Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘poesia’ Category

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

El meu padrí matern Llorenç era de cal Capot, a les Borges Blanques. Els en deien –segons m’explicava ma mare– perquè, quan un antecessor seu era a punt de quintar –en aquells temps que hom podia lliurar de quintes si es tenia diners o alguna influència–, la família es vantava que mai no aniria a fer el soldat. La veritat és que no se’n van sortir i el xicot va rebre el capot, element imprescindible de la vestimenta militar de l’època. D’on els va quedar el malnom, renom o motae (que així en diuen a Fraga, amb e oberta al final i sense d, de les motades que tan bé va arreplegar el malaurat Josep Galan en un llibret anomenat així: “Les motades de Fraga”).
Al socialista Joan Ferran, per allò de la crosta “nacionalista” (catalana esclar) que li fa veure fantasmes a TV3, dia sí dia també, li ha passat cosa semblant a la vila d’internet. En alguns fòrums ja és Ferran de la Crosta, i no m’estranyaria que li acabessin dient “Lo socialista de la Crosta”, a la manera que firmaven els poetes nostrats de la Renaixença, com “Lo gaiter del Llobregat” (sigui dit amb tots els respectes per un altre socialista notable, avui al capdavant de la Generalitat de dalt).
Doncs bé, ara en Ferran de la Crosta diu que està molt preocupat, una vegada més amb TV3, perquè –diu– ha sobredimensionat l’interès informatiu de les consultes sobre la independència del país. Un país, és a dir una gent, que voldria per sempre més menor d’edat i sense capacitat de decidir què volem ser de grans.
El socialista Joan Ferran, nacionalista espanyol esclar (és a dir, imperialista), a banda d’irritar-nos, ens fa, en això de les consultes, un servei impagable. Mentre el seu col·lega Zapatero i la gent de la Moncloa van dient que el 13 de desembre només va ser un “divertimento” i hi ha un argument imperialista que es dedica a treure importància als resultats dient que van ser un fracàs, Ferran de la Crosta n’hi dóna tanta que fins i tot en culpa TV3, de l’èxit. Una TV3 que va fer ben poc per difondre’n la convocatòria i només en va reconèixer l’abast al final, quan la BBC i molts altres mitjans de prestigi internacional havien desplaçat periodistes i càmeres a Catalunya per informar-ne.
Ferran, com d’altra gent prou lúcida del partit socialista i de l’imperialisme mediàtic i polític espanyol, s’ha adonat de la importància del 13-d i difon ara la insídia que tot va ser perquè TV3 en va sobredimensionar la importància informativa. No s’ho creu ni ell: només cal veure la repercussió internacional de l’esdeveniment. Però ho ha de dir, i n’ha de buscar culpables a fora, dels propis errors. Per això, en pretén convertir TV3, sense raó, en el boc expiatori. I, en conseqüència, hi proposa implantar una nova forma de censura perquè la “seva” hi dediqui menys atenció quan vinguin les properes onades d’aquest sunami sobirà. Una conducta ben estalinista, per cert. O, si voleu, maoista. Ho dic per experiència.
En conclusió: cal que estem eternament agraïts al Ferran de la Crosta. Necessitem gent com ell per adonar-nos nosaltres mateixos de l’abast històric d’allò que ha engegat la bona gent del nostre país. Gràcies per la teva lucidesa, Ferran de la Crosta.
(El ninot l’he baixat del bloc La Trappola)

Read Full Post »

Pyrenees.A2002018.1100.250m

Rebo d’un amic basc que viu a Catalunya aquesta convocatòria per un cicle de conferències que comença demà, dimarts 29 de setembre, acompanyada de la versió d’una poesia de Joan Maragall en tres llengües minoritzades dels Pirineus –català, basc i occità–, força adequada per als temps de profecia que vivim. Crec que val la pena donar a conèixer la iniciativa, una contribució més, des de Catalunya, a l’agermament de pobles i cultures veïnes sotmeses al Regne d’Espanya i la República Francesa.

Benvolguts amics i amigues,

Us adjunto anunci del cicle de conferències sobre els pobles i cultures dels Pirineus que es faran en el Reial Cercle Artístic de Barcelona.

CICLE DE CONFERÈNCIES

La cultura vernacla dels pobles dels Pirineus. Aportacions al patrimoni cultural d’Europa, Amèrica i Orient

Dia 29 de setembre a les 20 :00

Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions vernacles d’Europa. Passat, present i futur.

A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.

Audició de cançons occitanes, basques i catalanes. A càrrec de la soprano Olga Miracle

Dia 27 d’octubre de 2009 a les 20:00

De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.

A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.

Audició de música grega. A càrrec de la soprano Olga Miracle.

Dia 3 de novembre de 2009 a les 20:00

Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat i influència a Europa.

A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.

POESIA

Èuscar

Nik ez dakit nola

Baina profezia haize bat

Korrika egiten da mundu horretan zehar

Hemengoak eta hangoak

Nik ez dakit noiz

Baina Pirineoek erreinatuko duten

egun bat etorriko da

Joan Maragall

Català

Jo no sé com

però un vent de profecia

corre per eixos móns

d’ací i d’allà;

jo no sé quan

però vindrà un dia

en que els Pirineus regnaran.

Joan Maragall

Occità

Eu sabi pas cossí

Mas un vent de profecia

Cor per aquestes monds

Çai e lai

Sabi pas quora

mas vendrà un jorn

en qué los Pirinèus regnaràn.

Joan Maragall

Cordialment,

Jordi Salat, coordinador cicle de conferències

La traducció de les poesies a l’occità i l’èuscar ha estat per gentilesa de l’Anna Pineda

CICLE DE CONFERÈNCIES
La cultura vernacla dels pobles dels
Pirineus
Aportacions al patrimoni cultural
d’Europa, Amèrica i Orient
Dia 29 de Setembre a les 20 :00 H
Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions
vernacles d’Europa. Passat, present i futur.
A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.
Audició de cançons occitanes, basques i catalanes.
A càrrec de la soprano Olga Miracle
Dia 27 d’Octubre de 2009 a les 20:00H
De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.
A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.
Audició de música grega.
A càrrec de la soprano Olga Miracle.
Dia 3 de Novembre de 2009 a les 20:00H
Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat
i influència a Europa.
A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.
Jo no sé com
Però un vent de profecia
Corre per eixos móns
D’ací i d’allà;
Jo no sé quan
Però vindrà un dia
En que els Pirineus regnaran
Joan Maragall

Read Full Post »

2265642w

Per fi, Joan Solà, Premi d’Honor
Dimecres passat va ser lliurat al doctor Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per fi. Si algun català avui en vida se’l mereix és ell, que tant de temps i saviesa ha dedicat a estudiar els recursos propis de la nostra llengua –amb especial dedicació per la sintaxi– i a la divulgació tant dels seus coneixements com dels seus dubtes i actituds cíviques.
Coincideix aquest honor reconegut a Joan Solà amb el fet que la Universitat de Lleida l’hagi investit recentment doctor honoris causa i amb la publicació d’un recull d’articles seus, publicats inicialment al diari “Avui”. Alt reconeixement acadèmic, doncs, i recopil·lació d’una de les seves gran aportacions a apropar les qüestions de la llengua a la gent. Dins la línia de qui ha estat la persona més important de la història dels Països Catalans, el mestre Pompeu Fabra, “reformador tècnic de la llengua” i “ideoleg del paper social i polític d’aquesta llengua”, com el definia el mateiox Solà en el discurs d’acceptació del doctorat honoris causa a la Universitat de Lleida  Un text que, com el que va pronunciar en l’acte de recepció del Premi d’Honor de les Lletre Catalanes, val la pena llegir amb deteniment perquè ens dóna moltes claus de la seva personalitat i criteri.
“Aquest país nostre tan petit –deia Joan Solà, en acceptar el Premi d’Honor– ha manifestat al llarg dels segles una voluntat fèrria de mantenir la seva personalitat contra un bon nombre d’adversitats. Sense cap predeterminació misteriosa, jo m’he sentit sempre fill d’aquesta terra i hereu d’aquesta cultura, malgrat que tant l’una com l’altra havien sigut esborrades brutalment del nostre horitzó referencial l’any quaranta, quan jo vaig néixer. Avui, recapitulant, rumio com s’ha pogut produir aquest fet, si aleshores el meu país es trobava al límit de la seva capacitat de supervivència com a poble. Es deu tractar, doncs, d’una altra manifestació de la llavoreta que dèiem: d’una força oculta que ens transmetem de generació en generació.”
Al llarg de la seva vida, iniciada el 1940 a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell), Joan Solà ha estat entrevistat multitud de vegades. D’aquests dies, n’he seleccionat dues: una, recollida en vídeo a Vilaweb, arran de la publicació del seu recull d’articles “Plantem cara” (La Magrana), on denuncia els mals que patim des de la desgraciada Transició, que va pretendre tancar, i ho va fer tan malalwemtn, tantes coses que avui segueixen obertes per desgràcia del nostre país. L’altra, la que li va fer, també arran la publicació del seu nou llibre, Emili Manzano al programa “L’hora del lector”, al canal 33.
De tota manera, cap tan entranyable per mi com la que li vaig fer l’estiu del 2002 per al setmanari El Triangle, quan es va publicar la monumental i transcendental Gramàtica del Català Contemporani (editorial Empúries), que ell va dirigir, amb la participació d’una seixantena d’especialistes. Per això, l’he incorporada a la secció de Documents d’aquest bloc. Per cert que, tot llegint el seu discurs a la Universitat de Lleida, veig que tant ell com jo vam passar uns anyets de la nostra vida al Seminari de Lleida, on ara hi ha el rectorat de la Universitat. I com ell també vaig tenir un professor de Llatí, mossèn Manuel Guallar, que a ell li va descobrir l’Atlàntida de Verdaguer i a mí l’esplèndida bellesa de la Seu antiga de Lleida, que una vegada en va conduir a veure: “Esta catedral borracha de luz”, que deia mossèn Guallar, posant de manifest d’efecte lluminós de la transició del romànic al gòtic de la qual és un magnífic exemple la seu.

 

Dimecres passat, 10 de juny, va ser lliurat al doctor Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per fi. Si algun català avui en vida se’l mereix és ell, que tant de temps i saviesa ha dedicat a estudiar els recursos propis de la nostra llengua –amb especial dedicació per la sintaxi– i a divulgar tant els seus coneixements com els seus dubtes i reflexions cíviques.

 

Coincideix aquest honor que li ha estat reconegut amb el fet que la Universitat de Lleida l’hagi investit recentment doctor honoris causa i amb la publicació d’un recull d’articles seus, publicats inicialment al diari “Avui”. Alt reconeixement acadèmic, doncs, i recopil·lació de les seves aportacions a apropar les qüestions de la llengua a la gent. Dins la línia de qui ha estat la persona més important de la història dels Països Catalans, el mestre Pompeu Fabra –de qui Solà ha estat un dels curadors de la publicació de l’obra completa–, “reformador tècnic de la llengua” i “ideòleg del paper social i polític d’aquesta llengua”, com el definia el mateix Solà en el discurs d’acceptació del doctorat honoris causa a la Universitat de Lleida. Un text que, com el que va pronunciar en l’acte de recepció del Premi d’Honor de les Lletre Catalanes, val la pena llegir amb deteniment perquè ens donen moltes claus de la seva personalitat i criteri.

 

“Aquest país nostre tan petit –deia Joan Solà, en acceptar el Premi d’Honor– ha manifestat al llarg dels segles una voluntat fèrria de mantenir la seva personalitat contra un bon nombre d’adversitats. Sense cap predeterminació misteriosa, jo m’he sentit sempre fill d’aquesta terra i hereu d’aquesta cultura, malgrat que tant l’una com l’altra havien sigut esborrades brutalment del nostre horitzó referencial l’any quaranta, quan jo vaig néixer. Avui, recapitulant, rumio com s’ha pogut produir aquest fet, si aleshores el meu país es trobava al límit de la seva capacitat de supervivència com a poble. Es deu tractar, doncs, d’una altra manifestació de la llavoreta que dèiem: d’una força oculta que ens transmetem de generació en generació.”

 

Al llarg de la seva vida, iniciada el 1940 a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell), Joan Solà ha estat entrevistat multitud de vegades. D’aquests dies, n’he seleccionat dues entrevistes: una, recollida en vídeo a Vilaweb, arran de la publicació del seu recull d’articles “Plantem cara” (La Magrana), on denuncia els mals que patim des de la desgraciada Transició, que va pretendre tancar, i ho va fer tan malament, tantes coses que avui segueixen obertes per desgràcia del nostre país. L’altra, la que li va fer, també arran la publicació del seu nou llibre, Emili Manzano al programa “L’hora del lector”, al canal 33.

 

De tota manera, cap tan entranyable per mi com la que li vaig fer l’estiu del 2002 per al setmanari El Triangle, quan es va publicar la monumental i transcendental Gramàtica del Català Contemporani (editorial Empúries), que ell va dirigir, amb la participació d’una seixantena d’especialistes. Per això, l’he incorporada a la secció de Documents d’aquest bloc. Per cert que, tot llegint el seu discurs a la Universitat de Lleida, veig que tant ell com jo vam passar uns anyets de la nostra vida al Seminari de Lleida, on ara hi ha el rectorat de la Universitat. I com ell també vaig tenir un professor de Llatí, mossèn Manuel Guallar, que a ell li va descobrir l’Atlàntida de Verdaguer i a mí l’esplèndida bellesa de la Seu Vella de Lleida, que una vegada el mossèn ens va conduir a veure: “Esta catedral borracha de luz”, que deia ell amb el seu castellà aragonès, posant de manifest l’efecte lluminós de la transició del romànic al gòtic de la qual és un magnífic exemple la Seu lleidatana.

Read Full Post »

513px-ramon_llull.jpgpalau.jpeg 

Fa pocs dies ressenyava un article de Palau i Fabre amb què m’havia ensopegat llegint el segon volum de la seva Obra Literària Completa, i que aprofitava per reflexionar sobre la situació actual del català a les televions que rebem als Països Catalans, així com les causes polítiques de la seva minorització progressiva. Just ahir se’ns va morir el resistent, poeta, narrador, assagista i dramaturg. Se’ns ha mort havent vist finalment com la seva obra sobre el seu “alter ego” Don Juan era representada a la capital del Regne i seguia menystinguda pels programadors del seu país, com venia denunciant ell mateix–. Ens deixa la seva obra i, al capdavant d’ella, el colpidor Cant Espiritual, un dels cims de la poesia catalana del segle XX, que –com ja van fer altres grans poetes catalans (MaragallAusiàs March, Blai Bonet, Màrius Torres i d’altres…)– resumeix, ell en oració laica, l’angoixa vital davant d’allò en què, ni ell ni molts amb ell, no creiem. En aquest web el podem llegir, juntament amb altres poemes seus, i en aquest altre, amb un excel·lent reportatage audiovisual sobre el personatge i l’obra, escoltar-lo en la seva pròpia veu. Gràcies a Palau i Fabre per, amb tants d’altres, com li plaïa recordar-nos, haver-nos salvat –en la negra nit del generalot– els mots i tantes coses més: sobre totes elles, la reivindicació constant i emprenyadora del Picasso català, juntament amb la denúncia pel poc que els catalans hem honorat el pintor universal, nascut andalús, i que tant va estimar, a canvi, el nostre país. Coincideixen, aquests dies, dos llibres al meu capçal: el segon volum de l’Obra Literària Completa de Palau i el Dietari Final de Mestre Lluís Maria Xirinacs. En tots dos, la presència càlida i implacable alhora del primer dels alquimistes poetes catalans, el mallorquí i també Mestre Ramon Llull

Read Full Post »