Consideracions mediàtiques sobre el 25-N

 

Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Read Full Post »

El “Segador” ja no hi és; el “Guernica”, sí

Una de les coses que més m’ha colpit de l’extraordinària exposició “Joan Miró, l’escala de l’evasió” que encara es pot veure (fins diumenge) a la Fundació Miró a Montjuïc de Barcelona, que avui hem anat a veure amb la Mati, la meva dona, és saber d’un fet que desconeixia: al Pavelló de la República Espanyola a l’exposició internacional de París del 1937 no hi havia només un mural que ha passat a la història i que feia referència a la tragèdia dels bascos, simbolitzant el patiment de la bona gent, esadir el “Guernica” de Picasso. N’hi havia també un altre que no va subsistir a l’enderrocament del pavelló. Era “Segador, pagès català en revolta”, i el va pintar Joan Miró com a homenatge a la lluita i el patiment de la bona gent catalana pel nostre alliberament i contra totes les tiranies, símbol també del patiment i la lluita dels col·lectius humans per ser lliures.

Segons consta en el relat museogràfic –esplèndid– de l’exposició –organitzada per la Fundació juntament amb la Tate Modern de Londres–, d’aquest mural no en queda res més que la constància fotogràfica en blanc i negre, de la qual se n’exposen mostres, incloses les impreses en publicacions de l’època. Cap més rastre, si no hi ha algú que en tingui més testimonis, cosa que desconec. Com també les raons (en aquest article de Mariano Arrranz Muñoz se n’apunta alguna de probable), tècniques, polítiques o de prestigi d’ambdós artistes que van fer que l’obra d’un –el “Guernica”, que és al museu espanyol Reina Sofia de Madrid i el govern de la monarquia espanyola es nega de totes totes que sigui traslladat al País Basc ni que sigui en cessió temporal– es conservés, i la de l’altre –el “Segador”– fos destruïda. I que ara n’hàgim de tenir constància només fotogràfica i encara en blanc i negre, absents els colors que tan importants són sempre en l’obra mironiana (tot i que n’he vist, consultant pel Google alguna versió colorejada, ignoro –perquè no s’hi diu d’on prové– si la reproducció en color correspon a l’obra original i com es va obtenir).

M’ha portat, aquest sobtat descobriment d’una obra que desconeixia fins ara, al record d’una conversa via internet que vaig tenir fa un parell d’anys amb un bon amic basc sobre els morts d’uns i altres. En recordar-me ell, entre d’altres testimonis del dolor del seu país, el bombardeig de Guernica, immortalitzat per Picasso en una obra que és al cim de l’art de la humanitat, jo li vaig afegir el nostre, exemplificant-lo en els bombardejos també de l’aviació nazifeixista sobre la població civil de la meva ciutat natal, Lleida, al Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Pocs mesos després, en una visita seva a Lleida amb la seva dona, els acompanyava a veure el modest monument que hi ha en record de les víctimes del bombardeig al lloc on hi havia el Liceu Escolar, magna institució republicana on, entre tanta canalla, va estudiar també el meu pare.

Dic això per abonar la importància de preservar al màxim, i amb tota la noblesa que es mereixen, els testimonis de l’horror de la guerra i del valor dels defensors de les llibertats i la dignitat humana. Sobretot aquells que els fan visibles al món al llarg dels segles (vindria a tomb també aquí, en el cas de Lleida, la barrabassada que està fent l’ajuntament de convertir en parador nacional –espanyol esclar– de turisme, en contra del moviment per preservar-lo com a lloc de memòria històrica nacional que ha encapçalat, entre d’altres, amb molt de constància i fermesa la CUP lleidatana– el convent del Roser, on l’octubre de 1707 les tropes borbòniques van estossinar centenars de persones desarmades, en revenja per la fidelitat de la ciutat a les llibertats catalanes). És cert que, de l’horror dels bombardejos nazifeixistes sobre els Països Catalans en queda –a banda els extraordinaris testimonis fotogràfics, com els d’Agustí Centelles (un altre tema que ens portaria ara per verals que no puc recórrer)– més obra catalana exposada també a París el 1937. És el cas del “cap de la Montserrat cridant” , de Juli González, aquell crit, tant o més aterridor que el de Munch, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Recomano amb fervor, que encara hi sou a temps, la visita a aquesta esplèndida exposició de la Fundació Miró i, si podeu, les complementàries que hi ha organitzades a Barcelona, com la de cartells al Museu d’Història de Catalunya. Amb testimonis contundents no solament de l’excel·lència de l’art mironià sinó del seu arrelament i fidelitat al país. Una vegada més –l’havia vist en alguna altra ocasió perquè forma part de la col·lecció permanent de la Fundació– m’han sacsejat la consciència i la memòria els grans murals “L’esperança del condemnat a mort” (1974) que va dedicar al condemnat a mort Salvador Puig Antich. I alguns esbossos inquietants com el dedicat a la dona revoltada, també amb la falç al puny com el “Segador” malauradament perdut o l’extraordinària i impactant “Natura morta del sabatot” (1937) o les “Teles cremades” (1973).

Finalment, un prec, per si algú el pot fer arribar als responsables de l’estimat edifici que reprodueix el pavelló de la República i que tinc a la vora de casa, al Parc de la Vall d’Hebron, una de les poques bones coses que hi van deixar les olimpíades del 1992. Tal com hi és reproduït el mural picassià del “Guernika”, qui correpongui, ¿podria –ni que sigui en blanc i negre– fer-hi present també el record del mural mironià del “Segador”? Seria, ni que fos un fals Miró –tampoc el Picasso és autèntic ni el mateix Pavelló és l’original de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa–, un record merescut i estable a aquella aportació de Miró a la lluita i el patiment dels catalans en aquella guerra, símbol també dels de tots els pobles que van haver d’afrontar el 1936 la revolta indigna i criminal dels militarots espanyols. Els efectes de la qual, per cert, encara duren (un altre impacte de l’exposició: el grup escultòric “El rei, la reina i el príncep” (1974), de vibrant actualitat.

Read Full Post »

Carta a la bona gent d’ERC. Idees, polítiques i persones

Bona gent del partit de Francesc Macià, Lluís Companys i Humbert Torres:

ERC sembla condemnada a la baralla eterna entre les persones que dirigeixen el partit i, en aquests moments, ben poc abocada al debat de les idees i les polítiques a fer. Si més no, aquesta és la desgraciada imatge que el partit independentista segueix donant dia sí, dia també. Avui mateix un diari –no em feu dir quin, però tant li fa– enquestava els seus llegidors sobre si és millor Alfred Bosch o Joan Ridao per encapçalar la llista a les properes eleccions a les Corts espanyoles.

“I jo què sé?”, hauria contestat, si m’haguessin donat aquesta opció. Si allò que m’interessa i que considero que hauria d’interessar la bona gent catalana és què hi anirà a fer un o altre a Madrid. És a dir, quines idees noves hi aportarà i quina política hi farà. Perquè no hi hagi dubtes, sóc dels qui pensen que no participar en aquestes eleccions, com s’ha predicat des d’alguns sectors i personalitats, només és una proposta de perdedors, que la fan fins i tot abans de donar la batalla. Com que no la podem guanyar, no la fem, semblen dir-nos. Discurs de l’etern perdedor que diu que el raïm és verd perquè no pot abastar-lo.

I tant que és verd, però és que si no ens hi posem, l’adobem i conreem bé, madurarà a la parra i se’l menjaran els altres a picotades o es podrirà i no l’haurà ningú. Discurs, doncs, aquest de no presentar-se perquè a Madrid no se’ns hi ha perdut res, que no és el meu. Que quedi clar: no és el meu. Per això, precisament, no m’importa ara com ara qui anirà a Madrid –més ben dit, no és el primer que m’importa– sinó què hi anirà a fer. I després que sigui el partit corresponent –que hi té tot el dret del món– qui, seguint els seus mecanismes democràtics interns, decideixi les persones que aniran a les llistes. Ordre invers, doncs, al que, si més no de portes enfora, semblen seguir la majoria de partits, i també ERC. No sóc membre d’ERC tot i que els he votat reiteradament, amb pinces més grosses o petites al nas segons les circumstàncies, excepte a les darreres municipals, que vaig votar les CUP a Barcelona. Però em preocupa, i molt, que el meu país no tingui un partit socialdemòcrata independent i independentista amb cara i ulls, i amb voluntat i possibilitats d’afrontar sense complexos el dia a dia de la política i, doncs, també les eleccions quan toquen segons el ritme que ens marca –no som independents encara, ai– l’imperi. Ordre invers que hauria de posar en primer lloc les idees –si pot ser renovades i no tronades, i explicar-nos-les–; després, la política que vol fer el partit a la institució per la qual el votem, i finalment i en conseqüència les persones que l’han de defensar on toqui.

Que no hi ha feina a fer a Madrid? I tanta que n’hi ha. Les perspectives que s’obren a les properes eleccions espanyoles no estan, ni molt menys, tancades encara que ens ho sembli. Hi ha un fet previsible que, ni que fos només per ell tot sol, pot resultar un trasbals decisiu per a l’imperi, si els deixen presentar –esperem i lluitem perquè sigui així– des de la perspectiva de la lluita anticolonial: la presència de Bildu, amb Sortu legalizat o no, i els seus representants que puguin ser elegits al País Basc del sud. Pendents hores d’ara encara d’una ampliació de la coalició amb d’altres aliats electorals a la comunitat autònoma basca i a la foral navarresa (PNB, Aralar, Nafarroa Bai…). Com ho afrontaran els diputats catalans –i quins mecanismes i propostes d’ajuda mútua hi plantejaran– dependrà, i molt, de les idees i polítiques que prèviament hagin definit els respectius partits.

Això només pel que podríem anomenar política internacional de l’independentisme català i d’ajuda mútua entre les colònies del mateix imperi espanyol i els representant elegits per la seva bona gent en aquesta tongada electoral. Si parlem de política pròpia, de portes endins –que també, i molt, s’haurà de fer també de portes enfora: allò que anomenem internacionalització del conflicte nacional, més enllà de les fronteres de l’imperi–, només pensant en el procés que tenim obert d’ampliació de la base social de l’independentisme després de les consultes sobre la independència i en la perspectiva de la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, la feina a fer dels diputats a Madrid pot arribar a ser ingent. Que no se l’acabaran si no són ganduls. D’una banda, per fer-se ressò d’aquest procés que es desenvolupa al país i que desitjo i preveig creixent, i fer-lo visible; de l’altra, per buscar complicitats –no per explicar a Madrid què és això de Catalunya i els Països Catalans, que ja ho haurien de saber; si no, ja hi ha enciclopèdies i blocs múltiples que en parlen– a tots els nivells imaginables tant dins com més enllà de les fronteres de l’imperi. I, en el cas que un dels dos partits imperials que s’hi juguin la majoria (PSOE i PP) l’aconsegueixin només relativa, influir allí en els debats i decisions polítiques del dia a dia mentre no puguem fer política independent pròpia.

Reflexionar i decidir sobre això –abans, quan no es feia política a cops d’enquestes i improvisacions segons el vent que bufa, en deien estratègia– és primer, i previ, a fer-ho sobre les persones. I, pel que fa a ERC, a mi personalment m’agradaria saber si ja ho han fet, què han decidit, abans que em plantegin el dilema de qui ho ha de defensar, que ja ho decidirà el partit. Al cap i a la fi, en el sistema electoral de llistes tancades al Congrés dels Diputats, i de disciplina de partit a tots els nivells de representació política –que és el vigent a l’imperi espanyol–, el nom resulta una qüestió de màrqueting, dit en llenguatge de caricatura però per desgràcia no tan allunyat de moltes realitats de partit.

Jo voldria una ERC autèntica en els tres costats del seu triangle: esquerra, república, pàtria catalana. I m’agradaria –més aviat crec que és necessari per anar bé i començar a posar fi al desprestigi de la política, tasca urgent de cara a la nostra pròpia construcció nacional– que fossin clars en la definició dels seus compromisos i el camí que es plantegen seguir. Bona gent d’ERC, ¿què hi anireu a fer a Madrid? Poseu fil a l’agulla, expliqueu-ho amb sinceritat, sense jesuïtismes recargolats (que teniu una honorable tradició laica i republicana a què us deveu), i sobretot feu per manera de garantir –fins on us sigui possible– que no fareu mai més de criada de ningú. Que si pacteu, que segur que caldrà que ho feu –només mitjançant el pacte o compromís nacional podrem arribar a la independència, entre d’altres pactes que haurem de fer, vosaltres des de les institucions polítiques i segur que també nosaltres des de fora d’elles–, no ho feu com demanant perdó al gran germà (o germà gran) que pretén saber més que vosaltres de fer política (o de vendre el país, que és allò en què els germans grans que heu tingut fins ara us han volgut ben ensarronar al llarg de la ja dilatada història del postfranquisme).

Per favor, doncs, idees i estratègia pròpies, sent-hi fidels fins on us sigui possible pel deute que teniu cap als vostres votants, sense fer de criada de ningú. Si els altres volen pactar amb ERC que sigui pel que ERC representa (independència nacional, esquerra, república), defensa i té com a objectiu a aconseguir, i no per portar-vos ells al seu hort com dissortadament han fet fins ara, amb la vostra aquiescència, tant CiU (quan els donàveu suport) com el PSC (en l’època del tripartit i els pactes electorals al Senat espanyol). Després que ho hàgiu definit, ja ens direu qui heu triat per defensar-ho amb coherència a Madrid.

Que els déus de la República (Francesc Layret, Salvador Seguí, Francesc Macià, Lluís Companys, Humbert Torres…) us siguin propicis.

Humbert Roma, periodista

(A la foto: monument a l’advocat republicà Francec Layret a Barcelona. Poc abans que pistolers de la patronal els matessin, ell i el sindicalista anarcosindicalista Salvador Seguí (el noi del sucre), segons alguns historiadors, preparaven la constitució d’un partit laborista català. Aviat en farà cent anys).

Read Full Post »

Honor als qui ens va precedir en la lluita per les llibertats. En la mort de Víctor Torres

Cronos, déu del temps, ha fet que coincidissin un dia per l’altre el comiat al vell dirigent d’ERC, Víctor Torres, hereu d’una nissaga de polítics lleidatans republicans de soca rel, a la seva ciutat de Lleida, i la presentació també a Lleida del llibre-historieta “Mil vidas más” sobre el ja finat dirigent comunista del PSUC, Miquel Núñez, que ha fet el també lleidatà, veí de Barcelona (o és barceloní nascut a Lleida?), Alfons López.

Demà intentaré ser tant  al comiat civil de les despulles de Víctor Torres –de qui sempre recordaré el moment en què, a l’urna del costat de la nostra, va votar en el referèndum d’autodeterminació de la nació catalana el 25 d’abril del 2010 http://www.youtube.com/watch?v=UWUI1J3M5os, precisament a l’antic Hospital de Santa Maria, seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on Alfons López presentarà el seu llibre– com dimecres a aquesta mateixa presentació. Els qui volem les llibertats, totes, per al nostre poble no podem prescindir de la memòria de cap dels lluitadors que ens van obrir, sovint a tentines i enmig de grans tragèdies i dolors personals i col·lectius, el camí i això ens fet més fàcil arribar on som ara.

Aquesta és la convocatòria de la presentació del llibre de l’Alfons

Ens complau convidar-vos a la presentació del llibre MIL VIDAS MÁS, Premi Nacional de Còmic per la Generalitat de Catalunya 2011, biografia del lluitador antifranquista MIGUEL NÚÑEZ.

Dels autors: ALFONSO LÓPEZ, PEPE GÁLVEZ i JOAN MUNDET.

A càrrec de

JAUME BARRULL, professor d’història de la Universitat de Lleida;

ALFONSO LÓPEZ, autor de les historietes, i PEPE GÁLVEZ, autor dels guions i dels textos.

Es projectarà un tràiler del documental d’Albert Soler Al final de la escapada basat

en la persona de Miguel Núñez i amb dibuixos d’Alfonso López.

Dimecres 22 de juny, a les set de la tarda (19h), a l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, plaça de la Catedral, s/n de Lleida.

Read Full Post »

A misses dites, en el 70è aniversari del martiri de Lluís Companys

Aquest és un article que arriba a misses (laiques) dites. L’escric tres dies després de la commemoració dels fets que en són el pretext: el 70è aniversari del martiri i mort de Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel feixisme. I pren com a referència les exèquies cíviques que l’anomenada “societat civil” –gràcies a l’impuls de la Comissió de la Dignitat– li va retre divendres passat en un lloc emblemàtic de la història contemporània del nostre país: l’església de Sant Agustí Nou, al carrer de l’Hospital, a la vora de les Rambles de Barcelona, on l’any 1971 es va fundar la malaguanyada Assemblea de Catalunya.

Un acte que, com va emfasitzar el filòsof Josep Maria Terricabras durant les exèquies, encara tenen pendent de fer les institucions autonòmiques catalanes –la Generalitat postfranquista–, amb caràcter públic i oficial, trenta-cinc anys després de la mort al llit del generalot que va fer afusellar al president de la Generalitat republicana. Un crim d’Estat que –com tants altres, d’altra banda, al Regne d’Espanya, emparats en paròdies de judici (consells de guerra)–, els governants espanyols de tota mena encara no s’han dignat a reconéixer revisant i anul·lant a tots els efectes la sentència de mort firmada pel generalot.

Escric aquestes ratlles a misses dites, ja que no m’hi he pogut posar, entre d’altres raons –familiars algunes–, perquè el passat cap de setmana vaig retre al president màrtir el millor homenatge que ara mateix li podia fer, a ell que va dedicar tota la vida a la bona gent del nostre país: dedicar ni que fos unes hores  a impulsar les consultes per la nostra independència nacional que s’han estès a tants llocs de la Catalunya estricta. Dissabte passat, en el meu cas a la que preparem per al 10 d’abril del 2011 a Barcelona, la ciutat d’on ell mateix es va autoinvestir alcalde democràtic després de proclamar la República el 14 d’abril del 1931, en un acte de decisió i valor que cap dels nostres polítics actuals és capaç de repetir, ara com ara.

Dissabte, precisament, quan compro els diaris en una llibreria de la plaça del Nen de la Rutlla, del Guinardó, on vaig a col·laborar en el muntatge de la festa que preparem per al Correllengua 2010 i la presentació en societat d'”Horta-Guinardó decideix”, que farem de la mà de l’escriptor i enigmista Màrius Serra (Horta) i la filòloga Mila Segarra (Sant Genís dels Agudells), em trobo amb una sorpresa agradable: el llibre que inclou avui l’edició dominical de “Público” és un dels textos que ahir van servir a l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Ragué per glossar la figura del president, “Vida y sacrificio de Companys”, de qui va ser el seu advocat al consell de guerra pels fets d’octubre, Ángel Ossorio y Gallardo. Espero, per al bé d’espanyols i catalans, que sigui el mateix llibre que “Público” hagi inclòs també aquest dissabte en les seves edicions a Espanya. Com desitjo també que els organitzadors de les exèquies cíviques de divendres –i dels actes de diumenge al castell de Montjuïc– tinguin recursos i decisió per editar íntegra la llarguíssima i altament fonamentada, com tots els seus textos, intervenció d’Hilari Ragué que van haver de fer-li escurçar de forma precipitada i, doncs, maldestra per mor del temps. Un rotund al·legat, amb dades irrefutables pròpies del seu rigor d’historiador, en favor del president màrtir tan denostat darrerament per pseudohistoriadors i pamfletaris de pacotilla, alguns, ai, membres del gremi periodístic com jo mateix.

Tinc de fa temps una admiració per la personalitat de Lluís Companys, directament proporcional a l’odi i la rancúnia que li tenen i demostren d’altres. Em passa el mateix que m’explicava que li va passar a ell l’historiador Jordi Pomés, en l’entrevista que li vaig fer per a la revista “La Terra”, quan va publicar la seva investigació sobre la Unió de Rabassaires (“La Unió de Rabassaires”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000) que se li va anar convertint, pel paper cabdal que hi tenia en els fets investigats, en un estudi protagonitzat per la figura de Companys, fundador –entre d’altres moltíssimes coses– del sindicat de pagesos catalans del primer terç del segle passat. Segons m’explicava Pomés, com més estudiava el republicanisme català de finals del XIX i començaments del XX, més l’impressionava el paper que hi va tenir Lluís Companys i la grandesa creixent de la seva figura i el seu sacrifici reiterat pel país i la seva bona gent.

Una admiració meva que va créixer encara quan, per fer un reportatge commemoratiu a la revista “La Terra”, vaig haver de repassar aquella “La Terra” fundada per Lluís Companys com a òrgan periodístic de la Unió de Rabassaires (de la qual, per cert, s’han perdut o no es troben a les hemeroteques els exemplars de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, no sé si perquè no van existir o perquè les col·leccions guardades s’estronquen, per desgràcia, en aquest període d’agressió crescuda contra Catalunya i alguns moviments sindicals). Una repassada hemerogràfica que em va fer intuir en molts textos anònims publicats a la revista la ploma militant del president màrtir. Fins tal punt que, quan donava classes a Periodisme de l’Autònoma, un dels textos que feia analitzar als alumnes era un que personament crec que és obra de Companys. Per dissort, ara no tinc a mà ni l’entrevista a Jordi Pomés, ni el reportatge que vaig escriure sobre “La Terra” que va dirigir Companys –i de la qual, amb gran encert, van recuperar la capçalera per al seu mensual els fundadors d’Unió de Pagesos l’any 1980–, ni l’article que donava a analitzar als meus alumnes. Em proposo buscar-los i penjar-los d’aquest bloc quan els trobi. Espero complir-ho.

Read Full Post »

Divendres vinent, acte a Barcelona contra la impunitat dels crims de la dictadura i per la ruptura amb el franquisme

Les entitats que impulsen el Manifest per la ruptura amb el franquisme i contra la impunitat dels crims de la di¡ctadura han convocat un acte per divendres vinent, 18 de juny, a dos quarts  de vuit del vespre al passeig del Born de Barcelona on del presentaran públicament. Per anunciar la convocatòria, portaveus d’aquestes entitats han fet una roda de premsa aquest dimarts, 15 de juny, on hi va haver el Camp de la Bota, lloc de mort on van ser afusellades 1.700 persones pel règim feixista del generalot.

Aquesta és la convocatòria:

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Acte públic d’homenatge a les persones represaliades pel franquisme i en defensa de la ruptura amb la dictadura

Divendres 18 de juny de 2010 a les 19.30h al passeig del Born (Barcelona)

Intervindran:

• Josep Fontana, historiador i catedràtic emèrit (IUHJVV-UPF)

• Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme i víctima de la tortura

• Diego Paredes Manot, germà de ‘Txiki’, un dels últims afusellats del franquisme

• Begoña Casado, de l’Associació Memòria contra la Tortura

• Ermengol Gassiot, arqueòleg que ha participat en l’exhumació de diverses foses d’assassinats pel feixisme

>> Acompanyament musical de La Portàtil FM

>> Més informació i recollida d’adhesions col·lectives i individuals: http://fiimpunitatfranquisme.wordpress.com

I aquesta la crònica de la roda de premsa que m’han fet arribar els convocants:

Roda de premsa de presentació del manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”

Aquest dimarts 15 de juny al migdia s’ha presentat a Barcelona en roda de premsa el manifest que ja subscriuen seixanta entitats dels Països Catalans. El manifest reivindica la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura (aquí podeu llegir el manifest: Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura).

A la presentació del manifest han parlat dues persones en nom de les seixanta entitats adherides al manifest: Stephanie Pérez, d’Endavant, i Bruno Valtueña Sánchez, secretari general de la CGT de Catalunya. També hi ha parlat Ramón Piqué, de l’Associació Memòria contra la Tortura, i que va ser represaliat pel jutge Garzón el 1992, juntament amb desenes d’independentistes catalans, per tal d’explicar els motius per als quals consideren que no ha de ser aquest jutge el que encapçali la persecució dels crims del franquisme.

A la roda de premsa, Stephanie Pérez ha explicat: “Les entitats que firmem el manifest entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives. Les organtizacions que donen suport al manifest perquè reivindiquem la ruptura pendent amb el franquisme i perquè considerem que un tribunal hereu de l’Estat franquista (l’Audiència Nacional espanyola) i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no té ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme”.

Al Camp de la Bóta, on el franquisme va afusellar 1.700 persones

La roda de premsa s’ha fet al Camp de la Bóta, un dels indrets on es van afusellar més persones a Barcelona durant els primers anys del franquisme. Hi ha documentat com a mínim l’assassinat de 1.700 persones per part del règim franquista en el lloc on s’ha fet la roda de premsa. Un cop afusellats, els cossos sense vida eren enterrats en fosses comunes a Montjuïc.

Organitzacions i persones adherides al manifest

Entre les seixanta organtizacions signatàries hi ha entitats de la memòria com l’Associació Memòria Contra la Tortura, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya – ARMHC o el Fòrum per la Memòria del País Valencià. A més, hi donen suport un ampli ventall d’organitzacions de l’esquerra política i sindical, entitats socials, a més de col·lectius d’àmbit local. De les entitats que hi donen suport, a la roda de premsa d’aquest migdia hi han assistit representants de la CGT Catalunya, Endavant, la CUP, les JERC, les Joves del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i l’Associació Memòria Contra la Totura.

A  banda de les organitzacions adherides, més de 300 persones del món acadèmic, cultural, comunicatiu, educatiu, sindical, polític i d’altres àmbits donen suport al manifest. Destaquen les adhesions d’historiadors estudiosos del franquisme com el catedràtic de la UPF Josep Fontana o el professor de la Universitat de Sevilla Francisco Espinosa. A més, també hi donen suport ex-presos polítics del franquisme.

“Cal acabar amb la hipocresia dels qui frenen la justícia amb les víctimes”

Bruno Valtueña ha començat recordant la persecució que va patir el sindicalisme per part del règim franquista, i ha lamentat que l’actual sistema polític continuador de la dictadura ara fa reformes laborals contra els drets dels treballadors.

Aquest sindicalista ha reivindicat la necessitat de recuperar la memòria històrica. Ha denunciat que l’Estat espanyol encara no ha signat la Convenció Internacional de Desaparicions Forçoses, precismament perquè això l’obligaria ha investigar i a jutjar els qui van ser-ne resposnables polítics.

El secretari general de la CGT Catalunya ha afegit que “cal acabar amb la hipocresia dels partits polítics que aquí frenen la recerca i la justícia per les vícites del Franquisme”. I ha recordat que els historiadors han recollit els noms de 130.000 persones desaparegudes pel franquisme i enterrades en fosses comunes a l’Estat espanyol. Per Bruno Valtueña, “la repressió franquista s’ha d’entendre com a part indissociable del projecte polític franquista i de l’església catòlica”.

Finament, Valtueña ha llegit un fragment d’una cançó del cantautor Raimon per subratllar el silenci que hi ha hagut i hi continua havent sobre els crims del franquisme:

“Jo vinc d’un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d’un silenci

que no és resignat,

jo vinc d’un silenci

que la gent romprà,

jo vinc d’una lluita

que és sorda i constant.”

Garzón, un jutge que no va voler investigar denúncies per tortures

Ramón Piqué ha començat la seva intervenció explicant que el 1992 desenes d’independentistes catalans van ser detinguts poc abans dels Jocs Olímpics en l’anomenada Operació Garzón, ja que la va encapçalar aquest jutge. Aleshores, molts dels detinguts van denunciar que havien estat torturats per la policia durant els dies en què havient estat detinguts, però Ramón Piqué (que va ser un d’aquells detinguts), ha lamentat que Garzón no va ordenar que s’obrís cap investigació per aquelles tortures. Anys més tard, però, el 2004, les denúncies per tortures van arribar al Tribunal de Defensa dels Drets Humans a Estrasburg, que va condemant l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies.

És per aquells fets, i també per denúncies per tortures que altres persones han presentat davant del jutge Garzón i que ell no ha volgut investigar, que Ramón Piqué considera que “l’Audiència Nacional espanyola té un paper destacat en la impunitat de què gaudeix la pràctica de la tortura a l’Estat espanyol”. A més, Piqué ha recordat que aquest tribunal té arrels franquistes, ja que és hereu del TOP (Tribunal d’Ordre Públic), del franquisme”.

Piqué ha lamentat que “30 anys més tard de la mort de Franco, l’Estat espanyol continua apareixent en informes internacionals que denuncien la pràcticta de la tortura”. I ha recordat que d’ençà de 2001 a l’Estat s’han presentat fins a 6.000 denúncies per tortures contra agents dels cossos repressius de l’Estat.

Finalment, Piqué ha subratllat que els signataris del manifest no estan d’acord que es jutgi a Baltasar Garzón per voler investigar els crims del Franquisme. Però en canvi, sí que consideren que s’hauria de jutjar Garzón per haver encobert la tortura, tal com denuncien diversos informes internacionals.

Reivindicacions del manifest unitari

D’acord amb tot el que exposa el manifest, Stephanie Pérez ha exposat les reivindicacions que tenen les organitzacions que hi donen suport:

“Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.

Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.

Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.

Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.

Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).

Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.

La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys que s’hauria d’haver obert contra la dictadura.”

Read Full Post »

Manifest per la fi de la impunitat del franquisme

M’arriba un manifest que subscric de ple: “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”. És la resposta que considero adequada al terrabastall entre hipòcrita i oportunista que hi ha hagut a l’entorn del jutge Garzón i el seu tan publicitat i sobtat antifranquisme: els feixistes més destacats se li han anat morint al llit sense que fes mai res per processar-los o segueixen vivint i ostentant alts càrrecs sense que Garzón mogui un dit contra ells ells, com el rei d’Espanya Juan Carlos de Borbón, Manuel Fraga Iribarne, Rodolfo Martín Villa o Carles Sentís. Un terrabastall magnificat, per cert, des de mitjans ben poc escrupolosos quan es tracta d’altres violacions dels drets humans al Regne d’Espanya, i en concret de les perpetrades pel mateix jutge Garzón.

Us reprodueixo el missatge i us convido a subscriure’l i difondre’l tant com pugueu.

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims
de la dictadura

Benvolgudes, benvolguts,
us fem arribar el manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i  la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”.
El manifest l’hem impulsat davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón.

Com veureu al final del manifest, hi ha una primera llista d’entitats i persones adherides.
Ara estem recollint les adhesions de més organitzacions i persones dels Països Catalans, i d’aquí a uns dies farem una presentació pública.

És per això que us enviem aquest correu i us animem també a adherir-vos-hi, bé sigui com a organitzacions o col·lectius, bé sigui a títol personal.
Us agrarirem si podeu reenviar aquest manifest a les persones i grups que penseu que també es poden animar a donar-hi suport.

Per adherir-vos-hi envieu un correu electrònic a: fi.impunitat.franquisme@gmail.com

Atentament,
promotors del manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”

——————————————————————————————————————-MANIFEST

Per la ruptura amb el Franquisme

i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón, les organitzacions i persones que signem aquest manifest volem fer les següents consideracions:

• La dictadura franquista es va fonamentar en l’extermini planificat de les persones vinculades a sindicats, partits polítics d’esquerres i catalanistes, i també persones i grups que compartien els objectius del projecte reformador de la República. Al cap i a la fi, el cop d’Estat de 1936 i la posterior dictadura s’ha d’entendre com la lluita del feixisme (recolzat per una part important del capital) contra el projecte reformador frontpopulista, que la dreta percebia que podia donar pas a un procés de transformació revolucionària.
  
• Més de 150.000 persones van ser víctimes de desaparicions forçoses i execucions extrajudicials al conjunt de l’Estat per part de l’exèrcit de Franco, tant durant la guerra com els anys posteriors. Diversos estudis indiquen que als Països Catalans, aquesta repressió es va situar a prop o va superar les 30.000 persones assassinades o mortes en centres de detenció per fam, pallisses i malalties.

• L’anomenada Transició democràtica iniciada els anys setanta va perpetuar el silenci imposat sobre la repressió feixista per la dictadura i va defugir la responsabilitat d’investigar els crims contra la humanitatdel Franquisme. Aquells crims poden ser qualificats de genocidi, ja que va significar la persecució i eliminació planificada dels oponents polítics (sindicats, organitzacions de l’esquerra política, mestres, presoners de guerra, etc.) per part de l’Estat franquista.

• La Transició, i els governs que l’han continuat, no han impulsat les exigències que el dret internacional estableix en la investigació i persecució dels crims contra la humanitat (concretades en la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat de les NNUU del 1968 i més recentment laConvenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses del 2006). En canvi, va aprovar la Llei d’Amnistia del 1977, que ha permès no jutjar aquells crims (recordem que l’any 2008 el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va demanar-ne la derogació).
• Més recentment, el govern del PSOE amb el suport entre d’altres de CIU i ICV, va aprovar la Llei estatal 52/2007 (la llei de la memòria històrica), que manté aquesta situació d’impunitat perquè no revisa la qualificació jurídica de la violència de la Guerra Civil i dels anys posteriors que va fer la Ley de responsabilidades políticas del febrer de 1939. Així doncs, aquesta llei reactualitza el pacte de la Transició.

• També volem recordar que l’actual Audiència Nacional espanyola és l’hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, tribunal dedicat a la persecució política que contribuí a mantenir la dictadura. Actuacions recents de l’Audiència Nacional (cas Egunkaria o procés 18/98, per exemple) mostren que aquesta institució continua sent un tribunal d’excepció. La seva pràctica sovint encobreix violacions de drets humans i tortures, com han assenyalat diversos informes del Comitè de Drets humans de les Nacions Unides o la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre les detencions de l’any 1992. En el marc d’aquest tribunal, no podem oblidar que Garzón, que ara està encausat per voler investigar alguns crims del Franquisme, ha estat un dels jutges que ha encapçalat processos judicials de l’Audiència Nacional motivats per raons de persecució política i que ha emprat mètodes com la detenció en aïllament que emparen la tortura. És per això que pensem que un tribunal hereu de l’Estat franquista i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no tenen ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme.

• Més de trenta anys de la fi del Franquisme no ha estat jutjada cap persona amb responsabilitats durant la dictadura. Això ha comportat que les classes que van resultar beneficiades econòmicament pel Franquisme hagin pogut mantenir els seus privilegis i estatus. Per contra, les treballadores i treballadors hem continuat patint desigualtat i explotació laboral. A més, el fet que no es fes una ruptura amb la dictadura també ha permès a l’Estat espanyol impedir exercir el dret a l’autodeterminació als Països Catalans i a la resta de nacions que sotmet.

Entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives . És per això que entenem que resta encara pendent:

• Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.
• Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.
• Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.
• Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.
• Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).
• Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.
• La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys s’hauria d’haver obert contra la dictadura.

7 de maig de 2010

Adhesions al manifest per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Divendres 7 de maig de 2010

Primera llista d’organitzacions adherides:

Associació Memòria Contra la Tortura

CGT-Catalunya

CUP (Candidatura d’Unitat Popular)

Endavant

Primera llista de persones adherides:

Josep Fontana Lázaro, historiador i catedràtic emèrit de la UPF

Doris Ensinger, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i vídua d’ex-pres polític

Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme

Ermengol Gassiot Ballbè, professor i arqueòleg forense del Departament de Prehistòria de la UAB

Ramon Piqué Huertas, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i membre de l’Associació Memòria Contra la Tortura

Maria Ferrer, membre de l’Associació Memòria Contra la Tortura

Manel López Esteve, historiador i investigador de l’IUHJVV-Universitat Pompeu Fabra

Andreu Ginés Sánchez, doctor en Història i investigador del franquisme

Gerard Horta, professor del Departament d’Antropologia Cultural Hª d’Amèrica i Africa de la UB

Pedro Castro Martínez, Professor titular del Departament de Prehistòria de la UAB

Fabià Díaz Cortés, professor del Departament de Geografia de la UAB

Fèlix Balanzó Guerendiain, professor titular de Ciències de la Comunicació de la UAB

José Luís Terrón Blanco, professor titular de Ciències de la Comunicació de la UAB i director de l’In-Com

Sònia Sánchez Busques, professora de la Facultat de Psicologia de la UAB

Ramon Lladó Soler, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB

Per adherir-vos-hi envieu un correu electrònic a: fi.impunitat.franquisme@gmail.com

Read Full Post »

Un viatge de llarg recorregut

No sé si ens adonem de la importància del que estem fent els catalans amb les consultes sobre la independència. Ens ho deia a Lleida una noia de la comissió d’observadors sards que va venir el diumenge 25 d’abril al col·legi electoral instal·lat a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Conscient que Lleida és la ciutat amb més persones cridades a votar i amb un percentatge més petit de participació, ho sóc tot menys pessimista. Els lleidatans que hi viuen –jo hi participava com a lleidatà de la diàspora, sense dret a vot– i que formaven part del gup de més de dues-centes cinquanta persones mobilitzades per garantir la qualitat de la consulta insistien en les dificultats que havien tingut. Una ciutat tan gran i tan dispersa, amb barriades de molt distinta sensibilitat i, sobretot, amb un teixit associatiu poc cohesionat i amb una història que ha deixat un pòsit de por atàvica des que Lleida va ser l’avançada del rerefront republicà –i amb la línia del front allí mateix durant un temps– durant la guerra.

Sigui com sigui, que 9.389 persones, el 8,21% de les 113.000 persones amb dret a vot, hagin anat a votar sense por i amb tota llibertat sobre la independència del país, i que el 93,4% hagin votat sí, vol dir que també a Lleida s’ha trencat el tabú de l’exercici del dret a l’autodeterminació. I, com en els més de quatre-cents municipis on ja s’han fet les consultes, s’ha trencat exercint-lo. I això és el més important. Perquè aquest és un camí llarg i ple de giragonses, com vaig dir en la meva intervenció a l’acte final de campanya, a la plaça de Sant Francesc de Lleida, al costat de la que va ser casa familiar dels Perenya –una de les potes del republicanisme lleidatà del primer terç del segle XX. I només amb paciència, constància i unitat –sobretot unitat– podrem arribar a aconseguir l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i la independència.

Aquestes són les meves primeres impressions, coneguts els resultats d’ahir. Haver mantingut la participació en el conjunt de Catalunya a l’entorn del 20% –en una diada en què es feien consultes en ciutats tan grans com Lleida, Girona, Olot, Reus…, converteix l’esdeveniment en un fet transcendental, encara que els governants porucs i lligats de peus i mans als poders imperials –com per desgràcia i gravíssima irresponsabilitat seva passa amb el PSC– facin com que no ho veuen o, a darrera hora, s’hi oposin obertament. I això es farà diàfan en el futur i espero que, ho vegi o no, serà més aviat que tard. Perquè –com vaig dir també en l’acte de cloenda– estem fent història, i no solament perquè obrim una via nova per aconseguir els drets nacionals que ens nega el Regne d’Espanya als pobles que oprimeix, sinó perquè ho fem mitjançant un recurs tan pacífic i democràtic com els vots. I mostrem aquest camí a un món on encara impera la guerra i el dret militar de conquesta. Des del govern colonial ens diuen “o vots o bombes”. I nosaltres responem: “vots”. ¿Què tria l’imperi? ¿Bombes?

Humbert Roma (Periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 26 d’abril del 2010)

Pel seu interès, afegeixo el text que he rebut de la plataforma Lleida decideix analitzant els resultats a Lleida (la foto és també de la web de la plataforma):

Pocs actes a Lleida apleguen 10.000 persones

La Plataforma Lleida Decideix felicita els 250 voluntaris i els prop de 10.000 votants d’una experiència inèdita

La Plataforma Lleida Decideix ha realitzat una valoració molt positiva del desenvolupament de la jornada electoral de la Consulta Popular sobre la Independència celebrada a la ciutat de Lleida, una vegada tancats els 23 col•legis electorals, amb un recompte provisional de 9.368 vots emesos, el que suposa el 8,21% de la població convocada a les urnes.

Josep Maria Forné, portaveu de la Plataforma, ha volgut felicitar expressament “els 250 voluntaris i voluntàries que amb pocs recursos i molta il•lusió han fet possible una experiència inèdita a la ciutat de Lleida, que s’ha desenvolupat amb absoluta normalitat democràtica”. Marionna Lladonosa, portaveu de la Plataforma, ha remarcat que “ja sabíem que la Consulta era un èxit, perquè només arribar al dia d’avui complia el principal objectiu que ens havíem marcat”. Igualment ha deixat palès “el divers perfil sociològic dels votants” i el fet que “el número absolut final és superior al tradicional vot independentista de la ciutat de Lleida, la qual cosa significa que hem arribat a la gent”.

Núria Marin, portaveu de la Plataforma, ha explicat les experiències dels observadors internacionals que han validat “la netedat i rigorositat democràtica del procés”, fent esment especial de la representant de la Sardenya, “que estava emocionada i ens ha dit que nosaltres encara no som conscients de la importància que tenen aquestes consultes, impensables a la seva nació”.

Finalment, Xavier Eritja, portaveu de la Plataforma Lleida Decideix, ha destacat que “pocs actes a la ciutat de Lleida poden aplegar 10.000 persones, i nosaltres, sense el suport municipal, ho hem pogut fer”. Igualment ha expressat “el compromís que aquest moviment ciutadà té amb aquestes 10.000 persones per articular una xarxa que treballi en pro de la renovació democràtica a la ciutat de Lleida; el d’avui és un primer pas d’un procés que a la capital de Ponent ha començat amb molta força”.

Read Full Post »

Extraordinari Barça, extraordinari Guardiola

Els qui seguiu aquest bloc potser us penseu que sóc aliè a les emocions esportives que viu el nostre país. Aneu ben errats. M’agrada l’esport espectacle –i molt menys l’esport com a pràctica personal: sóc patós des de petit, i el que més he fet de jove és excursionisme i una mica de ciclisme, i poca cosa més–, des que amb el meu pare, oncles, germans i cosins anàvem a la llotja familiar al camp d’esports quan hi jugava el Lleida les tardes dels diumenges i, als matins, al hoquei, a veure el Llista Blava. I, és clar, del Barça de tota la vida.

Per això no puc deixar de celebrar l’extraordinària feina feta per Guardiola i els jugadors del Barça aquesta temporada. No solament per guanyar els tres títols, sinó sobretot per haver revolucionat el futbol des de Catalunya. Feia temps que no veia un futbol tan bonic, tan treballat, amb tanta precisió de joc i amb tanta empenta. Fins i tot, durant un temps, vaig arribar a avorrir el futbol que feien per la tele: reiteratiu, pesant, barroer, sense imaginació ni ganes d’arriscar per part d’entrenadors i equips. Ara això ha canviat de les mans d’un entrenador intel·ligent, murri, que parla la llengua del nostre país on sigui que vagi, savi en el seu ofici, i em sembla que en moltes d’altres coses, que cita els nostres poetes sense avegonyir-se de la nostra cultura i desfent aquell tópic –que ja era hora– que la cultura no pot estar lligada a l’esport. Recuperant, en certa manera, aquell esperit català republicà que va fer possible, per exemple, que la Joventut Republicana de Lleida unís esport i ideals cívics en aquella obra magna impulsada per Alfred Perenya que va ser el camp d’esports per la ciutat, i que després el franquisme els va requisar.

 

Acabo de sentir, aquesta tarda, al Club de TV3, una anàlisi de Sebastià Serrano que m’ha semblat que tocava el moll de l’os del que representa ja aquest Barça per al nostre país (algun dia, algú haurà d’analitzar també què representa per al conjunt dels Països Catalans). Venia a dir Sebastià Serrano que el Barça ha aconseguit ser un element molt important de cohesió simbòlica de la nostra societat, més enllà dels orígens de la nostra gent. Estic convençut que tota societat, i les societats nacionals encara més, necessita símbols identitaris compartits. Evidentment que no són l’únic element de cohesió, perquè la màxima causa de desintegració social és la misèria i la injustícia, però de vegades la cohesió simbòlica pot ajudar fins i tot a superar les desigualtats dintre d’una mateixa societat si no es fa servir com a instrument de rebuig de qui ve de fora, o d’un sector social o ètnic, sinó d’integració. 

 

No us diré com vaig assistir eufòric a la xiulada al rei i a l’himne espanyols en la final de Mestalla. Aquella xiulada, també a l’entorn de dos clubs de futbol de dues nacions oprimides per la mateixa monarquia, la basca i la catalana, que va donar la volta el món, gràcies entre d’altres coses a la potineria dels capitostos de Televisió Espanyola, és un exemple d’allò que vull dir. Com ho és que, en les expressions d’eufòria blaugrana, s’hi barregin catalans de tan distinta procedència.

 

Que ara el principal exponent d’aquesta nova manera de jugar el futbol, Pep Guardiola, no dubti a parlar la nostra llengua, com fan la majoria de jugadors del planter que han anat prenent el lloc que els tocava en el primer equip, i fins i tot algun de foraster en comptades ocasions –esperem que aquesta tendència evagi a més–, fa que, d’una vegada, també en aquest aspecte cabdal per la supervivència nacional com és la llengua, el Barça esdevingui per al català un factor del prestigi que encara necessita. També així la nostra llengua resulta un element central de  la cohesió social i nacional imprescindibles per al país.

 

Deixeu-me en aquest cas, ara que escric aquestes ratlles tot estant a la vora de Lleida, parlar d’un cas concret que ho resumeix tot plegat. El de Bojan Krkić Pérez, fill de Linyola, al Pla d’Urgell, de pare serbi i mare catalana. Catalanoparlant, amb els orígens arrelats en la immigració i el nostre país (ja vaig escriure en una altra ocasió sobre aquest fet, tan habitual, de les famílies catalanes formades per parelles d’orígens diversos), ni amaga la seva procedència familiar –només faltaria– ni renuncia a parlar el català, la llengua del país on ha nascut i viu. Direu que Bojan és un privilegiat, que el seu pare ja era jugador de futbol i ha estat vinculat d’abans al Barça en feines diverses, però tot arribarà: com en altres clubs d’elit europeus, més aviat que tard, espero veure també d’altres fills de la nova immigració arribar a ser estrelles al Barça. I espero que hi arribin parlant la llengua del país. I ara m’enrotllaria amb això de la immersió lingüística a l’escola, una qüestió que m’obsessiona darrerament, arran de la fastigosa publicitat del PP contra el projecte de llei catalana d’educació. Però ho deixaré per un altre dia.

Read Full Post »

Vídeo rebut el 14 d’abril

A última hora d’ahir, aniversari de la proclamació de la República Catalana, el 14 d’abril del 1931, vaig rebre –d’un company del Grup de Periodistes Ramon Barnils– aquest vídeo de Martin Jönsson, un periodista suec. És una part d’un seu reportatge que es va passar per la TV nacional sueca. Vegeu-lo i feu apostes sobre si el passaran TV3, TVE o alguna de les grans cadenes dels països sotmesos a la sobirania (també audiovisual, no ho oblidem) del Regne d’Espanya.

 

http://svtplay.se/v/1483534/dokumentar/_mari_carmen_espa_a__the_end_of

Read Full Post »