Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘músiques’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Anuncis

Read Full Post »

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

1- Jornadas 2013

Aquest bloc, ja ho saben bé qui n’han intentat fer un seguiment, porta un parell d’anyets sacsejat com el seu responsable, que sóc esclar jo mateix. Ho he explicat prou i no cal, ara com ara, tornar-hi.

Ara m’he proposat, si més no, dedicar-hi ni que sigui uns minutets diaris a deixar-hi la meva petja. Recomanant un llibre, un vídeo, una obra de teatre o una exposició. I, si aquell dia dono més de mi mateix, fins i tot deixant-hi una, ni que sigui petitíssima, espurna de les meves cabòries.

Comencem-hi, doncs per la primera de totes:

Dijous de la setmana passada vaig anar a Fraga (Baix Cinca) a parlar sobre el Grup de Periodistes Ramon Barnils, mèdia.cat i el seu anuari de fets silenciats el 2012, acabat de sortir del forn, en unes jornades llibertàries organitzades per la CNT. Em va omplir de goig sentir al company que va portar-me de Lleida a Fraga que, no solament m’aminava a fer allò que jo mateix ja volia fer –parlar en català, esclar, en un acte que fèiem en territori català– sinó que m’ho agraïa “tenint en compte el que estan fent amb la nostra llengua”. També la CNT i en llocs ben difícils ha assumit que la campanya del PP contra la llengua comuna dels catalans –i també contra l’aragonès– és, ras i curt, una campanya genocida que només pretén enfonsar cada vegada més connacionals nostres en l’autoodi.

Un pensament per avui:

La meva crisi amb la deesa psiquè va començar, i com s’ho fa durar la punyetera, just havent complert els 67 anys –ara ja en tinc 68 llargs–. Potser és que ja se m’havia esgotat tot el meu esbufec. acabades les consultes sobre la independència. I no donava més de mi mateix. Anant una mica més enllà, pel que dura, potser és que ja em veig el regne dels morts, del quan cap humà no se’n lliura, més a prop. I començo a pensar, de debò de debò, en el futur ara sí ja inabastable.

Escric aquestes ratlles mentre escolto la música de la trilogia cinematogràfica d’El senyor dels anells. No en conec ni l’obra literària ni la versió en cinema, però la música m’ha enganxat. La trobareu aquí. 

Read Full Post »

 

tumblr_me1nmvdcAg1qkm7zjo2_500
Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Read Full Post »

Manuel Cuyàs escrivia ahir a “El Punt/Avui” l’article que m’hauria agradat escriure sobre la cruïlla vital (o professional, si voleu, perquè el paguem amb els nostres impostos –i molt bé per cert– perquè faci de president, se suposa) en què es troba el president Artur Mas amb això de la immersió. Com els nostres burgesos del Liceu de començaments del segle XX, que tan bé va descriure Josep Maria de Sagarra a “Vida privada”, dels quals és hereu volgut i declarat, Artur Mas està embolicat amb dos amors impossibles (o un amor i un compromís, si voleu): la “querida” (això és, els nazis del PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana i la llengua del país). Diu que serà fidel a la segona, com imposen els cànons morals de la religió oficial del bipartit –ja se sap, en versió Duran Lleida, som un país catolicapostolicromà i el papa de Roma no ens ho reconeix–, però li dol deixar la primera.

Fa poques hores, acabo d’enviar al grup de debat “Català sempre”, del qual he parlat alguna altra vegada en aquest bloc, un comentari sobre tot aquest nou vodevil de la política catalana –que no és de per riure, per desgràcia, sinó per plorar–, que m’agradaria compartir també amb els pocs o molts lectors d’aquest bloc. Aquí el teniu, retocat i corregit:

L’atac a la llengua nacional catalana que suposen les sentències del
Suprem espanyol i la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya a la Generalitat de dalt perquè les compleixi són
torpedes en tota la regla, uns més, contra la nostra dignitat com a
col·lectiu humà i la (re)construcció de la nació. I, alhora, una altra
mostra –quantes més en caldran encara?– de com l’imperi espanyol manté
i referma dia a dia la seva opressió colonial sobre la nostra bona
gent, perquè enfront ara com ara només hi té una casta política
catalana en general mesella i sense el tremp polític i el valor humà
que se suposa que haurien de tenir les persones que han triat el seu
ofici (pel qual, val a dir-ho, els paguem amb els nostres impostos, i
no pas malament per cert).
Dir que la gent els vota és veritat, però en la realitat només és una coartada per no
fer res perquè això canviï: tant si la fan servir ells com si ho
argumentem nosaltres. Si les coses no ens agraden, canviem-les. I el
fet objectiu és que això està canviant, d’una banda i de l’altra del front.
La immersió lingüística era fins fa uns dies un dels pocs reductes que
ens quedaven i que encara podíem estar orgullosos de defensar,
mantenir i reforçar. Aquest darrer casalot –per molt destartalat que
semblés– ens permetia dir –i jo ho segueixo creient– que no tot estava
perdut, que l’escola encara podia ser un instrument per salvar-nos els
mots i, sobretot, per construir entorn de la llengua pròpia els
necessaris llaços de complicitat entre la bona gent que convivim, bé o
malament, al nostre país (almenys a la Catalunya estricta).
La immersió lingüística era de les poques coses positives i d’una
certa solidesa aconseguides després de la mort del generalot. Ara,
arrisquem de perdre-la, mentre gran part de la nostra casta política
mira de fer veure que no passa res o que no és tan greu… (el
bipartit ha de salvar, com sigui, els pactes racistes i de dreta
desacomplexada amb el PP; el PSC ja fa temps que s’ha suïcidat per no
res).
Però el fonament de la democràcia és el poble, no pas la casta
política. Recuperar aquesta convicció cívica, que la nostra societat
nacional va perdre després de la mort del generalot i els pactes de la
Transició, és urgent, i ho estem fent. Bé o malament, però ho intentem
de tirar endavant. És el principal fruit, entre d’altres moltes
mobilitzacions nacionals més, del fet que 881.854 catalans ja hagin
exercit el dret a l’autodeterminació en les consultes del 2009-2011,
una fita històrica inèdita a Europa. Ara toca reforçar allò que hem
aconseguit i estendre-ho al màxim, fent que el projecte d’Assemblea
Nacional Catalana http://www.assemblea.cat/ esdevingui allò que molts
de nosaltres volem: el nucli democràtic ampli, transversal, organitzat
per estendre i impulsar el moviment insurreccional pacífic per la
independència que necessitem.
No ens confonguéssim pas: la nostra és
una via insurreccional, perquè no ens deixen cap altra opció. Pacífica
però insurreccional.
Ara com ara, l’única que ens deixen la majoria de personatges que
componen la cimera dirigent de la casta política catalana. Si després
canvien, i s’incorporen a l’acció insurreccional, o la promouen perquè
no els queda més remei, bingo! Però les declaracions de la consellera
Rigau dient que deixarà la política si fracassa el recurs jurídic que
presenta el govern de la Generalitat de dalt, que té tota la pinta de
fracassar, ho són tot menys exemplars. Quina imatge més sublim d’indignitat i irresponsabilitat: la senyora consellera d’Educació, covarda com el bipartit que l’ha enlairat al lloc que ocupa, deixant
la política perquè no es veu amb cor –ni ella ni el mateix bipartit– d’encapçalar una acció de desobediència civil en tota la
regla ordenant incomplir les sentències.
Però als imperis no se’ls derrota pacíficament sense la implicació
d’una àmplia majoria de la població, com no es derroten tampoc les
tiranies (l’imperialisme és una de les moltes cares de la tirania, potser la pitjor perquè s’exerceix sobre tot un poble en nom de la suposada superioritat d’un altre). I caldrà moltes accions de desobediència civil i
enfrontament sense més concessions, pacífic i democràtic per part nostra, però dur
(la nostra història és plena de màrtirs –no m’agrada que sigui així,
però ho és– i de gent empresonada i torturada, exiliada… per lluitar
per les llibertats individuals i col·lectives).
Així, doncs, a deixar de fer el ploramiques i a organitzar a cada
barri, districte, poble, comarca… la pròpia assemblea territorial de
cara a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana prevista per al
març. I a complir amb la via que ens marquem nosaltres mateixos de
cara a aconseguir l’objectiu. Només fent les giragonses que no tinguem
més remei que fer. Sense ni una més de les imprescindibles: no fos cas
que, de tant donar-hi tombs, acabéssim errant el camí com ens ha
passat d’altres vegades en la història.

Per concloure, deixeu que us remeti, una vegada més, com feia ahir mateix una companya d'”Horta-Guinardó per la independència” a la nostra llista de l’assemblea territorial del districte, al testament de mestre Xiri, a qui en un acte inoblidable al Palau de la Música de Barcelonavam prometre record perpetu i fidelitat per l’acompliment del nostre ideal comú de llibertat.

AGRAÏMENTS (quatre dies després): Aquestes consideracions les vaig escriure –i, doncs, van ser inspirades en certa manera–, amb una banda sonora de fons: “Corasón loco“, de La Trinca.

Read Full Post »


Dissabte vinent, 16 d’octubre, en el marc de la festa del Correllengua 2010 –que organitza la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL)– al Guinardó, presentem “Horta-Guinardó decideix”, la plataforma on ens hem organitzat la bona gent dels onze barris agrupats en aquest districte de cara a la jornada de consulta sobre la independència nacional prevista per al 10 d’abril de l’any que ve a Barcelona. La il·lusió i la feina assumida pels impulsors i els voluntaris i voluntàries de cara a aquesta consulta només es poden comparar amb l’enormitat del repte que tenim al davant. Un repte que només és un dels passos –necessari però no últim– de cara a aconseguir el reconeixement internacional del dret de catalans i catalanes a l’autodeterminació nacional.

Aquí teniu el programa d’actes de dissabte, on hi ha activitats per a tots els gustos i condicions:

11è CORRELLENGUA GUINARDÓ + FESTA HORTA-GUINARDÓ DECIDEIX

16 octubre, Parc del Nen de la Rutlla <M> Guinardó/Maragall

11.30h.- Diada de cultura popular. Tabalada, grallers, bitlles,construcció del trencaclosques gegant Països Catalans

12.30hh.-Lectura del manifest del Correllengua. Presentació  d’Horta-GuinardóDecideix . Parlament a càrrec de Màrius Serra

13h.-Concert acústic a càrrec de Jordi Gomara i Txus Morales (canço d’autor)

17h.- Animació infantil a càrrec de Mai tant i xanquers. Berenarpopular. Arribada de la flama.

21h-1h.-Concert:

-Catarsi (rock independent)

-Like a Gat (rock pop-rock)-Igitaia (ska)

+ Diables d’Horta

Tot el dia: Fira d’Artesania

Com que la feina a fer és molta i els recursos humans, logístics i econòmics, encara massa limitats, cal insistir en la importància de recaptar adhesions i contactes de voluntaris i voluntàries que s’hi vulguin incorporar en la mesura de les possibilitats de cadascú. Si sou del districte barceloní d’Horta-Guinardó o coneixeu algú que hi visqui o voleu col·laborar amb nosaltres, us hi podeu adherir com a voluntaris.

Els qui en tingueu experiència per haver fet la consulta als vostres municipis o haver-hi col·laborat en alguna ocasió, ja sabeu que per ser voluntari o voluntària no cal viure al districte ni tan sols al municipi (requisit que només cal per votar: llavors sí que cal estar censat al municipi on es fa la votació; Barcelona, en aquest cas).

Es calcula que, per al 10 d’abril, només per cobrir totes les meses de votació als 400 col·legis previstos, caldran uns 20.000 voluntaris. Ens hi anem atansant, poc a poc, però el 10 d’abril és com aquell que diu a la cantonada.

Per fer-vos volunaris i voluntàries podeu donar les vostres dades als webs

http://www.barcelonadecideix.cat/

http://www.hortaguinardodecideix.cat/

Read Full Post »

Els darrers quinze dies hi ha hagut diversos esdeveniments que conviden a insisitir en la importància de la relació entre els pobles català i basc. Del 10 al 12 de maig es va fer a Gasteiz el primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans, una trobada que no ha tingut l’atenció mediàtica que es mereixia. Pocs dies després, del 19 al 21, en actes diferents, el sud-africà Brian Currin i el basc Txelui Moreno van explicar a Barcelona i Bellaterra la gènesi i l’abast dels darrers canvis estratègics de l’esquerra abertzale il·legalitzada.
El congrés de Gasteiz, si la voluntat expressada per molts dels participants s’acompleix i té continuïtat, haurà estat un pas molt interessant per al coneixement mutu entre els dos pobles, lluny de les dues actituds –bé de menyspreu, bé d’emmirallament– amb què sovint ens hem mirat uns als altres. Nascut en l’àmbit acadèmic, per iniciativa del lectorat de català a la Universitat del País Basc –i gràcies a l’impuls tossut i la capacitat organitzativa de la catalana Agnès Toda–, els debats en molts casos van anar força més enllà de l’estricta exposició i anàlisi d’investigacions universitàries: mitjans de comunicació, música i identitat (i rebel·lia), casals catalans i euskal etxeak, independentisme, estructures de solidaritat, immersió i política lingüística, política editorial, relacions entre mestres i pedagogs, seleccions esportives nacionals… Esclar que el fet de tenir el seu origen en una facultat de lletres en va condicionar l’enfocament i hi van faltar d’altres temes d’interès: economia, dret i constitucionalisme, ciència i tecnologia, medi ambient, territori, infraestructures… De tota manera, les temàtiques abordades ja van ser tantes que probablement en el futur convindrà més aviat acotar-les que no dispersar-les més.
El fet transcendent, però, ha estat la mateixa celebració del congrés i l’intercanvi d’experiències i punts de vista, amb un plus afegit en algunes temàtiques: la constatació que tant bascos vivint als Països Catalans com catalans vivint al País Basc han fet importants aportacions a la cultura i la investigació en el país on treballen. Per posar només dos noms, a manera d’exemple: l’infatigable català Toni Strubell –que hi va aportar un provocador discurs sobre la cultura catalana i el seu llibre “Un català entre bascos”–  i el persistent basc Ignasi Vila, primerenc defensor de la immersió lingüística a Catalunya quan encara poques persones hi creien, tal com va explicar en la seva intervenció.

Un sud-africà i un basc a Barcelona

Pel que fa a les conferències del sud-africà Brian Currin, que l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri i la catalana Fundació per la Pau van portar el 19 de maig a la Universitat Pompeu Fabra, i del portaveu de l’esquerra abertzale il·legalitzada Txelui Moreno, que va organitzar l’associació “Amics i amigues d’Euskal Herria” el 20 de maig a les cotxeres de Sants i el 21 a la Universitat Autònoma de Bellaterra, van servir per conèixer amb més detall els darrers canvis en l’esquerra abertzale.
Brian Currin, que va tenir un paper molt important en els processos de pau al seu país i a Irlanda del Nord i que va participar al darrer i fracassat procés al País Basc, va explicar amb força detall les raons de fons que –en l’opinió d’aquest expert que ha acompanyat els independentistes bascos en les seves darreres relexions i debats– han portat l’esquerra abertzale il·legalitzada a defensar una opció democràtica pacífica, sense ingerències, per abordar la sortida del conflicte. Per Brian Currin, la falta de transparència en la negociació, pel fet que l’esquerra abertzale seguís il·legalitzada durant el darrer procés, va ser una de les causes fonamentals d’aquell fracàs. Per això, va remarcar la importància dels passos que ara està donant aquest sector polític de forma unilateral perquè no hi hagi excuses per a mantenir fora de la llei la seva activitat política. “Em vaig reunir amb dirigents de Batasuna que no eren a la presó i els vaig intentar convéncer que s’havien de legalitzar. També els ho deien els del Sinn Féin”, va explicar Currin en la seva conferència, en què va qualificar de tot un repte el llarg i ampli debat d’un any i mig en què l’esquerra abertzale “va pensar una altra manera de fer política”. Un procés que va culminar –segons l’advocat sud-africà– en les declaracions dels independentistes assumint els principis del senador nord-americà George Mitchell per a Irlanda, “que afecten sobretot la violència”, va dir. I que es concreten en “un compromís clar sobre els mitjans democràtics no violents, cessament permanent de la violència i comissió internacional fiable que el supervisi, i aplicació d’aquests principis a totes les forces implicades en el conflicte”.
Currin va insistir que l’opció de l’esquerra abertzale “per aquests principis de maduresa” és seriosa i fiable, però –va afegir– “no es poden aplicar si ETA no s’hi compromet també”. “Els dirigents de Batasuna –va dir– afirmen al seu document (Zutik Euskal Herria/País Basc dempeus, que van fer públic a mitjans de febrer) que faran tot el que podran per conseguir aquest compromís d’ETA”. El facilitador sud-africà de negociacions en conflictes –denominació que prefereix a la de mediador– considera que l’esquerra abertzale ha aconseguit tres objectius ja irreversibles: 1) Un suport profund a l’alto el foc i l’abandonament de la violència en una consulta molt àmplia a les seves bases electorals. 2) Avenços considerables pel que fa a la confiança amb altres interlocutors al País Basc, molt deteriorada després de l’atemptat de la T-4 i el trencament de la darrera treva. 3) Un  compromís ferm pels mitjans democràtics i pacífics per aconseguir els seus objectius. “Fins i tot han remarcat que només hi ha aquesta sortida i que la seva posició és unilateral. Si és irreversible, hauran de comprometre’s en les negociacions amb ETA per convéncer-los que deixin la violència”, va dir. Tot i reconèixer que aquest procés pot ser llarg i que “no podem esperar que sigui d’un dia per l’altre”, va inisistir que “perdrien credibilitat si es perpètua indefinidament”.
“¿Respondrà Madrid de forma positiva?” –es va preguntar. “Ja ha tocat l’hora que també Madrid faci passes concretes. La veritat és que els dirigents de l’esquerra abertzale no poden, ells sols, aconseguir la fi de la violència. La responsabilitat és compartida”, va respondre, i va plantejar tres objectius immediats al Govern de la monarquia: 1) Els dirigents de Batasuna s’han compromès per la permanència de la no violència i a demanar a ETA que ho deixi. És hora de legalitzar Batasuna. 2) Cal alliberar els dirigents independentistes que segueixen a la presó: no estan empresonats per actes de violència i tots ells s’han compromès en aquesta estratègia. Cal que estiguin disponibles per encetar negociacions i per parlar a la gent. 3) Cal l’aproximació dels presoners polítics bascos al seu país i l’alliberaement d’alguns d’ells, com els qui són malalts terminals. “Són passes que pot donar el govern central i que garantirien la irreversibilitat del pronunciament contra la violència”, va concloure.
Un compromís, el de l’esquerra abertzale, que Txelui Moreno va refermar en la seva conferència a Barcelona i Bellaterra, en què va insistir en el caràcter extraordinari del llarg debat que ha portat l’esquerra abertzale als seus plantejaments actuals. Un camí que –va reconèixer– tenien pendent des de molt abans de l’anterior treva, el trencament de la qual va profundir la seva desorientació “fins que ens vam aclarir –va reconèixer– que érem en un moment de canvi de cicle, a les portes del canvi”. “No ha estat un debat conjuntural i vam trigar un any i mig de discussions a la direcció per fer-lo” –va dir. La conclusió? “Són les iniciatives polítiques allò que fa més mal a l’Estat –va dir–. L’esquerra abertzale aguanta la repressió –de la qual va insistir en l’increment i l’extensió els darrers anys, sobretot des de la treva de Lizarra el 1998–, però no tenim força per fer el canvi”.
Moreno va qualificar la nova estratègia com a “destinada a guanyar i no a resistir”, i va remarcar el seu caràcter unilateral i no depenent del resultat de cap negociació “sinó per convenciment propi”. Va remarcar que l’esquerra abertzale creu que hi ha condicions per portar-la endavant: “El cicle de la transició està esgotat –va dir– i també el model de gestió, mentre la societat basca cada vegada és més favorable a l’exercici del dret d’atodeterminació”. Per concloure que “la garantia és en el mateix poble, en absència total de violència i d’ingerències. Només amb la lluita de masses, institucional i ideològica”.
És en aquesta confiança en els pobles respectius on hi ha la força dels dos pobles. Una excel·lent conclusió. “Som grans encara que semblem petits”, cantava una bertsolari en la cloenda del Congrés que va reunir catalans i bascos a Gasteiz. El diumenge abans, 9 de maig, en un petit poble de la Noguera, la Sentiu de Sió, amb un 34,6% de participació, el 89% de votants havien dit sí a la independència. Doncs, això.
Humbert Roma
(Periodista)
(Article publicat a Tribuna Catalana el 25 de maig del 2010)

(A la foto, Xavier Sarrià, d'”Obrint pas”, en la cloenda del Congrés de Gasteiz)

Read Full Post »

Older Posts »