Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Occitània’ Category

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la Llei de l’occità de l’Aran (oficialment, Llei de l’aranès), una molt bona notícia que ha de ser una premonició de com hauran de ser les relacions entre aranesos i catalans en una futura –i esperem que propera– Catalunya independent. Relacions de respecte i igualtat entre els ciutadans i ciutadanes d’ambdues nacions, catalans i occitans, que han d’incloure necessàriament, tal com demanem ara per nosaltres, el reconeixement del dret a l’autodeterminació per als occitans de l‘Aran.

Queda encara molta cosa a fer per desenvolupar la llei aprovada ahir perquè no quedi en mera declaració de principis: presència de l’aranès als mitjans de comunicació públics i privats, reforçar la immersió lingüística en l’occità de l’Aran a l’escola, ús públic de l’occità de l’Aran, atenció en l’occità de l’Aran als serveis públics i comerços, retolació, dret a l’ús de l’occità de l’Aran a la justícia… Gairebé tant com li queda al català a la resta del territori administrat per la Generalitat de dalt, i no diguem ja a la resta dels Països Catalans (ara com ara, des del punt de vista legal està millor l’occità a l’Aran que per exemple el català al País Valencià, la Franja sota administració aragonesa o la Catalunya del Nord i l’Alguer).

I la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant, encara més, l’Estatut que van aprovar les Corts espanyoles –i més retallades que ja anuncia la Defensora del Pueblo, espanyol esclar– és una greu amenaça que no pot deixar tranquils ni occitans de l’Aran ni catalans pel que fa als nostres drets lingüístics. No en debades el Tribunal Constitucional espanyol va posar en el seu punt de mira, com a objectiu principal a torpedinar, les llengües minoritzades al Regne d’Espanya i els drets lingüístics dels catalans i, de retruc, dels occitans de l’Aran sota administració de la Generalitat de dalt.

Com a reconeixement del caràcter històric de la sessió d’ahir al Parlament de Catalunya, reprodueixo íntegre l’article del president de l’Institut d’Estudis Aranesi, Jèp Montoya, que publica avui el diari “Segre”:

Llei de l’occità, aranès a Aran

JÈP DE MONTOYA president de l’Institut d’Estudis Aranesi

Avui és un dia de festa de culminació d’un procés del qual hem de gaudir-ne tots i hem de congratular-nos i felicitar-nos mútuament. Amb l’aprovació d’aquesta llei s’obren una sèrie de portes que fins fa poc no hauríem pogut imaginar.

Per aquesta llei, la Generalitat i les seves institucions polítiques reconeixen, emparen i respecten la llengua pròpia d’Aran que singularitza el Poble Aranès i reconeix Aran com una realitat dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística.

Es reconeix la unitat de la llengua occitana com a patrimoni que Catalunya, i especialment Aran, comparteixen amb altres territoris europeus i que de forma conjunta han de protegir en la seva unitat. Aran i l’aranès ja ho són, però amb aquesta llei de fet es proclamen en el nexe natural entre Catalunya i Occitània, entre el català i l’occità. Aquesta llei acaba de convertir per la voluntat del màxim exponent democràtic dels pobles català i aranès, Aran com el lloc on s’ha de plantar el far que enllumeni i marqui el camí d’Occitània que tots volem en tots el camps: de la cultura, del respecte per la llengua, amb tota la força i garantia de la Catalunya amiga, del seu orgull sa per la seva història, per la seva identitat, per la seva idiosincràsia i per la seva forma d’entendre la vida.

A Catalunya i a Aran el nou Institut d’Estudis Aranesi que fem renéixer amb aquesta llei i que hem de desenvolupar en el termini d’un any, ha d’ésser una institució independent de les administracions públiques, ha d’assolir plenament el caràcter acadèmic, com ho entenem a Catalunya, i ha de tenir l’autoritat lingüística per fixar els convencionalismes d’ús de l’aranès d’acord amb la consideració de varietat lingüística del tronc occità comú, així com tenir l’autoritat per a l’assessorament que, en matèria de llengua, li sigui sol·licitat. Al meu parer, el GLO (Grup de Lingüística Occitana de la Generalitat de Catalunya), a més d’altres lingüistes de prestigi de tot el territori, han de quedar com una secció més dins del nou Institut. L’aranès i l’occità general s’han de treballar de forma paral·lela i complementària. El traductor català-occità general-aranès de què disposem a la xarxa n’és un exemple. El vocabulari de les noves tecnologies, un altre… Amb un Institut d’Estudis Aranesi fort i compenetrat estem donant el gran salt cultural i lingüístic, acadèmic i de qualitat, potenciant al mateix temps l’aranès, varietat pròpia d’Aran i a la qual de forma més directa estem protegint perquè és dins de la nostra Administració, i l’occità general que s’ha d’anar bastint com a llengua d’intercomprensió entre tots els territoris d’Occitània.

A les publicacions oficials, les lleis del Parlament s’han de publicar també en aranès. La versió aranesa té caràcter oficial.

Els documents públics i privats redactats en aranès són vàlids, la llengua pròpia d’Aran.

A l’Administració de Justícia, les actuacions judicials orals i escrites fetes a Aran en aranès són vàlides, sense necessitat de traducció. El coneixement de l’aranès es valora com a mèrit per a la provisió de places de personal judicial i de personal al servei de l’Administració de Justícia a Aran.

Als registres públics són vàlids els assentaments registrals fets en occità, tot considerant la varietat aranesa de la llengua.

En onomàstica, els topònims d’Aran tenen com a única forma oficial l’aranesa i els ciutadans tenen dret a utilitzar la forma normativament correcta en aranès de llurs noms i cognoms.

A l’ensenyament, l’aranès com a llengua pròpia d’Aran és la llengua vehicular i d’aprenentatge habitual als centres educatius d’Aran.

El Govern ha de dur a terme actuacions de foment de la incorporació dels estudis filològics de l’occità en universitats i centres d’ensenyament superior de Catalunya.

La llengua occitana, denominada aranès a Aran, ha d’ésser present en l’oferta educativa a Catalunya.

Respecte als mitjans de radiodifusió i televisió, el Govern ha de produir, a través dels seus mitjans de comunicació audiovisual, programes radiofònics i televisius en aranès per a Aran, ha de fer tècnicament possible la presència de l’aranès dins la programació distribuïda per a Catalunya i ha de fomentar la col·laboració amb els mitjans de comunicació en occità de fora de Catalunya. També ha de promoure, per mitjà de l’Administració general de l’Estat, la formulació de convenis internacionals per facilitar la recepció directa a Catalunya, especialment a Aran, de les emissions de ràdio i televisió en occità d’altres ter-ritoris així com perquè els prestadors dels serveis públics de comunicació audiovisual puguin emetre als territoris de llengua occitana

La Generalitat i el Conselh Generau d’Aran han de fomentar la producció de premsa i publicacions periòdiques redactades en llengua occitana atenent la varietat aranesa, i la seva difusió a Aran i a la resta de Catalunya.

La Generalitat i el Conselh Generau d’Aran han de protegir la llengua pròpia d’Aran en tots els àmbits i sectors i n’han de fomentar l’ús, la difusió i el coneixement.

La Generalitat, el Conselh Generau i els ens locals d’Aran han de fomentar que l’aranès i la cultura occitana siguin presents en els equipaments culturals, particularment a les biblioteques, les videoteques, els museus i els centres culturals que en depenen. A Aran. Al meu parer, Aran ha d’ésser la seu del gran Centre d’Interpretació d’Occitània. Ha d’ésser així i no es pot entendre d’una altra manera.

Felicitem-nos tots plegats per haver aconseguit aquesta fita i des d’aquest moment restem a disposició, des del compromís i responsabilitat que ens correspon per desplegar el punts que aquest mandat parlamentari ens obliga. La primera part de la feina està feta.

Vagi des d’aquí el més gran dels agraïments a tots els que han intervingut per aconseguir aquesta realitat, aquesta gran llei que ens reconeix i ens situa les persones, el territori i la llengua de forma compromesa i ferma a Europa i al Món.

Des d’aquí vull pensar en tota la Comissió de Cultura del Parlament, en la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, en el Conselh Generau d’ Aran, en tots els diputats del Parlament i en particular en la senyora Carme Vidal, que ha mostrat un interès més que especial per conèixer la meva visió de les coses, i en el grup parlamentari de CiU, que tot i estar a l’oposició ha donat una imatge de maduresa política i de sentit de país cap a Catalu-nya i cap a Aran votant a favor d’un projecte de llei gestat des del Govern, en els diferents compareixents al davant de la Comissió de Cultura i en tantes i tantes persones físiques i jurídiques, amb noms i cognoms, o institucions, que ens han portat a poder viure aquests moments de reconeixement i de joia.

Moltes gràcies a tots!

(La imatge l’he enllaçat del web del Conselh Generau d’Aran)

Read Full Post »

La tramitació del projecte de Llei de vegueries al Parlament de Catalunya està resultant una cursa de despropòsits. I el conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, que ha tingut la responsabilitat de preparar-la, en pot sortit força tocat, i amb ell el seu partit, ERC, que acumula, amb aquest, un nou fracàs en la seva gestió al govern tripartit.

En lloc d’apaivagar els greuges territorials amb una estructura respectuosa de les realitats i aspiracions de les poblacions que pretén agrupar, el nou projecte de llei ha despertat múltiples oposicions. Algunes, tan irracionals i contràries a la mateixa concepció de la nova estructura territorial que preveu l’Estatut, com la que lideren l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, i alguns prohoms de la ciutat, que menyspreen la llarga tradició contrària a la divisió provincial. Una tradició que, en les darreries del franquisme, va portar fins i tot a substituir en la consciència popular el terme “Terres de Lleida” per un altre anticentralista que evitava la capitalitat de Lleida tot fixant el concepte ja força arrelat de Terres de Ponent. D’altres, tan dignes d’atenció com la que denuncia la falta de respecte del projecte de Llei de vegueries per a una autonomia més àmplia i diferenciada que reclamen la Vall d’Aran i els seus representants.

Aquest darrer em sembla el més rellevant i significatiu dels conflictes desencadenats pel projecte de Llei. N’he parlat algunes vegades en aquest bloc, mentre la conselleria cuinava el text. Tot i que els mitjans de comunicació catalans no hi han dedicat l’atenció que es mereix, l’actual enfrontament de les institucions de la Vall d’Aran amb les de la Catalunya estricta amenaça d’esdevenir en el futur un motiu d’enfrontaments identitaris. I pot desembocar en un autèntic conflicte nacional entre una Catalunya que ja albira la seva independència, si més no en el territori administrat per la Generalitat de dalt –la resta dels Països Catalans em temo que hauran d’esperar, atesa la seva feble consciència nacional– i un dels territoris occitans com és la Vall d’Aran.

El fet que el síndic d’Aran, Francés Boya, hagi renunciat a intervenir en la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament que ha abordat el projecte de Llei, i exigit que no s’equipari la seva amb d’altres intervencions limitades a deu minuts, hauria d’haver encès tots els llums d’alarma. Si no s’havien encès ja quan el partit del mateix síndic, Unitat d’Aran, va advertir que, si el govern tirava endavat el projecte, trencaria el seu pacte polític amb el PSC. Boya, que és diputat al Parlament de Catalunya en les llistes del PSC, no va acatar la disciplina de vot i es va abstenir quan el ple va votar l’acceptació a tràmit del projecte de Llei.

Acte a Òmnium Cultural

Tinc la impressió que els catalans i catalanes vivim d’esquena a la realitat i les aspiracions de la Vall d’Aran. Per això, em sembla una molt bona iniciativa la d’Òmnium Cultural convocant un acte sobre la llei de l’occità de l’Aran, la setmana vinent, a la seva seu de Barcelona. Pot ser una bona ocasió per parlar no solament de la llengua sinó també de les aspiracions identitàries –i, doncs, nacionals– araneses.

Aquesta és la convocatòria:

INVITACIÓ A TOTS ELS SOCIS I SIMPATITZANTS DEL CAOC (Centre d’Agremanament Occitano Català)

DEBAT A L’ÒMNIUM CULTURAL

El dimarts 6 d’abril a les 7 de la tarda, a la sala d’actes d’Òmnium
Cultural (Diputació 276, 08009 BARCELONA)

Sobre la llei de l’occità oficial a Catalunya, dit aranès a la Vall d’Aran

Hi participaran les següents entitats :

Institut d’Estudis Catalans. Joan Solà (vicepresident)

Òmnium Cultural. Muriel Casals (presidenta)

Plataforma per la Llengua. Martí Gasull

CIEMEN. Aureli Argemí (president)

Llengua Nacional. Ramon Sangles (president)

Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC). Enric Garriga
(president)

Amb aquest acte volem denunciar la desviació equivocada que es vol donar a
aquesta llei que es titula erròniament com a “Llei de l’aranès” a Catalunya.
La llei catalana de l’occità ben aplicada serà el més gran suport
institucional que tindrà la llengua occitana i també el millor escut legal
per salvar l’aranès, el més petit dialecte de l’occità.

Aquest projecte de llei està en procés de debat al Parlament.

Defensen el canvi de nom de la llei :

-CARME VIDAL, Diputada de CDC al Parlament de Catalunya

-Ma. ÀNGELS CABASÉS, Diputada d’ERC al Parlament de Catalunya

-FRANCESC PANÉ, Diputat d’ICV-EUIA al Parlament de Catalunya

L’Observatori crític dels mitjans media.cat ha dedicat recentment una de les seves cròniques a la presència de l’occità als mitjans de comunicació que podeu trobar aquí.

(A la foto, que he baixat de Viure als Pirineus, el síndic Francés Boya, en la inauguració del monument a la llengua i la cultura de l’Aran, el 12 d’octubre del 2008)

Read Full Post »

La mort d’un policia francès per trets d’un escamot de presumptes membres d’ETA en un tiroteig a Dammarie-les-Lys,prop de París, el 16 de març, ha portat nous motius d’incertesa sobre les perspectives de pau al País Basc. Per diverses raons, la més important de les quals em sembla que és el trencament d’un període de més de mig any en què –després dels del passat estiu, entre ells el que va causar la mort de dos guàrdies civils a Mallorca– no hi havia hagut atemptats. Ni tan sols amb bombes sense víctimes, com sí que n’hi havia hagut abans de la darrera treva d’ETA.

Un temps sense atemptats que ha coincidit amb el moment més intens del debat a l’esquerra abertzale i el seu pronunciament a favor de l’inici d’un nou cicle polític. Que han caracteritzat com d’acumulació de forces per aconseguir un marc democràtic a l’entorn de l’autodeterminació i la territorialitat, “sense ingerències, injustícies i sense violència”, com diu al document “Zutik Euskal Herria” fet públic a mitjans de febrer.

El fet que una operació de robatori de cotxes a un concessionari prop de París hagi acabat en la mort a trets d’un policia francès, ni que sigui en un enfrontament no buscat –no es pot parlar d’atemptat, en aquest cas–, té transcendència no solament pel resultat mortal de l’acció, i que a més la víctima sigui un membre dels cossos policials francesos, sinó pel mateix fet de l’acció armada. Perquè el procés pel qual advoca la majoria de l’esquerra abertzale il·legalitzada comporta la fi unilateral de l’opció militar i el desenvolupament exclusiu de la via política i la mobilització.

És clar que ETA no ha declarat cap treva tot i haver manifestat que dóna suport al procés de l’esquerra abertzale. Però el fet que no hi hagués atemptats podia fer pensar que la seva opció sobre l’estratègia armada anava derivant cap a les mateixes conclusions a què ha arribat l’esquerra abertzale i a un ritme semblant. Em sembla que els fets de Dammarie-les-Lys posen una vegada més de manifest que la incorporació d’ETA a la nova estratègia de l’esquerra abertzale requerirà encara molts esforços dels dirigents polítics independentistes –els més destacats dels quals són a la presó– per convéncer la direcció d’ETA que l’opció de la fi de la lluita armada és irreversible.

Després del tiroteig i la mort del policia francès, l’esquerra abertzale s’ha ratificat en els acords. “Ara més que mai hem de consolidar el procés democràtic posat en marxa després del debat –diu en una nota–, procés fonamentat en l’activació popular i l’acumulació de forces i que s’ha de tirar endavant exclusivament per mitjans polítics i democràtics en absència de qualsevol mena de violència”. I ha dit que ETA “s’hauria de ratificar en la seva posició favorable al desenvolupament d’un procés democràtic expressada en el seu comunicat publicat al gener”.

La mort del policia francès s’ha produït molts pocs dies després que, el dia 11 de març, aparegués, a la morgue de l’hospital Purpan de Tolosa de Llenguadoc –territori occità sota sobirania francesa–, el cos sense vida de Jon Anza, exiliat i membre d’ETA que portava gairebé un any desaparegut. Les circumstàncies d’aquesta troballa no fan sinó incrementar els dubtes sobre per què i com va desaparèixer i què va passar entre el dia 18 d’abril de l’any passat en què devia arribar a Tolosa i la nit del 29 al 30 d’abril en què, avisats per un vianant, els bombers el van recollir al carrer quan tenia una aturada respiratoria i el van portar a l’hospital on, després de reanimar-lo, el van mantenir en vida fins al dia 11 de maIg que va morir, sense ser identificat i sense que el reclamés ningú. La direcció de l’hospital ha desmentit versions policials que deien que l’hospital no va avisar que hi tenien un malalt greu sense identificar. I remarca que ho van fer tres vegades: el 30 d’abril, a la policia; el 4 de maig, a la fiscalia, i el 7 de maig trametent una fitxa detallada a l’oficina central encarregada de desaparicions inquietants. Uns fets que, tot i les amenaces del ministre espanyol de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba de perseguir qui ho digui, porten a pensar en un episodi més de la guerra bruta contra ETA.

(Article publicat a Tribuna Catalana, amb el títol “Incerta pau”, el 22 de març del 2010)

Read Full Post »

Amb aquest títol publicava el suplement que el diari lleidatà “Segre” dedica cada setmana a la comarca de la Noguera un article d’Aitor Carrera Baiget, el dissabte passat, 27 de febrer. He d’agrair al desgavell de la distribució de “Segre” haver descobert els articles d’Aitor Carrera i poder-los llegir quan compro el diari a Alcoletge els caps de setmana que hi sóc. Com que els encarregats de la distribució de “Segre” no s’han assabentat que Alcoletge és de la comarca del Segrià i no de la Noguera, com deuen pensar pels efectes que veig en la seva distribució, els dissabtes arriba a Alcoletge el suplement de la Noguera i jo puc gaudir dels articles de l’Aitor.

Ara bé, no busqueu l’article –ni res dels contiguts dels suplements comarcals de “Segre”– al web del diari, que no els hi pengen pas. Aquesta beneïda circumstància ha fet que m’hagi vist empès a prendre contacte amb l’Aitor Carrera mitjançant internet, per demanar-li que em fes arribar el seu article per correu electrònic i m’autoritzés a reproduir-lo, citant esclar el lloc i quan va ser publicat per primera vegada, al meu bloc.

L’Aitor Carrera és professor de la Universitat de Lleida –les coses que ignorava d’ell i que he aconseguit saber gràcies a internet– i s’hi va doctorar amb una tesi sobre l’occità de l’Aran. Ara hi fa classe de Llengua i lingüistica occitanes, i n’ha publicat una gramàtica, així com d’altres llibres i textos acadèmics i de divulgació. Els seus articles al suplement de la Noguera al diari “Segre”, però, no tracten massa sovint sobre Occitània sinó sobretot de temes de política catalana que aborda amb una visió que la majoria de les vegades comparteixo, i amb una agudesa d’anàlisi que m’atrapa.

Com que això em va passar amb el seu article del 27 de febrer, el reprodueixo tot seguit i espero que no serà el darrer seu que publicaré en el meu bloc. De vegades és molt millor dir amb paraules que altres ja han dit allò que un mateix pensa i no sap expressar sinó de forma més matussera. Aquest és, doncs, l’article d l’Aitor, ben adequat a les jornades que vivim, en què els voluntaris de la ciutat de Lleida preparen la consulta sobre la nostra independència nacional per al 25 d’abril (a la foto, que he baixat del seu bloc, reunió de la plataforma Lleida decideix).

Anar-se’n tranquil·lament

Els anys t’ensenyen que certs tòpics són mentida. I si no t’ho ensenya l’edat, t’ho ensenyen les enquestes. Ara en fan gairebé per qualsevol cosa, i no deixen de tenir resultats sorprenents, sobretot si fan referència a la situació política d’aquest país en què ens ha tocat viure i a les relacions que manté amb la seua metròpoli. Mirin, per exemple, les dades que han aparegut aquesta setmana en un d’aquests últims sondatges. Què ens havien repetit sempre? Doncs que, si mai arribàvem a la independència (que sembla ser que potser sí), en passaria una de grossa. Que hi hauria violència. Que ens enviarien els tancs. Que hi hauria una hecatòmbe tal que el país cauria en la ruïna, i no sé quantes desgràcies més. Doncs no. Resulta que no. Segons aquesta nova enquesta, el dia que siguem independents, no passarà res de tot això. I per què? Doncs perquè a la resta de l’Estat s’ho prendrien –s’ho prendran– relativament bé. Les dades d’aquest sondeig indiquen que, en cas que ens independitzéssim a través d’un referèndum, un 72% de la població de fora del Principat voldria que Espanya i nosaltres ens poséssim a negociar per evitar la separació. Normal fins a cert punt. Però el més bo de tot no és això. Diu aquesta enquesta que, arribat el cas de la victòria independentista en un referèndum principatí, hi hauria un 52% dels ciutadans d’altres zones peninsulars administrativament espanyoles que diria que s’hauria de respectar la nostra decisió. Convindrem que el percentatge podria ser molt més alt –i segurament ho seria en cas que l’estat no fos l’hispànic–, però també estarem d’acord que, si ens ho diuen uns quants dies abans de veure aquesta enquesta, veient el grau d’intoxicació informativa a què se sotmet habitualment el conjunt de la població estatal, no ho haguéssim endevinat. Doncs esperin-se. Segurament han sentit cinquanta mil vegades certs polítics messetaris dient que la Constitució espanyola està per damunt de qualsevol reivindicació territorial, i proclamant solemnement que la legalitat vigent és inviolable. Doncs l’enquesta és molt clara: si s’ha de triar entre principis democràtics i marc legislatiu actual, el 64% de la població estatal respon que prefereix els principis democràtics. Això voldria dir que si hi hagués un referèndum d’independència en què sortís que sí, el que prevaldria, als ulls de la població d’altres zones de l’estat, seria aquest referèndum i no pas qualsevol constitucioneta feta amb els sabres a sota la taula o qualsevol estatutet d’anar per casa. I encara hi ha d’altres dades. En el marc de les transaccions amb l’Estat per evitar la separació, un 56% acceptarien que es negociés un concert econòmic a l’estil basc. I atenció: fins i tot hi ha un 27% de la població que permetria que el català fos oficial al conjunt de l’Estat espanyol si això servís perquè no marxéssim. La mesura probablement no serviria de res: el català ha de ser normal a casa seua, i no pas a Madrid, a Badajoz o a Guadalajara. Però la dada és molt significativa: si hi ha un percentatge tan alt favorable a aquesta mesura, la independència potser sí que és a tocar.

Read Full Post »

Amb pocs dies de diferència, les Corts aragoneses han aprovat la llei de Llengües i el Govern de la Generalitat de Catalunya ha fet públic el projecte de llei sobre la llengua occitana a l’Aran. Mentre la primera, aprovada després de molts anys de promeses i un debat crispat, amb l’oposició del PP i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), no reconeix l’oficialitat del català i l’aragonès, la segona, encara en fase de tramitació, sí que la reconeix i desenvolupa per a l’occità de la Vall d’Aran, en aplicació del que ja preveu el nou Estatut d’Autonomia.

Dues posicions significatives de cara al reconeixement de les llengües minoritzades al Regne d’Espanya. El PSOE aragonès –que alguns, i sobretot l’actual president de la comunitat autònoma, el ribagorçà Marcel·lí Iglesias, no haurien d’oblidar que té, sobretot a la Franja, arrels històriques catalanes– va aconseguir fer aprovar el 16 de desembre passat, amb l’ajut de la Chunta Aragonesista (CHA), una nova llei de llengües que, atès el resultat del debat a les Corts aragoneses, podia haver estat molt més ambiciosa. El seu aliat de govern, el PAR, li va negar el pa i la sal, i va combatre la llei, en aliança amb el PP, amb tots els mitjans possibles, inclosa la propagació de mentides, fal·làcies lingüístiques i aberracions com la pretensió que fossin els parlants de cada poble els qui definissin quina és la llengua que parlen. En canvi, va aconseguir el suport de la CHA, tot i que aquesta formació aragonesista –com també IU– la trobava excessivament curta.

Si el PSOE aragonès hagués estat més ambiciós, la nova llei hauria pogut reconèixer l’oficialitat de les llengües catalana i aragonesa perquè tenia a les Corts la majoria necessària. La servitud de la seva aliança amb el PAR ha planat al llarg de tot el debat i, en definitiva, tampoc no l’ha alliberat de l’afebliment polític que ha suposat la campanya d’aquest partit contra la nova llei. Tant el PP com el PAR ja han dit que, si aconsegueixen canviar les majories a les Corts en les properes autonòmiques no dubtaran d’acabar amb les febles garanties que la nova llei preveu per a les dues llengües minoritzades. (Podeu trobar molta informació sobre el debat de la llei aragonesa de Llengües aquí. I un bon resum de la nova llei, aquí)

En canvi, cal reconèixer al PSC el valor –juntament amb els seus aliats del tripartit i, res no fa suposar el contrari, de CiU durant el tràmit parlamentari– de tirar endavant, amb el projecte de llei presentat el 22 de desembre, les previsions del nou Estatut d’Autonomia sobre l’oficialitat de l’occità a la Vall d’Aran, tot i que el text estatutari encara és pendent de la sentència del Tribunal Constitucional. Malgrat que, personalment, espero ben poca cosa d’aquest Estatut més que retallat per les Corts espanyoles, contra el qual vaig votar des d’una aspiració a la independència del nostre país, no vull deixar de subratllar la diferent perspectiva amb què els dos partits socialistes governants han abordat l’oficialitat d’unes llengües que no són majoritàries en el territori que administren. Sobretot perquè demostra que, malgrat la submissió comuna a la política del govern de la monarquia espanyola, encara hi ha diferències.

I aquestes diferències vénen condicionades, al meu parer, per la diferent cultura política que impregna les dues societats majoritàries en aquests territoris: a Catalunya, la diferència és un valor; a l’Aragó, una nosa. Compte, però, de no fer d’aquesta constatació un principi adquirit per sempre. Tant l’aplicació de la futura llei de l’aranès –que espero que passi millorada el tràmit parlamentari–, en àmbits com els mitjans de comunicació o el judicial, com la redacció definitiva de la que ha de regular la nova organització territorial a Catalunya haurien d’aprofundir al màxim aquesta cultura de respecte a la diferència.

I no sembla que el projecte que s’està preparant respecte a aquesta segona qüestió –responsabilitat, per cert, del republicà alturgellenc Jordi Ausàs– acompleixi les aspiracions dels aranesos. El mateix 22 de desembre, els grups polítics que configuren el Consell General de l’Aran han reiterat la seva oposició a la futura llei territorial si no reconeix a l’Aran el dret d’autogovern i l’autonomia, sense encotillar les institucions pròpies de la Vall en la futura vegueria dels Pirineus. Fins i tot el partit que governa l’Aran, Unitat Aranesa –aliat del PSC–, ha amenaçat de trencar aquesta aliança si els socialistes catalans mantenen el suport a una llei territorial en els termes proposats per la conselleria de Governació.

Com deia mestre Xirinacs, els pobles sotmesos hem de parar compte que, de la nostra banda, no en sotmetem d’altres quan aconseguim les nostres llibertats. El cas de l’Aran pot resultar un bon exercici al respecte.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 23 de desembre del 2009)

(La foto, de la manifestació en defensa de l’occità, el 24 d’octubre passat a Carcassona, l’he baixat de Vilaweb)

Read Full Post »

Pyrenees.A2002018.1100.250m

Rebo d’un amic basc que viu a Catalunya aquesta convocatòria per un cicle de conferències que comença demà, dimarts 29 de setembre, acompanyada de la versió d’una poesia de Joan Maragall en tres llengües minoritzades dels Pirineus –català, basc i occità–, força adequada per als temps de profecia que vivim. Crec que val la pena donar a conèixer la iniciativa, una contribució més, des de Catalunya, a l’agermament de pobles i cultures veïnes sotmeses al Regne d’Espanya i la República Francesa.

Benvolguts amics i amigues,

Us adjunto anunci del cicle de conferències sobre els pobles i cultures dels Pirineus que es faran en el Reial Cercle Artístic de Barcelona.

CICLE DE CONFERÈNCIES

La cultura vernacla dels pobles dels Pirineus. Aportacions al patrimoni cultural d’Europa, Amèrica i Orient

Dia 29 de setembre a les 20 :00

Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions vernacles d’Europa. Passat, present i futur.

A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.

Audició de cançons occitanes, basques i catalanes. A càrrec de la soprano Olga Miracle

Dia 27 d’octubre de 2009 a les 20:00

De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.

A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.

Audició de música grega. A càrrec de la soprano Olga Miracle.

Dia 3 de novembre de 2009 a les 20:00

Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat i influència a Europa.

A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.

POESIA

Èuscar

Nik ez dakit nola

Baina profezia haize bat

Korrika egiten da mundu horretan zehar

Hemengoak eta hangoak

Nik ez dakit noiz

Baina Pirineoek erreinatuko duten

egun bat etorriko da

Joan Maragall

Català

Jo no sé com

però un vent de profecia

corre per eixos móns

d’ací i d’allà;

jo no sé quan

però vindrà un dia

en que els Pirineus regnaran.

Joan Maragall

Occità

Eu sabi pas cossí

Mas un vent de profecia

Cor per aquestes monds

Çai e lai

Sabi pas quora

mas vendrà un jorn

en qué los Pirinèus regnaràn.

Joan Maragall

Cordialment,

Jordi Salat, coordinador cicle de conferències

La traducció de les poesies a l’occità i l’èuscar ha estat per gentilesa de l’Anna Pineda

CICLE DE CONFERÈNCIES
La cultura vernacla dels pobles dels
Pirineus
Aportacions al patrimoni cultural
d’Europa, Amèrica i Orient
Dia 29 de Setembre a les 20 :00 H
Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions
vernacles d’Europa. Passat, present i futur.
A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.
Audició de cançons occitanes, basques i catalanes.
A càrrec de la soprano Olga Miracle
Dia 27 d’Octubre de 2009 a les 20:00H
De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.
A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.
Audició de música grega.
A càrrec de la soprano Olga Miracle.
Dia 3 de Novembre de 2009 a les 20:00H
Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat
i influència a Europa.
A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.
Jo no sé com
Però un vent de profecia
Corre per eixos móns
D’ací i d’allà;
Jo no sé quan
Però vindrà un dia
En que els Pirineus regnaran
Joan Maragall

Read Full Post »

elena-salgado2

Després d’uns dies de tenir-lo descuidat, torno al bloc amb una miscel·lània de temes, alguns dels quals espero anar desenvolupant més endavant.

Finançament  i espoli fiscal

Ha sigut aquests dies la qüestió dominant als mitjans. Reconec que, tan bon punt Mas i Zapatero van negociar pel seu compte la primera gran ribotada al projecte de reforma de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i, amb dedicació especial, al capítol del finançament, vaig deixar d’interessar-m’hi. Després han vingut mesos i mesos de marejar la perdiu, d’una tabarra insuportable fins i tot per als més recalcitrans en això d’interessar-nos per la política. Finalment, l’apoteosi d’uns i altres, amb la nova fórmula de finançament autonòmic (és a dir, d’espoli fiscal), com si els catalans administrats per la Generalitat de dalt haguéssim guanyat la guerra quan només hem fet que perdre una altra batalla.

Una primera constatació: tot el temps esmerçat en aquesta llarguíssima escaramussa, perduda d’entrada perquè les regles les marca l’imperi, per molt que alguns es resisteixin a reconèixer-ho, és un temps malaguanyat que hauríem pogut aprofitar en la feina de construir i consolidar una estratègia nacional de futur. De cara a la independència, no perquè l’arbre de la ideologia ens tapi el bosc de la crua realitat, sinó, ben al contrari, perquè l’arbre del realisme a curt termini no ens tapi la visió del bosc per on hem de començar a avançar com més aviat millor. Certament que no en sabem els camins que sovint haurem de triar a les palpentes. Però sí que sabem ja una cosa certa: que la via autonomista i constitucional espanyola és un camí sense sortida perquè ja l’hem recorregut una i altra vegada, si et plau per força,.

Els pedaços, com la reforma del finançament que ara se’ns ven com si fos una gran victòria, poden servir per anar fent, per anar tapant forats sense poder aturar la gran via d’aigua de l’espoli fiscal que ens enfonsa sense remei. Fins i tot val la pena dedicar-hi un temps –no massa, no fos cas que acabéssim marejats i amb el rumb definitivament perdut– a analitzar-la, per saber de quin mal se’ns vol fer morir una vegada més. I per tornar a comprovar fins quin punt el gran mal de la política catalana, empeltada en l’espanyola –l’obscurantisme i la falta d’ambicions de futur per al país– ens manté envescats en les trampes de sempre. I hi ha qui encara pretén que en donem les gràcies als qui ens les han parat.

Després de tot el que n’he escoltat i llegit aquests dies, aclaparat per xifres i conceptes dels quals el millor que es pot dir és que són confusos i objecte de mútiples i contradictòries interpretacions –com ho eren, pel que ara s’ha confirmat, els textos estatutaris pactats per Mas i Zapatero, i refrendats, després de més i més ribotades dels diputats espanyols, en referèndum pels catalans i catalanes administrats per la Generalitat de dalt–, recomano aquests enllaços que m’han ofert alguna llum entre tanta boira plana i persistent que s’ha escampat pel nostre país amb l’inestimable ajut de la majoria dels mitjans de comunicació:

–Vilaweb ha fet un bon seguiment de la qüestió, amb una sèrie d’entrevistes a gent que hi té una posició crítica, i que podeu trobar a VilawebTV. http://www.vilaweb.tv/?seccio=canals&canal=69

–La degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, que crec que encara és membre del corrent Esquerra Independentista a ERC, en fa un seguiment al seu bloc, El llegeixo amb molt d’interès per la seva solidesa acadèmica i, alhora, pel seu compromís amb el país. Em va servir i satisfer especialment el seu l’article  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/139450 i l’entrevista que li van fer a VilawevTV. Caldrà posar el seu bloc entre els preferits, perquè ens n’anuncia una anàlisi més a fons.

–El periodista Antonio Galeote ha dit coses força interessants i contundents al respecte en les seves col·laboracions a l’e-notícies.cat

Sentit i llegit tot plegat, a mi em queda un dubte decisiu per al qual, ara com ara, no he trobat resposta concreta (potser és que ningú no la té encara): ¿com queden les virolles de l’espoli fiscal, després d’aquest exercici d’enginyeria econòmica que és el nou pacte del finançament? Estic segur que el conseller Antoni Castells, expert en la qüestió, en deu tenir alguna idea. Seria bo que, ara o quan –per mor de les exigències del guió– hagi de deixar el càrrec, ens en doni els seus números.

Aquesta, per mi, segueix essent la clau: quant ens costa als catalans seguir sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya. Ja sé que no és només qüestió de calers –que també–, sinó de tenir el dret a governar-nos sense dependre de ningú altre que de nosaltres mateixos. Però diners són diners, i l’espoli econòmic és un dels denominadors comuns de qualsevol colonialisme. Potser per això, ara se’n parla tan poc.

Estrasburg, contra l’esquerra abertzale

Ja en vaig parlar quan vaig tenir la primera notícia de les sentències sobre Herri Batasuna i Batasuna, Herritarren Zerrenda i AuB i plataformes. Després, he intentat malgirbar un article que se’m resisteix. Aquí en teniu algunes idees que espero acabar de relligar aviat:

–Contra la Llei de Partits malgrat el Tribunal d’Estrasburg. Una llei radicalment antidemocràtica.

–La sentència ha decebut els qui esperàvem una resolució més equitativa, que contribuís a la pau.

–La llei de partits posa tots els ous en un mateix cistell: la via militar. Contradiu, entre d’altres, la sentència a favor dels kurds.

–Renuncia a resoldre un conflicte nacional, precisament perquè és nacional. El Tribunal no ha estat capaç de posar els drets inividuals i col·lectius per sobre dels drets dels Estats.

–El Tribunal d’Estrasburg no només dóna suport al Govern del Regne d’Espanya en la il·legalització de l’esquerra abertzale sinó que –avalant l’exclusió política d’aquesta– ratifica les tupinades electorals que han permès canviar la correlació de forces al Parlament de Gasteiz i al d’Iruñea, així com a totes les institucions regulades pel dret a elegir i ser elegits al País Basc, al Regne d’Espanya, i fins i tot a la Unió Europea. Sembla que al Tribunal no li interessen gens ni mica els bascos, el poble basc (o els “ciutadans bascos”, com li agrada dir al lehendakari Patxi López, que va evitar l’expressió “poble basc” en prendre possessió).

–És una sentència contra la realitat. Certament la realitat són les morts per ETA, els atemptats contra els electes socialistes i populars… la lògica militar. Però també els més de vuit-cents empresonats, els exiliats, els torturats i assassinats de l’esquerra abertzale, mostra de l’arrel política del conflicte armat.

–Pel que sembla, el Tribunal d’Estrasburg aposta pel manteniment de la mateixa lògica militar per resoldre aquest conflicte d’arrel política. I, a més a més, estronca precisament la via política per resoldre’l, només preocupat per salvaguardar la legalitat vigent al Regne d’Espanya.

–És una sentència a favor del govern recolzat en els partits imperialistes espanyols al País Basc, que –com es va veient tant amb el pacte PSE-PP, com amb l’obra de govern del PSE– té com a primer i obsessiu objectiu enderrocar tot el poc que va fer el nacionalisme basc, fins i tot quan governava amb els socialistes, a la comunitat autònoma d’Esukadi. I també evitar que el nacionalisme basc avanci i es consolidi a Navarra.

Projecte de Llei de llengües a l’Aragó

Finalment el PSOE d’Aragó, governant a la comunitat autònoma juntament amb el Partido Aragonés Regionalista (PAR), ha presentat el seu projecte de Llei de llengües a les Corts aragoneses. Aquí podeu descarregar-vos el text complet. Res d’oficialitat ni per al català ni per a l’aragonès: només l’espanyol seguirà sent llengua oficial a l’Aragó, si el projecte prospera. Tot i això, el soci del PSOE al govern d’Aragó, el PAR, ja l’ha rebutjat: no vol ni sentir a parlar que el català i l’aragonès siguin ni tan sols considerades com a “llengües pròpies” de l’Aragó, segons diu el seu portaveu a les Corts Aragoneses, Javier Allué, en aquesta entrevista.

Projecte de Llei de l’Aran

A diferència del que fan els imperialistes espanyols amb el català a l’Aragó, l’Estatut de Catalunya a l’article 6.5, reconeix l’occità com a llengua oficial a Catalunya. “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran –diu l’Estatut–, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística”. L’occità és, doncs, llengua oficial a la Vall d’Aran, l’unic territori europeu on se li reconeix l’oficialitat. El projecte de llei de règim especial de l’Aran, presentat el passat 13 de juny a la conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya per acord unànime dels tres partits aranesos, en concreta alguns aspectes. Aquí podeu trobar un resum del projecte de Llei, no solament interessant pel que fa a la qüestió lingüística sinó també per com es concreten les aspiracions nacionals de l’Aran.


Read Full Post »

europa_euskadi

Les eleccions d’aquest diumenge al Parlament Europeu, des de la perspectiva dels resultats al País Basc, permeten treure ja algunes conclusions en una primera lectura. Aquestes són les meves:

 

1. A la comunitat autónoma basca (Euskadi), el PNB segueix essent el primer partit (28,54% dels vots). 

 

2. Els vots sobiranistes (50,08%)  superen de cinc punts els espanyolistes (45,07). Fins i tot si, a aquests, els afegim els federalistes d’Esker Batua (1,81%), encara els sobiranistes tenen un avantatge  de més de tres punts. Això, en unes eleccions que s’han caracteritzat per la bipolarització de la campanya, i amb la dificultat afegida de la circumscripció única espanyola.

 

3. Aquest balanç és possible gràcies al pes del vot a Iniciativa Internacionalista que, tot i haver fracassat en l’objectiu d’aconseguir un escó a l’eurocambra, ha incrementat el vot de l’esquerra abertzale (115.300 vots) a la comunitat autònoma basca respecte dels vots nuls aconseguits en les darreres autonòmiques (100.900 vots), tot i haver estat molt menor la participació.

 

4. En canvi a Navarra, el PNB segueix essent una força purament testimonial (1,8%), només potenciada en d’altres eleccions pel fet d’haver-se integrat en la coalició Nafarroa Bai. Mentre que Iniciativa Internacionalista és la tercera força política navarresa, amb l’11,4% dels vots, i Aralar-EA n’obtenen el 6,9%. Enfront de l’àmplia majoria del vot espanyolista (70,13%), al qual es pot afegir el 3,35% dels federalistes d’IUN, els sobiranistes –àmpliament representats per forces que es defineixen com a independentistes– sumen el 20,1%. Unes dades que, no per sabudes, val la pena remarcar, perquè donen la justa mesura de la consciència de pertinença a un mateix poble basc per part de la població d’aquest territori històric, que l’independentisme basc considera bressol de la seva nació. Tenint en compte que la qüestió navarresa va ser un dels principals obstacles –l’altre va ser la inclusió expressa del dret de secessió, en parlar del dret a decidir– a l’hora de concretar els acords de Loiola durant la darrera treva d’ETA, l’esquerra abertzale faria bé de no oblidar aquestes dades electorals en una futura negociació. 

 

5. A la República Francesa, els resultats pel que fa a la circumscripció del Sud-Oest (a diferència del Regne d’Espanya, a la jacobina República Francesa hi ha hagut, en aquesta ocasió, set circumscripcions electorals), i cenyint-nos només al Departament dels Pirineus Atlàntics, l’únic on el vot abertzale és significatiu, resulten força interessants. El PNB, que anava sol, ha obtingut només vots testimonials (ni tan sols surt en el llistat que he consultat a l’hora de fer aquest article, al web del diari Libération), després de la crisi recent que va portar a la dimissió de la presidenta del partit al País Basc del Nord. La candidatura defensada per Batasuna –que és legal a la República Francesa–, Euskal Herrian Alde, només ha aconseguit el 2,7% dels vots. Mentre que Abertzaleen Batasuna –l’altra força de l’esquerra abertzale al País Basc del Nord, que fa candidatura amb Batasuna i EA en altres eleccions– aquesta vegada podrà vantar-se de no haver-se equivocat en donar suport, com va fer els anteriors comicis europeus, a la candidatura dels Verds que, amb el nom d’Europe Ecologie i encapçalada per José Bové a la circumscumscripció del Sud-Oest, ha aconseguit el 14,57% dels vots al departament dels Pirineus Atlàntics. Un suport que, com ja va passar en l’anterior Parlament Europeu, Abertzaleen Batasuna sens dubte farà valer a l’hora de defensar els interessos bascos a l’eurocambra. No en debades, durant el darrer procés de pau, l’occità Gérard Onesta, diputat dels Verds i vicepresident de la cambra europea, va tenir un paper rellevant en la solidaritat amb el País Basc i a favor d’una sortida negociada al conflicte.

 

De ben segur que totes aquestes consideracions –i d’altres que se m’escapen– hauran de tenir el seu pes a l’hora d’abordar, cadascun dels partits, la seva estratègia de futur, si no volen regir-se per allò tan prosaic de “qui dia passa, anys empeny”. Si de debò volen una pau sòlida, cadascun d’ells hauran de treure’n les seves conclusions. Dels quatre territoris bascos sota sobirania espanyola, el sobiranisme basc és majoritari als tres de la comunitat autònoma basca, i minoritari –però gens menyspreable– a la foral de Navarra. Als tres sota sobirania de la República Francesa, l’independentisme d’esquerres s’està consolidant cada vegada més i ja no és vist com un sector marginal per d’altres forces polítiques, que compten amb ell com a suport electoral. Els imperialistes d’un i altre costat de la frontera farien bé de reflexionar-hi. I les institucions europees, de contemplar-ho en les seves polítiques, perquè –com va quedar palès en el darrer procés de pau–, el conflicte basc –com tants d’altres conflictes nacionals, com ara el que patim els catalans– també és europeu.

 

Humbert Roma, periodista

 

(Publicat a Tribuna Catalana el 8 de juny del 2009)

Read Full Post »

p004_01

Al País Basc han començat a aparèixer cartells amb una pregunta: “Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?” (“Zapatero, Sarkozy, on és Jon?”). Fa dies que al País Basc del Nord hi ha inquietud per saber on és l’expresoner i refugiat polític Jon Anza, que està desaparegut des del 18 d’abril, en què va deixar Baiona (País Basc del Nord) per anar a Tolosa del Llenguadoc (Occitània), havent dit a la seva família que anava a veure uns amics. L’alarma va saltar quan la família va denunciar que Jon no havia acudit pocs dies després a una visita mèdica que tenia programada a Bordeus (Occitània) per controlar una greu malaltia que pateix.

 

Dimecres passat, el diari “Gara” publicava un comunicat d’ETA que reconeixia Jon Anza com a membre de l’organització, revelava que havia de trobar-se a Tolosa del Llenguadoc amb d’altres membres d’ETA, als quals havia de lliurar diners, i que no va anar a la cita. ETA acusava les policies espanyola i francesa de la desaparició, denunciava la presència massiva de policies espanyols en territori de sobirania francesa i parlava del retorn als anys del GAL. Si aquesta acusació de la direcció d’ETA correspon a la realitat, el retorn a una nova escalada de la violència armada amenaçaria el País Basc, en uns moments en què hi havia indicis de recuperació dels contactes de cara a facilitar, a mitjà termini, un nou procés de pau. 

 

El Tribunal Constitucional espanyol, d’altra banda, ha anul·lat l’acord del Suprem d’il·legalitzar la llista d’Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles a les eleccions europees del 7 de juny. Almenys dos elements han influït, al meu entendre, en aquesta decisió, a banda el nyap jurídic dels arguments al·legats per l’Advocacia de l’Estat i recollits pel Suprem en una sentència que no va ser aprovada per unanimitat: d’una banda, l’àmplia campanya de solidaritat, encapçalada pel Premi Nobel de la Pau argentí, Adolfo Pérez Esquivel, en favor de la legalització de la llista; de l’altra, la proximitat de la decisió del Tribunal Europeu dels Drets Humans –organisme independent, vinculat al Consell d’Europa; institució que no té res a veure amb la Unió Europea, cal recordar-ho– sobre les demandes de l’esquerra abertzale contra el Regne d’Espanya per la llei de partits i les primeres il·legalitzacions. 

 

El diari imperialista espanyol “El País”, que acostuma a marcar l’agenda política del poder, una vegada conegut l’acord del Suprem a favor de la il·legalització, va publicar el 19 de maig un editorial i un article del catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat del País Basc, Eduardo Virgala, defensor de la constitucionalitat de la Llei de Partits, contra la il·legalització. Al·legaven, en primer lloc, que la sentència del Tribunal Suprem vulnerava la mateixa llei perquè no hi havia proves sòlides per la il·legalització. I, en segon, i més important des del meu punt de vista, que aquesta facilitaria una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra els interessos espanyols, ja que s’espera per molt aviat la decisió d’aquest Tribunal. “Allí –deia Eduardo Virgala al seu article– una sentència condemnatòria per a Espanya seria un autèntic desastre per la nostra democràcia, per la qual cosa tant de bo el Tribunal Constitucional s’arrisqui i empari els recurrents”. Més clar, l’aigua.

 

En tot cas, com deia en un anterior article a Tribuna Catalana, l’avís ja està donat: compte amb la solidaritat amb bascos i basques rebels. El Govern espanyol, tot dient que acata la sentència del Constitucional, ha advertit que seguirà vigilant per aplicar la legalitat antidemocràtica més enllà del País Basc. Veurem què passa ara que l’esquerra abertzale ja ha anunciat que dóna suport a la candidatura. Tot i que és molt difícil per al Govern de la monarquia tirar enrere la decisió del Constitucional abans de les eleccions, res no es pot descartar per després del 7 de juny. El dos partits nacionalistes castellans –Izquierda Castellana i Comuner@s– a partir dels quals s’ha format Iniciativa Internacionalista podrien ser el pròxim objectiu de l’Audiència Nacional espanyola i el Tribunal Suprem. La llei de partits segueix vigent, i aquest ha estat només un episodi en la seva ja llarga història d’exclusions.

 

Un tercer element ha vingut a incidir aquestes dies en la política basca: la vaga general convocada el 21 de maig pels principals sindicats abertzales, ELALAB , i d’altres de sectorials. La crònica que en va escriure el corresponsal de Tribuna Catalana a Bilbo era prou ben informada com per afegir-hi poca cosa més. Només ressaltar que, contra el que pretenia la premsa imperialista espanyola, els sindicats convocants van negar des del primer moment que es tractés d’una convocatòria contra el nou Govern socialista de la comunitat autònoma basca, i van dir que l’haurien fet també si governés el PNB. A banda del fet que la convocatòria s’estenia també a la comunitat foral de Navarra –on no governen els socialistes sinó la UPN, amb el seu suport–, i sense saber què hauria passat si el lehendakari seguís essent Ibarretxe, el cert és que el principal sindicat convocant –ELA–, tot i tenir els seus orígens en l’entorn polític del PNB, se n’ha anat allunyant progressivament, i s’ha oposat repetides vegades a la seva acció de govern. Fins al punt d’encapçalar la decisió dels sindicats abertzales d’abandonar el Consell Econòmic i Social basc, en l’època del tripartit, a causa, entre d’altres, de la negativa dels representants de la patronal a fer-hi un debat a fons sobre el Tren d’Alta Velocitat, obra emblemàtica d’aquell govern, al qual ELA acusava d’aplicar polítiques neoliberals. 

 

A part de la seva incidència, irregular segons les informacions més fiables, depenent de sectors i comarques, la vaga general haurà servit per consolidar la unitat d’acció entre els sindicats abertzales bascos, en uns moments en què tant ELA com LAB –i un ampli sector de l’esquerra abertzale, encapçalat per Arnaldo Otegi i l’exsecretari general de LAB, Rafa Díez– han definit la configuració d’un ampli front sobiranista com l’eix d’una estratègia de futur. Tot i les diferències entre els dos sindicats sobre com tirar endavant aquesta estratègia, una acció de l’envergadura d’una vaga general haurà de contribuir a un disseny comú més afinat de condicions, mitjans, ritmes i objectius. I més tenint en compte que, excepte el PNB –que es va oposar a la vaga–, la resta de partits abertzales –EA, Aralar i l’esquerra abertzale il·legalitzada– li van donar suport.

 

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 25 de maig del 2009)

 

El diari “Gara” d’avui publica un article molt interessant on l’exsecretari general de LAB, Rafa Díez, analitza el significat i els objectius de la vaga general del 21 de maig als quatre territoris bascos del sud.

 

A la foto, publicada pel diari del País Basc del Nord “Le Journal du Pays Basque”, vint-cinc càrrecs electes de l’esquerra abertzale d’ambdues bandes de la frontera hispanofrancesa mostren el cartell amb la pregunta “Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?” durant una roda de premsa el 22 de maig.

Read Full Post »

p010_f01

Ja fa uns dies que l‘alarma corria pel País Basc del Nord: l’expresoner basc Jon Anza, fill de Donostia i refugiat polític, havia deixat casa seva a Baiona (País Basc del Nord) per traslladar-se a Tolosa del Llenguadoc (Occitània) amb tren, el 18 d’abril, dient a la seva família que anava a casa d’uns amics. Els seus familiars van començar a alarmar-se quan no va anar a fer-se una visita mèdica que tenia programada a Bordeus (Occitània), per una greu malaltia que pateix. Ho van denunciar a la justícia francesa i la fiscalia de Baiona ha ordenat a la policia judicial obrir una investigació. Avui el diari “Gara”, proper a l’esquerra abertzale, publica una nota d’ETA en què l’organització armada reivindica la militància etarra del refugiat desaparegut i revela que tenia una cita a Tolosa de Llenguadoc amb membres d’ETA, a qui havia de lliurar una quantitat de diners, a la qual no va acudir. Segons ETA, la policia coneixia aquesta relació perquè, a començaments d’any, va descobrir material informàtic d’ETA que el militant donostiarra tenia en un  zulo i en què hauria trobat empremtes dactilars. ETA recorda d’altres desaparicions dels temps de l’anomenada “guerra bruta” i considera que “al darrere del que ha passat hi ha, com en temps del GAL, les forces policials i el col·laboracionisme francès”.

 

Si la desaparició de Jon Anza es confirma, el conflicte del País Basc podria empitjorar encara, en uns moments en què, tot i les dificultats pel trencament de la treva, els atemptats d’ETA i l’enduriment de la política d’il·legalitzacions i empresonaments que afecta l’esquerra abertzale, hi havia alguns indicis que feien pensar en una represa dels contactes de cara a recuperar a mitjà termini el procés de pau. (A la imatge, foto de Jon Anza, mostrada pels seus familiars en una roda de premsa a Baiona, i publicada a “Gara”)

Read Full Post »

Older Posts »