Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘pobresa’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Read Full Post »

Dimarts passat, vigília de la marededéu d’agost, vam visitar, amb la meva dona, l’exposició antològica que l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) dedica al genial ninotaire nascut a Lleida Alfons López, amic i admirat de fa molt de temps. Una exposició excel·lent que recull, de forma sintètica i completa alhora, què han estat els deu últims anys per l’obra publicada de l’Alfons, probablement el millor ninotaire/historietista català viu.

Llàstima que l’IEI no hagi posat cura en la correcció a fons dels textos que acompanyen l’obra en l’exposició i que aquesta descurança s’hagi traslladat fins i tot al catàleg que, per un preu assequible, s’ofereix als visitants. No entenc com l’IEI pot tenir una actitud de menyspreu de fet tan notable cap a la llengua del país ni on són les causes d’aquest comportament tan barroer que desmereix la cura de la resta de l’exposició dedicada a l’antològica 2002-2012 de l’Alfons.

Potser la causa sigui la mateixa que fa que –ja avançant en la segona dècada del segle XXI– encara se’ns prohibeixi, als visitants, fer fotos o filmar en vídeo domèstic el contingut o els aspectes de l’exposició que ens plaguin o vulguem conservar en aquests suports. Quan jo intentava filmar quatre seqüències, de forma molt amable però contundent qui en tenia cura de la vigilància em va advertir que, a l’IEI, està prohibit als visitants enregistrar fotogràficament o en vídeo domèstic res que hi sigui exposat. Si la prohibició ja em va semblar exòtica, encara m’ho va semblar més la principal raó esgrimida: que, si no, es feien malbé els originals amb l’acció de fotografiar-los o filmar-los.

No en volia saber d’altra! Aquesta mentida, piadosa (?), per justificar una prohibició quan qualsevol persona té a mà artilugis tan diversos com màquines de fotografiar i filmar, telèfons mòbils i fins i tot ipads (cada vegada veiem més turistes usant-los com a eina d’enregistrament d’imatges), que no fan cap mal ni un a l’obra que pretenen conservar reproduïda, em va ofendre. Semblava que em tractaven de ruc.

No sé què en deu pensar i dir al respecte l’actual director de l’IEI, l’amic i respectat Josep Maria Solé i Sabater, actual director de l’IEI, però si la modernitat de l’IEI va per aquest pedregar, té un futur més que qüestionable.

Després vam anar a veure una altra exposició que té també com a protagonista l’Alfons. La galeria Indecor, al carrer del general Britos, hi exposa i ven –important matís, ara que la cultura és objectiu a abatre per tots els manguis que ens governen– obra del mateix Alfons: aquarel·les que ha agrupat amb el títol “Lleida mirades”. Un costum per desgràcia encara poc arrelat en la nostra cultura: la compra d’obra d’art no solament com a inversió econòmica sinó per satisfer el propi plaer estètic o senzillament per regalar en ocasions assenyalades o compromeses: nadals, aniversaris, onomàstiques, visites a amics o personalitats… Ara que els manguis que ens governen ataquen sense manies l’obra cultural en tots els camps, sobretot si és catalana –IVA, retallades de subvencions…–, és l’hora d’endinsar-nos en aquesta nova forma d’autoorganització social que és el suport als creadors d’aquesta mateixa obra, alguns dels quals per cert les passen més que magres en l’actual moment que els manguis de copalta ens fan patir.

Humbert Roma, periodista

Read Full Post »

Quan dirigia la revista “La Terra”, d’Unió de Pagesos, observava amb inquietud com els grans mitjans generalistes ignoraven, durant les campanyes electorals, els plantejaments que feia el sindicat agrari sobre els problemes i demandes de pagesos i ramaders als partits que s’hi presentaven. El discurs dels candidats, excepte en casos limitats als mitjans d’àmbit local i comarcal i només quan els ho preguntaven, es limitava al que en podríem anomenar l'”alta política” si no feien només que atacar al contrari amb arguments banals, que era l’habitual. I, alhora, els grans mitjans generalistes no feien sinó d’altaveu d’aquesta estratègia, sense baixar al detall de les demandes d’aquest sector de l’electorat, tot i la feinada que hi havien esmerçat els sindicalistes i tècnics d’Unió de Pagesos a l’hora de concretar-ne les propostes i fer-les arribar als partits i als mitjans.

Alhora, al llarg del temps he anat comprovant que això no és una qüestió que només afecti el món rural sinó que s’estén al conjunt dels moviments socials. Les campanyes electorals, massa sovint, es plantegen amb discursos altisonants, agressius cap a l’adversari polític, allunyats de les propostes concretes dels col·lectius que lluiten dia a dia per millorar les condicions de vida de la bona gent.

Per això, com a membre del consell de redacció de media.cat, em va semblar interessant plantejar una anàlisi sistemàtica d’aquesta qüestió, referida a les darreres eleccions al Parlament autonòmic de Catalunya, en un dels informes que l’observatori crític dels mitjans publica amb una freqüència d’entre un i dos mesos. Em va animar també a plantejar-ho l’experiència del web argentí periodismo social arran de les eleccions legislatives al seu país.

El periodista Joan Canela ha cuidat de preparar-lo i ha fet una feina excel·lent que es presenta aquest vespre a les 7 del vespre a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, a la plaça Cardona, 1-2, de Barcelona. L’informe es pot baixar íntegre del web de media.cat on s’ha penjat un cop presentat aquest vespre. Aquest és el resum que en fa media.cat en la crònica d’avui:

 

 

Els mitjans de comunicació ignoren la societat civil durant els períodes de campanya electoral

 

Avui a les 7 de la tarda a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya es presenta un informe de Media.cat on s’analitzen les rutines informatives dels mitjans en període electoral.

 

El cobriment mediàtic de la darrera campanya es va centrar en el seguiment de l’activitat interna dels partits amb representació parlamentària, més enllà fins i tot del que marquen els famosos blocs electorals regulats per llei. Fora d’aquest esquema va quedar poc espai per a la confrontació d’idees o la discussió en profunditat de les propostes, sobretot quan aquestes provenien de la societat civil. Això ha significat un allunyament sensible del debat polític fins i tot de la gent més implicada en el teixit associatiu del país. Aquestes són algunes de les conclusions que recull l’informe “El tractament mediàtic de les propostes de la societat civil en campanya electoral”, i que es pot descarregar des d’aquest mateix web.

 

L’estudi, elaborat pel periodista Joan Canela, ha partit de les entrevistes a responsables i tècnics de comunicació de deu associacions i entitats diferents, que representaven una mostra de l’ampli ventall de sensibilitats i camps d’interès amb que compta el teixit associatiu català. En concret hi ha participat el sindicat CCOO, l’Ens de Comunicació Associativa, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, el Fòrum Català d’Atenció Primària, Òmnium Cultural, Unió de Pagesos, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya, la Federació Catalana d’ONGD, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya  i SOS Racisme.

 

La majoria d’entitats valoren el ressò mediàtic de les seves propostes i demandes en campanya electoral com “reduït”, sense diferenciar entre mitjans públics o privats –que no tenen la imposició dels blocs legals– i critiquen la dificultat per debatre diferents aspectes de problemes complexos als mitjans. Tot i això, es destaca la ràdio i la premsa de proximitat –sigui quin sigui el seu format– com els mitjans més sensibles a les seves propostes i s’elogia la professionalitat i esforç dels periodistes.

 

L’estudi, però, també detecta grans diferències en el tractament entre entitats i conclou que amb una bona estratègia comunicativa és possible millorar sensiblement la incidència en el debat públic a través dels mitjans.

 

Aconseguir representativitat o referència en el sector concret en què es treballa, desenvolupar una estratègia comunicativa a llarg termini –sense circumscriure-la al període de campanya– i amb una agenda pròpia molt clara i delimitada són clau a l’hora de poder captar l’atenció dels mitjans. També s’ha de tenir en compte programes o espais amb un format no purament informatiu i els mitjans que, sense ser els majoritaris, mantenen audiències importants per territoris o nínxols de població.

 

També s’ha notat un esgotament de models de comunicació clàssics com la roda de premsa mentre que altres, com poden ser les accions vistoses al carrer, funcionen molt millor, especialment per als mitjans audiovisuals. Finalment es destaca la importància de la comunicació directa amb els afiliats o simpatitzants i, fins i tot, la creació de mitjans propis que agrupin els interessos d’un determinat sector.

 

(La foto, d’una acció en què es van votar deu mesures per l’eradicació de la pobresa, organitzada per la Confederació Catalana d’oenegès l’octubre passat a la plaça de sant Jaume de Barcelona, l’he baixat del web Dempeus per la salut pública)

Read Full Post »

Com que no tinc un comentari més elaborat a les mesures anunciades pel govern de la monarquia per afrontar la crisi econòmica que la de dir que sempre paguem els mateixos, esadir la bona gent, trio –com he fet altres vegades– aquelles informacions i comentaris d’opinió que em semblen donar pistes per anar més enllà de la meva primera reacció: la d’aquell a qui li toquen la butxaca i és solidari amb els qui els ha tocat el rebre com a ell (aturats, immigrants, jubilats, gent dependent i els seus familiars, vídues i altres pensionistes, usuaris dels serveis públics, treballadors qualificats i sense qualificar, funcionaris…). Per veure si, més enllà d’aquesta primera reacció, hi ha alternatives a allò que els manaies de l’economia europea i mundial –i de l’imperi espanyol i les seves colònies– ens presenten com a inapel·lable.

Vagi aquí una primera entrega:

Vilaweb. Notícia d’avui amb reaccions de diversos sectors.

Vicent Partal. Editorial a Vilaweb d’un que, com jo, diu que no sap economia però té intuïcions que comparteixo.

Yvonne Griley, a Tribuna Catalana. Hi haurà més dones a precari.

Les Nacions Unides fan sonar el xiulet contra la fam al món (Agència Catalana de Notícies). Per si, amb la crisi dels humans que encara mengem, ens n’hem oblidat dels qui lluiten per subsistir, i sovint no se’n surten.

Campanya de la FAO contra la fam.

Josep Ginesta (ERC). Desballestant el benestar. Una raó més per emancipar-nos d’Espanya.

Editorial de Gara. Retallar no serveix, cal un canvi de model.

Isidro Esnaola (economista). A Gara. Ja han arribat els nois del FMI a l’Estat espanyol.

Defensem la terra. Madrid vol que les comunitats autònomes tornin a retallar la despesa per fer els deures europeus d’Espanya. Amb aquest títol general, agrupen dues notñicies significatives: una del diari “Avui” i una altra del web “directe.cat”.

Albert Cortés Montserrat. La situació espanyola ens tornarà a retallar les inversions.

Toni Casas. La metròpoli en caiguda lliure.

Jordi Martí Font. Governar el món per als rics.

El bloc gran del sobiranisme. Atur i espoli entre transversals i carismàtics. Conversa de terrassa de bar amb dos amics.

Rebecca Wilder, responsable de la pàgina web “newseconomics.com”n entrevistada a “diagonalperiodico.com”. “El problema per a l’eurozona és que una moneda ho regula tot”.

IAR noticias, reproduït al web de “Rebelión”. Renéixer de les cendres: el retorn del FMI.

Vicenç Navarro. Allò que no es diu de la crisi.

Un altre dia més. A veure si acumulo més informacions, arguments i reflexions per compartir. (La il·lustració és de Paula Cabildo i l’he baixat de “Pueblos, revista de información y debate”).

Read Full Post »

9a17945270

Amnistia Internacional anuncia per dilluns vinent, 16 de març, a les 12 del migdia a la plaça de Catalunya de Barcelona, una acció de denúncia de les rebaixes dels drets humans dels immigrants previstes en les reformes legals que impulsa el Govern espanyol.

D’altres organitzacions de solidaritat amb els immigrants, com SOS Racisme, han denunciat també aquestes propostes del Govern espanyol per retallar els drets dels immigrants. Potser la més escandalosa sigui la que pretén multar els qui donin aixopluc a casa seva els immigrants que no tinguin els papers el regla, perquè atempta directament contra la solidaritat amb els més desvalguts. Podeu trobar més informació en aquesta web , en aquesta i en aquesta.

 

Aquí teniu la convocatòria d’Amnistia Internacional

 

Barcelona: contra la retallada de drets a la immigració

Davant les properes reformes legislatives a Espanya, AI surt al carrer per assegurar que els drets humans de les persones immigrants són respectats. Mitjans de comunicació i la ciutadania podran gaudir a plaça Sant Jaume d’una representació de la rebaixa i liquidació total d’aquest drets que es podria arribar a fer.

En temps de crisi, tota la societat pateix. Tanmateix, les nostres preocupacions no poden fer-nos oblidar que hi ha persones, com els immigrants, molt més indefenses davant d’aquesta situació. Per això, no s’haurien de planejar mesures de recuperació econòmica obviant o retallant els drets d’aquells a qui la recessió colpeja amb més duresa. 

En els pròxims mesos estan previstes les reformes de la Llei d’Asil, del Codi Penal i de la Llei d’Estrangeria, que tindran un especial impacte sobre els drets d’immigrants i refugiats a Espanya. Els immigrants, que ja reben en massa ocasions un tracte discriminatori a la feina, en l’accés a l’habitatge i en els llocs de lleure, segons els informes d’Amnistia Internacional, podrien veure com es retallen ara alguns dels seus drets fonamentals. 

Per això Amnistia Internacional surt al carrer el proper dilluns 16 de març per reclamar que no hi hagi rebaixes en els drets de les persones immigrants!

Read Full Post »

file_432009_125119

El dibuixant Alfons López, amic d’origen lleidatà i company de tantes batalletes, del qual ja he parlat en aquest bloc i que ara fa l’acudit diari en català de la contraportada de l’edició del diari “Público” per a Catalunya, acaba de publicar un altre còmic. En aquesta ocasió, per encàrrec de “Mans Unides”, ha utilitzat un format que ja havia fet servir en altres ocasions –la darrera, a “Cambio climático y sostenibilidad” (Panini Comics) sobre el canvi climàtic–, combinant la historieta gràfica amb textos explicatius sobre el tema triat: les desigualtats al món. Amb el títol “Què està passant”, i fent servir de protagonistes dues parelles de nois i noies aficionats al bàsquet i una mena d’extraterrestre que els fa tocar de peus a terra amb preguntes sobre què passa al seu voltant, l’Alfons es dirigeix a un públic adolescent en un mitjà d’expressió que els és proper. La revista gratuïta dirigida als estudiants de secundària “Secundèria” n’ha repartit 60.000 exemplars, i s’hi pot accedir en format pdf al web de “Mans Unides”.

 

El còmic, el van presentar en un acte a la FNAC de la plaça de Catalunya de Barcelona, el 25 de febrer, en què, entre d’altres, l’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau de Barcelona, va fer una de les seves xerrades aclaparadores, i alhora pedagògiques, adaptada al públic adolescent que omplia la sala. Eren alumnes de dos centres de secundària que havien treballat el còmic que es presentava i que van fer intervencions força interessants, tant sobre el que havien entès com sobre els dubtes que els plantejava.

 

L’Alfons va aprofitar per explicar-los com havia fet la seva feina i va proposar-los el que, per ell, és el repte de futur que hauran d’afrontar des d’una actitud rebel: trobar nous camins per canviar la situació d’injustícia, que superin les dues tradicions ideològiques que hem heretat del segle XX, la que prima l’individu enfront de la col·lectivitat i la que prima la col·lectivitat enfront de l’individu. No sé si aquestes van ser les seves paraules –no en vaig prendre nota, contra el que tinc per costum–, però no crec que el que dic s’allunyi massa d’allò que va dir ell mateix.

…i Josep Maria Borrull defensa el català a internet

Vaig sortir d’aquell acte una mica sobrepassat, especialment per la quantitat de dades negatives –i, per desgràcia, reals– que va acumular l’Arcadi Oliveres. D’una banda, perquè representen el fracàs de la nostra generació. De l’altra, perquè se’m fan inabastables i impossibles d’abordar. De la FNAC vaig anar a conèixer Josep Maria Borrull, amb qui vam estar parlant ben bé una hora a la seva casa de Sarrià, i en vaig tornar a casa recomfortat. Amb els seus més de setanta anys llargs –vorejant ja la vuitantena–, és l’impulsor i administrador a internet del col·lectiu “Català sempre”, i l’actiu grup de debat que s’hi allotja, així com la revista quinzenal, que transmet també per internet, “Lletra”.

 

Borrull encomana calidesa i entusiasme. Vaig concloure que, davant un món tan difícil com ens ha tocat viure, sempre hi ha alguna cosa a fer. Ni que sigui petita, a mesura de les nostres limitacions. I que el pitjor que podem fer és no fer res perquè pensem que no hi ha res a fer.

Read Full Post »

plenario-districta-014_2

Estem vivint una crisi financera i econòmica galopant a nivel mundial que els governants no acaben de saber com reconduir, si no és facilitant diners a cabassos als bancs i a les grans empreses, mentre parlen de “reinventar el capitalisme”. Al Regne d’Espanya, la crisi s’agreuja per l’elevat índex d’atur que ja supera els tres milions de gent sense feina, i que la propaganda oficial maquilla amb un descens del cost de la vida que, cas que sigui real, que està per veure, té una de les seves causes principals en el descens en picat de l’activitat econòmica i el poder adquisitiu. És a dir, en la caiguda de la demanda.

 

Juntament amb aquest increment de la crisi, creixen els moviments que reclamen abordar-la des de la perspectiva de la gent i no dels grans poders financers i econòmics. Un d’aquests moviments que crec que val la pena seguir és el que, des d’abans que es declarés la crisi, es mou a l’entorn de la reivindicació d’una vivenda digna als Nou Barris de Barcelona. Una reivindicació que va ser bandera del moviment de l’okupació i que, ara, amb l’increment de la crisi i la davallada dels preus de l’habitatge, es fa més evident. Els pisos construïts en època d’especulació i diner negre a dojo són buits, perquè ningú no els compra ja ni per a especular, mentre la gent pateix per pagar les hipoteques o els lloguers o, simplement, els ha de deixar de pagar perquè es queda sense feina.

El moviment “Nou Barris pel lloguer protegit” –aconsello el seu bloc (d’on he tret la foto que publico)– convoca per al dissabte 7 de febrer una Jornada reivindicativa al barri amb el títol “Habitatge per tothom”, i el lema “Si salveu als banquers… salveu també a les famílies!!!”. Nou Barris, que va ser punta de llança del moviment veïnal a finals del franquisme i el primer postfranquisme, sembla reviscolar.

 

Aquest és el programa d’actes per al 7 de febrer

 

LLOC: Pg. Verdum/Pça Lluchmajor (si plou traslladat a marquesina Via Júlia)

HORARI: 11 matí fins 21 hores

Activitats lúdiques (mati i tarda): TALLERS per nens i grans, TEATRE AL CARRER, pallassos de l’Ateneu, espectacle by Ateneu Popular, música, imitació dels polítics.

Activitats reivindicatives:

  • assemblea popular per expressar-te i escoltar als altres
  • apuntat a la nostra llista exigint pisos lloguer al barri
  • queixodrom: queixa’t a gust contra els polítics, banquers i especuladors

A les 18 hores, per espantar el fred: XOCOLATADA

 

Organitza: Inscripció Popular a Nou Barris pel lloguer protegit

Amb el suport, ajuda o col·laboració de: Ateneu Popular, Assemblea Habitatge Digne, Trobada Alternativa, Kasals de joves de Nou Barris, Taller de Bicis, 9Barris Acull ….

Read Full Post »

pobresa-zero04-elec

Tinc a mig redactar, d’abans que deixés per un temps d’actualitzar aquest bloc, un article amb algunes preguntes que m’he anat fent davant l’actual crisi financera i econòmica internacional, a la qual els governs estan abocant diners a cabassos, quan n’han regatejat molts menys a causes humanitàries més urgents. Trobo ara a canalsolidari.org –un web que val la pena seguir sistemàticament i al qual estic subscrit– aquesta notícia que reprodueixo i que expressa, amb prou cruesa, una de les meves principals inquietuds recollides en aquell esborrany. Una informació que esdevé més escandalosa encara, si tenim en compte que són els humans més empobrits els qui pateixen més els efectes d’aquesta crisi, provocada per l’especulació fora mida pròpia d’un sistema capitalista només controlat per l’ambició dels més poderosos. No cal tenir grans coneixements d’economia, sinó tan sols un mínim de sentiments humans, per avaluar l’abast d’aquestes dades.

El Programa Mundial d’Aliments demana un “pla de rescat humà”

L’organització ha advertit que amb només un 1% per cent del que s’ha presentat per als paquets de rescats financers es podrien completar tots els fons que es necessiten per a la tasca d’aquest organisme contra la fam.  

Redacció/Europa Press (26/12/2008)
El Programa Mundial d’Aliments (PAM) ha demanat als països que augmentin i assignin una part del que s’ha proposat per als paquets de rescat financer, que pretenen afrontar la crisi econòmica mundial, a les urgents necessitats alimentàries, ja que, segons l’organització, amb només un u per cent del que s’ha presentat per a aquestes ajudes es podrien completar tots els fons que es necessiten per al treball del PAM. 

Aquesta mesura permetria alimentar a 59 milions d’escolars que pateixen fam a tot el món, i establir un fons de reserva per poder fer una ràpida adquisició d’existències alimentàries per emergències. 

“Els líders mundials necessiten enfrontar-se amb els valors implícits que es donen en les eleccions polítiques que estant duent a terme”, afirmà Josette Sheeran, directora executiva del PAM. “El món està preparat per produir bilions destinats pel rescat financer. Què produiran per el rescat humà?”, es preguntà.

La crisi financera mundial, que afecta el món desenvolupat, s’ha bolcat sobre els països en desenvolupament. Aquest mes, el Govern de Kirguistán demanà al PAM ajuda per alimentar 600.000 persones que es troben en una situació de necessitat alimentària urgent després d’una brusca disminució en les remeses que suposen el 20 per cent del Producte Interior Brut (PIB) del país.

Sheeran remarcà que la fam pot portar a disturbis civils com els que s’han vist aHaití, on el primer ministre fou obligat a dimitir quan els preus dels aliments pujaren a principis d’any. “Ens trobem en una cojuntura crítica, en la qual ens arrisquem a trobar-nos una espiral de fam fora de control mentre es preveu que la població mundial augmenta fins els 9.000 milions de persones a mitjans d’aquest segle”, declarà Sheeran.

El PAM, que pretén alimentar prop de 100 milions de persones famolenques el 2009, ha anunciat que començarà el pròxim any amb una necessitat de 5.000 milions de dòlars (a l’entorn de 3.000 milions d’euros) per alimentar els més famolencs. 

 

Read Full Post »