Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Partit Socialista Unificat de Catalunya’ Category

Cronos, déu del temps, ha fet que coincidissin un dia per l’altre el comiat al vell dirigent d’ERC, Víctor Torres, hereu d’una nissaga de polítics lleidatans republicans de soca rel, a la seva ciutat de Lleida, i la presentació també a Lleida del llibre-historieta “Mil vidas más” sobre el ja finat dirigent comunista del PSUC, Miquel Núñez, que ha fet el també lleidatà, veí de Barcelona (o és barceloní nascut a Lleida?), Alfons López.

Demà intentaré ser tant  al comiat civil de les despulles de Víctor Torres –de qui sempre recordaré el moment en què, a l’urna del costat de la nostra, va votar en el referèndum d’autodeterminació de la nació catalana el 25 d’abril del 2010 http://www.youtube.com/watch?v=UWUI1J3M5os, precisament a l’antic Hospital de Santa Maria, seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on Alfons López presentarà el seu llibre– com dimecres a aquesta mateixa presentació. Els qui volem les llibertats, totes, per al nostre poble no podem prescindir de la memòria de cap dels lluitadors que ens van obrir, sovint a tentines i enmig de grans tragèdies i dolors personals i col·lectius, el camí i això ens fet més fàcil arribar on som ara.

Aquesta és la convocatòria de la presentació del llibre de l’Alfons

Ens complau convidar-vos a la presentació del llibre MIL VIDAS MÁS, Premi Nacional de Còmic per la Generalitat de Catalunya 2011, biografia del lluitador antifranquista MIGUEL NÚÑEZ.

Dels autors: ALFONSO LÓPEZ, PEPE GÁLVEZ i JOAN MUNDET.

A càrrec de

JAUME BARRULL, professor d’història de la Universitat de Lleida;

ALFONSO LÓPEZ, autor de les historietes, i PEPE GÁLVEZ, autor dels guions i dels textos.

Es projectarà un tràiler del documental d’Albert Soler Al final de la escapada basat

en la persona de Miguel Núñez i amb dibuixos d’Alfonso López.

Dimecres 22 de juny, a les set de la tarda (19h), a l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, plaça de la Catedral, s/n de Lleida.

Anuncis

Read Full Post »


He estat dubtant d’escriure o no sobre la personalitat de Jordi Solé Tura –tenint en compte, a més a més, que era l’home d’una vella amiga de Lleida, la Teresa Eulàlia Calzada–, i Vicent Partal m’estalvia de fer-ho. Ha trobat les paraules justes que m’hauria agradat d’escriure (per la meva banda, ja vaig dir què en pensava de la Constitució Espanyola, de la qual el qualificaven pare i n’estava tan orgullós, a La Constitució, les raons del No). Vegeu què en diu Partal a l’editorial de Vilaweb d’avui:

Combat intel·lectual

Sempre m’ha encantat la definició que feien els intel·lectuals francesos dels anys seixanta de la disputa ideològica, de ‘combat per les idees’. Per això em preocupa la feblesa demostrada pel sobiranisme arran de l’editorial dels dotze diaris o de la mort de Solé-Tura.

De l’editorial, ja en vaig parlar quan esqueia. Però, com més passen els dies, més van clarificant-se les coses. Quan el PSC deia, aquest cap de setmana, que les consultes del 13-D incomodaven i entrebancaven, s’emparava en la força que les adhesions generalitzades han donat al famós editorial, cosa que els permet d’afirmar que és un sí que reflecteix l’opinió unànime del país en defensa de l’estatut retallat. I ràpidament allò que era una acció simbòlica contra una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional esdevé una acció contra les consultes independentistes. Si el 13-S d’Arenys de Munt havia aconseguit de canviar la mentalitat del país amb un simple gest, l’editorial dels diaris ha tingut un efecte semblant, però obligant-nos a recular. Raó? La poca capacitat de combat intel·lectual de la major part del sobiranisme sociològic que va posar la unitat com a valor per damunt dels principis que aquella unitat propugnava. Si un diari o dos s’hagueren negat a signar aquell pamflet, o la gent, per comptes de reaccionar amb la llagrimeta unitarista, hagués reaccionat amb una crítica ferma, avui no seríem on som. Confusos de nou. No tant com voldrien ells, però més que no ho estàvem abans.

Això mateix ha passat amb la mort de Jordi Solé-Tura. Tots els qui lluitaren contra la dictadura tenen assegurat el meu respecte i reconeixement eterns. Solé-Tura també, és clar. I és cert, a més, que les tristes circumstàncies de la seua mort fan més difícil encara criticar-lo. Però el combat és necessari, i Solé-Tura no en tindria cap dubte; per això cal dir que hi ha aspectes de la seua biografia que no podem passar per alt així com així. Aquests dies s’ha remarcat una vegada i una altra el seu paper de redactor de l’actual constitució espanyola, i sorprèn que això no desperte precisament cap crítica, en un moment en què el país sembla començar a estar d’acord que és notablement insuficient.

Però per damunt d’això, car és més important encara, cal dir que Jordi Solé-Tura és el gran inventor d’un discurs sobre el país que s’entesta a creure que el nacionalisme és un invent de la burgesia; un discurs nefast, que cal combatre sense vacil·lacions. No és poca cosa. I en l’hora de la mort, al costat dels panegírics que tots hem d’entonar per la veu de Ràdio Pirenaica i per la dignitat de la seua labor clandestina, un país normal també hauria de poder recordar sense equívocs els seus errors. Que en va tenir. Especialment, hauríem de saber criticar aquell llibret seu dels anys setanta que pretenia bastir les bases ideològiques antinacionalistes des de la perspectiva no pas del feixisme sinó de l’esquerra democràtica. I hauríem de poder dir, sense que això s’interprete com una falta de respecte, que era un pobre llibret que els historiadors fa anys que han deixat reduït a un simple exercici de batxillerat marxista ple de prevencions i ressentiments; i que, malgrat això, les idees d’aquell pobre llibret encara alimenten avui els sectors més espanyolistes de la dita esquerra catalana, que són precisament els que opugnen el sobiranisme.

Recordem-ho: no es guanya un dia, per miracle. Es guanya guanyant els petits combats.

Read Full Post »