Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Organització de les Nacions Unides’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Rebo aquest missatge d’un amic d'”Horta-Guinardó decideix”, amb qui -i amb molts d’altres– hem trepitjat dies i dies el districte perquè milers de persones hagin dipositat el vot en la consulta sobre la independència nacional:

“Aquest dijous a les 21 hores a la Plaça de Catalunya es votarà el DRET A DECIDIR dels pobles i el resultat serà inclòs a les conclusions de l’acampada. Se sap que hi hauran grups, que no qualificaré, que aniran a votar en contra amb arguments molt diversos. Per això és MOLT IMPORTANT que tots aquells que pugueu anar-hi us acosteu, mireu de seure el més endavant possible i participeu en la votació.”

Votar el dret a l’autodeterminació? És que ens hem tornat bojos? És com votar la llei de la gravetat. O el dret de reunió i manifestació. Acabat de rebre el missatge, em puja la indignació contra els (alguns) indignats. Per sotmetre-ho a votació i per acceptar que s’hi sotmeti. Porto quaranta anys lluitant pel reconeixement del dret a l’autodetertminació al Regne d’Espanya, un dret que ja reclamàvem des de l’Assemblea de Catalunya, reconegut per les Nacions Unides com un dret inalienable dels pobles, motiu de conflicte i repressió al meu país, al País Basc, a Galícia, al Sàhara Occidental, per parlar només de nacions que han estat o segueixen estan sotmeses a l’imperi espanyol.

No crec que ningú pugui dir que no vaig rebre amb il·lusió un moviment com els dels indignats, tot i les meves reserves que poc a poc van anar augmentant; ni que no em pronunciés amb radicalitat contra la brutalitat dels mossos d’esquadra en el desallotjament de la Plaça de Catalunya –on van resultar ferides, entre moltes d’altres, persones amigues a qui aprecio i respecto–, però això ja és massa. He decidit reproduir aquí alguns dels missatges que he anat penjant al grup “Català sempre” i al facebook perquè es vegi com he anat evolucionant al respecte, a banda dels articles que ja he escrit en aquest mateix bloc.

No us preocupeu que no hi aniré a votar demà, perquè els drets fonamentals de les persones i els pobles no es voten, s’apliquen i prou. Com han fet, en el cas de l’autodeterminació,  881.564 persones al meu país durant les consultes sobre la independència de la nació catalana. La resta és imperialisme pur i dur. I no estic disposat a passat per aquest adreçador.

Aquests són els meus textos a què feia referència:

(Responent a algú que deia que els indignats de la plaça de Catalunya eren anticatalans) No sé d’on treus que són anticatalans. Només cal llegir els articles de David Fernández , que no té cap connotació d’anticalà –és un dels impulsors del manifest de suport a la CUP a Barcelona  i un dels principals defensors dels drets nacionals del poble basc–– a Vilaweb. Reconec, però, la seva falta de sensibilitat respecte dels nostres drets nacionals, si més no si fem cas dels seus manifestos, que em sembla que han anat de més a menys per desgràcia. Ho podem veure des de textos de catalanrevolution en què parlen de dret a l’autodetermionació fins al manifest aprovat ahir on no hi ha cap referència als nostres drets nacionals, com he fet constar jo mateix al comentari que els enviat. (Català sempre 21-5-11)

Un drama, aquest distanciament entre la lluita per la independència i els indignats. ¿Algun demòcrata pot dubtar encara del dret dels pobles a l’autodeterminació que defensàvem ja des de l’Assemblea de Catalunya? És el que pensava ahir passant per la plaça de Catalunya i veient un cartell, escrit en espanyol esclar, en solidaritat amb el poble maputxe. ¿I amb els pobles oprimits per l’imperi espanyol? (facebook 31-5-11)

Hi ha un drama autèntic, si més no a Barcelona, amb l’allunyament dels indignats respecte de la lluita dels catalans contra l’imperi espanyol. Que encara avui gent que es deu considerar demòcrata dubti sobre el dret d’autodeterminació dels pobles em sembla una vergonya. I a la plaça Catalunya encara ho estan discutint. Ara, això sí, avui hi he vist un cartell, en espnyol esclar, de suport al “pueblo mapuche”. (facebook 31-5-11)

Segueixo creient que és un drama. I no es pot dir que molta gent independentista no s’hi hagi implicat. De la gent apallissada, i molt, n’hi ha de tots colors, entre ells el David Fernández, que no es pot dir que sigui un espanyolista precisament. Però precisament el menyspreu ratllant en l’imperialisme espanyol que s’ha trobat molta gent en l’ambient dels indignats a la plaça de Catalunya els ha fet retreure de participar-hi. No m’agrada però és així. I em preocupa que sigui així, però no n’hi ha prou de participar-hi sinó que t’hi has de trobar bé. Sempre que veig aquests imperialistes –perquè encara que no ho vulguin reconèixer són imperialistes– salvadors dels altres, sempre en espanyol esclar, penso en el desastre que va significar per a la revolució sandinista a Nicaragua el menyspreu cap als indis. Com que eren revolucionaris i tenien la veritat, els del Front Sandinista van arribar a desplaçar milers d’indis fora del seu hàbitat i tancar-los en autèntiques reserves perquè no es contaminessin de la contrarevolució. I l’únic que van aconseguir és precisament llançar-los en mans de la mateixa contrarevolució que deien voler combatre. (facebook 31-5-11)

(Responent a un company que diu que a Terrassa això no passa). No tinc referències sobre Terrassa i entenc que no hi hagi aquest problema, però molts testimonis de Barcelona i el seguiment de les xarxes socials evidencien que aquí sí que el tenim i molt gros. Que encara algú que es considera demòcrata i digui que està indignat discuteixi sobre el dret d’autodeterminació dels pobles aplicat al nostre país i a la resta dels pobles oprimits per l’imperi espanyol em sembla clarament imperialista. I cal dir les coses pel seu nom i deixar-nos d’eufemismes. Com ho és menysprear la llengua del país i dir que no té importància l’ús majoritari d’una o altra llengua en públic, quan l’altra llengua és l’espanyol. I encara coses més significatives: no he sentit cap indignat parlar contra la monarquia o l’ús sistemàtic de la tortura als centres de detenció (dos tabús silenciats sistemàticament als mitjans i també entre els indignats), ni denunciar la il·legalització de forces polítiques basques que no han pogut presentar-se directament a les eleccions com Sortu o el tancament de mitjans de comunicació o l’empresonament d’independentistes bascos d’esquerres (800 presoners bascos encara allunyats del seu país: el diumenge 22 de maig, mentre els acampats a la plaça de Catalunya mostraven la seva indignació, jo era de viatge a Còrdova a veure, només 40 minuts, la Teresa Toda, periodista condemnada a sis anys de presó pel simple fet de ser subdirectora del diari Egin, i ja en porta tres i mig…). Això no és motiu d’indignació? O és que vivim en planetes diferents? És això el que em preocupa. I encara més quan algun mitjà ha explicat que el moviment dels indignats neix a Madrid de les plataformes que es van organitzar en defensa de l’impresentable jutge Garzón per la qüestió dels crims del franquisme… (facebook 1-6-11)

Repeteixo: ¿com algun demòcrata sensible al que passa al seu propi país pot posar en dubte el dret dels pobles a l’autodeterminació? Un país on més de 800.000 persones, en un acte d’insubmissió política sense precedents, acabem de votar per la independència. Que un col·lectiu com els indignats de la plaça de Catalunya posi a votació el reconeixement del dret a l’autodeterminació per al propi país és un acte indigne per qui el proposa i per qui l’accepta. Perquè cal recordar-ho una vegada més: el dret a l’autodeterminació és un dret universal tan important com la resta de drets, i no de segona categoria com pretenen alguns dels indignats. I, quan ja l’han exercit més de 800.000 conciutadans, sense exclusions, és una vergonya posar-lo en dubte i una afrenta contra els propis conciutadans, entre els quals n’hi ha molts que van votar quan no poden fer-ho en les eleccions organitzades per l’estat com molt immigrants i joves d’entre 16 i 18 anys. Recoraré sempre aquell jove equatorià que, a Nou Barris, després de votar per la independència de la nació catalana, va dir-nos: “Ja sóc català”. El prefereixo a molts dels acampats a plaça de Catalunya que no se’n senten. (facebook 1-6-11)

(A la il·lustració, bandera del poble maputxe)

Read Full Post »

L’assemblea de la plataforma “Lleida decideix”, en la seva reunió per analitzar la campanya i els resultats de la consulta sobre la independència nacional del 25 d’abril, va acordar no desfer els vincles que s’han format entre voluntaris i voluntàries que hi van participar i engegar la constitució d’una associació pel dret a l’autodeterminació. Els assistents a la reunió, que es va fer el dimecres passat, 5 de maig, a l’Ateneu Popular de Ponent, en cap moment van mostrar-se disposats a tancar la barraca sinó, al contrari, van coincidir que el mateix procés de la consulta els porta ara a organitzar-se de forma estable. Una decisió que, com van dir a la mateixa assemblea gent que coneix molt millor que jo l’actual realitat lleidatana, haurà d’ajudar a cohesionar el teixit social de la ciutat a l’entorn de la defensa del dret a l’autodeterminació i contribuir a estendre’l més enllà del propi municipi.

Una notícia excel·lent. Com que he viscut personalment l’esdeveniment, en vull deixar constància perquè em sembla que ajudarà molt en aquest llarg procés que catalans i catalanes hem posat en marxa cap a la independència. A més a més, lleidatà d’origen però barceloní de veïnatge de fa molts anys, intentaré col·laborar-hi tant com pugui i els demanaré ajut i assessorament quan cregui que cal: no en debades, la consulta a Barcelona ja la tenim com aquell qui diu per demà mateix (el 10 d’abril de l’any vinent). Poc a poc, una gambada darrere de l’altra –aquest cap de setmana un nombrós grup de catalans i catalanes han anat a la seu que l’Organització de les Nacions Unides té a Ginebra (2.500, segons l’Agència Catalana de Notícies) per reclamar que se’ns reconegui el dret a autodeterminar-nos i tots els nostres drets com a nació lliure, un altre fet rellevant en aquesta cursa de resistència–, anem avançant cap a l’objectiu.

Aconsello veure aquest vídeo sobre la participació dels immigrants a la consulta del 25 d’abril a Manresa.

(La foto, de la concentració del 8 de maig a Ginebra, l’he baixat d’aquí, i és de Mercè Carbó i Bosch)

Congrés País Basc-Països Catalans a Gasteiz

Escric aquests ratlles la tarda del diumenge, a Gasteiz, on demà, a la Universitat del País Basc, comença el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. De segur que en més d’una ocasió parlarem de les consultes i de la perspectiva que se’ns obre ara a catalans i bascos –ajudats pels canvis a l’esquerra abertzale–  de convergir per la via democràtica i pacífica cap al mateix objectiu. Com a llibre de companyia, per anar llegint en hores lliures, m’he emportat el darrer de Sabino Ormazábal, a qui espero veure a Donosti en acabar al Congrés, i l’organització pacifista Bidea Helburu Taldea: “Indarkeriak gabeko 500 ekinza. Historia kontatzeko beste modu bat/500 ejemplos de no violencia. Otra forma de contar la historia”, que li va publicar Manu Robles-Arangiz Institua, la fundació vinculada al sindicat ELA.

Al Congrés, hi he presentat una comunicació, que he de llegir demà, i que copio tot seguit:

Dues llengües i cultures que s’ignoren una a l’altra

Humbert Roma de Asso
Barcelona
Aquesta no és la comunicació d’un expert o un investigador, sinó tan sols la d’una persona interessada en el coneixement i la relació entre les cultures basca i catalana a començaments del segle XXI. Sóc, a més a més, un perfecte ignorant –com la gran majoria dels catalans i catalanes– de la llengua basca, i de les dues cultures només conec, i no d’una forma massa aprofundida, la catalana. És des d’aquesta perspectiva que vull plantejar alguns dels obstacles que crec que caldria remoure si volem que les nostres dues cultures minoritzades, sotmeses al mateix imperi espanyol, esdevinguin eines de cooperació i impuls comú en el procés d’alliberament.
La meva experiència personal m’ha portat a concloure que, ara com ara, les llengües i cultures catalana i basca viuen d’esquena una a l’altra. Això no vol dir que no hi hagi unes elits culturals, acadèmiques o literàries, tant basques com catalanes, que no mantinguin relacions, sovint però condicionades per un cert corporativisme professional: acadèmies, escriptors… En un acte recent que es va fer a Barcelona en solidaritat amb Egunkaria, l’escriptor i polític Ignasi Riera recordava, per exemple, la trajectòria del col·lectiu d’escriptors bascos, catalans i gallecs Galeusca, fundat el 1984. En uns temps en què la cultura és un fenomen de masses, iniciatives com aquestes són necessàries però testimonials, perquè no es tradueixen en accions significatives per al conjunt dels nostres pobles respectius. I les poques vegades que això no passa l’intercanvi no és directe sinó que es fa amb l’obligada o assumida mediació de la llengua i cultura espanyoles. Un exemple prou explícit en aquest sentit és la subordinació de la traducció de les obres literàries –les escasses vegades que n’hi ha– del basc al català o del català al basc al fet que s’hagin traduït abans, o com a molt alhora, a l’espanyol.
Alguns dels obstacles que caldria remoure
Falta de diccionaris català-basc, basc-català
Quan he plantejat aquest tema, en alguna ocasió se m’ha dit que estava equivocat, que sí que n’hi ha. I se m’ha citat algun vocabulari i fins i tot algun diccionari que no he sabut localitzar. No negaré, doncs, que n’hi pugui haver. Però el cert és que al mercat no n’he sabut trobar. I quan n’he demanat a algú que es dedica a l’ensenyament del basc a Catalunya només me n’ha aconsellat de basc-espanyol i espanyol-basc, com a llengua se suposa que lògica en la mediació entre ambdues cultures.
I, com en el món del llibre en paper, cosa semblant passa en format digital.
Contrasta aquesta mancança, en el cas del català, amb la presència de diccionaris bilingües al mercat pel que fa a nombroses llengües. Entre elles, sànscrit, japonès, xinès, danès, finès, àrab i suec.
Falta de gramàtiques catalana i basca, en basc i català
No hi a tampoc en el mercat, o no l’he sabut trobar, cap gramàtica basca en català i catalana en basc. Menys encara n’hi ha, esclar, fetes des de la perspectiva dels propis sistemes lingüístics, sense necessitat de passar per cap llengua intermediària. Tot i el notable coneixement científic i acadèmic, fruit de la investigació i la dedicació acumulada de multitud d’estudiosos de les dues llengües, no trobem al mercat cap gramàtica del basc en català, i del català en basc.
A internet podem trobar alguns apunts de gramàtica basca en català, com http://wapedia.mobi/ca/Gramàtica_de_l’èuscar, http://ca.wikipedia.org/wiki/Gramàtica_de_l’èuscar
És significatiu, però, el fet que, en la bibliografia essencial que recullen, no hi ha cap text en català i sí en francès, anglès i espanyol, a més a més, esclar, del basc.
Falta d’eines de traducció automàtica basc-català, català-basc
Un dels aspectes que més crida l’atenció respecte del basc és el seu retard pel que fa a la traducció automàtica. Tot i reconèixer les dificultats que comporta la seva estructura lingüística sobretot en relació a les de les llengües romàniques veïnes, em sobta l’absència de la llengua basca en les eines de traducció d’ús més habitual. Com ara Google, que ofereix la possibilitat de traducció automàtica entre cinquanta-dues llengües, entre elles turc, xinès, tàgal, suahili i vietnamita. I també català, gallec i espanyol.
Conec uns pocs intents de desenvolupament de programes de traducció automàtica del basc o al basc: erdaratu (només del basc a l’espanyol, amb la tecnologia Apertium, desenvolupada a la Universtat d’Alacant), plataforma opentrad (només de l’espanyol al basc i que, pel que he comprovat, no té encara un desenvolupament adequat pel que fa a la traducció del basc a l’espanyol, amb tecnologies Apertium i la gallega Matxin)… Els dos, amb l’espanyol com a llengua referencial del procés de traducció.
Aquesta realitat comporta que, per exemple, el basc sigui absent de l’oferta de traducció automàtica al web de la Generalitat de Catalunya http://traductor.gencat.net/
Un fet, aquest de l’absència del basc en les eines de traducció automàtica, que em sembla especialment greu per a una llengua minoritzada els parlants de la qual aspirin a la normalització en el conjunt del Páis Basc i al ple reconeixement internacional com a llengua de cultura i comunicació.
Minsa i erràtica política de traduccions
Les traduccions d’obres literàries –i no diguem ja, científiques– del basc al català i del català al basc són escasses i mancades d’uns criteris comprensibles pel públic lector potencial. Aquests dies, per raons i interessos personals, he hagut de comprovar, per exemple, algunes absències clamoroses en el cas de la traducció del català al basc. De Pere Calders, per posar-ne un cas, només hi ha traduït al basc un conte infantil (“Els nens voladors”, “Haur hagalariak”, traduït per R. Etxezarreta per a editorial Argos-Vergara el 1984). I no he trobat en basc ni un sol llibre d’un autor català cabdal de finals del segle XX, narrador imprescindible per entendre la universalitat i potencialitat de la nostra narrativa, com és Jesús Montcada, que té obra traduïda a una vintena de llengües. Un autor tan prolífic i representatiu de la nostra literatura de la segona meitat del segle XX com Manuel de Pedrolo –al qual estudiosos d’altres cultures han inclòs, de forma encertada o no, en alguna de les grans tendències literàries europees de la postguerra europea– només té traduït al basc el “Mecanoscrit del segon origen” (“Bigarren jatorriko makinizkribua”, traduït per Jokin Lasa el 1996 per a Euskal Liburu eta Kantuen Argitaldaria). Una autora tan essencial per conèixer la nostra literatura i tan enèrgica, captivadora i sensual com Maria–Mercè Marçal no té cap de les seves obres traduïdes al basc.
D’altra banda, fa l’efecte que, en alguns casos, només interessa la traducció d’obra qualificada com a infantil o juvenil, com li passa a una escriptora de producció tan extensa i de tants registres com Isabel-Clara Simó, de qui només trobem traduït al basc el seu llibre –suposadament dirigit a adolescents– “Raquel”, traduït per Iñaki Ugarteburu, l’any 1995 per a Elkar.
Si més no, en tots els casos ressenyats, si ens atenem a la relació d’obres catalanes traduïdes que ens dóna el web http://www.escriptors.com/ de l’Associació d’escriptors en llengua catalana.
L’anàlisi de com es produeix el procés de traducció del català al basc i del basc al català, i de quins criteris editorials –si n’hi ha– hi regeixen, donaria de segur per molt. Només un fet que he insinuat abans, i que caldria analizar amb més aprofundiment per no treure’n conclusions esbiaixades: en el cas de les traduccions d’autors de molt d’èxit –posem el cas del basc Bernardo Atxaga o del català Albert Sánchez Piñol–, al català o al basc respectivament, o bé coincideixen més o menys en el temps amb la publicació de la versió espanyola (cas d’algunes obres recents d’Atxaga) o bé depenen del seu èxit en d’altres llengües i, òbviament, en espanyol (cas d’Albert Sánchez Pinyol).
Falta de política eficaç de distribució i difusió de les produccions literàries i culturals
No sé si passa el mateix al País Basc amb els llibres catalans traduïts a l’èuskar, però –amb algunes excepcions, com podria ser el cas d’Atxaga– trobar llibres bascos traduïts al català a les llibreries comporta sovint una recerca àrdua. Algunes vegades, fins i tot perquè el mateix llibreter dubta a l’hora de classificar-los. ¿Seran literatura espanyola, estrangera…? Passa una mica com amb el músic nord-català Pascal Comelade, que fins fa uns anys –no sé si encara ara– sovint calia anar a buscar entre la discografia francesa de tan poc català que els semblava a les botigues de discos.
Escassa presència de les produccions literàries basques als mitjans de comunicació de masses i al currículum escolar als Països Catalans
Contra el que hauria de ser lògic, si els seus responsables tinguessin consciència del caràcter minoritzat de les nostres dues cultures, aquesta minorització és agreujada quan es tracta de deixar constància de les respectives produccions culturals en els mitjans de comunicació de masses, tant públics com privats. Només apunto aquest fet, que detecto de forma intituïtiva: em sembla que seria significativa una anàlisi detallada de la minsa atenció prestada a la producció literària basca –traduïda o no– en els mitjans de l’àmbit lingüístic català.
Minsa atenció que em temo que es correspon també a la que es dóna a la llengua i cultura basca en els currículums escolars catalans, condicionats de forma decisiva per la seva dependència respecte dels currículums espanyols.
Ignoro si hi ha estudis detallats sobre aquestes dues absències –mitjans de comunicació i ensenyament–, però intueixo que, si es fessin, portarien a concloure que les nostres llengües i cultures no solament són minoritzades per actuacions de l’Estat sinó que aquesta minorització és recolzada per decisions i renúncies pròpies. Els estudis podrien anar, per exemple, en la línia del que va servir per posar en marxa l’Observatori Crític dels Mitjans, media.cat http://www.media.cat/, en què el periodista Roger Palà Balanyà i la sociòloga Armelle Ibáñez Daluzeau van analitzar els marcs de referència als Telenotícies de TV3 http://www.media.cat/wp-content/uploads/2009/10/Marcs-de-referència-als-TN-de-TV3.pdf
Les conclusions que deduïen de l’anàlisi quantitativa en el cas de les informacions sobre la producció cultural en llengua catalana donen ja algunes pistes de per on podrien anar en el cas que s’estudiés la presència a TV3 d’altres llengües i cultures minoritzades amb què compartim la submissió al mateix imperi.
Falta de debat públic i en els mitjans especialitzats i de masses entre actors culturals bascos i catalans sobre les respectives realitats
No sé si és causa o conseqüència del que he exposat fins ara, però el cert és que el debat públic entre els actors culturals bascos i catalans és tan escàs que esdevé gairebé invisible, si més no als Països Catalans. Ben poques vegades els nostres mitjans especialitzats, i molt menys els generalistes, hi dediquen atenció. I si no hi ha debat públic d’idees, realitats i propostes, és difícil que la societat en prengui consciència. De vegades fa la impressió que la minorització només es faci evident quan hi ha agressions flagrants –com ha passat en el cas del tancament de cinemes contra la normalització del doblatge al català– i que sigui una qüestió que cadascuna de les cultures minoritzades hagi de resoldre en la seva pròpia societat sense buscar la cooperació i la complicitat de la resta.
Reflexions a manera de conclusió
Certament, l’exposició que he fet és esquemàtica i potser poc rigorosa. Són només uns apunts a partir dels quals convido a obrir línies de recerca i debat, sobretot per posar en marxa iniciatives comunes que ens ajudin a avançar i superar l’actual situació. Si m’he animat a participar en aquest primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans és perquè el considero una iniciativa, embrionària encara, de llarga i prometedora perspectiva. Els nostres dos pobles, necessàriament, han de caminar junts, i no d’esquena un a l’altre, si volem fer passes efectives cap al nostre alliberament nacional.
Cultura i llengua són, en el cas català i basc, fonaments indestriables de les nostres realitats i aspiracions nacionals. Si seguim mantenint els nostres respectius pobles en la ignorància mútua, també en aquest àmbit, qualsevol que sigui la raó que ens donem per autojustificar-nos –la més recurrent i òbvia, el fet insuportable de la colonització espanyola–, no fem sinó reforçar els mateixos lligams colonials.
Les nostres llengües i cultures han resistit segles. Entre d’altres coses, perquè han estat, com deia a mitjans del segle XIX un jove Josep Narcís Roca i Farreras, en el cas del català, “la llengua dels carreters”. A començaments del segle XXI, han esdevingut, llengües i cultures vives amb un enorme potencial de desenvolupament gràcies al fet que aquests “carreters”, la bona gent en definitiva, han pres consciència de poble. Aquesta és la seva força.
Però el que resulta més insuportable encara que la política colonial de la metròpoli, que veu les nostres cultures i llengües com una nosa i les destina a un futur residual, és la nostra incapacitat d’ajuda mútua –per usar un terme estimat pels treballadors catalans de començament del segle XX. Si l’imperi colonial és un, ¿per què els pobles colonitzats no unim forces en lloc de donar-nos mútuament l’esquena?
De cara a enfortir l’ajuda mútua, l’inexcusable primer pas és el mutu coneixement i reconeixement. Començar a superar alguns dels obstacles que he apuntat podria ben bé ser-hi una bona aportació.

Read Full Post »

M’arriba un manifest que subscric de ple: “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”. És la resposta que considero adequada al terrabastall entre hipòcrita i oportunista que hi ha hagut a l’entorn del jutge Garzón i el seu tan publicitat i sobtat antifranquisme: els feixistes més destacats se li han anat morint al llit sense que fes mai res per processar-los o segueixen vivint i ostentant alts càrrecs sense que Garzón mogui un dit contra ells ells, com el rei d’Espanya Juan Carlos de BorbónManuel Fraga Iribarne, Rodolfo Martín Villa o Carles Sentís. Un terrabastall magnificat, per cert, des de mitjans ben poc escrupolosos quan es tracta d’altres violacions dels drets humans al Regne d’Espanya, i en concret de les perpetrades pel mateix jutge Garzón.

Us reprodueixo el missatge i us convido a subscriure’l i difondre’l tant com pugueu.

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims
de la dictadura

Benvolgudes, benvolguts,
us fem arribar el manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i  la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”.
El manifest l’hem impulsat davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón.

Com veureu al final del manifest, hi ha una primera llista d’entitats i persones adherides.
Ara estem recollint les adhesions de més organitzacions i persones dels Països Catalans, i d’aquí a uns dies farem una presentació pública.

És per això que us enviem aquest correu i us animem també a adherir-vos-hi, bé sigui com a organitzacions o col·lectius, bé sigui a títol personal.
Us agrarirem si podeu reenviar aquest manifest a les persones i grups que penseu que també es poden animar a donar-hi suport.

Per adherir-vos-hi envieu un correu electrònic a: fi.impunitat.franquisme@gmail.com

Atentament,
promotors del manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”

——————————————————————————————————————-MANIFEST

Per la ruptura amb el Franquisme

i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón, les organitzacions i persones que signem aquest manifest volem fer les següents consideracions:

  • La dictadura franquista es va fonamentar en l’extermini planificat de les persones vinculades a sindicats, partits polítics d’esquerres i catalanistes, i també persones i grups que compartien els objectius del projecte reformador de la República. Al cap i a la fi, el cop d’Estat de 1936 i la posterior dictadura s’ha d’entendre com la lluita del feixisme (recolzat per una part important del capital) contra el projecte reformador frontpopulista, que la dreta percebia que podia donar pas a un procés de transformació revolucionària.
  • Més de 150.000 persones van ser víctimes de desaparicions forçoses i execucions extrajudicials al conjunt de l’Estat per part de l’exèrcit de Franco, tant durant la guerra com els anys posteriors. Diversos estudis indiquen que als Països Catalans, aquesta repressió es va situar a prop o va superar les 30.000 persones assassinades o mortes en centres de detenció per fam, pallisses i malalties.
  • L’anomenada Transició democràtica iniciada els anys setanta va perpetuar el silenci imposat sobre la repressió feixista per la dictadura i va defugir la responsabilitat d’investigar els crims contra la humanitatdel Franquisme. Aquells crims poden ser qualificats de genocidi, ja que va significar la persecució i eliminació planificada dels oponents polítics (sindicats, organitzacions de l’esquerra política, mestres, presoners de guerra, etc.) per part de l’Estat franquista.
  • La Transició, i els governs que l’han continuat, no han impulsat les exigències que el dret internacional estableix en la investigació i persecució dels crims contra la humanitat (concretades en la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat de les NNUU del 1968 i més recentment laConvenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses del 2006). En canvi, va aprovar la Llei d’Amnistia del 1977, que ha permès no jutjar aquells crims (recordem que l’any 2008 el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va demanar-ne la derogació).
  • Més recentment, el govern del PSOE amb el suport entre d’altres de CIU i ICV, va aprovar la Llei estatal 52/2007 (la llei de la memòria històrica), que manté aquesta situació d’impunitat perquè no revisa la qualificació jurídica de la violència de la Guerra Civil i dels anys posteriors que va fer la Ley de responsabilidades políticas del febrer de 1939. Així doncs, aquesta llei reactualitza el pacte de la Transició.
  • També volem recordar que l’actual Audiència Nacional espanyola és l’hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, tribunal dedicat a la persecució política que contribuí a mantenir la dictadura. Actuacions recents de l’Audiència Nacional (cas Egunkaria o procés 18/98, per exemple) mostren que aquesta institució continua sent un tribunal d’excepció. La seva pràctica sovint encobreix violacions de drets humans i tortures, com han assenyalat diversos informes del Comitè de Drets humans de les Nacions Unides o la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre les detencions de l’any 1992. En el marc d’aquest tribunal, no podem oblidar que Garzón, que ara està encausat per voler investigar alguns crims del Franquisme, ha estat un dels jutges que ha encapçalat processos judicials de l’Audiència Nacional motivats per raons de persecució política i que ha emprat mètodes com la detenció en aïllament que emparen la tortura. És per això que pensem que un tribunal hereu de l’Estat franquista i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no tenen ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme.
  • Més de trenta anys de la fi del Franquisme no ha estat jutjada cap persona amb responsabilitats durant la dictadura. Això ha comportat que les classes que van resultar beneficiades econòmicament pel Franquisme hagin pogut mantenir els seus privilegis i estatus. Per contra, les treballadores i treballadors hem continuat patint desigualtat i explotació laboral. A més, el fet que no es fes una ruptura amb la dictadura també ha permès a l’Estat espanyol impedir exercir el dret a l’autodeterminació als Països Catalans i a la resta de nacions que sotmet.

Entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives . És per això que entenem que resta encara pendent:

  • Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.
  • Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.
  • Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.
  • Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.
  • Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).
  • Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.
  • La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys s’hauria d’haver obert contra la dictadura.

7 de maig de 2010

Adhesions al manifest per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Divendres 7 de maig de 2010

Primera llista d’organitzacions adherides:

Associació Memòria Contra la Tortura

CGT-Catalunya

CUP (Candidatura d’Unitat Popular)

Endavant

Primera llista de persones adherides:

Josep Fontana Lázaro, historiador i catedràtic emèrit de la UPF

Doris Ensinger, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i vídua d’ex-pres polític

Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme

Ermengol Gassiot Ballbè, professor i arqueòleg forense del Departament de Prehistòria de la UAB

Ramon Piqué Huertas, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i membre de l’Associació Memòria Contra la Tortura

Maria Ferrer, membre de l’Associació Memòria Contra la Tortura

Manel López Esteve, historiador i investigador de l’IUHJVV-Universitat Pompeu Fabra

Andreu Ginés Sánchez, doctor en Història i investigador del franquisme

Gerard Horta, professor del Departament d’Antropologia Cultural Hª d’Amèrica i Africa de la UB

Pedro Castro Martínez, Professor titular del Departament de Prehistòria de la UAB

Fabià Díaz Cortés, professor del Departament de Geografia de la UAB

Fèlix Balanzó Guerendiain, professor titular de Ciències de la Comunicació de la UAB

José Luís Terrón Blanco, professor titular de Ciències de la Comunicació de la UAB i director de l’In-Com

Sònia Sánchez Busques, professora de la Facultat de Psicologia de la UAB

Ramon Lladó Soler, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB

Per adherir-vos-hi envieu un correu electrònic a: fi.impunitat.franquisme@gmail.com

Read Full Post »

Els disbarats de Directe.cat, La triple línia escolar d’Andorra, ¿un èxit?
Ahir Directe.cat va publicar una  notícia/article que em va fer saltar de la cadira. Directament, m’hi vaig rebotar, i els vaig enviar un comentari.
Deia així la notícia:
A Andorra els creix més
Avui tenim una bona notícia per explicar-vos. Tot just ara fa 15 dies que als Països Catalans ha començat el curs escolar i a Andorra podem estar
contents. Tot just ahir es van publicar les dades sobre les inscripcions a les escoles andorranes.
El Govern del Principat va explicar que les inscripcions al sistema escolar en català han tornat a créixer, prop d’un 4%, mentre que el nombre d’alumnes matriculats als altres dos sistemes educatius ha davallat. Així, els alumnes del sistema andorrà han passat de 4.002 a 4.160, amb un increment del 3,95%; els del sistema francès han passat de 3.468 a 3.450, amb una caiguda del 0.5% i el sistema espanyol ha passat de 3.326 a 3.279 alumnes, amb una davallada de l’1,41%.
El Govern va fer públiques ahir aquestes dades (provisionals d’aquest setembre), que suposen un creixement global del 0,86%, ja que s’ha passat dels 10.796 matriculats el curs 2008-2009 als 10.889 alumnes que hi ha en l’actualitat entre els tres sistemes educatius.
Aquest és el comentari que els vaig enviar. Notícia/article seu i comentari meu, aquest matí, ja no eren a la web.
Comentari. NO HI ESTIC D’ACORD. Són dades terribles per al futur de la llengua i de la cohesió social i nacional a Andorra. Les dades són pitjor encara del que em pensava. És un autèntic drama que l’únic Estat català independent del món, on el català és l’única llengua oficial, tingui aquestes tres línies que segreguen els nens en funció de la llengua vehicular a l’escola. ¿És que el Govern d’Andorra és incapaç de fer una cosa tan senzilla com ha fet la Generalitat de Catalunya; una sola línia, amb immersió lingüística en català? ¿De quin Tribunal Constitucional depèn això?¿Quins interessos dominen la política andorrana que impedeixen que un govern sobirà organitzi l’escola en funció de la seva nació i no dels poderosos estats veïns?
Amb aquest sistema tan poc nacional d’educació, resulta que només quatre de cada deu nens i nenes andorrans va a una escola on l’única llengua oficial del país n’es la llengua vehicular. Si això no és pur i dur colonialisme lingüístic i cultural, deixadesa del propi govern i autoodi dels mateixos andorrans…
Com que el fet nacional andorrà, i com el percebem des de la resta dels Països Catalans, és una qüestió que em preocupa de fa temps, voldria cridar l’atenció d’aquesta errada d’interpretació en què va caure el redactor o redactora de directe.cat, que no és gens casual sinó que –al meu parer– respon a un cert miratge respecte de la realitat andorrana. Aquets estiu, una conversa em va disparar tots els llums d’alarma al respecte. La meva filla Aurora parlava amb una amiga seva de la infància, que ara viu amb el seu home i els dos fillets a Andorra: de fet, una conversa entre elles dues, en què vaig posar més atenció que no cullerada. La meva filla, com ja deu saber qui segueix aquest bloc, és mestra d’escola bressol municipal a Lleida, i la seva amiga, mare d’un nen de quatre anys i una nena de mesos, preocupada, esclar, per la seva educació a l’escola andorrana on va el nen. Per aquesta conversa, vaig ser consciènt del disbarat que és el sistema escolar andorrà: tres línies d’immersió lingüística. Una, en la llengua oficial única del Principat, el català. Les altres dues, en les llengües imperials del Regne d’Espanya i la República Francesa.
Un autèntic disbarat des del punt de vista de la cohesió social i nacional andorrana (no seré jo qui negui a Andorra el caràcter de nació, fins que els mateixos andorrans no dexideixin lliurement i sense coaccions que la seva nació és una altra i, ara com ara, no sembla que aquest sigui el cas). ës, a més a més, una política lingüística suïcida si el que es vol és reforçar la identitat catalana d’aquest petit Estat dels Pirineus. Les dades canten: només quatre de cada deu nens i nenes andorrans van a una escola catalana. Xifres tràgiques que cap estadística enganyosa pot endolcir:  4.160 nens i nenes en el sistema català, enfront dels 3.450 en el sistema francès i 3.279 alumnes en l’espanyol. ¿Quina importància tenen, amb aquestes xifres, precentatges d’un 1,5% o un 3% amunt i avall?
Tenint en compte, d’altra banda, l’evolució de la demografia andorrana, amb un gran increment els darrers anys de la immigració no catalana, crec que aquests dades no admeten pal·liatius. La pregunta immediata, en llegir-les, ha estat: ¿quins mecanismes psicològics han regit el redactor o redactora a l’hora de confegir aquesta notícial? ¿Hauria fet el mateix si parléssim de Catalunya o d’altres paÍsos catalans? ¿Per què, si a Catalunya donem per bona la immersió lingüística en català i una única línia escolar en aquest sentit, i diem que la defensarem i blindarem fins on calgui, no fem el mateix per a la resta dels Països Catalans? ¿Els nens i nenes andorrans tenen menys drets lingüístics que els de Catalunya? ¿O haurem d’esperar que la llengua catalana sigui a Andorra un residu que només parlen alguns vells indígenes, condemanda a desaparèixer en poques generacions, per preparar-li unes absoltes solemnes?
Crec que els superbs catalans del que en d’altres temps anomenaven la Catalunya estricta, mirant-nos tothora el melic, estem d’esquena a la resta dels Països Catalans. I això, que ja és greu en el cas del País Valencià, les illes, la Catalunya del Nord o la Franja (ai, la Franja!), des del punt de vista d’imaginari col·lectiu i de potencialitats nacionals ho és encara més en el cas d’Andorra. Andorra és un Estat català. i això hauria d’estar present i ser motiu d’orgull en el nostre imaginari col·lectiu. No és veritat que els catalans no tinguem Estat. En tenim un, de petitet si voleu, en una vall dels Pirineus, on uns irreductibles catalans han mantingut la sobirania catalana durant segles. Sobirania vigilada, si voleu, o protegida pels coprínceps, però sobirania al cap i a la fi.
Crec que oblidar que hi ha un territori català independent, que té al cim de la representació institucional dos coprínceps –que li donen certa garantia de protecció internacional– és fer un feble favor al conjunt dels Països Catalans. Al llibre “El complot” –Pagès editors– , sobre la partició de la diòcesi de Lleida i les reclamacions de l’art de la Franja per la diòcesi de Babastre i el Govern de l’Aragó, Eugeni Casanova explica –pàg. 177– una anècdota molt significativa que li va contar l’exbisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, de quan era copríncep d’Andorra: en la seva primera trobada amb el rei d’Espanya, aquest li va dir textualment: “La reina i jo desitjaríem ser els coprínceps d’Andorra”. “El bisbe –diu Casanova– es va quedar glaçat, però va contestar amb determinació: ‘Jo li desitjo a vostè el millor, però els andorrans no ho volen, i jo no voldria que els fes el que va fer amb el Sàhara Occidental, que el va entregar al Marroc’… A partir d’aquell moment Martí no va voler coincidir mai més amb Joan Carles perquè no li tornés a plantejar el tema… El llavors president d’Andorra, Marc Forné, se’n va fer molt cabal, d’aquestes paraules, i va decidir, d’acord amb el copríncep, reformar les institucions per blindar l’Estat”, explica Casanova.
Com n’hauria de ser d’important, doncs, per als catalans preservar i potenciar –fins i tot a efectes d’imaginari col·lectiu– la independència i catalanitat d’Andorra. I sovint en prescindim i l’oblidem en el nostre discurs per la independència i l’Estat propi. També hi contribueix, a això, penso personalment, l’atribució inadequada del terme Principat a la Catalunya estricta (¿qui és el nostre príncep?). I, és clar, eufòries injustificades –o fruit de la propaganda– que provoquen notícies tan erròniament esbiaixades com la que he comentat.

33342_18_09_2009_594_xavier-espot-miró_01

Ahir el web directe.cat –sempre molt interessant de seguir pel seu punt de vista independentista i de crítica de l’imperialisme espanyol– va publicar una notícia/article que em va fer saltar de la cadira. Directament, m’hi vaig rebotar, i els vaig enviar un comentari.

Diu així la notícia:

A Andorra els creix més

Avui tenim una bona notícia per explicar-vos. Tot just ara fa 15 dies que als Països Catalans ha començat el curs escolar i a Andorra podem estar contents. Tot just ahir es van publicar les dades sobre les inscripcions a les escoles andorranes.

El Govern del Principat va explicar que les inscripcions al sistema escolar en català han tornat a créixer, prop d’un 4%, mentre que el nombre d’alumnes matriculats als altres dos sistemes educatius ha davallat. Així, els alumnes del sistema andorrà han passat de 4.002 a 4.160, amb un increment del 3,95%; els del sistema francès han passat de 3.468 a 3.450, amb una caiguda del 0.5% i el sistema espanyol ha passat de 3.326 a 3.279 alumnes, amb una davallada de l’1,41%.

El Govern va fer públiques ahir aquestes dades (provisionals d’aquest setembre), que suposen un creixement global del 0,86%, ja que s’ha passat dels 10.796 matriculats el curs 2008-2009 als 10.889 alumnes que hi ha en l’actualitat entre els tres sistemes educatius.

Aquest és el comentari que els vaig enviar:

Comentari

NO HI ESTIC D’ACORD. Són dades terribles per al futur de la llengua i de la cohesió social i nacional a Andorra. Les dades són pitjors encara del que em pensava. És un autèntic drama que l’únic Estat català independent del món, on el català és l’única llengua oficial, tingui aquestes tres línies que segreguen els nens en funció de la llengua vehicular a l’escola. ¿És que el Govern d’Andorra és incapaç de fer una cosa tan senzilla com ha fet la Generalitat de Catalunya: una sola línia, amb immersió lingüística en català? ¿De quin Tribunal Constitucional depèn això?¿Quins interessos dominen la política andorrana que impedeixen que un govern sobirà organitzi l’escola en funció de la seva nació i no dels poderosos estats veïns? Amb aquest sistema tan poc nacional d’educació, resulta que només quatre de cada deu nens i nenes andorrans va a una escola on l’única llengua oficial del país n’es la llengua vehicular. Si això no és pur i dur colonialisme lingüístic i cultural, deixadesa del propi govern i autoodi dels mateixos andorrans…

Com que el fet nacional andorrà, i com el percebem des de la resta dels Països Catalans, és una qüestió que em preocupa de fa temps, voldria cridar l’atenció d’aquesta errada d’interpretació en què va caure el redactor o redactora de directe.cat, que no és gens casual sinó que –al meu parer– respon a un cert miratge respecte de la realitat andorrana.

Aquest estiu, una conversa em va disparar tots els llums d’alarma al respecte. La meva filla Aurora parlava amb una amiga seva de la infància, que ara viu amb el seu home i els dos fillets a Andorra: de fet, una conversa entre elles dues, en què vaig posar més atenció que no cullerada. La meva filla, com ja deu saber qui segueix aquest bloc, és mestra d’escola bressol municipal a Lleida, i la seva amiga té un nen de quatre anys i una nena de mesos, i està preocupada, esclar, per l’educació del nen a l’escola andorrana on va i els recursos pedagògics de les escoles bressol que hi ha a Andorra i on preveu portar la seva filleta. Per aquesta conversa, vaig ser conscient del disbarat que és el sistema escolar andorrà: tres línies d’immersió lingüística, les tres gratuïtes fins als setze anys, excepte en el cas de les escoles privades, que poden cobrar. Una, en la llengua oficial única del Principat, el català. Les altres dues, en les llengües imperials del Regne d’Espanya i la República Francesa.

Un autèntic disbarat des del punt de vista de la cohesió social i nacional andorrana (no seré jo qui negui a Andorra el caràcter de nació, fins que els mateixos andorrans no decideixin lliurement i sense coaccions que la seva nació és una altra i, ara com ara, no sembla que aquest sigui el cas). És, a més a més, una política lingüística suïcida si el que es vol és reforçar la identitat catalana d’aquest petit Estat dels Pirineus. Les dades canten: només quatre de cada deu nens i nenes andorrans van a una escola catalana. Xifres dramàtiques, que cap estadística enganyosa pot endolcir:  4.160 nens i nenes en el sistema català, enfront dels 3.450 en el sistema francès i 3.279 en l’espanyol. ¿Quina importància tenen, amb aquestes xifres, precentatges d’un 1,5% o un 3% amunt i avall?

Tenint en compte, d’altra banda, l’evolució de la demografia andorrana, amb un gran increment els darrers anys de la immigració no catalana, crec que aquests dades no admeten pal·liatius. La pregunta immediata, en llegir-les, ha estat: ¿quins mecanismes psicològics han regit el redactor o redactora a l’hora de confegir aquesta notícia? ¿Hauria fet el mateix si parléssim de Catalunya o d’altres països catalans? ¿Per què, si a Catalunya donem per bona la immersió lingüística en català i una única línia escolar en aquest sentit, i diem que la defensarem i blindarem fins on calgui, no reclamem el mateix per a la resta dels Països Catalans? ¿Els nens i nenes andorrans tenen menys drets lingüístics que els de Catalunya? ¿O haurem d’esperar que la llengua catalana sigui a Andorra un residu que només parlin alguns vells indígenes, condemanda a desaparèixer en poques generacions, per preparar-li unes absoltes solemnes?

Crec que els superbs catalans que vivim en el que en d’altres temps anomenaven la Catalunya estricta, mirant-nos tothora el melic, estem d’esquena a la resta dels Països Catalans. I això, que ja és greu en el cas del País Valencià, les illes, la Catalunya del Nord o la Franja (ai, la Franja!), des del punt de vista d’imaginari col·lectiu i de potencialitats nacionals ho és encara més en el cas d’Andorra. Andorra és un Estat català. I això hauria d’estar present i ser motiu d’orgull en el nostre imaginari col·lectiu. No és veritat que els catalans no tinguem Estat. En tenim un, petitet si voleu, en una vall dels Pirineus, on uns irreductibles catalans han mantingut la sobirania catalana durant segles. Sobirania vigilada o protegida pels coprínceps, però sobirania al cap i a la fi.

Crec que oblidar que hi ha un territori català independent, que té al cim de la representació institucional dos coprínceps –que li donen certa garantia de protecció internacional– és fer un feble favor al conjunt dels Països Catalans. Al llibre “El complot” –Pagès editors– , sobre la partició de la diòcesi de Lleida i les reclamacions de l’art de la Franja per la diòcesi de Babastre i el Govern de l’Aragó, Eugeni Casanova explica –pàg. 177– una anècdota molt significativa que li va contar l’exbisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, de quan era copríncep d’Andorra: en la seva primera trobada amb el rei d’Espanya, aquest li va dir textualment: “La reina i jo desitjaríem ser els coprínceps d’Andorra”. “El bisbe –diu Casanova– es va quedar glaçat, però va contestar amb determinació: ‘Jo li desitjo a vostè el millor, però els andorrans no ho volen, i jo no voldria que els fes el que va fer amb el Sàhara Occidental, que el va entregar al Marroc’… A partir d’aquell moment Martí no va voler coincidir mai més amb Joan Carles perquè no li tornés a plantejar el tema… El llavors president d’Andorra, Marc Forné, se’n va fer molt cabal, d’aquestes paraules, i va decidir, d’acord amb el copríncep, reformar les institucions per blindar l’Estat”, explica Casanova.

Com n’hauria de ser d’important, doncs, per als catalans preservar i potenciar –fins i tot a efectes d’imaginari col·lectiu– la independència i catalanitat d’Andorra. I sovint en prescindim i l’oblidem en el nostre discurs per la independència i l’Estat propi. També hi contribueix, a això, crec, l’atribució inadequada del terme Principat a la Catalunya estricta (¿qui és el nostre príncep?). Quan l’únic Principat català, amb dos coprínceps per falta d’un– l’un català i l’altre francès–, és, avui per avui, el Principat d’Andorra, Estat independent, de Dret, Democràtic i Social, com diu la seva Constitució, amb representació a les Nacions Unides. I, és clar, encara hi reblen el clau les eufòries injustificades –o fruit de la propaganda– que provoquen notícies tan erròniament esbiaixades com la que m’ha portat a escriure aquest article.

(A la foto, que he baixat del diari Volskblatt, el ministre d’Afers Exteriors del Principat d’Andorra, Xavier Espot, i el primer ministre del Principat de Liechtenstein, Klaus Tshütscher, el passat 18 de setembre)

Read Full Post »

jornadainter09

Amics i Amigues d’Euskal Herria, dins de la Setmana internacional de solidaritat amb Euskal Herria 2009, convoquen actes per al cap de setmana vinent. Aquesta és la convocatòria que he rebut, amb la demanda de difondre-la, que faig extensiva als lectors d’aquest bloc.

 

L’acte central serà el divendres 13 de febrer a les 20h. a la Sala d’actes de les Cotxeres de Sants de Barcelona, amb les intervencions de Julen Larrinaga, del moviment pro-amnistia basc, un/a membre d’Amics i Amigues d’Euskal Herria, i l’actuació poètica d’en Carles Rebassa

Dissabte, dia 14 a Granollers, a les 19h. Al local “Els Anònims”, tornarà a intervenir en Julen Larrinaga en un acte més centrat en l’àmbit antirepressiu.

Quan el País Basc enfila les properes eleccions al parlament de la comunitat autònoma basca i, si no hi ha sorpreses de darrera hora, la participació de l’esquerra abertzale hi serà vetada pels jutges espanyols, al servei de la política del govern de la metròpoli colonial, sota qualsevol sigla (Batasuna, ANB, EHAK, Demokrazia 3 Milioi, Askatasuna…), aquests actes de Barcelona i Granollers tenen una especial rellevància. I més quan el relator especial de les Nacions Unides per a la promoció dels drets humans acaba de fer públic un informe, en què –en la línia del que va aprovar el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides a finals d’octubre passat– qüestiona la llei de partits i expressa la seva preocupació por la formulació d’alguns articles, precisament els que han permès la il·legalització d’ANB i EHAK, perquè “es podrien interpretar en el sentit d’incloure qualsevol partit polític que, per mitjans polítics pacífics, tracti d’aconseguir objectius polítics similars a aquells que reivindiquen els grups terroristes”.

Read Full Post »

5880200801201724gaza200108

Entre moltes altres convocatòries d’aquests dies contra la matança de l’exèrcit israelià a la franja palestina de Gaza, destaca la de demà dissabte, 10 de gener, a Barcelona, a partir de les 5 de la tarda a la plaça de la Universitat.

Com he fet en anteriors ocasions, afegeixo diversos enllaços amb textos que m’han semblat interessants de difondre sobre l’agressió israeliana.

 

Manifest “Prou complicitat amb la massacre del poble palestí 

Vicent Partal: Territoris ocupats 

Preguntes sobre Hamas 

Jueus antisionistes contra el setge israelià a Gaza

Noam Chomsky, lingüista i analista polític jueu nord-americà, sobre els EUA, Israel i Gaza

BBC. La guerra mediàtica

Read Full Post »

Older Posts »