Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘racisme’ Category

1710447-Cropped

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Read Full Post »

Els lectors, habituals o conjunturals, d’aquest bloc potser han trobat estrany que hagi dedicat tan poca atenció al procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), culminat aquest dissabte al Palau de Sant Jordi de Barcelona. Les raons són múltiples, però tenen en comú el meu distanciament, no sé si encara temporal o de més llarga durada, respecte a aquest projecte.

Havent-m’hi implicat potser massa i tot al començament, després d’un període de dubtes i inquietuds diverses al respecte, vaig decidir mirar-m’ho de més lluny. Tinc, doncs, ara com ara, poc a dir sobre el procés que ha portat a l’acte del Sant Jordi i els seus resultats de fons. Només que un acte multitudinari com aquest no ho és tot, encara que sigui molt, i que caldrà veure com se’n consolida la continuïtat i, sobretot, el lideratge, així com la participació de la bona gent que hi militarà (uso a consciència aquest terme de velles ressonàncies en la meva personal trajectòria d’antic militant marxista-leninista/maoista) i els seus efectes en la societat i la política del país.

Res més a dir, doncs, perquè penso que no hi tinc dret (encara) per dues raons òbvies: En primer lloc, pel meu distanciament que deia abans. Diria, tot i sonant a excusa de malpagador i semblant contradir-me amb el que vaig defensar quan les consultes sobre la “constància i paciència” que ens cal per arribar a l’objectiu de la independència, que aquest distanciament em ve a demostrar a mi mateix que em va més la feina del dia a dia amb un objectiu concret i definit com era l’exercici del dret a l’autodeterminació en les consultes que no la militància en aquesta mena de front patriòtic (una altra ressonàcia de la meva prehistòria ideològica) que intueixo que pot arribar a esdevenir l’ANC. I també perquè l’ANC és un nadó acabat de néixer i caldrà veure com evoluciona en el procés de maduresa.

Des d’aquesta perspectiva (còmoda, si voleu; mandrosa, potser), sí que diré que hi ha dos fets que em preocupen i sobre els quals em considero amb tot el dret de parlar, com a membre d’aquest col·lectiu d’humans que en diem país, per al qual l’ANC pretén aconseguir la independència, objectiu que comparteixo:

El primer, la necessitat d’una definició –diagnosi, si voleu– clara d’on és l’obstacle més sòlid i insuperable, ara com ara, que ens impedeix avançar en el camí cap a la independència del qual vam recórrer amb tanta destressa una part molt important en les successives onades de consultes fins al 10 d’abril de l’any passat. Per mi, el mur més difícil d’enderrocar, la clau de volta de l’actual situació d’estancament del procés, no és pas a la capital de l’imperi i als seus mecanismes de poder, una muralla que ja vam començar a esberlar amb eficàcia en les consultes, sinó el que té els fonaments en la submissió dels seus servidors indígenes en la mateixa colònia. Ras i curt: el bipartit que ara administra la Generalitat de dalt –si parlem de la Catalunya estricta– en nom i al servei del rei-emperador espanyol i el seu imperi, i que per sobre de tot defensa els interessos dels poders econòmics, amb plena sintonia mútua de colonitzador i administrador indígena colonial, perquè els interessos per les virolles són els mateixos.

Només cal veure el suport entusiasta del bipartit català a les polítiques antisocials i a la reforma laboral de la majoria política que controla les Corts espanyoles i el govern de la monarquia. Aquesta desinhibida política del bipartit contra la bona gent catalana és, per mi, el principal enemic de la independència i de l’ampliació de la base social en favor d’aquesta, una ampliació social que és l’objectiu públic i publicat de l’ANC. Crec, i he de dir-ho sense embuts, que no es pot aconseguir, de cap de les maneres, ampliar de forma substancial la base social en favor de la independència si, embolcallant-se en una retòrica sobiranista, es governa de fet en contra de la bona gent catalana des de la Generalitat.

El segon fet que em preocupa és qui liderarà el procés dins mateix de l’ANC. Això queda pendent de la votació dels seus òrgans executius que, contra el que estava previst inicialment, finalment, en pura lògica democràtica i fins i tot per imperatiu legal, s’ha decidit posposar a l’aprovació dels Estatuts de l’Assemblea que s’ha fet aquest dissabte al Sant Jordi. Veurem, doncs, què en sortirà de tot plegat, atesa l’estructura encara massa jeràrquica per al meu gust –i pel poc que en sé– de què s’ha dotat l’ANC per les informacions que me n’arriben. Però, d’això, una vegada més, poc en puc dir ara com ara perquè no hi he participat.

En canvi, sí que puc parlar, perquè és públic i notori, del lideratge a l’Associació de Municipis per la Independència, peça fonamental que sustenta l’estratègia de la mateixa ANC (altrament dita “full de ruta”). Lideratge que personifica el seu president, un personatge inquietant (per usar un qualificatiu suau): l’actual alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, esperança blanca pel que es veu per al canvi de rumb d’un dels partits de la federació governant a la Generalitat de dalt. Per adonar-nos del tarannà d’aital personatge –que ha tingut un paper rellevant, d’altra banda, a l’acte de l’ANC al palau de Sant Jordi–, només cal seguir-ne les petges en el dia a dia de la gestió municipal, mitjançant les cròniques als mitjans de comunicació locals i comarcals i, amb atenció especial, la web de la CUP vigatana, farcida de notícies i comunicats sobre incidents diguem-ne que poc edificants des d’un punt de vista de transversalitat política i de respecte democràtic de la diversitat i la participació.

Especialment preocupant és la seva actitud pel que fa als nostres connacionals provinents de països no homologats com a “occidentals”. Actitud que es contradiu amb una de les virtuds més sublims de les consultes sobre la independència de la nació catalana en què vam participar prop d’un milió de persones: que, per votar, només se’ns hi demanava viure al municipi on es feia la consulta i tenir més de setze anys. Això és, hi reconeixíem de fet el principal dret polític en una societat democràtica –com volem que sigui la nostra– a tothom que hi visqui, sense cap altre requisit que no sigui tenir més de setze anys.

De com la pràctica –i fins a cert punt el mateix discurs polític subliminal– de l’alcalde de Vic contradiu aquest principi que va regir a les consultes, d’integració de tot el col·lectiu nacional català en el reconeixement del seu dret a vot, en dóna testimoni –a més a més, entre d’altres coses, de la controvèrsia de gener de l’any passat en què pretenia modificar la normativa d’empadronament al municipi– un implacable article del periodista Xavier Rius Sant, reconegut especialista que ha estudiat a fons al partit racista Plataforma per Catalunya i al seu fundador, el feixista Josep Anglada, titulat “Pacte d’estabilitat a Vic entre Vila d’Abadal i Anglada?”, publicat al seu bloc el darrer 11 de febrer, just ara fa un mes. Llegiu-lo i traeiu-ne las vostres pròpies conclusions.

Qui em va ajudar a fer sonar totes les alarmes al respecte de l’alcalde de Vic i el seu paper a l’Associació de Municipis per la Independència va ser un vell i bon amic no independentista, provinent de la tradició del PSUC i de les lluites veïnals i de la cooperació internacionalista, que va votar sí a la consulta a Barcelona sobre la independència nacional el 10 d’abril de l’any passat: “Amb gent al capdavant com el Vila d’Abadal, no compteu amb mi”, em va dir. I tot seguit m’explicava que feia uns dies havia fet una valuosa contribució professional –per mi és un dels grans del nostre país en el seu ofici– a un amic independentista que li ho havia demanat per a una acció relacionada amb l’ANC.

Tot això sigui dit a fi de bé, en la confiança que ningú de l’ANC no em pugui acusar de ser un “quintacolumnista”, expressió que odio i que, quan la vaig llegir en un article d’un destacat impulsor de l’ANC i fins a cert punt amic, em va fer agafar ganes d’apretar a córrer i demanar aixopluc al copríncep episcopal d’Andorra, l’únic Estat lliure català del món.

Per acabar, potser en un altre article desenvoluparé una idea que hi ha al darrerere de tot plegat d’això que vinc dient: què entenc per transversalitat, aquesta paraula màgica que s’ha posat tant de moda en política catalana darrerament. Per mi, no pot voler dir de cap de les maneres que uns són més dignes de transversalitat que d’altres, com si els independentistes que van patir els anys més durs d’aquest llarg postfranquisme que encara perviu s’hagin de fer perdonar la vida en pro dels acabats de convéncer i fins i tot d’aquells –i parlo dels qui són a les estructures de poder i no pas de la bona gent del carrer, esclar– que encara no n’estan i es fan de pregar.

Perquè, mentre alguns –que també hi han deixat molt en la constitució de l’ANC– patien presó i tortures per ser independentistes (i d’esquerres), d’altres ocupaven llocs de poder i privilegi, i això no ho podem oblidar perquè perdre la memòria és el pitjor que ens pot passar com a país. Tots plegats n’hem d’estar contents, que hàgim ampliat el camí cap a la independència i n’hàgim fet una autopista de cent carrils, però això no ha de voler dir que hàgim de retre pleitesia a ningú per aquest fet ni demanar-los perdó per no haver estat, com ells, al costat del poder fins fa ben poc. L’actitud (tornem-hi) de l’alcalde de Vic respecte de la bona gent de la CUP vigatana és exactament al contrari d’allò que entenc per transversalitat.

Read Full Post »

Amb l’escàndol a l’entorn de la figura d’Iñaki Urdangarin, gendre del rei d’Espanya, i la seva relació amb el cas Palma Arena, sembla que s’ha obert una escletxa notable en l’autocensura que la majoria de mitjans i professionals de la comunicació al Regne d’Espanya mantenien a l’entorn de la casa reial i els orígens de la seva fortuna. Fins ara la majoria dels mitjans convencionals de més abast havien mostrat una cura especial en el tractament de la figura del rei de qui mostraven els aspectes més amables i en donaven una imatge de garant de la democràcia que edulcorava algunes de les seves actuacions, com la que va tenir durant el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, de la qual queden molts aspectes encara per esclarir. Veurem fins on arriba l’obertura d’aquesta escletxa, i si se n’acaba salvant la mateixa persona del monarca després de la decisió insòlita de marginar el gendre de la presència en actes protocol·laris a causa d’una conducta –en paraules del cap de la Casa del Rei– que “no sembla massa exemplar”.

Aquesta autocensura, però, no és l’única de la qual s’han de deslliurar els mitjans de comunicació al Regne d’Espanya. Segurament la més important, per la seva transcendència pel respecte dels drets humans, és la que afecta la pràctica de la tortura i els maltractaments a les persones detingudes i altres situacions de vulneracions de drets com les detencions en centres d’internament d’estrangers. El silenci o la minimització, quan no la repetició acrítica dels arguments policials sobre increïbles autolesions dels detinguts o suposades consignes seguides por tots ells, acostumen a ser pràctiques habituals en els mitjans respecte de les denúncies per tortura, sense posar en qüestió els mecanismes –com la prolongació de la detenció incomunicada o la privació d’intervenció d’advocat o metge de confiança– que fan impune de fet la pràctica de la tortura.

Fer públics els fets denunciats és una peça clau en l’eradicació d’aquesta pràctica degradant, per la capacitat de sensibilització social que té recollir i publicar els testimonis de les víctimes amb la cruesa del seu relat. Si comparem les notícies recollides als mitjans amb les dades facilitades per la Coordinadora per a la prevenció i denúncia de la tortura a l’Estat espanyol en el seu informe pel 2010, resulta encara més evident la gravetat d’aquest silenci: 251 situacions “en què es van produir agressions i/o maltractament contra 540 persones” l’any 2010, segons la Coordinadora, de les quals 23 casos afectant 67 persones a Catalunya.

Humbert Roma

(Publicat a mèdia.cat el 20 de desembre del 2011) (A la il·lustració, campanya pel tancament dels centres d’internament d’estragers)

Read Full Post »

Si l’únic que han aprovat la bona gent d’ERC al seu 26è Congrés Nacional –diuen que de renovació– que van fer aquest cap de setmana a Girona és el que han publicitat els mitjans, atribuint-ho als seus nous dirigents –que no han dit pas que no sigui veritat o que hagi estat manipulat–, necessitaré una altra vegada una pinça tan gran com l’estàtua de la República per tapar-me el nas abans de tornar-los a votar el 20 de novembre vinent. Suposo que la culpa és meva, però no els entenc. O potser el que em passa és que els entenc massa. La frase més sublim l’he llegida –i escoltada– atribuïda si més no en sembla que a dos dels seus dirigents: un d’ascendent i un altre de menguant. Venien a dir alguna cosa així, segons el titular del diari “Ara”: “Entre l’esquerra i la dreta, l’esquerra; i entre l’esquerra i el país, el país”. Caram, renoi. D’això se’n diu política de la bona. Quina esplèndida frase per no dir res i quedar-se tan ample.

I si el dilema és entre dreta i país, ¿què triareu bona genr d’ERC? ¿O és que –ara que us convé canviar de parella de ball– voleu dir-nos que la dreta catalana d’ara no va ni ha anat mai contra el país? ¿Ni quan el pacte del Majèstic? ¿Ni quan, amb la seva abstenció, el bipartit va fer alcalde de Badalona al racista del Garcia Albiol? ¿Ni quan l’Artur Mas, d’amagatotis de la resta de partits del país, va pactar amb el Zapatero un sistema fiscal, dins les retallades del projecte d’Estatut, que ara ens reconeix que perjudica al país i diu que el vol canviar? Mireu si hi va, en contra del país, la dreta nostrada, que ara fins i tot us ha envescat, gent d’ERC, amb aquesta pamplina del pacte fiscal, que ni ells es creuen. Com tampoc no s’ho pot creure ningú que tingui una engruna de seny polític.

Ja hi som, com que ara toca canviar de parella de ball –¿fins quan ERC ens tindrà amb aquesta agonia de no ser capaç de tenir política pròpia?– ara tots els nous manaies d’ERC a empescar-se arguments rocambolescos que els seus militants repeteixen a tort i a dret. Ara resulta que, com que això del pacte fiscal fracassarà –diuen–, guanyarem molts més independentistes encara. És l’argument que em repetia al facebook un bon company amb qui vam trepitjar moltes i moltes hores els carrers i places del nostre districte d’Horta-Guinardó– durant la campanya per la consulta. Fixeu-vos la conversa que vam mantenir al facebook, i on ens porta tot plegat:

Sarcasme meu a compte del corredor ferroviari central i el pacte fiscal (arran de l’acord entre els ministres de la monarquia espanyola i la República Francesa que “oblidava” el corredor mediterrani: “La clau de volta que ho explica tot: l’imperi espanyol prepara les seves infraestructures per quan siguem independents, mentre ofega les nostres, i tot amb els nostres diners. I els nostres polítics segueixen parlant de pacte fiscal…”

Comentari del company d’ERC: “En aquesta batalla, Humbert, hi guanyarem molta més bona gent indepe. I es tracta d’això, d’anar sumant.”

Resposta meva: “Ja ho veurem. Això del pacte fiscal només fa que fer-nos perdre el temps i dóna una imatge d’ERC d’haver-se limitat a canviar de parella (o si vols haver tornat a anar-se’n amb la d’abans). M’agradaria que ERC tingués política pròpia, però no la hi sé veure.”

Company d’ERC: “Malauradament Humbert, l’independentisme nostre avança a batzegades. Vàrem saltar la tanca molts amb el pacte del Majestic, uns quants més amb la majoria absoluta de l’Aznar, una pila amb el procés de l’Estatut i una passada de gent amb la sentencia del TC. Sóc dels que crec (amb dret a equivocar-me) que aquest darrer procés obrirà els ulls als últims que ens calen per assolir una majoria incontestable. Sigui quin sigui el seu resultat.”

Humbert: “Però és que ERC oblida, i això és greu perquè molta bona gent del partit republicà hi vau deixar la pell –i tu ara ni en parles–, que amb les consultes vam donar un salt encara més gran, i no en resposta a cap agressió forana, ni buscada ni prevista ni sobtada (si és que en pot haver cap de sobtada en aquest cas). Més de 850.000 persones van votar sobre la independència de la nació catalana. Aquest és l’autèntic patrimoni, i en positiu. No contra res sinó a favor de… Una novetat històrica: una acció extraordinària d’independentisme desacomplexat. ¿I ara hem d’anar enrere com els crancs, embolicant-nos en una enganyifa com la del pacte fiscal, que no se la creu ningú amb un mínim de seny polític, només perquè ERC vol canviar de parella? ERC necessita, ho vinc repetint un dia sí i l’altre també, tenir política pròpia, sobretot perquè el país necessita un partit socialdemòcrata independent i independentista. Ara ERC em fa l’efecte d’una d’aquelles noies que van, una a cada banda, agafades del mateix noi. L’altra és el PP, esclar. Allò tan castís d'”Una morena y una rubia”. I enmig el xulo –el bipartit– que amb qui de debó li va la marxa és amb l’altra. En això està convertint ERC el seu triangle –esquerra, república, independència–: un sobat trio en què fa el paper de la noia de rebuig. Perquè segueix sense tenir política pròpia. Només al començament del tripartit –venint d’anys i panys d’anar de parella amb el bipartit de CiU– va semblar que en tenia, i això ens va generar moltes il·lusions i esperances a molta gent independentista i d’esquerres. Pensàvem que hi faria valer allò que representava i pel que l’havíem votat. Va durar fins que el PSOE “mandó firmes”. ¿I ara hi volen tornar? ¿Quants llençols ha perdut ERC en tantes bugades fent de senyoreta de companyia dels altres? Encara en vol perdre més? I el que és pitjor, ¿quantes il·lusions i esperances hem de seguir tirant a l’aigüera la bona gent que necessitem un partit d’esquerres, independent i independentista?”

Company d’ERC. “(També em reconeixeràs que molta gent va anar a votar més perque estava emprenyada eh?). Darrerament però vaig tenir un visió reveladora gràcies a la menció per part de l’Alfred Bosch del poema d’en Salvat Papasseit “Rés no és mesquí”, …ni cap hora és isarda. He rumiat sobre aquestes dues frases i crec que són molt escaients en aquests moments. Que tothom treballi (els bons i els no tan bons) en el camí que cregui més oportú, en la manera que li sembli més eficient o que millor s’hi trobi, en el que millor sàpiga fer o en lo que millor s’ho passi. Que qualsevol petit esforç ha de ser benvingut. Qualsevol, vagi en la direcció que vagi i sigui gran o ínfim. No cal que sigui compartit. El que cal és que tothom es posi a treballar. I sobretot, no pretendre que el company que tinc al costat faci la mateixa drecera que jo. Potser per un altre camí també s’hi arriba no?, potser abans o potser més còmode. Tot suma Humbert i hem de deixar de ficar-nos els dits a l’ull. Treballar i deixar treballar. La “bona gent” ja és grandeta per saber quin camí li és més agradable. Jo, per la meva part, celebraré qualsevol detall que vagi en el sentit de sumar, VINGUI d’on VINGUI. No podem ser a tot arreu on ens agradaria. Per això triem el camí que PER CADASCÚ és més comode, útil i coincident, no sense discrepàncies internes és clar. Si ens posem a caminar tots amb el mateix objectiu penso que fins i tot és bo que agafem direccions, dreceres i camins distints. Més aviat alguns trobaran l’objectiu. I sigui qui sigui, el felicitarem i ens felicitarem.”

En fi, aquest és l’argumentari, que en diuen ara, d’ERC. Ni una paraula del company d’ERC sobre les consultes –curiós, ara que precisament l’Alfred Bosch, que es va fer un nom com a lluitador independentista conegut amb la consulta del 10A a Barcelona, encapçala la candidatura d’ERC–; retorn a la política de “com pitjor millor” –com més clatellots entomem, posant-hi ara una galta ara l’altra, més independentistes farem: quina bestiesa–, com si no haguéssim après res de les consultes; política de campi qui pugui, això sí ERC de bracet ara del bipartit, que és un bon partit i no aquells desgraciats de socialistes i iniciativos que no tenen un jaç on jaure; silenci sobre el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana en què tanta gent que va treballar per les consultes hem posat ara feina i esperances d’esforç unitari per la independència; res tampoc sobre la necessitat imperiosa que té el nostre país –també l’Assemblea Nacional Catalana com a nucli motor del procés d’insurgència nacional– d’una esquerra de debò, un partit socialdemòcrata català independent i independentista…

Per què, doncs, dic que tornaré a votar ERC? Perquè no em queda més remei. Una vegada més, perquè no tinc altra alternativa si vull –i ho vull amb totes les meves forces– que l’esquerra independentista catalana sigui a les Corts de la monarquia. Com vull que hi sigui –i com hi serà, si no els ho impedeixen a darrera hora!– l’esquerra independentista basca i, si pot ser, també la gallega i la bona gent de Compromís-Equo, pel País Valencià, i l’esquerra independentista balear

I perquè encara confio que allí, a Madrid, es pugui visualitzar sense embuts l’ajuda mútua entre la bona gent dels països colonitzats per l’imperi espanyol. I així avançar, en aquest front com en d’altres en què hem d’anar relligant xarxes de complicitats, en el combat comú contra la dominació imperialista i per les nostres llibertats nacionals respectives.

(A la imatge, “La Verbena de la Paloma”: don Hilarión, la morena i la rossa. Endevineu quina de les dues és el PP i quina ERC, i amb quina es quedarà finalment el xulo del barret de copalta: el bipartit)

Read Full Post »

El diari Ara, en què tantes esperances vaig posar, me’n dóna una de freda i una de calenta. Les fredes, però, acostumen a xopar-me més que no m’escalfen les calentes. Com una dutxa freda sobtada que no m’esperava. Divendres passat, el diari dedicava pàgines i pàgines a la mesura arbitrària i xenòfoba –racista, n’he dit al meu bloc– que pretén aprovar el bipartit per prohibir a certes dones musulmanes l’ús del burka i el nicab als espais públics. Seguint l’estela, i ampliant-la substancial ment, de la mesura municipal que l’ultracatòlic alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, ja va fer aprovar a la seva ciutat perquè l’ajudés a revalidar, com així va ser, la seva majoria absoluta.

L’Ara encapçalava aquesta tria informativa –tan exagerada, i doncs demagògica, com n’és la decisió política– amb una declaració –article, en diuen alguns– en què, revestint-ho d’un discurs formalment dubitatiu, Carles Capdevila, el director, ens orientava la lectura de tot plegat ja des del títol: “Crec que estic a favor de prohibir-lo” (el burka, és clar).

Amb aquest dossier, inspirat com tantes altres coses de l’agenda periodística del diari pels debats atiats des del poder polític, i amb el seu diguem-ne article, Capdevila i l’Ara potser no s’adonen que juguen amb el foc que ja han encès als piròmans de torn. Tot sigui per la sagrada audiència. El foc de la demagògia i la xenofòbia que s’estén de forma alarmant a la nostra societat, i no solament al recer de PxC i el PP. Només cal llegir alguns blocs i opinions pretesament independentistes que pengen d’internet o alguns opinadors privilegiats fins i tot en mitjans públics.

Com que ja he escrit al facebook els pensaments que em va suggerir aquest exemplar de l’Ara, i ja vaig enviar-li un comentari a aquest seu article del director, deixeu que ho transcrigui  sense més aquí:

“El Capdevila s’ha begut l’enteniment? –preguntava, a la manera retòrica,  al facebook el mateix dia–. Li he escrit un comentari demanant que, ell que estima tant criatures i pares, dediqui pàgines del suplement que tenen per això, a preguntar als professionals de l’ensenyament com s’ho faran en l’hipotètic cas que una dona amb burka –si n’hi ha alguna al nostre país– vagi a una escola per interessar-se per com van els estudis dels fills. ¿Els mestres han d’avisar als mossos o als municipals perquè la multin o l’enviïn a la garjola?”.

“Però quines bestieses dieu… –li comentava, al seu article–. Sabeu on hi ha més burques per metre quadrat a Europa? A Ginebra. I ni a l’ajuntament ni al cantó federal se’ls acudirà mai de prohibir-lo. Sabeu qui n’hi porta? Les dones i esclaves (criades en diuen) dels xeics àrabs, com els de la Qatar Foundation, que van i vénen per la ciutat on hi tenen els petrodòlars. Aquesta proposta xenòfoba i racista del bipartit no respon a cap problema real de la nostra societat i no alliberarà ni un mil·límetre més les dones d’aquests xeics o, si n’hi ha alguna –jo no n’he vista pas cap– a Catalunya, el que farà és tancar-les encara més a casa del que ja hi estan… De debò que us heu ben begut l’enteniment.”

I, en un altre comentari al facebook, jo mateix reblava el clau: “(Capdevila) ja ho va fer una altra vegada amb un tema igual de sensible quan va titular a portada “Què passa a Olot?” arran d’unes morts violentes que s’havien succeït a la capital de la Garrotxa. Els olotins, és clar, el van obligar a rectificar i va haver de demanar perdó. El que passa és que els lectors no som pares confessors que van repartint absolucions a tort i a dret. Si un periodista és un irresponsable, que plegui (oi Manuel Fuentes?)”.

(Publicat a mèdia.cat el 22 de setembre del 2011)

(La il·lustració l’he baixat d‘aquí)

Read Full Post »

Ahir al vespre, a Barcelona. Sortíem del metro de Paral·lel (entrada d’El Molino) la meva dona Matilde, portant la nostra néta Zaïra –tres anys i mig– a coll, i jo, devia ser a les 9 de la nit (just fer-se fosc). De sobte, una dona que teníem al davant, relativament jove i amb vel musulmà, ofereix a la Zaïra una bossa de menjuca que ella, reservada i vergonyosa, rebutja. Nosaltres li diem a la dona connacional musulmana nostra que, a la nena, no li cal, que ja arribem a casa del seus pares i ja soparà. La dona insisteix i li dóna tota la bossa, dient que a ella ja n’hi queden dues més.

Mentre la Zaïra, la nostra néta –filla d’americana de Califòrnia i català de Barcelona, rínxols d’or m’agrada dir-li, per com n’és de rossa– s’empassa afamada el menjar que li ha donat –ajuda mútua– la dona musulmana, deduïm que aquella senyora li ha vist la carona de cansada i afamada i, sense dubtar si es tractava d’una judeocristiana occidental amb arrels als potser odiats, amb raó, EUA, senzillament  ha decidit ajudar-nos i que pugui menjar una mica mentre espera l’hora de sopar. Així, especulo jo ara, la dona ha complert un dels principis fonamentals de la seva cultura i religió: la pràctica de la “zakat” (l’almoina, una cosa així, per entendre’ns, com la bona obra diària dels minyons escoltes fundats pel militar colonialista britànic sir Robert Baden-Powell).

I ho lligo amb una segona anècdota: una hora abans, sortint de casa nostra, al Parc de la Vall d’Hebron, hem ensopegat amb una veïna que fa unes setmanes va fer un vestit per la Zaïra sense que li demanéssim. És d’origen gallec, de la nostra edat, i ha viscut carregada –i envoltada– de fills. És catòlica practicant –o si més no jo la tinc per tal– i estima la gent i sobretot els cadells de l’espècie humana, la canalla. Un dia ens deia que no podia entendre que a algú no li agradessin els nens o el molestessin. Em fa l’efecte que també ella, pel que la conec –el seu any de presidenta de l’escala va ser d’una dedicació que alguns li van criticar i pocs li vam reonèixer– també practica l’ajuda mútua com qui no fa res (caritat cristiana en diuen en la seva religió).

¿Algú em pot dir on és el conflicte de convivència entre aquesta bona gent catalana d’orígens i religions diverses –la meva és l’ateisme, com els lectors d’aquest bloc coneixen– i quina por hem de tenir els catalans de no ser capaços de construir, amb fang d’aquesta extraordinària qualitat, un país digne, lliure i independent? Sense exclusions racistes i amb la pràctica de l’ajuda mútua (l’única que pot salvar l’espècie humana: Kropotkin) com a fonament de la convivència.

(A la imatge, el monjo benedictí català de Montserrat, pare Bonaventura Ubach, a qui Martí Gironell ha dedicat una de les seves novel·les)

Read Full Post »

Older Posts »