Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Noviolència activa’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

1710447-Cropped

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »

1363104759images

Fa uns mesos –el 22 de març de l’any passat– vaig dedicar un dels articles a mèdia.cat a aplicar la teoria de la lupa (o zoom) a l’expresident de la Generalitat de dalt, Jordi Pujol, com a producte mediàtic resultant del seu pas pel sedàs de Jordi Évole al “Salvados” de LaSexta. I, alhora, al procés de fabricació mediàtica, i coetània de l’altra, d’exaltació fins a excelsos honors de martiri democràtic aplicat al jutge prevaricador Baltasar Garzón en una operació per fer-ne urbi et orbi un sant baró, lliurat sense descans a la protecció dels drets humans de la qual tindria prou ben merescut el patronatge.

Una feinada, aquesta dedicada al “pájaro Garzón” –com li agradava dir-ne al seu malguanyat col·lega Joaquín Navarro, que tant bé el coneixia i tan malament en parlava– en què van destacar corifeus que mai no m’ho hauria esperat, d’ells. Va ser com si per fer sant al nostre segon papa Borja, Alexandre VI, els catalans de la nació sencera haguéssim muntat una campanya de comunicació, arreu del món catolicoapostolicoromà, fonamentant-la en la humilitat, pobresa i castedat, atribuïdes sense dubte i mesura al personatge, i de foment de la pau a la terra per la gent de bona voluntat que a fe de déu que s’hauria guanyat sense cap dubte segons el guió prefixat.

Bona gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils –periodistes “del rotllo”, en qualificatiu triat a l’efecte pel company Roger Palà en un dels seus imprescindibles articles recollits ara a “Mots incendiaris. Recull d’articles (2007-2011)”– hem parlat de moltes i diferents maneres de les maleses infinites (MALESA entesa en la primera de les accepcions del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Maldat, especialment acció dolenta”) comeses pel jutge prevaricador, vulnerador sistemàtic dels drets humans de les persones empresonades per ordre seva o posades sota la seva custòdia en les espectaculars operacions en què solia aparèixer com el superjutge garant de les llibertats ciutadanes i la fermesa incondicional de l’Estat imperial en nom del qual instruïa (que no impartia) els casos penals que li tocaven –o es feia tocar–, diuen, com en el macrosumari 18/98 que va acumular contra la dissidència basca.

A les llistes dels socis del Grup hi ha noms de periodistes que han passat, de lluny o d’a prop, pels sinistres despatxos del personatge (com ara víctimes de la seva redada contra l’independentisme d’esquerres català i en defensa de l’espanyolitat indubitable dels fastos olímpics del 1992). I d’altres que senzillament, en un moment o altre de la llarga i persistent carrera prevaricadora de l’ocell Garzón des del seu niu de jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, n’hem hagut d’informar, d’alguns dels seus espectacles i els mals que van causar. Com que un d’ells –de fet, diversos–, precisament el que va iniciar el sumari 18/98, va ser una càrrega de cavalleria judicial destinada a tancar dos mitjans de comunicació bascos –Egin i Egin Irratia–, desmantellar-ne els béns industrials i societaris i, sobretot, engarjolar periodistes, treballadors i directius de premsa, una bona mitja dotzena dels quals pel cap baix segueixen en presó, gairebé podríem dir que mitjançant les notes de premsa del Grup Barnils es poden seguir fets, anècdotes, rituals i efectes del garzonisme en el seu combat a ultrança contra els mitjans de comunicació de l’esquerra independentista basca.

Dic tot això en la present ocasió perquè també amb el cas Garzón –i en el del tancament d'”Egunkaria” i les tortures a periodistes, treballadors i directius del diari en llengua basca que va fer esclatar Juan del Olmo, un jutge que hi va durar poc, al tribunal d’excepció, el Grup de Periodistes Ramon Barnils –i la seva gent del “rotllo”– ve demostrant, des del seu mateix inici com a col·lectiu, que sí que podem posar la lupa o el zoom on d’altres en aquesta professió i als Països Catalans han optat per la prudència que ve de la por i l’afany d’evitar-se cap risc. I és, doncs, també lògic que dimecres vinent, 17 d’abril„ el llibre que inaugura una col·lecció de llibres periodístics que aniran fent membres del Grup i publicarà Edicions Saldonar (col·lecció Periodistes) i que presentarem al Col·legi d’Advocats a Barcelona sigui dedicat a aquest martell de periodistes i persones lliures que ha estat el jutge prevaricador. L’ha escrit la periodista Sònia Bagudanch, que l’ha titular “Et presento el jutge Garzón”. A l’acte de dimecres, per les 7 del vespre, l’advocat Jaume Asens; el periodista David Bassa, president del Grup Barnils; l’editor Francesc Gil Lluch, d’edicions Saldonar; Sònia Bagudanch, autora del llibre, i el jutge Salvador Vidal parlaran sobre “Baltasar Garzón i les febleses de la justícia espanyola”. Tot un esdeveniment.

Humbert Roma

(Una versió actualitzada de l’article la va publicar mèdia.cat el 18 d’abril del 2013)

Read Full Post »

Després de dubtes reiterats de si votar ERC o CUP, finalment m’he decidit a fer-ho per la CUP. La principal raó és que em sembla necessari que un corrent important de l’independentisme d’esquerres com la CUP, que s’ha anat construint pacientment a nivell local amb propostes polítiques constructives i que en un dels casos acabaria sent de gran transcendència nacional com les consultes sorgides d’una proposta de la CUP a Arenys de Munt, el necessitem també al Parlament. I ells mateixos necessiten també provar l’experiència de la representació parlamentària en la qual desitjo que tinguin –juntament amb ERC i ICV– un clar paper de contrapès necessari a la previsible majoria de CiU que no vull que sigui absoluta. Hagués preferit, i ho vaig escriure a facebook i els ho vaig dir a una assemblea de la CUP a Lleida, que haguessin anat millor plegats amb ERC, en coalició, de forma excepcional atesa l’excepcionalitat del moment i el perill de la majoria absoluta de CiU. Però les coses són les que són, i m’ha calgut triar.

Aquest és un els problemes dels sistemes polítics democràtics actuals tal com estan organitzats, i més encara als països que depenem de la legislació espanyola amb domini exclusiu de les llistes tancades, una estructura de partits on “qui es mou no surt a la foto” i una restricció molt gran del dret a votar propostes concretes en referèndums…

I no vull deixar de dir, també, que una altra de les coses que m’han portat a votar la CUP és l’extraordinària qualitat humana i política del cap de llista per la circumscripció de Barcelona, on visc i voto: David Fernàndez. David (a la foto) és un lluitador constant i valent, des d’una actitud de noviolència activa, no solament per la nostra independència nacional –i la basca, a la qual dedica moltes energies amb entusiasme– sinó també pels drets humans i socials. I té una sòlida experiència en economia social i cooperativa que espero que li serveixi a l’hora d’articular propostes concretes –més enllà dels plantejaments de principis– per afrontar la crisi actual des d’una perspectiva alternativa.

Read Full Post »

Quan es feia pública la declaració de la Conferència internacional de pau a Donostia el dilluns 17 d’octubre, se’m van fer presents primer Paul Ríos (coordinador de Lokarri, la xarxa ciutadana basca per l’acord, la consulta i la reconciliació, que tant ha treballat perquè la Conferència esdevingués realitat); Sabino Ormazabal (pacifista i lluitador noviolent basc, empresonat pel jutge Garzón, condemnat per l’Audiència Nacional espanyola al macrojudici 18/98 i després absolt pel Tribunal Suprem); Martxelo Otamendi (ara director de “Berria”, detingut per ordre del jutge Del Olmo, torturat i jutjat per dirigir el diari en llengua basca “Egunkaria” i absolt per l’Audiència Nacional espanyola); Teresa Toda (periodista complint ara a Còrdova sis anys de presó –al desembre ja en portarà quatre si no surt abans– a què la va condemnar el Tribunal Suprem per ser subdirectora del diari basc “Egin”, després del macrojudici del 18/98); Jesus Mari Zalakain, professor de la Universitat del País Basc, també del diari “Egin”, complint set anys de presó –en porta gairebé quatre– a Palència, on dedica part del seu temps a traduir textos literaris catalans al basc); Arnaldo Otegi i Rafa Díez (dirigents de l’esquerra independentista basca encara il·legalitzada empresonats i condemnats per l’Audiència Nacional espanyola per haver encapçalat el profund canvi estratègic que ha portat ETA a abandonar la lluita armada).

Mentre avançava aquesta setmana farcida d’esdeveniments històrics, se’m feien presents també Juan Paredes Manot, “Txiki” (afusellat a Cerdanyola del Vallès el 27 de setembre del 1975 per un escamot de guàrdies civils complint la sentència que li va imposar un consell de guerra a Barcelona, del qual vaig fer la informació per al diari TeleXprés) i Xavier Valls (arquitecte sempre al servei de la bona gent i antifranquista de pedra picada amb qui tant vam treballar i de qui tant vaig aprendre a la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987). Finalment, dijous, sentint el portaveu d’ETA anunciant “el cessament definitiu de l’activitat armada”, se m’imposava el record de Josep Lluís Carod-Rovira, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, parlant de pau amb dirigents d’ETA a la Catalunya del Nord, el gener del 2004, en l’acte més digne protagonitzat per un polític català des de l’afusellament del president Lluís Companys i el dirigent anarquista i ministre Joan Peiró. Com que ho he escrit al facebook i al meu bloc diverses vegades, que ningú ho prengui, doncs, com una afirmació meva improvisada a darrera hora.

Aquestes han estat algunes de les evocacions meves aquests dies tan intensos i de tanta transcendència per al País Basc i, espero que també, per al nostre país. Un cop ETA ha fet públic que renuncia de forma definitiva a usar les armes, i mantenint l’independentisme d’esquerres en exclusiva la via política al País Basc, el repte per tots els agents implicats és ara gestionar la pau. Responsabilitat tant o més complexa que posar fi a la guerra. Els diversos documents fets públics aquests dies hi han insistit: negociació sobre les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, exiliats…), legalització de totes les opcions polítiques, reconeixement del dolor causat a totes les víctimes sense exclusions, debat entre tots els partits sobre el futur del país, reconciliació… I, en el fons de tot plegat, reconeixement de l’origen polític del conflicte, una actitud sense la qual la pau seguirà sent dèbil i sense fonaments consolidats perquè no s’abordaran les causes de l’enfrontament, profundes i arrelades de fa tant de temps. Un reconeixement, d’altra banda, que si més no les parts que van intervenir en les frustrades converses de Loiola quan la treva del 2006 (PSOE, PNB i esquerra independentista basca) ja es van plantejar com a punt de partida de la negociació. Com deien els firmants de la declaració final de la Conferència internacional de pau, en un mesuradíssim punt quart: “En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a aconseguir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques així com d’altres relacionades al respecte, amb consulta a la ciutadania, la qual cosa podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència terceres parts observadores o facilitadores ajuden el diàleg. Aquí, el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades”.                        ”

Un paper, aquest dels facilitadors internacionals, que ha resultat definitiu, juntament amb el canvi profund de l’estratègia de l’esquerra abertzale encara il·legalitzada, per arribar on som ara. La participació activa de destacades personalitats internacionals –sens dubte acceptada per l’actual govern de la monarquia i, segons molts indicis, també pel líder del principal partit de l’oposició que aspira a succeir-lo– ha estat decisiva en la culminació del procés fins ara. I cal confiar que ho serà també en el futur. Jonan Fernández, fundador d’Elkarri –l’antecedent immediat de Lokarri– i avui dedicat a promoure la pau en els àmbits més diversos mitjançant Baketik, al santuari franciscà d’Arantzazu, deia a TV3 –després que ETA fes pública la seva decisió– que cadascuna de les properes etapes requerirà el seu temps. Caldrà tenir-ho en compte per no precipitar-se en les anàlisis. Fa la impressió que hi ha preparades ja les condicions perquè alguna d’elles avanci amb certa celeritat, com ara el desarmament, per al qual hi ha ja una comissió internacional de verificació acceptada per ETA però encara no pel govern de la monarquia. I també algun canvi en la política penitenciària, si més no per cobrir les fases inicials, com pot ser l’aproximació dels presos al seu país i el trasllat dels més malalts al seu domicili en règim de presó atenuada, com ha passat aquesta mateixa setmana amb Ibon Iparragirre.

Però la pau és un bé fràgil, com demostra l’experiència, i cal cultivar-la amb cura i determinació. ETA no és l’únic protagonista del conflicte que s’ha de desarmar. El govern espanyol, l’actual i el que resulti de les eleccions del 20 de novembre, haurà de desactivar poderosos i complexos mecanismes que els dos partits imperialistes majoritaris a les Corts del Regne, PP i PSOE, han anat construint i enfortint, o senzillament alimentant amb el seu discurs, i que ara poden posar molts pals a les rodes de la pacificació: des dels estaments judicials, inclosa la fiscalia, fins als mitjans de comunicació i algunes associacions de víctimes. Desactivar aquests mecanismes és una feina que cal fer de forma immediata i decidida. Com també la legalització dels partits de l’esquerra independentista basca –i, en concret, Sortu, pendent del Tribunal Constitucional–, perquè aquest sector, que cada vegada té més suport al País Basc –com tornaran a demostrar amb tota probabilitat els votants, aquesta vegada amb el vot a la coalició Amaiur, el 20 de novembre– participi en igualtat de condicions a la vida política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’octubre del 2011)

(A la foto, que he baixat de Berria, manifestació a Bilbo, dissabte 22 d’octubre)

Read Full Post »

Manuel Cuyàs escrivia ahir a “El Punt/Avui” l’article que m’hauria agradat escriure sobre la cruïlla vital (o professional, si voleu, perquè el paguem amb els nostres impostos –i molt bé per cert– perquè faci de president, se suposa) en què es troba el president Artur Mas amb això de la immersió. Com els nostres burgesos del Liceu de començaments del segle XX, que tan bé va descriure Josep Maria de Sagarra a “Vida privada”, dels quals és hereu volgut i declarat, Artur Mas està embolicat amb dos amors impossibles (o un amor i un compromís, si voleu): la “querida” (això és, els nazis del PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana i la llengua del país). Diu que serà fidel a la segona, com imposen els cànons morals de la religió oficial del bipartit –ja se sap, en versió Duran Lleida, som un país catolicapostolicromà i el papa de Roma no ens ho reconeix–, però li dol deixar la primera.

Fa poques hores, acabo d’enviar al grup de debat “Català sempre”, del qual he parlat alguna altra vegada en aquest bloc, un comentari sobre tot aquest nou vodevil de la política catalana –que no és de per riure, per desgràcia, sinó per plorar–, que m’agradaria compartir també amb els pocs o molts lectors d’aquest bloc. Aquí el teniu, retocat i corregit:

L’atac a la llengua nacional catalana que suposen les sentències del
Suprem espanyol i la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya a la Generalitat de dalt perquè les compleixi són
torpedes en tota la regla, uns més, contra la nostra dignitat com a
col·lectiu humà i la (re)construcció de la nació. I, alhora, una altra
mostra –quantes més en caldran encara?– de com l’imperi espanyol manté
i referma dia a dia la seva opressió colonial sobre la nostra bona
gent, perquè enfront ara com ara només hi té una casta política
catalana en general mesella i sense el tremp polític i el valor humà
que se suposa que haurien de tenir les persones que han triat el seu
ofici (pel qual, val a dir-ho, els paguem amb els nostres impostos, i
no pas malament per cert).
Dir que la gent els vota és veritat, però en la realitat només és una coartada per no
fer res perquè això canviï: tant si la fan servir ells com si ho
argumentem nosaltres. Si les coses no ens agraden, canviem-les. I el
fet objectiu és que això està canviant, d’una banda i de l’altra del front.
La immersió lingüística era fins fa uns dies un dels pocs reductes que
ens quedaven i que encara podíem estar orgullosos de defensar,
mantenir i reforçar. Aquest darrer casalot –per molt destartalat que
semblés– ens permetia dir –i jo ho segueixo creient– que no tot estava
perdut, que l’escola encara podia ser un instrument per salvar-nos els
mots i, sobretot, per construir entorn de la llengua pròpia els
necessaris llaços de complicitat entre la bona gent que convivim, bé o
malament, al nostre país (almenys a la Catalunya estricta).
La immersió lingüística era de les poques coses positives i d’una
certa solidesa aconseguides després de la mort del generalot. Ara,
arrisquem de perdre-la, mentre gran part de la nostra casta política
mira de fer veure que no passa res o que no és tan greu… (el
bipartit ha de salvar, com sigui, els pactes racistes i de dreta
desacomplexada amb el PP; el PSC ja fa temps que s’ha suïcidat per no
res).
Però el fonament de la democràcia és el poble, no pas la casta
política. Recuperar aquesta convicció cívica, que la nostra societat
nacional va perdre després de la mort del generalot i els pactes de la
Transició, és urgent, i ho estem fent. Bé o malament, però ho intentem
de tirar endavant. És el principal fruit, entre d’altres moltes
mobilitzacions nacionals més, del fet que 881.854 catalans ja hagin
exercit el dret a l’autodeterminació en les consultes del 2009-2011,
una fita històrica inèdita a Europa. Ara toca reforçar allò que hem
aconseguit i estendre-ho al màxim, fent que el projecte d’Assemblea
Nacional Catalana http://www.assemblea.cat/ esdevingui allò que molts
de nosaltres volem: el nucli democràtic ampli, transversal, organitzat
per estendre i impulsar el moviment insurreccional pacífic per la
independència que necessitem.
No ens confonguéssim pas: la nostra és
una via insurreccional, perquè no ens deixen cap altra opció. Pacífica
però insurreccional.
Ara com ara, l’única que ens deixen la majoria de personatges que
componen la cimera dirigent de la casta política catalana. Si després
canvien, i s’incorporen a l’acció insurreccional, o la promouen perquè
no els queda més remei, bingo! Però les declaracions de la consellera
Rigau dient que deixarà la política si fracassa el recurs jurídic que
presenta el govern de la Generalitat de dalt, que té tota la pinta de
fracassar, ho són tot menys exemplars. Quina imatge més sublim d’indignitat i irresponsabilitat: la senyora consellera d’Educació, covarda com el bipartit que l’ha enlairat al lloc que ocupa, deixant
la política perquè no es veu amb cor –ni ella ni el mateix bipartit– d’encapçalar una acció de desobediència civil en tota la
regla ordenant incomplir les sentències.
Però als imperis no se’ls derrota pacíficament sense la implicació
d’una àmplia majoria de la població, com no es derroten tampoc les
tiranies (l’imperialisme és una de les moltes cares de la tirania, potser la pitjor perquè s’exerceix sobre tot un poble en nom de la suposada superioritat d’un altre). I caldrà moltes accions de desobediència civil i
enfrontament sense més concessions, pacífic i democràtic per part nostra, però dur
(la nostra història és plena de màrtirs –no m’agrada que sigui així,
però ho és– i de gent empresonada i torturada, exiliada… per lluitar
per les llibertats individuals i col·lectives).
Així, doncs, a deixar de fer el ploramiques i a organitzar a cada
barri, districte, poble, comarca… la pròpia assemblea territorial de
cara a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana prevista per al
març. I a complir amb la via que ens marquem nosaltres mateixos de
cara a aconseguir l’objectiu. Només fent les giragonses que no tinguem
més remei que fer. Sense ni una més de les imprescindibles: no fos cas
que, de tant donar-hi tombs, acabéssim errant el camí com ens ha
passat d’altres vegades en la història.

Per concloure, deixeu que us remeti, una vegada més, com feia ahir mateix una companya d'”Horta-Guinardó per la independència” a la nostra llista de l’assemblea territorial del districte, al testament de mestre Xiri, a qui en un acte inoblidable al Palau de la Música de Barcelonavam prometre record perpetu i fidelitat per l’acompliment del nostre ideal comú de llibertat.

AGRAÏMENTS (quatre dies després): Aquestes consideracions les vaig escriure –i, doncs, van ser inspirades en certa manera–, amb una banda sonora de fons: “Corasón loco“, de La Trinca.

Read Full Post »

¿Algú tenia dubtes sobre com acabarien actuant amb el moviment dels indignats Felip Puig i el bipartit que administra la Catalunya sotmesa al Regne d’Espanya? “El carrer és meu”, han dit com va fer poc després de la mort del generalot el feixista del Fraga Iribarne. Només els contenia la por d’un impacte electoral negatiu el 22 de maig. Passada la data fatídica, han cregut tenir barra lliure i han desplegat la repressió més bèstia vista de fa temps als carrers del nostre país. Amb un cinisme propi d’ell mateix, Felip Puig ho ha volgut justificar en una pretesa necessitat de neteja, de treure objectes contundents abans de la previsible victòria del Barça i els aldarulls consegüents de dissabte… i en la violència dels manifestants!!! Violència? Quan el que els ha caracteritzat és precisament l’absència declarada i volguda de violència.

Tinc les meves reticències respecte del moviment dels indignats –i cada vegada més, per la seva feblesa en la defensa dels nostres drets nacionals i lingüístics, i alguns silencis notables en les seves reivindicacions pel que fa a les institucions imperials com la monarquia, l’exèrcit o sobre les agressions als drets humans com la tortura persistent als centres de detenció–, però el que ha fet la policia a les ordres del conseller de l’Interior és tan bèstia que em posa decisivament al costat dels indignats. El mal que ha fet Puig al meu país, en la persona dels indignats que han patit la violència que ha desfermat, és tan gran que ha aconseguit posar Catalunya a la portada dels mitjans de comunicació més influents del món. I certament no per bé, sinó per posar-nos en el mapa de la repressió més brutal. La Shaudin Melgar-Foraster, professora i escriptora catalana que viu al Canadà, ho deia amb contundència en una de les seves intervencions al grup de debat “Català sempre”:

“En principi respecto la seva opinió, encara que no la comparteixi, perquè tothom té dret a expressar-se i a ser
respectat, però em molesta moltíssim la seva manca de respecte al català. I, puc equivocar-me, però em sembla que aquest moviment ha fet molt mal al nostre moviment independentista, per no parlar que deixa
entrar sense aturador la dreta pertot arreu. Ara bé: el que ha passat avui a la Plaça Catalunya és inadmissible. No hi fa res que els acampats siguin de parla castellana o catalana, que plantin raves a la plaça o que toquin la flauta o el que sigui que hi fan, la brutalitat de la policia s’ha de castigar. A més, mirat des d’un punt de vista més pragmàtic, tot el que han aconseguit amb aquesta brutalitat és que més gent doni suport al moviment dels acampats, per tant, només han aconseguit donar força al moviment. A mi, a més d’horroritzar-me les imatges que he vist, em fa molta vergonya com a catalana. Quan aquí, al Canadà, em preguntin sobre aquests fets (si se n’assabenten que encara no n’han dit res les notícies) no sé pas què respondré. Sempre parlant que els catalans tenen una llarga tradició democràtica i que som gent pacífica i ara que redimoni dic?.”

Personalment, la brutalitat de la policia a les ordres de Felip Puig no m’ha estranyat gens. Li va el garrot, com la gent del seu partit a Osona –assumint la paròdia que en fa “Polònia”– van remarcar en regalar-li un bat de beisbol. És un d’aquests personatges que s’embolcallen amb la bandera catalana per cobrir qualsevol brutalitat o indecència (com que CiU afavoreixi que a Badalona governi la llista més votada, és a dir el nazi del Garcia Albiol). Més greu encara que la bastonada als indignats em sembla tota la política anunciada i aplicada per Puig en defensa de la impunitat de la policia i en contra dels moviments socials –amb especial obsessió pels okupes–, com ens advertien justament al començament del nou mandat del bipartit la Coordinadora per la prevenció de la tortura i d’altres entitats catalanes en defensa dels drets humans, en aquest comunicat:

Comunicat de premsa | 26 de gener de 2011

DAVANT LES POSSIBLES MESURES
ANUNCIADES PEL CONSELLER D’INTERIOR

Recentment s’ha conegut, a través de declaracions del Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, la possible adopció de dues mesures que afecten directament a l’àmbit de la política de prevenció de la violència institucional i de la prohibició de la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants.

1) La primera mesura fa referència a l’anunci de la derogació de l’anomenat Codi Ètic de la policia. Aquest “codi” aprovat per l’anterior Govern consisteix en un conjunt de les anomenades “bones pràctiques” que han d’observar els cossos policials en l’exercici de la seva funció pública, establint unes obligacions deontològiques a complir. En aquest sentit, cal recordar que la Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura va considerar en el seu dia que, encara que insuficient en no tenir força jurídica vinculant ni sancionadora, les disposicions i creacions de l’esmentat “codi” constituïen un cert pas en la lluita per prevenir abusos policials i altres formes similars de violència institucional. No s’entén com un text no vinculant orientat a millorar el tractament que reben dels ciutadans i ciutadanes per part de les forces de policies i que està en línia amb les recomanacions del Consell d’Europa i d’altres instàncies internacionals es pot interpretar com un “greuge” o un senyal de “desconfiança” cap a la Policia de Catalunya.
2) La segona mesura fa referència a la possible desinstal·lació o reorientació de càmeres d’enregistrament que s’havien posat en algunes comissaries de policia. Cal assenyalar que aquesta mesura es va començar a aplicar l’any 2007 en compliment de nombroses i reiterades recomanacions internacionals adreçades a l’Estat espanyol, entre altres, pels següents organismes internacionals: el Comitè contra la Tortura de l’Organització de les Nacions Unides, diversos Relators de l’ONU contra la Tortura, el Comitè per la Prevenció de la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels del Consell d’Europa i el Comissari Europeu de Drets Humans.

En aquest mateix sentit s’havien pronunciat també des de fa anys destacades organitzacions (nacionals i internacionals) de la societat civil, dedicades a la defensa dels drets humans i la lluita contra la tortura i la violència institucional, entre altres: Amnistia Internacional (www.amnistiacatalunya.org) i la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura de l’Estat Espanyol (www.prevenciontortura.org).

I encara en clau institucional catalana, el Parlament de Catalunya aprovava el dia 1 de desembre de 2004 una Proposició No de Llei que instava el govern a implementar les recomanacions del Relator contra la Tortura de l’ONU, iniciativa que rebia el suport de la immensa majoria de les forces polítiques parlamentàries del país, incloent-hi les que ara donen suport al Govern de Catalunya.
Tal com les institucions, organitzacions i altres càrrecs governamentals i policials han assenyalat repetidament, des que es va procedir a la instal·lació de les càmeres, les denúncies per maltractaments contra els Mossos d’Esquadra s’han reduït notablement.
Anotem, també, que en data 16 de desembre l’ACAT (entitat de la Coordinadora) va escriure una carta al Sr. Mas i a la premsa (publicada a l’AVUI I EL PUNT) ressaltant aquests mateixos aspectes. És per les raons que hem apuntat que la Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura vol manifestar:
1- La seva profunda preocupació per les intencions reflectides en les declaracions del nou titular de la Conselleria d’Interior, en el sentit de procedir a la derogació i desmantellament o reorientació d’aquestes dues mesures.
2- Entenent que procedir d’aquesta manera només posaria de manifest el notable retrocés d’una política que ha de ser respectuosa dels drets fonamentals de les persones que entren en contacte amb el sistema policial i penal.

3- En aquest sentit demanem que, en ple respecte a les recomanacions internacionals assenyalades i recolzades pel mateix Parlament de Catalunya, es mantinguin i s’aprofundeixin les decisions que en el seu dia es van acordar en matèria de prevenció de la tortura i els maltractaments.

Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura

Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura (ACAT)

Alerta Solidària

Associació EXIL

Associacció Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH)

Associació Memòria contra la Tortura (AMCT)

Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona

Coordinadora Contra la Marginació de Cornellà

Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC)

Justícia i Pau

Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB.

Rescat

Rescat

Barcelona a 26 de gener de 2011

Read Full Post »

No he viscut directament el moviment dels indignats perquè he estat fora de Barcelona i –tot i que hi era a prop– tampoc no he anat a Lleida, excepte per a una reunió amb gent de “Lleida decideix”. No en tinc, doncs, testimonis directes sinó solament referències d’allò que he vist per televisió, sentit per ràdio o llegit en paper o per internet. De tot plegat, però, el primer que se m’acut és que estem vivint uns temps revolts de notable transcendència. I no només per aquestes protestes, que són símptoma de coses més profundes. He escrit alguna vegada –arran de les consultes sobre la independència, un altre símptoma dels temps revolts que deia– que em preocupa la despolitització de la bona gent, i que fer política –no servir-se de la política– és ara i aquí revolucionari. Les ocupacions del carrer pels indignats són un senyal que ni tot està perdut en aquest sentit ni jo mateix l’encertava massa. I ho demostra sobretot el protagonisme que hi té la gent jove. Fins i tot ho és que alguns indignats no n’arribin a formular els objectius amb claredat. Les revoltes ja ho tene això. Tot arribarà. Fins i tot quan algun d’ells o elles, per televisió, ens diuen que és un moviment apolític no poden ocultar que fan política, i d’altres els rectifiquen: “No és això, fem política però no de partit. Som apartidistes”.

Dit això, com a persona independentista i d’esquerres em preocupa molt com abordar el repte de donar resposta política al moviment dels indignats catalans que protagonitzen al nostre país un moviment iniciat a la capital de l’imperi. Aquesta no és una qüestió banal, i ja comencen a detectar-se les diferènces de perspectiva entre catalans i espanyols. Em fa la impressió que l’independentisme català d’esquerres ha anat a remolc del moviment espanyol. Tot i que un dels manifestos aprovats aquí inclou la reivindicació del reconeixement del dret d’autodeterminació, la sobiranía fiscal i la denúncia de l’espoli econòmic, no hi ha un pronunciament clar sobre la independència com a alternativa efectiva ni una denúncia clara i expressa de l’imperialisme espanyol opressor dels pobles. I això contrasta amb la contundència del vot de més de 800.000 persones que van votar a favor de la independencia a les consultes que van culminar el 10 d’abril a Barcelona. Potser és demanar massa, i ja n’hi ha prou amb la reivindicació del dret a l’autodeterminació, però no deixa d’amoïnar-me la distància que separa la indignació que ocupa els carrers de la que va omplir les urnes a les consultes. Però també és cert que el vot per la independència a les urnes de les consultes ha resultat contradictori amb els resultats electorals a les autonòmiques de la Generalitat de dalt. I preveig també que el moviment dels indignats no tindrà massa repercussió efectiva –potser fins i tot serà ben al contrari– demà a les urnes de les municipals.

Encara hi ha un altre problema que s’ha detectat aquests dies que cal vetllar de ben a prop: la concepció profundament estatalista de les reivindicacions dels indignats de Madrid que pretenen que tot el territori de l’imperi sigui circumscripció electoral única en les eleccions d’abast estatal. Si això fos aixì, amb el subterfugi de la proporcionalitat del vot, la representació dels partits nacionalistes/independentistes a les Corts espanyoles se’n va en orris i també qualsevol pretensió federalista, si és que algú encara hi creu. Esclar que, si aconseguim primer la indepenència, els espanyols ja s’ho faran i nosaltres també. Però, segons tots els símptomes, els indignats de Madrid deuen concebre el Regne d’Espanya –com diu la seva Constitució– una unitat indivisible pels segles dels segles.

AFEGIT: Un cop escrit l’article viatjant amb l’AVE cap a Andalusia –ja a l’hotel, en un poblet prop de la presó de Còrdova on he anat per veure demà la Teresa Toda–, llegeixo astorat el document de treball “Demandes”, un dels aprovats pels indignats a la plaça de Catalunya. Tot i que precisen que es tracta només d’un dels “varis documents de treball que s’estan elaborant col·lectivament”, hi detecto un silenci total sobre la qüestió nacional i l’ampli moviment de desobediència civil que han representat les consultes per la independència de la nació catalana i que, pel que fa al País Basc, demà es veurà amb el vot a la coalició Bildu. Parlo amb una persona que ho ha viscut en directe i em confirma que hi és present aquesta falta de sensibilitat i que la qüestió catalana –fins i tot en l’ús de la llengua– és motiu bé d’ignorància bé de polèmica, tot i els esforços d’alguns –incloent-hi persones destacades del moviment altermundialista– per fer-la present en els debats. Potser és que els dos mons són encara més allunyats del que em pensava i el camí serà més feixuc del que preveia.

Read Full Post »

 

Entre la multitud de pronunciaments de rebuig de les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la política d’immersió lingüística a l’ensenyament en els territoris administrats per la Generalitat de Catalunya sota sobirania espanyola, vull destacar aquest de l’associació Veu Pròpia. És tan contundent i tan significatiu que als politicastres del bipartit que ara tornen a administrar l’esquifida autonomia que ens queda als ciutadans i ciutadanes de la Catalunya estricta els hauria de caure la cara de vergonya només de llegir-lo.

Posicionament davant la sentència del tribunal suprem contra la immersió lingüística

 

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent:

Estem a favor del model d’immersió lingüística en l’escola catalana en tant que:És una eina indispensable per garantir l’aprenentatge de la llengua catalana d’aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària.

És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació.

És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d’uns esdeveniments polítics molt concrets.

És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants.

Per altra banda. denunciem:

Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques.

Que sota l’excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l’ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català.

El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir “la llengua materna en l’ensenyament” (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d’altres grups afins)  ja que només defensen el dret d’escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l’ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l’Estat espanyol on només el castellà és l’única llengua oficial.

El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del “bilingüisme” que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d’aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l’etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.Que als territoris on s’ha aplicat aquest model on el castellà  o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total (País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat.

Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »