Consideracions mediàtiques sobre el 25-N

 

Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Read Full Post »

Eleccions en tres nacions sense Estat a l’imperi espanyol

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Read Full Post »

La lògica perversa de la llei de partits

El Tribunal Suprem espanyol ha decidit mantenir l’empresonament de cinc dirigents de l’esquerra independentista basca, entre ells Arnaldo Otegi i Rafa Díez, quan han passat ja sis mesos des que ETA anunciés la seva decisió de cessament definitiiu de la seva activitat armada, atenent les propostes de la conferència que va reunir al palau d’Aiete de Donostia cinc líders internacionals, un d’ells l’exsecretari general de l’ONU Kofi Annan. I més de dos anys després que l’esquerra independentista basca va fer públic el seu document “Zutik Euskal Herria” que va influir decisivament en aquest acord transcendental d’ETA.

Els integrants de la Comissió internacional de verificació –que, tot i que el govern espanyol no la reconeix, s’han reunit amb un ampli ventall de representants polítics i socials, inclòs José Antonio Pastor, del PSE, en una recent visita al País Basc– deien a començaments de maig que havien constatat, mitjançant contactes directes amb ETA, que aquesta “continua respectant els seus compromisos amb la fi de la violència”.

Tot i estar pendent de la legalització del seu propi nou partit, Sortu, pel Tribunal Constitucional, l’esquerra independentista basca –amb totes les limitacions que segueix imposant-li l’antidemocràtica llei de partits– ha aconseguit aglutinar i consolidar acords electorals amb altres forces sobiranistes i d’esquerres que els han suposat éxits electorals contundents a les darreres eleccions municipals i forals –Bildu– i a les Corts espanyoles –Amaiur–. I tot fa pensar que els confirmaran en les properes eleccions a la cambra autonòmica d’Euskadi. El recent trencament del pacte de legislatura entre el PP i el PSE al Parlament de Gasteiz fa preveure que aquestes eleccions s’avancin a la tardor, i és evident que no és el mateix fer-les amb Otegi en llibertat o a la presó.

Aquests dies es fa a l’Audiència nacional espanyola un altre judici que no ha tingut tant de ressò: tretze persones afronten condemnes d’entre set i nou anys de presó només per haver intentat formar candidatures a les darreres eleccions autonòmiques d’Euskadi, amb les llistes il·legalitzades Demokrazia 3 Milioi (D3M) i Askatasuna. Obeeix, a la mateixa lògica: els poders espanyols mantenen l’advertiment a l’esquerra independentista basca que la seva activitat política segueix sota vigilància i no la pot exercir amb plena llibertat, I que per això hi ha la llei de partits. Una llei que mai no s’hauria d’haver aprovat i que cada vegada es veu més com un dels principals obstacles al desenvolupament d’un procés de resolució sòlida del conflicte que Espanya té amb el País Basc.

Humbert Roma, periodista

(Aquest article ha estat publicat per Tribuna Catalana el 14 de maig del 2012)

Read Full Post »

Canvi profund en l’hegemonia política al País Basc

Les enquestes més favorables a Amaiur s’han complert. Amb set diputats a Madrid, el bloc sobiranista d’esquerres a l’entorn de l’esquerra independentista –EA, Alternatiba, Aralar i esquerra abertzale sense sigles (l’altra, cal no oblidar-ho segueix il·legalitzada, amb més de 40.000 persones que no poden presentar-se a eleccions, entre elles els principals dirigents com Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Txelui Moreno o Rufi Etxeberria)– és a 32.300 vots de prendre l’hegemonia del nacionalisme basc al partit nacionalista històric, el PNB. Ho aconsegueix en nombre de diputats al conjunt dels territoris bascos sota sobirania espanyola però encara no en nombre de vots. El PNB es queda amb cinc diputats al Congrés espanyol (sis, si hi sumem el de Geroa Bai), acomplint així el seu objectiu de no perdre grup parlamentari propi, com deia Iñaki Anasagasti mentre analitzava el recompte al plató d”Euskal Telebista. Són unes dades, però, que caldrà confirmar amb el recompte dels resultats finals –inclosos els vots emesos a les ambaixades i la resolució de possibles impugnacions de vot– en els quatre territoris, atès que algun escó –sobretot a Guipúscoa i també a Navarra, pel que fa a Geroa Bai– ha ballat al llarg de tota la nit.

Sumant els resultats fets públics amb el cent per cent del vot escrutat, i atribuint al PNB els vots de Geroa Bai (tenint en compte que hi és el principal partit, amb els independents d’Uxue Barkos), Amaiur se situa encara al darrere del PNB en nombre de vots als quatre territoris (365.889 PNB-Geroa Bai i 333.592 Amaiur). Un fet a tenir en compte tant a l’hora d’avaluar els resultats com, sobretot, de traspassar-los automàticament a unes hipotètiques eleccions avançades –cada vegada més necessàries, tenint en compte els canvis polítics profunds que viu el País Basc– a la comunitat autònoma d’Euskadi, on el PNB també ha superat Amaiur en vots però no en escons: 323.517 vots (24,12%) i 5 diputats el PNB, enfront de 284.528 (24,12%) i 6 diputats Amaiur. Hi ha encara un element més a tenir en compte: la radical diferència del repartiment d’escons segons si les eleccions són espanyoles o autonòmiques a Euskadi. Mentre a les eleccions espanyoles hi ha una relativa proporcionalitat en la distribució dels escons, a les de la comunitat autònoma d’Euskadi es reparteixen 25 diputats per territori (75 en total, a l’espera que, acomplint la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, el territori foral de Navarra decideixi unir-se als altres tres territoris bascos en un Parlament únic de cent diputats).

Aquest sistema de distribució d’escons fa que Àlaba –245.000 persones amb dret a vot–  tingui els mateixos diputats al Parlament de Gasteiz que Biskaia –914.000– o Guipúscoa –548.000–. Un fet que distorsiona qualsevol possible càlcul a partir del nombre de vots aconseguits, si no es fa amb la cura necessària. És, doncs, molt aventurat fer previsions sobre què pot passar a l’hora de la veritat en unes eleccions al Parlament d’Euskadi. I més quan és lògic esperar que, per als comicis autonòmics, l’esquerra independentista comptarà amb partit propi –tot i mantenint, si són prou flexibles en la seva estratègia, les actuals aliances a Amaiur– i plena llibertat de presentar candidats, inclosos els qui s’hauran guanyat el prestigi d’haver contribuït a la fi d’ETA i que encara són empresonats o privats de drets polítics.

Els resultats d’aquestes eleccions a Corts espanyoles –ja a les darreres muncipals i forals, els resultats de Bildu, sense Aralar, ho anunciaven– confirmen que la fi de les accions armades d’ETA comporta també el final, ara com ara, de la patrimonialització del nacionalisme basc pel PNB. El canvi és substancial: en clau nacionalista, és ara el PNB qui haurà d’anar al darrere de l’esquerra independentista i els seus aliats si vol reforçar el seu missatge sobiranista i no esperar-ne només els vots per mantenir-se al govern autònom d’Euskadi o fer prosperar els seus projectes com en els temps de Juan José Ibarretxe, quan Batasuna o el Partit Comunista de les Terres Basques encara no havien estat il·legalitzats. L’única alternativa que tindrà –si no ho fa– serà tornar als temps del lehendakari José Antonio Ardanza i els seus pactes amb el PSE, el partit que els va prendre la lehendakaritza gràcies al seu pacte amb el PP i la il·legalització de qualsevol partit de l’esquerra abertzale, i que ha resultat un clar perdedor en els dos darrers processos electorals.

I una altra conclusió encara més evident: sumant els vots del PNB i Amaiur, i limitant-nos als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi –el cas de la Navarra foral és més complex, sobretot tenint en compte la nova estratègia de l’esquerra abertzale que ja a les converses de Loiola, durant la treva del 2006, havia flexibilitzat les seves posicions sobre el procés d’unitat territorial al País Basc del sud–, tindrien clara majoria en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si es repetissin els resultats –mera hipòtesi de treball–, el sí a la independència aconseguiria el 51,54% dels vots, enfront del 39,30% del bloc PSE-PP partidari del no. Incrementar un o altre percentatge dependria –seguint la mateixa hipòtesi– dels votants d’altres formacions (IU, UPyD, Equo…) o els qui aquesta vegada no han anat a votar.

Si mirem a més a més a la comunitat de Navarra, és encara més clar que a les passades eleccions forals que la unitat del nacionalisme basc és fonamental per trencar el pacte UPN-PP-PSN, hereu de l’estratègia de la “Navarra espanyola” de Víctor Pradera i els tradicionalistes antibascos del primer terç del segle XX. Amaiur i Geroa Bai s’han repartit el vot sobiranista a la comunitat foral –tot i que Geroa Bai feia un discurs molt menys basquista que Amaiur, i això potser l’ha beneficiat per la seva moderació que en alguns casos arribava a expressar serioses reticències pel que fa a la reunificació territorial– i, havent aconseguit un escó cadascuna al Congrés espanyol, les dues coalicions s’hauran de replantejar com unir forces si tenen objectius semblants. Sumant els seus vots –tot i que ja sabem que en política les coses no són tan simples– podien haver-se convertit en la segona força política de la comunitat foral, amb 91.436 vots (27,7%) –PP-UPN n’ha aconseguit 125.935 (38,17%)–, mentre que el PSN en passaria a ser la tercera amb 72.291 (22%). No és un percentatge suficient per trencar el pacte espanyolista però ben segur que hi ajudaria en una perspectiva de futur sense violència armada d’ETA i amb un discurs molt més matisat de l’esquerra independentista respecte a la Navarra foral.

Una darrera consideració que, des d’una perspectiva catalana i antiimperialista, obre perspectives d’esperança en un mapa del poder com el que aquestes eleccions imposen en el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania espanyola. D’una banda, queda clar que la Catalunya estricta i el País Basc del sud configuren dues realitats nacionals diferenciades i prou sòlides per no haver de dependre d’altri per més temps. De l’altra, a les Corts espanyoles –enmig de l’abassegadora majoria del PP i el PSOE i dels nacionalismes pactistes del PNB i CiU– es fa visible un bloc sobiranista que pot tenir una important capacitat d’ajuda mútua més enllà de la legalitat espanyola i en defensa de les llibertats nacionals de la bona gent catalana, basca i gallega –és a dir, la independència–: Amaiur (7), ERC i Compromís (4) i BNG (2). Una realitat que farien bé de tenir en compte els qui, des de posicions pretesament independentistes catalanes, han fet campanya per l’abstenció.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 21 de novembre del 2011)

Read Full Post »

Ara, els presos

La imatge –Odón Elorza (PSE) lliurant la “makila” (bastó) al nou alcalde de Donostia, Juan Karlos Izaguirre (Bildu)– diu moltes coses de la nova era que s’obre al País Basc del Sud. Com ho diu també la de l’elecció de Lohitzune Txarola (Bildu) com a presidenta de les Juntes Generals de Guipúscoa, que hi pot obrir el camí a la propera elecció de Martín Garitano (Bildu) com a diputat general. Entre d’altres coses, les dues imatges fan evident el fracàs de l’estratègia de l’aïllament i l’exclusió contra l’esquerra abertzale i l‘enfonsament dels socialistes bascos que encara controlen la lehendekaritza a la comunitat autònoma basca mitjançant el lehendakari titella Patxi López, gràcies a unes eleccions fraudulentes. Però no ho diuen tot.

No em resisteixo a reproduir algunes frases d’un escrit que vaig rebre d’una persona basca amiga, just després de saber-se que Bildu podria ser a les eleccions municipals i forals, perquè ho diu millor del que jo faria. “S’ha dit –deia el meu amic– que després d’aquesta sentència –del Tribunal Constitucional– s’ha posat el comptador a zero; hi ha qui ha dit que ja n’hi ha prou de victimisme (PNB i Aralar); o els qui segueixen afirmant que cal frenar les llistes actuals de Bildu (PSOE y PP). Uns obliden que 40.000 persones seguim sense poder exercir plenament els nostres drets, no podem ser candidatos ni interventors, que ho podem contaminar tot amb la nostra presència. El PNB i Aralar obliden això, a més a més que les úniques víctimes hem estat nosaltres; que també han volgut anar contra EA i Alternatiba. I que la voluntat del PSOE i el PP és anar frontalmente contra l’independentisme, sigui basc o català. Des d’una mirada positiva i de futur, és cert que Bildu suposa un pas important, no solament per la possibilitat de presentar-se a les eleccions sinó perquè significa una aposta per espais de treball en comú entre els qui tenims grans coincidències, transcendint les sigles i el sectarisme històric. Això donarà uns resultats i confirmarà la possibilitat real i plural en clau sobiranista. Ja ho veurem”.

“Teresa segueix empresonada –afegia referint-se a Teresa Toda, amiga comuna, que va ser subdirectora del diari “Egin” i porta tres anys i mig de presó condemnada en el macrojudici 18/98 impulsat pel jutge Garzón–, encara hi ha 750 presos i preses en els dos Estats; un percentatge important ja ha complert les penes, estan malalts, segueixen allunyats del seu entorn, se segueix torturant… El camí serà llarg.” I en un escrit breu, després de les eleccions, deia: “Els tres reptes que hem hagut d’afrontar els hem superat amb nota. El primer, amb l’Estat i les forces que el suporten. El segon, amb el PNB en l’hegemonia de l’abertzalisme. I el tercer, amb Aralar, per dilucidar qui lidera el procés d’unificació de l’esquerra abertzale.”

No és casualitat que diumenge, l’endemà mateix de la presa de possessió dels nous alcaldes i regidors, i mentre s’acaben d’enllestir els pactes per a les Juntes Generals de Guipúscoa, Biscaia i Àlaba i el Parlament Foral de Navarra, milers de persones s’hagin manifestat a Bilbo a favor del respecte dels drets dels presos polítics bascos i l’acostament al seu país, convocades per la plataforma “Egin Dezagun Bidea” (Fem el camí). La manifestació va tenir el suport d’Aralar, a més dels partits i col·lectius de la coalició “Bildu”. Pello Urizar, d’Eusko Alkartasuna, va qualificar d'”imprescindible” el canvi en la política penitenciària de cara a la normalització política.

El 27 de juny, aquesta normalització política tornarà a ser posada en qüestió pels tribunals de la metròpoli colonial, perquè és previst que comenci un altre judici a l’Audiència Nacional espanyola contra dirigents de l’esquerra abertzale, vuit en aquest cas, entre ells Arnaldo Otegi; l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez, i el portaveu actual de l’esquerra abertzale Txelui Moreno. Tots ells, acusats d’haver intentat refer un partit polític independentista d’esquerres. Una vegada més, tornaran a arriscar greus penes de presó –fins a deu anys alguns d’ells– els principals impulsors del profund canvi d’estratègia de l’esquerra abertzale que l’ha portat a optar per la via política com l’única per aconseguir l’alliberament del seu país. I no és massa tranquil·litzador que la jutgessa que presidirà el tribunal sigui Ángela Murillo, la mateixa a qui el Tribunal Suprem va anul·lar fa poc una sentència contra el mateix Arnaldo Otegi per faltar al respecte a l’acusat. Judici que haurà de fer-se una altra vegada a mitjans de juliol.

Humbert Roma, periodista

 

(Publicat a Tribuna Catalana el 15 de juny del 2011)

Read Full Post »

Premi a la constància de l’independentisme basc d’esquerres

Menys de 14.000 vots separen la segona força més votada (Bildu: 313.231 vots) de la primera (PNB: 327.100 vots) a les eleccions municipals i forals d’ahir als quatre territoris del País Basc del Sud (els tres de la comunitat autònoma d’Euskadi i l’administrat pel govern foral de Navarra). Pel que fa a les poderoses diputacions forals , claus per la recaptació i regulació dels impostos, Bildu supera en vots (119.536) i escons (22) al PNB (72.655 i 14) a Guipúscoa; és la segona força a Biscaia després del PNB (Bildu 124.772 vots i 12 escons enfront dels 218.747 vots i 22 escons del PNB), i la tercera a Àlaba (on el PP és la primera amb 38.994 vots i 15 escons, el PNB la segona amb 34.566 vots i 14 escons, i Bildu la tercera amb 31.8245 vots i 11 escons). Tot i que a les municipals Bildu és la tercera força del territori a la comunitat foral de Navarra, abans que “Nafarroa Bai 2011” (formada per Aralar i PNB), a les eleccions al Parlament Foral de Navarra, se situa en quart lloc (41.550 vots i 7 escons), després d’UPN (108.602 vots i 19 escons), el PSN (50.158 vots i 9 escons) i “Nafarroa Bai 2011” (48.467 vots i 8 escons).

La coalició Bildu és, sens dubte, la guanyadora moral i política d’aquestes eleccions als municipis i ens forals bascos. Amb resultats espectaculars per a una coalició que venia a succeir, amb l’inestimable suport d’Eusko Alkartasuna (EA) i Alternatiba, al partit de l’esquerra abertzale Sortu, que té la seva il·legalització pel Tribunal Suprem espanyol encara pendent del Constitucional. Guanyadora, primer, per l’impacte que representen aquests resultats després d’anys d’il·legalització de l’esquerra abertzale –total en les eleccions municipals i forals del 2003 i parcial en les del 2007, amb candidatures d’ANB, partit després també il·legalitzat, permeses o no segons criteris arbitraris a les acaballes de l’anterior treva d’ETA i les frustrades negociacions de Loiola i Ginebra. I també per la contundència d’algunes de les xifres, com les del territori foral de Guipúscoa o les de l’ajuntament de Donosti on supera en vots i regidors (21.110 vots i 8 regidors) al PSE del que semblava incombustible Odón Elorza (19.666 vots i 7 regidors), abocat ara a pactar amb el PP (6 regidors), si vol ser conseqüent amb el pacte que va donar la lehendekaritza al seu company de partit Patxi López, o amb el PNB (6 regidors també) revivint vells temps de quan els socialistes bascos governaven amb un lehendakari del PNB a Ajuria Enea.

El gran perdedor als tres territoris de la comunitat autònoma basca ha sigut el PSE, ara al darrere de Bildu i del PNB, i també del PP en el cas d’Àlaba. Fins i tot a Navarra perd pes polític el PSN (3 escons menys que fa quatre anys) com també li passa a la UPN (també 3 escons menys) tot i que en aquest cas una nova força política que se li va escindir, el PP de Navarra, n’aconsegueix uns altres 4. Els resultats al Parlament de Navarra permeten pensar què hauria pogut passar si l’aliança del sobiranisme basc (anomenat també navarrès per aquells que, cada vegada més, defensen que “Euskadi és Navarra”, pàtria de tots els bascos) hagués agrupat les dues coalicions que inclouen forces polítiques amb presència als quatre territoris i que ara han anat per separat, és a dir, Bildu (EA, Alternatiba i esquerrra independentista) –7 escons– i “Nafarroa Bai 2011” –8 escons–. Això és, 15 en total, més que el PSN (9). Quan aquesta possibilitat es va trencar, ja vaig dedicar un article a Tribuna Catalana al respecte.

Ara caldrà veure com es resol la política de pactes en el futur immediat i a tots els nivells. i si aquests resultats espectaculars de Bildu tenen alguna repercussió concreta a la comunitat autònoma basca. Probablement poca a curt termini, tot i que la lògica seria ara la dissolució del parlament de Gasteiz i la convocatòria de noves eleccions amb la presència, ara sí, de l’esquerra abertzale, bé amb el seu partit Sortu ja en la legalitat –la lògica hauria de portar també a la seva legalització pel Tribunal Constitucional espanyol– i amb els seus dirigents fora la presó i amb tots els drets polítics reconeguts, bé encara amb l’aixopluc de la coalició Bildu.

Algun dels candidats del PSE a les eleccions del diumenge, com qui aspirava debades a ser el nou diputat general per Guipúcoa, Miguel Buen, havia dit ja que preferia que es presentés Sortu i no Bildu. “Sortu –va dir en una entrevista al diari Gara– és un partit, i quan aconsegueixin que els inscriguin seran un partit amb uns interlocutors. Amb Bildu, sent una coalició, els interlocutors seran múltiples”. Ho té molt fàcil: convéncer els seus correligionaris del PSOE que el fiscal general de l’Estat deixi de defensar la il·legalització i demani expressament al Constitucional que faci cas de la demanda dels advocats de Sortu i aprovi la inscripció del partit. Més o menys com plantejaven abans de les eleccions els membres del Grup Internacional de Contacte per al País Basc en un escrit al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapaterol, tenint en compte entre d’altres coses “el compromís de Sortu amb mitjans exclusivament pacífics” i que “la majoria dels partits polítics bascos, excepte el Partit Popular, demanen la legalització de Sortu; les forces de seguretat espanyoles i franceses eatan tenint èxit en la seva lluita contra l’estratègia del terror, i el compromís internacional en la transformació del conflicte està construint la confiança en el fet que una resolució duradora és veritablement possible”.

Esclar que els pactes PSOE-PP, i la feblesa manifesta congènita del PSOE, i més després dels resultats de les municipals i autonòmiques al conjunt dels territoris sota sobirania espanyola, no permeten massa optimisme en aquest sentit, tot i que de més verdes en maduren com s’ha vist en el cas de Bildu. Però l’estratègia que va abocar a les il·legal·litzacions no solament no ha estat afeblida sinó que ha sigut reforçada en els darrers temps, amb l’aplicació de la nova doctrina dels anomenats “motius sobrevinguts” d’il·legalització. O sigui aquells que permeten fins i tot desposseir persones electes si els jutges espanyols conclouen que no s’adapten a la conducta submisa que l’imperi espera d’elles. I el PP ja ha anunciat que posarà tots els esquers que pugui perquè un o altre de Bildu –més d’un si poden– s’enganxi a l’ham de l’exclusió política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 23 de maig del 2011)

(A la foto, que he baixat del diari “Ara”, acte de campanya de Bildu a Barakaldo, on el PSE encara ha sigut el partit més votat tot i haver perdut tres regidors. ANB en va tenir 3 el 2007 i ara Bildu n’ha aconseguit 4, mentre EB –d’on es va escindir Alternatiba– n’ha perdut 1 dels 2 que tenia)

Read Full Post »

Aberri Eguna a la cruïlla

L’Aberri Eguna (dia de la pàtria basca) d’enguany ha estat insòlit. I no només perquè, per primera vegada des que els tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi han tingut un govern autonòmic, aquest –i amb ell el seu lehendakari– no ha estat present en la commemoració de la diada nacionalista. És un efecte més, i no pas el més greu, de la presa del poder pels partits imperialistes espanyols –PSE i PP– al territori colonial d’Euskadi, gràcies a la tupinada a les eleccions autonòmiques del març del 2009 en què ells mateixos van privar –via llei espanyola de partits i aparell judicial de la metròpoli– del dret a elegir i ser elegits als votants potencials d’un força política clau en la representació política com és l’esquerra abertzale il·legalitzada.

Les forces polítiques i socials basques, legalitzades o no, i també l’organització independentista armada clandestina ETA, són –en tots els territoris bascos i no solament a les tres províncies de la comunitat autònoma– en una cruïlla. El camí que prenguin a partir d’ara pot ser decisiu per al futur de la nació sencera. El PNB, perdut el govern d’Euskadi després d’haver-lo encapçalat tant de temps, sembla més desorientat que mai. Com per no dir ni una sola paraula, per exemple, en el seu manifest de l’Aberri Eguna del 2010, sobre les causes per les quals va ser foragitat del poder. Ni sobre les d’origen aliè, com l’exclusió d’un sector de la població de l’exercici de drets polítics i humans fonamentals en una democràcia. Ni sobre les d’origen intern, com la contradicció que ve arrossegant des de la seva fundació entre les anomenades dues ànimes del partit: la sobiranista, que va impulsar la seva implicació en el pacte de Lizarra-Garazi que va portar a la fracassada treva d’ETA del 1998 –quan era lehendakari Juan José Ibarretxe– i als diversos intents posteriors del mateix Ibarretxe d’aprofundir en la defensa del dret a decidir, torpedinats des dels sectors autonomistes del mateix partit. Derrotat per la via de la tupinada imperialista a les darreres eleccions, el PNB sembla ànima en pena –de fet, l’ànima autonomista, que porta les de guanyar al si del partit després de l’allunyament de l’incòmode Ibarretxe– en la recerca de la pròpia identitat. No hi ha ajudat gens el recent escàndol de presumpta corrupció que ha afectat el partit a Àlaba, on conserva el govern de la poderosa diputació foral gràcies al pacte que el PSE s’ha negat a trencar tot i les demandes del PP perquè ho faci. Per intentar corregir el rumb, o si més no que ho sembli, els seus dirigents nacionals –”jelkide”– s’han tret de la màniga l’anomenada “iniciativa Ados!” (Acordar!) per la reforma del marc estatutari, fonamentada en la “capacitat de decisió” i un “sistema bilateral de garanties amb l’Estat espanyol”. A banda de reclamar una vegada més a ETA que abandoni les armes i a l'”autodenominada esquerra abertzale –segons diu el seu manifest per la diada– un rebuig clar i rotund de la violència d’ETA”, i proclamar la crisi econòmica com la preocupació prioritària del partit, el PNB defineix el camí triat com el d'”aprofundir en la institucionalització d’Euskadi i avançar de forma decidida en el nostre autogovern fonamentat en la cada vegada més àmplia institucionalització i recolzat en el dret a decidir”. Sense dir gran cosa més sobre com pretén aconseguir aquests objectius i amb quins suports compta en les actuals condicions.

Via autonomista que l’allunya de la impulsada per l’esquerra abertzale il·legalitzada, que –després d’un efectiu procés de reflexió i revisió a fons de la seva estratègia– ha emprès el camí de l’acumulació de forces sobiranistes per defensar l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència per vies exclusivament pacífiques, sense fer-ho dependre de cap procés de negociació, com explicita el document “Zutik Euskal Herria” (País Basc dempeus) que va fer públic a mitjans de febrer. Document menystingut –de cara enfora si més no– tant pel PNB com pels socialistes bascos i espanyols i, no cal dir-ho, el PP–, però que alguna cosa nova deu tenir quan, pocs dies abans de l’Aberri Eguna, el 29 de març, el facilitador de resolució de conflictes sud-africà Brian Currin presentava a Brussel·les una declaració en què quatre premis Nobel de la pau i disset personalitats més sud-africanes, britàniques i irlandeses dieun que “plenament realitzat, aquest compromís pot ser un pas fonamental per posar fi al darrer conflicte a Europa”. Entre aquestes personalitats, destaquen l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu; l’expresident sud-africà que va posar fi al règim de l'”apartheid”, Frederik W. De Klerk; l’expresidenta d’Irlanda i premi Príncipe de Asturias de Ciències Socials 2006, Mary Robinson; l’exlíder del Partit Laborista i Socialdemòcrata d’Irlanda del Nord, John Hume, i Albert Reynolds, exprimer ministre d’Irlanda, que van jugar un paper clau en el procés de pau irlandès, i l’exsecretari general de la interpol Raymond Kendall. Encapçalant les signatures la Fundació Nelson Mandela, amb una referència expressa dient que el text de la declaració concorda amb el pensament del líder de la lluita contra l’apartheid a Sud’Àfrica.

Aquest moviment basc per la independència es concreta ara com ara en la xarxa Independendistak, que pretén aplegar tots els bascos i basques dels set territoris històrics decidits a aconseguir la independència exclusivament per la via pacífica i democràtica, i en un acord de l’esquerra abertzale il·legalitzada amb el que queda d’EA, l’antic soci de govern del PNB, després de l’escissió d’Alkarbide. Independistak i EA van protagonitzar el seu propi Aberri Eguna convocant una multitudinària marxa que va confluir des d’Irun i Hendaiacap al pont de Santiago, on hi ha la frontera que divideix artificialment els territoris bascos sota sobirania espanyola dels sotmesos a la sobirania francesa. Una convocatòria que es venia produint els darrers anys, amb el suport de tots els partits sobiranistes, però d’on enguany s’han despenjat Aralar i Abertzaleen Batasuna, tot i que alguns destacats membres d’aquestes formacions hi van participar.

Però la declaració que va presentar Brian Currin –que no s’amaga d’haver treballat amb l’esquerra abertzale il·legalitzada acompanyant-la en el seu procés de reflexió i canvi d’estratègia– té una segona part que, ara com ara, fa dífícil a l’esquerra abertzale avançar en aquesta estratègia exclusivament pacífica si no s’encarrila aviat en la mateixa direcció un altre dels agents que han d’ajudar a resoldre el conflicte: ETA. “Prenem nota –diu la declaració de Brussel·les– de l’expectativa que els pròxims mesos poden donar pas a una situació en què el compromís pels mitjans pacífics, democràtics i no violents es converteixi en una realitat irreversible. Per això, fem una crida a ETA perquè doni suport a aquest compromís declarant un alto el foc permanent i completament verificable”. Tot i referir-s’hi en el propi comunicat per l’Aberri Eguna, ETA ha posposat la seva resposta a aquesta demanda concreta d’alto el foc a un posterior comunicat que farà públic, segons diu, després d’analitzar “les aportacions i opinions que han fet públiques els agents internacionals”. Remarcant, però, que “la desactivació de la resposta armada no soluciona el conflicte polític” i afegeix que, com ha passat en altres “processos de resolució de conflictes en el món, en el nostre també són necessàries garanties i compromisos de totes les parts, construir l’escenari democràtic que garantirà una sortida sòlida i permanent”.

I és aquí on pren raó de ser el darrer paràgraf de la declaració de Brussel·les, dirigida a l’altre agent del conflicte, que té de ben segur –cal no oblidar-ho, per no fer-se il·lusions excessives respecte d’una resolució ràpida del conflicte– la clau veritable per aarribar a una pau efectiva o, si més no, afavorir-la amb mesures de distensió: el govern de la monarquia. “Aquesta declaració (d’alto el foc d’ETA completament verificable), degudament resposta pel Govern espanyol, permetria que els nous esforços polítics i democràtics avancin, les diferències siguin resoltes i s’aconsegueixi una pau duradora”, diu el manifest de Brussel·les. Una resposta que, si més no de portes enfora, el govern de la monarquia no sembla voler facilitar. Només ha calgut que l’eurodiputat del PP i exministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja, hagi dit que està segur que hi ha converses entre ETA i el govern espanyol –cosa que tant de bo fos certa–, perquè el fiscal general de l’Estat, induït clarament pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, hagi anunciat canvis imminents destinats a endurir la llei de partits. La tria oficial del Govern espanyol –i del seu satèl·lit titella de Gasteiz– és, ara com ara, avançar per un camí radicalment diferent al que reclamen els valedors internacionals de l’estatègia de l’esquerra abertzale.

La política d’aliança entre els dos partits imperialistes majoritaris espanyols pel que fa al País Basc, en què el PSOE sempre va a remolc del PP, sobretot després del fracàs de la darrera treva i negociació amb ETA, no se salda, però, sense costos per al PSE governant a Euskadi. El darrer, la dimissió a finals de març del que era viceconseller de Política Lingüística, Ramón Etxezarreta, antic col·laborador de l’alcalde socialista de Donosti, Odón Elorza, quan no portava ni un any al càrrec. Etxezarreta, persona respectada en el món de l’euskera i membre del sector basquista del PSE, en dimitir, va dir que ho feia per “no encaixar en l’equip i estil de direcció de la Conselleria de Cultura”. El diari “Deia”, proper al PNB, ha explicat els seus repetits enfrontaments amb Antonio Rivera, viceconseller de Cultura, l’home fort de la conselleria, que és a càrrec de Blanca Urgell, precisament sobre l’orientació de la política lingüística. Antonio Rivera passa per ser un ferotge antinacionalista. Segons diu Javi Núñez, en la crònica a “Deia”, “una altra de les característiques d’Antonio Rivera és la seva oposició visceral a l’euskera”. Una baixa més que significativa del rumb que manté impertorbable el govern de Patxi López, al servei de l’imperialisme espanyol més ranci i obtús.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana, el 6 d’abril del 2010)

(La foto, de la marxa convocada aquest Aberri Eguna per Independentistak, amb el suport d’Eusko Alkartasuna, en arribar al pont de Santiago, l’he baixat de “Gara”)

Read Full Post »

Campanya per la llibertat dels dirigents de l’esquerra abertzale empresonats

“Lokarri”, xarxa ciutadana per l’acord, la consulta i la reconciliació al País Basc, m’ha fet arribar un escrit en què em demana el suport –i em prega que en faci difusió de la iniciativa– a una campanya de petició de llibertat per als dirigents empresonats i –des de fa uns pocs dies– processats de l’esquerra abertzale, entre ells el qui va ser portaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez. La petició va dirigida a l’Audiència Nacional espanyola i als governs basc i espanyol. En uns moments tan transcendentals per al futur del poble basc, en què –amb el suport i la iniciativa directa dels dirigents encara detinguts– l’esquerra abertzale il·legalitzada acaba de fer pública la seva nova estratègia, aprovada per una molt àmplia majoria dels seus militants, per una via exclusivament pacífica i democràtica per aconseguir les llibertats nacionals del país basc, convido doncs els lectors d’aquest bloc a adherir-se a l’escrit proposat per “Lokarri” i fer-ne la màxima difusió per tots els mitjans al vostre abast.

En aquest enllaç podeu trobar el text de la iniciativa i de la carta a la qual es demana l’adhesió, així com la manera d’adherir-vos-hi.

.

Read Full Post »

El judici als cinc directius d'”Egunkaria” es reprendrà el 12 de gener

El bloc “Egunkaria Lliure. Contra la llei del silenci parla!” ha actualitzat els seus continguts amb les cròniques dels dos primers dies de judici als cinc directius i periodistes del que va se l’únic diari en llengua basca, tancat ara fa set anys per ordre del jutge d’instrucció Juan del Olmo. També informa sobre la multitudinària manifestació que es va fer dissabte a Bilbo en suport a Egunkaria, en què hi van participar 25.000 persones, entre elles els principals dirigents dels partits sobiranistes, incloent-hi el PNB i els tres exlehendakaris, i dels sindicats ELA, LAB i CCOO del País Basc. Ni l’actual lehendakari, Patxi López, ni ningú del govern de la comunitat autònoma basca hi va participar. (La foto, de la manifestació de dissabte a Bilbo, l’he baixat del diari “Deia”)

D’altra banda, el bloc solidari inclou set propostes sobre què fer per Egunkaria, amb la proposta de difondre-les al màxim. Aquí les teniu:

Audiència Nacional] El judici es reemprendrà el 12 de gener

diumenge, 20 de desembre de 2009 | 02:46h

Què podem fer per Egunkaria?

[7 propostes per activar la solidaritat des dels Països Catalans]

1) Firmar el manifest de suport, donar-lo a firmar a d’altres persones i difondre’l. El teniu aquí. En el cas d’entitats, assocacions i organismes el podeu trametre a egunkarialliure@gmail.com

2) Organitzar xerrades públiques sobre el judici. Ens podeu demanar gent que coneix el cas, perquè hi intervinguin, a la següent adreça de correu: egunkarialliure@mesvilaweb.cat

3) Difondre els materials que resten a la vostra disposició:

· Llibre “Plouen mentides” (editat en català per Illacrua, Ara Llibres, el Grup de Periodistes Ramon Barnils, Vilaweb i la Plataforma per Egunkaria)

· Vídeo sobre la solidaritat catalana amb Egunkaria: “Egunkaria. La reacció catalana al tancament”

· Fulls informatius: els podreu trobar al Centre Cultural Euskal Etxea de Barcelona

· Altres materials de merxandatge estaran disponibles a l’Euskal Etxea

4) Difondre les informacions i vídeos penjats a internet. En podeu trobar a les següents adreces, entre d’altres

http://blocs.mesvilaweb.cat/1898

http://www.javierortiz.net/voz/egunkaria

Campanya Internacional de Suport a Egunkaria (en català, anglès, espanyol i francès)

http://www.youtube.com/results?search_query=egunkaria&search_type=&aq=f (vídeos en diverses llengües)

http://delicious.com/mediacat09/Egunkaria

5) Adherir-vos al Facebook solidari amb Egunkaria, i ampliar-ne la xarxa.

6) Mobilitzar la blogosfera en solidaritat.

7) Internacionalitzar el cas. Difondre la informació i la solidaritat a tot el món: de correu a correu, de boca a orella, per esbotzar el silenci…

Read Full Post »

Plantejaments de pau, resposta bèl·lica

Diumenge passat, per primera vegada un lehendakari de la comunitat autònoma basca va anar a celebrar el dia de la Constitució espanyola a Madrid. El divendres abans, la majoria del parlament de Gasteiz, formada per PSE, PP i UPyD, després de la topinada electoral del passat 1 de març, va aprovar la tramitació d’una proposició de llei per declarar el 25 d’octubre com a Dia del País Basc, festa autonòmica en record de la data d’aprovació de l’actual Estatut d’autonomia. Dos episodis més de la multitud de gestos simbòlics –i no tan simbòlics, com els canvis per reduir encara més l’ús de l’euskera en l’ensenyament o els que afecten la ràdio i televisió autonòmiques– del govern del Patxi López i els seus aliats per refermar la submissió de la colònia a l’imperi. D’altra banda, a finals de novembre, el jutge d’instrucció Fernando Grande-Marlaska va dirigir una de les majors redades dels darrers anys contra l’independentisme basc d’esquerres: 38 joves detinguts, alguns dels quals han denunciat tortures i maltractaments durant el període d’incomunicació. D’ells, 34 han anat a parar a la presó per intentar –diu el jutge– reorganitzar el moviment juvenil ara il·legalitzat. El seu col·lega Baltasar Garzón havia fet una actuació similar, el 13 d’octubre passat, ordenant la detenció de nou dirigents de l’esquerra abertzale i l’empresonament de cinc d’ells, entre els quals Arnaldo Otegi, exportaveu de Batasuna, i Rafa Díez,exsecretari general del sindicat LAB.

Alhora, l’Audiència Nacional espanyola ha activat els sumaris pendents contra la mateixa esquerra abertzale i, fins i tot, contra una iniciativa popular tan vinculada amb la llengua i cultura basques com el diari Egunkaria. El 15 de desembre vinent, dimarts, és previst que comenci a Madrid el primer dels judicis contra periodistes i directius d’aquest diari, tancat fa gairebé set anys per ordre del també jutge d’instrucció Juan del Olmo. En aquesta ocasió, cinc persones acusades en l’anomenat “sumari polític”. Després ha de venir encara l'”econòmic”, en què són acusades per segona vegada tres d’elles, més d’altres cinc no imputades en el “polític”. Les penes demanades arriben fins a quaranta anys de presó per a cadascun dels tres implicats en els dos sumaris. Després vindran més judicis: el proper, probablement, a exalcaldes i regidors d’Udalbiltza, primer òrgan comú d’electes de tots els territoris del nord i el sud del País Basc; el seguiran, entre d’altres, l’anomenat “de les herriko tavernes”, contra un grup nombrós de militants independentistes; Garzón acaba de tancar a començaments de desembre el sumari contra 43 membres de Batasuna, ANB i EHAK, mentre és en tràmit un altre sumari imputant integrants de les candidatures il·legalitzades Democrazia 3 milioi i Askatasuna, i són també pendents els oberts arran de les onades de detencions de dirigents de l’esquerra abertzale després del trencament de la darrera treva.

Aquesta és, ara com ara, l’única resposta dels jutges espanyols, el govern de la monarquia i el seu acòlit basc als dos documents fets públics aquestes darreres setmanes per l’esquerra abertzale plantejant la necessitat de reprendre el diàleg per resoldre el conflicte per mitjans democràtics, i revisant la seva pròpia estratègia. Una resposta bèl·lica, sense matisacions, destinada a la derrota no solament de l’adversari armat sinó dels seus objectius polítics. Fins i tot l’eurodiputat socialista Ramon Jáuregui, tot i seguir reclamant-li que exigeixi la fi d’ETA, reconeixia en una recent entrevista al diari basc “El Correo” que hi ha hagut canvis en els plantejaments de l’esquerra abertzale, que en ratifiquen la decisió de recórrer el camí de recerca de la pau.

Val la pena analitzar breument aquests dos textos. El primer, “Clarificant la fase política i l’estratègia”, ha estat  assumit públicament pels dirigents empresonats el 13 d’octubre. L’esquerra abertzale va decidir fer-lo públic, tot i ser encara sotmès a debat, a començaments de novembre, després que el ministeri de l’interior filtrés a alguns mitjans una antiga proposta crítica d’un sector de la mateixa esquerra abertzale sense dir res de l’existència del document oficial, que també devia tenir, segons remarcava el diari “Gara”. Aquest document, llarg i feixuc com la majoria de textos programàtics de qualsevol partit, té –al meu parer– com a principal valor l’apartat d’autocrítica inicial. La direcció de l’esquerra abertzale –sense abandonar l’aspiració hegemònica en la defensa de la independència i el socialisme– reconeix, entre d’altres coses, que va anar dividida a la darrera negociació, després de la proposta d’Anoeta i la treva d’ETA, sense que el conjunt de l’organització política tingués clares les condicions en què s’havia de concretar el procés.

“La falta de cohesió –diu el document– es va donar en tres camps: la concreció de la fase del procés d’alliberament, la caracterització del procés de negociació i a l’hora d’entendre la funció de la lluita armada”. “Hem de reconèixer –afegeix– que en la darrera fase no vam crear el suficient moviment popular a l’entorn de la feina realitzada”. “Al final –diu encara– també van sorgir diferents punts de vista sobre la manera d’entendre el procés, el model de negociació i les seves garanties. Per a uns, la major garantia era la lluita armada; per d’altres, però, en un futur l’única garantia caldrà buscar-la en l’activació del poble i en l’acumulació de forces”. De la treva d’ETA, el document arriba a dir que “pel que fa al final de l’alto el foc, en el cap de molts ha estat rondant la idea que potser es va tenir la mateixa pressa per acabar-lo que per començar-lo”. El document, en canvi, és més críptic en la formulació de la nova estratègia, i cal llegir-lo amb deteniment –en el marc de l’autocrítica que la precedeix– per arribar a la conclusió que el nou cicle del qual parla implica la fi definitiva de l’activitat armada. D’una banda, per la seva insistència en els vigents models pacífics d’accés al govern per l’esquerra sud-americana, en contraposició amb la lluita armada d’abans, i especialment per la referència a l’experiència europea de lluita pacífica per la independència (Escòcia, Flandes, Groenlàndia…) i al cas del Quebec, on remarca que els textos constitucionals no reconeixen el dret a l’autodeterminació però s’hi exerceix.  D’on, la direcció independentista conclou que “sempre que hi hagi la capacitat de construir majories democràtiques fortes, la construcció de nous Estats és una possibilitat real també en això que s’ha anomenat el primer món”.

Més clar i concís és, en canvi, el manifest “Un primer pas per al procés democràtic: principis i voluntat de l’esquerra abertzale” que va fer públic el passat 14 de novembre a Altsasu (Alta Navarra) en un acte en què un centenar de persones molt conegudes i representatives de l’esquerra abertzale acompanyaven els portaveus que el van llegir, en el cinquè aniversari de la declaració de Batasuna a Anoeta, prèvia a la darrera i frustrada treva. El manifest conté al·lusions concretes a les condicions del diàleg plantejat. Entre d’altres, i a destacar pel seu abast pràctic, l’acceptació dels principis formulats pel senador nord-americà George Mitchell, que es van aplicar en el procés irlandès en què va fer de mediador. Les parts s’hi comprometien, entre d’altres qüestions, a usar “mitjans exclusivament democràtics i pacífics per resoldre les qüestions polítiques”, al “desarmament total de totes les organitzacions paramilitars” i a la renúncia pròpia i l’oposició a qualsevol intent d’altres a utilitzar la força o amenaçar d’utilitzar-la per influir en el curs o els resultats de les negociacions”.

El plantejament, doncs, em sembla prou clar com per intentar reconduir el procés per la via del diàleg, per poca voluntat que es tingui d’aconseguir la pau. Insistir a dir que l’esquerra abertzale ha de condemnar ETA ara mateix em sembla, ara com ara, una irresponsabilitat que obvia les dificultats de qualsevol procés de pau que aspiri a una resolució estable del conflicte. Com va dir, en una recent estada al País Basc per protagonitzar un acte organitzat pel moviment per la pau Lokarri, el mediador sud-africà Brian Currin, que ha tingut un paper reconegut en l’evolució de l’esquerra abertzale, “l’esquerra independentista ha de fer aquest viatge amb ETA”. La conseqüència més probable en cas contrari –com va dir el mateix Currin–, i em temo que volguda pel govern de la monarquia espanyola, seria el manteniment de la violència armada, si no pel conjunt d’ETA, sí per una part important. Amb la qual cosa, l’objectiu de la pau s’allunyaria en lloc d’apropar-se. Cal no oblidar que a les presons espanyoles i franceses hi ha centenars de presos en unes condicions duríssimes, tant per a ells com per a les seves famílies i amics, i que més enllà de les fronteres polítiques hi ha centenars d’exiliats. Precisament aquests dies s’ha endurit la política penitenciària cap als presos i preses bascos a l’Estat espanyol, en pretendre els directors d’algunes presons sotmetre els familiars a un escorcoll fins fer-los despullar abans d’un vis a vis. Una humiliació a la qual molts no s’han volgut sotmetre i han perdut el dret a la trobada.

Tots ells, amb el seu entorn, formen també part del conflicte, i no poden ser deixats a la seva sort per l’esquerra abertzale perquè en són una de les conseqüències. Com ho són també les víctimes d’ETA, tan utilitzades per evitar-ne la resolució, i les dels aparells policials i parapolicials espanyols, com el GAL, sovint amagades pel discurs oficial dels governs. Presos i víctimes són elements fonamentals a tenir en compte en qualsevol conflicte, i només se’n pot sortir amb garanties d’èxit si es negocien i s’apliquen mesures efectives destinades a superar el seu sofriment i el dels seus familiars i entorn. L’esquerra abertzale sap, a més a més, i sobretot, que la fi de l’activitat armada d’ETA és condició indispensable per aconseguir l’acumulació de forces sobiranistes que proposa. Una qüestió que es dedueix clarament dels dos documents i de les declaracions tant dels seus portaveus com dels possibles aliats sobiranistes en aquest camí. Només cal saber llegir i escoltar. I voler avançar pel camí de la pau i no la guerra. Esperem que ETA no vingui a espatllar-ho. Que d’això, per ara, ja se n’ocupa Zapatero.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de desembre del 2009)

Read Full Post »