Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Nafarroa Bai’ Category

El resultat extraordinari de Bildu a les eleccions municipals i forals del 22 del maig passat va ser una sorpresa fins i tot per a molts votants de la coalició. Diumenge vinent, a les eleccions a les Corts espanyoles, si es compleixen les enquestes –fins i tot les que els són més desfavorables–, la coalició Amaiur, ara amb l’aportació d’Aralar que no tenia Bildu, pot superar amb escreix aquells resultats. Pocs sondejos els neguen ja la possibilitat d’aconseguir grup propi al Congrés, si no fan la trampa de reduir el País Basc del sud als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi i deixar de banda en els seus comptes la comunitat foral de Navarra.

Una vegada més cal insistir en la importància que tenen els resultats al territori foral navarrès pel que representen en l’imaginari basc i, en concret, el de l’esquerra independentista. No en debades, Amaiur –la denominació de la nova coalició– correspon al castell on va tenir lloc una de les darreres gestes de resistència dels bascos del Regne de Navarra contra les tropes castellanes el 1512, de la qual l’any vinent farà cinc-cents anys. El candidat del PP a encapçalar el proper govern de la monarquia, Mariano Rajoy, ho deu tenir molt present quan, oblidant el pragmatisme poc bel·ligerant en el tema basc que ha vingut mostrant durant la campanya electoral, es despenjava dissabte passat amb un missatge radical donant suport a la petició de la presidenta de la comunitat foral, Yolanda Barcina (UPN), i comprometent-se a reformar la Constitució Espanyola per suprimir-ne la disposició transitòria quarta que preveu la possibilitat d’unió de les comunitats d’Euskadi i Navarra si ho decidís el parlament foral i ho ratifiqués la majoria de la població en referèndum.

Una possibilitat que va ser inclosa, per cert, en els documents pactats pel Partit Socialista d’Euskadi, el PNB i Batasuna en les converses de Loiola durant el procés de pau frustrat del 2006. I que podria tornar a ser objecte de negociació si l’actual situació de fi de la lluita armada acordat per ETA facilita els objectius de l’independentisme basc d’esquerres de replantejar una nova mesa de partits per resoldre el conflicte polític, sense fer-la dependre de la resolució de les seves conseqüències bèl·liques. L’abolició de la transitòria quarta de la Constitució espanyola es planteja ara, per iniciativa dels aliats navarresos del PP, com a eina electoral i Rajoy no té més remei que dir-los que sí, tot sabent que si vol seguir el full de ruta que van marcar els facilitadors internacionals a la declaració d’Aiete del 17 d’octubre a Sant Sebastià haurà d’abandonar dogmatismes com ho haurà de fer també l’esquerra independentista.

Reformar la Constitució espanyola per posar més obstacles a la resolució del problema que el Regne d’Espanya té al País Basc i privar als ciutadans que viuen al territori administrat per la comunitat foral navarresa del dret a decidir si volen o no unir-se als qui ho fan a la comunitat autònoma d’Euskadi, com els reconeix la mateixa Constitució, no sembla la millor manera d’abordar la construcció d’una pau duradora i sòlida. Mai fins ara un dirigent del PP del rang de Rajoy havia plantejat amb tanta radicalitat l’oposició a la unitat de les quatre províncies del País Basc del sud fins arribar a abonar en públic la idea d’una reforma constitucional amb aquest objectiu. Malament deuen anar les enquestes respecte dels resultats d’Amaiur al territori de la comunitat foral navarresa pel que fa a la continuïtat de l’statu quo que interessa a la dreta imperialista espanyola, i a Rajoy l’han traït els nervis.

Un increment substancial dels vots de l’esquerra independentista basca al territori foral navarrès –més enllà dels aconseguits per Nafarroa Bai a les passades eleccions a les Corts espanyoles amb l’esquerra abertzale il·legalitzada i fins i tot dels que van aconseguir els mateixos independentistes quan es podien presentar encara a eleccions– significarien un revés notable a l’estratègia del PP i el seu aliat UPN per a la comunitat foral. I no solament en aquestes eleccions sinó sobretot en una perspectiva de futur. Precisament un dels factors negatius per a l’esquerra abertzale a les darreres eleccions municipals i forals va ser el manteniment de Nafarroa Bai com a competidor sòlid en un mateix espai polític.

Els resultats d’Amaiur a la comunitat foral navarresa també han de servir per avaluar la força electoral que hi té el PNB –habitualment escassa– que ara va en coalició amb els antics “independents” de Nafarroa Bai (Urxue Barkos) en la candidatura Geroa Bai, ja sense la resta dels antics aliats de Nafarroa Bai. Les preocupacions electorals del PNB no es limiten, però, a la Navarra foral sinó que abasten els quatre territoris bascos sota sobirania espanyola, perquè podria perdre fins i tot el grup parlamentari propi al Congrés espanyol dels diputats. Unes eleccions, doncs, que també per al PNB poden representar un tomb substancial, fins arribar a perdre l’hegemonia electoral del nacionalisme basc en favor de l’esquerra independentista. Un fet del tot nou que pot repercutir de forma substancial en el futur immediat, a les properes eleccions al Parlament d’Euskadi amb una esquerra abertzale ja legalitzada, sempre que aquesta sigui prou hàbil per mantenir les aliances que han fet possible les coalicions Bildu i Amaiur (acumulació de forces sobiranistes, en terminologia independentista).

Aquesta possibilitat ha fet perdre també els nervis als dirigents i l’entorn del PNB que han afrontat la campanya centrant bona part del discurs en el combat contra Amaiur. Arribant a utilitzar el diari “Deia” –que acostuma a expressar el punt de vista de l’aparell penebista– per donar a entendre que la decisió d’ETA de posar fi a la lluita armada pot tenir escletxes. La mostra més escandalosa d’aquesta estratègia la va donar el diari en la seva edició de dimecres passat, amb una llarga informació sense firmar, titulada “Les forces de seguretat adverteixen que el risc d’escissió a ETA és molt gran”. On, citant només fonts policials espanyoles, especulava sobre la possibilitat que els “durs” (així, entre cometes) “podrien moure fitxa en una assemblea que es farà després de les eleccions generals”.

Esclar que ningú pot dir amb certesa què passarà a ETA a mitjà termini, segons com evolucioni la resolució de les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, víctimes, exiliats…) que els facilitadors internacionals posaven com a objecte exclusiu de negociació amb els governs espanyol i francès en el segon punt de la declaració d’Aiete. Però és molt aventurat –per no dir obertament mendaç, quan ETA ha repetit una i altra vegada, sense cap mostra de dissidència coneguda, que la decisió de deixar les armes és definitiva– donar per bones unes suposades filtracions procedents de les clavegueres de l’Estat en plena campanya electoral. Una campanya electoral que amenaça, precisament, d’acabar amb l’hegemonia nacionalista del PNB.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 15 de novembre del 2011)

(A la foto, Yolanda Barcina –UPN– i Mariano Rajoy, petonejant-se)

Read Full Post »

Bona gent del partit de Francesc Macià, Lluís Companys i Humbert Torres:

ERC sembla condemnada a la baralla eterna entre les persones que dirigeixen el partit i, en aquests moments, ben poc abocada al debat de les idees i les polítiques a fer. Si més no, aquesta és la desgraciada imatge que el partit independentista segueix donant dia sí, dia també. Avui mateix un diari –no em feu dir quin, però tant li fa– enquestava els seus llegidors sobre si és millor Alfred Bosch o Joan Ridao per encapçalar la llista a les properes eleccions a les Corts espanyoles.

“I jo què sé?”, hauria contestat, si m’haguessin donat aquesta opció. Si allò que m’interessa i que considero que hauria d’interessar la bona gent catalana és què hi anirà a fer un o altre a Madrid. És a dir, quines idees noves hi aportarà i quina política hi farà. Perquè no hi hagi dubtes, sóc dels qui pensen que no participar en aquestes eleccions, com s’ha predicat des d’alguns sectors i personalitats, només és una proposta de perdedors, que la fan fins i tot abans de donar la batalla. Com que no la podem guanyar, no la fem, semblen dir-nos. Discurs de l’etern perdedor que diu que el raïm és verd perquè no pot abastar-lo.

I tant que és verd, però és que si no ens hi posem, l’adobem i conreem bé, madurarà a la parra i se’l menjaran els altres a picotades o es podrirà i no l’haurà ningú. Discurs, doncs, aquest de no presentar-se perquè a Madrid no se’ns hi ha perdut res, que no és el meu. Que quedi clar: no és el meu. Per això, precisament, no m’importa ara com ara qui anirà a Madrid –més ben dit, no és el primer que m’importa– sinó què hi anirà a fer. I després que sigui el partit corresponent –que hi té tot el dret del món– qui, seguint els seus mecanismes democràtics interns, decideixi les persones que aniran a les llistes. Ordre invers, doncs, al que, si més no de portes enfora, semblen seguir la majoria de partits, i també ERC. No sóc membre d’ERC tot i que els he votat reiteradament, amb pinces més grosses o petites al nas segons les circumstàncies, excepte a les darreres municipals, que vaig votar les CUP a Barcelona. Però em preocupa, i molt, que el meu país no tingui un partit socialdemòcrata independent i independentista amb cara i ulls, i amb voluntat i possibilitats d’afrontar sense complexos el dia a dia de la política i, doncs, també les eleccions quan toquen segons el ritme que ens marca –no som independents encara, ai– l’imperi. Ordre invers que hauria de posar en primer lloc les idees –si pot ser renovades i no tronades, i explicar-nos-les–; després, la política que vol fer el partit a la institució per la qual el votem, i finalment i en conseqüència les persones que l’han de defensar on toqui.

Que no hi ha feina a fer a Madrid? I tanta que n’hi ha. Les perspectives que s’obren a les properes eleccions espanyoles no estan, ni molt menys, tancades encara que ens ho sembli. Hi ha un fet previsible que, ni que fos només per ell tot sol, pot resultar un trasbals decisiu per a l’imperi, si els deixen presentar –esperem i lluitem perquè sigui així– des de la perspectiva de la lluita anticolonial: la presència de Bildu, amb Sortu legalizat o no, i els seus representants que puguin ser elegits al País Basc del sud. Pendents hores d’ara encara d’una ampliació de la coalició amb d’altres aliats electorals a la comunitat autònoma basca i a la foral navarresa (PNB, Aralar, Nafarroa Bai…). Com ho afrontaran els diputats catalans –i quins mecanismes i propostes d’ajuda mútua hi plantejaran– dependrà, i molt, de les idees i polítiques que prèviament hagin definit els respectius partits.

Això només pel que podríem anomenar política internacional de l’independentisme català i d’ajuda mútua entre les colònies del mateix imperi espanyol i els representant elegits per la seva bona gent en aquesta tongada electoral. Si parlem de política pròpia, de portes endins –que també, i molt, s’haurà de fer també de portes enfora: allò que anomenem internacionalització del conflicte nacional, més enllà de les fronteres de l’imperi–, només pensant en el procés que tenim obert d’ampliació de la base social de l’independentisme després de les consultes sobre la independència i en la perspectiva de la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, la feina a fer dels diputats a Madrid pot arribar a ser ingent. Que no se l’acabaran si no són ganduls. D’una banda, per fer-se ressò d’aquest procés que es desenvolupa al país i que desitjo i preveig creixent, i fer-lo visible; de l’altra, per buscar complicitats –no per explicar a Madrid què és això de Catalunya i els Països Catalans, que ja ho haurien de saber; si no, ja hi ha enciclopèdies i blocs múltiples que en parlen– a tots els nivells imaginables tant dins com més enllà de les fronteres de l’imperi. I, en el cas que un dels dos partits imperials que s’hi juguin la majoria (PSOE i PP) l’aconsegueixin només relativa, influir allí en els debats i decisions polítiques del dia a dia mentre no puguem fer política independent pròpia.

Reflexionar i decidir sobre això –abans, quan no es feia política a cops d’enquestes i improvisacions segons el vent que bufa, en deien estratègia– és primer, i previ, a fer-ho sobre les persones. I, pel que fa a ERC, a mi personalment m’agradaria saber si ja ho han fet, què han decidit, abans que em plantegin el dilema de qui ho ha de defensar, que ja ho decidirà el partit. Al cap i a la fi, en el sistema electoral de llistes tancades al Congrés dels Diputats, i de disciplina de partit a tots els nivells de representació política –que és el vigent a l’imperi espanyol–, el nom resulta una qüestió de màrqueting, dit en llenguatge de caricatura però per desgràcia no tan allunyat de moltes realitats de partit.

Jo voldria una ERC autèntica en els tres costats del seu triangle: esquerra, república, pàtria catalana. I m’agradaria –més aviat crec que és necessari per anar bé i començar a posar fi al desprestigi de la política, tasca urgent de cara a la nostra pròpia construcció nacional– que fossin clars en la definició dels seus compromisos i el camí que es plantegen seguir. Bona gent d’ERC, ¿què hi anireu a fer a Madrid? Poseu fil a l’agulla, expliqueu-ho amb sinceritat, sense jesuïtismes recargolats (que teniu una honorable tradició laica i republicana a què us deveu), i sobretot feu per manera de garantir –fins on us sigui possible– que no fareu mai més de criada de ningú. Que si pacteu, que segur que caldrà que ho feu –només mitjançant el pacte o compromís nacional podrem arribar a la independència, entre d’altres pactes que haurem de fer, vosaltres des de les institucions polítiques i segur que també nosaltres des de fora d’elles–, no ho feu com demanant perdó al gran germà (o germà gran) que pretén saber més que vosaltres de fer política (o de vendre el país, que és allò en què els germans grans que heu tingut fins ara us han volgut ben ensarronar al llarg de la ja dilatada història del postfranquisme).

Per favor, doncs, idees i estratègia pròpies, sent-hi fidels fins on us sigui possible pel deute que teniu cap als vostres votants, sense fer de criada de ningú. Si els altres volen pactar amb ERC que sigui pel que ERC representa (independència nacional, esquerra, república), defensa i té com a objectiu a aconseguir, i no per portar-vos ells al seu hort com dissortadament han fet fins ara, amb la vostra aquiescència, tant CiU (quan els donàveu suport) com el PSC (en l’època del tripartit i els pactes electorals al Senat espanyol). Després que ho hàgiu definit, ja ens direu qui heu triat per defensar-ho amb coherència a Madrid.

Que els déus de la República (Francesc Layret, Salvador Seguí, Francesc Macià, Lluís Companys, Humbert Torres…) us siguin propicis.

Humbert Roma, periodista

(A la foto: monument a l’advocat republicà Francec Layret a Barcelona. Poc abans que pistolers de la patronal els matessin, ell i el sindicalista anarcosindicalista Salvador Seguí (el noi del sucre), segons alguns historiadors, preparaven la constitució d’un partit laborista català. Aviat en farà cent anys).

Read Full Post »

Menys de 14.000 vots separen la segona força més votada (Bildu: 313.231 vots) de la primera (PNB: 327.100 vots) a les eleccions municipals i forals d’ahir als quatre territoris del País Basc del Sud (els tres de la comunitat autònoma d’Euskadi i l’administrat pel govern foral de Navarra). Pel que fa a les poderoses diputacions forals , claus per la recaptació i regulació dels impostos, Bildu supera en vots (119.536) i escons (22) al PNB (72.655 i 14) a Guipúscoa; és la segona força a Biscaia després del PNB (Bildu 124.772 vots i 12 escons enfront dels 218.747 vots i 22 escons del PNB), i la tercera a Àlaba (on el PP és la primera amb 38.994 vots i 15 escons, el PNB la segona amb 34.566 vots i 14 escons, i Bildu la tercera amb 31.8245 vots i 11 escons). Tot i que a les municipals Bildu és la tercera força del territori a la comunitat foral de Navarra, abans que “Nafarroa Bai 2011” (formada per Aralar i PNB), a les eleccions al Parlament Foral de Navarra, se situa en quart lloc (41.550 vots i 7 escons), després d’UPN (108.602 vots i 19 escons), el PSN (50.158 vots i 9 escons) i “Nafarroa Bai 2011” (48.467 vots i 8 escons).

La coalició Bildu és, sens dubte, la guanyadora moral i política d’aquestes eleccions als municipis i ens forals bascos. Amb resultats espectaculars per a una coalició que venia a succeir, amb l’inestimable suport d’Eusko Alkartasuna (EA) i Alternatiba, al partit de l’esquerra abertzale Sortu, que té la seva il·legalització pel Tribunal Suprem espanyol encara pendent del Constitucional. Guanyadora, primer, per l’impacte que representen aquests resultats després d’anys d’il·legalització de l’esquerra abertzale –total en les eleccions municipals i forals del 2003 i parcial en les del 2007, amb candidatures d’ANB, partit després també il·legalitzat, permeses o no segons criteris arbitraris a les acaballes de l’anterior treva d’ETA i les frustrades negociacions de Loiola i Ginebra. I també per la contundència d’algunes de les xifres, com les del territori foral de Guipúscoa o les de l’ajuntament de Donosti on supera en vots i regidors (21.110 vots i 8 regidors) al PSE del que semblava incombustible Odón Elorza (19.666 vots i 7 regidors), abocat ara a pactar amb el PP (6 regidors), si vol ser conseqüent amb el pacte que va donar la lehendekaritza al seu company de partit Patxi López, o amb el PNB (6 regidors també) revivint vells temps de quan els socialistes bascos governaven amb un lehendakari del PNB a Ajuria Enea.

El gran perdedor als tres territoris de la comunitat autònoma basca ha sigut el PSE, ara al darrere de Bildu i del PNB, i també del PP en el cas d’Àlaba. Fins i tot a Navarra perd pes polític el PSN (3 escons menys que fa quatre anys) com també li passa a la UPN (també 3 escons menys) tot i que en aquest cas una nova força política que se li va escindir, el PP de Navarra, n’aconsegueix uns altres 4. Els resultats al Parlament de Navarra permeten pensar què hauria pogut passar si l’aliança del sobiranisme basc (anomenat també navarrès per aquells que, cada vegada més, defensen que “Euskadi és Navarra”, pàtria de tots els bascos) hagués agrupat les dues coalicions que inclouen forces polítiques amb presència als quatre territoris i que ara han anat per separat, és a dir, Bildu (EA, Alternatiba i esquerrra independentista) –7 escons– i “Nafarroa Bai 2011” –8 escons–. Això és, 15 en total, més que el PSN (9). Quan aquesta possibilitat es va trencar, ja vaig dedicar un article a Tribuna Catalana al respecte.

Ara caldrà veure com es resol la política de pactes en el futur immediat i a tots els nivells. i si aquests resultats espectaculars de Bildu tenen alguna repercussió concreta a la comunitat autònoma basca. Probablement poca a curt termini, tot i que la lògica seria ara la dissolució del parlament de Gasteiz i la convocatòria de noves eleccions amb la presència, ara sí, de l’esquerra abertzale, bé amb el seu partit Sortu ja en la legalitat –la lògica hauria de portar també a la seva legalització pel Tribunal Constitucional espanyol– i amb els seus dirigents fora la presó i amb tots els drets polítics reconeguts, bé encara amb l’aixopluc de la coalició Bildu.

Algun dels candidats del PSE a les eleccions del diumenge, com qui aspirava debades a ser el nou diputat general per Guipúcoa, Miguel Buen, havia dit ja que preferia que es presentés Sortu i no Bildu. “Sortu –va dir en una entrevista al diari Gara– és un partit, i quan aconsegueixin que els inscriguin seran un partit amb uns interlocutors. Amb Bildu, sent una coalició, els interlocutors seran múltiples”. Ho té molt fàcil: convéncer els seus correligionaris del PSOE que el fiscal general de l’Estat deixi de defensar la il·legalització i demani expressament al Constitucional que faci cas de la demanda dels advocats de Sortu i aprovi la inscripció del partit. Més o menys com plantejaven abans de les eleccions els membres del Grup Internacional de Contacte per al País Basc en un escrit al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapaterol, tenint en compte entre d’altres coses “el compromís de Sortu amb mitjans exclusivament pacífics” i que “la majoria dels partits polítics bascos, excepte el Partit Popular, demanen la legalització de Sortu; les forces de seguretat espanyoles i franceses eatan tenint èxit en la seva lluita contra l’estratègia del terror, i el compromís internacional en la transformació del conflicte està construint la confiança en el fet que una resolució duradora és veritablement possible”.

Esclar que els pactes PSOE-PP, i la feblesa manifesta congènita del PSOE, i més després dels resultats de les municipals i autonòmiques al conjunt dels territoris sota sobirania espanyola, no permeten massa optimisme en aquest sentit, tot i que de més verdes en maduren com s’ha vist en el cas de Bildu. Però l’estratègia que va abocar a les il·legal·litzacions no solament no ha estat afeblida sinó que ha sigut reforçada en els darrers temps, amb l’aplicació de la nova doctrina dels anomenats “motius sobrevinguts” d’il·legalització. O sigui aquells que permeten fins i tot desposseir persones electes si els jutges espanyols conclouen que no s’adapten a la conducta submisa que l’imperi espera d’elles. I el PP ja ha anunciat que posarà tots els esquers que pugui perquè un o altre de Bildu –més d’un si poden– s’enganxi a l’ham de l’exclusió política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 23 de maig del 2011)

(A la foto, que he baixat del diari “Ara”, acte de campanya de Bildu a Barakaldo, on el PSE encara ha sigut el partit més votat tot i haver perdut tres regidors. ANB en va tenir 3 el 2007 i ara Bildu n’ha aconseguit 4, mentre EB –d’on es va escindir Alternatiba– n’ha perdut 1 dels 2 que tenia)

Read Full Post »

Mentre l’esquerra abertzale convoca mobilitzacions per acompanyar la presentació dels estatuts d’un nou partit que assumeix l’estratègia de rebuig a la violència armada com a via per aconseguir el respecte dels drets nacionals, i la majoria social basca acaba de demostrar la seva fortalesa amb una altra vaga general el 27 de gener, s’ha anat configurant un obstacle a l’acumulació de forces sobiranistes que és l’altra cara de la nova política de l’independentisme d’esquerres il·legalitzat. Una vegada més, Navarra –més en concret, l‘alta Navarra, administrada per les institucions de la comunitat foral sota la sobirania del Regne d’Espanya– esdevé pedra de toc per als plantejaments d’unitat del sobiranisme basc.

Vista des d’ulls catalans, i en la distància física i política entre ambdues realitats, durant molt de temps la qüestió navarresa em resultava inquietant perquè no en comprenia l’abast. ¿Com pot ser –pensava– que Navarra sigui tan important per a uns i altres, basquistes i imperialistes espanyols, com per resultar un obstacle decisiu en unes negociacions que eren ja tan avançades en el darrer i fracassat procés de pau? Poc a poc, a força de seguiment de la realitat basca, i també dels seus debats historiogràfics, m’he adonat de com n’és de transcendental la qüestió navarresa per al futur del País Basc (que alguns bascos denominen Navarra, com a manera d’anomenar el país quan parlen del col·lectiu polític nacional sencer).

“Al cap i a la fi, Navarra és la mare terra… La “lingua navarrorum” dels bascons, la llengua basca, tot surt d’aquí”, em deia una persona bascoparlant del Partit Socialista Navarrès gens sospitosa d’independentisme però crítica cap a la seva direcció, quan li plantejava la qüestió just després del trencament de la darrera treva que l’havia tornat a obligar a portar escorta. “Navarra, pàtria dels bascos” és potser el tòpic més transversal, tant des del punt de vista polític com territorial, que he sentit en les meves estades i entrevistes al País Basc. Més enllà, però, es fan paleses les discrepàncies profundes sobre les conseqüències polítiques que aquest tòpic té per a la construcció nacional, democràtica i pacífica, d’un País Basc cohesionat en el futur.

El corresponsal de Tribuna Catalana abordava en la seva darrera crònica la crisi que afecta la coalició Nafarroa Bai només a tres mesos i mig de les properes eleccions muncipals i forals al País Basc sota sobirania espanyola (un altre dia parlarem de les també properes eleccions cantonals a la República Francesa i com es preparen al País Basc del Nord, amb algun fet extraordinari com el suport socialista al candidat d’Euskal Herria Bai, on hi ha Batasuna –legal en territori de l’imperi republicà– al cantó d’Iholdi). Amb ETA desactivada per la nova estratègia independentista, l’esquerra abertzale il·legalitzada ha impulsat acords amb diverses forces polítiques: primer amb EA, que segueix sent el partit de l’exlehendakari Carlos Garaikoetxea després de l’escissió d’Alkarbide (ara, Hamaikabat) arran de la patacada que va sofrir el partit en la tupinada electoral a la comunitat autònoma basca; l’Acord de Gernika després, incloent entre d’altres Aralar i Alternatiba (escissió d’Ezker Batua), i finalment el pacte pel canvi polític amb EA i Alternatiba.

La presència d’Aralar en el segon d’aquests acords, i la participació en diverses convocatòries comunes –com la multitudinària manifestació pels presos a Bilbo el 8 de gener– podia fer pensar que els vells contenciosos amb Aralar –el partit escindit de l’esquerra abertzale el 2001– eren camí d’acabar-se. Però les properes eleccions a la comunitat foral de Navarra amenacen de fer-ho tot molt més difícil, si la situació no es recondueix aviat. La coalició Nafarroa Bai perilla, després de les exigències del PNB, Aralar i el grup d’independents d’Uxue Barkos a EA perquè “deixi sense valor, pel que fa a Navarra i per al període 2011-2015 allò que recullen els diferents acords subscrits amb Batasuna”, un cop l’altre soci, Batzarre, ja se n’ha anat per fer un acord electoral amb Izquierda Unida de Navarra. Tant l’executiva nacional com l’assemblea de Navarra d’EA han respost rebutjant aquesta exigència que considren “un acord per disfressar sota les sigles de Nafarroa Bai una coalició Aralar-PNB”.

La principal força sobiranista navarresa –de fet, l’única legal ara, en absència de la il·legalitzada esquerra abertzale– està ferida de mort. EA no es deixa imposar condicions pels seus socis i, si res no canvia, considera prioritari, també a la comunitat foral navarresa, l’acord estratègic amb l’esquerra abertzale il·legalitzada. La comunitat foral de Navarra s’està convertint, doncs, en una prova significativa de les dificultats que haurà de véncer la nova estratègia de l’independentisme d’esquerres, no solament per la negativa pública del govern de la monarquia a facilitar-la –més detencions, tortures i anunci que no hi haurà legalització del nou partit abans de les eleccions de maig–, sinó també pels obstacles que aniran sorgint a l’hora de concretar el pol sobiranista.

PNB, Aralar i els independents d’Uxue Barkos saben què s’hi juguen si EA manté a Navarra els acords estratègics amb l’independentisme il·legalitzat. Legal o no, dins de Nafarroa Bai o fora, el nou partit d’Arnaldo Otegi i l’actual portaveu Txelui Moreno –per cert, sindicalista navarrès de LAB– pot esdevenir hegemònic entre els sobiranistes a la comunitat foral. EA li pot aportar un bagatge més que notable, però ningú no sap quin potencial electoral li queda en una comunitat foral on no hi ha hagut eleccions des del 2007 i on no ha tingut el desgast de compartir govern com sí que li va passar a Euskadi (cal no oblidar que l’exlehendakari Carlos Garakoetxea, tot i no tenir ja responsabilitats al partit que va fundar, és d’origen navarrès).

Tot i això, els seus socis a Nafarroa Bai prefereixen la ruptura de la coalició i quedar-se’n les sigles, per molt devaluades que en resultin. Potser perquè els dirigents d’Aralar creuen que aconseguiran un pes més decisiu, i sense noses alienes, en una coalició on només els pot fer ombra el PNB, amb molt poc pes organitzatiu i social a la comunitat foral: l’any 2003, el PNB va necessitar l’aliança electoral d’EA per aconseguir quatre diputats forals a Navarra, els mateixos que Aralar i Izquierda Unida (que van tenir més vots que la coalició PNB/EA), ja amb l’esquerra independentista il·legalitzada. Una vegada més, Navarra esdevé clau, doncs, per al futur dels set territoris històrics bascos.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 7 de febrer del 2011)

(A la foto, el Parlament foral navarrès)

Read Full Post »

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, està tot cofoi. Ha dit que el règim dictatorial cubà no solament ha decidit alliberar 52 presos polítics ara sinó que en deixarà lliures el centenar que en queda ben aviat, gràcies –diu– a les habilitats de la diplomàcia espanyola. És ben bé que no veu la biga al propi ull.

Les presons espanyoles i franceses són plenes de presos polítics –més de set-cents–, la majoria relacionats amb el conflicte nacional que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. I se’ls aplica condicions penitenciàries molt dures, sovint molt més dures que als presos anomenats comuns. Molts d’aquests presos i preses bascos –cada vegada més– no tenen cap imputació per delictes de sang o violència, sinó que són el que el jutge Baltasar Garzón, en un plantejament d’allò més democràtic com acostumava, va anomenar l’entorn d’ETA. La tesi que va portar després, amb la teoria que ETA no és només l’organització armada sinó aquest mateix entorn, a la llei de partits i l’exclusió de centenars de persones del dret d’elegir, ser elegits i fer acció política en el partit de la seva tria personal.

Presos preventius en alguns casos, als quals s’apliquen en moltes ocasions els màxims terminis de reclusió que preveu la llei –de vegades, per deixar-los després en llibertat perquè els jutges no tenen manera de justificar les imputacions– o condemnats a penes molt dures. Com en el cas del macrosumari 18/98 (en què van ser condemnats, entre d’altres, periodistes i treballadors del diari Egin), joves independentistes d’esquerres o dirigents de l’esquerra abertzale (en l’actualitat, la majoria de l’antiga direcció de Batasuna és a la presó pendent de judici). Encara és recent l’absolució dels cinc directius i periodistes del diari “Egunkaria”, que també van ser empresonats amb caràcter preventiu per ordre del jutge Del Olmo, i alguns d’ells torturats, considerant-los membres o col·laboradors d’ETA, per, després de set anys d’instrucció del sumari, ser absolts per l’Audiència Nacional espanyola.

Ara els toca el torn a 21 alcaldes, regidors i treballadors de la institució nacional d’electes bascos Udalbiltza, encausats –i la majoria empresonats també de forma preventiva– en un sumari instruït per Baltasar Garzón l’abril del 2003. Un altre ha resultat absolt d’entrada, en haver estat condemnat en un judici anterior pels mateixos fets. El judici, acusat-los d’actuar a les ordres d’ETA i malversació de cabals públics –en les campanyes que va fer la institució d’electes–, va començar el dijous 15 de juliol a Madrid i el fiscal demana per a cadascun d’ells penes d’entre 10 i 15 anys de presó, que l’acusació popular –Dignidad y Justicia– augmenta fins a 22.

Udalbiltza va ser un dels fruits més preciosos del procés de Lizarra-Garazi, que va portar a la treva de setembre del 1998 i que es va trencar quan ETA va tornar a l’acció armada el desembre de 1999. La que va ser qualificada de primera institució política nacional de la història recent del País Basc –ja que abastava la totalitat del país– va ser fundada el 18 de setembre del 1999, per 1.778 electes municipals del PNB, EA, Abertzaleen Batasuna i Euskal Herritarrok (coalició de l’esquerra independentista basca), dels set territoris històrics a una i altra banda de la frontera. Després que ETA va decidir posar fi a la treva, a partir de febrer del 2001 es van formar dues Udalbiltza: Udalbiltza-Udalbilde, liderada pel PNB i EA, i Udalbiltza-Kursaal, liderada pels electes de l’esquerra abertzale que seria il·legalitzada dos anys després.

Entre el patrimoni polític d’Udalbiltza-Kursaal, hi ha l’organització d’accions de solidaritat amb les zones més desafavorides del territori nacional, com Zuberoa, al País Basc del Nord, amb la creació del Fons Basc de Cohesió i Desenvolupament; l’aprovació del document “Euskal Herria en el camí cap a la democàcia i la pau;, la “Carta de Drets d’Euskal Herria”, la tramitació de l’EHNA (document de reconeixement de la identitat nacional basca dels qui el tramitaven de forma voluntària, que diverses empreses van acceptar com a instrument d’identificació equivalent al DNI espanyol) i sobretot la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles.

La Conferència es va fer del 6 al 8 de desembre del 2002 i va comptar amb la presència destacada d’un català, Fèlix Martí, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, com a membre del Comitè d’Honor. De la transcendència de la iniciativa, en pot donar una idea la llista de les persones que acompanyaven Martí en el Comitè d’Honor: Haunani Kay Trask (líder del moviment per la sobirania nativa de Hawai), Daniel Turp (membre de l’Assemblea Nacional del Québec), Matabo Kunene (del Congrés Nacional Africà, governant a Sud-Àfrica) i Pete Cenarrusa (exsecretari d’Estat d’Idaho, als Estats Units d’Amèrica, que hi va intervenir amb un discurs per vídeo). L’abril del 2003, el jutge instructor Baltasar Garzón posava fi a aquesta dinàmica.

Si tenim en compte que a la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles hi van participar no solament membres d’organitzacions independentistes dels diversos pobles oprimits pel Regne d’Espanya sinó personalitats destacades de tot el món i que en el comitè de suport hi havia un expresident de la República Italiana (Francesco Cossiga) i un exministre francès, i hi van intervenir amb ponències pròpies diputats i senadors de diversos països, així com Verena Graf, secretària general de la Lliga Internacional pels drets dels Pobles i Françoise Houtart, el seu president, persones ben poc sospitoses de connivència amb ETA, es poden entendre les presses de Garzón. I més en la cursa que ell mateix havia començat per veure qui empresonava més i amb més diligència, com més millor, independentistes de l’esquerra basca. La Conferència Internacional va finalitzar –pura lògica– amb una declaració en què es demanava el reconeixement del dret d’autodeterminació per a les nacions sense Estat. I amb el propòsit de posar en marxa una assemblea dels pobles d’Europa que fos una mena de contrapoder a les institucions europeers dominades per la lògica dels Estats.

El judici als electes i treballadors d’Udalbiltza, una vegada més, posa a prova el respecte del Regne d’Espanya per la democràcia. Aquest dissabte, milers de persones –10.000 segons el diari “Gara”– s’han manifestat en contra del judici. Entre els signants dels diversos manifestos de suport als encausats hi ha dirigents del PNB, EA, Aralar, Alternatiba (escissió d’EB), EB, els sindicats ELA, LAB i CCOO, l’Associació Basca de Municipis, Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta), Nafarroa Bai, i fins i tot un regidor del PSE i la incombustible exregidora del PSN a Iruña, Ainoha Aznárez, de qui sempre recordarem la intervenció, durant el darrer procés de pau, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona parlant en nom de les dones d’Ahotsak.

Ara que es tornen a obrir esperances de pau al País Basc, sense atemptats d’ETA des de fa un any i amb l’opció unilateral de l’esquerra abertzale per la confrontació democràtica pel dret a l’autodeterminació i la independència, sense violència ni ingerències, el judici a Udalbiltza serà també un judici a la justícia espanyola. Ja que donarà també la mesura de fins a quin punt els jutges del tribunal d’excepció volen i poden contribuir a la distensió en el conflicte basc o opten, una vegada més, com van fer en l’anterior procés, per endurir la via repressiva.

Humbert Roma, periodista

(Aquest article ha estat publicat a Tribuna Catalana el 18 de juliol del 2010)

(La foto, de la manifestació del dissabte 17 de juliol a Bilbao en suport als electes i traballadors d’Udalbiltza jutjats, és del diari “Deia”)

Read Full Post »

europa_euskadi

Les eleccions d’aquest diumenge al Parlament Europeu, des de la perspectiva dels resultats al País Basc, permeten treure ja algunes conclusions en una primera lectura. Aquestes són les meves:

 

1. A la comunitat autónoma basca (Euskadi), el PNB segueix essent el primer partit (28,54% dels vots). 

 

2. Els vots sobiranistes (50,08%)  superen de cinc punts els espanyolistes (45,07). Fins i tot si, a aquests, els afegim els federalistes d’Esker Batua (1,81%), encara els sobiranistes tenen un avantatge  de més de tres punts. Això, en unes eleccions que s’han caracteritzat per la bipolarització de la campanya, i amb la dificultat afegida de la circumscripció única espanyola.

 

3. Aquest balanç és possible gràcies al pes del vot a Iniciativa Internacionalista que, tot i haver fracassat en l’objectiu d’aconseguir un escó a l’eurocambra, ha incrementat el vot de l’esquerra abertzale (115.300 vots) a la comunitat autònoma basca respecte dels vots nuls aconseguits en les darreres autonòmiques (100.900 vots), tot i haver estat molt menor la participació.

 

4. En canvi a Navarra, el PNB segueix essent una força purament testimonial (1,8%), només potenciada en d’altres eleccions pel fet d’haver-se integrat en la coalició Nafarroa Bai. Mentre que Iniciativa Internacionalista és la tercera força política navarresa, amb l’11,4% dels vots, i Aralar-EA n’obtenen el 6,9%. Enfront de l’àmplia majoria del vot espanyolista (70,13%), al qual es pot afegir el 3,35% dels federalistes d’IUN, els sobiranistes –àmpliament representats per forces que es defineixen com a independentistes– sumen el 20,1%. Unes dades que, no per sabudes, val la pena remarcar, perquè donen la justa mesura de la consciència de pertinença a un mateix poble basc per part de la població d’aquest territori històric, que l’independentisme basc considera bressol de la seva nació. Tenint en compte que la qüestió navarresa va ser un dels principals obstacles –l’altre va ser la inclusió expressa del dret de secessió, en parlar del dret a decidir– a l’hora de concretar els acords de Loiola durant la darrera treva d’ETA, l’esquerra abertzale faria bé de no oblidar aquestes dades electorals en una futura negociació. 

 

5. A la República Francesa, els resultats pel que fa a la circumscripció del Sud-Oest (a diferència del Regne d’Espanya, a la jacobina República Francesa hi ha hagut, en aquesta ocasió, set circumscripcions electorals), i cenyint-nos només al Departament dels Pirineus Atlàntics, l’únic on el vot abertzale és significatiu, resulten força interessants. El PNB, que anava sol, ha obtingut només vots testimonials (ni tan sols surt en el llistat que he consultat a l’hora de fer aquest article, al web del diari Libération), després de la crisi recent que va portar a la dimissió de la presidenta del partit al País Basc del Nord. La candidatura defensada per Batasuna –que és legal a la República Francesa–, Euskal Herrian Alde, només ha aconseguit el 2,7% dels vots. Mentre que Abertzaleen Batasuna –l’altra força de l’esquerra abertzale al País Basc del Nord, que fa candidatura amb Batasuna i EA en altres eleccions– aquesta vegada podrà vantar-se de no haver-se equivocat en donar suport, com va fer els anteriors comicis europeus, a la candidatura dels Verds que, amb el nom d’Europe Ecologie i encapçalada per José Bové a la circumscumscripció del Sud-Oest, ha aconseguit el 14,57% dels vots al departament dels Pirineus Atlàntics. Un suport que, com ja va passar en l’anterior Parlament Europeu, Abertzaleen Batasuna sens dubte farà valer a l’hora de defensar els interessos bascos a l’eurocambra. No en debades, durant el darrer procés de pau, l’occità Gérard Onesta, diputat dels Verds i vicepresident de la cambra europea, va tenir un paper rellevant en la solidaritat amb el País Basc i a favor d’una sortida negociada al conflicte.

 

De ben segur que totes aquestes consideracions –i d’altres que se m’escapen– hauran de tenir el seu pes a l’hora d’abordar, cadascun dels partits, la seva estratègia de futur, si no volen regir-se per allò tan prosaic de “qui dia passa, anys empeny”. Si de debò volen una pau sòlida, cadascun d’ells hauran de treure’n les seves conclusions. Dels quatre territoris bascos sota sobirania espanyola, el sobiranisme basc és majoritari als tres de la comunitat autònoma basca, i minoritari –però gens menyspreable– a la foral de Navarra. Als tres sota sobirania de la República Francesa, l’independentisme d’esquerres s’està consolidant cada vegada més i ja no és vist com un sector marginal per d’altres forces polítiques, que compten amb ell com a suport electoral. Els imperialistes d’un i altre costat de la frontera farien bé de reflexionar-hi. I les institucions europees, de contemplar-ho en les seves polítiques, perquè –com va quedar palès en el darrer procés de pau–, el conflicte basc –com tants d’altres conflictes nacionals, com ara el que patim els catalans– també és europeu.

 

Humbert Roma, periodista

 

(Publicat a Tribuna Catalana el 8 de juny del 2009)

Read Full Post »

aberriegunafdnUna bona notícia des de la perspectiva de la configuració d’un pol sobiranista al País Basc que ajudi a afrontar la difícil conjuntura política. El Fòrum de Debat Nacional (iniciativa de l’esquerra abertzale nascuda abans de la darrera treva, que va agrupar forces polítiques i col·lectius socials en favor del procés de pau i que s’ha mantingut, amb problemes, després del trencament de l’alto el foc) va anunciar ahir, en un acte a Donostia, que impulsa un any més un Aberri Eguna, dia de la pàtria basca, obert a les organitzacions i persones que no han renunciat a la sobirania nacional dels set territoris d’Euskal Herria. Vuitanta personalitats del món de la política, la cultura, la defensa de l’euskara, l’esport i d’altres àmbits dels set territoris bascos i de la diàspora –sense renunciar als respectius projectes polítics, com diuen en el text— firmen la convocatòria de l’Aberri Eguna 2009, que s’ha de materialitzar amb la presència massiva d’ikurriñes als balcons i una marxa des d’Irun a Hendaia, “construint nous ponts sobre velles fronteres”.

 

El manifest d’enguany ha estat redactat per Amets Arzallus, periodista i un dels millors bertsolaris –campió del País Basc del Nord en aquesta competició literariomusical tan arrelada en la societat basca–, i, entre d’altres, firmen la convocatòria Ramon Labaien, que va ser el primer conseller de Cultura del Govern basc després del franquisme, exalcalde de Donostia i impulsor de la ràdio i televisió basca; Koldo Amezketa, diputat i candidat a la presidència del Parlament navarrès per Nafarroa Bai; Mixel Mendiboure, que les darreres eleccions va ser candidat al Consell General dels Pirineus Atlàntics on va aconseguir el 19,6% dels vots per la candidatura Euskal Herria Bai, formada per EA, Abertzaleen Batasuna i Batasuna al País Basc del Nord; Sagrario Aleman, acadèmica de la llengua basca; Bittor Alkiza, ex futbolista de la Real Sociedad i l’Athletic de Bilbao; Jose Mari Arrate, expresident de l’Athletic; Battita Amestoi, regidor a Uztaritze, al País Basc del Nord; Félix Placer, sacerdot i teòleg; Paul Nicholson, dirigent pagès i ecologista; Fito Rodríguez, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Basca, i els coneguts membres de l’esquerra abertzale Tasio Erkizia, Floren Aoiz i Loren Arkotxa, ex alcalde d’Ondarroa i president de la institució municipalista Udalbiltza, il·legalitzada pel jutge Garzón, i que està pendent de judici a l’Audiència Nacional espanyola amb altres càrrecs electes.

 

Aquí teniu la notícia, el manifest i la llista de firmants tal com l’ha publicada els web Kaos en la Red:

 

Convocan a un Aberri Eguna unitario, que reivindique la nación vasca y busque un nuevo escenario político

Nazio Eztabaida Guneak es la iniciativa que convoca este Aberri Eguna unitario y ha pedido que ese día,el día 12 de abril, Aberri Eguna, se coloquen ikurriñas en los balcones de toda la nación vasca

Kaos. Euskal Herria | Para Kaos en la Red | 7-3-2009 |

 

      Hoy, en Donostia, algo nos une a las personas que de las siete provincias nos hemos reunido aquí: Euskal Herria. Precisamente porque creemos en Euskal Herria y porque somos una nación, hacemos pública la convocatoria de un Aberri Eguna conjunto. Estamos deseosos y deseosas de que en Euskal Herria se den cambios profundos y pretendemos extender ese deseo a lo largo y ancho de nuestro pueblo.



 

Somos una nación y queremos que el Aberri Eguna 2009 se celebre desde el punto de vista de la nación. Precisamente, el ser una nación y las reivindicaciones de soberanía son las que nos unen. Somos muchas las personas que en Euskal Herria estamos a favor de ese objetivo. Miles y miles de ciudadanos ciudadanas. Creemos que es imprescindible promover la acumulación de toda esa fuerza, y por ello, hoy aquí, nos hemos reunido personas de diferentes sectores e ideologías.



 

La fotografía de hoy es el resultado de la dinámica de contactos promovida por el Foro de Debate Nacional. Además, pretendemos que esta dinámica tenga continuidad durante las próximas semanas. Consideramos que el papel que jugamos los hombres y mujeres que componemos Euskal Herria en la construcción y el futuro de nuestra nación es muy importante. Consideramos que debemos mostrar ante todo el mundo la fuerza que tiene esta nación. Y para ello, el Aberri Eguna es una cita imprescindible para los y las abertzales. Por lo tanto, hacemos un llamamiento para que el próximo 12 de abril, uniendo la reivindicación con la fiesta, proclamemos alto y fuerte que somos una nación.


 

Ninguna de las personas aquí presentes renunciamos a nuestro proyecto, ni siquiera pretendemos hacerlo; pero debemos mirar al futuro desde las necesidades e intereses que tiene Euskal Herria como nación. Es imprescindible construir un camino común para reunirnos las siete provincias y ser libres. Realizamos un llamamiento a la ciudadanía y a agentes vascos, a acumular fuerzas hacia la soberanía de Euskal Herria, con el fin de conseguir cambios políticos profundos. Acumulemos fuerzas para poder conseguir un nuevo escenario político que posibilite el reconocimiento de Euskal Herria como nación, la asunción de la territorialidad como punto principal y el ejercicio del derecho a decidir. Un nuevo escenario político, donde cada uno pueda defender y realizar su proyecto político. Un nuevo escenario político, donde Euskal Herria tendrá todos los mecanismos para poder decidir libremente lo que quiere ser. En definitiva, nuestro reto es conseguir un nuevo escenario político que posibilite la recuperación de nuestra soberanía. En el Aberri Eguna debemos mostrar con toda nuestra fuerza ese deseo. 



 

Hoy, desde Donostia, realizamos la propuesta y convocatoria para la celebración del Aberri Eguna el próximo 12 de abril. Sin embargo, más allá de la convocatoria, queremos hacer un llamamiento para que los y las abertzales, cada uno en su barrio, pueblo o alrededores, muestre su apoyo a Euskal Herria. Les animamos a que en las próximas semanas tomen la iniciativa, caldeen el ambiente y promuevan iniciativas en todos los lugares posibles de Euskal Herria.



 

Entre otras iniciativas, hacemos un llamamiento para colocar y difundir símbolos a favor de Euskal Herria, antes del 12 de abril, y sobre todo, el mismo día. En los balcones de casa, ventanas, calles… Que quede claro que somos una nación; que el que no quiera verlo lo vea; que los que creemos en Euskal Herria lo veamos.



Igual que los años anteriores, hoy en Donostia, presentaremos la Declaración del Aberri Eguna 2009. Este año el bertsolari Amets Arzallus ha elaborado la declaración que nos ha unido. No ha podido estar hoy presente, por lo que Zelai Nikolas será la encargada en leer la declaración: 




 

DECLARACIÓN DEL ABERRI EGUNA

Amets Arzallus (Bertsolari)




 


FRONTERAS Y PUENTES



 

Somos un pueblo pequeño. Existen otros más grandes, los dos que nos rodean por ejemplo, y más allá de nuestros pueblos vecinos existen otros aún mayores, y los hay que son gigantescos. Las patrias. Ocupan grandes extensiones, y también nuestros días, en ocasiones muchísimos días. Cada cual tiene la suya. Si el tiempo se ocupara de cada pueblo de manera que premiara a los más fuertes, a nosotros y nosotras no nos tocaría ni un triste día, ni siquiera un cuartito de hora, a lo sumo cinco minutillos, o incluso menos, no más de tres escasos minutos. Pero los calendarios son más justos que los mapas, y no se fijan en la extensión de los pueblos a la hora de asignar los días. Así, aquí también tenemos nuestro propio día, un día para nuestro pueblo, que a pesar de ser pequeñito, a nosotros, nosotras, también nos llega el suelo hasta los pies.



 

A menudo nos preguntan cuál es nuestra tierra (incluso algunos que no quieren ni oír hablar de su existencia). Nuestro espacio es el territorio de una lengua, sin límites, y que da cabida a todos los colores de una cultura especial, es una tierra atravesada por ríos, con un puente de siete ojos, del que brota un sentimiento. Y eso es lo que nos une. De manera tan dolorosa. Sumidos en ese dolor de parto andamos en los últimos años, a veces a rastras, y muchas veces sin rastro. Hemos ido surcando más cosas que un camino, pero, en cualquier caso, seguimos adelante. Y por cada paso que damos la tierra brota más, quizás esté brotando un futuro. O quizás sea la tierra, en la que nos llegaba hasta los pies, y ahora nos está alcanzando las manos. Al igual que ocurre con los días.



 

En nuestro día, volvemos a peregrinar a Santiago, siguiendo el camino de los últimos años. No pedimos el cielo, sino un trocito de tierra firme, un territorio quizá, un país si se prefiere. Encarecidamente y firmemente. Que esté en nuestras manos. Y si bien cada mano presagia su propio futuro, queremos unir todos esos rastros, para enlazar nuestras manos y recorrer juntos y juntas el camino. Así caminaremos en Santiago, por encima de las aguas, de Irun a Hendaia, construyendo nuevos puentes sobre viejas fronteras.



 

CONVOCATORIAS CONCRETAS DEL ABERRI EGUNA

 

Erruki Ezkurra (miembro de la iniciativa popular Bai Euskal Herriari)



 

Tras conocer la declaración de este año, finalizaremos la presentación de hoy informando sobre las convocatorias concretas del 12 de abril.


 


A las 11:30 de la mañana, una Marcha Nacional dará comienzo a la convocatoria. Comenzará en Ficoba-Irún y finalizará en Hendaia. Esta ola de ciudadanos/as superará las fronteras que nos imponen los estados español y francés.



 

Al finalizar la marcha, en Hendaia, comenzará el Acto Principal del Aberri Eguna. Se darán a conocer las reivindicaciones principales.


 


Tras las reivindicaciones, habrá una comida popular para 1.000 personas; además, no faltará comida y bebida para todo el que se acerque.



 

Durante la tarde, habrá fiesta y diferentes actos culturales. Cantos, romería, txosnas, deportes rurales y juegos para niños y niñas… entre otras cosas.



 

Estamos organizando una celebración que una la reivindicación y la fiesta. Por lo tanto, hacemos un llamamiento a toda la ciudadanía a que el próximo 12 de abril reivindiquen alto y fuerte que somos una nación.



 


Para finalizar, dos apuntes:

Por un lado, el que quiera tener información más concreta puede acudir a la página web www.naziogunea.net.

Por otra parte, teniendo en cuenta los recursos que exige la organización del Aberri Eguna, hemos abierto una cuenta corriente para todo aquel que quiera hacer su aportación:

Euskadiko Kutxa/ Caja laboral: 3035 0029 69 0290083347




 

CIUDADANOS/AS VASCOS/AS QUE CONVOCAMOS EL ABERRI EGUNA

1.Sagrario Aleman (Nafarroa Garaia). Académica de la lengua vasca
2.Bittor Alkiza (Gipuzkoa). Ex futbolista
3.Battitta Amestoi (Lapurdi). Concejal de Uztaritze
4.Koldo Amezketa (Nafarroa Garaia). Parlamentario Navarro
5.Floren Aoiz (Nafarroa Garaia). Historiador y escritor
6.Miren Aranguren (Nafarroa Garaia) 
7.Maite Aristegi (Gipuzkoa). Miembro del Foro de Debate Nacional
8.Abel Ariznabarreta (Bizkaia)
9.Raul Arkaia (Araba)
10.Loren Arkotxa (Bizkaia). Presidente de Udalbiltza
11.Jose Mari Arrate (Bizkaia). Ex presidente del Athletic
12.Belen Arrondo (Araba)
13.César Arrondo (Diáspora Vasca- Argentina)
14.Amets Arzallus (Lapurdi). Bertsolari
15.Patxi Azparren (Gipuzkoa)
16.Santiago Bereziartua (Diáspora Vasca-Argentina)
17.Jon Bollar (Bizkaia). Presidente de UEMA
18.Garbiñe Bueno (Nafarroa Garaia)
19.Txomin Catalogne (Behe Nafarroa)
20.Eneko Compains (Nafarroa Garaia)
21.Verónica Domingo (Mar de Plata)
22.José Francisco Domingo (Diáspora Vasca-Argentina)
23.Eneko Egibar (Araba) 
24.Juan Martin Elexpuru (Gipuzkoa). Escritor
25.Amaia Elichiri (Behe Nafarroa)
26.Kristina Elizondo (Lapurdi)
27.Eñaut Elorrieta (Bizkaia). Cantante del grupo Ken Zazpi 
28.Tasio Erkizia (Bizkaia)
29.Beñat Espil (Zuberoa)
30.Allande Etxart (Zuberoa)
31.Niko Etxart (Zuberoa). Músico
32.Juje Etxebarne (Zuberoa)
33.Ixabel Etxeberria (Lapurdi)
34.Maite Etxeberria (Zuberoa)
35.Ttotte Etxebeste (Lapurdi)
36.Gabirel Ezkurdia (Bizkaia). Politólogo
37.Erruki Ezkurra (Nafarroa Garaia). Miembro de la iniciativa Bai Euskal Herriari 

38.Jean Fagoaga (Lapurdi). Fundador de Anai Artea entre otros.
39.Itziar Fernandez (Bizkaia)
40.Mariana Fernandez (Diáspora vasca-Argentina)
41.Ino Galparsoro (Gipuzkoa)
42.Maite Goienetxe (Behe Nafarroa)
43.Izaskun Guarrotxena (Bizkaia). Miembro de Euskal Herriko Bilgune Feminista
44.Mikel Irastortza (Gipuzkoa)
45.Jeando Iriart (Zuberoa)
46.Ainhoa Irigibel (Nafarroa Garaia)
47.Itziar Ituño (Bizkaia). Actriz
48.Antton Izagirre (Gipuzkoa)
49.Peio Jorajuria (Lapurdi)
50.Paula Kasares (Nafarroa Garaia)
51.Ramon Labaien (Gipuzkoa). Fue alcalde de Donostia y diputado en el parlamento vasco
52.Ohiana Larrandaburu (Zuberoa)
53.Edurne Larrañaga (Gipuzkoa) 
54.Anita Lopepe (Behe Nafarroa)
55.Jon Maia (Gipuzkoa). Bertsolari
56.Cesar Manzanos (Araba)
57.Estitxu Martinez de Iturrate (Araba)
58.Blanka Martinez de San Vicente (Araba)
59.Ekaitz Mazusta (Zuberoa)
60.Mixel Mendiboure (Lapurdi)
61.Victoria Mendoza (Gipuzkoa)
62.Paul Nicholson (Bizkaia)
63.Jon Nikolas (Bizkaia)
64.Zelai Nikolas (Bizkaia). Miembro de Euskaria
65.Joxan Oiz (Gipuzkoa)
66.Ihintza Ostolaza (Lapurdi)
67.Lutxi Oxandabaratz (Behe Nafarroa)
68.Oihane Perea (Araba) Bertsolari
69.Malvina Rekalde (Lapurdi)
70.Felix Placer (Araba)
71.Fito Rodriguez (Gipuzkoa). Presidente de la Asociación de escritores en lengua vasca (EIE)
72.Arritxu Santamaria (Lapurdi)
73.Beñat Sarasola (Zuberoa)
74.Ion Telleria (Gipuzkoa)
75.Martxel Toledo (Gipuzkoa). Miembro de Esait
76.Maite Ubiria (Lapurdi)
77.Maribi Ugarteburu (Bizkaia)
78.Jesus Valencia (Araba)
79.Walter Wendelin (Araba). Miembro de Askapena
80.Gloria Zuazola (Diáspora Vasca-Uruguay)



 

En Donostia, a 7 de marzo de 2009


 

 

Read Full Post »