Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Picasso’ Category

Una de les coses que més m’ha colpit de l’extraordinària exposició “Joan Miró, l’escala de l’evasió” que encara es pot veure (fins diumenge) a la Fundació Miró a Montjuïc de Barcelona, que avui hem anat a veure amb la Mati, la meva dona, és saber d’un fet que desconeixia: al Pavelló de la República Espanyola a l’exposició internacional de París del 1937 no hi havia només un mural que ha passat a la història i que feia referència a la tragèdia dels bascos, simbolitzant el patiment de la bona gent, esadir el “Guernica” de Picasso. N’hi havia també un altre que no va subsistir a l’enderrocament del pavelló. Era “Segador, pagès català en revolta”, i el va pintar Joan Miró com a homenatge a la lluita i el patiment de la bona gent catalana pel nostre alliberament i contra totes les tiranies, símbol també del patiment i la lluita dels col·lectius humans per ser lliures.

Segons consta en el relat museogràfic –esplèndid– de l’exposició –organitzada per la Fundació juntament amb la Tate Modern de Londres–, d’aquest mural no en queda res més que la constància fotogràfica en blanc i negre, de la qual se n’exposen mostres, incloses les impreses en publicacions de l’època. Cap més rastre, si no hi ha algú que en tingui més testimonis, cosa que desconec. Com també les raons (en aquest article de Mariano Arrranz Muñoz se n’apunta alguna de probable), tècniques, polítiques o de prestigi d’ambdós artistes que van fer que l’obra d’un –el “Guernica”, que és al museu espanyol Reina Sofia de Madrid i el govern de la monarquia espanyola es nega de totes totes que sigui traslladat al País Basc ni que sigui en cessió temporal– es conservés, i la de l’altre –el “Segador”– fos destruïda. I que ara n’hàgim de tenir constància només fotogràfica i encara en blanc i negre, absents els colors que tan importants són sempre en l’obra mironiana (tot i que n’he vist, consultant pel Google alguna versió colorejada, ignoro –perquè no s’hi diu d’on prové– si la reproducció en color correspon a l’obra original i com es va obtenir).

M’ha portat, aquest sobtat descobriment d’una obra que desconeixia fins ara, al record d’una conversa via internet que vaig tenir fa un parell d’anys amb un bon amic basc sobre els morts d’uns i altres. En recordar-me ell, entre d’altres testimonis del dolor del seu país, el bombardeig de Guernica, immortalitzat per Picasso en una obra que és al cim de l’art de la humanitat, jo li vaig afegir el nostre, exemplificant-lo en els bombardejos també de l’aviació nazifeixista sobre la població civil de la meva ciutat natal, Lleida, al Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Pocs mesos després, en una visita seva a Lleida amb la seva dona, els acompanyava a veure el modest monument que hi ha en record de les víctimes del bombardeig al lloc on hi havia el Liceu Escolar, magna institució republicana on, entre tanta canalla, va estudiar també el meu pare.

Dic això per abonar la importància de preservar al màxim, i amb tota la noblesa que es mereixen, els testimonis de l’horror de la guerra i del valor dels defensors de les llibertats i la dignitat humana. Sobretot aquells que els fan visibles al món al llarg dels segles (vindria a tomb també aquí, en el cas de Lleida, la barrabassada que està fent l’ajuntament de convertir en parador nacional –espanyol esclar– de turisme, en contra del moviment per preservar-lo com a lloc de memòria històrica nacional que ha encapçalat, entre d’altres, amb molt de constància i fermesa la CUP lleidatana– el convent del Roser, on l’octubre de 1707 les tropes borbòniques van estossinar centenars de persones desarmades, en revenja per la fidelitat de la ciutat a les llibertats catalanes). És cert que, de l’horror dels bombardejos nazifeixistes sobre els Països Catalans en queda –a banda els extraordinaris testimonis fotogràfics, com els d’Agustí Centelles (un altre tema que ens portaria ara per verals que no puc recórrer)– més obra catalana exposada també a París el 1937. És el cas del “cap de la Montserrat cridant” , de Juli González, aquell crit, tant o més aterridor que el de Munch, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Recomano amb fervor, que encara hi sou a temps, la visita a aquesta esplèndida exposició de la Fundació Miró i, si podeu, les complementàries que hi ha organitzades a Barcelona, com la de cartells al Museu d’Història de Catalunya. Amb testimonis contundents no solament de l’excel·lència de l’art mironià sinó del seu arrelament i fidelitat al país. Una vegada més –l’havia vist en alguna altra ocasió perquè forma part de la col·lecció permanent de la Fundació– m’han sacsejat la consciència i la memòria els grans murals “L’esperança del condemnat a mort” (1974) que va dedicar al condemnat a mort Salvador Puig Antich. I alguns esbossos inquietants com el dedicat a la dona revoltada, també amb la falç al puny com el “Segador” malauradament perdut o l’extraordinària i impactant “Natura morta del sabatot” (1937) o les “Teles cremades” (1973).

Finalment, un prec, per si algú el pot fer arribar als responsables de l’estimat edifici que reprodueix el pavelló de la República i que tinc a la vora de casa, al Parc de la Vall d’Hebron, una de les poques bones coses que hi van deixar les olimpíades del 1992. Tal com hi és reproduït el mural picassià del “Guernika”, qui correpongui, ¿podria –ni que sigui en blanc i negre– fer-hi present també el record del mural mironià del “Segador”? Seria, ni que fos un fals Miró –tampoc el Picasso és autèntic ni el mateix Pavelló és l’original de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa–, un record merescut i estable a aquella aportació de Miró a la lluita i el patiment dels catalans en aquella guerra, símbol també dels de tots els pobles que van haver d’afrontar el 1936 la revolta indigna i criminal dels militarots espanyols. Els efectes de la qual, per cert, encara duren (un altre impacte de l’exposició: el grup escultòric “El rei, la reina i el príncep” (1974), de vibrant actualitat.

Read Full Post »

L’alcaldessa d’Arrasate, la independentista d’esquerres basca Ino Galpasoro, i l’independentista d’esquerres català de Terrassa Francesc Argemí,  Franki, ja són a la presó. La primera, en presó preventiva decretada el 30 d’abril pel jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, acusant-la de col·laboració amb ETA i desobediència a la justícia (“mantenint –diu el jutge– una actitud rebel” contra la suspensió d’activitats de l’històric partit basc Acció Nacionalista Basca –ANB–). Com ha fet tantes altres vegades, el superjutge mediàtic, instructor de macrosumaris destinats a empresonar com més bascos i basques rebels millor, s’ha sumat a la campanya engegada pels partits majoritaris al Congrés espanyol dels diputats, i la premsa afí, amb el suport del PNB, per treure ANB dels ajuntaments on governa gràcies als vots de la ciutadania. Com que amb la suspensió d’ANB no en tenia prou, ara toca engarjolar els càrrecs electes. I anuncia que d’altres seguiran a l’alcaldessa del poble bressol del potent cooperativisme basc contemporani.

 

La doctrina Garzón, inspiradora dels legisladors espanyols que van aprovar la llei de partits, és prou coneguda: es pot ser d’ETA sense saber-ho, només cal coincidir amb els objectius de la independència i el socialisme i fer alguna cosa per aconseguir-los, com presentar-se a unes eleccions. Com que Ino Galpasoro es va oposar a condemnar ETA per l‘assassinat d’Isaías Carrasco, que havia estat regidor del seu poble pel PSE, i això no li havia comportat el seu cessament legal, perquè els partits proposants de la censura contra ella –PSE i PNB– no van aconseguir la majoria necessària –fins i tot el PP s’hi va abstenir–, va el jutge Garzón i fa allò que els partits no van poder fer. Ino Galpasoro serà alcaldessa, però des de la presó. És a dir, no ho serà. El mateix els pot passar a alcaldes i regidors en tots aquells altres ajuntaments governats per ANB on, un rere l’altre, fracassa l’estratègia de les mocions de censura. Ara, en mitjans del PNB i del govern tripartit basc, es posen les mans al cap per la gosadia del jutge Garzón. ¿I què s’esperaven?

 

Francesc Argemí, Franki, va anar a la presó dos dies abans, aquesta vegada en compliment de condemna ferma: dos anys i set mesos, ratificada pel Tribunal Suprem espanyol. La causa: oposar-se a la presència de la bandera del Regne d’Espanya a l’ajuntament de la seva ciutat. Un objectiu que compartim molts catalans i catalanes –fins i tot algun partit governant a la Generalitat n’havia fet campanya; ¿se’n recorden d’allò d’“Un país, una bandera”?–, que veiem en l’ensenya del Regne d’Espanya el símbol de l’opressió i la negació dels nostres drets nacionals. Ultratge a la bandera i atemptat a l’autoritat, i a la garjola.

 

Tant li fa la causa de l’empresonament: en cap cas, violència armada. L’exalcalde català de l’Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho, ministre nacionalista espanyol (d’esquerres?) de Treball i immigració, ha saludat amb entusiasme l’empresonament de l’alcaldessa d’Arrasate. No ha dit res –almenys no em sona que hagi estat publicat– de l’empresonament del seu connacional (segons el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els representants legals dels catalans administrats per la Generalitat de dalt diuen que Catalunya és una nació) i independentista català Francesc Argemí, Franki. Per Corbacho “la gent que dóna suport directament o indirectament a la violència no pot formar part de cap govern”. “A ETA –va afegir– només li queda un camí, que és acabar a la presó”. Se suposa que, com a bon nacionalista espanyol, tant és d’ETA qui va assassinar el seu company socialista basc com l’alcaldessa. Sense matisos. Sense escletxes. Sense esperança, doncs.

 

Dimarts passat, en un acte de presentació d’una iniciativa de diàleg intercultural i interreligiós que impulsa Baketik, centre basc per la pau i l’elaboració ètica de conflictes, el qui va ser fundador i dirigent d’Elkarri, Jonan Fernández, deia que –en l’actual situació– al País Basc s’albiren dos possibles finals: un, ordenat, com a Irlanda, i un altre, desordenat, policial, “que no descarto”, va dir. Segons Jonan Fernández, la gent al País Basc és cinc anys per endavant del moment polític, i “l’actual versió del conflicte –va dir– no té futur, perquè la realitat la superarà, i som en el cicle final de la versió violenta del conflicte”. Estic d’acord amb la primera part de l’argumentari del dirigent pacifista: el conflicte pot acabar per la via policial, però ¿això serà acabar? De moment, la realitat que s’imposa avui al País Basc segueix essent la violenta, i l’empresonament de centenars de bascos i basques, fins i tot els qui lluiten per la via pacífica per les llibertats col·lectives, no sembla pas que porti a la via pacífica que, hi estic d’acord, la majoria de la ciutadania basca desitja.

 

Dos escarments més, doncs: per als independentistes d’esquerres bascos que no volen rendir-se com els exigeix el nacionalisme espanyol, incapaç de reconèixer una cosa tan democràtica com el dret dels bascos a decidir si segueixen lligats al Regne d’Espanya o se’n volen deslliurar, i per als independentistes d’esquerres catalans que no volen que onegi en els ajuntaments catalans la bandera d’aquest mateix Regne d’Espanya. Per cert, la mateixa que, passant a matadegolla els qui la combatien, el generalot va treure de les escombraries de la història, on l’havia llençada l’onada republicana l’any 1931, i va fer-la insígnia suprema del règim feixista, de qui la va heretar la monarquia en què el generalot va llegar la seva successió.

 

Amb poques hores de diferència, ertzaina i mossos d’esquadra carregaven –no pas pacíficament– contra els qui donaven suport als dos empresonats. En defensa, esclar, de la legalitat del Regne d’Espanya i la seva unitat constitucional. I encara els constitucionalistes espanyols diran que la seva Constitució garanteix totes les llibertats. Sobretot –con es pot veure– les d’expressió, associació i manifestació. 

 

Read Full Post »

513px-ramon_llull.jpgpalau.jpeg 

Fa pocs dies ressenyava un article de Palau i Fabre amb què m’havia ensopegat llegint el segon volum de la seva Obra Literària Completa, i que aprofitava per reflexionar sobre la situació actual del català a les televions que rebem als Països Catalans, així com les causes polítiques de la seva minorització progressiva. Just ahir se’ns va morir el resistent, poeta, narrador, assagista i dramaturg. Se’ns ha mort havent vist finalment com la seva obra sobre el seu “alter ego” Don Juan era representada a la capital del Regne i seguia menystinguda pels programadors del seu país, com venia denunciant ell mateix–. Ens deixa la seva obra i, al capdavant d’ella, el colpidor Cant Espiritual, un dels cims de la poesia catalana del segle XX, que –com ja van fer altres grans poetes catalans (MaragallAusiàs March, Blai Bonet, Màrius Torres i d’altres…)– resumeix, ell en oració laica, l’angoixa vital davant d’allò en què, ni ell ni molts amb ell, no creiem. En aquest web el podem llegir, juntament amb altres poemes seus, i en aquest altre, amb un excel·lent reportatage audiovisual sobre el personatge i l’obra, escoltar-lo en la seva pròpia veu. Gràcies a Palau i Fabre per, amb tants d’altres, com li plaïa recordar-nos, haver-nos salvat –en la negra nit del generalot– els mots i tantes coses més: sobre totes elles, la reivindicació constant i emprenyadora del Picasso català, juntament amb la denúncia pel poc que els catalans hem honorat el pintor universal, nascut andalús, i que tant va estimar, a canvi, el nostre país. Coincideixen, aquests dies, dos llibres al meu capçal: el segon volum de l’Obra Literària Completa de Palau i el Dietari Final de Mestre Lluís Maria Xirinacs. En tots dos, la presència càlida i implacable alhora del primer dels alquimistes poetes catalans, el mallorquí i també Mestre Ramon Llull

Read Full Post »