: la falta de credibilitat en la “conversió” sobtada de Mas i molts candidats de CiU a l’independentisme i, sobretot, la política antisocial del bipartit els dos anys de l’anterior legislatura. Un cop coneguts els resultats,  el mateix Artur Mas ha dit que CiU ja no podrà governar sola sinó que una altra força política ha de compartir amb ells el govern del dia a dia. Una mena com una altra de passar les conseqüències negatives dels propis errors al altres. Una temptació que, sense dir-ho expressament, sembla dirigida a ERC. La resposta d’Oriol Junqueras la mateixa nit electoral sembla dir que no serà fàcil que els republicans caiguin en aquest parany convergent. Caure-hi seria el pitjor que li podria passar a ERC i a a la bona gent catalana. Caldrà veure què passarà en el debat d’investidura i al llarg de la legislatura.

ERC té ara, en canvi, una extraordinària oportunitat d’encapçalar al Parlament, d’una banda, una ofensiva de la resta de forces a favor del dret a decidir (ICV i CUP) perquè el govern de la Generalitat convoqui el referèndum d’autodeterminació en l’actual legislatura. I, de l’altra, de sumar forces d’esquerres al Parlament en contra de les retallades socials. I fer-ho en una perspectiva a llarg termini: convençuts que, aviat o tard, aconseguirem la independència, i que necessitem més que mai aplegar una esquerra independent i a favor del dret a decidir, ja sigui constituïda per un sol partit o en un bloc de partits diversos. No hauria de ser difícil agrupar a l’entorn d’aquest objectiu, en el dia a dia parlamentari, ERC, ICV i la CUP, si es deixen els sectarismes i es fa un esforç per impulsar propostes concretes.

Humbert Roma, periodista

(La foto és de Jordi Borràs, publicada a “Nació Digital”). (Una primera versió d’aquest article la va publicar “Tribuna Catalana” el 28 de novembre del 2012)

Read Full Post »

Finalment, m’he decidit a votar per la CUP

Després de dubtes reiterats de si votar ERC o CUP, finalment m’he decidit a fer-ho per la CUP. La principal raó és que em sembla necessari que un corrent important de l’independentisme d’esquerres com la CUP, que s’ha anat construint pacientment a nivell local amb propostes polítiques constructives i que en un dels casos acabaria sent de gran transcendència nacional com les consultes sorgides d’una proposta de la CUP a Arenys de Munt, el necessitem també al Parlament. I ells mateixos necessiten també provar l’experiència de la representació parlamentària en la qual desitjo que tinguin –juntament amb ERC i ICV– un clar paper de contrapès necessari a la previsible majoria de CiU que no vull que sigui absoluta. Hagués preferit, i ho vaig escriure a facebook i els ho vaig dir a una assemblea de la CUP a Lleida, que haguessin anat millor plegats amb ERC, en coalició, de forma excepcional atesa l’excepcionalitat del moment i el perill de la majoria absoluta de CiU. Però les coses són les que són, i m’ha calgut triar.

Aquest és un els problemes dels sistemes polítics democràtics actuals tal com estan organitzats, i més encara als països que depenem de la legislació espanyola amb domini exclusiu de les llistes tancades, una estructura de partits on “qui es mou no surt a la foto” i una restricció molt gran del dret a votar propostes concretes en referèndums…

I no vull deixar de dir, també, que una altra de les coses que m’han portat a votar la CUP és l’extraordinària qualitat humana i política del cap de llista per la circumscripció de Barcelona, on visc i voto: David Fernàndez. David (a la foto) és un lluitador constant i valent, des d’una actitud de noviolència activa, no solament per la nostra independència nacional –i la basca, a la qual dedica moltes energies amb entusiasme– sinó també pels drets humans i socials. I té una sòlida experiència en economia social i cooperativa que espero que li serveixi a l’hora d’articular propostes concretes –més enllà dels plantejaments de principis– per afrontar la crisi actual des d’una perspectiva alternativa.

Read Full Post »

Eleccions en tres nacions sense Estat a l’imperi espanyol

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Read Full Post »

Parlant de periodisme incòmode al vermut-tertúlia del Casal Panxampla, a Tortosa

Ahir dissabte va ser per mi una jornada particular: vaig anar, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, a Tortosa (Baix Ebre). Ens hi havien convidat des del Casal Popular Panxampla per participar en una nova fórmula de conversa a moltes bandes que han inaugurat fa tres mesos: el vermut-tertúlia. En aquest cas, per parlar sobre la crisi del periodisme i el dret a la informació, amb especial referència al periodisme arrelat al territori.

Va ser una fructuosa trobada de periodistes vells –l’Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita a la UAB i presidenta del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre, a qui retrobava després de molt de temps de no veure’ns, i jo mateix–; joves –entre ells, la Roser Royo, a l’atur des que “El Punt/Avui” va aprimar la plantilla ebrenca dels vuit professionals que havia arribat a tenir a l’única persona que ara hi treballa, i des de casa, com ella mateixa va explicar, i l’Oriol Gracià –ara a la revista “Sàpiens”, que era qui coordinava el debat–, i gent dels moviments socials i del país, sobretot de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com l’incombustible Manolo Tomàs, que no hi podia faltar.

De la primera sensació de catàstrofe a què ens podien induir les xifres i les experiències personals –tancament de mitjans; reducció i precarització de pantilles, feina i sous, amb la repercussió que això té en la invisibilització del territori i les seves gents en els mitjans–, en va emergir una alenada d’aire fresc que em va reviscolar –i espero que també a tots els participants– per molts de dies. Dues companyes periodistes ens van explicar com estan aconseguint reeixir amb la seva experiència a internet i el seu portal cultural “Surt de casa”; la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va detallar la seva nova estratègia de comunicació, amb una potent base d’adreces –milers i ben catalogades,en funció dels interessos dels receptors i els propis: en dono fe de l’activitat al twitter on rebo informació seva sistemàtica i sempre interessant–; l’Amparo, a banda les seves reflexions compartides per mi sobre la pèrdua del “qui” en les informacions dels mitjans autoanomenats “de referència” –la deshumanització, que en diu ella i que es reflecteix de forma descarada als titulars– que dilueixen les persones i les responsabilitats, els protagonistes de la notícia que en dèiem abans, en ens abstractes –com ara “els mercats”, “els agents socials”…– en lloc de parlar de l’Emilio Botín i d’altres lladregots d’alta volada que prenen decisions que afecten a la bona gent, va parlar també dels seus treballs a la UAB. Una feina apassionant de posar en forma de mapa, sobre el territori, la realitat informativa del país, que fan al Laboratori de comunicació pública.

Per la meva banda, havia preparat uns apunts dels quals només en vaig usar la primera frase, treta del títol d’un debat que el Grup Barnils va organitzar a Girona el desembre del 2007: “Periodisme reverencial versus periodisme incòmode”. Després, arran d’una intervenció d’algú que crec que té relació amb la PDE i que va parlar de l’experiència que s’està vivint als Estats Units d’Amèrica, de recapta de mecenatge per a reportatges concrets, amb recollida de diners mitjançant internet, vaig explicar l’esplèndida experiència que estem vivint amb la nostra segona edició de l’Anuari de silencis mediàtics (corresponents a l’any 2011 i que preparem per treure el maig vinent des de mèdia.cat). Una experiència que em fa confiar una altra vegada, i molt, tant en la professió i els seus professionals com en el país i la nostra bona gent. No ho he explicat en aquest bloc, però, gràcies al micromecenatge a través d’internet hem aconseguit duplicar el pressupost que teníem previst de recapta de diners de particulars. de 3.200 euros inicials als 6.350 amb què l’hem saldat, acomplerts els quaranta dies de termini que ens havíem donat. Amb aportacions de 264 mecenes, amb un esglaonat que va des dels cinc euros fins als quatre-cents, segons les “recompenses” a què donen dret.

Quan vaig començar a llegir els temes silenciats el 2011 que havíem recollit al primer Anuari, ja publicat, creia que amb els primers exemples n’hi hauria prou i temia fer-me pesat. La gent en volia saber més i em van fer llegir la totalitat de la llista del dotze temes seleccionats llavors (enguany en seran quinze, gràcies a la generositat dels mecenes). El país, la nostra bona gent catalana, és viu i vol un periodisme crític, incòmode i proper a la ciutadania. I a cada cantonada –barris, pobles, grups socials…– hi ha gent extraordinària, com el Josep Maria Sabaté i Ibáñez, ànima de la trobada, amb qui la vam cloure tot dinant, ell –jove–, una parella de jubilats, vells militants del PORE a Nou Barris de Barcelona ara afincats a les Terres de l’Ebre, i jo mateix. jubilat també i vell militant del PTE.

O com els joves companys periodistes Roger Palà i Sergi Picazo i la companya Laia Soldevila, que estan tirant endavant amb dedicació, il·lusió i professionalitat l’Anuari d’enguany. O el Joan Canela que, de València estant, manté el dia a dia de mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, amb tanta dignitat, al servei de la nació sencera i la seva bona gent. Tinc una prfunda convicció que és aquesta joventut la que salvarà al país i la seva bona gent de la desfeta a què ens pretenen abocar els polítics del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra de la gent i a favor de l’imperi i els interessos dels poders econòmics i de dominació, que s’embolcallen amb vergonyant hipocresia, això sí, amb la bandera catalana (i estelada si pot ser…).

(Recomano també, amb entusiasme, el bloc d’una altra companya ebrenca, la Maite Ruiz, i en concret aquest article seu sobre la crisi del periodisme en els territoris catalans on l’Ebre s’aboca al mar)

Read Full Post »

Unitat, democràcia i transversalitat

Durant el llarg procés de les consultes sobre la independència de la nació catalana que vam culminar, el 10 d’abril farà un any, a Barcelona, vaig confirmar –de fet, vaig reaprendre perquè h havia ben oblidat– un principi substancial de la democràcia: la unitat és el fonament del totalitarisme. I, per contra, la divergència, les diferències, la confrontació pacífica d’idees i propostes… és la base de la democràcia

L’argument més sobat que vam haver de replicar sovint a les consultes –vingués dels qui volen mantenir el poder a les seves mans o de la bona gent a qui demanàvem que exercisin el seu dret al vot i s’hi negaven– era que estàvem dividint el país. I nosaltres –jo mateix, moltes vegades– els responíem que era això precisament el que volíem: tota consulta democràtica –també les eleccions– divideix la gent, perquè aquesta és la base de la democràcia. I és el vot entre opcions diverses el millor mitjà que hem trobat fins ara els col·lectius humans per no estossinar-nos els uns als altres.

Unitat com a fonament del totalitarisme –profundament arrelat encara (allò de l'”España una, grande y libre”) en l’imaginari col·lectiu– atiada massa sovint per aquells connacionals nostres que volen que, per seguir decidint en nom dels altres , tot sembli que canvia perquè en realitat res no ho faci (esadir, aquells a qui interessa que, com deia el príncep de Salina, “cal que tot canviï si volem que tot quedi igual”, precisament en el context de les guerres per la unitat d’Itàlia).

Res més allunyat de la democràcia que la unitat per sobre de tot. Perquè el fonament de la democràcia és, precisament, la divisió: de poders, d’opcions polítiques, de confrontació d’idees i interessos, de controls diversos i sovint contraposats… i la resolució de les diferències mitjançant el vot i el respecte escrupolós dels drets de les minories per les majories i de les llibertats individuals i col·lectives (d’associació política, sindical, civica…).

Ve a tomb aquesta relexió arran de les reiterades proclamacions d’unitat a cegues que escolto massa sovint provinents de la bona gent que ha abraçat amb entusiasme la causa de l’Assemblea Nacional Catalana. Veient, de lluny i a llambregades, la transmissió de l’acte constituent del palau de Sant Jordi dissabte, vaig ensopegar gairebé per casualitat amb la lectura dels resultats del recompte de vots sobre els Estatuts que regiran l’Assemblea. Vaig quedar garratibat perquè sabia que el debat de les esmenes havia estat tens al si d’algunes assemblees territorials, i això no es corresponia gens ni mica amb l’aclaparadora unanimitat de la votació final. Si no és que, finalment, hagués regit el principi de la unitat a ultrança per sobre de la diversitat. Pocs congressos de partits polítics –que haurien de ser, per lògica política, més cohesionats que no una Assemblea de composició tan diversa– acaben amb votacions de resultats tan monolítics.

Alguns relats que m’arriben sobre com s’ha desenvolupat aquest procés de constitució de l’ANC, del que em vaig distanciar –ara ho veig, a temps, per no haver de reviure vells temps que creia superats, de la meva prehistòria política: allò que ja he explicat del marxisme-leninisme/maoisme–, no em resulten gens edificants al respecte.No hi insistiré, perquè ja es veurà com evoluciona tot plegat i sobretot, com deia en el meu anterior article, la qüestió del lideratge: demà passat acaba el termini per presentar candidatures que es votaran el 31 de març.

Deia en un recent article Salvador Cardús que el nom d’Assemblea Nacional Catalana no correspon, en la seva opinió, al que ha de ser aquesta organitzaciño política i que ho entenia com un tribut a la memòria de l’Assemblea de Catalunya de finals del franquisme i el primer postfranquisme. Potser sí. Ara bé, jo n’opino al contrari: que aquesta Assemblea Nacional Catalana s’assembla més aviat molt que poc a aquella Assemblea de Catalunya que tants esforços i il·lusiona va aplegar entre 1971 i 1977.

Vaig donar suport amb entusiasme, i la reivindico, a aquella experiència extraordinària de transversalitat i participació política que va ser l’Assemblea de Catalunya. Però he de reconéixer que –com està passant ara amb l’Assemblea nacional Catalana– també hi havia partits amb més dret de transversalitat que d’altres (i no em vingueu ara que a l’ANC no hi ha partits, que tots som grandets i nos ens mamem pas el dit). El paper del PSUC hi era llavors determinant i tothom sap, o hauria de saber, la capacitat de manipulació política que hi tenien persones clau, com aquella anguila que era el doctor Antoni Gutiérrez Díaz (“Guti”): l’escriptor Sergi Pàmies que, ni que fos per raons familiars pròpies, el devia conèixer una mica, incorpora a un dels seus contes de “La bicicleta estàtica” un personatge que li va que n’hi fet a mida. L’Assemblea de Catalunya va néixer –i això és un mèrit que els cal reconèixer– quan des del PSUC, fins i tot en contra de la direcció epanyola del PCE, s’hi van decidir a fer-la possible i hi van abocar tots els esforços polítics i militants. Però també és veritat que es va acabar quan, també des del PSUC, van decidir posar-hi punt i final perquè –deien– els objectius polítics estaven aconseguits.

No pas però –si més no– el tercer punt programàtic de la’Assemblea de Catalunya, que va quedar manifestament pendent d’acomplir. Aquell que reivindicava textualment “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’ aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. Ni s’havien restablert els principis de l’Estatut del 1932 ni, com és obvi fins ara, no s’havia obert cap via per a l’exercici del dret a l’autodeterminació. Per això, entre d’altres raons, som ara on som: reivindicant encara –i exercint-lo a les consultes ni que fos amb caràcter no vinculant– aquest dret a l’autodeterminació que es va perdre en el periple de la malanomenada transició democràtica. Massa semblant, tot plegat, per desgràcia, amb el procés que ara ha portat a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana com perquè no se’m refredin les esperances que hi podia tenir posades.

Mentrestant, hi hem perdut l’alenada d’aire fresc democràtic que van suposar les consultes sobre la independència de la nació catalana, nascudes de baix cap dalt, a partir de la iniciativa de la bona gent d’un petit poble del Maresme que va encomanar el seu entusiasme a la de més de 550 municipis que va impulsar el vot de 881.564 connacionals nostres en una acció de democràcia participativa inèdit en una nació sense Estat a la Unió Europea. I també la possibilitat de coordinar –amb paciència i constància– de forma eficaç i amb nous objectius, seguint el procés de baix cap dalt iniciat a Arenys, un moviment participatiu ben arrelat al territori. Algú –no sé qui, però n’intueixo els perquès– va decidir que això no era bo per a la bona gent catalana que no té capacitat per organitzar-se ni fer les coses per ella mateixa sense necessitat de tutelatges messiànics, i ens han abocat a una Assemblea de Catalunya bis.

Veurem què passa quan, a aquest mateix “algú” se li acudeixi que els objectius de l’ANC ja s’han acomplert, com quan es va decidir  dissoldre l’Assemblea de Catalunya, contra l’opinió, entre d’altres, de mestre Xiri i molts independents de l’Assemblea. I en què quedaran llavors aquelles crides entusiastes a la unitat sense fissures que estem escoltant ara de forma tan vehement i la cara que hi posaran els qui ara les engalten a tort i dret a compte de les essències pàtries.

(A la foto, que he baixat de PriotatxIndependència, dempeus i a l’esquerra en un acte de promoció del procés constituent de l’ANC, Pere Pugès i Dorca, personatge clau en aquest procés. El març de l’any passat encara firmava articles com aquest al web “L’Hora, el diari del Nou Cicle”, portaveu del sector obiolista del Partit dels Socialistes de Catalunya).

Read Full Post »

Sobre la tria de les paraules: solidaritat o ajuda mútua

Els qui hem fet de la feina de triar i ajuntar paraules el nostre ofici de per vida –o, si ho voleu així, l’eina de l’ofici d’informar– sabem què és patir a l’hora d’encertar-les. I com sovint allò que en un temps ens semblava adequat ara ha perdut el sentit o n’ha evolucionat cap a un altre que ja no s’adiu amb precisió a allò que volem dir. I també sabem com n’és d’important la tria de determinades paraules per definir i transmetre un imaginari propi o col·lectiu i, doncs, una visió de la societat i la vida.

Els qui vam escriure durant el franquisme sabem el valor que per nosaltres tenia, per exemple, triar Estat espanyol on d’altres deien Espanya. Un periodista, company meu aleshores i després treballant al diari “El País”, m’ho deia als anys noranta del segle passat: “Encara ara em repugna posar Espanya on abans dèiem Estat espanyol”. Era un signe d’identitat dels qui –independentistes o no; jo llavors no n’era– negàvem a Espanya l’atribut de nació que defensàvem per Catalunya (i, els defensors de la nació sencera, pels Països Catalans).

En parlaré, d’això en concret, un altre dia, si tinc esma de seguir aquesta sèrie d’articles que engego avui en aquest bloc. Perquè ja fa temps que he decidit abandonar el terme Estat espanyol pel més constitucional –en definitiva, oficial– que els mateixos espanyols, amb el suport llavors de la majoria de catalans però no dels bascos, es van donar el 1978, herència reconeguda de la mateixa denominació franquista (Leyes Fundamentales del Reino): Regne d’Espanya. I més coses…

El primer article, però, vull dedicar-lo a una altra evolució en la meva tria lingüística particular: la substitució pràcticament sistemàtica que he decidit fer del terme solidaritat per ajuda mútua. Dos termes usats per l’anarquisme català històric –l’òrgan periodístic de la CNT a Catalunya es deia “Solidaridad Obrera” i el grup de Durruti-García Oliver-Ascaso i altres, “Los solidarios”– que no han tingut però el mateix èxit pel que fa a la implantació i han sofert evolucions semàntiques, al meu parer, molt dispars. Tant com ho ha fet el mateix país i les seves circumstàncies.

¿Per què he deixat de parlar de solidaritat –que no és un concepte exclusiu de l’anarquisme i que va tenir un èxit reconegut en les candidatures de la Solidaritat Catalana a començaments del segle passat– i l’he substituït per ajuda mútua? Fonamentalment, per dues raons:

1) Perquè per als imperialistes espanyols solidaritat ha esdevingut paraula sinònima a espoli fiscal, i l’usen a tort i a dret per embellir un acte de robatori colonial.

2) I, tant o més importat, perquè el terme solidaritat ha anat esdevenint sinònim d’ajuda a canvi de no res o de ben poc (solidaritat amb el tercer món, amb el País Basc, amb el poble maputxe, amb els més desfavorits…). Sense que això vulgui dir que el menystinc aplicat a moviments o partits –Solidaritat per la Independència, solidaritat internacionalista…–, sento com si, en el fons, amagués una manera de dir laica el concepte cristià de caritat.

Aquesta tria meva d’una manera diferent de dir la necessitat que tenim els individus, els sectors socials o la bona gent de les nacions oprimides de col·laborar en la consecució dels nostres objectius l’he anat covant sobretot arran del meu interès per la bona gent basca i la seva lluita per les llibertats. Ja fa temps que crec que, sovint, la bona gent catalana s’ha vist empesa a la solidaritat amb la bona gent basca perquè tocava, i l’ha exercida amb generositat, sense demanar res a canvi. Això, per mi, no és solidaritat sinó una mena de caritat cristiana laica, perquè comporta donar sense esperar rebre cap contrapartida de l’altre, amb l’esperança que els déus ens ho premiaran al cel.

Aquesta concepció de la solidaritat pot semblar molt heroica i despresa d’interessos personals, però és ben poc eficaç a l’hora de la veritat. Per això, considerant devaluat el terme, n’he escollit un altre de llarga trajectòria en el pensament anarquista: ajuda mútua. Remarcant, així, que la col·laboració ha de ser mútua i ha de comportar que cadascú faci la pròpia aportació als objectius comuns en la mesura de les seves possibilitats. Aquesta és, al meu parer, la base de la cooperació. Un concepte que ha d’esdevenir clau, per exemple, per l’èxit de l’esforç comú de la bona gent de la nacions sotmeses a la sobirania espanyola per aconseguir el nostre alliberament col·lectiu.

Seguint aquesta nova dèria meva, m’he trobat llegint qui sembla que va ser el pare de la criatura: el príncep anarquista rus Piotr Kropotkin. I m’ha captivat. He de reconèixer que un dels pecats de la meva formació marxista-leninista de matriu maoista ha estat descuidar la lectura dels clàssics anarquistes –i certament també dels marxistes, que solíem substituir per autèntics catecismes que ens endisaven en el comunisme marxista com en una religió. I deixar-me portar pels tòpics fins i tot quan em vaig interessar més per l’anarquisme. Llegir, doncs, Kropotkin –que en això estic posat– m’ha descobert tot un món. Sobretot en una de les qüestions que sempre m’ha preocupat: com construir una ètica atea sense d’altres referents que el fet de pertànyer a l’espècie humana.

Confesso que encara sóc a les beceroles i, atesos els meus 67 anys que compliré dintre de quinze dies, no puc dir que conegui prou Kropotkin, autor, d’altra banda, d’una riquesa d’interessos que anaven molt més enllà de la ideologia i la lluita social. Puc, doncs, fins i tot trair alguns dels seus conceptes amb una lectura –i, doncs, una explicació– incompleta i precipitada. Pel que n’he llegit, Kropotkin inseria la seva concepció de l’ajuda mútua en la teoria de l’evolució de les espècies. Fervent defensor d’un darwinisme allunyat de l’anomenat darwinisme social de l’època (finals del segle XIX i començaments del XX), llegia Darwin –sobretot el darrer Darwin– des d’una perspectiva més social que individual. I, per això, oposava –o si voleu posava al davant– l’ajuda mútua a la lluita individual per la supervivència com a factor clau de l’evolució.

“En la pràctica de l’ajuda mútua, de la qual en podem seguir petges fins als rudiments més antics de l’evolució –diu, concloent “L’ajuda mútua. Un factor de l’evolució”–, hi trobem l’origen positiu i indubtable de les nostres concepcions morals, ètiques, i podem afirmar que el principal paper en l’evolució ètica de la humanitat va ser exercit  per l’ajuda mútua i no per la lluita mútua. En l’àmplia difusió dels principis d’ajuda mútua, fins i tot en l’època actual, hi veiem també la millor garantia d’una evolució encara més elevada del gènere humà”. (“El apoyo mutuo. Un factor de la evolución”. Ed. Madre Tierra. No sé si n’hi ha edició en català, però no l’he sabut trobar).

(La imatge que acompanya aquest article l’he baixat del web http://dckaleidoscope.wordpress.com/category/art-architecture/art-by-genre/street-art/page/2/ que recull una mostra molt suggerent d’art al carrer).

Read Full Post »

Carta a la bona gent d’ERC. Idees, polítiques i persones

Bona gent del partit de Francesc Macià, Lluís Companys i Humbert Torres:

ERC sembla condemnada a la baralla eterna entre les persones que dirigeixen el partit i, en aquests moments, ben poc abocada al debat de les idees i les polítiques a fer. Si més no, aquesta és la desgraciada imatge que el partit independentista segueix donant dia sí, dia també. Avui mateix un diari –no em feu dir quin, però tant li fa– enquestava els seus llegidors sobre si és millor Alfred Bosch o Joan Ridao per encapçalar la llista a les properes eleccions a les Corts espanyoles.

“I jo què sé?”, hauria contestat, si m’haguessin donat aquesta opció. Si allò que m’interessa i que considero que hauria d’interessar la bona gent catalana és què hi anirà a fer un o altre a Madrid. És a dir, quines idees noves hi aportarà i quina política hi farà. Perquè no hi hagi dubtes, sóc dels qui pensen que no participar en aquestes eleccions, com s’ha predicat des d’alguns sectors i personalitats, només és una proposta de perdedors, que la fan fins i tot abans de donar la batalla. Com que no la podem guanyar, no la fem, semblen dir-nos. Discurs de l’etern perdedor que diu que el raïm és verd perquè no pot abastar-lo.

I tant que és verd, però és que si no ens hi posem, l’adobem i conreem bé, madurarà a la parra i se’l menjaran els altres a picotades o es podrirà i no l’haurà ningú. Discurs, doncs, aquest de no presentar-se perquè a Madrid no se’ns hi ha perdut res, que no és el meu. Que quedi clar: no és el meu. Per això, precisament, no m’importa ara com ara qui anirà a Madrid –més ben dit, no és el primer que m’importa– sinó què hi anirà a fer. I després que sigui el partit corresponent –que hi té tot el dret del món– qui, seguint els seus mecanismes democràtics interns, decideixi les persones que aniran a les llistes. Ordre invers, doncs, al que, si més no de portes enfora, semblen seguir la majoria de partits, i també ERC. No sóc membre d’ERC tot i que els he votat reiteradament, amb pinces més grosses o petites al nas segons les circumstàncies, excepte a les darreres municipals, que vaig votar les CUP a Barcelona. Però em preocupa, i molt, que el meu país no tingui un partit socialdemòcrata independent i independentista amb cara i ulls, i amb voluntat i possibilitats d’afrontar sense complexos el dia a dia de la política i, doncs, també les eleccions quan toquen segons el ritme que ens marca –no som independents encara, ai– l’imperi. Ordre invers que hauria de posar en primer lloc les idees –si pot ser renovades i no tronades, i explicar-nos-les–; després, la política que vol fer el partit a la institució per la qual el votem, i finalment i en conseqüència les persones que l’han de defensar on toqui.

Que no hi ha feina a fer a Madrid? I tanta que n’hi ha. Les perspectives que s’obren a les properes eleccions espanyoles no estan, ni molt menys, tancades encara que ens ho sembli. Hi ha un fet previsible que, ni que fos només per ell tot sol, pot resultar un trasbals decisiu per a l’imperi, si els deixen presentar –esperem i lluitem perquè sigui així– des de la perspectiva de la lluita anticolonial: la presència de Bildu, amb Sortu legalizat o no, i els seus representants que puguin ser elegits al País Basc del sud. Pendents hores d’ara encara d’una ampliació de la coalició amb d’altres aliats electorals a la comunitat autònoma basca i a la foral navarresa (PNB, Aralar, Nafarroa Bai…). Com ho afrontaran els diputats catalans –i quins mecanismes i propostes d’ajuda mútua hi plantejaran– dependrà, i molt, de les idees i polítiques que prèviament hagin definit els respectius partits.

Això només pel que podríem anomenar política internacional de l’independentisme català i d’ajuda mútua entre les colònies del mateix imperi espanyol i els representant elegits per la seva bona gent en aquesta tongada electoral. Si parlem de política pròpia, de portes endins –que també, i molt, s’haurà de fer també de portes enfora: allò que anomenem internacionalització del conflicte nacional, més enllà de les fronteres de l’imperi–, només pensant en el procés que tenim obert d’ampliació de la base social de l’independentisme després de les consultes sobre la independència i en la perspectiva de la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, la feina a fer dels diputats a Madrid pot arribar a ser ingent. Que no se l’acabaran si no són ganduls. D’una banda, per fer-se ressò d’aquest procés que es desenvolupa al país i que desitjo i preveig creixent, i fer-lo visible; de l’altra, per buscar complicitats –no per explicar a Madrid què és això de Catalunya i els Països Catalans, que ja ho haurien de saber; si no, ja hi ha enciclopèdies i blocs múltiples que en parlen– a tots els nivells imaginables tant dins com més enllà de les fronteres de l’imperi. I, en el cas que un dels dos partits imperials que s’hi juguin la majoria (PSOE i PP) l’aconsegueixin només relativa, influir allí en els debats i decisions polítiques del dia a dia mentre no puguem fer política independent pròpia.

Reflexionar i decidir sobre això –abans, quan no es feia política a cops d’enquestes i improvisacions segons el vent que bufa, en deien estratègia– és primer, i previ, a fer-ho sobre les persones. I, pel que fa a ERC, a mi personalment m’agradaria saber si ja ho han fet, què han decidit, abans que em plantegin el dilema de qui ho ha de defensar, que ja ho decidirà el partit. Al cap i a la fi, en el sistema electoral de llistes tancades al Congrés dels Diputats, i de disciplina de partit a tots els nivells de representació política –que és el vigent a l’imperi espanyol–, el nom resulta una qüestió de màrqueting, dit en llenguatge de caricatura però per desgràcia no tan allunyat de moltes realitats de partit.

Jo voldria una ERC autèntica en els tres costats del seu triangle: esquerra, república, pàtria catalana. I m’agradaria –més aviat crec que és necessari per anar bé i començar a posar fi al desprestigi de la política, tasca urgent de cara a la nostra pròpia construcció nacional– que fossin clars en la definició dels seus compromisos i el camí que es plantegen seguir. Bona gent d’ERC, ¿què hi anireu a fer a Madrid? Poseu fil a l’agulla, expliqueu-ho amb sinceritat, sense jesuïtismes recargolats (que teniu una honorable tradició laica i republicana a què us deveu), i sobretot feu per manera de garantir –fins on us sigui possible– que no fareu mai més de criada de ningú. Que si pacteu, que segur que caldrà que ho feu –només mitjançant el pacte o compromís nacional podrem arribar a la independència, entre d’altres pactes que haurem de fer, vosaltres des de les institucions polítiques i segur que també nosaltres des de fora d’elles–, no ho feu com demanant perdó al gran germà (o germà gran) que pretén saber més que vosaltres de fer política (o de vendre el país, que és allò en què els germans grans que heu tingut fins ara us han volgut ben ensarronar al llarg de la ja dilatada història del postfranquisme).

Per favor, doncs, idees i estratègia pròpies, sent-hi fidels fins on us sigui possible pel deute que teniu cap als vostres votants, sense fer de criada de ningú. Si els altres volen pactar amb ERC que sigui pel que ERC representa (independència nacional, esquerra, república), defensa i té com a objectiu a aconseguir, i no per portar-vos ells al seu hort com dissortadament han fet fins ara, amb la vostra aquiescència, tant CiU (quan els donàveu suport) com el PSC (en l’època del tripartit i els pactes electorals al Senat espanyol). Després que ho hàgiu definit, ja ens direu qui heu triat per defensar-ho amb coherència a Madrid.

Que els déus de la República (Francesc Layret, Salvador Seguí, Francesc Macià, Lluís Companys, Humbert Torres…) us siguin propicis.

Humbert Roma, periodista

(A la foto: monument a l’advocat republicà Francec Layret a Barcelona. Poc abans que pistolers de la patronal els matessin, ell i el sindicalista anarcosindicalista Salvador Seguí (el noi del sucre), segons alguns historiadors, preparaven la constitució d’un partit laborista català. Aviat en farà cent anys).

Read Full Post »

Política catalana a la manera basca: entre el pacte fiscal i Bildu

Un dels problemes greus de la política catalana és que –a diferència de la societat civil i fins i tot d’alguns representants de l’àmbit municipal que pensen per ells mateixos, i actuen en conseqüència amb una notable capacitat de transversalitat i d’autonomia respecte dels partits com ha demostrat l’èxit dels referèndums sobre la independència nacional– les propostes que ens arriben de les direccions dels partits semblen nascudes de la mandra política institucionalitzada. I, doncs, només plantegen que adaptacions a la catalana d’importacions vingudes d’altres realitats nacionals, sobretot del Païs Basc.

D’aquestes propostes polítiques catalanes que en podríem dir “a la manera basca” en tenim aquests dies en primer pla informatiu dues de ben significatives. Una, provinent del bipartit governant a la Generalitat de dalt, porta de corcoll la resta de partits catalans diguem-ne sobiranistes amb representació parlamentària –amb especial incidència a ERC– i amenaça fins i tot d’envescar l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (com podeu comprovar si llegiu amb atenció el confús i contradictori redactat de la proposta número 115 per al Debat del Full de Ruta plantejat de cara a la constitució de l’ANC prevista en principi pel novembre. Es tracta de la famosa proposta de pacte fiscal de la colònia amb l’imperi espanyol plantejada pel bipartit governant, amb un èmfasi mereixedor de millors objectius. Proposta de pacte fiscal que, des del començament s’ha presentat com una adaptació del concert-conveni de les institucions forals basques i navarresa amb el Regne d’Espanya. A la manera basca.

L’altra proposta ens arriba de Solidaritat per la Independència (SI), després del cataclisme electoral que van sofrir els partits independentistes a les darreres eleccions autonòmica (2010) i municipals (2011), com a conseqüència, entre d’altres raons, de la divisió i enfrontament propiciat pels capitostos de SI abans de les autonòmiques, alguns dels quals es van fer un tip de dir coses tan surrealistes com que al gener ja seríem independents si els votàvem a ells. Ara, seguint l’estela del bipartit, esadir a la manera basca, s’acaben de treure de la màniga la proposta de fer un “Bildu a la catalana” i fins i tot hi ha un espai al facebook que porta aquest nom tan capriciós com fal·laç.

Dues experiències basques que susciten imitadors interessats –partidistes fins a l’agonia– sense tenir en compte que Catalunya –i menys encara els Països Catalans– no és el País Basc i que són dues realitats nacionals diferents, que per això precisament som dues nacions i en reivindiquem el fet de ser-ho. Una d’elles, la del concert-conveni basc-navarrès cada vegada més en qüestió al País Basc del sud, precisament a causa de l’avanç de l’independentisme d’esquerres que no en vol ni sentir a parlar. Per l’independentisme d’esquerres, el pacte fiscal basc-navarrès és un “pacte de vassallatge” com el va qualificar l’economista de l’esquerra abertzale Nekane Jurado quan fa poques setmanes va presentar a Barcelona el seu llibre “Independencia: de reivindicación histórica a necesidad económica” (editorial Txalaparta, setembre del 2010), on li dedica un capítol clau. “Pacte de vassallatge” que té els seus orígens precisament en la pèrdua dels furs bascos al País Basc del Sud després de la derrota a la tercera guerra carlina del segle XIX (1876). I que res no té a veure amb la recuperació de la independència a què aspira de forma cada vegada més majoritària la ciutadania basca, no en debades la nova estratègia de l’esquerra abertzale no renuncia a aquest objectiu de reconeixement i exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència.

Sobren, doncs, des del territori administrat per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, on també està creixent l’evidència que l’única sortida possible és la independència, les maniobres de distracció que pretén el bipartit governant, plantejant un pacte fiscal a la catalana “a la manera basca”. I seria bo que els partits independentistes no hi perdessin ni un minut, com espero que no ho faci tampoc l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ja en vam tenir prou amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, retallat primer pel pacte Mas-Zapatero (cal no oblidar-ho mai per saber el pa que s’hi dóna, al bipartit); ribotat després per Alfonso Guerra i els seus, i decapitat del tot per la guillotina definitiva del Tribuna Constitucional. Les consultes sobre la independència nacional iniciades a Arenys de Munt el 13 de setembre del 20009 i culminades a Barcelona el passat 10 d’abril, amb l’extraordinària manifestació del 10 de juliol del 2010, és un capital de futur massa important per tornar enrere amb un nou intent, condemnat a un nou fracàs per no res, per les molles quan ara el que toca és lluitar pel pa sencer.

L’altre emmirallament basc de què parlava és l’anomenat “Bildu a la catalana” en què tant d’èmfasi han posat els dirigents de Solidaritat per la Independència. Fins i tot muntant una recent gira catalana de gent de “Bildu” al servei d’aquesta esperpèntica proposta. La veritat és que no hi sé trobar cap paral·lelisme entre el fenomen polític de Bildu al País Basc del Sud amb la nostra miserable realitat partidista catalana. Són tantes les diferències que el camí de convergència i ajuda mútua entre la bona gent de les dues nacions que lluitem per la independència se m’albira difícil i de llarga construcció. I només serà possible partint de les molt diferents realitats nacionals, sense còpies espúries i interessades que no porten enlloc. Només alguns fets que haurien de fer reflexionar els dirigents de Solidaritat per la Independència, si fossin capaços d’abandonar la mandra intel·lectual i les coartades partidistes:

A banda que ens haurien de dir com s’ho faran per aconseguir al nostre país una unitat semblant a la de l’esquerra (repeteixo per qui no ho hagi llegit bé: ESQUERRA) independentista basca, farien bé de tenir en compte que Bildu és un fet basc, producte entre d’altres coses de molts anys de lluita per la independència des de l’esquerra, inclosa la lluita armada, i d’un canvi profund d’estratègia de l’esquerra independentista que espero que aviat comporti l’abandonament de la lluita armada per ETA. Cal recordar que els independentistes bascos tenen encara 750 persones de les seves empresonades a les garjoles espanyoles i franceses, milers d’exiliats, partits de l’esquerra independentista il·legalitzats i dirigents empresonats… I una esquerra independentista que, malgrat tot, ha resistit i ha estat capaç de trobar aliats en Eusko Alkartasuna i Alternatiba per constituir la coalició “Bildu” en els quatre territoris històrics del País Basc del Sud i va en camí de fer-ho també –i potser amb d’altres partits– al País Basc del Nord. Per cert, uns i altres, EA i EB (partit d’origen d’Alternatiba), desil·lusionats de la deriva del PNB contra els projectes compartits en el govern amb el lehendakari Ibarretxe. Entre ells precisament la reforma de l’Estatut d’Euskadi. ¿On tenim aquí ni un sol partit independentista que tingui implantació àmplia i arrelada a tot el territori de la nació sencera? Ells tenen dos sindicats sobiranistes –ELA, sobiranista, cada vegada més allunyat del PNB, implantat a tot el País Basc del sud, que des de fa més de deu anys  –l’any 1997– ja va declarar esgotada la via autonomista , i LAB, esquerra abertzale, implantat als set territoris històrics. Ambdós, representants de la majoria sindical al País Basc del Sud. I nosaltres cap ni un…

I, en canvi, nosaltres els catalans, en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, hem fet un referèndum sobre la independència de la nació catalana impulsat per la societat civil en què han participar 881.564 persones, un fet històric mai vist a Europa, i som en vies de constituir l’Assemblea Nacional catalana que té una potencialitat enorme –sobretot per la decisió de la Coordinadora Nacional per la consulta de participar-hi activament i la confluència de gent procedent de diverses entitats sobiranistes– però que, si no hi parem compte, l’acabarem espifiant abans de constituir-la. Avís a (partits) navegants.

Fem, doncs, cadascú el nostre camí; establim mecanismes d’ajuda mútua entre els dos pobles –i altres colònies del mateix imperi espanyol: un aspecte que trobo a faltar en els documents a debat de cara a la constitució de l’Assemblea Nacional catalana–, i intentem que les nostres lluites, diverses perquè també són diverses la nostra respectiva història i realitat nacionals, convergeixin en l’enfrontament civil, pacífic i democràtic amb els poders imperials, i potser a mitjà o llarg termini en una estratègia comuna, per la plena llibertat nacional seva i nostra.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 3 d’agost del 2011)

Read Full Post »

Honor als qui ens va precedir en la lluita per les llibertats. En la mort de Víctor Torres

Cronos, déu del temps, ha fet que coincidissin un dia per l’altre el comiat al vell dirigent d’ERC, Víctor Torres, hereu d’una nissaga de polítics lleidatans republicans de soca rel, a la seva ciutat de Lleida, i la presentació també a Lleida del llibre-historieta “Mil vidas más” sobre el ja finat dirigent comunista del PSUC, Miquel Núñez, que ha fet el també lleidatà, veí de Barcelona (o és barceloní nascut a Lleida?), Alfons López.

Demà intentaré ser tant  al comiat civil de les despulles de Víctor Torres –de qui sempre recordaré el moment en què, a l’urna del costat de la nostra, va votar en el referèndum d’autodeterminació de la nació catalana el 25 d’abril del 2010 http://www.youtube.com/watch?v=UWUI1J3M5os, precisament a l’antic Hospital de Santa Maria, seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on Alfons López presentarà el seu llibre– com dimecres a aquesta mateixa presentació. Els qui volem les llibertats, totes, per al nostre poble no podem prescindir de la memòria de cap dels lluitadors que ens van obrir, sovint a tentines i enmig de grans tragèdies i dolors personals i col·lectius, el camí i això ens fet més fàcil arribar on som ara.

Aquesta és la convocatòria de la presentació del llibre de l’Alfons

Ens complau convidar-vos a la presentació del llibre MIL VIDAS MÁS, Premi Nacional de Còmic per la Generalitat de Catalunya 2011, biografia del lluitador antifranquista MIGUEL NÚÑEZ.

Dels autors: ALFONSO LÓPEZ, PEPE GÁLVEZ i JOAN MUNDET.

A càrrec de

JAUME BARRULL, professor d’història de la Universitat de Lleida;

ALFONSO LÓPEZ, autor de les historietes, i PEPE GÁLVEZ, autor dels guions i dels textos.

Es projectarà un tràiler del documental d’Albert Soler Al final de la escapada basat

en la persona de Miguel Núñez i amb dibuixos d’Alfonso López.

Dimecres 22 de juny, a les set de la tarda (19h), a l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, plaça de la Catedral, s/n de Lleida.

Read Full Post »