Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘novel·la’ Category

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

1710447-Cropped

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »


Bernardo Atxaga (pseudònim de Joseba Irazu Garmendia), un dels grans novel·listes actuals en llengua basca, era portada del suplement de llibres del diari Libération fa dues setmanes (el 26 de maig). La seva novel·la “Zazpi etxe Franzian” (“Set cases a França”, traducció al català a l’editorial Alfaguara) ha estat traduïda al francès (“Sept maisons en France”, ed. Chistian Bourgois). Els lectors que la llegeixin en aquesta llengua, si només es guien per la referència de l’original d’on ha estat traduïda, no sabran pas que es tracta d’un escriptor en llengua basca. Perquè –segons diu la fitxa de “Libération”– l’obra ha estat traduïda “de l’espanyol” per André Gabastou.

 

Tot i que Atxaga acostuma a traduir-se ell mateix a l’espanyol les seves obres, el fet de la traducció a partir de l’espanyol en aquest cas em sembla rellevant i indicatiu d’una pràctica que no és exclusiva per a aquest autor basc. Massa vegades, la traducció d’una llengua que no té al darrere un Estat o es considera “no universal”, es fa a partir de llengua interposada. Al primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans que es va fer el maig de l’any passat a Gasteiz, una de les ponents va presentar un estudi en què es feia palès que la majoria de les traduccions del basc al català, de forma sospitosa, no portaven explicitada la llengua d’origen de la traducció. I això li feia deduir que la traducció s’havia fet per llengua interposada –l’espanyol, esclar–. L’escriptor Matthew Tree explicava, en una xerrada que va fer en unes jornades a Fraga (Baix Cinca) el març de l’any passat, que aquesta pràctica de traduir –o si més no donar-se a conèixer– per llengua interposada és regla habitual pel que fa al català. I que, com que les editorials espanyoles són més aviat reàcies a traduir obres catalanes, i les angleses són pràcticament inaccessibles a la traducció, ell recomanava fomentar la traducció del català a l’alemany com a llengua intermediària de cara al mercat internacional. Certament, una anomalia que pateixen –una altra de tantes– els autors d’obra en llengua sotmesa a l’imperi espanyol.

Read Full Post »

Tafanejant en una llibreria d’ocasió he ensopegat amb un llibre i, tot seguit, se m’han engegat una colla de reflexions. Títol: “Els cadells i altres narracions”. Autor: Mario Vargas Llosa. Traducció catalana d’Avel·lí Artís-Gener. Col·lecció: Plec de setze. Editorial: Grijalbo, 1984.

No és aquesta l’única obra traduïda de l’espanyol al català per l’entranyable Tísner. En la mateixa col·lecció, hi ha “Crònica d’una mort anunciada”, d’un altre Nobel sud-americà, Gabriel García Márquez. Els dos, representants del que al tardofranquisme es va anomenar “boom” llatinoamericà i amb lligams amb Catalunya, on van fer llargues estades, van escriure algunes de les seves obres i els en van publicar les que els van donar la fama inicial. Primer amics i després enemics, per causes que són difícils d’esbrinar.

Avel·lí-Artís Gener, de qui tots els qui vam treballar amb ell –jo mateix al diari Tele/eXprés, on ell feia de compaginador i ninotaire– tenim un record inesborrable, tenia molts punts de contacte amb aquella literatura qualificada de “nova”, com també els tenia el seu cunyat Pere Calders. Només cal evocar l’extraordinària “Paraules d’Opòton el vell” del mateix Artís-Gener. Recordo encara com, quan va començar a traduir algunes obres de l’espanyol al català –entre elles, també “Cent anys de solitud”, de García Márquez–, alguns se li van tirar a sobre criticant-lo damb mordacitat per haver passat al català unes novel·les “que tothom entenia” –deien– en la seva llengua original. Poc podrien arribar a pensar els qui el critivaven o en ferien mofa que l’estratègia de publicar en català obres escrites originalment en espanyol acabaria resultant amb el temps una estratègia editorial d’èxit (només cal veure com s’han venut “L’església del mar”, versió catalana de “La catedral del mar” d’Ildefonso Falcones”, o “L’ombra del vent”, originalment en espanyol (“La sombra del viento”, de Carlos Ruiz Safont).

Ara que Mario Vargas Llosa, en el seu discurs en ocasió de recollir el premi Nobel, diu elogis d’aquella Barcelona terroritzada pel franquisme, també al món de la creació literària (són multitud els llibres escrits a Catalunya que o bé no van arribar a publicar-se fins molt després de la mort del militarot o ho van ser amb retallades notables), i diu pestes només d’uns nacionalismes (el de les nacions sotmeses) oblidant curosament el seu i el dels seus (amarat de “raza” i “imperio”), m’ha semblat oportuna la troballa que he fet. Val la pena recordar-li que el seu traductor al català –prou que ell mateix li’n devia autoritzar llavors la traducció– va ser un dels fundadors de Nacionalistes d’esquerra, formació política que defensava allò tan provincià, segons el flamant Nobel, com la nostra plena sobirania nacional.

Read Full Post »

Llegeixo al suplement de llibres de “Le Monde” del darrer 28 de maig que la novel·la “Les veus del Pamano” (“Les Voix du Pamano”, en la traducció al francès) de Jaume Cabré, “per Espanya”, és una de les cinc finalistes al premi Cévennes a la millor novel·la d’un autor europeu. Una excel·lent notícia, si no fos que el sempre jacobí (i, doncs, imperialista) “Le Monde” atribueix a Cabré una espanyolitat que no n’és. Llàstima, perquè els lectors del considerat diari francès de referència, una vegada més, han estat engalipats per un dels seus redactors, ignorant o malvat lingüicida, que ha encolomat al darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes la dubtosa categoria d’autor “espanyol”, vedat, doncs, en versió original als seus compatriotes de la Catalunya del Nord.

Jaume Cabré és –dels cinc nominats– l’únic escriptor en una llengua europea minoritzada –sola oficial, però, al Principat d’Andorra– i la traducció francesa de la seva novel·la competeix amb les de “Ruhm” (“Gloire”, en la traducció al francès) de l’alemany-austríac Daniel Kehlmann;  “The secret scripture”, (“L’escriptura secreta“, en la traducció al català i “Le Testament caché”, al francès), de l’escriptor irlandès –en anglès– Sebastian Barry;  “La solitudine dei numeri primi” (“La solitud dels nombres primers”, en la traducció al català i “La Solitude du nombres premiers”, al francès), de l’italià Paolo Giordano, i “Boven is het stil” (“Là-haut. tout est calme, en la traducció al fracès), de l’holandès Gerbrand Bakker. El 12 de juny vinent se sabrà quina d’elles ha estat l’escollida.

Si esteu interessats en el context històric de “Les veus del Pamano”, us convido a llegir l’article “Quan al Pallars mataven als psgesos”, de la periodista Laia Altarriba, al seu bloc “L’esquena del món”.

Read Full Post »

Mirant blocs per internet he trobat aquest text molt interessant sobre
un novel·lista africà i les raons de la seva decisió de canviar de la
llengua colonial a la seva pròpia, que el va portar a la presó.
L’autor és Santiago Alba Rico i el copio del bloc que recull els seus
Si és vertader, és blanc 
Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica 
Frantz Fanon a “Pell negra, màscares blanques”— s’identificaven amb 
Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el 
negre més fort, el negre més intel·ligent, l’únic negre veritable, 
perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de 
sotmetre’s al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un 
precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia 
geològica, d’origen colonial, fins a tal punt arrelada en l’ordre de 
la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf 
d’Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre 
arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què 
un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael 
Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un 
focus d’identificació universal. El govern és blanc, o altrament és 
que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?
L’important no és en quina llengua parlem, l’important és en quina 
llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a 
aquest “més enrere” —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem 
fugir a totes passades i del qual provem d’escapar precisament cap al 
llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la 
narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda 
sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és 
irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o 
suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d’altres 
d’anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès 
i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense 
proporcionar-los l’esquena en què un es recolza i que al mateix temps 
no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin 
ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder 
retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. 
Els anomenats “estudis postcolonials” s’ocupen des de fa quatre 
dècades d’aquesta donació depredadora o d’aquest saqueig magnànim que 
prolonga, també en l’àmbit de la cultura, relacions ancestrals de 
domini colonial.
Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans 
novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. 
L’any 1977, després d’haver publicat quatre novel·les en anglès, va 
escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: “Em 
casaré quan em plagui” (Ngaahika ndeenda). L’èxit va ser tan gran que 
el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el 
problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com 
havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida 
quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A 
la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua 
materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va 
decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar 
l’estima de molts crítics occidentals que fins llavors l’havien lloat: 
es tractava d’un “desastre editorial”, d’un error que el treia del 
”mercat” per a convertir-lo en un escriptor “minoritari”. “S’escriu 
per a ser llegit”, deia Denise Coussy, “cal estar boig per a posar-se 
a publicar, per exemple, en bretó”. Però Ngugi escrivia precisament 
per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la 
població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i 
crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.
Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia 
—i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la 
va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de 
Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: “descolonitzar la 
ment” (1986). “L’efecte d’un bombardeig cultural”, diu Ngugi, “és 
aniquilar la confiança d’un poble en els seus noms, en les seves 
llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la 
seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si 
mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per 
exemple, més amb les llengües d’altres pobles que amb la seva pròpia”. 
No és que la causa d’aquest colonialisme sigui lingüística, però és 
allí on es parla, és allí on s’amaga, és allí on fa niu i es legitima 
i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d’un Occident 
que no vol una “democràcia autèntica” per a l’Àfrica, entesa com a 
sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d’uns governs 
dictatorials que col·laboren en “la divisió i la repressió permanents 
del continent”. I la solució no pot ser literària, és clar, però la 
literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on 
retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que 
màscares, o clofolles, que cauen per l’empenta més lleugera. El kikuiu 
no és l’alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora 
i el magnànim saqueig, i encén un focus local d’identificació no- 
blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als 
negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua 
comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè 
volguessin compartir l’anglès (que no volien) sinó precisament perquè 
era comuna. És a dir, perquè era l’anglès de l’altre, però potser 
sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.
A l’Estat espanyol s’han traduït només dos llibres de Ngugi wa 
Thiongo’o: “El diable a la creu”, escrit el 1984 i publicat per 
l’editorial Txalaparta (1994, traducció d’Alfonso Omaetxea) i “Un gra 
de blat de moro”, una de les seves primeres novel·les, encara 
”afroeuropea”, escrita en anglès l’any 1967 i publicada per 
l’editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer 
narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l’altre s’afegeix el plaer 
especulatiu de comparar-los.
–Article original: Si es verdadero, es blanco.
Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

Ngugi_kamirithu-Final

Mirant blocs per internet he trobat aquest text molt interessant sobre Ngugi wa Thiong’o, novel·lista africà, i les raons de la seva decisió de canviar de la llengua colonial a la seva pròpia, que el va portar a la presó.

L’autor és Santiago Alba Rico i el copio del bloc que recull els seus articles traduïts al català http://albaricoencatala.blogspot.com/2009/10/si-es-vertader-es-blanc….

Si és vertader, és blanc

Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica 
Frantz Fanon a “Pell negra, màscares blanques”— s’identificaven amb 
Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el 
negre més fort, el negre més intel·ligent, l’únic negre veritable, 
perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de 
sotmetre’s al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un 
precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia 
geològica, d’origen colonial, fins a tal punt arrelada en l’ordre de 
la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf 
d’Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre 
arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què 
un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael 
Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un 
focus d’identificació universal. El govern és blanc, o altrament és 
que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?

L’important no és en quina llengua parlem, l’important és en quina 
llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a 
aquest “més enrere” —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem 
fugir a totes passades i del qual provem d’escapar precisament cap al 
llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la 
narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda 
sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és 
irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o 
suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d’altres 
d’anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès 
i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense 
proporcionar-los l’esquena en què un es recolza i que al mateix temps 
no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin 
ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder 
retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. 
Els anomenats “estudis postcolonials” s’ocupen des de fa quatre 
dècades d’aquesta donació depredadora o d’aquest saqueig magnànim que 
prolonga, també en l’àmbit de la cultura, relacions ancestrals de 
domini colonial.

Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans 
novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. 
L’any 1977, després d’haver publicat quatre novel·les en anglès, va 
escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: “Em 
casaré quan em plagui” (Ngaahika ndeenda). L’èxit va ser tan gran que 
el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el 
problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com 
havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida 
quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A 
la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua 
materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va 
decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar 
l’estima de molts crítics occidentals que fins llavors l’havien lloat: 
es tractava d’un “desastre editorial”, d’un error que el treia del 
”mercat” per a convertir-lo en un escriptor “minoritari”. “S’escriu 
per a ser llegit”, deia Denise Coussy, “cal estar boig per a posar-se 
a publicar, per exemple, en bretó”. Però Ngugi escrivia precisament 
per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la 
població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i 
crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.

Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia 
—i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la 
va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de 
Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: “descolonitzar la 
ment” (1986). “L’efecte d’un bombardeig cultural”, diu Ngugi, “és 
aniquilar la confiança d’un poble en els seus noms, en les seves 
llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la 
seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si 
mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per 
exemple, més amb les llengües d’altres pobles que amb la seva pròpia”. 
No és que la causa d’aquest colonialisme sigui lingüística, però és 
allí on es parla, és allí on s’amaga, és allí on fa niu i es legitima 
i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d’un Occident 
que no vol una “democràcia autèntica” per a l’Àfrica, entesa com a 
sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d’uns governs 
dictatorials que col·laboren en “la divisió i la repressió permanents 
del continent”. I la solució no pot ser literària, és clar, però la 
literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on 
retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que 
màscares, o clofolles, que cauen per l’empenta més lleugera. El kikuiu 
no és l’alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora 
i el magnànim saqueig, i encén un focus local d’identificació no- 
blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als 
negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua 
comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè 
volguessin compartir l’anglès (que no volien) sinó precisament perquè 
era comuna. És a dir, perquè era l’anglès de l’altre, però potser 
sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.

A l’Estat espanyol s’han traduït només dos llibres de Ngugi wa 
Thiongo’o: “El diable a la creu”, escrit el 1984 i publicat per 
l’editorial Txalaparta (1994, traducció d’Alfonso Omaetxea) i “Un gra 
de blat de moro”, una de les seves primeres novel·les, encara 
”afroeuropea”, escrita en anglès l’any 1967 i publicada per 
l’editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l’altre s’afegeix el plaer 
especulatiu de comparar-los.

–Article original: Si es verdadero, es blanco.

Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

Read Full Post »

Més enllà del somini

Quan vaig encetar aquest bloc, em vaig proposar, entre d’altres coses, deixar-hi constància de les meves lectures. No ho he complert, excepte en comptades ocasions. Voldria esmenar-ho. No sé si ho aconseguiré.

Trio, per tornar-hi, un llibre que ha passat desapercebut, probablement per dues raons: perquè s’ha encabit en la peculiar classificació de “llibre per a adolescents” i, sobretot, perquè l’autora en va confiar la publicació a una editorial valenciana, Edicions del Bullent. I, ja se sap; si voleu que un llibre en català no tingui difusió, que us el publiquin més enllà de les fronteres administratives de la Generalitat de dalt.

Shaudin Melgar-Foraster és professora de català a Toronto, al Canadà. I aquests fets personals influeixen en el llibre: un dels carrils de la trama argumental passa a Toronto i una de les dues adolescents protagonistes és filla d’una catalana afincada a la capital del Canadà anglòfon, En l’altre carril –el de més enllà del somni–, el català hi és present fins tal punt que l’altra protagonista, canadenca i anglòfona, l’ha d’aprendre per poder entendre’s amb els éssers d’un món que no és el seu.

Fins aquí els elements que vinculen el món de l’autora amb l’obra. No sé si n’hi ha més (o n’hi haurà més en el futur, perquè, segons Shaudin, les aventures de l’Anna i l’Alison tindran continuïtat). Això ens ho hauria de dir ella. Amb un pretext literari semblant al de l’Alícia de Lewis Carroll, el mirall –i la pantalla d’ordinador, som al segle XXI– és la frontera entre els dos móns on l’Anna i l’Alison viuran les seves descobertes. Una frontera que creuaran sovint per trobar-se, més enllà del somni, en un món fantàstic no tan diferent del nostre com podria semblar.

“Més enllà del somni” resulta una gran faula del nostre temps, amb històries de guerra i dominació, de llibertat i democràcia –en territoris governats per dones–, de racisme i esclavatge, d’immigració amb i sense papers, de lluita per l’alliberament… Com en Carroll, la faula es desenvolupa més enllà de l’espill, però aquí s’acaba el paral·lelisme. El món fantàstic que descriu la Shaudin és molt més proper al nostre, tot i els elements d’irrealitat que el constitueixen. El viatge –els viatges, en aquest cas– de les dues protagonistes és ple d’aventures i personatges terribles o entranyables, que en alguns casos –com ara Tam, el nen contador d’històries– ens recorden Les mil i una nits.

I, en el fons de tot, la novel·la resulta una història d’iniciació en què dues adolescents passen de no poder-se veure a aprendre plegades que el món és molt més complex, i interessant, que les picabaralles mútues. I que només la col·laboració les pot ajudar a treure’n l’entrellat i, alhora, sortir-se’n de les situacions més compromeses.

El relat que ha teixit laboriosament la Shaudin és molt ric des del punt de vista del treball literari, amb recursos i punts de vista diversos. En destaca l’ús que fa del diari personal que escriu l’Anna i acaba sent, no només un relat de fets que contribueix a fer avançar la història –les històries– , sinó un altre personatge, interlocutor de la protagonista quan no té a qui més comunicar les seves cabòries.

Un llibre, doncs, força recomanable. I no només per als lectors adolescents. Potser ja és hora que superem aquesta absurda frontera que tantes vegades ens priva als grans de les meravelles pretesament destinades als més joves o als petits.

Read Full Post »

Older Posts »