Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘neoconservadorisme’ Category

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Anuncis

Read Full Post »

A banda haver-me equivocat en les meves prediccions sobre l’índex d’abstenció –més baix del que feien pensar la majoria d’opinadors–, ara com ara només se m’acut remetre’m a un meu anterior article en aquest bloc per analitzar els resultats en les eleccions de diumenge al Parlament autonòmic de Catalunya: l’esquerra catalana està deixant en mans de la dreta la defensa de la sobirania nacional. I això, i més en els temps que corren –crisi econòmica que paguen els més febles i auge social de l’independentisme–, em sembla especialment greu. Ho podeu llegir a “La responsabilitat dels irresponsables del PSC”. I, encara –tot i que, amb totes les reserves del món, els he tornat a votar–, el que vaig escriure molt abans (el 16 de març de 2008) sobre ERC a “L’espectacle d’esquerra republicana”.

(El ninot que il·lustra aquest comentari és del sempre admirat Alfons López, que tantes vegades em fa pensar amb els seus ninots més que molts arguments que necessiten moltes pàgines per dir moltes menys coses. L’hi ha publicat el diari “Público” a la seva edició catalana de diumenge passat)

Read Full Post »

L’amic Alfons López, del qual he parlat alguna vegada en aquest bloc, deia amb el seu acudit d’ahir a l’edició del diari “Público” per a Catalunya allò que fa dies que vull dir per escrit i no me’n surto. El PSC, aquests dies en què ha fet mostra de tantes dubitacions –i xantatges– sobre la resposta catalana a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, s’ha cavat definitivament la seva pròpia tomba.
Hi voldria afegir, però, algunes consideracions més que no sé si l’Alfons comparteix però que el seu acudit m’ajuda a precisar millor:
1) Allò que és greu, però, no és que el PSC cavi la seva pròpia tomba sinó que pot estar cavant la de l’esquerra catalana per molt de temps. I en la perspectiva d’una Catalunya lliure això és molt greu. Ja sé que hi ha motius per afirmar que ni el PSC ni el partit imperialista a què està infeudat, el PSOE, no són d’esquerres (gràcies associacions de veïns i plataformes de defensa del Casc Antic de Barcelona i del patrimoni de la Barcelona Vella per confirmar-nos-ho una vegada més amb la vostra persistència en la denúncia del cas de l’hotel del Palau de la Música i l’especulació al barri dirigida des de l’Ajuntament socialista). I estic segur que una renúncia –a la sobirania i l’autodeterminació nacional– porta a l’altra –a una política al servei de la bona gent i no dels especuladors i el diner fàcil–, i a l’inrevés també. Però és que jo encara confio en un futur d’esquerres per a un país –uns països, els catalans– que és el meu. Ni que sigui una política socialdemòcrata, modesteta, però concebuda i realitzada  per a la majoria  de la bona gent i no per als qui tenen més, amb un enfortit estat del benestar que ens tregui dels nivells actuals de subdesenvolupament social en què, entre d’altres causes, la nostra dependència nacional ens ha abocat.
2) El més greu de tot és que el nostre país –si més no la Catalunya estricta i les illes– caminen, cadascun al seu ritme, ja de forma decidida cap a la independència. I, sobretot a la Catalunya estricta, avui administrada per la Generalitat de dalt, ja la tenim a tocar, perquè la bona gent s’hi ha posat de debò. Em temo, però, més aviat constato, que l’hegemonia política en aquest procés no la tenen ja les esquerres. No dic que la bona gent d’esquerres de debò no siguin els que més hi treballen, que ho fan i amb esforços constants i continuats. Però quan penso que algú com Joan Laporta, i els seus assessors i amics, representants confessos i defensors abrandats la majoria d’ells del neoconservadorisme i l’ultraliberalisme econòmic al nostre país, aspiren, i tenen força possibilitats de posar-se al capdavant d’aquest procés, penso que malaguanyat.
3) Malgrat això hi sóc posat i no en dubto: vull la independència del meu país, i com més aviat millor. I no renuncio a posar-hi el coll. I espero, encara espero, que alguna força política autoqualificada d’esquerres –ERC potser? la CUP? ICV sembla que majoritàriament hi ha renunciat per mantenir una il·lusió cínica, la d’un federalisme espanyol que no és sinó un subterfugi per no fer res– comenci a posar fil a l’agulla. Per no deixar el camp lliure al neoconservadorisme i que no resulti la força hegemònica del procés d’independència.
4) Per això considero d’una enorme responsabilitat l’actitud dels irresponsables del PSC que, podent encapçalar aquest procés i esdevenir –no en tinc cap mena de dubte– el partit que en resultaria més beneficiat en les primeres eleccions nacionals lliures de debò, hi renuncia cavant la seva pròpia tomba i cedeix el futur a la dreta més tronada que és, al cap i a la fi, la que representen Laporta i –no ho oblidem pas– també l’actual direcció de CiU.
5) La infeudació del PSC respecte al gran germà imperial (PSOE), i la seva negativa a jugar a fons el paper que hauria de fer com a esquerra catalana majoritària en la defensa del dret a l’autodeterminació i la independència nacional, endarrereixen i fan més dolorós el procés ja engegat per la bona gent del nostre país. I, més greu encara, enforteixen els arguments neoconservadors que associen en el seu discurs, de forma descarada i cínica, l’alliberament nacional amb l’ultraliberalisme econòmic. L’experiència d’algunes independències europees recents no convida, en aquest sentit, a massa optimismes.
(Aquest article, lleugerament adaptat per mi, l’ha publicat Tribuna Catalana el 13 de juliol del 2010)

Read Full Post »