Músiques per a “Candide”. 2

Porto enganxat alguns dies en la preparació del meu comentari de la tríade Candide-Job-Llucià de Samòsata de què vaig començar a parlar fa un parell d’articles. El segle XVIII europeu, i no només europeu com veurem, és per mi un temps apassionant en què moltes coses queden vellles i d’altres encara no acaben de ser noves. És el que eles habttuals històries de la cultura s’anomena la Il·lustració.

Read Full Post »

Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Músiques per a “Candide”. 1

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

Tres lectures per temps d’emprenyamenta (sisplau digueu-ne crisi) 1

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »

Crisi política, econòmica i personal

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Read Full Post »

L’Ara: periodisme i xenofòbia

El diari Ara, en què tantes esperances vaig posar, me’n dóna una de freda i una de calenta. Les fredes, però, acostumen a xopar-me més que no m’escalfen les calentes. Com una dutxa freda sobtada que no m’esperava. Divendres passat, el diari dedicava pàgines i pàgines a la mesura arbitrària i xenòfoba –racista, n’he dit al meu bloc– que pretén aprovar el bipartit per prohibir a certes dones musulmanes l’ús del burka i el nicab als espais públics. Seguint l’estela, i ampliant-la substancial ment, de la mesura municipal que l’ultracatòlic alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, ja va fer aprovar a la seva ciutat perquè l’ajudés a revalidar, com així va ser, la seva majoria absoluta.

L’Ara encapçalava aquesta tria informativa –tan exagerada, i doncs demagògica, com n’és la decisió política– amb una declaració –article, en diuen alguns– en què, revestint-ho d’un discurs formalment dubitatiu, Carles Capdevila, el director, ens orientava la lectura de tot plegat ja des del títol: “Crec que estic a favor de prohibir-lo” (el burka, és clar).

Amb aquest dossier, inspirat com tantes altres coses de l’agenda periodística del diari pels debats atiats des del poder polític, i amb el seu diguem-ne article, Capdevila i l’Ara potser no s’adonen que juguen amb el foc que ja han encès als piròmans de torn. Tot sigui per la sagrada audiència. El foc de la demagògia i la xenofòbia que s’estén de forma alarmant a la nostra societat, i no solament al recer de PxC i el PP. Només cal llegir alguns blocs i opinions pretesament independentistes que pengen d’internet o alguns opinadors privilegiats fins i tot en mitjans públics.

Com que ja he escrit al facebook els pensaments que em va suggerir aquest exemplar de l’Ara, i ja vaig enviar-li un comentari a aquest seu article del director, deixeu que ho transcrigui  sense més aquí:

“El Capdevila s’ha begut l’enteniment? –preguntava, a la manera retòrica,  al facebook el mateix dia–. Li he escrit un comentari demanant que, ell que estima tant criatures i pares, dediqui pàgines del suplement que tenen per això, a preguntar als professionals de l’ensenyament com s’ho faran en l’hipotètic cas que una dona amb burka –si n’hi ha alguna al nostre país– vagi a una escola per interessar-se per com van els estudis dels fills. ¿Els mestres han d’avisar als mossos o als municipals perquè la multin o l’enviïn a la garjola?”.

“Però quines bestieses dieu… –li comentava, al seu article–. Sabeu on hi ha més burques per metre quadrat a Europa? A Ginebra. I ni a l’ajuntament ni al cantó federal se’ls acudirà mai de prohibir-lo. Sabeu qui n’hi porta? Les dones i esclaves (criades en diuen) dels xeics àrabs, com els de la Qatar Foundation, que van i vénen per la ciutat on hi tenen els petrodòlars. Aquesta proposta xenòfoba i racista del bipartit no respon a cap problema real de la nostra societat i no alliberarà ni un mil·límetre més les dones d’aquests xeics o, si n’hi ha alguna –jo no n’he vista pas cap– a Catalunya, el que farà és tancar-les encara més a casa del que ja hi estan… De debò que us heu ben begut l’enteniment.”

I, en un altre comentari al facebook, jo mateix reblava el clau: “(Capdevila) ja ho va fer una altra vegada amb un tema igual de sensible quan va titular a portada “Què passa a Olot?” arran d’unes morts violentes que s’havien succeït a la capital de la Garrotxa. Els olotins, és clar, el van obligar a rectificar i va haver de demanar perdó. El que passa és que els lectors no som pares confessors que van repartint absolucions a tort i a dret. Si un periodista és un irresponsable, que plegui (oi Manuel Fuentes?)”.

(Publicat a mèdia.cat el 22 de setembre del 2011)

(La il·lustració l’he baixat d‘aquí)

Read Full Post »

La bona gent musulmana (i cristiana), connacionals nostres (dues anècdotes significatives)

Ahir al vespre, a Barcelona. Sortíem del metro de Paral·lel (entrada d’El Molino) la meva dona Matilde, portant la nostra néta Zaïra –tres anys i mig– a coll, i jo, devia ser a les 9 de la nit (just fer-se fosc). De sobte, una dona que teníem al davant, relativament jove i amb vel musulmà, ofereix a la Zaïra una bossa de menjuca que ella, reservada i vergonyosa, rebutja. Nosaltres li diem a la dona connacional musulmana nostra que, a la nena, no li cal, que ja arribem a casa del seus pares i ja soparà. La dona insisteix i li dóna tota la bossa, dient que a ella ja n’hi queden dues més.

Mentre la Zaïra, la nostra néta –filla d’americana de Califòrnia i català de Barcelona, rínxols d’or m’agrada dir-li, per com n’és de rossa– s’empassa afamada el menjar que li ha donat –ajuda mútua– la dona musulmana, deduïm que aquella senyora li ha vist la carona de cansada i afamada i, sense dubtar si es tractava d’una judeocristiana occidental amb arrels als potser odiats, amb raó, EUA, senzillament  ha decidit ajudar-nos i que pugui menjar una mica mentre espera l’hora de sopar. Així, especulo jo ara, la dona ha complert un dels principis fonamentals de la seva cultura i religió: la pràctica de la “zakat” (l’almoina, una cosa així, per entendre’ns, com la bona obra diària dels minyons escoltes fundats pel militar colonialista britànic sir Robert Baden-Powell).

I ho lligo amb una segona anècdota: una hora abans, sortint de casa nostra, al Parc de la Vall d’Hebron, hem ensopegat amb una veïna que fa unes setmanes va fer un vestit per la Zaïra sense que li demanéssim. És d’origen gallec, de la nostra edat, i ha viscut carregada –i envoltada– de fills. És catòlica practicant –o si més no jo la tinc per tal– i estima la gent i sobretot els cadells de l’espècie humana, la canalla. Un dia ens deia que no podia entendre que a algú no li agradessin els nens o el molestessin. Em fa l’efecte que també ella, pel que la conec –el seu any de presidenta de l’escala va ser d’una dedicació que alguns li van criticar i pocs li vam reonèixer– també practica l’ajuda mútua com qui no fa res (caritat cristiana en diuen en la seva religió).

¿Algú em pot dir on és el conflicte de convivència entre aquesta bona gent catalana d’orígens i religions diverses –la meva és l’ateisme, com els lectors d’aquest bloc coneixen– i quina por hem de tenir els catalans de no ser capaços de construir, amb fang d’aquesta extraordinària qualitat, un país digne, lliure i independent? Sense exclusions racistes i amb la pràctica de l’ajuda mútua (l’única que pot salvar l’espècie humana: Kropotkin) com a fonament de la convivència.

(A la imatge, el monjo benedictí català de Montserrat, pare Bonaventura Ubach, a qui Martí Gironell ha dedicat una de les seves novel·les)

Read Full Post »

Prohibim el burca mentre deixem morir immigrants al Centre d’Internament de Zona Franca

Mentre els grans mitjans de referència –i les partits i institucions que n’acaben sent  font d’informació privilegiada– dediquen hores i hores a discutir sobre el burca i el nicab que porten algunes dones musulmanes que viuen entre nosaltres, i si cal, quan i on prohibir-los que el vesteixin, no veig que els mateixos mitjans, partits i institucions dediquin ni una mil·lèssima part d’aquest temps a allò que està passant al Centre d’internament d’estrangers (CIE) a la Zona Franca de Barcelona. Vegeu què n’explica la coordinadora en solidaritat amb aquests estrangers que hi són privats de drets i llibertat, en un llimb d’al·legalitat, sense garanties ni causa, com no sigui no tenir reconegut el dret a viure en aquest país que els hauríem de reconèixer pel simple fet de ser persones: uns drets la vulneració dels quals sembla que no preocupen gens ni mica, a diferència –segons els qui tant se n’exclamen–  dels de les dones que porten burca o nicab.

Nota per a la roda de premsa del grup de solidaritat amb els internos del Centre d’internament d’estrangers (CIE) en vaga de fam

Divendres 11 de juny de 2010

A les 12 del matí ha començat la roda de premsa que han convocat les persones que han fet seguiment de la vaga de fam. Primer, ha parlat Andrés García, una persona integrant d’aquest grup de solidaritat. Ha afirmat que “la vaga de fam va començar el passat comenzó el passat dilluns, dia 7, perquè una persona de ‘associació Drets i papers per a tots va rebre una trucada en què set interns la van informar que unes 150 persones estaven en vaga de fam”. Aquesta persona ha dit que, mitjançant el seu comunicat, recollien les reivindicacions dels interns i els seus familiars, ja que amb molts d’ells aquest grup manté contacte des del començament de la vaga. Han afirmat que tot el que diuen ho fan perquè els ho han expressat persones que estan o han estat en el CIE o els seus familiars.

En primer lloc han exigit “que acabin les agressions, amenaces i vexacions que estan sofrint els interns al CIE, les quals s’agreugen en el moment que les persones són deportades”. Com a exemple, han afirmat que un policia va dir a un intern que “o puges a l’avió avui o hi pujaràs demà amb tots els ossos del teu cos trencats. En tornar a les dependències policials, un policia li va donar una pallissa”. Aiximateix, ha afirmat que “tot i que ja s’ha interposat alguna denúncia por maltractaments, ens trobem que denunciar és molt complicat perquè la gent té por a denunciar, i perquè persones que han sofert maltractament són deportades amb molta urgència”. Però han anunciat que próximament s’espera poder interposar vàries querelles. També han denunciat que l’assistència mèdica és deficitària i irresponsable, i afirmen que hi ha persones amb malalties cròniques a les quals no se’ls facilita medicació.

També han exigit que s’investiguin fins al final les circumstàncies a l’entorn de la mort de Mohamed, fa tres setmanes, a l’interior del CIE. S’ha anunciat que un jutjat d’instrucció ha admès a tràmit la denúncia presentada per l’associació Drets i papers per a tots.

Pel que fa a la vaga de fam, han afirmat que entre 10 i 15 persones segueixen en vaga de fam. Han dit que “allò que en un principi va ser una vaga de fam d’unes 150 persones s’ha convertit en una protesta de menys persones perquè la policia que custodia el centre i el seu director han amenaçat amb deportacions si es continuava, perquè efectivament han deportat força persones, i perquè han atemorit els interns amb la presència aquesta setmana d’antiavalots amb les porres a la mà”. Han denunciado també que les condicions d’higiene són pèssimes, que viuen amuntegats, fins a sis interns per cel·la, i que no s’avisa els interns, familiars i advocats dels interns del dia i hora que seran

deportats.

En segon lloc, una persona ha llegit un comunicat d’una persona que ha estat al CIE en què afirmava: “La meva experiència al centre d’internament és trista; era en una presó on els guàrdies em cridaven sense cap respecte amb un sentiment de racisme; no tenim assistència mèdica; no els interessa la nostra persona com a ésser humà; la seva única finalitat és només expulsar-te; rebem amenaces de trucar els antiavalots perquè ens intervinguin suposadament per desordre i per denunciar el tracte que rebem”.

Posteriorment, ha intervingut Hector Silveria, subdirector de l’Observatori del sistema penal i els drets humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona, que ha indicat que “des de l’Observatori es dóna suport a totes les reivindicacions que s’han anunciat en el comunicat” i que “l’estructura de les deportacions és una barbaritat, ja que no respecta els drets fonamentals de les persones”. També ha demanat que el Defensor del Pueblo visiti el CIE de Zona Franca, i ha anunciat que l’OSPDH se sumarà a la proposta de fer un informe sobre la situació al CIE de Zona Franca.

En quart lloc, ha intervingut Luciana Coconis, integrant de l’Institut de drets humans de Catalunya, que ha manifestat que “la protecció dels drets humans ha d’estar por sobre de qualsevol política migratòria” i ha exigit al govern que investigui tot allò que passa a l’interior dels centres d’internament d’estrangers.

En la darrera intervenció, Marco Aparicio, del Grup d’estrangeria de la Comissió de defensa

i dels drets de la persona del Col·legi d’advocats de Barcelona, a més de donar suport al comunicat presentat, ha dit que, des de la llei d’estrangeria de l’any 2000, s’ha viscut una constant destrucció de drets per a les persones migrants.

Finalment, s’ha anunciat que se seguirà amb molt de compte tot allò que passi a l’interior del CIE, s’ha exigit que es permeti entrar organitzacions socials dins del CIE, i s’han cridat a una manifestació el proper dia 12 a les 6 de la tarda a la Rambla del Raval en suport a la vaga i contra els CIE.

El setmanari “Directa” publicava aquesta informació, el 19 de maig passat, sobre les darreres morts d’immigrants al CIE de Zona Franca:

Setmanari Directa, 19 de maig de 2010, pàgina 8

BARCELONA

LA PRIMERA VÍCTIMA ERA EQUATORIANA I LA POLICIA ASSEGURA QUE “ES VA SUÏCIDAR AMB UNA SAMARRETA”

Segona mort sense testimonis a la presó per estrangers de la Zona Franca

Mohamed Abagui, un noi de 22 anys nascut a Tànger i domiciliat a Sabadell, va morir la matinada del 13 de maig al Centre d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. El 15 d’abril, va sortir de casa i ja no va tornar. Ningú no va avisar la seva família i, després de moltes hores de recerca als hospitals i a través dels telèfons d’emergència, la seva cosina Gemma el va localitzar en aquest centre de reclusió per persones sense la documentació en regla. Ara, la família es troba amb una manca absoluta d’informació per part de la delegació del govern i la Jefatura Superior de Policia espanyoles, uns organismes que els haurien d’haver procurat “l’atenció necessària” segons consta als protocols d’actuació contemplats en aquests casos.

No només això, sinó que, segons va informar Olga Hernández, presidenta de l’Associació Catalana de Professionals de l’Estrangeria (ACPE), “el consolat del Marroc és qui ha assumit les despeses del sepeli i el trasllat del cadàver fins a la seva ciutat natal”. Hernández va afegir que, segons figura a la jurisprudència del propi Tribunal Suprem espanyol, “la mort d’una persona dins d’un centre d’internament o de qualsevol altre recinte penitenciari ha de suposar una assumpció de responsabilitats per part de l’Estat” i que “s’hauria d’haver garantit que això no passés”.

El jutjat d’instrucció número 2 de Barcelona ha obert un expedient i una investigació pels fets, on ja hi figuren l’informe forense de l’aixecament del cadàver i l’autòpsia, tot i que les familiars amb qui residia no hi han pogut tenir accés perquè no estan personades formalment a la causa. Per aquesta raó i per exigir un aclariment més transparent del cas, l’ACPE i la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès (FAIV) s’estan plantejant la possibilitat de presentar una denúncia. El president de la FAIV, Hugo Colacho, també es va mostrar indignat per tot el que havia succeït i va exigir el tancament dels centres d’internament d’estrangers, que va qualificar de “petits guantànamos distribuïts per tota Europa i de vergonya per la societat”.

En aquest sentit, la FAIV ha convocat una concentració, el 21 de maig a les 7 de la tarda a les portes de l’Ajuntament de Sabadell. També estan preparant, juntament amb altres entitats i federacions d’immigrants i entitats socials i veïnals catalanes, una marxa a peu des de Sabadell fins al CIE de la Zona Franca pel diumenge 6 de juny, coincidint amb la trobada de caps d’Estat de la Unió Europea, el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà que tindrà lloc a Barcelona aquell mateix dia.

L’estranya mort de Jonathan Sizalima

El cas de Mohamed no ha estat el primer. Jonathan Sizalima, un noi equatorià de 20 anys, també va morir en  circumstàncies estranyes el 19 de juny de 2009. Es trobava amb la seva companya a la platja de la Barceloneta, es va aixecar per anar a demanar una cigarreta i ja no va tornar mai més. Agents de la policia espanyola el van retenir perquè no portava la documentació i el van conduir fins el CIE de la Zona Franca. La seva família no el va poder veure aquella mateixa nit perquè l’horari de visites ja havia acabat. L’endemà al matí, el seu pare va rebre una trucada del CIE: li van comunicar que el seu fill havia mort a la cel·la on es trobava tancat.

El director del CIE, Miguel Angel Prieto, també va assegurar que aquest noi s’havia suïcidat “penjant-se d’una samarreta des d’una reixa del sostre”. No els van permetre veure el seu cos fins sis dies després de la mort, quan el fèretre va arribar a Machala, municipi equatorià d’on era originari.  El seu pare, Sergio Augusto Sizalima, mai no s’ha cregut la versió oficial dels fets i pensa que “Jonathan més aviat va ser víctima d’una pallissa policial que es va intentar ocultar amb la versió del suïcidi”.

L’endemà de conèixer la mort del jove, SOS Racisme i l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB van convocar una roda de premsa, on van exigir transparència respecte als Drets Humans, la regulació dels protocols d’actuació i el tancament dels CIE, ja que consideren que “són recintes de privació de llibertat pel simple fet de cometre una falta administrativa”. El 16 de maig a la tarda, una vuitantena de persones convocades per l’assemblea  del col·lectiu TeKedasDondeKieras van participar en una concentració a les portes del recinte policial on va morir Mohamed. Han convocat una nova concentració davant l’edifici pel 6 de juny a les dos quarts de 5 de la tarda.

Trenquen els vidres de la seu del PSC

Paral·lelament a tots aquests fets, un grup de persones equipades amb martells va trencar els vidres de la seu del PSC de Sant Andreu de Palomar, situada al carrer Ramon Batlle. Ho van fer a mitja tarda del 17 de maig, mentre diversos càrrecs del partit es trobaven a l’interior del local. A través d’un comunicat publicat a Indymedia Barcelona, van reivindicar l’acció en “solidaritat amb les persones tancades als CIE” i per assenyalar el govern capitanejat pels socialistes com a “culpable de la mort de Mohamed”

A “Situación de los centros de internamiento para extranjeros en España”, informe tècnic de la Comisión española de ayuda al refugiado (CEAR), de desembre del 2009, hi podeu trobar una exposició molt detallada del que són, que s’hi fa i quins drets es vulneren sistemàticament en aquests centres.

Pel que fa a la qüestió, tan publicitada, de la prohibició de l’ús de la burca i el nicab a espais públics recomano la lectura, entre d’altres, d’aquests dos textos amb els quals em sento força identificat:

Editorial de Vicent Partal a “Vilaweb”: Burca i equilibri.

Articles de Pau Juvillà al seu bloc “De baix cap dalt”: Lleida torna a prohibir i El llumí i la gasolina.

(La foto és del web enfocant.net)

Read Full Post »

Un any sense Mestre Xiri. L’homenatge de Jaume Arnella

Just quan fa un any que Mestre Xiri es va deixar morir, i quan donava voltes a com sumar-me al col·lectiu de blocaires que se n’han fet ressò, ensopego amb una perla que desconeixia: un reportatge penjat a la xarxa enregistrat a Girona just després de trobar-se el cos d’en Xiri i amb la veu en off de Jaume Arnella cantant un romanço que li va dedicar quan la darrera vaga de fam del Mestre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona l’any 2000. Serveixi aquest enllaç com a testimoni que no l’he oblidat.

 

Reportatge i romanço, els podeu trobar aquí.

 

Per cert, aprofitant l’avinentesa, una dada per als admiradors de Jaume Arnella, que no sé si és molt coneguda. Allà per les darreries dels anys 60 i començaments dels 70 del segle passat, Jaume Arnella –que anava per capellà, i em sembla que havia arribat a la categoria de diaca– era un fix de les misses de Mossèn Josep Bigordà a Sant Medir, on tocava la guitarra per encoratjar el poble fidel a la pregària. No sé si ja es dedicava a la recerca de les arrels musicals nostrades, però en aquells temps era un dels al·licients –el principal eren els sermons d’en Bigordà, entranyable capellà periodista conegut per les seves cròniques un pèl heterodoxes i conciliars (del Vaticà II) a “El Correo Catalán”– que atreia una colla de la colònia estudiantil lleidatana a Barcelona, crec que era cada diumenge a la tarda, que ens traslladàvem puntualment a la parròquia de Sant Medir, al barri de la Bordeta (districte de Sants), des del punt que fóssim de Barcelona o els seus entorns. Vull creure que ve d’aquells temps que coincidim amb Jaume Arnella en l’admiració –crítica, que no cega– per Mestre Xiri i els seus ensenyaments.

 

A la foto, el pacifista i antimilitarista català Pepe Beúnza amb el recordatori de Xirinacs al Fossar de les Moreres el dia del funeral multitudinari per Mestre Xiri, el 16 d’agost de l’any passat.

Read Full Post »

Encara no puc apostatar

 

Els qui seguiu aquest bloc sabreu que el passat 14 d’abril vaig participar en un acte col·lectiu al bisbat de Lleida –on vaig ser batejat– en què una quarantena de persones, convocades per ANIM, vam intentar presentar la nostra petició de donar-nos de baixa a l’església catòlica, apostòlica i romana. I coneixereu el periple que alguns de nosaltres vam haver de recórrer pel fet de no viure ara a la diòcesi de Lleida. Com que, en el meu cas, sóc empadronat a Barcelona, vaig haver de cursar la petició a l’arxidiòcesi corresponent.  

 

Però això de donar-me de baixa de l’església catòlica m’està costant més que si volgués fer-ho de la Telefònica. Quan creia que ja podia declarar-me “defecte” o “desafecte” de l’església romana –segons la peculiar denominació del meu acte: “defecció”, que es feia en la comunicació que vaig rebre de l’aquebisbat de Barcelona–, ara resulta que encara no em puc declarar “apòstata”, segons em diuen des del bisbat de Lleida.   Joan R. Ezquerra, vicari general, em diu que, des de Barcelona, “ja fa dies, he rebut la nota de la teva apostasia, que nosaltres hem d’anotar a la partida del teu baptisme”. Però, ai las, resulta que no saben com trobar-la. El motiu d’aquesta carta –afegeix el mossèn– és per dir-te que no vas ésser batejat a Sant Joan, tal com indicaves. Ni tampoc al Carme o sant Pere, parròquies veïnes”. I acaba demanant-me que els aclareixi on em van batejar, per poder seguir el procés “que ja serà ben senzill”.  

 

He escrit als d’ANIM per demanar-los consell, perquè ja en començo a estar tip, de tanta curioburocràcia. Ara resulta que la santa mare església catòlica, apostòlica i romana no sap on van batejar un dels seus fills, tot i que segueix cobrant per ell com si ho sabés. Als seixanta-tres anys, i quan els meus pares ja no són entre nosaltres, ¿com volen que sàpiga on em van batejar? Jo –en consciència– no hi era.   

 

Segons la meva mare, vaig néixer petit petit, setmesó –un mes menys que la vuitmesona de la nostra néta Zaïra–, a casa i sense incubador, on em van haver de mantenir amb comptagotes i amb estufes a tot drap, en ple hivern lleidatà. I em van batejar d’urgència –no fos cas que me n’anés al llimb si no superava la prova–, a casa, una torre –crec– de la carretera de Torrefarrera, que vés a saber on para, amb el creixement urbanístic de Lleida.   Sembla que em va batejar un mossèn que crec que es deia Narcís –pel que vaig saber, em va posar el seu nom, com tenia per costum, darrera de l’Humbert, heretat del meu pare, nom republicà a Lleida, que no sé com se’ls va passar…–, i que després va arribar a tenir càrrecs destacats al bisbat (la meva mare sempre li deia doctor: em sembla que es tractava del doctor Narcís Tubau).  

 

Com ja vaig explicar, vaig passar uns anys, als seixanta del segle passat, al seminari de Lleida, estudiant per capellà. També als arxius del seminari hi poden trobar constància de la meva filiació catòlica romana. No em puc creure que els resulti tan difícil.  

 

En fi, que encara no he aconseguit apostatar. Un serial del qual seguiré informant.

Read Full Post »