Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Partido del Trabajo de España’ Category

Ahir dissabte va ser per mi una jornada particular: vaig anar, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, a Tortosa (Baix Ebre). Ens hi havien convidat des del Casal Popular Panxampla per participar en una nova fórmula de conversa a moltes bandes que han inaugurat fa tres mesos: el vermut-tertúlia. En aquest cas, per parlar sobre la crisi del periodisme i el dret a la informació, amb especial referència al periodisme arrelat al territori.

Va ser una fructuosa trobada de periodistes vells –l’Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita a la UAB i presidenta del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre, a qui retrobava després de molt de temps de no veure’ns, i jo mateix–; joves –entre ells, la Roser Royo, a l’atur des que “El Punt/Avui” va aprimar la plantilla ebrenca dels vuit professionals que havia arribat a tenir a l’única persona que ara hi treballa, i des de casa, com ella mateixa va explicar, i l’Oriol Gracià –ara a la revista “Sàpiens”, que era qui coordinava el debat–, i gent dels moviments socials i del país, sobretot de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com l’incombustible Manolo Tomàs, que no hi podia faltar.

De la primera sensació de catàstrofe a què ens podien induir les xifres i les experiències personals –tancament de mitjans; reducció i precarització de pantilles, feina i sous, amb la repercussió que això té en la invisibilització del territori i les seves gents en els mitjans–, en va emergir una alenada d’aire fresc que em va reviscolar –i espero que també a tots els participants– per molts de dies. Dues companyes periodistes ens van explicar com estan aconseguint reeixir amb la seva experiència a internet i el seu portal cultural “Surt de casa”; la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va detallar la seva nova estratègia de comunicació, amb una potent base d’adreces –milers i ben catalogades,en funció dels interessos dels receptors i els propis: en dono fe de l’activitat al twitter on rebo informació seva sistemàtica i sempre interessant–; l’Amparo, a banda les seves reflexions compartides per mi sobre la pèrdua del “qui” en les informacions dels mitjans autoanomenats “de referència” –la deshumanització, que en diu ella i que es reflecteix de forma descarada als titulars– que dilueixen les persones i les responsabilitats, els protagonistes de la notícia que en dèiem abans, en ens abstractes –com ara “els mercats”, “els agents socials”…– en lloc de parlar de l’Emilio Botín i d’altres lladregots d’alta volada que prenen decisions que afecten a la bona gent, va parlar també dels seus treballs a la UAB. Una feina apassionant de posar en forma de mapa, sobre el territori, la realitat informativa del país, que fan al Laboratori de comunicació pública.

Per la meva banda, havia preparat uns apunts dels quals només en vaig usar la primera frase, treta del títol d’un debat que el Grup Barnils va organitzar a Girona el desembre del 2007: “Periodisme reverencial versus periodisme incòmode”. Després, arran d’una intervenció d’algú que crec que té relació amb la PDE i que va parlar de l’experiència que s’està vivint als Estats Units d’Amèrica, de recapta de mecenatge per a reportatges concrets, amb recollida de diners mitjançant internet, vaig explicar l’esplèndida experiència que estem vivint amb la nostra segona edició de l’Anuari de silencis mediàtics (corresponents a l’any 2011 i que preparem per treure el maig vinent des de mèdia.cat). Una experiència que em fa confiar una altra vegada, i molt, tant en la professió i els seus professionals com en el país i la nostra bona gent. No ho he explicat en aquest bloc, però, gràcies al micromecenatge a través d’internet hem aconseguit duplicar el pressupost que teníem previst de recapta de diners de particulars. de 3.200 euros inicials als 6.350 amb què l’hem saldat, acomplerts els quaranta dies de termini que ens havíem donat. Amb aportacions de 264 mecenes, amb un esglaonat que va des dels cinc euros fins als quatre-cents, segons les “recompenses” a què donen dret.

Quan vaig començar a llegir els temes silenciats el 2011 que havíem recollit al primer Anuari, ja publicat, creia que amb els primers exemples n’hi hauria prou i temia fer-me pesat. La gent en volia saber més i em van fer llegir la totalitat de la llista del dotze temes seleccionats llavors (enguany en seran quinze, gràcies a la generositat dels mecenes). El país, la nostra bona gent catalana, és viu i vol un periodisme crític, incòmode i proper a la ciutadania. I a cada cantonada –barris, pobles, grups socials…– hi ha gent extraordinària, com el Josep Maria Sabaté i Ibáñez, ànima de la trobada, amb qui la vam cloure tot dinant, ell –jove–, una parella de jubilats, vells militants del PORE a Nou Barris de Barcelona ara afincats a les Terres de l’Ebre, i jo mateix. jubilat també i vell militant del PTE.

O com els joves companys periodistes Roger Palà i Sergi Picazo i la companya Laia Soldevila, que estan tirant endavant amb dedicació, il·lusió i professionalitat l’Anuari d’enguany. O el Joan Canela que, de València estant, manté el dia a dia de mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, amb tanta dignitat, al servei de la nació sencera i la seva bona gent. Tinc una prfunda convicció que és aquesta joventut la que salvarà al país i la seva bona gent de la desfeta a què ens pretenen abocar els polítics del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra de la gent i a favor de l’imperi i els interessos dels poders econòmics i de dominació, que s’embolcallen amb vergonyant hipocresia, això sí, amb la bandera catalana (i estelada si pot ser…).

(Recomano també, amb entusiasme, el bloc d’una altra companya ebrenca, la Maite Ruiz, i en concret aquest article seu sobre la crisi del periodisme en els territoris catalans on l’Ebre s’aboca al mar)

Anuncis

Read Full Post »

Durant el llarg procés de les consultes sobre la independència de la nació catalana que vam culminar, el 10 d’abril farà un any, a Barcelona, vaig confirmar –de fet, vaig reaprendre perquè h havia ben oblidat– un principi substancial de la democràcia: la unitat és el fonament del totalitarisme. I, per contra, la divergència, les diferències, la confrontació pacífica d’idees i propostes… és la base de la democràcia

L’argument més sobat que vam haver de replicar sovint a les consultes –vingués dels qui volen mantenir el poder a les seves mans o de la bona gent a qui demanàvem que exercisin el seu dret al vot i s’hi negaven– era que estàvem dividint el país. I nosaltres –jo mateix, moltes vegades– els responíem que era això precisament el que volíem: tota consulta democràtica –també les eleccions– divideix la gent, perquè aquesta és la base de la democràcia. I és el vot entre opcions diverses el millor mitjà que hem trobat fins ara els col·lectius humans per no estossinar-nos els uns als altres.

Unitat com a fonament del totalitarisme –profundament arrelat encara (allò de l'”España una, grande y libre”) en l’imaginari col·lectiu– atiada massa sovint per aquells connacionals nostres que volen que, per seguir decidint en nom dels altres , tot sembli que canvia perquè en realitat res no ho faci (esadir, aquells a qui interessa que, com deia el príncep de Salina, “cal que tot canviï si volem que tot quedi igual”, precisament en el context de les guerres per la unitat d’Itàlia).

Res més allunyat de la democràcia que la unitat per sobre de tot. Perquè el fonament de la democràcia és, precisament, la divisió: de poders, d’opcions polítiques, de confrontació d’idees i interessos, de controls diversos i sovint contraposats… i la resolució de les diferències mitjançant el vot i el respecte escrupolós dels drets de les minories per les majories i de les llibertats individuals i col·lectives (d’associació política, sindical, civica…).

Ve a tomb aquesta relexió arran de les reiterades proclamacions d’unitat a cegues que escolto massa sovint provinents de la bona gent que ha abraçat amb entusiasme la causa de l’Assemblea Nacional Catalana. Veient, de lluny i a llambregades, la transmissió de l’acte constituent del palau de Sant Jordi dissabte, vaig ensopegar gairebé per casualitat amb la lectura dels resultats del recompte de vots sobre els Estatuts que regiran l’Assemblea. Vaig quedar garratibat perquè sabia que el debat de les esmenes havia estat tens al si d’algunes assemblees territorials, i això no es corresponia gens ni mica amb l’aclaparadora unanimitat de la votació final. Si no és que, finalment, hagués regit el principi de la unitat a ultrança per sobre de la diversitat. Pocs congressos de partits polítics –que haurien de ser, per lògica política, més cohesionats que no una Assemblea de composició tan diversa– acaben amb votacions de resultats tan monolítics.

Alguns relats que m’arriben sobre com s’ha desenvolupat aquest procés de constitució de l’ANC, del que em vaig distanciar –ara ho veig, a temps, per no haver de reviure vells temps que creia superats, de la meva prehistòria política: allò que ja he explicat del marxisme-leninisme/maoisme–, no em resulten gens edificants al respecte.No hi insistiré, perquè ja es veurà com evoluciona tot plegat i sobretot, com deia en el meu anterior article, la qüestió del lideratge: demà passat acaba el termini per presentar candidatures que es votaran el 31 de març.

Deia en un recent article Salvador Cardús que el nom d’Assemblea Nacional Catalana no correspon, en la seva opinió, al que ha de ser aquesta organitzaciño política i que ho entenia com un tribut a la memòria de l’Assemblea de Catalunya de finals del franquisme i el primer postfranquisme. Potser sí. Ara bé, jo n’opino al contrari: que aquesta Assemblea Nacional Catalana s’assembla més aviat molt que poc a aquella Assemblea de Catalunya que tants esforços i il·lusiona va aplegar entre 1971 i 1977.

Vaig donar suport amb entusiasme, i la reivindico, a aquella experiència extraordinària de transversalitat i participació política que va ser l’Assemblea de Catalunya. Però he de reconéixer que –com està passant ara amb l’Assemblea nacional Catalana– també hi havia partits amb més dret de transversalitat que d’altres (i no em vingueu ara que a l’ANC no hi ha partits, que tots som grandets i nos ens mamem pas el dit). El paper del PSUC hi era llavors determinant i tothom sap, o hauria de saber, la capacitat de manipulació política que hi tenien persones clau, com aquella anguila que era el doctor Antoni Gutiérrez Díaz (“Guti”): l’escriptor Sergi Pàmies que, ni que fos per raons familiars pròpies, el devia conèixer una mica, incorpora a un dels seus contes de “La bicicleta estàtica” un personatge que li va que n’hi fet a mida. L’Assemblea de Catalunya va néixer –i això és un mèrit que els cal reconèixer– quan des del PSUC, fins i tot en contra de la direcció epanyola del PCE, s’hi van decidir a fer-la possible i hi van abocar tots els esforços polítics i militants. Però també és veritat que es va acabar quan, també des del PSUC, van decidir posar-hi punt i final perquè –deien– els objectius polítics estaven aconseguits.

No pas però –si més no– el tercer punt programàtic de la’Assemblea de Catalunya, que va quedar manifestament pendent d’acomplir. Aquell que reivindicava textualment “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’ aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. Ni s’havien restablert els principis de l’Estatut del 1932 ni, com és obvi fins ara, no s’havia obert cap via per a l’exercici del dret a l’autodeterminació. Per això, entre d’altres raons, som ara on som: reivindicant encara –i exercint-lo a les consultes ni que fos amb caràcter no vinculant– aquest dret a l’autodeterminació que es va perdre en el periple de la malanomenada transició democràtica. Massa semblant, tot plegat, per desgràcia, amb el procés que ara ha portat a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana com perquè no se’m refredin les esperances que hi podia tenir posades.

Mentrestant, hi hem perdut l’alenada d’aire fresc democràtic que van suposar les consultes sobre la independència de la nació catalana, nascudes de baix cap dalt, a partir de la iniciativa de la bona gent d’un petit poble del Maresme que va encomanar el seu entusiasme a la de més de 550 municipis que va impulsar el vot de 881.564 connacionals nostres en una acció de democràcia participativa inèdit en una nació sense Estat a la Unió Europea. I també la possibilitat de coordinar –amb paciència i constància– de forma eficaç i amb nous objectius, seguint el procés de baix cap dalt iniciat a Arenys, un moviment participatiu ben arrelat al territori. Algú –no sé qui, però n’intueixo els perquès– va decidir que això no era bo per a la bona gent catalana que no té capacitat per organitzar-se ni fer les coses per ella mateixa sense necessitat de tutelatges messiànics, i ens han abocat a una Assemblea de Catalunya bis.

Veurem què passa quan, a aquest mateix “algú” se li acudeixi que els objectius de l’ANC ja s’han acomplert, com quan es va decidir  dissoldre l’Assemblea de Catalunya, contra l’opinió, entre d’altres, de mestre Xiri i molts independents de l’Assemblea. I en què quedaran llavors aquelles crides entusiastes a la unitat sense fissures que estem escoltant ara de forma tan vehement i la cara que hi posaran els qui ara les engalten a tort i dret a compte de les essències pàtries.

(A la foto, que he baixat de PriotatxIndependència, dempeus i a l’esquerra en un acte de promoció del procés constituent de l’ANC, Pere Pugès i Dorca, personatge clau en aquest procés. El març de l’any passat encara firmava articles com aquest al web “L’Hora, el diari del Nou Cicle”, portaveu del sector obiolista del Partit dels Socialistes de Catalunya).

Read Full Post »

Els qui hem fet de la feina de triar i ajuntar paraules el nostre ofici de per vida –o, si ho voleu així, l’eina de l’ofici d’informar– sabem què és patir a l’hora d’encertar-les. I com sovint allò que en un temps ens semblava adequat ara ha perdut el sentit o n’ha evolucionat cap a un altre que ja no s’adiu amb precisió a allò que volem dir. I també sabem com n’és d’important la tria de determinades paraules per definir i transmetre un imaginari propi o col·lectiu i, doncs, una visió de la societat i la vida.

Els qui vam escriure durant el franquisme sabem el valor que per nosaltres tenia, per exemple, triar Estat espanyol on d’altres deien Espanya. Un periodista, company meu aleshores i després treballant al diari “El País”, m’ho deia als anys noranta del segle passat: “Encara ara em repugna posar Espanya on abans dèiem Estat espanyol”. Era un signe d’identitat dels qui –independentistes o no; jo llavors no n’era– negàvem a Espanya l’atribut de nació que defensàvem per Catalunya (i, els defensors de la nació sencera, pels Països Catalans).

En parlaré, d’això en concret, un altre dia, si tinc esma de seguir aquesta sèrie d’articles que engego avui en aquest bloc. Perquè ja fa temps que he decidit abandonar el terme Estat espanyol pel més constitucional –en definitiva, oficial– que els mateixos espanyols, amb el suport llavors de la majoria de catalans però no dels bascos, es van donar el 1978, herència reconeguda de la mateixa denominació franquista (Leyes Fundamentales del Reino): Regne d’Espanya. I més coses…

El primer article, però, vull dedicar-lo a una altra evolució en la meva tria lingüística particular: la substitució pràcticament sistemàtica que he decidit fer del terme solidaritat per ajuda mútua. Dos termes usats per l’anarquisme català històric –l’òrgan periodístic de la CNT a Catalunya es deia “Solidaridad Obrera” i el grup de Durruti-García Oliver-Ascaso i altres, “Los solidarios”– que no han tingut però el mateix èxit pel que fa a la implantació i han sofert evolucions semàntiques, al meu parer, molt dispars. Tant com ho ha fet el mateix país i les seves circumstàncies.

¿Per què he deixat de parlar de solidaritat –que no és un concepte exclusiu de l’anarquisme i que va tenir un èxit reconegut en les candidatures de la Solidaritat Catalana a començaments del segle passat– i l’he substituït per ajuda mútua? Fonamentalment, per dues raons:

1) Perquè per als imperialistes espanyols solidaritat ha esdevingut paraula sinònima a espoli fiscal, i l’usen a tort i a dret per embellir un acte de robatori colonial.

2) I, tant o més importat, perquè el terme solidaritat ha anat esdevenint sinònim d’ajuda a canvi de no res o de ben poc (solidaritat amb el tercer món, amb el País Basc, amb el poble maputxe, amb els més desfavorits…). Sense que això vulgui dir que el menystinc aplicat a moviments o partits –Solidaritat per la Independència, solidaritat internacionalista…–, sento com si, en el fons, amagués una manera de dir laica el concepte cristià de caritat.

Aquesta tria meva d’una manera diferent de dir la necessitat que tenim els individus, els sectors socials o la bona gent de les nacions oprimides de col·laborar en la consecució dels nostres objectius l’he anat covant sobretot arran del meu interès per la bona gent basca i la seva lluita per les llibertats. Ja fa temps que crec que, sovint, la bona gent catalana s’ha vist empesa a la solidaritat amb la bona gent basca perquè tocava, i l’ha exercida amb generositat, sense demanar res a canvi. Això, per mi, no és solidaritat sinó una mena de caritat cristiana laica, perquè comporta donar sense esperar rebre cap contrapartida de l’altre, amb l’esperança que els déus ens ho premiaran al cel.

Aquesta concepció de la solidaritat pot semblar molt heroica i despresa d’interessos personals, però és ben poc eficaç a l’hora de la veritat. Per això, considerant devaluat el terme, n’he escollit un altre de llarga trajectòria en el pensament anarquista: ajuda mútua. Remarcant, així, que la col·laboració ha de ser mútua i ha de comportar que cadascú faci la pròpia aportació als objectius comuns en la mesura de les seves possibilitats. Aquesta és, al meu parer, la base de la cooperació. Un concepte que ha d’esdevenir clau, per exemple, per l’èxit de l’esforç comú de la bona gent de la nacions sotmeses a la sobirania espanyola per aconseguir el nostre alliberament col·lectiu.

Seguint aquesta nova dèria meva, m’he trobat llegint qui sembla que va ser el pare de la criatura: el príncep anarquista rus Piotr Kropotkin. I m’ha captivat. He de reconèixer que un dels pecats de la meva formació marxista-leninista de matriu maoista ha estat descuidar la lectura dels clàssics anarquistes –i certament també dels marxistes, que solíem substituir per autèntics catecismes que ens endisaven en el comunisme marxista com en una religió. I deixar-me portar pels tòpics fins i tot quan em vaig interessar més per l’anarquisme. Llegir, doncs, Kropotkin –que en això estic posat– m’ha descobert tot un món. Sobretot en una de les qüestions que sempre m’ha preocupat: com construir una ètica atea sense d’altres referents que el fet de pertànyer a l’espècie humana.

Confesso que encara sóc a les beceroles i, atesos els meus 67 anys que compliré dintre de quinze dies, no puc dir que conegui prou Kropotkin, autor, d’altra banda, d’una riquesa d’interessos que anaven molt més enllà de la ideologia i la lluita social. Puc, doncs, fins i tot trair alguns dels seus conceptes amb una lectura –i, doncs, una explicació– incompleta i precipitada. Pel que n’he llegit, Kropotkin inseria la seva concepció de l’ajuda mútua en la teoria de l’evolució de les espècies. Fervent defensor d’un darwinisme allunyat de l’anomenat darwinisme social de l’època (finals del segle XIX i començaments del XX), llegia Darwin –sobretot el darrer Darwin– des d’una perspectiva més social que individual. I, per això, oposava –o si voleu posava al davant– l’ajuda mútua a la lluita individual per la supervivència com a factor clau de l’evolució.

“En la pràctica de l’ajuda mútua, de la qual en podem seguir petges fins als rudiments més antics de l’evolució –diu, concloent “L’ajuda mútua. Un factor de l’evolució”–, hi trobem l’origen positiu i indubtable de les nostres concepcions morals, ètiques, i podem afirmar que el principal paper en l’evolució ètica de la humanitat va ser exercit  per l’ajuda mútua i no per la lluita mútua. En l’àmplia difusió dels principis d’ajuda mútua, fins i tot en l’època actual, hi veiem també la millor garantia d’una evolució encara més elevada del gènere humà”. (“El apoyo mutuo. Un factor de la evolución”. Ed. Madre Tierra. No sé si n’hi ha edició en català, però no l’he sabut trobar).

(La imatge que acompanya aquest article l’he baixat del web http://dckaleidoscope.wordpress.com/category/art-architecture/art-by-genre/street-art/page/2/ que recull una mostra molt suggerent d’art al carrer).

Read Full Post »

 

josep-tarradellas

Dijous passat en Joan Vila Triadú i jo mateix, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam anar a Catalunya Ràdio on la periodista Estel Batet ens va fer una entrevista sobre les raons per les quals el Grup ha denunciat el lliurament de la medalla del mérit al Treball que el ministre espanyol del ram va penjar a qui va ser espia franquista, Carles Sentís, en la seu del Col·legi, el passat 26 de gener, coincidint amb el 70è aniversari de l’ocupació de Barcelona per les tropes del generalot, entre les que hi havia Sentís.

 

Podeu escoltar l’entrevista en aquest enllaç

 

Per preparar-la, havia pres algunes anotacions de les quals, com sol passar, només en vaig remarcar algunes. El bloc, però, em permet reproduir l’esquema del conjunt de les meves reflexions –algunes d’elles en forma de preguntes– i completar així el que hi vaig dir.

 

1) Com titulava Vicent Partal el seu mail obert a Vilaweb, el 27 de gener: “A mi, no m’hi embolique, senyor Sentis”. Nosaltres no som d’eixe món. Sentís és mestre del periodisme que odiem i rebutgem, senzillament perquè no és periodisme.

 

2) ¿Què va fer Sentís per Franco? El gran periodista fidel a la República Eugeni Xammar –i molts d’altres, com li agradava recordar a l’enyorat Ramon Barnils– afirmen que va ser espia al servei de Cambó, al servei de Franco, durant la guerra. Sentís, en canvi, diu que només feia confidencials per a l’equip de Cambó: és a dir –segons diu ell mateix– “a l’estranger, jo vaig continuar fent la feina que he fet sempre. Eren els lectors els que canviaven: en lloc de ser el públic del carrer, ara eren uns senyors determinats” (Carles Sentís: “Memòries d’un espectador”, Edicions La Campana, 4a edició, març del 2007, pàg. 141-143 i altres). No definia de la mateixa manera aquesta feina Eugeni Xammar que explica que, quan es va enfrontar amb Sentís a París i li va retreure allò que aquest hi feia i que ell acabava de descobrir, diu que va dir a Sentís: “Baixeu [del cotxe on el portava] i abans d’anar-vos-en us diré que de totes les feines que un català pot fer avui no n’hi ha cap de més baixa, de més bruta i de més menyspreable que la vostra”. (Eugeni Xammar: “Seixanta anys d’anar pel món”, Quaderns Crema, primera edició en aquella col·lecció, març del 1991, pàg. 414-419). 

Borja de Riquer i Permanyer explica així els treballs de Sentís en aquells temps: “Es parlà també de la possible incorporació de més col·laboradors [a l’Oficina de Premsa i Propaganda, finançada inicialment per Cambó], sobretot de gent que ja feia tasques de propaganda a favor de Franco. Cambó pensava que si l’escriptor Josep Pla no podia incorporar-se a l’Oficina de París, potser es podria comptar amb el periodista Carles Sentís. Perquè a Josep Pla, que estava vinculat als serveis d’espionatge organitzats per Josep Bertran i Musitu, no el deixaven traslladar-se a París”. I reprodueix tot seguit un fragment d’una carta de Cambó a Estelrich (director de publicacions de l’Oficina de París), de principis de 1937: “En Bertran diu que no es pot despendre d’En Pla i que aquest ha de continuar a Marseille –li escrivia Cambó–. Voldria em digués, i m’ho digués telegràficament, si en Sentís podria fer el mateix servei. Com a periodista jo trobo a Sentís superior a Pla, i per entafurar-se per racons i donar-nos notícies és home també de gran utilitat”. (Borja de Riquer: “L’últim Cambó (1936-1947)”, Eumo Editorial, 2a edició, setembre del 1996, pàg. 99).

 

2) Fos autor de confidencials (“eren els lectors els que canviaven”), com pretén ell sense retractar-se’n, o treballés en la “feina més baixa, bruta i miserable”, com Xammar afirma que li tirà en cara a París, el cert és que Carles Sentís va entrar vestit de militar a Barcelona amb els feixistes ocupants ara fa just setanta anys, com en queda constància en la foto que reproduïa en aquest mateix bloc el 27 de gener (foto que ell mateix va publicar a “Memòries d’un espectador”). I que, pocs dies després, el 17 de febrer del 1939, “La Vanguardia Española” li publicava el seu article “¿Finis Cataloniae? El ‘fin’ de una película de ‘gángsters’ simplemente”, Com es pot veure en el pdf que Vilaweb va cuidar de difondre en ocasió de l’acte del 26 de gener al Col·legi, coincidien en la mateixa pàgina de “La Vanguardia Española” aquest article de Sentís amb un altre d’Antonio Martínez Tomàs, fundador i podríem dir que president gairebé a perpetuïtat de l’Associació de la Premsa fundada per ell i altres periodistes addictes a Franco poc després de la guerra, en plena depuració de periodistes fidels a la República. Associació de la qual va ser president d’honor el generalot fins temps després que el fet biològic s’endugués aquest a l’altre barri mentre tants demòcrates catalans treien el xampany que guardaven a la nevera. Significativa coincidència.

 

3) Certament, altres personalitats que després serien rellevants en la lluita antifranquista, com ara l’entranyable Agusti de Semir, van entrar a Barcelona amb els feixistes i van ser dels seus. Però en van renegar obertament, alguns d’ells ja a les primeries de la dictadura del generalot, i s’hi van oposar obertament tot mantenint actituds inequívoques de fidelitat a la lluita democràtica, la defensa dels drets humans i les llibertats nacionals de Catalunya. No va ser aquest el cas de Sentís, que va estar sempre al servei del règim. Entre d’altres serveis rellevants d’alta confiança política, va ser director de l’agència de notícies oficial del franquisme, l’agència EFE, F de Franco i Falange, en anys tan crucials per la perpetuació del franquisme com mitjans els anys 60 del segle passat.                                  .

 

4) ¿Què va fer Sentis per les llibertats democràtiques? Mai no es va incorporar, ni de lluny, a la lluita democràtica. Evidentment, no va formar part del Grup Democràtic de Periodistes, el nucli on ens aixoplugàvem els qui volíem recuperar les llibertats per al nostre país, entre elles la d’expressió i opinió i el dret a usar el català sense excepcions ni censura. Sentís sempre va estar a la banda del poder: és l’espècimen més pur del reformisme d’Adolfo Suàrez i la UCD: franquista reciclat, diputat d’UCD, secretari general d’UCD a Catalunya, conseller d’UCD sense cartera al Govern del president Tarradellas, president d’honor de Centristes de Catalunya-UCD fins a l’extinció del partit… ¿És que el fet que, mort i enterrat el generalot, actués com a correu entre Adolfo Suárez, –i els poders empresarials i polítics que representava– i el Tarradellas de l’exili redimeix Sentís d’alguna cosa a la qual ell no ha renunciat? ¿De debò algú, a aquestes alçades, pot mantenir encara –com segur que vam dir alguns, ofuscats per la fe política que profesàvem– que l’operació Tarradellas va ser un acte de ruptura democràtica? Totes les evidències, i amb especial rellevància per cert el paper que hi va jugar Sentís, confirmen que aquella va ser la culminació a Catalunya de l’operació reformista de Suárez. Va ser una de les operacions més ben lligades de la reforma política suarista perquè, com ja ha estat més que explicat, els resultats electorals del 15-J del 1977 –compte: en unes eleccions on diversos partits polítics, entre d’altres ERC i aquell en què jo militava, el PTE, encara eren il·legals–, podien haver comportat més d’un maldecap a l’estratègia del partit de Sentís només que l’esquerra guanyadora a Catalunya hagués estat una mica conseqüent. En això sí que li podem reconèixer, a l’anguila de Sentís (home “de gran utilitat”… “per entafurar-se per racons”, com el definia Cambó), l’habilitat de qui sempre és al lloc que li convé per defensar els seus interessos i els d’aquells al servei de qui està.

 

5. ¿Per què la medalla l’hi posa el ministre espanyol de Treball, el socialista català Celestino Corbacho, el 26 de gener, a Barcelona i just el dia que es complien 70 anys de l’ocupació de la capital de Catalunya per les tropes feixistes i, doncs, pel mateix Sentís? ¿En qualitat de què li donen la medalla i en qualitat de què ell l’accepta? Qui vulgui pot trobar els arguments públics: els té en els discursos que s’hi van fer. Les raons ocultes, i no és estrany que n’hi hagi en una persona que va fer de l’espionatge i les martingales polítiques la seva veritable professió, potser, si n’hi ha, les sabrem algun dia. Com que per mi Sentís no ha estat mai un demòcrata sinó, com a molt, un franquista reciclat, una vegada mort i ben enterrat el generalot, tal volta sigui aquesta la condició que li ha valgut la medalla en dia i lloc tan significatius, i de la mà d’un dels dos ministres que el socialisme català té al Govern espanyol. És com un premi del Gobierno de España –que arrossega, com sempre, al tripartit; ¿oi conseller Tresserras?– a qui encarna com ningú, en la seva trajectòria, el bo i millor del transvestisme polític.

 

6. ¿Per què el Col·legi de Periodistes s’hi ha prestat? Ho hauria de respondre el degà mateix, al qual un grup de col·legiats li demanem explicacions en una carta per la qual recollim adhesions. Deixeu-me donar-ne alguna pista: l’Associació de la Premsa, que sense solució de continuïtat va ser l’origen de l’actual Col·legi de Periodistes, precisament de la mà del llavors seu president Carlos Sentís, mai no es va posar al costat de la lluita democràtica en els darrers anys del franquisme. Mai el Grup Democràtic de Periodistes, que érem declaradament antifranquistes, vam aconseguir guanyar-hi unes eleccions. I, a diferència d’altres institucions professionals com els col·legis d’Advocats, Enginyers, Arquitectes, Aparelladors, Enginyers Tècnics… que es van implicar en la defensa dels drets democràtics i nacionals, l’Associació de la Premsa com a tal en va restar al marge. I va anar evolucionant a imatge del règim establert: ara franquista, ara reformista… Aquesta em sembla –a banda d’altres raons més ocultes que, per això mateix, se m’escapen– una de les causes de fons  que explicarien l’omnipresència de Carles Sentís al Col·legi de Periodistes durant tants i tants anys, primer com a president de l’Associació de la Premsa i degà del Col·legi, i després com a president del Centre Internacional de Premsa, fundat  quan els jocs olímpics del 1992. Carlos Sentís vindria a ser, pel que fa al Col·legi de Periodistes de Catalunya, allò que Joan Antoni Samaranch (sublim exemplar del franquisme reciclat) ha estat, i és, per a la família olímpica i la ciutat de Barcelona.

Read Full Post »

 

Finalment vaig poder assistir a l’homenatge a Xirinacs al Palau de la Música –gràcies a unes entrades comprades a darrera hora al vestíbul del mateix Palau, quan tothom ja havia entrat– i en vaig sortir commogut per l’emoció i la contundència de l’acte, rematat per la música exultant de l’Elèctrica Dharma. La millor de les intervencions per mi va ser la del representant de la Fundació Xirinacs, que va traçar un suggerent full de ruta de futur, des dels paràmetres de la noviolència activa. Suposo que n’haurem de parlar –això desitjo– més d’una vegada.

 

De tota manera, no és de l’acte de què vull parlar sinó del mullader que s’ha muntat des de la política benpensant –que encara defensa que tenim encaix en l’anomenada Espanya plural– pel quadre plàstic que va obrir la festa. En què es rememoren les manifestacions rupturistes convocades per l’Assemblea de Catalunya el febrer del 1976 i la foto de Manel Armengol que va donar la volta al món, on es veia com els grisos apallissaven un grup de noviolents actius, entre els quals hi era Xirinacs.

 

Vaig participar en aquelles manifestacions, i en moltes d’altres, essent militant del maoista Partit del Treball. No era, doncs, encara independentista. Però sí que tenia clar que, quan parlàvem d’Estatut (Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia), ens referíem a la recuperació provisional de l’Estatut republicà del 1932, abolit per Franco quan l’exèrcit feixista va entrar en territori català. I, a més a més, el tercer punt programàtic de l’Assemblea inseria aquesta reivindicació en un context molt més ambiciós, reclamant textualment:

 

3.- El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’ Estatut de 1932, com a expressió concreta d’ aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’ autodeterminació.

Certament no era una reivindicació independentista, perquè era compartida per partits d’ideologies ben diverses, però obria la via a la possibilitat de la independència, tot reclamant el dret de la nació catalana a l’autodeterminació. Una possibilitat que, dos anys i mig després, la Constitució Espanyola del 1978 va rebutjar, tot consagrant la “unitat indissoluble de la Nació espanyola”. Avalada pels partits catalans que van ser majoritaris en les eleccions del juny del 1977, en què encara eren il·legals els partits republicans, com ERC, els independentistes o els que formaven allò que llavors es deia “extrema esquerra”, que hi vam haver d’anar en estranyes coalicions o sota denominacions que no eren les nostres. I que, val la pena recordar-ho, no eren eleccions constituents i es feien dintre de la legalitat procedent de la reforma del franquisme.

Qualsevol persona mínimament ben informada sap com Xirinacs va defensar llavors el dret a l’autodeterminació –i no sols l’amnistia–, i va combatre aquella Constitució monàrquica i reformista, tan allunyada dels objectius rupturistes de l’Assemblea de Catalunya pels quals ens manifestàvem l’any 1976.

Ara els hereus dels partits que van pactar la reforma del franquisme i la renúncia al dret a l’autodeterminació pretenen que aquelles manifestacions eren només per l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. I amaguen de quin Estatut es tractava i en quin marc –defensa de l’autodeterminació– es reclamava. I acusen Joel Joan de tergiversar la història per haver muntat, a partir de la fotografia de Manel Armengol i evocant el llegat de Xirinacs, un quadre plàstic on els actors criden veus en favor de la independència i hi surt una bandera estelada.

Caldria preguntar-se, veient tot plegat, qui manipula què. I, sobretot el perquè de tot aquest guirigai mediàtic que han organitzat els partidaris del règim vigent.

Sobre el mateix tema recomano, per si no l’heu llegit, la lectura d’aquest article del bloc d’Aleix a ca la Toca i els comentaris que l’acompanyen.

Read Full Post »

 

 

Quan enfoquem l’aniversari de la proclamació de la República, recordem que fa quinze anys de la mort de Guillem Agulló, militant valencià  de Maulets víctima d’un atac d’un grup d’extrema dreta dels que tant abunden al País Valencià. Una altra de les nombroses víctimes oblidades pels qui es proclamen defensors de la democràcia, mortes per uns atacs violents que en la majoria dels casos han quedat impunes o castigats amb penes irrellevants, i que no tots els partits condemnen sense que això els comporti la il·legalització.

 

Escolto aquests dies un disc que acaba de publicar el diari basc “Gara” i que es titula “Ahatzuak. Olvidad@s 1936-1977”. S’hi recullen músiques i cançons revolucionàries i de denúncia, des de la resistència contra l’aixecament dels militarots el 1936 fins a les eleccions del 1977, ja mort el generalot. Una d’elles m’ha remogut els records: “Pan, trabajo y libertad”, del grup andalús Gente del Pueblo. Entre d’altres víctimes de la primera transició, hi esmenten un militant de la Joven Guardia Roja –organització juvenil del Partido del Trabajo de España, el partit on llavors jo militava–, Javier Verdejo, mort per les bales de la guàrdia civil a Almeria quan feia una pintada, l’agost de 1976, mentre era governador civil de la província l’actual jutge del Tribunal Constitucional Roberto García-Calvo. Verdejo volia escriure “Pan, trabajo y libertad”, però només hi va poder posar “Pan, t…”.

 

Valgui aquest record per aquestes víctimes –i per tantes d’altres, moltes d’elles catalanes: Oriol Soler Sugranyes, Martí Marcó…–, per a les qui no hi ha honors oficials, quan celebrem que fa 77 anys Francesc Macià va proclamar l’efímera República Catalana.

Read Full Post »

 images-1.jpeg

Les imatges i els relats de l’actual revolta dels tibetans contra l’invasor xinès, a la qual l’ocupant ha respost sembrant de mort el país –en la línia de la repressió sistemàtica de la dissidència, inclosa l’aplicació de la pena de mort, en tants indrets de la República Popular de Xina– em fan avergonyir, una vegada més, de la meva militància maoista, al Partido Comunista de España (internacional), convertit després en Partido del Trabajo de España, a finals del franquisme i els primers temps després de la mort del generalot. No me n’avergonyeixo perquè em comportès llavors una militància antifranquista al costat dels treballadors i el poble –d’això, me n’enorgulleixo– sinó per la fe cega que suposava en el marxisme-leninisme-pensament de Mao Tsé Tung, nova religió a què em vaig acollir tot deixant la cristiana i que feia que, en nom del dogma, justifiqués un règim com el comunista xinès que era de totes totes injustificable. En alguna ocasió vaig fer una reflexió semblant quan dirigia Ràdio Ribes i es produïen a Xina actes de repressió contra la dissidència, em sembla que arran dels fets de la plaça de Tiananmen. Algun dia espero dedicar-hi un comentari més estès i sistemàtic; ara, però, vull repetir la meva petició de perdó, mentre reclamo la llibertat per als tibetans, que hi tenen tant dret com la resta dels pobles del món. Cap argument, per molt sublim que sembli, pot justificar l’opressió de les persones i els pobles. Recordo també, en aquesta ocasió, la intervenció que va fer un assessor del Dalai Lama en unes jornades internacionals sobre el dret a l’autodeterminació organitzades a Donostia per Udalbiltza, l’organisme de coordinació d’electes abertzales bascos –22 dels quals són ara pendents de judici– que va ser poc després suspès pel jutge instructor Baltasar Garzón. Aquell assessor –ara no tinc a mà ni el nom ni el contingut concret de la intervenció– va insistir, amb sòlids arguments jurídics i polítics, en la importància del reconeixement i aplicació del dret d’autodeterminació dels pobles com a via pacífica i democràtica per a la resolució dels conflictes. Per desgràcia, encara hi som molt lluny.

Read Full Post »