Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Partit Nacionalista Basc’ Category

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Read Full Post »

El bloc de partits de l’esquerra independentista basca va tenir aquest diumenge uns resultats molt bons a les eleccions legislatives al País Basc del Nord on es va consolidar com a tercera força pel davant de la que ho era fins ara als tres territoris del Nord, el centrista MoDem, que hi ha perdut 6.786 votants dels 17.552 que va tenir a les legislatives del 2007. I això que els independentistes d’esquerres hi anaven amb l’absència notable d’un dels socis de la coalició que s’ha consolidat al Sud, ja que EA aquí no ha anat a les eleccions amb Euskal Herria Bai, la candidatura de l’abertzalisme d’esquerres en territori sota sobirania francesa, i ha preferit el pacte electoral amb Europe Ecologie-Les Verts. El PNB, per la seva banda, n’ha arreplegat un 1,79%.

Amb 11.423 vots (8,8%, 747 vots més que el 2007 tot i que els partits s’hi presentaven llavors en altres condicions), Euskal Herria Bai passa pel davant del MoDem (8,3%). i esdevé àrbitre de la segona volta en què poden recomanar el vot a socialistes o a sarkozyans, o no donar consigna expressa de vot. Amb la qual cosa, l’esquerra independentista basca esdevé una força clau en el període intens de negociació que viuen aquesta setmana els territoris sota sobirania republicana francesa. I ho poden fer valer, entre d’altres objectius, per assegurar-se una política efectiva del nou govern francès en favor d’una resolució del conflicte basc en la línia de la Declaració de la Conferència internacional d’Aiete, encallada ara en la negativa dels estats espanyol i francès a respondre de forma positiva a la disposició d’ETA a negociar la resolució de les conseqüències bèl·liques (presos, exiliats, víctimes, desarmament…) tal com preveu la mateixa declaració en el seu punt segon un cop acomplert el primer amb la proclamació d’ETA anunciant que abandona l’opció armada.

Vés per on, les eleccions franceses –tan crucials, entre d’altres raons, per aconseguir un canvi de rumb en la política econòmica i social de la Unió Europea i abandonar d’una vegada la bogeria de la retallada sistemàtica dels pressupostos públics i dels ingressos de les classes mitjana i treballadora que ja està afectant, i molt, al creixement econòmic en la majoria d’estats membres i al mateix nucli dur de l’Estat del benestar que caracteritzava l’Europa d’abans de la crisi– poden servir també per posar d’una vegada el conflicte basc en vies efectives de resolució. De ben segur que els representants d’Euskal Herria Bai i sobretot els del PSF ho tindran molt en compte en les seves negociacions sobre les contrapartides a la recomanació o no del vot de l’esquerra abertzale als candidats socialistes.

Mentrestant, el bloc basc d’esquerres independentistes i sobiranistes ja prepara –com totes les forces polítiques amb aspiracions electorals als tres territoris sota sobirania del Regne d’Espanya administrats per Govern i Parlament de la comunitat autònoma d’Euskadi– les cada vegada més imminents eleccions al parlament de Gasteiz. Aquest diumenge precisament ha fet pública la marca electoral: Euskal Herria Bildu, amb què aniran a les eleccions en coalició l’esquerra independentista que encara té el seu nou partit Sortu pendent de legalització pel Tribunal Constitucional espanyol i els seus principals dirigents –entre ells Arnaldo Otegi– engarjolats, EA, Alternatiba i Aralar, que ha hagut de pagar el preu de la sortida del partit de tres dels seus diputats al Parlament de Gasteiz, contraris als compromisos contrets pel partit amb els seus nous aliats del front sobiranista.

De més calat, però, que aquesta tria de nom electoral per la coalició és el reforçament de l’estratègia conjunta de les forces que la integren i que es va concretar a començaments de juny amb la signatura de l’anomenat “Compromís dels sobiranistes d’esquerra. Acord estratègic per al País Basc del Sud”, que representants de l’esquerra abertzale encara sense partit legal, Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba van presentar l’1 de juny en un acte al Palau Miramar de Donostia. Aquest ha estat un dels documents més destacats dels molts que s’han fet públics aquestes darreres setmanes farcides d’esdeveniments a l’entorn del conflicte basc: el segon en importància, al meu entendre –menyspreat de cara enfora des dels poders imperials espanyols, però de molt abast només que es vegi amb una mica de perspectiva històrica– és el que ha fet públic el col·lectiu de presos i preses bascos que ha renovat alhora la seva estructura de representació. Un document que es pot interpretar com la resposta –que presenten com de llarg abast estratègic– del col·lectiu a les mesures anunciades pel ministre espanyol de l’interior, Jorge Fernández Díaz, que concretaven el lleuger rentat de cara de la política penitenciària espanyola de revenja contra els presos i preses basques que no cedeixen al xantatge de les condicions que els pretén imposar el govern espanyol per aproximar-los al seu país i fins i tot per deixar en llibertat la gent basca empresonada amb malalties greus i terminals.

Pel que fa al compromís fet públic pels sobiranistes d’esquerra per al País Basc del Sud, destaca per l’objectiu declarat de posar les bases d’una col·laboració política que tots els firmants volen i preveuen llarga i cada vegada més sòlida. És un document extens i dens, circumscrit com diu el seu mateix títol als quatre territoris històrics del País Basc del Sud: Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra, i precisant que “les organitzacions firmants tenim en consideració les distintes realitats i velocitats dels diversos espais politicoadministratius del País Basc del Sud, tot reconeixent l’especificitat política de Navarra”. L’acord el desenvolupen a l’entorn de deu eixos principals: proposta política definida des del moment present, però amb vigència en el llarg termini; prioritzar allò que els uneix; defensa de l’emancipació i autodeterminació dels pobles, i dels drets del País Basc com a nació, la seva capacitat per decidir el seu futur i la defensa de la seva llengua, cultura i forma d’organització com a element vertebrador del mateix acord; una sobirania al servei d’un canvi social; solidaritat amb la classe treballadora i creació de llocs de feina com una de les seves grans fites; una societat plural fonamentada en els valors de la igualtat, el respecte i la solidaritat en què els drets civils, polítics i socials de totes les persones hi siguin reconeguts i respectats; avenç en la conformació de moviments amplis d’acció política i social; construcció popular de caràcter col·lectiu inherent a la identitat basca, compartint projectes amb la ciutadania; integració de totes les propostes emancipadores en les diferents estratègies polítiques i aposta per les vies estrictament polítiques i pacífiques, en l’ampli marc que va des de l’institucional fins a la desobediència civil, tot rebutjant les expressions i estratègies violentes i les vulneracions de tots els drets humans.

I, esclar, ple suport a la Declaració de la Conferència Internacional del palau d’Aiete a Donostia “com a full de ruta per a la resolució del conflicte”, de la qual remarquen que “només s’ha acomplert el primer punt, en haver decidit l’organització ETA el cessament definitiu de la seva activitat armada”. “Resulta imprescindible –afegeixen– que els Estats espanyol i francès posin fi a totes les altres expressions de violència, així com és també imprescindible posar en marxa el diàleg polític que els porti a la resolució del conflicte”. Veurem com hi influiran els excel·lents resultats d’Euskal Herria Bai a les legislatives franceses i els més que extraordinaris d’Euskal Herria Bildu que es preveuen a les autonòmiques de la comunitat d’Euskadi, més enllà de les maniobres de tupinada electoral que ja prepara el PP amb el propòsit anunciat d’inflar el cens electoral amb suposats exiliats amenaçats per ETA. Una mostra més de la impotència dels poders imperials espanyols per aturar el que és una evidència per qualsevol observador que no tingui pa a l’ull: la majoria social basca per més autonomia (PNB) i per la independència (pol sobiranista), dues opcions que aquesta vegada sí que s’hi juguen que els votants diguin quina d’elles acabarà guanyant-hi l’hegemonia política.

Humbert Roma, periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 13 de juny del 2012)

Read Full Post »

La multitudinària manifestació de dissabte a favor d’un canvi substancial en la situació de les persones basques empresonades a causa del conflicte nacional amb el Regne d’Espanya ha estat un fet de contundència inqüestionable. Fruit de multitud de factors, sobretot del final de l’activitat armada d’ETA i de la nova estratègia de l’esquerra independentista encara il·legalitzada –i amb dirigents empresonats, convé no oblidar-ho– en favor de la lluita per vies exclusivament pacífiques i democràtiques. Una estratègia que ha aconseguit aplegar partits i persones de sensibilitats diverses dins el camp de l’independentisme i el sobiranisme, primer en la coalició Bildu i, després, a les darreres eleccions a Corts espanyoles, en un pacte més ampli com és Amaiur, amb una participació clau com la d’Aralar superant vells enfrontaments molt profunds.

Per a una pau consolidada al País Basc és clau l’alleujament de la situació penitenciària especialment dura que pateixen presos i preses bascos, amb una política de duresa que porta molts anys sense pràcticament moure’s si no és a pitjor. Una de les caracteristiques principals de la qual és l’allunyament a centenars de quilòmetres del seu país. Seria el primer pas per anar-ne fent d’altres en el procés d’acompliment –si cal amb mesures individualitzades que al final abastin a totes les persones empresonades, com es va fer a Irlanda, perquè no es pugui parlar d’indult generalitzat– del segon punt de la declaració de la conferència internacional que cinc facilitadors internacionals per la pau d’altíssim nivell –entre ells, l’exsecretari general de l’ONU Kofi Annan– van fer a Donosti el 17 d’octubre passat:: “Si aquesta declaració (la d’ETA de cessament definitiu de l’activitat armada, inclosa al primer punt) es fa efectiva (com es va fer poc després) instem els governs d’Espanya i França –deien els firmants– a donar la benvinguda i acceptar el començament de converses (amb ETA, com deixava clar el primer punt) per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte”.

Entre elles, tot i que sense que els firmants les esmentin expressament, hi ha –com en tot conflicte armat– l’entrega de les armes sota control internacional i l’alliberament dels presos. Sobta, tenint en compte totes aquestes cirscumstàncies, l’actitud del PNB –que del 13 al 15 de gener té convocada la seva Assemblea General i amb qui ara Amaiur es juga l’hegemonia política al País Basc– desmarcant-se de la manifestació de dissabte que tant de ressò popular i mediàtic ha tingut tot i que segueix donant suport a una reforma de la política penitenciària a favor dels drets dels presos i preses bascos. Entre els diversos arguments dels dirigents penebistes –que recorden encara el trencament de la treva de Lizarra el 1999, una treva en què tant s’hi havia implicat el partit–, un dels més contundents és potser el d’Iñaki Anasagasti al seu bloc: “Així com el 1999 –diu Anasagasti– vam anar a la manifestació (a favor dels presos), aquest dissabte no hi anirem. Hi falta el requisit previ i no és sinó un de molt senzill. Que els presos i les seves famílies li diguin a ETA que desaparegui. Només això”. Una condició, ara com ara, difícil d’acomplir quan precisament el que plantejaven els facilitadors internacionals és que siguin ETA i els governs espanyol i francès els qui tractin “exclusivament les conseqüències del conflicte”.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de gener del 2012)

Read Full Post »

Les enquestes més favorables a Amaiur s’han complert. Amb set diputats a Madrid, el bloc sobiranista d’esquerres a l’entorn de l’esquerra independentista –EA, Alternatiba, Aralar i esquerra abertzale sense sigles (l’altra, cal no oblidar-ho segueix il·legalitzada, amb més de 40.000 persones que no poden presentar-se a eleccions, entre elles els principals dirigents com Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Txelui Moreno o Rufi Etxeberria)– és a 32.300 vots de prendre l’hegemonia del nacionalisme basc al partit nacionalista històric, el PNB. Ho aconsegueix en nombre de diputats al conjunt dels territoris bascos sota sobirania espanyola però encara no en nombre de vots. El PNB es queda amb cinc diputats al Congrés espanyol (sis, si hi sumem el de Geroa Bai), acomplint així el seu objectiu de no perdre grup parlamentari propi, com deia Iñaki Anasagasti mentre analitzava el recompte al plató d”Euskal Telebista. Són unes dades, però, que caldrà confirmar amb el recompte dels resultats finals –inclosos els vots emesos a les ambaixades i la resolució de possibles impugnacions de vot– en els quatre territoris, atès que algun escó –sobretot a Guipúscoa i també a Navarra, pel que fa a Geroa Bai– ha ballat al llarg de tota la nit.

Sumant els resultats fets públics amb el cent per cent del vot escrutat, i atribuint al PNB els vots de Geroa Bai (tenint en compte que hi és el principal partit, amb els independents d’Uxue Barkos), Amaiur se situa encara al darrere del PNB en nombre de vots als quatre territoris (365.889 PNB-Geroa Bai i 333.592 Amaiur). Un fet a tenir en compte tant a l’hora d’avaluar els resultats com, sobretot, de traspassar-los automàticament a unes hipotètiques eleccions avançades –cada vegada més necessàries, tenint en compte els canvis polítics profunds que viu el País Basc– a la comunitat autònoma d’Euskadi, on el PNB també ha superat Amaiur en vots però no en escons: 323.517 vots (24,12%) i 5 diputats el PNB, enfront de 284.528 (24,12%) i 6 diputats Amaiur. Hi ha encara un element més a tenir en compte: la radical diferència del repartiment d’escons segons si les eleccions són espanyoles o autonòmiques a Euskadi. Mentre a les eleccions espanyoles hi ha una relativa proporcionalitat en la distribució dels escons, a les de la comunitat autònoma d’Euskadi es reparteixen 25 diputats per territori (75 en total, a l’espera que, acomplint la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, el territori foral de Navarra decideixi unir-se als altres tres territoris bascos en un Parlament únic de cent diputats).

Aquest sistema de distribució d’escons fa que Àlaba –245.000 persones amb dret a vot–  tingui els mateixos diputats al Parlament de Gasteiz que Biskaia –914.000– o Guipúscoa –548.000–. Un fet que distorsiona qualsevol possible càlcul a partir del nombre de vots aconseguits, si no es fa amb la cura necessària. És, doncs, molt aventurat fer previsions sobre què pot passar a l’hora de la veritat en unes eleccions al Parlament d’Euskadi. I més quan és lògic esperar que, per als comicis autonòmics, l’esquerra independentista comptarà amb partit propi –tot i mantenint, si són prou flexibles en la seva estratègia, les actuals aliances a Amaiur– i plena llibertat de presentar candidats, inclosos els qui s’hauran guanyat el prestigi d’haver contribuït a la fi d’ETA i que encara són empresonats o privats de drets polítics.

Els resultats d’aquestes eleccions a Corts espanyoles –ja a les darreres muncipals i forals, els resultats de Bildu, sense Aralar, ho anunciaven– confirmen que la fi de les accions armades d’ETA comporta també el final, ara com ara, de la patrimonialització del nacionalisme basc pel PNB. El canvi és substancial: en clau nacionalista, és ara el PNB qui haurà d’anar al darrere de l’esquerra independentista i els seus aliats si vol reforçar el seu missatge sobiranista i no esperar-ne només els vots per mantenir-se al govern autònom d’Euskadi o fer prosperar els seus projectes com en els temps de Juan José Ibarretxe, quan Batasuna o el Partit Comunista de les Terres Basques encara no havien estat il·legalitzats. L’única alternativa que tindrà –si no ho fa– serà tornar als temps del lehendakari José Antonio Ardanza i els seus pactes amb el PSE, el partit que els va prendre la lehendakaritza gràcies al seu pacte amb el PP i la il·legalització de qualsevol partit de l’esquerra abertzale, i que ha resultat un clar perdedor en els dos darrers processos electorals.

I una altra conclusió encara més evident: sumant els vots del PNB i Amaiur, i limitant-nos als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi –el cas de la Navarra foral és més complex, sobretot tenint en compte la nova estratègia de l’esquerra abertzale que ja a les converses de Loiola, durant la treva del 2006, havia flexibilitzat les seves posicions sobre el procés d’unitat territorial al País Basc del sud–, tindrien clara majoria en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si es repetissin els resultats –mera hipòtesi de treball–, el sí a la independència aconseguiria el 51,54% dels vots, enfront del 39,30% del bloc PSE-PP partidari del no. Incrementar un o altre percentatge dependria –seguint la mateixa hipòtesi– dels votants d’altres formacions (IU, UPyD, Equo…) o els qui aquesta vegada no han anat a votar.

Si mirem a més a més a la comunitat de Navarra, és encara més clar que a les passades eleccions forals que la unitat del nacionalisme basc és fonamental per trencar el pacte UPN-PP-PSN, hereu de l’estratègia de la “Navarra espanyola” de Víctor Pradera i els tradicionalistes antibascos del primer terç del segle XX. Amaiur i Geroa Bai s’han repartit el vot sobiranista a la comunitat foral –tot i que Geroa Bai feia un discurs molt menys basquista que Amaiur, i això potser l’ha beneficiat per la seva moderació que en alguns casos arribava a expressar serioses reticències pel que fa a la reunificació territorial– i, havent aconseguit un escó cadascuna al Congrés espanyol, les dues coalicions s’hauran de replantejar com unir forces si tenen objectius semblants. Sumant els seus vots –tot i que ja sabem que en política les coses no són tan simples– podien haver-se convertit en la segona força política de la comunitat foral, amb 91.436 vots (27,7%) –PP-UPN n’ha aconseguit 125.935 (38,17%)–, mentre que el PSN en passaria a ser la tercera amb 72.291 (22%). No és un percentatge suficient per trencar el pacte espanyolista però ben segur que hi ajudaria en una perspectiva de futur sense violència armada d’ETA i amb un discurs molt més matisat de l’esquerra independentista respecte a la Navarra foral.

Una darrera consideració que, des d’una perspectiva catalana i antiimperialista, obre perspectives d’esperança en un mapa del poder com el que aquestes eleccions imposen en el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania espanyola. D’una banda, queda clar que la Catalunya estricta i el País Basc del sud configuren dues realitats nacionals diferenciades i prou sòlides per no haver de dependre d’altri per més temps. De l’altra, a les Corts espanyoles –enmig de l’abassegadora majoria del PP i el PSOE i dels nacionalismes pactistes del PNB i CiU– es fa visible un bloc sobiranista que pot tenir una important capacitat d’ajuda mútua més enllà de la legalitat espanyola i en defensa de les llibertats nacionals de la bona gent catalana, basca i gallega –és a dir, la independència–: Amaiur (7), ERC i Compromís (4) i BNG (2). Una realitat que farien bé de tenir en compte els qui, des de posicions pretesament independentistes catalanes, han fet campanya per l’abstenció.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 21 de novembre del 2011)

Read Full Post »

El resultat extraordinari de Bildu a les eleccions municipals i forals del 22 del maig passat va ser una sorpresa fins i tot per a molts votants de la coalició. Diumenge vinent, a les eleccions a les Corts espanyoles, si es compleixen les enquestes –fins i tot les que els són més desfavorables–, la coalició Amaiur, ara amb l’aportació d’Aralar que no tenia Bildu, pot superar amb escreix aquells resultats. Pocs sondejos els neguen ja la possibilitat d’aconseguir grup propi al Congrés, si no fan la trampa de reduir el País Basc del sud als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi i deixar de banda en els seus comptes la comunitat foral de Navarra.

Una vegada més cal insistir en la importància que tenen els resultats al territori foral navarrès pel que representen en l’imaginari basc i, en concret, el de l’esquerra independentista. No en debades, Amaiur –la denominació de la nova coalició– correspon al castell on va tenir lloc una de les darreres gestes de resistència dels bascos del Regne de Navarra contra les tropes castellanes el 1512, de la qual l’any vinent farà cinc-cents anys. El candidat del PP a encapçalar el proper govern de la monarquia, Mariano Rajoy, ho deu tenir molt present quan, oblidant el pragmatisme poc bel·ligerant en el tema basc que ha vingut mostrant durant la campanya electoral, es despenjava dissabte passat amb un missatge radical donant suport a la petició de la presidenta de la comunitat foral, Yolanda Barcina (UPN), i comprometent-se a reformar la Constitució Espanyola per suprimir-ne la disposició transitòria quarta que preveu la possibilitat d’unió de les comunitats d’Euskadi i Navarra si ho decidís el parlament foral i ho ratifiqués la majoria de la població en referèndum.

Una possibilitat que va ser inclosa, per cert, en els documents pactats pel Partit Socialista d’Euskadi, el PNB i Batasuna en les converses de Loiola durant el procés de pau frustrat del 2006. I que podria tornar a ser objecte de negociació si l’actual situació de fi de la lluita armada acordat per ETA facilita els objectius de l’independentisme basc d’esquerres de replantejar una nova mesa de partits per resoldre el conflicte polític, sense fer-la dependre de la resolució de les seves conseqüències bèl·liques. L’abolició de la transitòria quarta de la Constitució espanyola es planteja ara, per iniciativa dels aliats navarresos del PP, com a eina electoral i Rajoy no té més remei que dir-los que sí, tot sabent que si vol seguir el full de ruta que van marcar els facilitadors internacionals a la declaració d’Aiete del 17 d’octubre a Sant Sebastià haurà d’abandonar dogmatismes com ho haurà de fer també l’esquerra independentista.

Reformar la Constitució espanyola per posar més obstacles a la resolució del problema que el Regne d’Espanya té al País Basc i privar als ciutadans que viuen al territori administrat per la comunitat foral navarresa del dret a decidir si volen o no unir-se als qui ho fan a la comunitat autònoma d’Euskadi, com els reconeix la mateixa Constitució, no sembla la millor manera d’abordar la construcció d’una pau duradora i sòlida. Mai fins ara un dirigent del PP del rang de Rajoy havia plantejat amb tanta radicalitat l’oposició a la unitat de les quatre províncies del País Basc del sud fins arribar a abonar en públic la idea d’una reforma constitucional amb aquest objectiu. Malament deuen anar les enquestes respecte dels resultats d’Amaiur al territori de la comunitat foral navarresa pel que fa a la continuïtat de l’statu quo que interessa a la dreta imperialista espanyola, i a Rajoy l’han traït els nervis.

Un increment substancial dels vots de l’esquerra independentista basca al territori foral navarrès –més enllà dels aconseguits per Nafarroa Bai a les passades eleccions a les Corts espanyoles amb l’esquerra abertzale il·legalitzada i fins i tot dels que van aconseguir els mateixos independentistes quan es podien presentar encara a eleccions– significarien un revés notable a l’estratègia del PP i el seu aliat UPN per a la comunitat foral. I no solament en aquestes eleccions sinó sobretot en una perspectiva de futur. Precisament un dels factors negatius per a l’esquerra abertzale a les darreres eleccions municipals i forals va ser el manteniment de Nafarroa Bai com a competidor sòlid en un mateix espai polític.

Els resultats d’Amaiur a la comunitat foral navarresa també han de servir per avaluar la força electoral que hi té el PNB –habitualment escassa– que ara va en coalició amb els antics “independents” de Nafarroa Bai (Urxue Barkos) en la candidatura Geroa Bai, ja sense la resta dels antics aliats de Nafarroa Bai. Les preocupacions electorals del PNB no es limiten, però, a la Navarra foral sinó que abasten els quatre territoris bascos sota sobirania espanyola, perquè podria perdre fins i tot el grup parlamentari propi al Congrés espanyol dels diputats. Unes eleccions, doncs, que també per al PNB poden representar un tomb substancial, fins arribar a perdre l’hegemonia electoral del nacionalisme basc en favor de l’esquerra independentista. Un fet del tot nou que pot repercutir de forma substancial en el futur immediat, a les properes eleccions al Parlament d’Euskadi amb una esquerra abertzale ja legalitzada, sempre que aquesta sigui prou hàbil per mantenir les aliances que han fet possible les coalicions Bildu i Amaiur (acumulació de forces sobiranistes, en terminologia independentista).

Aquesta possibilitat ha fet perdre també els nervis als dirigents i l’entorn del PNB que han afrontat la campanya centrant bona part del discurs en el combat contra Amaiur. Arribant a utilitzar el diari “Deia” –que acostuma a expressar el punt de vista de l’aparell penebista– per donar a entendre que la decisió d’ETA de posar fi a la lluita armada pot tenir escletxes. La mostra més escandalosa d’aquesta estratègia la va donar el diari en la seva edició de dimecres passat, amb una llarga informació sense firmar, titulada “Les forces de seguretat adverteixen que el risc d’escissió a ETA és molt gran”. On, citant només fonts policials espanyoles, especulava sobre la possibilitat que els “durs” (així, entre cometes) “podrien moure fitxa en una assemblea que es farà després de les eleccions generals”.

Esclar que ningú pot dir amb certesa què passarà a ETA a mitjà termini, segons com evolucioni la resolució de les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, víctimes, exiliats…) que els facilitadors internacionals posaven com a objecte exclusiu de negociació amb els governs espanyol i francès en el segon punt de la declaració d’Aiete. Però és molt aventurat –per no dir obertament mendaç, quan ETA ha repetit una i altra vegada, sense cap mostra de dissidència coneguda, que la decisió de deixar les armes és definitiva– donar per bones unes suposades filtracions procedents de les clavegueres de l’Estat en plena campanya electoral. Una campanya electoral que amenaça, precisament, d’acabar amb l’hegemonia nacionalista del PNB.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 15 de novembre del 2011)

(A la foto, Yolanda Barcina –UPN– i Mariano Rajoy, petonejant-se)

Read Full Post »

ETA –com a conseqüència d’un profund canvi estratègic de l’esquerra independentista basca– ha anunciat que abandona de forma definitiva la lluita armada per aconseguir objectius polítics i això obre noves perspectives al tractament de la informació del conflicte del País Basc amb el Regne d’Espanya. I, alhora,  planteja nous reptes als professionals de la comunicació per abordar-la. Un repte que ho és també per als col·lectius socials afectats i les respectives societats. Segons com hi responguin, els mitjans de comunicació poden contribuir a reforçar tàctiques per amagar les arrels del conflicte o bé contribuir a resoldre’l com a culminació del procés.

Com en tot enfrontament violent, el silenci de les armes no és sinó el començament de la construcció de la pau i no pas el final: aquesta és una constatació prèvia que no han de defugir els qui tenen la responsabilitat als mitjans de comunicació, i té com a conseqüència immediata l’exigència d’evitar frivolitats quan recullen i fan públiques dades i opinions. Una regla que hauria de ser general en el treball professional però que, en cas de la sortida d’un conflicte armat, adquireix especial rellevància. Esclar que afavoreix aquesta frivolització un costum molt estès en la nostra cultura comunicativa: la dependència excessiva dels mitjans respecte de les declaracions dels polítics que, en una estructura de partits molt poc respectuosa per la dissidència interna, tendeixen a defugir l’anàlisi i buscar més l’efecte en els titulars.

La primera condició hauria de ser, doncs, abordar el conflicte com un fet complex i deixar de banda simplificacions, tan pròpies d’un enfrontament bèl·lic, com la de vencedors i vençuts. Això no obvia que cada mitjà i cada professional tingui el propi punt de vista respecte del conflicte i les propostes de solucions de fons, però exigeix donar veu a totes les parts a l’hora d’informar-ne, i sense tabús com el que ha regit durant aquests anys sobre l’existència de la tortura al llocs de detenció. Una norma que té especials conseqüències quan els mitjans parlen de les víctimes: el reconeixement que n’hi ha hagut en els dos bàndols –i no solament mortals–, i que aquesta n’és la conseqüència més terrible com en tot conflicte bèl·lic, és especialment important.

Un segon aspecte, tant o més transcendental que el de la complexitat del conflicte, és el de la resolució de les seves causes per vies democràtiques. Si les parts enfrontades han arribat a la conclusió que l’enfrontament armat no és la via per resoldre’l –caldrà veure fins on el Govern de la monarquia i els poders del Regne d’Espanya ho comparteixen–, la lògica és que només val la via democràtica. Assumir-ho com a principi orientador de la informació pels mitjans de comunicació és evident que ajudaria molt a la societat i als polítics a l’hora de racionalitzar el debat sobre els passos que cal fer per assentar la pau en bases sòlides de futur, i no només conjunturals.

Com hi ajudaria aplicar rigorosament aquella màxima tan publicitada i tan poc respectada de separar amb rigor la informació –necessàriament plural i contrastada– de l’opinió. Es pot dir que són coses sabudes, però no hi fa res de repetir-les quan hi ha una qüestió en joc tan valuosa i fràgil com la pau.

Humbert Roma (Article publicat a mèdia.cat el 4 de novembre del 2011) (A la foto, membres del Grup Internacional de Contacte que tant ha treballat per la pau al País Basc)

Read Full Post »

Quan es feia pública la declaració de la Conferència internacional de pau a Donostia el dilluns 17 d’octubre, se’m van fer presents primer Paul Ríos (coordinador de Lokarri, la xarxa ciutadana basca per l’acord, la consulta i la reconciliació, que tant ha treballat perquè la Conferència esdevingués realitat); Sabino Ormazabal (pacifista i lluitador noviolent basc, empresonat pel jutge Garzón, condemnat per l’Audiència Nacional espanyola al macrojudici 18/98 i després absolt pel Tribunal Suprem); Martxelo Otamendi (ara director de “Berria”, detingut per ordre del jutge Del Olmo, torturat i jutjat per dirigir el diari en llengua basca “Egunkaria” i absolt per l’Audiència Nacional espanyola); Teresa Toda (periodista complint ara a Còrdova sis anys de presó –al desembre ja en portarà quatre si no surt abans– a què la va condemnar el Tribunal Suprem per ser subdirectora del diari basc “Egin”, després del macrojudici del 18/98); Jesus Mari Zalakain, professor de la Universitat del País Basc, també del diari “Egin”, complint set anys de presó –en porta gairebé quatre– a Palència, on dedica part del seu temps a traduir textos literaris catalans al basc); Arnaldo Otegi i Rafa Díez (dirigents de l’esquerra independentista basca encara il·legalitzada empresonats i condemnats per l’Audiència Nacional espanyola per haver encapçalat el profund canvi estratègic que ha portat ETA a abandonar la lluita armada).

Mentre avançava aquesta setmana farcida d’esdeveniments històrics, se’m feien presents també Juan Paredes Manot, “Txiki” (afusellat a Cerdanyola del Vallès el 27 de setembre del 1975 per un escamot de guàrdies civils complint la sentència que li va imposar un consell de guerra a Barcelona, del qual vaig fer la informació per al diari TeleXprés) i Xavier Valls (arquitecte sempre al servei de la bona gent i antifranquista de pedra picada amb qui tant vam treballar i de qui tant vaig aprendre a la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987). Finalment, dijous, sentint el portaveu d’ETA anunciant “el cessament definitiu de l’activitat armada”, se m’imposava el record de Josep Lluís Carod-Rovira, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, parlant de pau amb dirigents d’ETA a la Catalunya del Nord, el gener del 2004, en l’acte més digne protagonitzat per un polític català des de l’afusellament del president Lluís Companys i el dirigent anarquista i ministre Joan Peiró. Com que ho he escrit al facebook i al meu bloc diverses vegades, que ningú ho prengui, doncs, com una afirmació meva improvisada a darrera hora.

Aquestes han estat algunes de les evocacions meves aquests dies tan intensos i de tanta transcendència per al País Basc i, espero que també, per al nostre país. Un cop ETA ha fet públic que renuncia de forma definitiva a usar les armes, i mantenint l’independentisme d’esquerres en exclusiva la via política al País Basc, el repte per tots els agents implicats és ara gestionar la pau. Responsabilitat tant o més complexa que posar fi a la guerra. Els diversos documents fets públics aquests dies hi han insistit: negociació sobre les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, exiliats…), legalització de totes les opcions polítiques, reconeixement del dolor causat a totes les víctimes sense exclusions, debat entre tots els partits sobre el futur del país, reconciliació… I, en el fons de tot plegat, reconeixement de l’origen polític del conflicte, una actitud sense la qual la pau seguirà sent dèbil i sense fonaments consolidats perquè no s’abordaran les causes de l’enfrontament, profundes i arrelades de fa tant de temps. Un reconeixement, d’altra banda, que si més no les parts que van intervenir en les frustrades converses de Loiola quan la treva del 2006 (PSOE, PNB i esquerra independentista basca) ja es van plantejar com a punt de partida de la negociació. Com deien els firmants de la declaració final de la Conferència internacional de pau, en un mesuradíssim punt quart: “En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a aconseguir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques així com d’altres relacionades al respecte, amb consulta a la ciutadania, la qual cosa podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència terceres parts observadores o facilitadores ajuden el diàleg. Aquí, el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades”.                        ”

Un paper, aquest dels facilitadors internacionals, que ha resultat definitiu, juntament amb el canvi profund de l’estratègia de l’esquerra abertzale encara il·legalitzada, per arribar on som ara. La participació activa de destacades personalitats internacionals –sens dubte acceptada per l’actual govern de la monarquia i, segons molts indicis, també pel líder del principal partit de l’oposició que aspira a succeir-lo– ha estat decisiva en la culminació del procés fins ara. I cal confiar que ho serà també en el futur. Jonan Fernández, fundador d’Elkarri –l’antecedent immediat de Lokarri– i avui dedicat a promoure la pau en els àmbits més diversos mitjançant Baketik, al santuari franciscà d’Arantzazu, deia a TV3 –després que ETA fes pública la seva decisió– que cadascuna de les properes etapes requerirà el seu temps. Caldrà tenir-ho en compte per no precipitar-se en les anàlisis. Fa la impressió que hi ha preparades ja les condicions perquè alguna d’elles avanci amb certa celeritat, com ara el desarmament, per al qual hi ha ja una comissió internacional de verificació acceptada per ETA però encara no pel govern de la monarquia. I també algun canvi en la política penitenciària, si més no per cobrir les fases inicials, com pot ser l’aproximació dels presos al seu país i el trasllat dels més malalts al seu domicili en règim de presó atenuada, com ha passat aquesta mateixa setmana amb Ibon Iparragirre.

Però la pau és un bé fràgil, com demostra l’experiència, i cal cultivar-la amb cura i determinació. ETA no és l’únic protagonista del conflicte que s’ha de desarmar. El govern espanyol, l’actual i el que resulti de les eleccions del 20 de novembre, haurà de desactivar poderosos i complexos mecanismes que els dos partits imperialistes majoritaris a les Corts del Regne, PP i PSOE, han anat construint i enfortint, o senzillament alimentant amb el seu discurs, i que ara poden posar molts pals a les rodes de la pacificació: des dels estaments judicials, inclosa la fiscalia, fins als mitjans de comunicació i algunes associacions de víctimes. Desactivar aquests mecanismes és una feina que cal fer de forma immediata i decidida. Com també la legalització dels partits de l’esquerra independentista basca –i, en concret, Sortu, pendent del Tribunal Constitucional–, perquè aquest sector, que cada vegada té més suport al País Basc –com tornaran a demostrar amb tota probabilitat els votants, aquesta vegada amb el vot a la coalició Amaiur, el 20 de novembre– participi en igualtat de condicions a la vida política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’octubre del 2011)

(A la foto, que he baixat de Berria, manifestació a Bilbo, dissabte 22 d’octubre)

Read Full Post »

Bona gent del partit de Francesc Macià, Lluís Companys i Humbert Torres:

ERC sembla condemnada a la baralla eterna entre les persones que dirigeixen el partit i, en aquests moments, ben poc abocada al debat de les idees i les polítiques a fer. Si més no, aquesta és la desgraciada imatge que el partit independentista segueix donant dia sí, dia també. Avui mateix un diari –no em feu dir quin, però tant li fa– enquestava els seus llegidors sobre si és millor Alfred Bosch o Joan Ridao per encapçalar la llista a les properes eleccions a les Corts espanyoles.

“I jo què sé?”, hauria contestat, si m’haguessin donat aquesta opció. Si allò que m’interessa i que considero que hauria d’interessar la bona gent catalana és què hi anirà a fer un o altre a Madrid. És a dir, quines idees noves hi aportarà i quina política hi farà. Perquè no hi hagi dubtes, sóc dels qui pensen que no participar en aquestes eleccions, com s’ha predicat des d’alguns sectors i personalitats, només és una proposta de perdedors, que la fan fins i tot abans de donar la batalla. Com que no la podem guanyar, no la fem, semblen dir-nos. Discurs de l’etern perdedor que diu que el raïm és verd perquè no pot abastar-lo.

I tant que és verd, però és que si no ens hi posem, l’adobem i conreem bé, madurarà a la parra i se’l menjaran els altres a picotades o es podrirà i no l’haurà ningú. Discurs, doncs, aquest de no presentar-se perquè a Madrid no se’ns hi ha perdut res, que no és el meu. Que quedi clar: no és el meu. Per això, precisament, no m’importa ara com ara qui anirà a Madrid –més ben dit, no és el primer que m’importa– sinó què hi anirà a fer. I després que sigui el partit corresponent –que hi té tot el dret del món– qui, seguint els seus mecanismes democràtics interns, decideixi les persones que aniran a les llistes. Ordre invers, doncs, al que, si més no de portes enfora, semblen seguir la majoria de partits, i també ERC. No sóc membre d’ERC tot i que els he votat reiteradament, amb pinces més grosses o petites al nas segons les circumstàncies, excepte a les darreres municipals, que vaig votar les CUP a Barcelona. Però em preocupa, i molt, que el meu país no tingui un partit socialdemòcrata independent i independentista amb cara i ulls, i amb voluntat i possibilitats d’afrontar sense complexos el dia a dia de la política i, doncs, també les eleccions quan toquen segons el ritme que ens marca –no som independents encara, ai– l’imperi. Ordre invers que hauria de posar en primer lloc les idees –si pot ser renovades i no tronades, i explicar-nos-les–; després, la política que vol fer el partit a la institució per la qual el votem, i finalment i en conseqüència les persones que l’han de defensar on toqui.

Que no hi ha feina a fer a Madrid? I tanta que n’hi ha. Les perspectives que s’obren a les properes eleccions espanyoles no estan, ni molt menys, tancades encara que ens ho sembli. Hi ha un fet previsible que, ni que fos només per ell tot sol, pot resultar un trasbals decisiu per a l’imperi, si els deixen presentar –esperem i lluitem perquè sigui així– des de la perspectiva de la lluita anticolonial: la presència de Bildu, amb Sortu legalizat o no, i els seus representants que puguin ser elegits al País Basc del sud. Pendents hores d’ara encara d’una ampliació de la coalició amb d’altres aliats electorals a la comunitat autònoma basca i a la foral navarresa (PNB, Aralar, Nafarroa Bai…). Com ho afrontaran els diputats catalans –i quins mecanismes i propostes d’ajuda mútua hi plantejaran– dependrà, i molt, de les idees i polítiques que prèviament hagin definit els respectius partits.

Això només pel que podríem anomenar política internacional de l’independentisme català i d’ajuda mútua entre les colònies del mateix imperi espanyol i els representant elegits per la seva bona gent en aquesta tongada electoral. Si parlem de política pròpia, de portes endins –que també, i molt, s’haurà de fer també de portes enfora: allò que anomenem internacionalització del conflicte nacional, més enllà de les fronteres de l’imperi–, només pensant en el procés que tenim obert d’ampliació de la base social de l’independentisme després de les consultes sobre la independència i en la perspectiva de la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, la feina a fer dels diputats a Madrid pot arribar a ser ingent. Que no se l’acabaran si no són ganduls. D’una banda, per fer-se ressò d’aquest procés que es desenvolupa al país i que desitjo i preveig creixent, i fer-lo visible; de l’altra, per buscar complicitats –no per explicar a Madrid què és això de Catalunya i els Països Catalans, que ja ho haurien de saber; si no, ja hi ha enciclopèdies i blocs múltiples que en parlen– a tots els nivells imaginables tant dins com més enllà de les fronteres de l’imperi. I, en el cas que un dels dos partits imperials que s’hi juguin la majoria (PSOE i PP) l’aconsegueixin només relativa, influir allí en els debats i decisions polítiques del dia a dia mentre no puguem fer política independent pròpia.

Reflexionar i decidir sobre això –abans, quan no es feia política a cops d’enquestes i improvisacions segons el vent que bufa, en deien estratègia– és primer, i previ, a fer-ho sobre les persones. I, pel que fa a ERC, a mi personalment m’agradaria saber si ja ho han fet, què han decidit, abans que em plantegin el dilema de qui ho ha de defensar, que ja ho decidirà el partit. Al cap i a la fi, en el sistema electoral de llistes tancades al Congrés dels Diputats, i de disciplina de partit a tots els nivells de representació política –que és el vigent a l’imperi espanyol–, el nom resulta una qüestió de màrqueting, dit en llenguatge de caricatura però per desgràcia no tan allunyat de moltes realitats de partit.

Jo voldria una ERC autèntica en els tres costats del seu triangle: esquerra, república, pàtria catalana. I m’agradaria –més aviat crec que és necessari per anar bé i començar a posar fi al desprestigi de la política, tasca urgent de cara a la nostra pròpia construcció nacional– que fossin clars en la definició dels seus compromisos i el camí que es plantegen seguir. Bona gent d’ERC, ¿què hi anireu a fer a Madrid? Poseu fil a l’agulla, expliqueu-ho amb sinceritat, sense jesuïtismes recargolats (que teniu una honorable tradició laica i republicana a què us deveu), i sobretot feu per manera de garantir –fins on us sigui possible– que no fareu mai més de criada de ningú. Que si pacteu, que segur que caldrà que ho feu –només mitjançant el pacte o compromís nacional podrem arribar a la independència, entre d’altres pactes que haurem de fer, vosaltres des de les institucions polítiques i segur que també nosaltres des de fora d’elles–, no ho feu com demanant perdó al gran germà (o germà gran) que pretén saber més que vosaltres de fer política (o de vendre el país, que és allò en què els germans grans que heu tingut fins ara us han volgut ben ensarronar al llarg de la ja dilatada història del postfranquisme).

Per favor, doncs, idees i estratègia pròpies, sent-hi fidels fins on us sigui possible pel deute que teniu cap als vostres votants, sense fer de criada de ningú. Si els altres volen pactar amb ERC que sigui pel que ERC representa (independència nacional, esquerra, república), defensa i té com a objectiu a aconseguir, i no per portar-vos ells al seu hort com dissortadament han fet fins ara, amb la vostra aquiescència, tant CiU (quan els donàveu suport) com el PSC (en l’època del tripartit i els pactes electorals al Senat espanyol). Després que ho hàgiu definit, ja ens direu qui heu triat per defensar-ho amb coherència a Madrid.

Que els déus de la República (Francesc Layret, Salvador Seguí, Francesc Macià, Lluís Companys, Humbert Torres…) us siguin propicis.

Humbert Roma, periodista

(A la foto: monument a l’advocat republicà Francec Layret a Barcelona. Poc abans que pistolers de la patronal els matessin, ell i el sindicalista anarcosindicalista Salvador Seguí (el noi del sucre), segons alguns historiadors, preparaven la constitució d’un partit laborista català. Aviat en farà cent anys).

Read Full Post »

Un dels problemes greus de la política catalana és que –a diferència de la societat civil i fins i tot d’alguns representants de l’àmbit municipal que pensen per ells mateixos, i actuen en conseqüència amb una notable capacitat de transversalitat i d’autonomia respecte dels partits com ha demostrat l’èxit dels referèndums sobre la independència nacional– les propostes que ens arriben de les direccions dels partits semblen nascudes de la mandra política institucionalitzada. I, doncs, només plantegen que adaptacions a la catalana d’importacions vingudes d’altres realitats nacionals, sobretot del Païs Basc.

D’aquestes propostes polítiques catalanes que en podríem dir “a la manera basca” en tenim aquests dies en primer pla informatiu dues de ben significatives. Una, provinent del bipartit governant a la Generalitat de dalt, porta de corcoll la resta de partits catalans diguem-ne sobiranistes amb representació parlamentària –amb especial incidència a ERC– i amenaça fins i tot d’envescar l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (com podeu comprovar si llegiu amb atenció el confús i contradictori redactat de la proposta número 115 per al Debat del Full de Ruta plantejat de cara a la constitució de l’ANC prevista en principi pel novembre. Es tracta de la famosa proposta de pacte fiscal de la colònia amb l’imperi espanyol plantejada pel bipartit governant, amb un èmfasi mereixedor de millors objectius. Proposta de pacte fiscal que, des del començament s’ha presentat com una adaptació del concert-conveni de les institucions forals basques i navarresa amb el Regne d’Espanya. A la manera basca.

L’altra proposta ens arriba de Solidaritat per la Independència (SI), després del cataclisme electoral que van sofrir els partits independentistes a les darreres eleccions autonòmica (2010) i municipals (2011), com a conseqüència, entre d’altres raons, de la divisió i enfrontament propiciat pels capitostos de SI abans de les autonòmiques, alguns dels quals es van fer un tip de dir coses tan surrealistes com que al gener ja seríem independents si els votàvem a ells. Ara, seguint l’estela del bipartit, esadir a la manera basca, s’acaben de treure de la màniga la proposta de fer un “Bildu a la catalana” i fins i tot hi ha un espai al facebook que porta aquest nom tan capriciós com fal·laç.

Dues experiències basques que susciten imitadors interessats –partidistes fins a l’agonia– sense tenir en compte que Catalunya –i menys encara els Països Catalans– no és el País Basc i que són dues realitats nacionals diferents, que per això precisament som dues nacions i en reivindiquem el fet de ser-ho. Una d’elles, la del concert-conveni basc-navarrès cada vegada més en qüestió al País Basc del sud, precisament a causa de l’avanç de l’independentisme d’esquerres que no en vol ni sentir a parlar. Per l’independentisme d’esquerres, el pacte fiscal basc-navarrès és un “pacte de vassallatge” com el va qualificar l’economista de l’esquerra abertzale Nekane Jurado quan fa poques setmanes va presentar a Barcelona el seu llibre “Independencia: de reivindicación histórica a necesidad económica” (editorial Txalaparta, setembre del 2010), on li dedica un capítol clau. “Pacte de vassallatge” que té els seus orígens precisament en la pèrdua dels furs bascos al País Basc del Sud després de la derrota a la tercera guerra carlina del segle XIX (1876). I que res no té a veure amb la recuperació de la independència a què aspira de forma cada vegada més majoritària la ciutadania basca, no en debades la nova estratègia de l’esquerra abertzale no renuncia a aquest objectiu de reconeixement i exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència.

Sobren, doncs, des del territori administrat per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, on també està creixent l’evidència que l’única sortida possible és la independència, les maniobres de distracció que pretén el bipartit governant, plantejant un pacte fiscal a la catalana “a la manera basca”. I seria bo que els partits independentistes no hi perdessin ni un minut, com espero que no ho faci tampoc l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ja en vam tenir prou amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, retallat primer pel pacte Mas-Zapatero (cal no oblidar-ho mai per saber el pa que s’hi dóna, al bipartit); ribotat després per Alfonso Guerra i els seus, i decapitat del tot per la guillotina definitiva del Tribuna Constitucional. Les consultes sobre la independència nacional iniciades a Arenys de Munt el 13 de setembre del 20009 i culminades a Barcelona el passat 10 d’abril, amb l’extraordinària manifestació del 10 de juliol del 2010, és un capital de futur massa important per tornar enrere amb un nou intent, condemnat a un nou fracàs per no res, per les molles quan ara el que toca és lluitar pel pa sencer.

L’altre emmirallament basc de què parlava és l’anomenat “Bildu a la catalana” en què tant d’èmfasi han posat els dirigents de Solidaritat per la Independència. Fins i tot muntant una recent gira catalana de gent de “Bildu” al servei d’aquesta esperpèntica proposta. La veritat és que no hi sé trobar cap paral·lelisme entre el fenomen polític de Bildu al País Basc del Sud amb la nostra miserable realitat partidista catalana. Són tantes les diferències que el camí de convergència i ajuda mútua entre la bona gent de les dues nacions que lluitem per la independència se m’albira difícil i de llarga construcció. I només serà possible partint de les molt diferents realitats nacionals, sense còpies espúries i interessades que no porten enlloc. Només alguns fets que haurien de fer reflexionar els dirigents de Solidaritat per la Independència, si fossin capaços d’abandonar la mandra intel·lectual i les coartades partidistes:

A banda que ens haurien de dir com s’ho faran per aconseguir al nostre país una unitat semblant a la de l’esquerra (repeteixo per qui no ho hagi llegit bé: ESQUERRA) independentista basca, farien bé de tenir en compte que Bildu és un fet basc, producte entre d’altres coses de molts anys de lluita per la independència des de l’esquerra, inclosa la lluita armada, i d’un canvi profund d’estratègia de l’esquerra independentista que espero que aviat comporti l’abandonament de la lluita armada per ETA. Cal recordar que els independentistes bascos tenen encara 750 persones de les seves empresonades a les garjoles espanyoles i franceses, milers d’exiliats, partits de l’esquerra independentista il·legalitzats i dirigents empresonats… I una esquerra independentista que, malgrat tot, ha resistit i ha estat capaç de trobar aliats en Eusko Alkartasuna i Alternatiba per constituir la coalició “Bildu” en els quatre territoris històrics del País Basc del Sud i va en camí de fer-ho també –i potser amb d’altres partits– al País Basc del Nord. Per cert, uns i altres, EA i EB (partit d’origen d’Alternatiba), desil·lusionats de la deriva del PNB contra els projectes compartits en el govern amb el lehendakari Ibarretxe. Entre ells precisament la reforma de l’Estatut d’Euskadi. ¿On tenim aquí ni un sol partit independentista que tingui implantació àmplia i arrelada a tot el territori de la nació sencera? Ells tenen dos sindicats sobiranistes –ELA, sobiranista, cada vegada més allunyat del PNB, implantat a tot el País Basc del sud, que des de fa més de deu anys  –l’any 1997– ja va declarar esgotada la via autonomista , i LAB, esquerra abertzale, implantat als set territoris històrics. Ambdós, representants de la majoria sindical al País Basc del Sud. I nosaltres cap ni un…

I, en canvi, nosaltres els catalans, en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, hem fet un referèndum sobre la independència de la nació catalana impulsat per la societat civil en què han participar 881.564 persones, un fet històric mai vist a Europa, i som en vies de constituir l’Assemblea Nacional catalana que té una potencialitat enorme –sobretot per la decisió de la Coordinadora Nacional per la consulta de participar-hi activament i la confluència de gent procedent de diverses entitats sobiranistes– però que, si no hi parem compte, l’acabarem espifiant abans de constituir-la. Avís a (partits) navegants.

Fem, doncs, cadascú el nostre camí; establim mecanismes d’ajuda mútua entre els dos pobles –i altres colònies del mateix imperi espanyol: un aspecte que trobo a faltar en els documents a debat de cara a la constitució de l’Assemblea Nacional catalana–, i intentem que les nostres lluites, diverses perquè també són diverses la nostra respectiva història i realitat nacionals, convergeixin en l’enfrontament civil, pacífic i democràtic amb els poders imperials, i potser a mitjà o llarg termini en una estratègia comuna, per la plena llibertat nacional seva i nostra.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 3 d’agost del 2011)


Read Full Post »

Menys de 14.000 vots separen la segona força més votada (Bildu: 313.231 vots) de la primera (PNB: 327.100 vots) a les eleccions municipals i forals d’ahir als quatre territoris del País Basc del Sud (els tres de la comunitat autònoma d’Euskadi i l’administrat pel govern foral de Navarra). Pel que fa a les poderoses diputacions forals , claus per la recaptació i regulació dels impostos, Bildu supera en vots (119.536) i escons (22) al PNB (72.655 i 14) a Guipúscoa; és la segona força a Biscaia després del PNB (Bildu 124.772 vots i 12 escons enfront dels 218.747 vots i 22 escons del PNB), i la tercera a Àlaba (on el PP és la primera amb 38.994 vots i 15 escons, el PNB la segona amb 34.566 vots i 14 escons, i Bildu la tercera amb 31.8245 vots i 11 escons). Tot i que a les municipals Bildu és la tercera força del territori a la comunitat foral de Navarra, abans que “Nafarroa Bai 2011” (formada per Aralar i PNB), a les eleccions al Parlament Foral de Navarra, se situa en quart lloc (41.550 vots i 7 escons), després d’UPN (108.602 vots i 19 escons), el PSN (50.158 vots i 9 escons) i “Nafarroa Bai 2011” (48.467 vots i 8 escons).

La coalició Bildu és, sens dubte, la guanyadora moral i política d’aquestes eleccions als municipis i ens forals bascos. Amb resultats espectaculars per a una coalició que venia a succeir, amb l’inestimable suport d’Eusko Alkartasuna (EA) i Alternatiba, al partit de l’esquerra abertzale Sortu, que té la seva il·legalització pel Tribunal Suprem espanyol encara pendent del Constitucional. Guanyadora, primer, per l’impacte que representen aquests resultats després d’anys d’il·legalització de l’esquerra abertzale –total en les eleccions municipals i forals del 2003 i parcial en les del 2007, amb candidatures d’ANB, partit després també il·legalitzat, permeses o no segons criteris arbitraris a les acaballes de l’anterior treva d’ETA i les frustrades negociacions de Loiola i Ginebra. I també per la contundència d’algunes de les xifres, com les del territori foral de Guipúscoa o les de l’ajuntament de Donosti on supera en vots i regidors (21.110 vots i 8 regidors) al PSE del que semblava incombustible Odón Elorza (19.666 vots i 7 regidors), abocat ara a pactar amb el PP (6 regidors), si vol ser conseqüent amb el pacte que va donar la lehendekaritza al seu company de partit Patxi López, o amb el PNB (6 regidors també) revivint vells temps de quan els socialistes bascos governaven amb un lehendakari del PNB a Ajuria Enea.

El gran perdedor als tres territoris de la comunitat autònoma basca ha sigut el PSE, ara al darrere de Bildu i del PNB, i també del PP en el cas d’Àlaba. Fins i tot a Navarra perd pes polític el PSN (3 escons menys que fa quatre anys) com també li passa a la UPN (també 3 escons menys) tot i que en aquest cas una nova força política que se li va escindir, el PP de Navarra, n’aconsegueix uns altres 4. Els resultats al Parlament de Navarra permeten pensar què hauria pogut passar si l’aliança del sobiranisme basc (anomenat també navarrès per aquells que, cada vegada més, defensen que “Euskadi és Navarra”, pàtria de tots els bascos) hagués agrupat les dues coalicions que inclouen forces polítiques amb presència als quatre territoris i que ara han anat per separat, és a dir, Bildu (EA, Alternatiba i esquerrra independentista) –7 escons– i “Nafarroa Bai 2011” –8 escons–. Això és, 15 en total, més que el PSN (9). Quan aquesta possibilitat es va trencar, ja vaig dedicar un article a Tribuna Catalana al respecte.

Ara caldrà veure com es resol la política de pactes en el futur immediat i a tots els nivells. i si aquests resultats espectaculars de Bildu tenen alguna repercussió concreta a la comunitat autònoma basca. Probablement poca a curt termini, tot i que la lògica seria ara la dissolució del parlament de Gasteiz i la convocatòria de noves eleccions amb la presència, ara sí, de l’esquerra abertzale, bé amb el seu partit Sortu ja en la legalitat –la lògica hauria de portar també a la seva legalització pel Tribunal Constitucional espanyol– i amb els seus dirigents fora la presó i amb tots els drets polítics reconeguts, bé encara amb l’aixopluc de la coalició Bildu.

Algun dels candidats del PSE a les eleccions del diumenge, com qui aspirava debades a ser el nou diputat general per Guipúcoa, Miguel Buen, havia dit ja que preferia que es presentés Sortu i no Bildu. “Sortu –va dir en una entrevista al diari Gara– és un partit, i quan aconsegueixin que els inscriguin seran un partit amb uns interlocutors. Amb Bildu, sent una coalició, els interlocutors seran múltiples”. Ho té molt fàcil: convéncer els seus correligionaris del PSOE que el fiscal general de l’Estat deixi de defensar la il·legalització i demani expressament al Constitucional que faci cas de la demanda dels advocats de Sortu i aprovi la inscripció del partit. Més o menys com plantejaven abans de les eleccions els membres del Grup Internacional de Contacte per al País Basc en un escrit al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapaterol, tenint en compte entre d’altres coses “el compromís de Sortu amb mitjans exclusivament pacífics” i que “la majoria dels partits polítics bascos, excepte el Partit Popular, demanen la legalització de Sortu; les forces de seguretat espanyoles i franceses eatan tenint èxit en la seva lluita contra l’estratègia del terror, i el compromís internacional en la transformació del conflicte està construint la confiança en el fet que una resolució duradora és veritablement possible”.

Esclar que els pactes PSOE-PP, i la feblesa manifesta congènita del PSOE, i més després dels resultats de les municipals i autonòmiques al conjunt dels territoris sota sobirania espanyola, no permeten massa optimisme en aquest sentit, tot i que de més verdes en maduren com s’ha vist en el cas de Bildu. Però l’estratègia que va abocar a les il·legal·litzacions no solament no ha estat afeblida sinó que ha sigut reforçada en els darrers temps, amb l’aplicació de la nova doctrina dels anomenats “motius sobrevinguts” d’il·legalització. O sigui aquells que permeten fins i tot desposseir persones electes si els jutges espanyols conclouen que no s’adapten a la conducta submisa que l’imperi espera d’elles. I el PP ja ha anunciat que posarà tots els esquers que pugui perquè un o altre de Bildu –més d’un si poden– s’enganxi a l’ham de l’exclusió política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 23 de maig del 2011)

(A la foto, que he baixat del diari “Ara”, acte de campanya de Bildu a Barakaldo, on el PSE encara ha sigut el partit més votat tot i haver perdut tres regidors. ANB en va tenir 3 el 2007 i ara Bildu n’ha aconseguit 4, mentre EB –d’on es va escindir Alternatiba– n’ha perdut 1 dels 2 que tenia)

Read Full Post »

Older Posts »