Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Pirineus’ Category

Llegeixo al suplement de llibres de “Le Monde” del darrer 28 de maig que la novel·la “Les veus del Pamano” (“Les Voix du Pamano”, en la traducció al francès) de Jaume Cabré, “per Espanya”, és una de les cinc finalistes al premi Cévennes a la millor novel·la d’un autor europeu. Una excel·lent notícia, si no fos que el sempre jacobí (i, doncs, imperialista) “Le Monde” atribueix a Cabré una espanyolitat que no n’és. Llàstima, perquè els lectors del considerat diari francès de referència, una vegada més, han estat engalipats per un dels seus redactors, ignorant o malvat lingüicida, que ha encolomat al darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes la dubtosa categoria d’autor “espanyol”, vedat, doncs, en versió original als seus compatriotes de la Catalunya del Nord.

Jaume Cabré és –dels cinc nominats– l’únic escriptor en una llengua europea minoritzada –sola oficial, però, al Principat d’Andorra– i la traducció francesa de la seva novel·la competeix amb les de “Ruhm” (“Gloire”, en la traducció al francès) de l’alemany-austríac Daniel Kehlmann;  “The secret scripture”, (“L’escriptura secreta“, en la traducció al català i “Le Testament caché”, al francès), de l’escriptor irlandès –en anglès– Sebastian Barry;  “La solitudine dei numeri primi” (“La solitud dels nombres primers”, en la traducció al català i “La Solitude du nombres premiers”, al francès), de l’italià Paolo Giordano, i “Boven is het stil” (“Là-haut. tout est calme, en la traducció al fracès), de l’holandès Gerbrand Bakker. El 12 de juny vinent se sabrà quina d’elles ha estat l’escollida.

Si esteu interessats en el context històric de “Les veus del Pamano”, us convido a llegir l’article “Quan al Pallars mataven als psgesos”, de la periodista Laia Altarriba, al seu bloc “L’esquena del món”.

Read Full Post »

He parlat algunes vegades en aquest bloc sobre el conflicte de l’anomenat “art religiós de la Franja”, en aquests moments pendent de sentència a l’Audiència Provincial de Lleida. Mentrestant s’han produït alguns esdeveniments al respecte de l’art religiós dels Pirineus catalans, per obra i gràcia de decisions unilaterals del Govern de la monarquia, que vénen a mostrar, una vegada més, com les gasta el poder imperial quan el que és en joc són els drets i els interessos de les colònies. Llegeixo, per exemple, avui al diari “Segre” de Lleida, aquest article d’Alberto Velasco González, conservador del Museu de Lleida, que no puc sinó reproduir íntegrament.

El litigi i les subhastes

ALBERTO VELASCO GONZÀLEZ, Conservador del Museu de Lleida

Ahir es va fer públic a SEGRE que el ministeri de Cultura havia pres una decisió sobre a qui calia lliurar una pintura gòtica subhastada mesos enrere a Madrid. Es tracta d’un compartiment de retaule amb la representació del Calvari, de finals del segle XV, el qual sortia a la venda com a obra d’un pintor anònim aragonès i de procedència desconeguda.

El ministeri va adjudicar-se la taula el passat juny de 2009 a partir del seu dret de tempteig, que va exercir seguint les indicacions de dues institucions que van mostrar interès en l’obra, la Generalitat de Catalunya, que seguia una petició de la Diputació de Lleida, i la DGA.

De forma sorprenent, el ministeri ha decidit atorgar la pintura a la DGA, cosa que en un principi podria semblar normal tractant-se d’una obra d’un pintor “anònim aragonès”. Doncs no, no és pas normal, ja que amb aquesta decisió s’han lesionat greument els interessos d’un petit poble del Pirineu lleidatà, Son, d’on sembla que podria procedir l’obra. No cal ser gaire llest per veure que per sobre del tema plana l’allargada ombra del litigi per les obres del Museu de Lleida i que, un altre cop, les decisions polítiques s’han prioritzat per sobre dels arguments tècnics.

Per començar, quan vaig advertir que la taula sortia a la venda, de seguida vaig adonar-me que no era pas obra d’un autor anònim com pensaven els responsables de la casa de subhastes, sinó d’un pintor amb nom i cognom. Es tracta de Pere Espallargues, un mestre actiu a les terres de Lleida i la Franja a finals del segle XV, amb retaules executats per a les localitats d’Enviny, Son, Unarre, Vilac i Abella de la Conca. Seguint el procediment habitual, es va comunicar la proposta d’adquisició a la subdirecció general de Museus de la Generalitat de Catalunya. Emperò, quan a Barcelona es va veure que el que es volia adquirir era una obra que sortia a la venda com a “anònim aragonès”, van aparèixer els dubtes. Així, per tal d’evitar un enfrontament institucional amb la DGA, es va efectuar un gest de bona voluntat política que, dit sigui de pas, mai serà correspost: es va informar al Govern aragonès de la subhasta per tal que hi pogués concórrer. Com és ja habitual, la DGA no sabia res de la subhasta.

Un cop el ministeri va adquirir la taula, es va sol·licitar que Generalitat i DGA elaboressin sengles informes on s’ampliessin les raons per tal de quedar-se amb l’obra. Em vaig posar mans a l’obra i, sorprenentment, vaig trobar evidències que demostraven que la taula podria ser originària de l’església lleidatana de Son. Però, quines eren aquestes evidències? A Son encara es conserva el retaule que Pere Espallargues va pintar per a l’altar major, tot i que falten els diferents compartiments de la part baixa, que van ser venuts fraudulentament cap a 1939. Avui se’n conserven dos al Museu Maricel de Sitges i un tercer al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. La resta es troben en parador desconegut. El que jo proposava al meu informe és que la taula venuda a Madrid fos, precisament, un d’aquests compartiments desapareguts. I ho feia amb arguments molt i molt contundents, entre els quals, la correspondència exacta de mesures amb les taules de Sitges i la Seu d’Urgell.

I es preguntaran, com és que si hi havia proves tan evidents, la peça s’ha acabat lliurant a Aragó? Jo també m’ho pregunto, i més després d’haver tingut accés a l’informe que es va redactar des del Govern aragonès. El qualifico d’informe amb molta benevolència, ja que tenia una pàgina i escaig d’extensió, amb un argumentari increïblement feble, i anava signat per algú no especialista en pintura gòtica. El més interessant d’aquest text era que justificava que la taula procedia -com no podia ser d’una altra manera- de Barbastre. Però això no és tot. El més surrealista és que s’argumentava que la taula formava part d’un retaule del qual es conserven tres compartiments a l’ajuntament barbastrenc. Utilitzo el mot surrealista perque, atenció, aquests compartiments no són obra d’Espallargues, sinó d’un pintor anònim anomenat Mestre de Vielha. En definitiva, un autèntic disbarat i una opinió absolutament tendenciosa que tenia com a únic objectiu fer procedir la taula, fos com fos, de Barbastre. Certament, em sorprèn veure com es pot arribar a manipular l’evidència i tergiversar la història d’una forma tan barroera i que, a sobre, coli sense problemes. I després parlen de “mala fe”.

Vull insistir en un aspecte: la DGA, per variar, no estava assabentada de la subhasta. Però bé, estic segur que se’m desmentirà i sortirà més d’un dient que estaven perfectament assabentats de la subhasta, que tenen tècnics efectuant seguiment de tot el mercat, etc. Insisteixo, no ho sabien, i si se’n van assabentar és pel gest de la subdirecció general de Museus. A la vista de com ha anat tot plegat, avui em penedeixo absolutament d’haver aixecat la llebre, d’haver identificat l’autor de la taula i d’haver fet aquesta proposta d’adquisició. S’ha comès una greu injustícia i s’ha acabat engrossint el patrimoni públic aragonès gràcies a la manipulació, les males arts i la mentida. En la meva opinió, algú hauria de donar explicacions.

I finalment, un detall que crec que mereix ser remarcat és que arran de descobrir-se que la taula podria procedir de Son, el Museu de Lleida va proposar que l’obra es reintegrés al retaule del qual molt possiblement havia format part. El Museu renunciava, per tant, a quedar-se amb la peça, tot efectuant un gest de normalitat museística i patrimonial. Si una parròquia conserva in situ un retaule integrat per una vintena de compartiments i se’n descobreix un que havia estat sostret il·legalment fa setanta anys, el més normal és que torni cap allà i no ingressi en cap museu. Doncs no, això no passarà. La taula anirà cap a Barbastre, on mai fins ara havia estat.

(A la primera foto, que he baixat del web d’Amics del Museu de Lleida, l’obra que el Govern de la monarquia ha cedit a l’Aragó i que no tornarà a SonAlt Àneu, al Pallars Sobirà– com proposava el Museu de Lleida. A la segona, el que queda del retaule de Pere Espallargues a l’església de Son)

Read Full Post »

La tramitació del projecte de Llei de vegueries al Parlament de Catalunya està resultant una cursa de despropòsits. I el conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, que ha tingut la responsabilitat de preparar-la, en pot sortit força tocat, i amb ell el seu partit, ERC, que acumula, amb aquest, un nou fracàs en la seva gestió al govern tripartit.

En lloc d’apaivagar els greuges territorials amb una estructura respectuosa de les realitats i aspiracions de les poblacions que pretén agrupar, el nou projecte de llei ha despertat múltiples oposicions. Algunes, tan irracionals i contràries a la mateixa concepció de la nova estructura territorial que preveu l’Estatut, com la que lideren l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, i alguns prohoms de la ciutat, que menyspreen la llarga tradició contrària a la divisió provincial. Una tradició que, en les darreries del franquisme, va portar fins i tot a substituir en la consciència popular el terme “Terres de Lleida” per un altre anticentralista que evitava la capitalitat de Lleida tot fixant el concepte ja força arrelat de Terres de Ponent. D’altres, tan dignes d’atenció com la que denuncia la falta de respecte del projecte de Llei de vegueries per a una autonomia més àmplia i diferenciada que reclamen la Vall d’Aran i els seus representants.

Aquest darrer em sembla el més rellevant i significatiu dels conflictes desencadenats pel projecte de Llei. N’he parlat algunes vegades en aquest bloc, mentre la conselleria cuinava el text. Tot i que els mitjans de comunicació catalans no hi han dedicat l’atenció que es mereix, l’actual enfrontament de les institucions de la Vall d’Aran amb les de la Catalunya estricta amenaça d’esdevenir en el futur un motiu d’enfrontaments identitaris. I pot desembocar en un autèntic conflicte nacional entre una Catalunya que ja albira la seva independència, si més no en el territori administrat per la Generalitat de dalt –la resta dels Països Catalans em temo que hauran d’esperar, atesa la seva feble consciència nacional– i un dels territoris occitans com és la Vall d’Aran.

El fet que el síndic d’Aran, Francés Boya, hagi renunciat a intervenir en la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament que ha abordat el projecte de Llei, i exigit que no s’equipari la seva amb d’altres intervencions limitades a deu minuts, hauria d’haver encès tots els llums d’alarma. Si no s’havien encès ja quan el partit del mateix síndic, Unitat d’Aran, va advertir que, si el govern tirava endavat el projecte, trencaria el seu pacte polític amb el PSC. Boya, que és diputat al Parlament de Catalunya en les llistes del PSC, no va acatar la disciplina de vot i es va abstenir quan el ple va votar l’acceptació a tràmit del projecte de Llei.

Acte a Òmnium Cultural

Tinc la impressió que els catalans i catalanes vivim d’esquena a la realitat i les aspiracions de la Vall d’Aran. Per això, em sembla una molt bona iniciativa la d’Òmnium Cultural convocant un acte sobre la llei de l’occità de l’Aran, la setmana vinent, a la seva seu de Barcelona. Pot ser una bona ocasió per parlar no solament de la llengua sinó també de les aspiracions identitàries –i, doncs, nacionals– araneses.

Aquesta és la convocatòria:

INVITACIÓ A TOTS ELS SOCIS I SIMPATITZANTS DEL CAOC (Centre d’Agremanament Occitano Català)

DEBAT A L’ÒMNIUM CULTURAL

El dimarts 6 d’abril a les 7 de la tarda, a la sala d’actes d’Òmnium
Cultural (Diputació 276, 08009 BARCELONA)

Sobre la llei de l’occità oficial a Catalunya, dit aranès a la Vall d’Aran

Hi participaran les següents entitats :

Institut d’Estudis Catalans. Joan Solà (vicepresident)

Òmnium Cultural. Muriel Casals (presidenta)

Plataforma per la Llengua. Martí Gasull

CIEMEN. Aureli Argemí (president)

Llengua Nacional. Ramon Sangles (president)

Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC). Enric Garriga
(president)

Amb aquest acte volem denunciar la desviació equivocada que es vol donar a
aquesta llei que es titula erròniament com a “Llei de l’aranès” a Catalunya.
La llei catalana de l’occità ben aplicada serà el més gran suport
institucional que tindrà la llengua occitana i també el millor escut legal
per salvar l’aranès, el més petit dialecte de l’occità.

Aquest projecte de llei està en procés de debat al Parlament.

Defensen el canvi de nom de la llei :

-CARME VIDAL, Diputada de CDC al Parlament de Catalunya

-Ma. ÀNGELS CABASÉS, Diputada d’ERC al Parlament de Catalunya

-FRANCESC PANÉ, Diputat d’ICV-EUIA al Parlament de Catalunya

L’Observatori crític dels mitjans media.cat ha dedicat recentment una de les seves cròniques a la presència de l’occità als mitjans de comunicació que podeu trobar aquí.

(A la foto, que he baixat de Viure als Pirineus, el síndic Francés Boya, en la inauguració del monument a la llengua i la cultura de l’Aran, el 12 d’octubre del 2008)

Read Full Post »

Els disbarats de Directe.cat, La triple línia escolar d’Andorra, ¿un èxit?
Ahir Directe.cat va publicar una  notícia/article que em va fer saltar de la cadira. Directament, m’hi vaig rebotar, i els vaig enviar un comentari.
Deia així la notícia:
A Andorra els creix més
Avui tenim una bona notícia per explicar-vos. Tot just ara fa 15 dies que als Països Catalans ha començat el curs escolar i a Andorra podem estar
contents. Tot just ahir es van publicar les dades sobre les inscripcions a les escoles andorranes.
El Govern del Principat va explicar que les inscripcions al sistema escolar en català han tornat a créixer, prop d’un 4%, mentre que el nombre d’alumnes matriculats als altres dos sistemes educatius ha davallat. Així, els alumnes del sistema andorrà han passat de 4.002 a 4.160, amb un increment del 3,95%; els del sistema francès han passat de 3.468 a 3.450, amb una caiguda del 0.5% i el sistema espanyol ha passat de 3.326 a 3.279 alumnes, amb una davallada de l’1,41%.
El Govern va fer públiques ahir aquestes dades (provisionals d’aquest setembre), que suposen un creixement global del 0,86%, ja que s’ha passat dels 10.796 matriculats el curs 2008-2009 als 10.889 alumnes que hi ha en l’actualitat entre els tres sistemes educatius.
Aquest és el comentari que els vaig enviar. Notícia/article seu i comentari meu, aquest matí, ja no eren a la web.
Comentari. NO HI ESTIC D’ACORD. Són dades terribles per al futur de la llengua i de la cohesió social i nacional a Andorra. Les dades són pitjor encara del que em pensava. És un autèntic drama que l’únic Estat català independent del món, on el català és l’única llengua oficial, tingui aquestes tres línies que segreguen els nens en funció de la llengua vehicular a l’escola. ¿És que el Govern d’Andorra és incapaç de fer una cosa tan senzilla com ha fet la Generalitat de Catalunya; una sola línia, amb immersió lingüística en català? ¿De quin Tribunal Constitucional depèn això?¿Quins interessos dominen la política andorrana que impedeixen que un govern sobirà organitzi l’escola en funció de la seva nació i no dels poderosos estats veïns?
Amb aquest sistema tan poc nacional d’educació, resulta que només quatre de cada deu nens i nenes andorrans va a una escola on l’única llengua oficial del país n’es la llengua vehicular. Si això no és pur i dur colonialisme lingüístic i cultural, deixadesa del propi govern i autoodi dels mateixos andorrans…
Com que el fet nacional andorrà, i com el percebem des de la resta dels Països Catalans, és una qüestió que em preocupa de fa temps, voldria cridar l’atenció d’aquesta errada d’interpretació en què va caure el redactor o redactora de directe.cat, que no és gens casual sinó que –al meu parer– respon a un cert miratge respecte de la realitat andorrana. Aquets estiu, una conversa em va disparar tots els llums d’alarma al respecte. La meva filla Aurora parlava amb una amiga seva de la infància, que ara viu amb el seu home i els dos fillets a Andorra: de fet, una conversa entre elles dues, en què vaig posar més atenció que no cullerada. La meva filla, com ja deu saber qui segueix aquest bloc, és mestra d’escola bressol municipal a Lleida, i la seva amiga, mare d’un nen de quatre anys i una nena de mesos, preocupada, esclar, per la seva educació a l’escola andorrana on va el nen. Per aquesta conversa, vaig ser consciènt del disbarat que és el sistema escolar andorrà: tres línies d’immersió lingüística. Una, en la llengua oficial única del Principat, el català. Les altres dues, en les llengües imperials del Regne d’Espanya i la República Francesa.
Un autèntic disbarat des del punt de vista de la cohesió social i nacional andorrana (no seré jo qui negui a Andorra el caràcter de nació, fins que els mateixos andorrans no dexideixin lliurement i sense coaccions que la seva nació és una altra i, ara com ara, no sembla que aquest sigui el cas). ës, a més a més, una política lingüística suïcida si el que es vol és reforçar la identitat catalana d’aquest petit Estat dels Pirineus. Les dades canten: només quatre de cada deu nens i nenes andorrans van a una escola catalana. Xifres tràgiques que cap estadística enganyosa pot endolcir:  4.160 nens i nenes en el sistema català, enfront dels 3.450 en el sistema francès i 3.279 alumnes en l’espanyol. ¿Quina importància tenen, amb aquestes xifres, precentatges d’un 1,5% o un 3% amunt i avall?
Tenint en compte, d’altra banda, l’evolució de la demografia andorrana, amb un gran increment els darrers anys de la immigració no catalana, crec que aquests dades no admeten pal·liatius. La pregunta immediata, en llegir-les, ha estat: ¿quins mecanismes psicològics han regit el redactor o redactora a l’hora de confegir aquesta notícial? ¿Hauria fet el mateix si parléssim de Catalunya o d’altres paÍsos catalans? ¿Per què, si a Catalunya donem per bona la immersió lingüística en català i una única línia escolar en aquest sentit, i diem que la defensarem i blindarem fins on calgui, no fem el mateix per a la resta dels Països Catalans? ¿Els nens i nenes andorrans tenen menys drets lingüístics que els de Catalunya? ¿O haurem d’esperar que la llengua catalana sigui a Andorra un residu que només parlen alguns vells indígenes, condemanda a desaparèixer en poques generacions, per preparar-li unes absoltes solemnes?
Crec que els superbs catalans del que en d’altres temps anomenaven la Catalunya estricta, mirant-nos tothora el melic, estem d’esquena a la resta dels Països Catalans. I això, que ja és greu en el cas del País Valencià, les illes, la Catalunya del Nord o la Franja (ai, la Franja!), des del punt de vista d’imaginari col·lectiu i de potencialitats nacionals ho és encara més en el cas d’Andorra. Andorra és un Estat català. i això hauria d’estar present i ser motiu d’orgull en el nostre imaginari col·lectiu. No és veritat que els catalans no tinguem Estat. En tenim un, de petitet si voleu, en una vall dels Pirineus, on uns irreductibles catalans han mantingut la sobirania catalana durant segles. Sobirania vigilada, si voleu, o protegida pels coprínceps, però sobirania al cap i a la fi.
Crec que oblidar que hi ha un territori català independent, que té al cim de la representació institucional dos coprínceps –que li donen certa garantia de protecció internacional– és fer un feble favor al conjunt dels Països Catalans. Al llibre “El complot” –Pagès editors– , sobre la partició de la diòcesi de Lleida i les reclamacions de l’art de la Franja per la diòcesi de Babastre i el Govern de l’Aragó, Eugeni Casanova explica –pàg. 177– una anècdota molt significativa que li va contar l’exbisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, de quan era copríncep d’Andorra: en la seva primera trobada amb el rei d’Espanya, aquest li va dir textualment: “La reina i jo desitjaríem ser els coprínceps d’Andorra”. “El bisbe –diu Casanova– es va quedar glaçat, però va contestar amb determinació: ‘Jo li desitjo a vostè el millor, però els andorrans no ho volen, i jo no voldria que els fes el que va fer amb el Sàhara Occidental, que el va entregar al Marroc’… A partir d’aquell moment Martí no va voler coincidir mai més amb Joan Carles perquè no li tornés a plantejar el tema… El llavors president d’Andorra, Marc Forné, se’n va fer molt cabal, d’aquestes paraules, i va decidir, d’acord amb el copríncep, reformar les institucions per blindar l’Estat”, explica Casanova.
Com n’hauria de ser d’important, doncs, per als catalans preservar i potenciar –fins i tot a efectes d’imaginari col·lectiu– la independència i catalanitat d’Andorra. I sovint en prescindim i l’oblidem en el nostre discurs per la independència i l’Estat propi. També hi contribueix, a això, penso personalment, l’atribució inadequada del terme Principat a la Catalunya estricta (¿qui és el nostre príncep?). I, és clar, eufòries injustificades –o fruit de la propaganda– que provoquen notícies tan erròniament esbiaixades com la que he comentat.

33342_18_09_2009_594_xavier-espot-miró_01

Ahir el web directe.cat –sempre molt interessant de seguir pel seu punt de vista independentista i de crítica de l’imperialisme espanyol– va publicar una notícia/article que em va fer saltar de la cadira. Directament, m’hi vaig rebotar, i els vaig enviar un comentari.

Diu així la notícia:

A Andorra els creix més

Avui tenim una bona notícia per explicar-vos. Tot just ara fa 15 dies que als Països Catalans ha començat el curs escolar i a Andorra podem estar contents. Tot just ahir es van publicar les dades sobre les inscripcions a les escoles andorranes.

El Govern del Principat va explicar que les inscripcions al sistema escolar en català han tornat a créixer, prop d’un 4%, mentre que el nombre d’alumnes matriculats als altres dos sistemes educatius ha davallat. Així, els alumnes del sistema andorrà han passat de 4.002 a 4.160, amb un increment del 3,95%; els del sistema francès han passat de 3.468 a 3.450, amb una caiguda del 0.5% i el sistema espanyol ha passat de 3.326 a 3.279 alumnes, amb una davallada de l’1,41%.

El Govern va fer públiques ahir aquestes dades (provisionals d’aquest setembre), que suposen un creixement global del 0,86%, ja que s’ha passat dels 10.796 matriculats el curs 2008-2009 als 10.889 alumnes que hi ha en l’actualitat entre els tres sistemes educatius.

Aquest és el comentari que els vaig enviar:

Comentari

NO HI ESTIC D’ACORD. Són dades terribles per al futur de la llengua i de la cohesió social i nacional a Andorra. Les dades són pitjors encara del que em pensava. És un autèntic drama que l’únic Estat català independent del món, on el català és l’única llengua oficial, tingui aquestes tres línies que segreguen els nens en funció de la llengua vehicular a l’escola. ¿És que el Govern d’Andorra és incapaç de fer una cosa tan senzilla com ha fet la Generalitat de Catalunya: una sola línia, amb immersió lingüística en català? ¿De quin Tribunal Constitucional depèn això?¿Quins interessos dominen la política andorrana que impedeixen que un govern sobirà organitzi l’escola en funció de la seva nació i no dels poderosos estats veïns? Amb aquest sistema tan poc nacional d’educació, resulta que només quatre de cada deu nens i nenes andorrans va a una escola on l’única llengua oficial del país n’es la llengua vehicular. Si això no és pur i dur colonialisme lingüístic i cultural, deixadesa del propi govern i autoodi dels mateixos andorrans…

Com que el fet nacional andorrà, i com el percebem des de la resta dels Països Catalans, és una qüestió que em preocupa de fa temps, voldria cridar l’atenció d’aquesta errada d’interpretació en què va caure el redactor o redactora de directe.cat, que no és gens casual sinó que –al meu parer– respon a un cert miratge respecte de la realitat andorrana.

Aquest estiu, una conversa em va disparar tots els llums d’alarma al respecte. La meva filla Aurora parlava amb una amiga seva de la infància, que ara viu amb el seu home i els dos fillets a Andorra: de fet, una conversa entre elles dues, en què vaig posar més atenció que no cullerada. La meva filla, com ja deu saber qui segueix aquest bloc, és mestra d’escola bressol municipal a Lleida, i la seva amiga té un nen de quatre anys i una nena de mesos, i està preocupada, esclar, per l’educació del nen a l’escola andorrana on va i els recursos pedagògics de les escoles bressol que hi ha a Andorra i on preveu portar la seva filleta. Per aquesta conversa, vaig ser conscient del disbarat que és el sistema escolar andorrà: tres línies d’immersió lingüística, les tres gratuïtes fins als setze anys, excepte en el cas de les escoles privades, que poden cobrar. Una, en la llengua oficial única del Principat, el català. Les altres dues, en les llengües imperials del Regne d’Espanya i la República Francesa.

Un autèntic disbarat des del punt de vista de la cohesió social i nacional andorrana (no seré jo qui negui a Andorra el caràcter de nació, fins que els mateixos andorrans no decideixin lliurement i sense coaccions que la seva nació és una altra i, ara com ara, no sembla que aquest sigui el cas). És, a més a més, una política lingüística suïcida si el que es vol és reforçar la identitat catalana d’aquest petit Estat dels Pirineus. Les dades canten: només quatre de cada deu nens i nenes andorrans van a una escola catalana. Xifres dramàtiques, que cap estadística enganyosa pot endolcir:  4.160 nens i nenes en el sistema català, enfront dels 3.450 en el sistema francès i 3.279 en l’espanyol. ¿Quina importància tenen, amb aquestes xifres, precentatges d’un 1,5% o un 3% amunt i avall?

Tenint en compte, d’altra banda, l’evolució de la demografia andorrana, amb un gran increment els darrers anys de la immigració no catalana, crec que aquests dades no admeten pal·liatius. La pregunta immediata, en llegir-les, ha estat: ¿quins mecanismes psicològics han regit el redactor o redactora a l’hora de confegir aquesta notícia? ¿Hauria fet el mateix si parléssim de Catalunya o d’altres països catalans? ¿Per què, si a Catalunya donem per bona la immersió lingüística en català i una única línia escolar en aquest sentit, i diem que la defensarem i blindarem fins on calgui, no reclamem el mateix per a la resta dels Països Catalans? ¿Els nens i nenes andorrans tenen menys drets lingüístics que els de Catalunya? ¿O haurem d’esperar que la llengua catalana sigui a Andorra un residu que només parlin alguns vells indígenes, condemanda a desaparèixer en poques generacions, per preparar-li unes absoltes solemnes?

Crec que els superbs catalans que vivim en el que en d’altres temps anomenaven la Catalunya estricta, mirant-nos tothora el melic, estem d’esquena a la resta dels Països Catalans. I això, que ja és greu en el cas del País Valencià, les illes, la Catalunya del Nord o la Franja (ai, la Franja!), des del punt de vista d’imaginari col·lectiu i de potencialitats nacionals ho és encara més en el cas d’Andorra. Andorra és un Estat català. I això hauria d’estar present i ser motiu d’orgull en el nostre imaginari col·lectiu. No és veritat que els catalans no tinguem Estat. En tenim un, petitet si voleu, en una vall dels Pirineus, on uns irreductibles catalans han mantingut la sobirania catalana durant segles. Sobirania vigilada o protegida pels coprínceps, però sobirania al cap i a la fi.

Crec que oblidar que hi ha un territori català independent, que té al cim de la representació institucional dos coprínceps –que li donen certa garantia de protecció internacional– és fer un feble favor al conjunt dels Països Catalans. Al llibre “El complot” –Pagès editors– , sobre la partició de la diòcesi de Lleida i les reclamacions de l’art de la Franja per la diòcesi de Babastre i el Govern de l’Aragó, Eugeni Casanova explica –pàg. 177– una anècdota molt significativa que li va contar l’exbisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, de quan era copríncep d’Andorra: en la seva primera trobada amb el rei d’Espanya, aquest li va dir textualment: “La reina i jo desitjaríem ser els coprínceps d’Andorra”. “El bisbe –diu Casanova– es va quedar glaçat, però va contestar amb determinació: ‘Jo li desitjo a vostè el millor, però els andorrans no ho volen, i jo no voldria que els fes el que va fer amb el Sàhara Occidental, que el va entregar al Marroc’… A partir d’aquell moment Martí no va voler coincidir mai més amb Joan Carles perquè no li tornés a plantejar el tema… El llavors president d’Andorra, Marc Forné, se’n va fer molt cabal, d’aquestes paraules, i va decidir, d’acord amb el copríncep, reformar les institucions per blindar l’Estat”, explica Casanova.

Com n’hauria de ser d’important, doncs, per als catalans preservar i potenciar –fins i tot a efectes d’imaginari col·lectiu– la independència i catalanitat d’Andorra. I sovint en prescindim i l’oblidem en el nostre discurs per la independència i l’Estat propi. També hi contribueix, a això, crec, l’atribució inadequada del terme Principat a la Catalunya estricta (¿qui és el nostre príncep?). Quan l’únic Principat català, amb dos coprínceps per falta d’un– l’un català i l’altre francès–, és, avui per avui, el Principat d’Andorra, Estat independent, de Dret, Democràtic i Social, com diu la seva Constitució, amb representació a les Nacions Unides. I, és clar, encara hi reblen el clau les eufòries injustificades –o fruit de la propaganda– que provoquen notícies tan erròniament esbiaixades com la que m’ha portat a escriure aquest article.

(A la foto, que he baixat del diari Volskblatt, el ministre d’Afers Exteriors del Principat d’Andorra, Xavier Espot, i el primer ministre del Principat de Liechtenstein, Klaus Tshütscher, el passat 18 de setembre)

Read Full Post »

Pyrenees.A2002018.1100.250m

Rebo d’un amic basc que viu a Catalunya aquesta convocatòria per un cicle de conferències que comença demà, dimarts 29 de setembre, acompanyada de la versió d’una poesia de Joan Maragall en tres llengües minoritzades dels Pirineus –català, basc i occità–, força adequada per als temps de profecia que vivim. Crec que val la pena donar a conèixer la iniciativa, una contribució més, des de Catalunya, a l’agermament de pobles i cultures veïnes sotmeses al Regne d’Espanya i la República Francesa.

Benvolguts amics i amigues,

Us adjunto anunci del cicle de conferències sobre els pobles i cultures dels Pirineus que es faran en el Reial Cercle Artístic de Barcelona.

CICLE DE CONFERÈNCIES

La cultura vernacla dels pobles dels Pirineus. Aportacions al patrimoni cultural d’Europa, Amèrica i Orient

Dia 29 de setembre a les 20 :00

Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions vernacles d’Europa. Passat, present i futur.

A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.

Audició de cançons occitanes, basques i catalanes. A càrrec de la soprano Olga Miracle

Dia 27 d’octubre de 2009 a les 20:00

De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.

A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.

Audició de música grega. A càrrec de la soprano Olga Miracle.

Dia 3 de novembre de 2009 a les 20:00

Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat i influència a Europa.

A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.

POESIA

Èuscar

Nik ez dakit nola

Baina profezia haize bat

Korrika egiten da mundu horretan zehar

Hemengoak eta hangoak

Nik ez dakit noiz

Baina Pirineoek erreinatuko duten

egun bat etorriko da

Joan Maragall

Català

Jo no sé com

però un vent de profecia

corre per eixos móns

d’ací i d’allà;

jo no sé quan

però vindrà un dia

en que els Pirineus regnaran.

Joan Maragall

Occità

Eu sabi pas cossí

Mas un vent de profecia

Cor per aquestes monds

Çai e lai

Sabi pas quora

mas vendrà un jorn

en qué los Pirinèus regnaràn.

Joan Maragall

Cordialment,

Jordi Salat, coordinador cicle de conferències

La traducció de les poesies a l’occità i l’èuscar ha estat per gentilesa de l’Anna Pineda

CICLE DE CONFERÈNCIES
La cultura vernacla dels pobles dels
Pirineus
Aportacions al patrimoni cultural
d’Europa, Amèrica i Orient
Dia 29 de Setembre a les 20 :00 H
Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions
vernacles d’Europa. Passat, present i futur.
A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.
Audició de cançons occitanes, basques i catalanes.
A càrrec de la soprano Olga Miracle
Dia 27 d’Octubre de 2009 a les 20:00H
De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.
A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.
Audició de música grega.
A càrrec de la soprano Olga Miracle.
Dia 3 de Novembre de 2009 a les 20:00H
Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat
i influència a Europa.
A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.
Jo no sé com
Però un vent de profecia
Corre per eixos móns
D’ací i d’allà;
Jo no sé quan
Però vindrà un dia
En que els Pirineus regnaran
Joan Maragall

Read Full Post »