Una exposició excel·lent, amb faltes d’ortografia i sintaxi, a l’IEI

Dimarts passat, vigília de la marededéu d’agost, vam visitar, amb la meva dona, l’exposició antològica que l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) dedica al genial ninotaire nascut a Lleida Alfons López, amic i admirat de fa molt de temps. Una exposició excel·lent que recull, de forma sintètica i completa alhora, què han estat els deu últims anys per l’obra publicada de l’Alfons, probablement el millor ninotaire/historietista català viu.

Llàstima que l’IEI no hagi posat cura en la correcció a fons dels textos que acompanyen l’obra en l’exposició i que aquesta descurança s’hagi traslladat fins i tot al catàleg que, per un preu assequible, s’ofereix als visitants. No entenc com l’IEI pot tenir una actitud de menyspreu de fet tan notable cap a la llengua del país ni on són les causes d’aquest comportament tan barroer que desmereix la cura de la resta de l’exposició dedicada a l’antològica 2002-2012 de l’Alfons.

Potser la causa sigui la mateixa que fa que –ja avançant en la segona dècada del segle XXI– encara se’ns prohibeixi, als visitants, fer fotos o filmar en vídeo domèstic el contingut o els aspectes de l’exposició que ens plaguin o vulguem conservar en aquests suports. Quan jo intentava filmar quatre seqüències, de forma molt amable però contundent qui en tenia cura de la vigilància em va advertir que, a l’IEI, està prohibit als visitants enregistrar fotogràficament o en vídeo domèstic res que hi sigui exposat. Si la prohibició ja em va semblar exòtica, encara m’ho va semblar més la principal raó esgrimida: que, si no, es feien malbé els originals amb l’acció de fotografiar-los o filmar-los.

No en volia saber d’altra! Aquesta mentida, piadosa (?), per justificar una prohibició quan qualsevol persona té a mà artilugis tan diversos com màquines de fotografiar i filmar, telèfons mòbils i fins i tot ipads (cada vegada veiem més turistes usant-los com a eina d’enregistrament d’imatges), que no fan cap mal ni un a l’obra que pretenen conservar reproduïda, em va ofendre. Semblava que em tractaven de ruc.

No sé què en deu pensar i dir al respecte l’actual director de l’IEI, l’amic i respectat Josep Maria Solé i Sabater, actual director de l’IEI, però si la modernitat de l’IEI va per aquest pedregar, té un futur més que qüestionable.

Després vam anar a veure una altra exposició que té també com a protagonista l’Alfons. La galeria Indecor, al carrer del general Britos, hi exposa i ven –important matís, ara que la cultura és objectiu a abatre per tots els manguis que ens governen– obra del mateix Alfons: aquarel·les que ha agrupat amb el títol “Lleida mirades”. Un costum per desgràcia encara poc arrelat en la nostra cultura: la compra d’obra d’art no solament com a inversió econòmica sinó per satisfer el propi plaer estètic o senzillament per regalar en ocasions assenyalades o compromeses: nadals, aniversaris, onomàstiques, visites a amics o personalitats… Ara que els manguis que ens governen ataquen sense manies l’obra cultural en tots els camps, sobretot si és catalana –IVA, retallades de subvencions…–, és l’hora d’endinsar-nos en aquesta nova forma d’autoorganització social que és el suport als creadors d’aquesta mateixa obra, alguns dels quals per cert les passen més que magres en l’actual moment que els manguis de copalta ens fan patir.

Humbert Roma, periodista

Read Full Post »

Autocitació sobre els resultats electorals

A banda haver-me equivocat en les meves prediccions sobre l’índex d’abstenció –més baix del que feien pensar la majoria d’opinadors–, ara com ara només se m’acut remetre’m a un meu anterior article en aquest bloc per analitzar els resultats en les eleccions de diumenge al Parlament autonòmic de Catalunya: l’esquerra catalana està deixant en mans de la dreta la defensa de la sobirania nacional. I això, i més en els temps que corren –crisi econòmica que paguen els més febles i auge social de l’independentisme–, em sembla especialment greu. Ho podeu llegir a “La responsabilitat dels irresponsables del PSC”. I, encara –tot i que, amb totes les reserves del món, els he tornat a votar–, el que vaig escriure molt abans (el 16 de març de 2008) sobre ERC a “L’espectacle d’esquerra republicana”.

(El ninot que il·lustra aquest comentari és del sempre admirat Alfons López, que tantes vegades em fa pensar amb els seus ninots més que molts arguments que necessiten moltes pàgines per dir moltes menys coses. L’hi ha publicat el diari “Público” a la seva edició catalana de diumenge passat)

Read Full Post »

A misses dites, en el 70è aniversari del martiri de Lluís Companys

Aquest és un article que arriba a misses (laiques) dites. L’escric tres dies després de la commemoració dels fets que en són el pretext: el 70è aniversari del martiri i mort de Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel feixisme. I pren com a referència les exèquies cíviques que l’anomenada “societat civil” –gràcies a l’impuls de la Comissió de la Dignitat– li va retre divendres passat en un lloc emblemàtic de la història contemporània del nostre país: l’església de Sant Agustí Nou, al carrer de l’Hospital, a la vora de les Rambles de Barcelona, on l’any 1971 es va fundar la malaguanyada Assemblea de Catalunya.

Un acte que, com va emfasitzar el filòsof Josep Maria Terricabras durant les exèquies, encara tenen pendent de fer les institucions autonòmiques catalanes –la Generalitat postfranquista–, amb caràcter públic i oficial, trenta-cinc anys després de la mort al llit del generalot que va fer afusellar al president de la Generalitat republicana. Un crim d’Estat que –com tants altres, d’altra banda, al Regne d’Espanya, emparats en paròdies de judici (consells de guerra)–, els governants espanyols de tota mena encara no s’han dignat a reconéixer revisant i anul·lant a tots els efectes la sentència de mort firmada pel generalot.

Escric aquestes ratlles a misses dites, ja que no m’hi he pogut posar, entre d’altres raons –familiars algunes–, perquè el passat cap de setmana vaig retre al president màrtir el millor homenatge que ara mateix li podia fer, a ell que va dedicar tota la vida a la bona gent del nostre país: dedicar ni que fos unes hores  a impulsar les consultes per la nostra independència nacional que s’han estès a tants llocs de la Catalunya estricta. Dissabte passat, en el meu cas a la que preparem per al 10 d’abril del 2011 a Barcelona, la ciutat d’on ell mateix es va autoinvestir alcalde democràtic després de proclamar la República el 14 d’abril del 1931, en un acte de decisió i valor que cap dels nostres polítics actuals és capaç de repetir, ara com ara.

Dissabte, precisament, quan compro els diaris en una llibreria de la plaça del Nen de la Rutlla, del Guinardó, on vaig a col·laborar en el muntatge de la festa que preparem per al Correllengua 2010 i la presentació en societat d'”Horta-Guinardó decideix”, que farem de la mà de l’escriptor i enigmista Màrius Serra (Horta) i la filòloga Mila Segarra (Sant Genís dels Agudells), em trobo amb una sorpresa agradable: el llibre que inclou avui l’edició dominical de “Público” és un dels textos que ahir van servir a l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Ragué per glossar la figura del president, “Vida y sacrificio de Companys”, de qui va ser el seu advocat al consell de guerra pels fets d’octubre, Ángel Ossorio y Gallardo. Espero, per al bé d’espanyols i catalans, que sigui el mateix llibre que “Público” hagi inclòs també aquest dissabte en les seves edicions a Espanya. Com desitjo també que els organitzadors de les exèquies cíviques de divendres –i dels actes de diumenge al castell de Montjuïc– tinguin recursos i decisió per editar íntegra la llarguíssima i altament fonamentada, com tots els seus textos, intervenció d’Hilari Ragué que van haver de fer-li escurçar de forma precipitada i, doncs, maldestra per mor del temps. Un rotund al·legat, amb dades irrefutables pròpies del seu rigor d’historiador, en favor del president màrtir tan denostat darrerament per pseudohistoriadors i pamfletaris de pacotilla, alguns, ai, membres del gremi periodístic com jo mateix.

Tinc de fa temps una admiració per la personalitat de Lluís Companys, directament proporcional a l’odi i la rancúnia que li tenen i demostren d’altres. Em passa el mateix que m’explicava que li va passar a ell l’historiador Jordi Pomés, en l’entrevista que li vaig fer per a la revista “La Terra”, quan va publicar la seva investigació sobre la Unió de Rabassaires (“La Unió de Rabassaires”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000) que se li va anar convertint, pel paper cabdal que hi tenia en els fets investigats, en un estudi protagonitzat per la figura de Companys, fundador –entre d’altres moltíssimes coses– del sindicat de pagesos catalans del primer terç del segle passat. Segons m’explicava Pomés, com més estudiava el republicanisme català de finals del XIX i començaments del XX, més l’impressionava el paper que hi va tenir Lluís Companys i la grandesa creixent de la seva figura i el seu sacrifici reiterat pel país i la seva bona gent.

Una admiració meva que va créixer encara quan, per fer un reportatge commemoratiu a la revista “La Terra”, vaig haver de repassar aquella “La Terra” fundada per Lluís Companys com a òrgan periodístic de la Unió de Rabassaires (de la qual, per cert, s’han perdut o no es troben a les hemeroteques els exemplars de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, no sé si perquè no van existir o perquè les col·leccions guardades s’estronquen, per desgràcia, en aquest període d’agressió crescuda contra Catalunya i alguns moviments sindicals). Una repassada hemerogràfica que em va fer intuir en molts textos anònims publicats a la revista la ploma militant del president màrtir. Fins tal punt que, quan donava classes a Periodisme de l’Autònoma, un dels textos que feia analitzar als alumnes era un que personament crec que és obra de Companys. Per dissort, ara no tinc a mà ni l’entrevista a Jordi Pomés, ni el reportatge que vaig escriure sobre “La Terra” que va dirigir Companys –i de la qual, amb gran encert, van recuperar la capçalera per al seu mensual els fundadors d’Unió de Pagesos l’any 1980–, ni l’article que donava a analitzar als meus alumnes. Em proposo buscar-los i penjar-los d’aquest bloc quan els trobi. Espero complir-ho.

Read Full Post »

La responsabilitat dels irresponsables del PSC

L’amic Alfons López, del qual he parlat alguna vegada en aquest bloc, deia amb el seu acudit d’ahir a l’edició del diari “Público” per a Catalunya allò que fa dies que vull dir per escrit i no me’n surto. El PSC, aquests dies en què ha fet mostra de tantes dubitacions –i xantatges– sobre la resposta catalana a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, s’ha cavat definitivament la seva pròpia tomba.

Hi voldria afegir, però, algunes consideracions més que no sé si l’Alfons comparteix però que el seu acudit m’ajuda a precisar millor:

1) Allò que és greu, però, no és que el PSC cavi la seva pròpia tomba sinó que pot estar cavant la de l’esquerra catalana per molt de temps. I en la perspectiva d’una Catalunya lliure això és molt greu. Ja sé que hi ha motius per afirmar que ni el PSC ni el partit imperialista a què està infeudat, el PSOE, no són d’esquerres (gràcies associacions de veïns i plataformes de defensa del Casc Antic de Barcelona i del patrimoni de la Barcelona Vella per confirmar-nos-ho una vegada més amb la vostra persistència en la denúncia del cas de l’hotel del Palau de la Música i l’especulació al barri dirigida des de l’Ajuntament socialista). I estic segur que una renúncia –a la sobirania i l’autodeterminació nacional– porta a l’altra –a una política al servei de la bona gent i no dels especuladors i el diner fàcil–, i a l’inrevés també. Però és que jo encara confio en un futur d’esquerres per a un país –uns països, els catalans– que és el meu. Ni que sigui una política socialdemòcrata, modesteta, però concebuda i realitzada  per a la majoria  de la bona gent i no per als qui tenen més, amb un enfortit estat del benestar que ens tregui dels nivells actuals de subdesenvolupament social en què, entre d’altres causes, la nostra dependència nacional ens ha abocat.

2) El més greu de tot és que el nostre país –si més no la Catalunya estricta i les illes– caminen, cadascun al seu ritme, ja de forma decidida cap a la independència. I, sobretot a la Catalunya estricta, avui administrada per la Generalitat de dalt, ja la tenim a tocar, perquè la bona gent s’hi ha posat de debò. Em temo, però, més aviat constato, que l’hegemonia política en aquest procés no la tenen ja les esquerres. No dic que la bona gent d’esquerres de debò no siguin els que més hi treballen, que ho fan i amb esforços constants i continuats. Però quan penso que algú com Joan Laporta, i els seus assessors i amics, representants confessos i defensors abrandats la majoria d’ells del neoconservadorisme i l’ultraliberalisme econòmic al nostre país, aspiren, i tenen força possibilitats de posar-se al capdavant d’aquest procés, penso que malaguanyat.

3) Malgrat això hi sóc posat i no en dubto: vull la independència del meu país, i com més aviat millor. I no renuncio a posar-hi el coll. I espero, encara espero, que alguna força política autoqualificada d’esquerres –ERC potser? la CUP? ICV sembla que majoritàriament hi ha renunciat per mantenir una il·lusió cínica, la d’un federalisme espanyol que no és sinó un subterfugi per no fer res– comenci a posar fil a l’agulla. Per no deixar el camp lliure al neoconservadorisme i que no resulti la força hegemònica del procés d’independència.

4) Per això considero d’una enorme responsabilitat l’actitud dels irresponsables del PSC que, podent encapçalar aquest procés i esdevenir –no en tinc cap mena de dubte– el partit que en resultaria més beneficiat en les primeres eleccions nacionals lliures de debò, hi renuncia cavant la seva pròpia tomba i cedeix el futur a la dreta més tronada que és, al cap i a la fi, la que representen Laporta i –no ho oblidem pas– també l’actual direcció de CiU.

5) La infeudació del PSC respecte al gran germà imperial (PSOE), i la seva negativa a jugar a fons el paper que hauria de fer com a esquerra catalana majoritària en la defensa del dret a l’autodeterminació i la independència nacional, endarrereixen i fan més dolorós el procés ja engegat per la bona gent del nostre país. I, més greu encara, enforteixen els arguments neoconservadors que associen en el seu discurs, de forma descarada i cínica, l’alliberament nacional amb l’ultraliberalisme econòmic. L’experiència d’algunes independències europees recents no convida, en aquest sentit, a massa optimismes.

(Aquest article, lleugerament adaptat per mi, l’ha publicat Tribuna Catalana el 13 de juliol del 2010)

Read Full Post »

Tercer informe de media.cat. Tractament informatiu del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a SEAT

Media.cat (Observatori crític dels mitjans) té previst incorporar al seu web –a partir de dilluns vinent, 11 de gener– el tercer dels informes monogràfics propis que programa amb periodicitat mensual. En aquest cas, es tracta d’un estudi sobre el tractament que va fer la premsa escrita (“El País”, “La Vanguardia”, “Avui”, “El Punt”, “El Periódico” i “Público”) del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a les fàbriques de Seat, que va culminar en un referèndum dels treballadors el 18 de març del 2009. L’han elaborat els periodistes Iolanda Parra i Sergi Picazo, de l’Observatori de la cobertura dels conflictes, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i l’ha dirigit Xavier Giró, professor de Periodisme a la UAB i director d’aquest observatori universitari.

Per al mateix dilluns, a les 11 del matí, media-cat i l’Observatori de la cobertura dels conflictes han convocat un debat sobre les conclusions de l’informe, a la nova redacció de VilaWeb (carrer de Ferlandina 43, al barri del Raval de Barcelona), entre periodistes especialitzats en informació laboral i econòmica i representants del comitè d’empresa de SEAT (CCOO, UGT i CGT). L’acte és obert al públic i és un dels primers debats que aixopluga VilaWeb en la seva nova seu, on hi ha un espai habilitat per a aquesta finalitat.

Els dos primers informes monogràfics de media.cat van analitzar els marcs de referència als telenotícies de TV3 i el tractament del Pla de Bolonya i les mobilitzacions estudiantils a la premsa de Barcelona. Des del 6 d’octubre passat en què, a iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam posar en marxa media.cat, aquest observatori crítics dels mitjans ha anat fent l’anàlisi crítica del tractament de diversos temes d’actualitat en els mitjans de comunicació catalans, amb una mitjana de cinc cròniques a la setmanal i set enllaços diaris nous a textos i vídeos d’interès publicats en d’altres mitjans electrònics.

(A la foto, del diari “Público”, el president del comitè intercentres de SEAT, Matías Carnero (UGT), amb un treballador acomiadat)

Read Full Post »