Absurd democràtic: Un Parlament en vies de dissolució insta a un Govern que encara està per constituir

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Read Full Post »

Declaracions i fets

Ignoro si #sensepreguntescapcobertura, la iniciativa engegada fa unes setmanes al twitter per un grup de periodistes convidant els companys de professió a no acudir a rodes de premsa on no s’admeten preguntes, ha tingut cap repercussió pràctica, a banda del suport explícit del Col·legi de Periodistes de Catalunya i de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España. Probablement haurem d’esperar un temps perquè qualli en actituds concretes i àmplies de rebuig contra aquest peculiar sistema de rodes de premsa on només es convoca els periodistes a ser-hi però no a fer la nostra feina de preguntar –i, doncs, inquietar d’alguna manera el convocant. D’entrada cal felicitar els promotors de la iniciativa. Oriol Lladó hi dedicava el seu darrer article a media.cat amb una sèrie de consideracions molt encertades. M’agradaria afegir-ne una altra.

Com diu el mateix Oriol Lladó, l’actitud dels convocants de rodes de premsa sense preguntes ha estat possible per la renúncia de massa periodistes a fer la feina de preguntar. Una renúncia que els limita en molts casos a ser purs reproductors d’allò que reben, acceptant-ho sense qüestionar-ho ni intentar aportar-hi visions diferents o dades i fets que ajudin a posar-ho en el seu context. Les causes són probablement complexes –redaccions insuficients, direccions poc exigents o senzillament conformes amb aquesta pràctica, condicions laborals dolentes, relacions poc crítiques dels periodistes amb els polítics i les fonts en general, desídia professional…–, però no poden ser una excusa per no fer bé la pròpia feina.

Aquesta manera de fer periodisme té d’altres conseqüències en la forma de treballar. Una d’elles, que vull remarcar, s’ha convertit en una pràctica massa habitual en els nostres mitjans de comunicació: l’anomenat “periodisme de declaracions”. És a dir, aquell que limita la feina periodística a buscar o provocar declaracions de personatges, i fins i tot les atia per afavorir l’enfrontament verbal en detriment del debat de fons. Una manera de treballar que, de manera particular quan afecta la informació política, converteix la feina periodística en una recollida de paraules alienes que el periodista es limita a reproduir, si no és que ell mateix les provoca per veure qui la diu més grossa. Al marge de si allò que diuen uns i altres correspon a fets constatats, són exageracions o tergiversacions tàctiques o, ras i curt, mentides.

Com que, en període electoral aquesta pràctica tendeix a amplificar-se (de fet, s’ha convertit fins i tot en normativa en el cas de l’obligatorietat dels blocs electorals), val la pena deixar-ne constància per si trobem, entre tots, la manera d’evitar-la i treballar millor. Perquè els periodistes no deixem de fer allò que és la nostra raó de ser professional: el relat de fets contrastats –per això el valor de la pregunta, que destacava l’Oriol Lladó–, el recull d’opinions diverses i fonamentades i l’aportació de noves dades que ajudin a la comprensió dels fets relatats. La qual cosa no exclou, és clar, que cada mitjà tingui el seu punt de vista, com correspon a un sistema de llibertats, però exigeix alhora un esforç de rigor i dedicació que massa sovint es troba a faltar.

Humbert Roma (Publicat a media.cat l’11 de maig del 2011)

(La il·lustració l’he baixada del bloc la golosina)

Read Full Post »

El moviments socials, menystinguts als mitjans en la campanya electoral

Quan dirigia la revista “La Terra”, d’Unió de Pagesos, observava amb inquietud com els grans mitjans generalistes ignoraven, durant les campanyes electorals, els plantejaments que feia el sindicat agrari sobre els problemes i demandes de pagesos i ramaders als partits que s’hi presentaven. El discurs dels candidats, excepte en casos limitats als mitjans d’àmbit local i comarcal i només quan els ho preguntaven, es limitava al que en podríem anomenar l'”alta política” si no feien només que atacar al contrari amb arguments banals, que era l’habitual. I, alhora, els grans mitjans generalistes no feien sinó d’altaveu d’aquesta estratègia, sense baixar al detall de les demandes d’aquest sector de l’electorat, tot i la feinada que hi havien esmerçat els sindicalistes i tècnics d’Unió de Pagesos a l’hora de concretar-ne les propostes i fer-les arribar als partits i als mitjans.

Alhora, al llarg del temps he anat comprovant que això no és una qüestió que només afecti el món rural sinó que s’estén al conjunt dels moviments socials. Les campanyes electorals, massa sovint, es plantegen amb discursos altisonants, agressius cap a l’adversari polític, allunyats de les propostes concretes dels col·lectius que lluiten dia a dia per millorar les condicions de vida de la bona gent.

Per això, com a membre del consell de redacció de media.cat, em va semblar interessant plantejar una anàlisi sistemàtica d’aquesta qüestió, referida a les darreres eleccions al Parlament autonòmic de Catalunya, en un dels informes que l’observatori crític dels mitjans publica amb una freqüència d’entre un i dos mesos. Em va animar també a plantejar-ho l’experiència del web argentí periodismo social arran de les eleccions legislatives al seu país.

El periodista Joan Canela ha cuidat de preparar-lo i ha fet una feina excel·lent que es presenta aquest vespre a les 7 del vespre a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, a la plaça Cardona, 1-2, de Barcelona. L’informe es pot baixar íntegre del web de media.cat on s’ha penjat un cop presentat aquest vespre. Aquest és el resum que en fa media.cat en la crònica d’avui:

 

 

Els mitjans de comunicació ignoren la societat civil durant els períodes de campanya electoral

 

Avui a les 7 de la tarda a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya es presenta un informe de Media.cat on s’analitzen les rutines informatives dels mitjans en període electoral.

 

El cobriment mediàtic de la darrera campanya es va centrar en el seguiment de l’activitat interna dels partits amb representació parlamentària, més enllà fins i tot del que marquen els famosos blocs electorals regulats per llei. Fora d’aquest esquema va quedar poc espai per a la confrontació d’idees o la discussió en profunditat de les propostes, sobretot quan aquestes provenien de la societat civil. Això ha significat un allunyament sensible del debat polític fins i tot de la gent més implicada en el teixit associatiu del país. Aquestes són algunes de les conclusions que recull l’informe “El tractament mediàtic de les propostes de la societat civil en campanya electoral”, i que es pot descarregar des d’aquest mateix web.

 

L’estudi, elaborat pel periodista Joan Canela, ha partit de les entrevistes a responsables i tècnics de comunicació de deu associacions i entitats diferents, que representaven una mostra de l’ampli ventall de sensibilitats i camps d’interès amb que compta el teixit associatiu català. En concret hi ha participat el sindicat CCOO, l’Ens de Comunicació Associativa, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, el Fòrum Català d’Atenció Primària, Òmnium Cultural, Unió de Pagesos, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya, la Federació Catalana d’ONGD, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya  i SOS Racisme.

 

La majoria d’entitats valoren el ressò mediàtic de les seves propostes i demandes en campanya electoral com “reduït”, sense diferenciar entre mitjans públics o privats –que no tenen la imposició dels blocs legals– i critiquen la dificultat per debatre diferents aspectes de problemes complexos als mitjans. Tot i això, es destaca la ràdio i la premsa de proximitat –sigui quin sigui el seu format– com els mitjans més sensibles a les seves propostes i s’elogia la professionalitat i esforç dels periodistes.

 

L’estudi, però, també detecta grans diferències en el tractament entre entitats i conclou que amb una bona estratègia comunicativa és possible millorar sensiblement la incidència en el debat públic a través dels mitjans.

 

Aconseguir representativitat o referència en el sector concret en què es treballa, desenvolupar una estratègia comunicativa a llarg termini –sense circumscriure-la al període de campanya– i amb una agenda pròpia molt clara i delimitada són clau a l’hora de poder captar l’atenció dels mitjans. També s’ha de tenir en compte programes o espais amb un format no purament informatiu i els mitjans que, sense ser els majoritaris, mantenen audiències importants per territoris o nínxols de població.

 

També s’ha notat un esgotament de models de comunicació clàssics com la roda de premsa mentre que altres, com poden ser les accions vistoses al carrer, funcionen molt millor, especialment per als mitjans audiovisuals. Finalment es destaca la importància de la comunicació directa amb els afiliats o simpatitzants i, fins i tot, la creació de mitjans propis que agrupin els interessos d’un determinat sector.

 

(La foto, d’una acció en què es van votar deu mesures per l’eradicació de la pobresa, organitzada per la Confederació Catalana d’oenegès l’octubre passat a la plaça de sant Jaume de Barcelona, l’he baixat del web Dempeus per la salut pública)

Read Full Post »

29-S: vaga general i més…

Aquest dimecres, 29 de setembre, vaga general en tots els territoris sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya, excepte al País Basc (aquí teniu les raons per les quals els sindicats sobiranistes ELA i LAB van convocar vaga general al País Basc el 29 de juny passat  i ara no ho fan).

A banda de la jornada de vaga general contra les reformes laborals impulsades pel govern de la monarquia, val la pena destacar alguns esdeveniments que hi afegeixen al·licients en el cas del nostre país:

Ocupació de l’antiga seu del Banco Español de Crédito a la plaça de Catalunya de Barcelona

Potser el fet més rellevant des d’una posició alternativa a la convocatòria de les grans centrals sindicals espanyoles ha estat ocupar i convertir l’antiga seu del Banco Espaól de Crédito en un centre de coordinació i agitació social abans i durant la jornada de vaga. Una gran troballa dels moviments alternatius, tant pel seu valor simbòlic com per la capacitat d’organització i coordinació que comporta. Aquest és el manifest que van fer públic el 25 de setembre quan van començar l’ocupació els membres de “La Mercè Prekària”:

UN ESPAI BANCARI AL SERVEI DELS QUE PAGUEN LA CRISIS

Les precàries que han participat a la convocatòria de la Mercè Prekària celebrada avui a les 17:00 a la Pl. Universitat, convocada per l’Assemblea de Barcelona, s’han reapropiat d’un espai del capital en ruines, el Banco Español de Crédito de la Plaça Catalunya. Les que estan fartes que davant de la crisi aquells que la van provocar siguin salvats amb els diners públics, les que estan cansades de pagar els plats trencats d’un sistema que fa fallida, avui han decidit obrir un espai per a la confluència de lluites, experiències autorganitzatives i eines de resistència a una situació que és insostenible. Un espai per totes aquelles a les que els hi és difícil fer vaga: precàries, estudiants, sense papers, treballadores domèstiques, jubilats, treballadors sense contracte i un llarg llistat més d’un món que el sistema està destruint.

Neix així el moviment 25 de setembre que vol ser una aportació a un procés que, lluitant per ella, ha d’anar més enllà de la vaga general del 29 de setembre. Perquè la nostra vaga no hi cap en un sol dia i la crisi no s’acabarà amb ella. Invitem a tots aquells que aquesta crisi ha deixat sense resposta a compartir aquest espai i aquest moment amb nosaltres.

http://www.facebook.com/merceprekaria

http://twitter.com/merceprekaria

Es pot trobar més informació al bloc de l’Assemblea de Barcelona http://assembleadebarcelona.wordpress.com/

i al del Moviment del 25

http://movimentdel25.org/

Agència d’Informació 29-S

Una mostra de la vitalitat dels autoanomenats “mitjans de comunicació alternatius” catalans i de la seva creixent capacitat de coordinació és la posada en marxa de l’Agència d’Informació 29-S. Així ho explica la gent que l’ha posat en marxa:

QUI SOM? MITJANS UNITS PEL 29-S

L’Agència Informativa 29-S neix per explicar la vaga general del 29 de setembre a partir dels mateixos treballadors i treballadores que la protagonitzarem i que sortirem al carrer per aturar les retallades socials.

Mitjans de comunicació alternatius dels Països Catalans ens hem unit per crear aquest pol d’informació dels sectors anticapitalistes i de combat. I hem creat un agència de notícies que té l’objectiu de visibilitzar totes les accions que succeeixin al llarg de la jornada de vaga.

La feina d’aquesta agència és recollir la informació que es generi als piquets a les empreses, a les diferents accions descentralitzades i a les mobilitzacions que s’organitzin contra la reforma laboral i el reial decret 3/2010.

És per això que hem creat el portal www.29-s.net. A més, hem obert una direcció de correu (agencia@29-s.net) i habilitat un número de telèfon (671.448.054) per tal que ens pugueu informar amb textos, fotografies i vídeos de tot el que succeeixi durant les 24 hores de la vaga.

Els mitjans que participem a l’Agència som: Kaosenlared, L’Accent, Librered, Ràdio Bronka, Radio Pica, Contrabanda FM, Revista Catalunya, Sants Ona Lliure, el Setmanari la Directa, Llibertat.cat, Indymedia Barcelona, La Haine, Okupem les Ones, Ràdio Trama de Sabadell, el setmanari Diagonal i Gràcia Viva.

Farem el seguiment conjunt de la jornada des de la seu de Contrabanda FM (plaça Reial – Barcelona). A més de difondre a través de la web conjunta tot el que succeeixi al llarg del dia 29, les quatre ràdios lliures de la ciutat emetran en directe per les ones totes les notícies que anirem recollint.

Necessitem la vostra participació per poder difondre informació veraç i de primera mà sobre tot el que succeeixi al llarg de la jornada a les empreses i grans indústries, als centres educatius i sanitaris, als pobles i barris, a tot arreu on hi hagi protestes en contra de les agressions que estem patint als drets laborals i socials.

Sense la teva ajuda no aconseguirem arribar a tot arreu. Participa d’aquest projecte informatiu.

Informe de media.cat sobre “La retallada social del Govern espanyol a les tertúlies matinals”

L’observatori crítics dels mitjans media.cat ha contribuït també a la vaga general a la seva manera: dedicant el seu darrer informe, presentat dilluns, a “La retallada social del Govern espanyol a les tertúlies matinals”. Ho expliquen així en la crònica que n’han fet al mateix media.cat:

A LES TERTÚLIES CATALANES ELS MANCA PLURALITAT I REFLECTEIXEN ELS INTERESSOS DELS SECTORS MÉS BENESTANTS

Aquestes són les conclusions més contundents a les que arriba un informe de Media.cat, realitzat conjuntament amb l’Observatori de la Cobertura de Conflictes de la Universitat Autònoma. L’estudi, realitzat pel professor de la UAB i director de l’OCC, Xavier Giró, i el periodista Oriol Andrés, analitza les opinions defensades davant la retallada social del Govern espanyol del passat mes de maig a les tertúlies líders en audiència a Catalunya: Els matins de TV3, El Matí de Catalunya Ràdio i El Món a RAC1 -amb una audiència sumada de 900.000 persones- conduïdes, respectivament, per Josep Cuní, Manel Fuentes i Jordi Basté.

Segons es demostra al document, titulat “La retallada social del Govern espanyol a les tertúlies matinals de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1”, els convidats van acceptar de forma majoritàriament acrítica les polítiques governamentals -presentant-les com “necessàries” o, fins i tot, “insuficients”- per 22 dels 48 participants, mentre que sols dotze en van criticar el seu “contingut antisocial”. En la mateixa línia, una decisió política, com és reduir el dèficit, va ser “acceptada de forma quasi unànime com un axioma” -“era necessari”o “era inevitable”- i sols una minoria -sis contra 57- de les opinions van demanar retallades de pressupost enfocades en una altra direcció, mentre que la resta van justificar que “la crisi la paguin els menys desafavorits”.

Els autors també retreuen a les tertúlies la seva manca de contextualització i que a penes recordessin que la crisi va ser generada a partir de les pràctiques especulatives d’uns bancs que van haver de ser rescatats amb milers de milions de diners públics, generant bona part de l’endeutament públic que ara s’ha de reduir. Per a Giró i Andrés, una de les claus d’aquesta uniformitat es deu a que “la majoria dels 48 participants en les tertúlies pertanyen a estrats socials que van des del perfil de professional liberal fins a empresaris o integrants de les classes més afavorides”, el que afavoreix la perspectiva d’uns segments socials determinats. També hi manca presència femenina -nou dones contra 39 homes,- el que “tampoc facilita perspectives de gènere”.

Finalment, l’estudi demostra que el marc de referència majoritari dels tertulians és l’estatal, en prejudici del català -al referir-se a mitjans d’aquest territori- o internacional -per ser una temàtica d’abast mundial.

L’informe complet es pot descarregar aquí. (La imatge correspon a la convocatòria de l’acte previ a l’ocupació de l’antiga seu del Banco Español de Crédito a la plaça de Catalunya de Barcelona).

Read Full Post »

Garzón, jutge estrella estrellat. En el pecat troba la penitència

Aquests dies he emprès una frenètica campanya d’intervencions amb comentaris a altres webs i blocs d’internet. Poc a poc, a base de fer-hi repetides incidències, he confegit un text que vaig refent en cadascuna de les meves trameses. Quan llegeixo algun dels múltiples textos laudatoris –o simplement esbiaixats al seu favor– per al superjutge estrella Baltasar Garzón, m’hi llenço de cap a contradir-los. Aquest és el text que he anat confegint amb afegits i retocs al llarg del meu periple de trameses antigarzonianes:

Que Garzón és un jutge prevaricador ho saben per trista experiència des dels independentistes catalans que el jutge mediàtic va fer detenir i permetre torturar mentre eren sota la seva custòdia l’any 1992 fins tots els independentistes bascos i basques –entre ells periodistes i altres persones acusats només de ser fidels a unes idees i expressar-les amb llibertat i organitzar-se políticament per aconseguir-les– que han passat per les seves dubtoses i maldestres instruccions. I Amnistia Internacional i tants d’altres que ara es llancen a defensar-lo haurien fet bé de denunciar-lo en el seu moment amb la contundència amb què ara surten al seu favor.

El megajutge estrella de l’Audiència Nacional espanyola, el tribunal d’excepció hereu del fascista Tribunal de Orden Público (TOP), en el pecat ha trobat la penitència. Els mateixos que li van servir com a acusació popular quan li va convenir per atacar l’independentisme basc ara el porten a ell a judici. No ploraré per aquest infecte personatge que es va fer l’orni davant persones torturades que li denunciaven les tortures que havien patit quan eren sota la seva custòdia, sense que les perseguís i aprofitant les declaracions aconseguides sota tortura per als seus sumaris impresentables; que va tancar sense judici un diari (Egin), una ràdio (ràdio Egin) i un mensual (Ardi Beltza); que va permetre que es malmetessin sense remei els béns materials i immaterials d’una impremta i una editora de premsa; que va engarjolar periodistes, pacifistes i independentistes per fer la seva feina i defensar i expressar les seves idees (macrosumari 18/98 entre molts d’altres); que va deixar que es morís el nazi Ramón Serrano Súñer, responsable de la detenció i afusellament del president Lluís Companys, entre d’altres malifetes –i tants d’altres còmplices del feixisme espanyol i internacional– sense fer res per engarjolar-lo i jutjar-lo per crims contra la humanitat quan encara era viu…

Amb la seva tesi que tot és ETA, i les consegüents mesures d’empresonament dels dirigents de l’esquerra independentista basca segons convenia al govern de la monarquia i als interessos imperials del Regne d’Espanya, ha contribuït a afegir obstacles per impedir que els conflictes nacionals al Regne d’Espanya es resolguin per vies democràtiques i pacífiques.

Garzón és un ésser repugnant que no mereix cap consideració. I molt menys que el defensi una institució com Amnistia Internacional que em creia que defensava els drets humans i no a qui els vulneren sistemàticament en l’exercici de les seves funcions. Gent demòcrata, se suposa que defensora dels drets humans i ben informada no hauria de moure ni un dit en favor d’un personatge privat de la mínima engruna d’humanitat.

Un dels millors textos que he llegit arran de les darreres aventures de Garzón, i amb el qual m’identifico més, l’ha firmat Vicent Partal al digital Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/editorial/3708435/jo-defensare-garzon.html

L’acudit que publico i que he baixat del web “Izaronews”, original de Kalvellido a “Insurgente”, diu amb una imatge i poques paraules gairebé el mateix que jo he dit amb moltíssimes més.

També podeu llegir amb profit aquests textos que clarifiquen qui és aquest personatge sinistre:

Entrevista al malguanyat jutge Joaquin Navarro: http://lahaine.org/paisvasco/joaquinnavgarzonseinventa.htm

Article d’Isaac Rosa

http://blogs.publico.es/trabajarcansa/2010/03/10/garzon-y-figura-hasta-la-sepultura/

Entrevista a l’advocat August Gil Matalama

http://www.antimilitaristas.org/spip.php?article3729

Article firmat per diverses persones representatives de moviments contra la tortura i en defensa dels drets humans

http://www.gara.net/paperezkoa/20100411/193252/es/La-paradoja-Garzon

Read Full Post »

L’estada d’Otamendi als Països Catalans esdevé una denúncia frontal contra la tortura

Antonio Franco –que era director d'”El Periódico” quan ara fa set anys el jutge Del Olmo va ordenar el tancament del diari en llengua basca “Egunkaria” i que ja llavors va tenir un paper destacat en la denúncia del tancament i les detencions– no es va cansar de repetir-ho sempre que en va tenir ocasió durant la setmana de solidaritat catalana amb el diari basc del 18 al 22 de gener passat: “Vull agrair a Martxelo Otamendi, en nom del món de la comunicació, que hagi denunciat les tortures que va patir durant la detenció, aportant així la seva credibilitat professional, i que hagi entès que, com a periodista que és, té l’obligació de denunciar-les”, va dir en l’acte que es va fer el dia 20 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Paraules semblants va tenir Antonio Franco per cloure l’entrevista que Josep Cuní va fer l’endemà a Martxelo Otamendi a “Els Matins” de TV3.

Així, l’estada als Països Catalans de qui va ser director d'”Egunkaria” i ara és un dels cinc periodistes i directius del diari que s’asseuen a la banqueta dels acusats al judici que es fa a l’Audiència Nacional espanyola, va esdevenir una denúncia frontal contra la pràctica de la tortura al Regne d’Espanya. Ara que el judici ha entrat en la recta final –avui mateix el fiscal n’ha tornat a demanar l’absolució en presentar les conclusions–, crec que val la pena recomanar veure –o tornar a veure– aquella entrevista de TV3 que podeu trobar aquí.

També val la pena l’entrevista que li va fer Manuel Fuentes el dia abans a “Catalunya Ràdio”. La podeu trobar aquí. Vilaweb, de la seva banda, va tenir Otamendi a disposició dels seus lectors-usuaris en un txat el divendres 22. Vegeu-ne la notícia i el xat sencer. I també l’entrevista de Vilaweb TV.

En aquests enllaços, podem comprovar com Martxelo Otamendi, que ara dirigeix el diari “Berria”, també en llengua basca, no es va limitar a parlar del cas “Egunkaria” durant la seva estada als Països Catalans, sinó que va abordar l’actual situació al seu país, en un moment especialment important pel canvi de cicle que anuncia l’esquerra abertzale en els seus plantejaments polítics. En la trobada-esmorzar que va fer amb una vintena de periodistes el matí del 20 de gener al Col·legi de Periodistes a Barcelona, ens va recomanar estar atents “al procés de reflexió de l’esquerra abertzale”, que culminarà al febrer, perquè ja no es parla de treva sinó de “decisió unilateral”. Otamendi va contraposar aquesta estratègia, condicionada evidentment per la inacció d’ETA –des d’agost passat no hi ha atemptats, va subratllar– que suposaria arribar a la fi de l’activitat armada per maduresa interna i que deixaria sense arguments al govern espanyol, a la de l’Estat espanyol, que buscaria la derrota militar, una derrota que afectaria anímicament –va dir– el nacionalisme basc més enllà de l’esquerra abertzale.

Més informació sobre “Egunkaria” a

Egunkaria lliure!

Egunkaria. Suport internacional

Juicio a Egunkaria

Media.cat incorpora sovint enllaços a textos d’interès sobre Egunkaria. El darrer, a un recent article de David Trueba al diari “El País”. També hi podeu trobar la crònica pròpia sobre l’estada d’Otamendi.

(Les fotos, que he baixat d’Egunkaria lliure!, són de l’acte de solidaritat que es va fer a la seu d’Acció Cultural del País Valencià, a l’Edifici Octubre de València, el 19 de gener)

QUINZE DIES SENSE APUNTS AL BLOC

Escric aquestes ratlles quan porto poc més de quinze dies sense afegir ni un apunt al bloc. M’ha passat d’altres vegades, i no m’agrada. No entraré ara en les raons que m’han portat a aquesta manca de continuïtat i em limito a tornar-hi, amb la decisió de posar-hi remei.

Read Full Post »

Cinc periodistes i directius d'”Egunkaria”, a judici el 15 de desembre

Just després de la propera jornada de consultes per la independència del nostre país, el 15 de desembre vinent, és previst que comenci el primer dels judicis previstos contra periodistes i directius del diari en llengua basca Egunkaria, tancat per ordre del jutge d’instrucció Juan del Olmo aviat farà set anys. Podeu trobar aquí el que he anat escrivint sobre Egunkaria en aquest bloc, i hi ha informació molt útil i actualitzada al bloc d’un extreballador del diari, que sovint he recomanat.

Els companys i companyes de les comissions de solidaritat amb Egunkaria han penjat a internet un web de suport internacional, on hi ha informació en espanyol, anglès, francès i català. Pot ser molt últil per difondre arreu aquesta barrabassada jurídica i policial contra el poble basc. Una més de tantes: les darreres han estat les detencions i empresonament dels principals dirigents de l’esquerra abertzale encara en llibertat l’octubre passat, ordenada pel jutge d’instrucció Baltasar Garzón, i la redada policial ordenada pel també jutge d’instrucció Fernando Grande-Marlaska contra la joventut independentista basca, a partir del 24 de novembre, amb 38 persones detingudes, de les quals en va fer engarjolar  34, algunes de les quals van denunciar tortures, com també va passar quan les detencions d’Egunkaria.

Però potser els cas del tancament d’Egunkaria i processament de deu dels seus periodistes i directius sigui la més escandalosa fins ara de cara a l’opinió internacional: entre els dos sumaris (polític i econòmic) s’arriben a demanar penes de quaranta anys de presó per a alguns acusats, com el jesuïta i pacifista Txema Auzmendi, director d’Herri Irratia, la ràdio catòlica basca, al bisbat de Donosti; que va ser un dels fundadors del moviment per la pau i el diàleg Elkarri; persona compromera en la lluita contra l’exclusió social i membre del col·lectiu de capellans bascos abertzales Herria 2000 Eliza.

Recomano especialment la difusió del vídeo sobre el tancament d’Egunkaria i el procés, que es pot trobar al mateix web i youtube en versions espanyola, anglesa i francesa. Pot ser molt útil per als qui vulguin col·laborar en la difusió en la difusió internacional del cas Egunkaria.

A l’Observatori crític dels mitjans media.cat, hem publicat aquesta crònica sobre la convocatòria del judici per al 15 de desembre vinent.

Tots els catalans i catalanes són cridats a participar en la renovada campanya de solidaritat amb Egunkaria. I els qui viviu o tingueu coneguts arreu, i sobretot en països i col·lectius amb sensibilitat democràtica, per favor, doneu a conèixer aquest atac a les llibertats individuals i col·lectives i a la llengua d’un dels pobles oprimits per l’imperi del Regne d’Espanya.

He rebut aquesta convocatòria d’actes, entre els quals n’hi ha de previstos als Països Catalans:

Amics i amigues,

El proper 15 desembre arrenca a l’Audiència Nacional el judici contra

Egunkaria.

Des de la solidaritat catalana amb el diari clausurat us informem que

hem convocat una concentració de protesta per al mateix dia.

Esperem poder comptar amb vosaltres un cop més. Ara o mai: Egunkaria

lliure.

EGUNKARIA LLIURE

Contra la llei del silenci, no al judici a Egunkaria

Dimarts 15 de desembre, 20.00 hores

Plaça Sant Jaume Barcelona

Calendari de campanya

Divendres 11 de desembre / 19.00 hores / Presentació de la campanya

catalana. Amb Martxelo Otamendi.

Dimarts 15 de desembre / 20.00 hores / Concentració de protesta contra

l’inici del judici / Plaça Sant Jaume / Barcelona

Dimarts 15 de desembre/ 21.30 / Assemblea de la campanya / Euskal

Etxea de Barcelona

Dimecres 16 de desembre / Madrid / Segona jornada del judici (i

suspensió fins al gener)

Dissabte 19 de desembre / Manifestació nacional al País Basc

Read Full Post »

Otegi a Catalunya Ràdio

Tot i les crítiques rebudes darrerament per Catalunya Ràdio, i en concret pel programa El Matí, avui ha desmostrat que és menys depenent del que sembla dels interessos del poder polític. Neus Bonet, en plena campanya electoral per a les europees, ha entrevistat –juntament amb el corresponsal de Catalunya Ràdio a Euskadi, Daniel Gómez–  Arnaldo Otegi sobre el suport de l’esquerra abertzale a la candidatura Iniciativa Independentista i l’estratègia del futur per resoldre el conflicte que el Regne d’Espanya i la República Francesa tenen amb el poble basc. Un exemple per a TV3, que ignora Iniciativa Internacionalista en aquesta campanya i, des de fa molt de temps, no ofereix entrevistes a fons amb dirigents de l’esquerra abertzale basca –i tampoc de l’independentisme català sense representació parlamentària– ni els convida als debats polítics sobre el País Basc, tot i que el mateix Otegi va ser convidat per l’actual directora de TV3, Mònica Terribas, a la “Nit el Dia”, quan ella dirigia el programa. Podeu trobar l’entrevista aquí.

 

Per divendres vinent, a les 8 del vespre, hi ha convocat a la plaça del Diamant del barri de Gràcia, a Barcelona, l’acte central de la campanya d’Iniciativa Internacionalista als Països Catalans. Una bona ocasió per escoltar –entre d’altres intervencions, com la del primer català en la llista, Josep Garganté– l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez, que amb Arnaldo Otegi encapçala dins l’esquerra abertzale l’estratègia per construir un pol sobiranista a partir del qual plantejar amb més eficàcia un nou procés de pau.

Read Full Post »

Garzón prepara les eleccions basques

Tan oportú com sempre, Baltasar Garzón, jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, ha procedit a fer detenir aquesta matinada vuit persones de l’esquerra independentista basca. Ni tan sols no ha esperar a veure quines llistes presentava l’esquerra abertzale a les properes eleccions autonòmiques a Euskadi ni la decisió del Suprem sobre aquestes llistes. Vuit persones més de les que defensen la llibertat, la independència i la unitat del País Basc per mitjans polítics, a la garjola. Una peculiar manera, la del jutge estrella, salvador de la “pàtria comuna de tots els espanyols”, de contribuir a la pau. Mentrestant, ETA, en el seu darrer comunicat, segueix amenaçant amb més bombes i atemptats mortals. Una espiral que no porta sinó a afegit més violència a la violència. 

En unes declaracions a Infozazpi Iratia, el dirigent històric independentista Tasio Erquizia, a qui aquesta matinada la policia ha registrat la casa però no se l’ha emportat detingut, ha dit que l’esquerra abertzale no renuncia a l’activitat política sinó que, ben al contrari, actes com el del jutge Garzón no fan sinó reforçar la seva determinació per actuar en tots els àmbits de la societat. Infozazpi Irratia recull altres testimonis com els de Mariné Pueyo, Santi Kiroga i Arantza Zulueta.També recull l’opinió de Floren Aoiz sobre les detencions.

Com diu una cita d’Alfonso Sastre, que ha recordat un lector del diari “Público”, “si no deixen parlar les paraules, parlaran les pedres”. Solidaritat Internacional i el diari “Gara” recorden que precisament aquests dies es compleixen vint anys de les converses de pau d’Alger.

Read Full Post »

Fa deu anys que Garzón va tancar el diari basc “Egin”

Avui, 15 de juliol, fa deu anys que el jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón va ordenar el tancament del diari basc “Egin” i l’emissora “Egin Irratia”. Dotze dels seus periodistes i directius, entre ells la periodista que n’era subdirectora, Teresa Toda, són ara a la presó en compliment de la sentència del macrojudici del 18/98, una suma de sumaris que va començar precisament amb el que Baltasar Garzón va obrir amb el tancament del diari, la ràdio i l’empresa editora Orain SA.

El 3 de juliol, el que era el director del diari quan el tancament, Javier Salutregi –també condemnat, i empresonat el passat desembre juntament amb més de quaranta dels 52 condemnats pel 18/98–, el van deixar en llibertat sota fiança a causa del deteriorament de la seva salut. El diari Gara publicava diumenge passat aquesta entrevista amb Salutregi.

Hi ha un bon recull d’articles i informació sobre els deu anys del tancament d’Egin al bloc egin.10 urte.

L’Aleix a ca la Toca dedica, en el seu bloc, un article a l’aniversari d’aquest atac a la llibertat d’expressió, que encara perdura. És un bon exemple de solidaritat des dels Països Catalans. El podeu trobar aquí.

Read Full Post »