Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Partido Aragonés Regionalista’ Category

Amb pocs dies de diferència, les Corts aragoneses han aprovat la llei de Llengües i el Govern de la Generalitat de Catalunya ha fet públic el projecte de llei sobre la llengua occitana a l’Aran. Mentre la primera, aprovada després de molts anys de promeses i un debat crispat, amb l’oposició del PP i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), no reconeix l’oficialitat del català i l’aragonès, la segona, encara en fase de tramitació, sí que la reconeix i desenvolupa per a l’occità de la Vall d’Aran, en aplicació del que ja preveu el nou Estatut d’Autonomia.

Dues posicions significatives de cara al reconeixement de les llengües minoritzades al Regne d’Espanya. El PSOE aragonès –que alguns, i sobretot l’actual president de la comunitat autònoma, el ribagorçà Marcel·lí Iglesias, no haurien d’oblidar que té, sobretot a la Franja, arrels històriques catalanes– va aconseguir fer aprovar el 16 de desembre passat, amb l’ajut de la Chunta Aragonesista (CHA), una nova llei de llengües que, atès el resultat del debat a les Corts aragoneses, podia haver estat molt més ambiciosa. El seu aliat de govern, el PAR, li va negar el pa i la sal, i va combatre la llei, en aliança amb el PP, amb tots els mitjans possibles, inclosa la propagació de mentides, fal·làcies lingüístiques i aberracions com la pretensió que fossin els parlants de cada poble els qui definissin quina és la llengua que parlen. En canvi, va aconseguir el suport de la CHA, tot i que aquesta formació aragonesista –com també IU– la trobava excessivament curta.

Si el PSOE aragonès hagués estat més ambiciós, la nova llei hauria pogut reconèixer l’oficialitat de les llengües catalana i aragonesa perquè tenia a les Corts la majoria necessària. La servitud de la seva aliança amb el PAR ha planat al llarg de tot el debat i, en definitiva, tampoc no l’ha alliberat de l’afebliment polític que ha suposat la campanya d’aquest partit contra la nova llei. Tant el PP com el PAR ja han dit que, si aconsegueixen canviar les majories a les Corts en les properes autonòmiques no dubtaran d’acabar amb les febles garanties que la nova llei preveu per a les dues llengües minoritzades. (Podeu trobar molta informació sobre el debat de la llei aragonesa de Llengües aquí. I un bon resum de la nova llei, aquí)

En canvi, cal reconèixer al PSC el valor –juntament amb els seus aliats del tripartit i, res no fa suposar el contrari, de CiU durant el tràmit parlamentari– de tirar endavant, amb el projecte de llei presentat el 22 de desembre, les previsions del nou Estatut d’Autonomia sobre l’oficialitat de l’occità a la Vall d’Aran, tot i que el text estatutari encara és pendent de la sentència del Tribunal Constitucional. Malgrat que, personalment, espero ben poca cosa d’aquest Estatut més que retallat per les Corts espanyoles, contra el qual vaig votar des d’una aspiració a la independència del nostre país, no vull deixar de subratllar la diferent perspectiva amb què els dos partits socialistes governants han abordat l’oficialitat d’unes llengües que no són majoritàries en el territori que administren. Sobretot perquè demostra que, malgrat la submissió comuna a la política del govern de la monarquia espanyola, encara hi ha diferències.

I aquestes diferències vénen condicionades, al meu parer, per la diferent cultura política que impregna les dues societats majoritàries en aquests territoris: a Catalunya, la diferència és un valor; a l’Aragó, una nosa. Compte, però, de no fer d’aquesta constatació un principi adquirit per sempre. Tant l’aplicació de la futura llei de l’aranès –que espero que passi millorada el tràmit parlamentari–, en àmbits com els mitjans de comunicació o el judicial, com la redacció definitiva de la que ha de regular la nova organització territorial a Catalunya haurien d’aprofundir al màxim aquesta cultura de respecte a la diferència.

I no sembla que el projecte que s’està preparant respecte a aquesta segona qüestió –responsabilitat, per cert, del republicà alturgellenc Jordi Ausàs– acompleixi les aspiracions dels aranesos. El mateix 22 de desembre, els grups polítics que configuren el Consell General de l’Aran han reiterat la seva oposició a la futura llei territorial si no reconeix a l’Aran el dret d’autogovern i l’autonomia, sense encotillar les institucions pròpies de la Vall en la futura vegueria dels Pirineus. Fins i tot el partit que governa l’Aran, Unitat Aranesa –aliat del PSC–, ha amenaçat de trencar aquesta aliança si els socialistes catalans mantenen el suport a una llei territorial en els termes proposats per la conselleria de Governació.

Com deia mestre Xirinacs, els pobles sotmesos hem de parar compte que, de la nostra banda, no en sotmetem d’altres quan aconseguim les nostres llibertats. El cas de l’Aran pot resultar un bon exercici al respecte.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 23 de desembre del 2009)

(La foto, de la manifestació en defensa de l’occità, el 24 d’octubre passat a Carcassona, l’he baixat de Vilaweb)

Read Full Post »

elena-salgado2

Després d’uns dies de tenir-lo descuidat, torno al bloc amb una miscel·lània de temes, alguns dels quals espero anar desenvolupant més endavant.

Finançament  i espoli fiscal

Ha sigut aquests dies la qüestió dominant als mitjans. Reconec que, tan bon punt Mas i Zapatero van negociar pel seu compte la primera gran ribotada al projecte de reforma de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i, amb dedicació especial, al capítol del finançament, vaig deixar d’interessar-m’hi. Després han vingut mesos i mesos de marejar la perdiu, d’una tabarra insuportable fins i tot per als més recalcitrans en això d’interessar-nos per la política. Finalment, l’apoteosi d’uns i altres, amb la nova fórmula de finançament autonòmic (és a dir, d’espoli fiscal), com si els catalans administrats per la Generalitat de dalt haguéssim guanyat la guerra quan només hem fet que perdre una altra batalla.

Una primera constatació: tot el temps esmerçat en aquesta llarguíssima escaramussa, perduda d’entrada perquè les regles les marca l’imperi, per molt que alguns es resisteixin a reconèixer-ho, és un temps malaguanyat que hauríem pogut aprofitar en la feina de construir i consolidar una estratègia nacional de futur. De cara a la independència, no perquè l’arbre de la ideologia ens tapi el bosc de la crua realitat, sinó, ben al contrari, perquè l’arbre del realisme a curt termini no ens tapi la visió del bosc per on hem de començar a avançar com més aviat millor. Certament que no en sabem els camins que sovint haurem de triar a les palpentes. Però sí que sabem ja una cosa certa: que la via autonomista i constitucional espanyola és un camí sense sortida perquè ja l’hem recorregut una i altra vegada, si et plau per força,.

Els pedaços, com la reforma del finançament que ara se’ns ven com si fos una gran victòria, poden servir per anar fent, per anar tapant forats sense poder aturar la gran via d’aigua de l’espoli fiscal que ens enfonsa sense remei. Fins i tot val la pena dedicar-hi un temps –no massa, no fos cas que acabéssim marejats i amb el rumb definitivament perdut– a analitzar-la, per saber de quin mal se’ns vol fer morir una vegada més. I per tornar a comprovar fins quin punt el gran mal de la política catalana, empeltada en l’espanyola –l’obscurantisme i la falta d’ambicions de futur per al país– ens manté envescats en les trampes de sempre. I hi ha qui encara pretén que en donem les gràcies als qui ens les han parat.

Després de tot el que n’he escoltat i llegit aquests dies, aclaparat per xifres i conceptes dels quals el millor que es pot dir és que són confusos i objecte de mútiples i contradictòries interpretacions –com ho eren, pel que ara s’ha confirmat, els textos estatutaris pactats per Mas i Zapatero, i refrendats, després de més i més ribotades dels diputats espanyols, en referèndum pels catalans i catalanes administrats per la Generalitat de dalt–, recomano aquests enllaços que m’han ofert alguna llum entre tanta boira plana i persistent que s’ha escampat pel nostre país amb l’inestimable ajut de la majoria dels mitjans de comunicació:

–Vilaweb ha fet un bon seguiment de la qüestió, amb una sèrie d’entrevistes a gent que hi té una posició crítica, i que podeu trobar a VilawebTV. http://www.vilaweb.tv/?seccio=canals&canal=69

–La degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, que crec que encara és membre del corrent Esquerra Independentista a ERC, en fa un seguiment al seu bloc, El llegeixo amb molt d’interès per la seva solidesa acadèmica i, alhora, pel seu compromís amb el país. Em va servir i satisfer especialment el seu l’article  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/139450 i l’entrevista que li van fer a VilawevTV. Caldrà posar el seu bloc entre els preferits, perquè ens n’anuncia una anàlisi més a fons.

–El periodista Antonio Galeote ha dit coses força interessants i contundents al respecte en les seves col·laboracions a l’e-notícies.cat

Sentit i llegit tot plegat, a mi em queda un dubte decisiu per al qual, ara com ara, no he trobat resposta concreta (potser és que ningú no la té encara): ¿com queden les virolles de l’espoli fiscal, després d’aquest exercici d’enginyeria econòmica que és el nou pacte del finançament? Estic segur que el conseller Antoni Castells, expert en la qüestió, en deu tenir alguna idea. Seria bo que, ara o quan –per mor de les exigències del guió– hagi de deixar el càrrec, ens en doni els seus números.

Aquesta, per mi, segueix essent la clau: quant ens costa als catalans seguir sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya. Ja sé que no és només qüestió de calers –que també–, sinó de tenir el dret a governar-nos sense dependre de ningú altre que de nosaltres mateixos. Però diners són diners, i l’espoli econòmic és un dels denominadors comuns de qualsevol colonialisme. Potser per això, ara se’n parla tan poc.

Estrasburg, contra l’esquerra abertzale

Ja en vaig parlar quan vaig tenir la primera notícia de les sentències sobre Herri Batasuna i Batasuna, Herritarren Zerrenda i AuB i plataformes. Després, he intentat malgirbar un article que se’m resisteix. Aquí en teniu algunes idees que espero acabar de relligar aviat:

–Contra la Llei de Partits malgrat el Tribunal d’Estrasburg. Una llei radicalment antidemocràtica.

–La sentència ha decebut els qui esperàvem una resolució més equitativa, que contribuís a la pau.

–La llei de partits posa tots els ous en un mateix cistell: la via militar. Contradiu, entre d’altres, la sentència a favor dels kurds.

–Renuncia a resoldre un conflicte nacional, precisament perquè és nacional. El Tribunal no ha estat capaç de posar els drets inividuals i col·lectius per sobre dels drets dels Estats.

–El Tribunal d’Estrasburg no només dóna suport al Govern del Regne d’Espanya en la il·legalització de l’esquerra abertzale sinó que –avalant l’exclusió política d’aquesta– ratifica les tupinades electorals que han permès canviar la correlació de forces al Parlament de Gasteiz i al d’Iruñea, així com a totes les institucions regulades pel dret a elegir i ser elegits al País Basc, al Regne d’Espanya, i fins i tot a la Unió Europea. Sembla que al Tribunal no li interessen gens ni mica els bascos, el poble basc (o els “ciutadans bascos”, com li agrada dir al lehendakari Patxi López, que va evitar l’expressió “poble basc” en prendre possessió).

–És una sentència contra la realitat. Certament la realitat són les morts per ETA, els atemptats contra els electes socialistes i populars… la lògica militar. Però també els més de vuit-cents empresonats, els exiliats, els torturats i assassinats de l’esquerra abertzale, mostra de l’arrel política del conflicte armat.

–Pel que sembla, el Tribunal d’Estrasburg aposta pel manteniment de la mateixa lògica militar per resoldre aquest conflicte d’arrel política. I, a més a més, estronca precisament la via política per resoldre’l, només preocupat per salvaguardar la legalitat vigent al Regne d’Espanya.

–És una sentència a favor del govern recolzat en els partits imperialistes espanyols al País Basc, que –com es va veient tant amb el pacte PSE-PP, com amb l’obra de govern del PSE– té com a primer i obsessiu objectiu enderrocar tot el poc que va fer el nacionalisme basc, fins i tot quan governava amb els socialistes, a la comunitat autònoma d’Esukadi. I també evitar que el nacionalisme basc avanci i es consolidi a Navarra.

Projecte de Llei de llengües a l’Aragó

Finalment el PSOE d’Aragó, governant a la comunitat autònoma juntament amb el Partido Aragonés Regionalista (PAR), ha presentat el seu projecte de Llei de llengües a les Corts aragoneses. Aquí podeu descarregar-vos el text complet. Res d’oficialitat ni per al català ni per a l’aragonès: només l’espanyol seguirà sent llengua oficial a l’Aragó, si el projecte prospera. Tot i això, el soci del PSOE al govern d’Aragó, el PAR, ja l’ha rebutjat: no vol ni sentir a parlar que el català i l’aragonès siguin ni tan sols considerades com a “llengües pròpies” de l’Aragó, segons diu el seu portaveu a les Corts Aragoneses, Javier Allué, en aquesta entrevista.

Projecte de Llei de l’Aran

A diferència del que fan els imperialistes espanyols amb el català a l’Aragó, l’Estatut de Catalunya a l’article 6.5, reconeix l’occità com a llengua oficial a Catalunya. “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran –diu l’Estatut–, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística”. L’occità és, doncs, llengua oficial a la Vall d’Aran, l’unic territori europeu on se li reconeix l’oficialitat. El projecte de llei de règim especial de l’Aran, presentat el passat 13 de juny a la conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya per acord unànime dels tres partits aranesos, en concreta alguns aspectes. Aquí podeu trobar un resum del projecte de Llei, no solament interessant pel que fa a la qüestió lingüística sinó també per com es concreten les aspiracions nacionals de l’Aran.


Read Full Post »