Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Partit Socialista de Navarra’ Category

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Anuncis

Read Full Post »

Les enquestes més favorables a Amaiur s’han complert. Amb set diputats a Madrid, el bloc sobiranista d’esquerres a l’entorn de l’esquerra independentista –EA, Alternatiba, Aralar i esquerra abertzale sense sigles (l’altra, cal no oblidar-ho segueix il·legalitzada, amb més de 40.000 persones que no poden presentar-se a eleccions, entre elles els principals dirigents com Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Txelui Moreno o Rufi Etxeberria)– és a 32.300 vots de prendre l’hegemonia del nacionalisme basc al partit nacionalista històric, el PNB. Ho aconsegueix en nombre de diputats al conjunt dels territoris bascos sota sobirania espanyola però encara no en nombre de vots. El PNB es queda amb cinc diputats al Congrés espanyol (sis, si hi sumem el de Geroa Bai), acomplint així el seu objectiu de no perdre grup parlamentari propi, com deia Iñaki Anasagasti mentre analitzava el recompte al plató d”Euskal Telebista. Són unes dades, però, que caldrà confirmar amb el recompte dels resultats finals –inclosos els vots emesos a les ambaixades i la resolució de possibles impugnacions de vot– en els quatre territoris, atès que algun escó –sobretot a Guipúscoa i també a Navarra, pel que fa a Geroa Bai– ha ballat al llarg de tota la nit.

Sumant els resultats fets públics amb el cent per cent del vot escrutat, i atribuint al PNB els vots de Geroa Bai (tenint en compte que hi és el principal partit, amb els independents d’Uxue Barkos), Amaiur se situa encara al darrere del PNB en nombre de vots als quatre territoris (365.889 PNB-Geroa Bai i 333.592 Amaiur). Un fet a tenir en compte tant a l’hora d’avaluar els resultats com, sobretot, de traspassar-los automàticament a unes hipotètiques eleccions avançades –cada vegada més necessàries, tenint en compte els canvis polítics profunds que viu el País Basc– a la comunitat autònoma d’Euskadi, on el PNB també ha superat Amaiur en vots però no en escons: 323.517 vots (24,12%) i 5 diputats el PNB, enfront de 284.528 (24,12%) i 6 diputats Amaiur. Hi ha encara un element més a tenir en compte: la radical diferència del repartiment d’escons segons si les eleccions són espanyoles o autonòmiques a Euskadi. Mentre a les eleccions espanyoles hi ha una relativa proporcionalitat en la distribució dels escons, a les de la comunitat autònoma d’Euskadi es reparteixen 25 diputats per territori (75 en total, a l’espera que, acomplint la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, el territori foral de Navarra decideixi unir-se als altres tres territoris bascos en un Parlament únic de cent diputats).

Aquest sistema de distribució d’escons fa que Àlaba –245.000 persones amb dret a vot–  tingui els mateixos diputats al Parlament de Gasteiz que Biskaia –914.000– o Guipúscoa –548.000–. Un fet que distorsiona qualsevol possible càlcul a partir del nombre de vots aconseguits, si no es fa amb la cura necessària. És, doncs, molt aventurat fer previsions sobre què pot passar a l’hora de la veritat en unes eleccions al Parlament d’Euskadi. I més quan és lògic esperar que, per als comicis autonòmics, l’esquerra independentista comptarà amb partit propi –tot i mantenint, si són prou flexibles en la seva estratègia, les actuals aliances a Amaiur– i plena llibertat de presentar candidats, inclosos els qui s’hauran guanyat el prestigi d’haver contribuït a la fi d’ETA i que encara són empresonats o privats de drets polítics.

Els resultats d’aquestes eleccions a Corts espanyoles –ja a les darreres muncipals i forals, els resultats de Bildu, sense Aralar, ho anunciaven– confirmen que la fi de les accions armades d’ETA comporta també el final, ara com ara, de la patrimonialització del nacionalisme basc pel PNB. El canvi és substancial: en clau nacionalista, és ara el PNB qui haurà d’anar al darrere de l’esquerra independentista i els seus aliats si vol reforçar el seu missatge sobiranista i no esperar-ne només els vots per mantenir-se al govern autònom d’Euskadi o fer prosperar els seus projectes com en els temps de Juan José Ibarretxe, quan Batasuna o el Partit Comunista de les Terres Basques encara no havien estat il·legalitzats. L’única alternativa que tindrà –si no ho fa– serà tornar als temps del lehendakari José Antonio Ardanza i els seus pactes amb el PSE, el partit que els va prendre la lehendakaritza gràcies al seu pacte amb el PP i la il·legalització de qualsevol partit de l’esquerra abertzale, i que ha resultat un clar perdedor en els dos darrers processos electorals.

I una altra conclusió encara més evident: sumant els vots del PNB i Amaiur, i limitant-nos als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi –el cas de la Navarra foral és més complex, sobretot tenint en compte la nova estratègia de l’esquerra abertzale que ja a les converses de Loiola, durant la treva del 2006, havia flexibilitzat les seves posicions sobre el procés d’unitat territorial al País Basc del sud–, tindrien clara majoria en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si es repetissin els resultats –mera hipòtesi de treball–, el sí a la independència aconseguiria el 51,54% dels vots, enfront del 39,30% del bloc PSE-PP partidari del no. Incrementar un o altre percentatge dependria –seguint la mateixa hipòtesi– dels votants d’altres formacions (IU, UPyD, Equo…) o els qui aquesta vegada no han anat a votar.

Si mirem a més a més a la comunitat de Navarra, és encara més clar que a les passades eleccions forals que la unitat del nacionalisme basc és fonamental per trencar el pacte UPN-PP-PSN, hereu de l’estratègia de la “Navarra espanyola” de Víctor Pradera i els tradicionalistes antibascos del primer terç del segle XX. Amaiur i Geroa Bai s’han repartit el vot sobiranista a la comunitat foral –tot i que Geroa Bai feia un discurs molt menys basquista que Amaiur, i això potser l’ha beneficiat per la seva moderació que en alguns casos arribava a expressar serioses reticències pel que fa a la reunificació territorial– i, havent aconseguit un escó cadascuna al Congrés espanyol, les dues coalicions s’hauran de replantejar com unir forces si tenen objectius semblants. Sumant els seus vots –tot i que ja sabem que en política les coses no són tan simples– podien haver-se convertit en la segona força política de la comunitat foral, amb 91.436 vots (27,7%) –PP-UPN n’ha aconseguit 125.935 (38,17%)–, mentre que el PSN en passaria a ser la tercera amb 72.291 (22%). No és un percentatge suficient per trencar el pacte espanyolista però ben segur que hi ajudaria en una perspectiva de futur sense violència armada d’ETA i amb un discurs molt més matisat de l’esquerra independentista respecte a la Navarra foral.

Una darrera consideració que, des d’una perspectiva catalana i antiimperialista, obre perspectives d’esperança en un mapa del poder com el que aquestes eleccions imposen en el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania espanyola. D’una banda, queda clar que la Catalunya estricta i el País Basc del sud configuren dues realitats nacionals diferenciades i prou sòlides per no haver de dependre d’altri per més temps. De l’altra, a les Corts espanyoles –enmig de l’abassegadora majoria del PP i el PSOE i dels nacionalismes pactistes del PNB i CiU– es fa visible un bloc sobiranista que pot tenir una important capacitat d’ajuda mútua més enllà de la legalitat espanyola i en defensa de les llibertats nacionals de la bona gent catalana, basca i gallega –és a dir, la independència–: Amaiur (7), ERC i Compromís (4) i BNG (2). Una realitat que farien bé de tenir en compte els qui, des de posicions pretesament independentistes catalanes, han fet campanya per l’abstenció.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 21 de novembre del 2011)

Read Full Post »

La imatge –Odón Elorza (PSE) lliurant la “makila” (bastó) al nou alcalde de Donostia, Juan Karlos Izaguirre (Bildu)– diu moltes coses de la nova era que s’obre al País Basc del Sud. Com ho diu també la de l’elecció de Lohitzune Txarola (Bildu) com a presidenta de les Juntes Generals de Guipúscoa, que hi pot obrir el camí a la propera elecció de Martín Garitano (Bildu) com a diputat general. Entre d’altres coses, les dues imatges fan evident el fracàs de l’estratègia de l’aïllament i l’exclusió contra l’esquerra abertzale i l‘enfonsament dels socialistes bascos que encara controlen la lehendekaritza a la comunitat autònoma basca mitjançant el lehendakari titella Patxi López, gràcies a unes eleccions fraudulentes. Però no ho diuen tot.

No em resisteixo a reproduir algunes frases d’un escrit que vaig rebre d’una persona basca amiga, just després de saber-se que Bildu podria ser a les eleccions municipals i forals, perquè ho diu millor del que jo faria. “S’ha dit –deia el meu amic– que després d’aquesta sentència –del Tribunal Constitucional– s’ha posat el comptador a zero; hi ha qui ha dit que ja n’hi ha prou de victimisme (PNB i Aralar); o els qui segueixen afirmant que cal frenar les llistes actuals de Bildu (PSOE y PP). Uns obliden que 40.000 persones seguim sense poder exercir plenament els nostres drets, no podem ser candidatos ni interventors, que ho podem contaminar tot amb la nostra presència. El PNB i Aralar obliden això, a més a més que les úniques víctimes hem estat nosaltres; que també han volgut anar contra EA i Alternatiba. I que la voluntat del PSOE i el PP és anar frontalmente contra l’independentisme, sigui basc o català. Des d’una mirada positiva i de futur, és cert que Bildu suposa un pas important, no solament per la possibilitat de presentar-se a les eleccions sinó perquè significa una aposta per espais de treball en comú entre els qui tenims grans coincidències, transcendint les sigles i el sectarisme històric. Això donarà uns resultats i confirmarà la possibilitat real i plural en clau sobiranista. Ja ho veurem”.

“Teresa segueix empresonada –afegia referint-se a Teresa Toda, amiga comuna, que va ser subdirectora del diari “Egin” i porta tres anys i mig de presó condemnada en el macrojudici 18/98 impulsat pel jutge Garzón–, encara hi ha 750 presos i preses en els dos Estats; un percentatge important ja ha complert les penes, estan malalts, segueixen allunyats del seu entorn, se segueix torturant… El camí serà llarg.” I en un escrit breu, després de les eleccions, deia: “Els tres reptes que hem hagut d’afrontar els hem superat amb nota. El primer, amb l’Estat i les forces que el suporten. El segon, amb el PNB en l’hegemonia de l’abertzalisme. I el tercer, amb Aralar, per dilucidar qui lidera el procés d’unificació de l’esquerra abertzale.”

No és casualitat que diumenge, l’endemà mateix de la presa de possessió dels nous alcaldes i regidors, i mentre s’acaben d’enllestir els pactes per a les Juntes Generals de Guipúscoa, Biscaia i Àlaba i el Parlament Foral de Navarra, milers de persones s’hagin manifestat a Bilbo a favor del respecte dels drets dels presos polítics bascos i l’acostament al seu país, convocades per la plataforma “Egin Dezagun Bidea” (Fem el camí). La manifestació va tenir el suport d’Aralar, a més dels partits i col·lectius de la coalició “Bildu”. Pello Urizar, d’Eusko Alkartasuna, va qualificar d'”imprescindible” el canvi en la política penitenciària de cara a la normalització política.

El 27 de juny, aquesta normalització política tornarà a ser posada en qüestió pels tribunals de la metròpoli colonial, perquè és previst que comenci un altre judici a l’Audiència Nacional espanyola contra dirigents de l’esquerra abertzale, vuit en aquest cas, entre ells Arnaldo Otegi; l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez, i el portaveu actual de l’esquerra abertzale Txelui Moreno. Tots ells, acusats d’haver intentat refer un partit polític independentista d’esquerres. Una vegada més, tornaran a arriscar greus penes de presó –fins a deu anys alguns d’ells– els principals impulsors del profund canvi d’estratègia de l’esquerra abertzale que l’ha portat a optar per la via política com l’única per aconseguir l’alliberament del seu país. I no és massa tranquil·litzador que la jutgessa que presidirà el tribunal sigui Ángela Murillo, la mateixa a qui el Tribunal Suprem va anul·lar fa poc una sentència contra el mateix Arnaldo Otegi per faltar al respecte a l’acusat. Judici que haurà de fer-se una altra vegada a mitjans de juliol.

Humbert Roma, periodista

 

(Publicat a Tribuna Catalana el 15 de juny del 2011)

Read Full Post »

Menys de 14.000 vots separen la segona força més votada (Bildu: 313.231 vots) de la primera (PNB: 327.100 vots) a les eleccions municipals i forals d’ahir als quatre territoris del País Basc del Sud (els tres de la comunitat autònoma d’Euskadi i l’administrat pel govern foral de Navarra). Pel que fa a les poderoses diputacions forals , claus per la recaptació i regulació dels impostos, Bildu supera en vots (119.536) i escons (22) al PNB (72.655 i 14) a Guipúscoa; és la segona força a Biscaia després del PNB (Bildu 124.772 vots i 12 escons enfront dels 218.747 vots i 22 escons del PNB), i la tercera a Àlaba (on el PP és la primera amb 38.994 vots i 15 escons, el PNB la segona amb 34.566 vots i 14 escons, i Bildu la tercera amb 31.8245 vots i 11 escons). Tot i que a les municipals Bildu és la tercera força del territori a la comunitat foral de Navarra, abans que “Nafarroa Bai 2011” (formada per Aralar i PNB), a les eleccions al Parlament Foral de Navarra, se situa en quart lloc (41.550 vots i 7 escons), després d’UPN (108.602 vots i 19 escons), el PSN (50.158 vots i 9 escons) i “Nafarroa Bai 2011” (48.467 vots i 8 escons).

La coalició Bildu és, sens dubte, la guanyadora moral i política d’aquestes eleccions als municipis i ens forals bascos. Amb resultats espectaculars per a una coalició que venia a succeir, amb l’inestimable suport d’Eusko Alkartasuna (EA) i Alternatiba, al partit de l’esquerra abertzale Sortu, que té la seva il·legalització pel Tribunal Suprem espanyol encara pendent del Constitucional. Guanyadora, primer, per l’impacte que representen aquests resultats després d’anys d’il·legalització de l’esquerra abertzale –total en les eleccions municipals i forals del 2003 i parcial en les del 2007, amb candidatures d’ANB, partit després també il·legalitzat, permeses o no segons criteris arbitraris a les acaballes de l’anterior treva d’ETA i les frustrades negociacions de Loiola i Ginebra. I també per la contundència d’algunes de les xifres, com les del territori foral de Guipúscoa o les de l’ajuntament de Donosti on supera en vots i regidors (21.110 vots i 8 regidors) al PSE del que semblava incombustible Odón Elorza (19.666 vots i 7 regidors), abocat ara a pactar amb el PP (6 regidors), si vol ser conseqüent amb el pacte que va donar la lehendekaritza al seu company de partit Patxi López, o amb el PNB (6 regidors també) revivint vells temps de quan els socialistes bascos governaven amb un lehendakari del PNB a Ajuria Enea.

El gran perdedor als tres territoris de la comunitat autònoma basca ha sigut el PSE, ara al darrere de Bildu i del PNB, i també del PP en el cas d’Àlaba. Fins i tot a Navarra perd pes polític el PSN (3 escons menys que fa quatre anys) com també li passa a la UPN (també 3 escons menys) tot i que en aquest cas una nova força política que se li va escindir, el PP de Navarra, n’aconsegueix uns altres 4. Els resultats al Parlament de Navarra permeten pensar què hauria pogut passar si l’aliança del sobiranisme basc (anomenat també navarrès per aquells que, cada vegada més, defensen que “Euskadi és Navarra”, pàtria de tots els bascos) hagués agrupat les dues coalicions que inclouen forces polítiques amb presència als quatre territoris i que ara han anat per separat, és a dir, Bildu (EA, Alternatiba i esquerrra independentista) –7 escons– i “Nafarroa Bai 2011” –8 escons–. Això és, 15 en total, més que el PSN (9). Quan aquesta possibilitat es va trencar, ja vaig dedicar un article a Tribuna Catalana al respecte.

Ara caldrà veure com es resol la política de pactes en el futur immediat i a tots els nivells. i si aquests resultats espectaculars de Bildu tenen alguna repercussió concreta a la comunitat autònoma basca. Probablement poca a curt termini, tot i que la lògica seria ara la dissolució del parlament de Gasteiz i la convocatòria de noves eleccions amb la presència, ara sí, de l’esquerra abertzale, bé amb el seu partit Sortu ja en la legalitat –la lògica hauria de portar també a la seva legalització pel Tribunal Constitucional espanyol– i amb els seus dirigents fora la presó i amb tots els drets polítics reconeguts, bé encara amb l’aixopluc de la coalició Bildu.

Algun dels candidats del PSE a les eleccions del diumenge, com qui aspirava debades a ser el nou diputat general per Guipúcoa, Miguel Buen, havia dit ja que preferia que es presentés Sortu i no Bildu. “Sortu –va dir en una entrevista al diari Gara– és un partit, i quan aconsegueixin que els inscriguin seran un partit amb uns interlocutors. Amb Bildu, sent una coalició, els interlocutors seran múltiples”. Ho té molt fàcil: convéncer els seus correligionaris del PSOE que el fiscal general de l’Estat deixi de defensar la il·legalització i demani expressament al Constitucional que faci cas de la demanda dels advocats de Sortu i aprovi la inscripció del partit. Més o menys com plantejaven abans de les eleccions els membres del Grup Internacional de Contacte per al País Basc en un escrit al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapaterol, tenint en compte entre d’altres coses “el compromís de Sortu amb mitjans exclusivament pacífics” i que “la majoria dels partits polítics bascos, excepte el Partit Popular, demanen la legalització de Sortu; les forces de seguretat espanyoles i franceses eatan tenint èxit en la seva lluita contra l’estratègia del terror, i el compromís internacional en la transformació del conflicte està construint la confiança en el fet que una resolució duradora és veritablement possible”.

Esclar que els pactes PSOE-PP, i la feblesa manifesta congènita del PSOE, i més després dels resultats de les municipals i autonòmiques al conjunt dels territoris sota sobirania espanyola, no permeten massa optimisme en aquest sentit, tot i que de més verdes en maduren com s’ha vist en el cas de Bildu. Però l’estratègia que va abocar a les il·legal·litzacions no solament no ha estat afeblida sinó que ha sigut reforçada en els darrers temps, amb l’aplicació de la nova doctrina dels anomenats “motius sobrevinguts” d’il·legalització. O sigui aquells que permeten fins i tot desposseir persones electes si els jutges espanyols conclouen que no s’adapten a la conducta submisa que l’imperi espera d’elles. I el PP ja ha anunciat que posarà tots els esquers que pugui perquè un o altre de Bildu –més d’un si poden– s’enganxi a l’ham de l’exclusió política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 23 de maig del 2011)

(A la foto, que he baixat del diari “Ara”, acte de campanya de Bildu a Barakaldo, on el PSE encara ha sigut el partit més votat tot i haver perdut tres regidors. ANB en va tenir 3 el 2007 i ara Bildu n’ha aconseguit 4, mentre EB –d’on es va escindir Alternatiba– n’ha perdut 1 dels 2 que tenia)

Read Full Post »

Mentre l’esquerra abertzale convoca mobilitzacions per acompanyar la presentació dels estatuts d’un nou partit que assumeix l’estratègia de rebuig a la violència armada com a via per aconseguir el respecte dels drets nacionals, i la majoria social basca acaba de demostrar la seva fortalesa amb una altra vaga general el 27 de gener, s’ha anat configurant un obstacle a l’acumulació de forces sobiranistes que és l’altra cara de la nova política de l’independentisme d’esquerres il·legalitzat. Una vegada més, Navarra –més en concret, l‘alta Navarra, administrada per les institucions de la comunitat foral sota la sobirania del Regne d’Espanya– esdevé pedra de toc per als plantejaments d’unitat del sobiranisme basc.

Vista des d’ulls catalans, i en la distància física i política entre ambdues realitats, durant molt de temps la qüestió navarresa em resultava inquietant perquè no en comprenia l’abast. ¿Com pot ser –pensava– que Navarra sigui tan important per a uns i altres, basquistes i imperialistes espanyols, com per resultar un obstacle decisiu en unes negociacions que eren ja tan avançades en el darrer i fracassat procés de pau? Poc a poc, a força de seguiment de la realitat basca, i també dels seus debats historiogràfics, m’he adonat de com n’és de transcendental la qüestió navarresa per al futur del País Basc (que alguns bascos denominen Navarra, com a manera d’anomenar el país quan parlen del col·lectiu polític nacional sencer).

“Al cap i a la fi, Navarra és la mare terra… La “lingua navarrorum” dels bascons, la llengua basca, tot surt d’aquí”, em deia una persona bascoparlant del Partit Socialista Navarrès gens sospitosa d’independentisme però crítica cap a la seva direcció, quan li plantejava la qüestió just després del trencament de la darrera treva que l’havia tornat a obligar a portar escorta. “Navarra, pàtria dels bascos” és potser el tòpic més transversal, tant des del punt de vista polític com territorial, que he sentit en les meves estades i entrevistes al País Basc. Més enllà, però, es fan paleses les discrepàncies profundes sobre les conseqüències polítiques que aquest tòpic té per a la construcció nacional, democràtica i pacífica, d’un País Basc cohesionat en el futur.

El corresponsal de Tribuna Catalana abordava en la seva darrera crònica la crisi que afecta la coalició Nafarroa Bai només a tres mesos i mig de les properes eleccions muncipals i forals al País Basc sota sobirania espanyola (un altre dia parlarem de les també properes eleccions cantonals a la República Francesa i com es preparen al País Basc del Nord, amb algun fet extraordinari com el suport socialista al candidat d’Euskal Herria Bai, on hi ha Batasuna –legal en territori de l’imperi republicà– al cantó d’Iholdi). Amb ETA desactivada per la nova estratègia independentista, l’esquerra abertzale il·legalitzada ha impulsat acords amb diverses forces polítiques: primer amb EA, que segueix sent el partit de l’exlehendakari Carlos Garaikoetxea després de l’escissió d’Alkarbide (ara, Hamaikabat) arran de la patacada que va sofrir el partit en la tupinada electoral a la comunitat autònoma basca; l’Acord de Gernika després, incloent entre d’altres Aralar i Alternatiba (escissió d’Ezker Batua), i finalment el pacte pel canvi polític amb EA i Alternatiba.

La presència d’Aralar en el segon d’aquests acords, i la participació en diverses convocatòries comunes –com la multitudinària manifestació pels presos a Bilbo el 8 de gener– podia fer pensar que els vells contenciosos amb Aralar –el partit escindit de l’esquerra abertzale el 2001– eren camí d’acabar-se. Però les properes eleccions a la comunitat foral de Navarra amenacen de fer-ho tot molt més difícil, si la situació no es recondueix aviat. La coalició Nafarroa Bai perilla, després de les exigències del PNB, Aralar i el grup d’independents d’Uxue Barkos a EA perquè “deixi sense valor, pel que fa a Navarra i per al període 2011-2015 allò que recullen els diferents acords subscrits amb Batasuna”, un cop l’altre soci, Batzarre, ja se n’ha anat per fer un acord electoral amb Izquierda Unida de Navarra. Tant l’executiva nacional com l’assemblea de Navarra d’EA han respost rebutjant aquesta exigència que considren “un acord per disfressar sota les sigles de Nafarroa Bai una coalició Aralar-PNB”.

La principal força sobiranista navarresa –de fet, l’única legal ara, en absència de la il·legalitzada esquerra abertzale– està ferida de mort. EA no es deixa imposar condicions pels seus socis i, si res no canvia, considera prioritari, també a la comunitat foral navarresa, l’acord estratègic amb l’esquerra abertzale il·legalitzada. La comunitat foral de Navarra s’està convertint, doncs, en una prova significativa de les dificultats que haurà de véncer la nova estratègia de l’independentisme d’esquerres, no solament per la negativa pública del govern de la monarquia a facilitar-la –més detencions, tortures i anunci que no hi haurà legalització del nou partit abans de les eleccions de maig–, sinó també pels obstacles que aniran sorgint a l’hora de concretar el pol sobiranista.

PNB, Aralar i els independents d’Uxue Barkos saben què s’hi juguen si EA manté a Navarra els acords estratègics amb l’independentisme il·legalitzat. Legal o no, dins de Nafarroa Bai o fora, el nou partit d’Arnaldo Otegi i l’actual portaveu Txelui Moreno –per cert, sindicalista navarrès de LAB– pot esdevenir hegemònic entre els sobiranistes a la comunitat foral. EA li pot aportar un bagatge més que notable, però ningú no sap quin potencial electoral li queda en una comunitat foral on no hi ha hagut eleccions des del 2007 i on no ha tingut el desgast de compartir govern com sí que li va passar a Euskadi (cal no oblidar que l’exlehendakari Carlos Garakoetxea, tot i no tenir ja responsabilitats al partit que va fundar, és d’origen navarrès).

Tot i això, els seus socis a Nafarroa Bai prefereixen la ruptura de la coalició i quedar-se’n les sigles, per molt devaluades que en resultin. Potser perquè els dirigents d’Aralar creuen que aconseguiran un pes més decisiu, i sense noses alienes, en una coalició on només els pot fer ombra el PNB, amb molt poc pes organitzatiu i social a la comunitat foral: l’any 2003, el PNB va necessitar l’aliança electoral d’EA per aconseguir quatre diputats forals a Navarra, els mateixos que Aralar i Izquierda Unida (que van tenir més vots que la coalició PNB/EA), ja amb l’esquerra independentista il·legalitzada. Una vegada més, Navarra esdevé clau, doncs, per al futur dels set territoris històrics bascos.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 7 de febrer del 2011)

(A la foto, el Parlament foral navarrès)

Read Full Post »

L’experiència dels anteriors processos de pau per resoldre el conflicte entre el poble basc i el Regne d’Espanya em porta a la temptació del pessimisme davant la treva declarada per ETA aquest dimarts. I no precisament per les raons que esgrimeixen el govern de la monarquia i els qui només fan cas dels arguments dels poders imperials. La declaració de la nova treva és un fet transcendental si el que es vol és la pau. Com a components excepcionals de l’esdeveniment, aquesta vegada respon a la demanda expressa de l’esquerra abertzale, en el context del seu canvi profund d’estratègia en favor de l’abandonament de la via armada per aconseguir el reconeixement del dret a l’autodeterminació i la unitat territorial al País Basc, a la dels partits i col·lectius socials firmants de l’Acord de Gernika i a la de destacades personalitats internacionals, entre elles diversos premis Nobel de la Pau. Però la reacció dels poders imperials espanyols és ara, en canvi. molt menys receptiva a la decisió de l’organització armada basca que en anteriors ocasions. Si més no, de portes enfora.

Aquesta reacció espanyola exigint ara la rendició de l’enemic i més, a diferència d’altres vegades, que el Govern de torn va acceptar la negociació corresponent a la treva, em recorda l’actitud del generalot al llarg de la guerra que va engegar el 1936 i que no va voler acabar fins a la rendició incondicional, “cautivo y desarmado el Ejército Rojo”. És aquesta retòrica actual espanyola la que no em convida a l’optimisme. Vull equivocar-me i que prevalgui l’optimisme de la voluntat –que el mantinc– al pessimisme de la raó, però els precedents de la passada treva i la incapacitat d’uns i altres de tancar una negociació que estava molt encarrilada em recomanen prudència dintre de l’alegria que no puc negar per la nova treva. L’enrocament, també llavors, del govern de la monarquia en la seva resistència a donar passos concrets que afavorissin el procés no va contribuir gens ni mica a fer avançar la negociació sinó que només va fer que torpedinar-la. La raó de la meva prudència no és que no estigui convençut de la fiabilitat de la decisió d’ETA i del valor radical del seu compromís de cara a la seva verificació per la comunitat internacional, sinó perquè no veig encara signes efectius del govern de la monarquia que facilitin que, aquesta vegada sí, el procés sigui irreversible. La mateixa negativa del vicepresident primer, Alfredo Pérez Rubalcaba, a una verificació internacional, amb arguments pintorescos i ridículs que haurien de provocar la protesta immediata entre d’altres dels governs de la Gran Bretanya i Irlanda, no fan sinó confirmar-m’ho.

Mentre l’esquerra abertzale –i ETA, amb totes les dificultats que es vulgui i amb una lentitud intrínseca tant a la impòrtància de la decisió que se li demana com a la presa d’acords en una organització armada i clandestina– estan fent un viratge profund en la seva estratègia cap a la via exclusivament pacífica i democràtica per la resolució del conflicte, el Govern espanyol i els agents de l’imperialisme endureixen la seva retòrica i la seva política a favor de la via bèl·lica. No és casual que ETA hagi esperat a després de la multitudinària manifestació de dissabte a Bilbo en favor dels drets dels presos i preses bascos per fer pública la treva, i la insistència, en la seva declaració, reclamant la fi de les polítiques repressives dels estats espanyol i francès per afrontar el conflicte en el futur immediat. Perquè aquesta és, com en la majoria dels conflictes armats de contingut polític –i el que enfronta el País Basc i el Regne d’Espanya ho és, com van reconèixer totes les parts en la darrera i fracassada negociació– una qüestió clau perquè la històrica declaració d’ETA d’ahir sigui una oportunitat definitiva per a la pau.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el dia 11 de gener del 2011)

(La foto, de la manifestació de dissabte a Bilbo, l’he baixat del web de Diario de Navarra)

Read Full Post »

En anteriors articles en aquest bloc m’he referit a l’ofensiva prohibicionista de la caverna imperialista espanyola respecte del llibre “Manual del torturador español”, de Xabier Makazaga, editat per Txalaparta. Hi deia, però, una imprecisió que devia provocar algun maldecap a qui n’hagi fet cas: Txalaparta, per diverses versions que m’havien arribat, havia anunciat que el llibre es podia baixar gratis d’internet. Encara no era veritat del tot: en aquell moment només se’n podia baixar una quarantena de les primeres pàgines. Ara m’arriba una nota de la mateixa editorial, amb l’enllaç correcte amb la totalitat del llibre (dues-centes pàgines) dient que ja es pot baixar gratis.

Disculpeu l’errada, doncs, si us ha provocat alguna pèrdua de temps, i deixeu-me reiterar que, baixant-lo de gratis o comprant-lo a l’editorial en format paper, el llegiu a fons i en difongueu els continguts. Més encara ara que el “sobiranista” –diu ell– Felip Puig, nou conseller d’Interior en el vell/nou govern autonòmic bipartit (CDC i UDC). ja ha dit que facilitarà la impunitat dels mossos d’esquadra retirant les càmeres ocultes de vídeo de les comissaries. Una de les coses positives que va fer el seu predecessor, Joan Saura (ICV), complint una de les recomanacions d’Amnistia Internacional i altres organitzacions que combaten la tortura i defensen la totalitat dels drets humans, recollida, entre d’altres molts documents, en la Declaració de Barcelona aprovada en les Jornades sobre la prevenció de la tortura, la implantació del protocol facultatiu contra la tortura i les recomanacions del relator de l’ONU, que es van fer el 3 i 4 de febrer del 2006.  (Per si algú en dubta, per mi els mossos d’esquadra són policia espanyola, autonòmica però espanyola: ho diuen les lleis de l’imperi. Per tant, convé també llegir aquest Manual del torturador espanyol, tenint-ho en compte. No sóc pas el primer que ho dic).

Aquí teniu la nota que he rebut de l’editorial Txalaparta:

Censura al libro Manual del Torturador español

Comunicado de la Editorial Txalaparta en respuesta a los ataques a sus libros y a la libertad de expresión

 

Como es público ya, algunos periódicos de Madrid (La Razón, ABC), comenzaron recientemente una campaña denunciando que el libro de Xabier Makazaga Manual del torturador español, publicado por nuestra editorial, estaba presente en unas 30 bibliotecas públicas de Vizcaya, Guipúzcoa y Álava.

 

Seguidamente el Partido Popular manifestó que iba a solicitar del Gobierno Vasco la retirada de esos libros de las bibliotecas. A instancias de esta formación, la alcaldesa socialista de Basauri procedió a la retirada del libro de la biblioteca pública de dicha localidad. Por su parte, el Gobierno Vasco respondió que las bibliotecas eran competencia de los ayuntamientos y a ellos les correspondía, en su caso, la retirada o no del libro.

 

Ante estos hechos la Editorial Txalaparta quiere hacer públicos los siguientes acuerdos:

 

1.- Nos parece deleznable, tanto la campaña de la prensa madrileña como la actitud del PP y del PSOE en este tema. Esta impostura, propia de una dictadura, niega y anatemiza los informes presentados por instancias internacionales como la ONU y organismos como Amnistía Internacional dando la razón al autor del libro, que critica la negación de la tortura que se produce en España como un elemento que da pie a que continúe esta práctica. Bajo el paraguas de que cualquier crítica en materia de derechos humanos apoya el terrorismo, esta dinámica da un paso más allá en el recorte de los mismos, puesto que ataca frontalmente el artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, que declara que «Todo individuo tiene derecho a la libe rtad de opinión y expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y de recibir informaciones y opiniones de todo tipo, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión».

 

2.- Hacemos un llamamiento a instancias internacionales, instituciones, partidos políticos, agentes sociales, profesionales del mundo editorial, bibliotecarios y a la ciudadanía en general a que no acepten este tipo de recortes de libertades, defiendan el derecho a recibir una información veraz y plural, y denuncien en su caso, sin temor, las torturas y malos tratos.

 

3.- Agradecemos la actitud de los bibliotecarios vascos que han salido públicamente en defensa de la libertad de expresión.

 

4.- Anunciamos que hacemos nuestra la protesta que el Observatorio de Derechos Humanos de Euskal Herria, Behatokia, ha enviado al Sr. Frank de la Rue, Relator Especial sobre Libertad de Opinión y de Expresión, dependiente del Alto Comisariado de Naciones Unidas para los Derechos Humanos, con sede en Ginebra, y que adjuntamos a este comunicado.

 

5.- Por último, anunciamos que a partir de este momento y de acuerdo con el autor, la Editorial Txalaparta ha decidido colgar en su página web, de forma gratuita, el libro Manual del torturador español.

 

Tafalla, 21.XII.2010. Editorial Txalaparta

Txalaparta ArgitaletxeaNavaz-Bides karrika, 1-2.ezkerra

31300 – Tafalla Nafarroa, Euskal Herria

Tel: (+34) 948 703 934

Email: info@txalaparta.com

Web: http://www.txalaparta.com

Read Full Post »

Older Posts »