Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Reus’ Category

He de rectificar, i no m’agrada fer-ho en aquesta ocasió. Resulta que ara sabem que el percentatge de participació a les consultes del 25 d’abril va ser, per al conjunt dels més de dos-cents municipis on s’hi van fer, d’un 17,4%, i no d’un 20% que van dir portaveus de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència la nit de diumenge. Com tants periodistes maldestres, a qui tantes vegades he criticat, vaig caure de peus a la galleda i vaig reproduir la mentida tot i tenir tots els elements per saber que ho era. Em vaig fiar, podríem dir-ne, dels “meus”. I els “meus”, si més no aquests “meus”, eren tan mentiders com els altres. Heus aquí una vella veritat pròpia de la vella política.

Com els retreia tantes vegades als meus alumnes a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’Autònoma, vaig cometre el pecat de la mandra, el pitjor en què pot caure un periodista. I no vaig tenir prou esma de posar-me a fer el càlcul a què m’empenyia la meva desconfiança innata i apresa –tant a l’escola de periodisme com en tants any de professió– cap a les fonts d’informació (perdó, mestre Dovifat), sobretot si provenen del poder (i aquí ja sembla que algú té més poder que d’altres, en això de les consultes, quan pot manipular les dades fins arribar a fer reproduir com a bo, fins i tot pels enemics, un percentatge increïble). I, el que és més greu, vaig fer oïdes sordes a aquella veueta interior que em deia que no podia ser veritat que la mitjana fos del 20% si a la majoria de les grans ciutats on s’havia votat –i on, doncs, s’acumulava el percentatge més elevat de votants potencials– no s’hi havia arribat. Una veueta que hauria d’haver escoltat, essent jo mateix testimoni que a la ciutat on havia fet de voluntari, Lleida, aquella en què hi havia més veïnatge cridat a votar, només s’havia assolit el 8,2% de participació.

Hi haurà temps de parlar amb més perspectiva d’aquesta anècdota tan negativa per a la confiança que cal generar en la bona gent sobre la nova manera de fer política que haurien de significar les consultes. Intentaré fer-ho més endavant, perquè –com he insistit ja tantes vegades– aquesta és una llarga cursa que ha de fer encara un llarguíssim recorregut. Amb el 17,4% de participació, ningú no pot dir, si no és un cínic o no sap d’on venim, que el 25 d’abril ha estat un fracàs. Al contrari. Per això encara em sembla més curt de gambals aquell –o aquells– que va creure que embolicar la troca i colar uns puntets més de tant per cent de participació a uns periodistes babaus afavoriria el procés, quan no feia sinó contribuir a desprestigiar-lo.

I és que els percentatges encara poden baixar més en les properes consultes, per moltes raons que no crec que calgui explicar. Si no en som conscients, és que no sabem on ens hem posat. Això no vol dir que les coses no es puguin i s’hagin de fer millor encara per augmentar la participació. Esclar que cal fer-ho. Precisament perquè la lluita que va començar la bona gent d’Arenys de Munt, segurament sense ni adonar-se’n, l’hem de preveure molt llarga, no cal tenir pressa (però tampoc adormir-nos amb excuses interessades, com que ara vénen eleccions: que vinguin!). Però l’important ja ha passat: catalans i catalanes hem obert centenars de milers d’escletxes al mur que fins fa poc ens semblava inexpugnable. El que no ens podem permetre ara es tornar-les a tancar o renunciar a obrir-ne moltes d’altres més fins que fem un forat tan gran que hi puguem fugir tota la nació.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 30 d’abril del 2010)

Com tantes vegades, Vicent Partal ha dit, en el seu article editorial d’ahir a Vilaweb, molt millor el que jo vull dir. Aquí el teniu, sencer:

Allò que va del 20 al 17

Vicent Partal

Diumenge, a Girona, un xic em va aturar i, tot i sabent el meu nom, em va dir que no em podia deixar entrar al recinte de les votacions, si no m’identificava adequadament. El vaig felicitar, avergonyit, per la contundència a complir les regles. Era un de més.

Un de més, excel·lent i perfecte en la seua feina, enmig d’una llarga cadena. A Arenys de Munt recorde la irritació d’un conegut que, tot i ser del poble, no el deixaven votar de cap manera perquè no hi residia i, per tant, no podia acreditar-ho. A Regencós em va tocar de participar en un acte el dia del Madrid-Barça. Vaig mirar si hi havia cap manera de conciliar el futbol amb la política. Es va fer, però sense perdre en cap moment la solemnitat que l’acte reclamava i separant amb claredat l’una cosa de l’altra. A Vic és famosa l’anècdota d’uns periodistes que van demanar a la presidenta d’una mesa que tornara a obrir les portes del col·legi electoral per poder-ho filmar i es van trobar amb una resposta contundent: això és un col·legi electoral, no un circ.

Durant aquests mesos he vist de primera mà mostres constants de rigor i de seriositat en totes les situacions possibles i de tota mena de persones. La gent s’ha cregut que les consultes eren un procés en el qual calia comportar-se amb la màxima solemnitat i amb el màxim rigor. Com si fórem un estat. I ha actuat en conseqüència. Fent les coses ben fetes.

Per això és tan estrany l’episodi de diumenge. Si la xifra de participació era d’un 17% no hi ha cap excusa que puga explicar com és que la coordinadora no ha donat mai aquesta xifra i sempre ha parlat d’un 20% que, en realitat, és la mitjana de les tres tandes. Jo no sé si van provar de confondre la gent o si va ser el resultat d’un cúmul de circumstàncies difícilment explicables però crec que tot plegat mereix una reflexió seriosa. Més tenint en compte que Decidim.cat sí que les va fer públiques.

Del 20% al 17%, hi va la credibilitat del procés, ni més ni menys. Un 17% no és un mal resultat (de fet era el que dies abans Jordi Muñoz havia anunciat com a més probable i normal en aquest vídeo de VilaWeb TV). Allò que seria molt dolent fora que el rigor i la serietat que han demostrat milers de voluntaris no haguera estat correspost com caldria.

PD. Dit tot això és evident que nosaltres com a periodistes hem de fer també una autocrítica per no haver comprovat al detall les dades i haver-nos deixat confondre. Demanen disculpes als lectors.

(La foto, me l’han fet arribar la gent de Lleida decideix. S’hi veuen alguns d’ells –i jo mateix i altres voluntaris a les meses– i la publico en homenatge a tota la bona gent, desenes de milers de voluntaris i voluntàries, que són els qui fan possibles les consultes i que no es mereixen –com tampoc les persones que van votar– aquesta barrabassada de la Coordinadora)

Read Full Post »

Poc ha durat l’alegria a la casa dels pobres. Quan encara celebràvem l’absolució dels cinc directius i periodistes d’Egunkaria, amb una sentència demolidora contra les tesis de l’acusació popular i la instrucció del jutge Del Olmo, i la recent posada en llibertat d’alguns dels dirigents de l’esquerra abertzale que va fer detenir el jutge Baltasar Garzón, el també jutge d’instrucció Fernando Grande Marlaska ha tornat a engegar la maquinària del tribunal espanyol d’excepció. Cinc persones més –de les deu que va fer detenirhan anat a parar a les garjoles del Regne d’Espanya, entre elles tres advocats, en un cop destinat a afeblir el suport als presos i preses bascos. Mentre eren incomunicats, el ministre de l’Interior espanyol, Pérez Rubalcaba, com sempre sense presumpció d’innocència que valgui, feia la corresponent roda de premsa contant la seva peculiar història sobre els detinguts i la sempre fidel premsa del règim en reproduïa la versió sense matisacions ni dubtes. Un onzé detingut, en territori sotmès a sobirania de la República Francesa, i al qual Pérez Rubalcaba va qualificar de peça clau de l’anomenat “entramat d’ETA” pel que fa als presos i exiliats, va ser deixat en llibertat pel jutge francès que va dir que no havia trobat cap indici per processar-lo.

Malgrat aquesta reiteració de la resposta repressiva, en la línia oberta pel jutge Baltasar Garzón del “tot és ETA” l’any 1998 amb el tancament del diari “Egin” i “Egin Irratia”, aquests dies estan passant coses transcendentals per al futur de bascos i catalans. Per primera vegada des de la mort del dictador, les aspiracions a la independència d’una part molt important dels nostres pobles –només un referèndum d’autodeterminació en llibertat i amb totes les conseqüència, que ara se’ns nega, pot comptabilitzar l’abast real d’aquestes aspiracions– s’estan canalitzant en les respectives nacions cap a una via exclusivament pacífica. És el que estem fent els catalans amb les repetides onades de consultes –diumenge vinent, la propera– i és també l‘estratègia aprovada per la majoria de l’esquerra abertzale basca il·legalitzada. Una estratègia que compta amb el suport de les personalitats sud-africanes, irlandeses i britàniques firmants de la declaració de Brussel·les, per a la qual ara l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri acaba d’obrir una petició generalitzada de suport a tothom que s’hi vulgui afegir.

Membres destacats de l’esquerra abertzale il·legalitzada i d’Eusko Alkartasuna –els dos col·lectius polítics més compromesos fins ara en la construcció de l’anomenat pol sobiranista basc– s’han compromès a formar part del grup d’observadors internacionals en les consultes catalanes de diumenge. Des de la jornada d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de l’any passat, l’esquerra abertzale i el món sobiranista basc miren amb molta atenció el que està passant al nostre país i han afegit la nostra experiència a les que l’esquerra abertzale il·legalitzada ja havia incorporat com a referents en el darrer procés de debat: fi de les guerrilles i accés de l’esquerra als governs en diferents països d’Amèrica, processos cap a la independència en diversos països europeus, entre d’altres.

Per als dies del 10 al 12 de maig es prepara, a les instal·lacions de la Universitat del País Basc a Gasteiz, el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. Pot ser una ocasió excel·lent per aprofundir en el coneixement mutu, i per superar els clixès estèrils d’admiració o rebuig sense matisos que tan sovint han caracteritzat les relacions entre els dos pobles. I un bon moment per intercanviar experiències i posar en comú plantejaments que ens ajudin en el procés per alliberar-nos dels imperis –espanyol i francès– que ens dominen alhora.

Humbert Roma (periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 23 d’abril del 2010)

(A la foto, que he baixat del bloc de la Coordinadora nacional per les consultes sobre la independència, roda de premsa a Donostia per presentar els observadors bascos a la consulta del diumenge 28 d’abril)

Read Full Post »


Avui he rebut la confirmació de la totalitat d’actes –i els cartells corresponents– previstos per la setmana vinent als Països Catalans en solidaritat amb els directius i periodistes del diari en llengua basca “Egunkaria” que són jutjats a l’Audiència Nacional espanyola.

Aquesta és la convocatòria que he rebut:

Egunkaria Lliure!

Setmana de solidaritat als Països Catalans

Del 18 al 22 de gener de 2010

Amb Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria i director de ‘Berria’

“…hi ha gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en

català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es

pensi!” [Ovidi Montllor]

El 20 de febrer de 2003, la Guàrdia Civil, per ordre de l’Audiència Espanyola, va clausurar, entre denúncies per tortures dels seus directius, Euskaldunon Egunkaria, l’únic diari escrit íntegrament en euskera. Ben bé 7 anys després, cinc responsables del diari s’asseuen a la banqueta dels acusats, amb peticions de presó que oscil·len entre els 14 i els 26 anys. Sense cap més prova que la seva tasca en defensa de l’eúscar, de la llibertat d’expressió i de la llibertat d’informació, ‘Egunkaria’ és encara una ferida oberta que parla de guerres il·legals, estats d’excepcions encoberts i l’atac a la llibertat d’expressió més greu de les darreres dècades.

Ni sordes, ni mudes, ni cegues. Crida-ho. Egunkaria lliure. Passa-ho.

Agenda d’actes

Dilluns 18 de gener | Reus | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi i Jordi Martí Font

A la seu social de la CGT del Baix Camp | Rambla de Santa Anna, 13

Dimarts 19 de gener | València | 19.30 hores

Amb Martxelo Otamendi

A l’Edifici Octubre | Acció Cultural del País Valencià

Dimecres 20 de gener | Barcelona | 19.15 hores

Amb Martxelo Otamendi, Vicent Partal, Rita Marzoa, Antonio Franco,

Ignasi Riera, Eva Fernandez, Albert Martínez i Feliu Ventura.

A l’Auditori del Centre de Cultura Contemporània (carrer de

Montalegre, 5)

Dijous 21 de gener | Palma de Mallorca | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi | A Can Alcover-Espai de Cultura

Divendres 22 de gener | Girona | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi, Gemma Calvet, David Fernandez i August Gil

Matamala

A la Casa de Cultura de la Diputació de Girona

Per més informació:

www.egunkaria.info/international

http://blocs.mesvilaweb.cat/1898

L’acte de Barcelona, és convocat per al dimecres, 20 de gener, a un quart de vuit del vespre, a l’Auditori del Centre de Cultura Contemporània (carrer de Montalegre 15). Aquesta és la convocatòria:

Egunkaria Lliure!

Dimecres 20 de gener | 19.15 hores | Barcelona
Auditori del CCCB | Carrer Montalegre, 15
Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria
Antonio Franco, exdirector d’ ‘El Periòdico de Catalunya”
Rita Marzoa, Grup de Periodistes Ramon Barnils
Eva Fernández, presidenta de la FAVB
Vicent Partal, director de Vilaweb
Albert Martinez, setmanari La Directa
Ignasi Riera, escriptor
Clourà l’acte: Feliu Ventura i Borja Penalba
Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia. Mai. Enlloc.

Read Full Post »